Читать книгу: «Quan la fe es fa poesia.», страница 2

2.2. UN DÉU «MOLT» ENCARNAT

Parlar de la humanitat de Jesús ja implica, evidentment, parlar de l’encarnació. Però, excusant-nos per aquesta hipèrbole poc teològica, es tracta d’un Déu que en el Natzarè es mostra no només encarnat, sinó «molt» encarnat. I m’agradaria aturar-me una mica en això perquè es tracta d’un postulat (precisió) teologal (no sols d’un detall!) del qual tant el magisteri jeràrquic com les nostres teologies i catequesis se’n solen oblidar.

Casaldàliga ve a recordar-nos –contra tantes espiritualitats desencarnades i «desencarnants»– que aquest misteri central de la nostra fe no és una mena de cosa comuna, un «com si ho fos», ni tampoc és quelcom asèptic o neutral. Vull dir que Jesús no només va ser «home», sinó que va ser un home jueu (i no del poderós imperi romà), laic (que no pertanyia a la classe sacerdotal), pobre (com la majoria del seus veïns artesans i obrers), marginal (amb una modesta formació cultural), perseguit (per defensar Déu i l’home) i assassinat (no va morir malalt ni vell).¹³ Totes aquestes dades ens han de fer pensar seriosament. Repetim casi mecànicament algunes afirmacions en el credo i altres pregàries que fan referència al misteri de l’encarnació, però sense conseqüències directes en la nostra manera d’experimentar i practicar la fe. L’encarnació posa en evidència algunes preferències del nostre Déu. Per això Casaldàliga es preocupa d’explicitar aquesta veritat central del cristianisme: que el Déu totalment-altre es fa totalment-proper en la carn (vida) concreta d’aquest home. O sigui, Déu toca la història sencera però començant des d’un racó:

con el Verbo hecho carne que habita entre nosotros

tú has instalado a Dios en el suburbio humano.¹⁴

Es fa home, però en un jueu marginal, per a, des d’allà, convocar i oferir la salvació a totes les creatures:

En el vientre de María

Dios se hizo hombre.

Y en el taller de José

Dios se hizo también clase.¹⁵

Aquesta última afirmació resulta dura. Però és una conseqüència lògica de tot el que estem dient: com a ésser humà real i històric que era, ell i la seva família van pertànyer a una classe social determinada en el marc de la Galilea d’aquell moment, igual que va tenir també una identitat sexual, un treball, una religió, etc. No podia ser d’altra manera; si ho neguem, fem de l’encarnació una qüestió mítica, irreal i irrellevant. Traduint-ho a la situació que hom viu a molts llocs del nostre món actual, podríem dir: Déu es fa home… sense sostre, sense treball, sense papers, sense dignitat reconeguda.

D’això que hem dit, se’n deriva un important corol·lari per a la nostra vida espiritual, perquè aquesta identificació de Déu en Jesús amb els diversos espais de fractura de la història ens convida a re-pensar un tema que em sembla sempre urgent, i que Casaldàliga senyala: parlo dels llocs on busquem la seva presència i intentem entrar en comunió amb Ell. Perquè la majoria de cristians, quan escoltem la paraula «comunió» la identifiquem immediatament i casi que la reduïm, amb la comunió eucarística; però aquesta simplificació no pot portar-nos a oblidar altres realitats en les quals se’ns ofereix l’Omni-present? En primer lloc –com ens ho recorda l’Eco-teologia en els darrers anys– en la naturalesa (en el «liber naturae», com l’anomenen la patrística i l’escolàstica); en segon lloc, en les diverses religions i cultures, en cada creatura humana, en els esdeveniments que –ambiguament– anomenem «profans»… i, de forma especial en l’altre-vulnerat. Així, eixamplant l’esguard, el poeta ens convida:

Comulga su espíritu en la Hostia,

en el silencio de los pobres

y en el grito de los muertos.

Abrázalo en toda carne humana.

Y espera su regreso, seguro, imprevisible,

con tus pies ahincados en nuestro cada día.¹⁶

Per tant, amb els peus ben arrelats en la nostra realitat concreta, hem de sortir a cercar i trobar el nostre Déu no solament en els sagraments, en la pregària, en la Bíblia, etc. Sinó, d’una manera molt especial en el dolor dels nostres germans («en el silenci dels pobres / i en el crit dels morts»). Allí, el Déu amagat es re-vela:

Eres un Dios escondido,

pero en la carne de un hombre.

Eres un Dios escondido

en cada rostro de pobre.

Más tu Amor se nos revela

cuanto más se nos esconde.¹⁷

Allò que ens diu Casaldàliga és que, mirant la carn concreta de Jesús (home-marginal-víctima), és a dir, tot apropant-nos al Jesús dels evangelis, hem d’aturar-nos a contemplar els sentiments, les paraules i les actituds concretes del Natzarè: amb qui prioritza ajuntar-se?, quines coses el fan content i quines l’entristeixen?, què i qui el fa enfadar?, de quins temes es preocupa molt i de quins no? En definitiva: per quines realitats es des-viu i mor i des d’aquí preguntar-nos –personalment i com a comunitat eclesial– si són aquestes mateixes les qüestions que a nosaltres ens mobilitzen i ens treuen la son. Perquè potser ens adonarem que la nostra vida de fe està des-centrada poc o molt. Com diu el poema que acabem de citar, Déu està amagat en aquesta carn: ens hi hem d’aturar i fixar atentament l’esguard en la història de Jesús, per poder albirar-hi Déu. L’autor de la carta als hebreus ens exhorta a fer-ho: cal tenir els ulls fits en Jesús (cf. He 12,2).

I després d’emfatitzar que en la carn d’aquest jueu marginal Déu es lliura (es comunica, es manifesta) d’una forma insuperable,¹⁸ convé recordar que Déu continua sent Misteri, fins i tot després de revelar-se. No haurien d’oblidar-ho mai les esglésies i tots els qui parlem de Déu perquè moltes vegades –repetim: en catequesis, homilies, documents magisterials– sembla que hom parli de Déu com si el tinguéssim a la butxaca i ja ho sabéssim tot d’Ell. Davant del Déu revelat en Jesucrist, Casaldàliga és molt més caut i sap del perill de l’ús i abús històrics que els humans (sobretot l’Església) han fet del nom de Déu. «Com deixar-te ser solament Tu, / sense enxiquir-te, ni manipular-te?»¹⁹ es preguntava el poeta en el sonet ja citat.

Un últim accent important: nosaltres solem pensar l’encarnació com una qüestió quasi-màgica, consumada en un instant precís en el qual s’uneixen el diví i l’humà, d’una vegada i per sempre. Però des d’aquesta perspectiva deixem de banda una de les dimensions més importants que la filosofia (i després la teologia) contemporànies han posat de relleu en parlar del ser humà: la seva historicitat. El nostre autor n’és conscient i per això precisa:

En Jesús Déu es feu història. No va entrar a l’Olimp de les essències immutables i a-històriques en les quals habitaven els déus, segons el pensament grec, sinó que entrà en la història. Es va revelar en ella tot assumint-la […]. L’encarnació mateixa és història. No és només un moment, el moment del contacte metafísic entre dues naturaleses, la humana i la divina, com pensa el món grec. Sense negar la innegable dimensió ontològica de l’encarnació, elaborada pel Concili de Calcedònia, direm que l’encarnació no és un moment, sinó un procés, una història. És tota la vida de Jesús la que és un «procés» d’encarnació. No és simplement el moment de l’anunciació a Maria. «Creixia en edat, en saviesa i en gràcia, davant de Déu i davant dels homes» (Lc 2,40). En el taller de Josep, en el desert, en la temptació, en l’oració, en la crisi de Galilea, en la foscor de la fe… En Jesús Déu es va fer procés, evolució, història.²⁰

En síntesi: Jesús també va necessitar temps per a arribar a ser allò que ja era des de la concepció: el Fill de Déu.²¹ Li va caldre tot un procés, camí, alts i baixos, travessant moments de desert i altres de plenitud, des de la certesa creient, però també des del posar-se tot ell en joc. Prendre consciència d’això ens ajuda a adonar-nos que també nosaltres i des de sempre som fills estimats del Pare –i així ho celebrem en el baptisme– però al mateix temps, aquesta identitat la certifiquem o l’oblidem amb les nostres eleccions concretes durant la nostra vida. La filiació és do i és tasca. Dit d’una altra forma, no ens convertim màgicament en cristians el dia del baptisme –mitjançant un certificat parroquial que ho avala– sinó que és tot un procés, un camí que estem convidats a recórrer cap a la nostra plena humanització i divinització. La historicitat del ser humà implica una inserció en coordenades concretes de temps i lloc, i, des d’ací, un itinerari existencial que ens convoca a arribar a ser allò que estem cridats a ser: plenament humans, com Jesús, diví en la seva humanitat: «I el Verb es va fent Home, dia i nit / davant dels teus ulls».²² En síntesi, Casaldàliga subratlla la necessitat i la importància de la paciència del temps per a Jesús, per a cadascú de nosaltres, i per als pobles:

L’espiritualitat de l’alliberament assumeix la processualitat de la vida humana, la seva evolució, el seu creixement, els seus alts-i-baixos, les seves temptacions, les seves crisis, les seves perplexitats, la rutina i monotonia… I assumeix també els processos històrics dels Pobles, llurs angoixes i esperances, llurs lluites d’alliberament. La «historicitat» de Jesús i la mateixa forma com ell la va assumir es converteixen per a nosaltres, en model i font d’inspiració.²³