Читать книгу: «Quan la fe es fa poesia.», страница 2
2 El Misteri es va fer Carn…
Quan utilitzem la paraula «misteri», generalment l’associem amb quelcom desconegut, inaccessible, amagat, incognoscible, que està més enllà. Però quan, en el cristianisme apliquem aquesta categoria a Déu, ens cal precisar més el concepte perquè efectivament, Déu sempre està més enllà dels límits del nostre ser i del nostre conèixer però, al mateix temps, és Aquell que amorosament i lliurement, es fa proper a les seves creatures, d’una manera especial en la vida i la història de Jesús de Natzaret. Afirmar que «el Misteri es va fer Carn» –parafrasejant el pròleg de l’evangeli de Joan– vol dir proclamar que Déu, d’alguna manera, ha tocat la nostra història i està «novament» compromès amb ella.1 Per això, no cal cercar-lo «al cel», sinó que cal descobrir-lo al bell mig de la nostra quotidianitat, de la nostra mundanitat, i d’una forma especial, en el rostre d’aquest jueu marginal. Però quan ho afirmem i ens atrevim a descobrir allò diví en aquesta humanitat tan humana, sorgeix per al creient la gran pregunta:
Jesús es
en persona
la controversia de Dios
¿De qué Dios se trata, hermanos?2
Per dir-ho en un llenguatge més formal, cal mantenir simultàniament ambdues veritats, tot mantenint la tensió en el llenguatge: Déu està en tot (i tot està en Déu), però al mateix temps està més enllà de tot, és a dir, crea, re-crea i ho sosté tot, però no s’identifica ni s’esgota en cap de les realitats creades (ni en Jesús, ni en l’Església, ni en els sagraments, etc.). Perquè, com diu el poeta en una expressió aparentment tautològica, només Déu és Déu:
Dios es Dios
en todo y siempre.
La Historia se hace al pasar,
labrando en el día a día
nuestra hora y su lugar.3
2.1. UN DÉU «MOLT» HUMÀ
La reflexió cristològica del nostre autor sempre s’inicia des del Jesús-home que va recórrer els camins plens de pols de la seva Galilea; podem afirmar que una de les seves «sanes obsessions» és afirmar d’una forma clara i sense ambigüitats la humanitat de Jesucrist.4 Es tracta, doncs, de recuperar la seva història concreta, en l’estat més pur possible. Més encara, allò que Pere postula és un «autèntic rescat de Jesús», ja que hom parteix de la sospita que en nom seu ha estat possible ignorar, i fins i tot contradir, valors fonamentals de la predicació i actuació del Natzarè.5 Dit d’una altra forma, amb aquesta recuperació, s’intenta evitar la temptació, sempre a l’aguait, de manipular i reduir la revelació, com ja hem indicat més amunt:6
¿Cómo dejarte ser solo Tú mismo,
sin reducirte, sin manipularte?
¿Cómo, creyendo en Ti, no proclamarte
igual, mayor, mejor que el Cristianismo?7
Aquest home Jesús es converteix en la raó i causa de la vida –i la mort– del poeta:
Mi fuerza y mi fracaso
eres Tú.
Mi herencia y mi pobreza.
Tú mi justicia,
Jesús
[…]
Mi muerte y vida, Tú.8
Per això, parlar d’aquesta humanitat sense reduccionismes ha estat un autèntic desafiament –i encara ho continua sent– per al raonament des de la fe de l’Església. Efectivament, el problema, durant aquests dos mil anys de cristianisme, ha estat afirmar la humanitat de Jesús sense menystenir la seva especificitat divina i, sobretot, sense que aquesta divinitat expulsi, fins a eliminar-la, la veritable humanitat.9 Dit de forma més senzilla: una bona part de la catequesi, espiritualitat i pastoral, encara avui, presenta un Jesús que va tenir només una humanitat fictícia, com si fos un Déu que es va posar una mena de capa humana per caminar un xic per aquesta terra, per tornar després al cel; una mena de super-home que sempre tenia una carta guardada a la màniga. Ben a l’inrevés, el nostre autor és contundent, afirmant que en Jesús de Natzaret se’ns revela i se’ns dona un «Déu humaníssim»:
L’encarnació és revelació de Déu. Ens diu molt sobre ell. És la nostra principal Font d’«informació» (Jn 1,18). Ens parla de com és Déu. El Déu de l’encarnació és el Déu humaníssim. […] Jesucrist és la solidaritat històrica de Déu envers els homes. Amb cada una de les persones humanes, amb cada un dels pobles, amb llurs processos històrics. El nostre Déu humanitzat, humaníssim, històricament humaníssim.10
Enfront d’aquestes postures que acaben presentant un Jesús que no neix, no viu i no mor com nosaltres i que, per tant, l’allunyen de la nostra vivència concreta i el fan poc accessible a ser seguit, Casaldàliga subratlla la realitat de la humanització de Déu: Jesús és la transparència de Déu que ha plantat la seva tenda entre nosaltres, el seu rostre humà. Aquesta és l’afirmació escandalosa del cristianisme:
Sus manos y Sus pies de tierra llenos,
rostro de carne y sol del Escondido,
¡versión de Dios en pequeñez humana!11
Mans i peus que coneixen bé aquesta terra i aquest fang. Cor i cap que aprengueren a estimar i pensar la vida. I si ell és la versió de Déu en «mode» humà, ja no cal seguir mirant el cel per trobar-lo, com els deixebles a l’escena de l’Ascensió –i tants altres avui–, sinó que cal sospitar-lo i descobrir-lo en aquesta història, que és l’únic camí per arribar a la divinitat:
¿Por dónde iréis hasta el cielo
si por la tierra no vais?
¿Para quién vais al Carmelo,
si subís y no bajáis?12
2.2. UN DÉU «MOLT» ENCARNAT
Parlar de la humanitat de Jesús ja implica, evidentment, parlar de l’encarnació. Però, excusant-nos per aquesta hipèrbole poc teològica, es tracta d’un Déu que en el Natzarè es mostra no només encarnat, sinó «molt» encarnat. I m’agradaria aturar-me una mica en això perquè es tracta d’un postulat (precisió) teologal (no sols d’un detall!) del qual tant el magisteri jeràrquic com les nostres teologies i catequesis se’n solen oblidar.
Casaldàliga ve a recordar-nos –contra tantes espiritualitats desencarnades i «desencarnants»– que aquest misteri central de la nostra fe no és una mena de cosa comuna, un «com si ho fos», ni tampoc és quelcom asèptic o neutral. Vull dir que Jesús no només va ser «home», sinó que va ser un home jueu (i no del poderós imperi romà), laic (que no pertanyia a la classe sacerdotal), pobre (com la majoria del seus veïns artesans i obrers), marginal (amb una modesta formació cultural), perseguit (per defensar Déu i l’home) i assassinat (no va morir malalt ni vell).13 Totes aquestes dades ens han de fer pensar seriosament. Repetim casi mecànicament algunes afirmacions en el credo i altres pregàries que fan referència al misteri de l’encarnació, però sense conseqüències directes en la nostra manera d’experimentar i practicar la fe. L’encarnació posa en evidència algunes preferències del nostre Déu. Per això Casaldàliga es preocupa d’explicitar aquesta veritat central del cristianisme: que el Déu totalment-altre es fa totalment-proper en la carn (vida) concreta d’aquest home. O sigui, Déu toca la història sencera però començant des d’un racó:
con el Verbo hecho carne que habita entre nosotros
tú has instalado a Dios en el suburbio humano.14
Es fa home, però en un jueu marginal, per a, des d’allà, convocar i oferir la salvació a totes les creatures:
En el vientre de María
Dios se hizo hombre.
Y en el taller de José
Dios se hizo también clase.15
Aquesta última afirmació resulta dura. Però és una conseqüència lògica de tot el que estem dient: com a ésser humà real i històric que era, ell i la seva família van pertànyer a una classe social determinada en el marc de la Galilea d’aquell moment, igual que va tenir també una identitat sexual, un treball, una religió, etc. No podia ser d’altra manera; si ho neguem, fem de l’encarnació una qüestió mítica, irreal i irrellevant. Traduint-ho a la situació que hom viu a molts llocs del nostre món actual, podríem dir: Déu es fa home… sense sostre, sense treball, sense papers, sense dignitat reconeguda.
D’això que hem dit, se’n deriva un important corol·lari per a la nostra vida espiritual, perquè aquesta identificació de Déu en Jesús amb els diversos espais de fractura de la història ens convida a re-pensar un tema que em sembla sempre urgent, i que Casaldàliga senyala: parlo dels llocs on busquem la seva presència i intentem entrar en comunió amb Ell. Perquè la majoria de cristians, quan escoltem la paraula «comunió» la identifiquem immediatament i casi que la reduïm, amb la comunió eucarística; però aquesta simplificació no pot portar-nos a oblidar altres realitats en les quals se’ns ofereix l’Omni-present? En primer lloc –com ens ho recorda l’Eco-teologia en els darrers anys– en la naturalesa (en el «liber naturae», com l’anomenen la patrística i l’escolàstica); en segon lloc, en les diverses religions i cultures, en cada creatura humana, en els esdeveniments que –ambiguament– anomenem «profans»… i, de forma especial en l’altre-vulnerat. Així, eixamplant l’esguard, el poeta ens convida:
Comulga su espíritu en la Hostia,
en el silencio de los pobres
y en el grito de los muertos.
Abrázalo en toda carne humana.
Y espera su regreso, seguro, imprevisible,
con tus pies ahincados en nuestro cada día.16
Per tant, amb els peus ben arrelats en la nostra realitat concreta, hem de sortir a cercar i trobar el nostre Déu no solament en els sagraments, en la pregària, en la Bíblia, etc. Sinó, d’una manera molt especial en el dolor dels nostres germans («en el silenci dels pobres / i en el crit dels morts»). Allí, el Déu amagat es re-vela:
Eres un Dios escondido,
pero en la carne de un hombre.
Eres un Dios escondido
en cada rostro de pobre.
Más tu Amor se nos revela
cuanto más se nos esconde.17
Allò que ens diu Casaldàliga és que, mirant la carn concreta de Jesús (home-marginal-víctima), és a dir, tot apropant-nos al Jesús dels evangelis, hem d’aturar-nos a contemplar els sentiments, les paraules i les actituds concretes del Natzarè: amb qui prioritza ajuntar-se?, quines coses el fan content i quines l’entristeixen?, què i qui el fa enfadar?, de quins temes es preocupa molt i de quins no? En definitiva: per quines realitats es des-viu i mor i des d’aquí preguntar-nos –personalment i com a comunitat eclesial– si són aquestes mateixes les qüestions que a nosaltres ens mobilitzen i ens treuen la son. Perquè potser ens adonarem que la nostra vida de fe està des-centrada poc o molt. Com diu el poema que acabem de citar, Déu està amagat en aquesta carn: ens hi hem d’aturar i fixar atentament l’esguard en la història de Jesús, per poder albirar-hi Déu. L’autor de la carta als hebreus ens exhorta a fer-ho: cal tenir els ulls fits en Jesús (cf. He 12,2).
I després d’emfatitzar que en la carn d’aquest jueu marginal Déu es lliura (es comunica, es manifesta) d’una forma insuperable,18 convé recordar que Déu continua sent Misteri, fins i tot després de revelar-se. No haurien d’oblidar-ho mai les esglésies i tots els qui parlem de Déu perquè moltes vegades –repetim: en catequesis, homilies, documents magisterials– sembla que hom parli de Déu com si el tinguéssim a la butxaca i ja ho sabéssim tot d’Ell. Davant del Déu revelat en Jesucrist, Casaldàliga és molt més caut i sap del perill de l’ús i abús històrics que els humans (sobretot l’Església) han fet del nom de Déu. «Com deixar-te ser solament Tu, / sense enxiquir-te, ni manipular-te?»19 es preguntava el poeta en el sonet ja citat.
Un últim accent important: nosaltres solem pensar l’encarnació com una qüestió quasi-màgica, consumada en un instant precís en el qual s’uneixen el diví i l’humà, d’una vegada i per sempre. Però des d’aquesta perspectiva deixem de banda una de les dimensions més importants que la filosofia (i després la teologia) contemporànies han posat de relleu en parlar del ser humà: la seva historicitat. El nostre autor n’és conscient i per això precisa:
En Jesús Déu es feu història. No va entrar a l’Olimp de les essències immutables i a-històriques en les quals habitaven els déus, segons el pensament grec, sinó que entrà en la història. Es va revelar en ella tot assumint-la […]. L’encarnació mateixa és història. No és només un moment, el moment del contacte metafísic entre dues naturaleses, la humana i la divina, com pensa el món grec. Sense negar la innegable dimensió ontològica de l’encarnació, elaborada pel Concili de Calcedònia, direm que l’encarnació no és un moment, sinó un procés, una història. És tota la vida de Jesús la que és un «procés» d’encarnació. No és simplement el moment de l’anunciació a Maria. «Creixia en edat, en saviesa i en gràcia, davant de Déu i davant dels homes» (Lc 2,40). En el taller de Josep, en el desert, en la temptació, en l’oració, en la crisi de Galilea, en la foscor de la fe… En Jesús Déu es va fer procés, evolució, història.20
En síntesi: Jesús també va necessitar temps per a arribar a ser allò que ja era des de la concepció: el Fill de Déu.21 Li va caldre tot un procés, camí, alts i baixos, travessant moments de desert i altres de plenitud, des de la certesa creient, però també des del posar-se tot ell en joc. Prendre consciència d’això ens ajuda a adonar-nos que també nosaltres i des de sempre som fills estimats del Pare –i així ho celebrem en el baptisme– però al mateix temps, aquesta identitat la certifiquem o l’oblidem amb les nostres eleccions concretes durant la nostra vida. La filiació és do i és tasca. Dit d’una altra forma, no ens convertim màgicament en cristians el dia del baptisme –mitjançant un certificat parroquial que ho avala– sinó que és tot un procés, un camí que estem convidats a recórrer cap a la nostra plena humanització i divinització. La historicitat del ser humà implica una inserció en coordenades concretes de temps i lloc, i, des d’ací, un itinerari existencial que ens convoca a arribar a ser allò que estem cridats a ser: plenament humans, com Jesús, diví en la seva humanitat: «I el Verb es va fent Home, dia i nit / davant dels teus ulls».22 En síntesi, Casaldàliga subratlla la necessitat i la importància de la paciència del temps per a Jesús, per a cadascú de nosaltres, i per als pobles:
L’espiritualitat de l’alliberament assumeix la processualitat de la vida humana, la seva evolució, el seu creixement, els seus alts-i-baixos, les seves temptacions, les seves crisis, les seves perplexitats, la rutina i monotonia… I assumeix també els processos històrics dels Pobles, llurs angoixes i esperances, llurs lluites d’alliberament. La «historicitat» de Jesús i la mateixa forma com ell la va assumir es converteixen per a nosaltres, en model i font d’inspiració.23
2.3. MARIA, LA DE NATZARET
En l’espiritualitat i en l’obra de Pere Casaldàliga la figura de Maria ocupa, sens dubte, un lloc central, tal i com ell mateix ho declara:
Tengo tres amores, tres: el Evangelio,
la Patria Grande
y el Corazón intacto de una mujer:
la llena de Dios,
tan nuestra,
María de Nazaret.24
Són testimoni de la seva devoció mariana la gran quantitat de poemes dedicats a Maria, sota diverses advocacions.25 Però creiem que n’hi ha una de central i unificadora: la que l’anomena «Maria de Natzaret» en el poema tot just citat. Amb aquesta precisió vull subratllar el constant intent del poeta per recuperar i enaltir la figura històrica de la Verge, tal i com deixen albirar-la les poques dades que els evangelis ens en donen, tot deixant en un segon pla –i això, sense negar-la ni oposar-s’hi– la «Maria del dogma».26 Pere Casaldàliga se sent més interpel·lat per la senzilla dona de poble, esposa del fuster Josep i mare de Jesús, tots de Natzaret.27 Així ho plasma en un poema-pregària que actualitza aquesta figura històrica dibuixada en el rostre de tantes dones crucificades avui:
María de Nazaret, esposa prematura de José el carpintero,
aldeana de una colonia siempre sospechosa,
campesina anónima de un valle del Pirineo,
rezadora sobresaltada de la Lituania prohibida, indiecita
masacrada de El Quiché,
favelada de Río de Janeiro,
negra segregada en el Apartheid,
harijan de la India,
gitanilla del mundo;
obrera sin cualificación, madre soltera, monjita de clausura;
niña, novia, madre, viuda, mujer.28
2.3.1. Mare de Jesús
I en aquesta aproximació històrica el primer que ens trobem és la seva maternitat. Si és central la figura de Maria en tant que model de creient, i dona d’esperança i d’amor, ella sap que el seu ser il·luminada li ve de la llum de Jesús. D’aquest Jesús que es va gestant en el seu cos i en el seu anhel: «tendresa que cap en el teu si, / fetus de somni i sang, el nostre Déu».29 L’espiritualitat mariana de Casaldàliga, doncs, s’entén des del seu Cristocentrisme. Es remet a Jesús i només des d’ell hom comprèn la seva grandesa; i per això li demana:
Enséñanos aquel Jesús verdadero,
carne de tu vientre, raza de tu pueblo, Verbo de tu Dios;
más nuestro que tuyo, más del pueblo que de casa,
más del mundo que de Israel, más del Reino que de la Iglesia.30
Queda clar en aquests versos que, des de i gràcies a la mediació de Maria, Jesús és ofert a tota la humanitat: s’obre del particular a l’universal. I ara, mitjançant l’Església, és presentat a tots els homes i dones com a model d’humanització per construir el Regne.
En un altre bellíssim poema titulat «El Verbo quiso de mí», escrit en clau materna-filial, hi concentra la relació entre la realitat divina i la humana, en un moviment circular que va d’allò etern a allò temporal i del temporal a l’etern. Escoltem el poeta:
Para no ser solo Dios,
el Verbo quiso de mí
la carne que hace al Hombre.
Y yo le dije que sí,
para no ser solo niña.
Para no ser solo vida,
el Verbo quiso de mí
la carne que me hace a la Muerte.
Y yo le dije que sí
para no ser solo madre.
Y para ser Vida Eterna
el Verbo quiso de mí
la carne que resucita.
Y yo le dije que sí
para no ser solo tiempo.31
És l’Etern que es fa humà «sortint de si mateix», per compartir la bellesa de ser i existir; assumeix la caducitat i contingència de la nostra forma de ser (mort) per a submergir-la després, en l’eternitat. Però per fer-ho Déu necessita comptar amb la cooperació lliure de la humanitat, prefigurada en la figura de Maria com a model que, amb el seu «sí» generós en resta abundosament beneficiada: deixa de ser nena, deixa de ser només vida travessada per la mort, deixa de ser només temps per poder fondre’s amb la immensitat de la divinitat. Així, Maria es presenta a tots els creients com a model de diàleg entre Déu i l’home, diàleg de llibertats, entre eternitat i temps, travessat pel procés necessari d’haver de ser, d’haver d’arribar a ser (de nena a mare, de mare a mort, de mort a resurrecció). Maria, com Jesús, com cadascú de nosaltres, tots travessats per la historicitat.
I després de donar-nos-El amb el seu sí generós i arriscat, Maria desapareix del centre de l’escena; com a les noces de Canà ens repeteix: «feu allò que ell us digui» (Jn 2,5). En definitiva, ella també segueix la dialèctica de tots els mediadors de la revelació: mostrar i amagar-se:
Después de tanto hablar de ti,
casi te callo ahora,
concorde con la voz de tu silencio.
(Decir el «fiat» y entregar el seno.
Cantar, agradecida, en la montaña,
el gozo de los pobres libertados.
Y ya callar, detrás del Evangelio.
Y darle al mundo el Redentor Humano
y devolverle al Padre el Hijo).32
2.3.2. Mare de l’esperança
En l’espiritualitat del poeta, tant quan parla de Jesús com quan ho fa de la seva mare, la virtut de l’esperança ho sosté i ho acoloreix tot. Maria és la que espera, tot creient; la que contempla i guarda les coses en el cor, tot i no entendre-les gaire (cf. Lc 2,19); és «la que ha cregut, i per això és benaurada; la que rumiava, en el silenci de la fe, sense visions, sense gaire respostes prèvies, les coses, els fets i les paraules de Jesús, el seu Fill».33 Va participar del misteri pasqual de redempció des de ben a prop, perquè restà cordialment unida a ell en la seva vida, mort i resurrecció:
Señora de la Esperanza,
porque diste a la luz la Vida.
Señora de la Esperanza,
porque viviste la Muerte.
Señora de la Esperanza,
porque creíste en la Pascua,
porque palpaste la Pascua,
porque comiste la Pascua,
porque moriste en la Pascua,
porque eres Pascua en la Pascua.34
Personalment, crec que molta de la pietat i catequesi mariana s’ha anat construint a partir d’una imatge de Maria que té poc a veure amb la Maria-real, i que acaba bastint una figura del tot allunyada de la vivència de les dones i homes del carrer; com una mena de model per adorar, però no per imitar. Atent davant d’aquesta temptació constant del cristianisme, Pere Casaldàliga presenta una dona que va haver d’aprendre a discernir els temps i els moments, a descobrir el seu Déu enmig dels clarobscurs de la història, més enllà de les mesquineses de les institucions religioses (sinagogues) i dels que pretenen de tenir Déu a la butxaca (fariseus), enmig del dolor de la història, per això li prega:
Enséñanos a leer la Biblia –leyendo a Dios–
como tu corazón la sabía leer,
más allá de la rutina de las sinagogas
y a pesar de la hipocresía de los fariseos.
Enséñanos a leer la Historia
–leyendo a Dios, leyendo al hombre–
como la intuía tu fe,
bajo el bochorno de Israel oprimido,
frente a los alardes del Imperio Romano.
Enséñanos a leer la Vida
–leyendo a Dios, leyéndonos–
como la iban descubriendo tus ojos, tus manos, tus dolores, \ tu esperanza.35
Maria, com a creient que és, també ha de fer un procés de fe sense àngels anunciadors: «Com més a prop de la Llum vivies, / més en la nit de Fe topaves, a les palpentes, amb la Llum, / i més fondes arrels t’arrencava el teu sí, noia del sí més ple!».36 I per discernir la voluntat de Déu serà tan important llegir el llibre de la Bíblia com el llibre de la vida i el llibre de la història. Llegint tots aquests llibres, entre línies, descobreix que aquesta criatura que està engendrant també és fill de la vida i de la mort («fill de la Maria i de la Mort, / company de tots els camins»),37 cridat a obrir i recórrer senderes d’humanització, amb una missió important. Per això no intenta apropiar-se’l; la seva relació materna-filial no és possessiva, i el deixa fer amb llibertat:
Pero un día se fue, ya para siempre.
Junto al taller, cerrado por ausencia,
el mástil de un madero naufragaba en la sangre del ocaso,
y el campo y tú quedabais a la espera.38
Per tant, la mare de Natzaret ha d’assumir l’espera del seu retorn incert, entre la soledat i la nit, des de la fe nua:
Sola contra la noche del Misterio,
por las arenas de la Fe abrasadas,
sin otra luz que tu mirada pura y sometida,
descalzo el pie y el corazón abierto, como un río
desangrándose entero…39
I va aprendre, amb el seu fill, a esperar a contracorrent. A contracorrent de les expectatives religioses del seu temps que li retornaran el seu fill… mort. I tot seguit la trobarem anant de la creu al sepulcre plena de dolor, i del sepulcre buit de mort i ple de llum, a l’Esperança:
Camino del sepulcro, con el llanto caído como un velo piadoso,
detrás de la derrota de tu Carne,
la soledad del mundo caminaba a tu paso, redimida.
De vuelta del sepulcro, mientras tu Soledad iba bordando
los ocultos senderos de la Pascua,
la Paz se recostaba sobre tus manos puras
y la Esperanza amanecía a tiempo, al filo de tus hombros, \ ¡alborada!40
I com que va saber esperar-lo en la vida i en la mort, i tocar aquesta mort molts cops abans d’hora, el poeta l’anomena intercessora davant del Pare Benamorós, «ara i a l’hora de la nostra mort»:
Si esperas tú a la entrada de la Muerte
–igual que en Nazaret anochecido, cuando volvía el Hijo del \ trabajo–
morir ya no es hundirse de bruces en las sombras
o desplomarse, solo, en los filos de la supuesta Ira:
¡desde tus brazos hay un paso apenas hasta el cuello del Padre!
[…]
¡tú sabes qué es morir al modo humano!
Habías muerto antes, muchas veces, a espada y a suspiros y en \ silencio…
La muerte se hizo carne también en tus entrañas, con la carne \ del Hijo,
y creció por tus años, como un árbol votivo, hasta quebrar los \ muros, golpe a golpe.
Con la Sangre del Hijo derramaba tu alma, gota a gota, su \ aceite en agonía.
¡Y en Su Muerte expiraste toda entera!41
Бесплатный фрагмент закончился.
Начислим
+22
Покупайте книги и получайте бонусы в Литрес, Читай-городе и Буквоеде.
Участвовать в бонусной программе
