Читать книгу: «La mort i la primavera»

PRIMERA PART

I

Aleshores em vaig treure la roba, la vaig deixar al peu d’un lledoner a tocar de la pedra del boig i abans de ficar-me a l’aigua vaig mirar ben bé el color que el cel hi deixava, i tota la llum que el sol hi posava ja era diferent perquè havia començat la primavera que naixia altra vegada després de viure sota de la terra i a dintre de les branques... Em vaig ficar a l’aigua molt a poc a poc i sense gosar respirar perquè sempre tenia por quan em ficava en el món de l’aigua, que l’aire, buidat de la nosa que jo era, no s’enrabiés, i, convertit en vent, no bufés tan fort com bufava a l’hivern que gairebé s’enduia les cases, els arbres i la gent. Havia buscat la part més ampla del riu, la que era més lluny del poble i on gairebé no anava mai ningú perquè no volia que em veiessin. L’aigua passava segura d’ella mateixa, d’aquell pes que li venia de les muntanyes, de la neu i de les fonts que fugien de l’ombra per un forat de la roca. I tota l’aigua ajuntada per aquell delit d’ajuntar-se caminava sense parar amb terra a banda i banda.

Així que vaig haver passat els estables i el tancat dels cavalls em vaig adonar que una abella em seguia junt amb la pudor dels fems i l’olor de mel de les glicines que ja florien. L’aigua era freda i la tallava amb els braços i la picava amb els peus i de tant en tant en bevia, aigua blanca d’hivern esquitxada pel sol que sortia més enllà de les Pedres Altes amb el seu delit de volar. Em vaig enfonsar perquè si l’abella em seguia em perdés, i, enganyada, no sapigués què fer. Jo sabia que hi havia abelles velles de set anys tossudes i amb enteniment. A dintre tot era tèrbol: un núvol de vidre, i vaig pensar en les boles de vidre de les eixides entre les enramades de glicina forta, d’aquelles glicines que amb els anys s’enduien amunt les cases del poble.

Les cases del poble eren totes de color de rosa. A la primavera les pintàvem i potser per això la llum era diferent: perquè agafava el rosa de les cases com a vora del riu tot agafava color de fulles i de sol. A l’hivern, tancats, fèiem els pinzells amb cues de cavall, amb mànecs de fusta i filferros, i quan els teníem fets els guardàvem al cobert de la plaça fins que el temps era bo, i aleshores anàvem tots, homes i nois, a buscar la pols vermella per fer la pintura rosa, a la cova de la Maraldina: la muntanya coberta de bruguera amb l’arbre mort a l’acabament i amb el vent per entre els matolls. Baixàvem a la cova amb una corda de nusos lligada a una estaca. L’home que anava al davant duia un fanal. Baixàvem avall del pou humit i negre amb vetes que lluïen si feia sol i que de mica en mica s’apagaven perquè, més endins, en la caiguda de la fosca, la fosca se les anava menjant. I pel pou entràvem a la cova, vermella i molla com la boca d’un malalt. Omplíem els sacs de pols i els ben lligàvem i els qui s’havien quedat a dalt els estiraven i els anaven apilotant els uns damunt dels altres. Quan tornàvem al poble barrejàvem la pols amb aigua i fèiem la pintura rosa que l’hivern esborrava. I a la primavera, amb les glicines florides i l’anar i venir de les abelles, amb les glicines en flor que colgaven les cases, pintàvem i tot d’una la llum era diferent.

Sortíem a mort de nit i sempre feia vent a la muntanya de la Maraldina; ens costava de pujar. Entràvem a la cova del pou i en sortíem carregats amb els sacs com si fóssim formigues i baixàvem la muntanya i des del vessant vèiem els cavalls en el prat. Els cavalls només eren per menjar. Ens els menjàvem cuits damunt d’un foc de llenya, sobretot a les festes d’enterrament. I de la manera que mataven els cavalls els homes de l’escorxador, amb l’home de la sang que els manava, i que només servien per matar cavalls perquè s’havien fet vells i no servien per res més, no els quedava ni una gota de sang a dintre i la carn tenia un gust més fort de no res i d’estella. Quan baixàvem de la Maraldina amb els sacs a coll, el vent, que ens havia empès avall quan pujàvem, ens empenyia cap a dalt. Tant si pujàvem com si baixàvem sempre ens empenyia com si ens posés les mans amples damunt del pit. I els vells explicaven que el vent de la Maraldina, ajupit per entre matolls quan a la muntanya no hi havia ningú, era un vent carregat d’ànimes que voltaven per la muntanya només per fer el vent més fort quan era l’hora d’anar a buscar la pols, per fer-nos la feina pesada i per dir-nos que tot el que fèiem més hauria valgut que no ho haguéssim fet perquè no servia per res. I com que no tenien boca les ànimes ens ho deien amb la veu del vent.

Deixàvem els sacs al mig de la plaça i aviat començava la feina de barrejar la pols amb l’aigua i de pintar-ho tot de color de rosa, que era el color de totes les cases menys d’una: la del senyor que vivia a dalt de tot de la muntanya partida que era una muntanya petita i queia en espadat damunt del poble i l’amenaçava i el protegia. I l’espadat, amb la casa del senyor a dalt de tot, estava cobert d’heura que a la tardor s’encenia per morir.

II

Vaig treure el cap fora de l’aigua i la llum s’havia fet més forta. Nedava a poc a poc per fer trigar el moment de sortir. L’aigua m’abraçava, m’hauria pres si jo hagués volgut i, empès i xuclat, hauria anat a parar allà on no se sap què són les coses... Dintre de l’aigua hi havia herbes; el corrent les decantava i es deixaven gronxar per aquella aigua que duia la força del cel, de la terra, i de la neu. Vaig sortir. L’aigua em regalava cos avall, em feia lluent. L’abella m’havia perdut després de tanta estona d’haver-me seguit. Em vaig asseure damunt de l’herba a tocar de la pedra del boig; abans dreta ara ajaguda, amb un sot que havia fet un home picant-la amb el cap, servia de banyera, després d’una pluja, a l’ocell de la cresta negra. L’ombra del bosc, al meu davant, era negra i tremolava. D’aquella herba en deien rosa de gos... Les aranyes feien teranyina de fulla a fulla i tot de bestioles petites, mortes i seques, havien quedat enganxades als fils que quan estava ennuvolat eren grisos. Vaig arrencar una mata d’herba. Tenia les arrels blanques i en penjaven motes de terra. Una, a la punta d’una arrel arrissada, gairebé era rodona. Agafada pels brins vaig fer ballar l’herba, ara cap a un costat, ara cap a l’altre, i la terra no queia. Em vaig posar l’herba damunt del genoll com si hi estigués plantada. Era fresca. Quan la vaig treure del genoll al cap d’una estona, s’havia escalfat i la vaig espolsar fort per veure caure la terra. I la vaig tornar a plantar. El bosc era el bosc on les persones grans anaven de tant en tant. I quan hi anaven ens tancaven a l’armari de fusta de la cuina i només podíem respirar per les estrelles dels batents que eren unes estrelles buides, com unes finestres que tinguessin forma d’estrella. Un dia vaig preguntar a un noi del costat de casa si també el tancaven a l’armari de la cuina i va dir que sí. Li vaig preguntar si la porta de l’armari era de dos batents i si a cada batent hi havia una estrella buida i va dir, hi ha una estrella buida però no és prou per poder respirar bé i si els grans triguen massa ens trobem malament perquè és com si ens ofeguéssim. I va dir que pel forat de l’estrella veia marxar els grans i després només veia les parets i la cendra, tot molt sol i encomanant tristesa, per aquella tristesa que tenien les parets de fer-se velles quan les persones les deixaven soles amb tots els nois tancats en els armaris com bestioles. I el que em va dir de les coses era veritat: es feien velles de pressa totes soles, però ben acompanyades per les persones trigaven més i es feien velles d’una manera molt diferent, com si en comptes de fer-se lletges es fessin boniques. I els grans tornaven a la matinada cridant i cantant pels carrers i s’adormien per terra i moltes vegades no es recordaven d’obrir els armaris on tenien les criatures tancades i quan els obrien en sortien mig malaltes i amb l’esquena més adolorida que quan els pares i les mares les apallissaven per culpa del mal humor. Perquè encara que fos pintat de color de rosa, el poble de vegades era ple de malestar per culpa dels cavalls, per culpa del pres, per culpa del temps, per culpa de les glicines, per culpa de les abelles, per culpa del senyor que vivia sol a la casa amb l’espadat cobert d’heura que a les tardes d’acabament d’estiu semblava una onada de sang. I per culpa dels caramens. Quan naixia un cavall també feien una festa però no ens tancaven als armaris, ni ens hi tancaven per la festa major que començava amb el ball dels guaites i després amb la feina de córrer davant d’ells mateixos. Deien que el dia que un home passaria corrent davant d’ell mateix, aquell dia aquell home ho tindria tot guanyat o gairebé tot; que és molt. I abans de sopar, després del ball i de les corregudes, un home, sol i nu, es ficava al riu i travessava el poble per sota per vigilar que l’aigua no descalcés les pedres i no s’endugués el poble avall. I aquest home de vegades sortia amb la cara feta malbé i de vegades amb la cara arrencada.

L’heura que pujava espadat amunt fins a la casa del senyor moria cada any. El vent de tardor la despullava i totes les eixides quedaven sembrades de fulles vermelles. És l’única cosa que el senyor ens dóna, deien, i criatures quan era jove. Ara ja no. I reien i miraven enlaire cap a les finestres. Quan totes les fulles de l’heura havien caigut, els nois n’omplíem cabassos i les deixàvem assecar i més tard les apilàvem a la plaça i quan les cremàvem miràvem enlaire perquè pel temps de la crema el senyor treia el cap per la finestra del mig, que era estreta i llarga, i tots li fèiem llengotes. Estava quiet com si fos de pedra; i quan el fum blau s’acabava, tancava la finestra i fins a l’any que ve.

La casa del senyor era a la punta de la muntanya i la muntanya era petita. Semblava que l’haguessin partida d’un cop de destral. A l’altra banda de muntanya no hi anava mai ningú. Havien fet el poble damunt del riu i a l’hora de la fosa de les neus tothom tenia por que s’endugués el poble. I per això cada any un home es ficava al riu per la part alta, passava per sota del poble i sortia per la part baixa. De vegades mort. De vegades sense cara: les roques que aguantaven el poble la hi havien arrencada perquè l’aigua, desesperada, el tirava amunt.

III

A la nit se sentia el gemec del riu sota dels llits com si fos un gemec de la terra i s’ho hagués d’endur tot arrossegat, com si tot hagués de fugir amb l’aigua. I no. El poble quedava i només l’aigua fugia amagada. Entrava llisa i sortia boja de bromera per l’estona que havia hagut de viure a les fosques. Com si hagués tingut por de quedar-se tancada. Jo dormia, i abans d’adormir-me, o quan dormia sense dormir, pensava en les coses. Em recordava de la meva mare, sense voler-ho: dreta i prima i amb un ribet vermell als ulls. Pegava les criatures. Feia malbé la nit dels nuvis. Quan dos es posaven a viure sota del mateix sostre es passava la nit cridant al peu de la seva finestra: com un gos. Fins que la llum malalta del dematí la feia callar. Dels crits de la meva mare no en feia cas ningú, perquè ella havia explicat que la mare de la seva mare també ho feia i que totes les dones de la part de la seva família ho havien fet. Sortia com un llampec així que els nuvis es tancaven a casa i, amb la boca esquinçada, crida que cridaràs. I quan la meva mare ja era morta, quan ja feia temps que estava enterrada, el primer dia que el meu pare i la meva marastra van dormir junts, jo, només jo, vaig sentir els crits de la meva mare al peu de la finestra del meu pare: fins a glop de llum.

La meva marastra tenia un braç molt més petit que l’altre. I abans d’adormir-me pensava en el braç petit de la meva marastra i pensava en l’estrella buida de l’armari quan m’hi tancaven per anar a ballar i a riure als enterraments. Pensava en la pols vermella i en el núvol de les ànimes i en els brucs que florien petit i d’un morat vermell a la tardor per tota la Maraldina. Pensava en els sacs que quan pujaven amunt pel pou de la cova topaven contra la paret. Els vells del poble, els de l’escorxador, venien a casa quan el meu pare havia sortit a treballar al camp. Duien coses. I la meva marastra em deia, vés a ajudar el teu pare... I jo me n’anava i em girava a mirar la meva casa i em semblava que, de totes bandes, les arrels de les glicines l’empenyien amunt. Caminava clavant puntades de peu a la pols i de vegades m’aturava a tirar pedres a les sargantanes per tallar-los la cua i veure-la viure sola i desesperada fins que no podia més.

Quan vaig sortir de l’aigua em vaig quedar encantat amb la pols de sofre que fa els casaments de les flors. N’hi havia una estesa damunt de l’aigua arraconada. El sol era tan fort que feia menys blau el blau del seu voltant. Una mica de boira dormia i es desfeia damunt de les roses de gos. Després d’haver plantat l’herba encara vaig pensar en la casa del senyor. La veia de costat i de costat no tenia finestres. Acabava en punxa. I veia el senyor, amb el pensament, tossint i menjant mel; sempre esperant que el riu s’endugués el poble. L’heura, roquisser amunt, era verda. De tant en tant, dos homes amb unes canyes molt llargues picaven els brots que volien enfilar-se per la casa. Les fulles esmicolades queien espadat avall amb brins molt tendres plens de manetes arrencades... avall... Fins als terrats i fins a les eixides. S’havia de fer caure l’heura perquè si no s’hauria menjat les parets. I cada vegada que un dels homes donava un cop de canya amb fúria i saltava fulla a miques, el senyor treia el cos més enfora i mirava a baix amb les mans arrapades a l’ampit de la finestra.

IV

Em vaig posar a caminar per l’herba molla amunt i de darrera d’uns matolls a l’acabament del pendís va sortir l’estesa dels planters. Tenien les soques tendres i no tenien fulles, però tots tindrien el seu mort a dintre quan els haurien trasplantat al bosc i serien arbres grossos. Vaig travessar-los i semblaven coses que només es veuen quan estàs adormit. A l’entrada del bosc em vaig aturar, al peu del tallat que fa el sol de l’ombra. Ja havia vist el núvol de papallones feia estona. Els arbres del bosc eren molt alts i molt fullats amb fulles de cinc puntes i, tal com m’havia dit el ferrer moltes vegades, tots els arbres tenien al peu la placa i l’argolla. Les papallones eren blanques i n’hi havia a milers. Volaven neguitoses i moltes semblaven flors mal obertes amb el blanc una mica trencat de verd. Les fulles es movien, de les unes a les altres saltaven esquitxos de sol i per entremig es veien clapes de blau. A terra era una estesa de fulles velles molt seques i de sota sortia olor de podrit. Vaig agafar una fulla que només era un enreixat de nervis com si fossin les fustes i les bigues d’una casa sense el que ho lliga tot. Em vaig estirar al peu d’un arbre i vaig mirar el núvol de papallones que bullia entre les fulles, i ho mirava per l’enreixat de nervis de la fulla fins que em vaig cansar i quan la vaig deixar caure vaig sentir els passos.

D’un bot em vaig amagar darrera del matoll. Els passos s’acostaven. El matoll tenia una flor groga badada amb cinc fulles lluents de dintre; l’abella hi estava recollida i s’espolsava les potes. Era l’abella, n’estava segur, que m’havia seguit des del poble i que havia passat el riu.

El trepig s’havia aturat. Tot era tan quiet i jo escoltava tant que em semblava sentir el respirar d’una persona i d’escoltar i de semblar-me que sentia se’m feia una nosa al mig del pit: la mateixa nosa dolenta de quan passaven hores i el poble era buit i em costava de viure tancat a l’armari... I esperava... igual. I no havia canviat res: les fulles eren les mateixes, i els arbres i les papallones i el temps que a dintre d’aquella ombra semblava mort... I tot havia canviat.

Els passos es van tornar a sentir, més a la vora, i vaig veure un llampec molt brillant sota de les fulles. L’home que venia duia una destral a l’espatlla i una forca a la mà. Anava nu de mig cos en amunt i tenia el front fet malbé. I la pell mal ajuntada del front esguerrat en el pas del riu no li deixava tancar els ulls. Sempre li quedava una escletxa perquè la pell encongida i vermella tibava. Tenia un sembrat de pèls negres al pit. I tot ell estava cremat de sol.

L’abella semblava adormida i la flor també, fins que va venir un glop d’aire i la flor es va gronxar i l’abella va fugir de dintre i em va volar ran de galta i així que la flor va tornar a estar quieta s’hi va tornar a ficar. L’home havia deixat la forca i la destral al peu d’un arbre, es va eixugar la boca amb l’esquena de la mà i va mirar tot al seu voltant una mica perdut. Vaig tenir por que em veiés perquè la seva mirada s’havia aturat sobre del matoll. I no. Va començar a anar d’un arbre a l’altre i llegia les plaques que penjaven de les argolles. D’un arbre a un altre va ensopegar amb una arrel i va estar a punt de caure. Després se’n va anar bosc endins. Quan ja no el vaig veure vaig respirar l’aire que la nosa a dins del pit no m’havia deixat respirar en tota l’estona. Passaven ramats de núvols molt a poc a poc, m’hauria agradat poder-los manar i fer-los anar per on em semblés... i una colla de molt petits es va aturar, encastada damunt mateix del bosc i s’hi va estar tant que ja semblava que no volgués anar-se’n. Quan la colla de núvols petits es va posar a fugir, l’home va tornar. A cops de destral va començar a fer una creu a la soca d’un arbre: l’havia marcada amb una pedra, de dalt a baix, de banda a banda. Treballava d’esma, i, al cap d’una estona, va caure de genolls a terra i va arrencar a plorar. Jo no respirava. Es va alçar encara plorant, es va escopir a les mans i se les va fregar l’una amb l’altra. L’abella entrava i sortia de la flor. I la destral tallava la soca i anava obrint la ratlla. Als primers cops de destral les papallones s’havien avalotat. Dues van baixar fins a tocar l’herba i es van enganxar a la cama de l’home que obria la soca de l’arbre. L’abella xuclava la flor. L’home va reposar i es va tornar a escopir als palmells; mentre se’ls fregava, amb la destral a sota del braç, va mirar enlaire i es va quedar una estona encantat amb la voleiadissa de les papallones. Va tornar a la seva feina, més cansat, com si cada vegada que aixecava la destral aixequés tot el pes de la vida.

Havia passat molta estona i l’home picava ara la ratlla travessera de la creu. I picava i picava... Les dues papallones que se li havien enganxat a la cama estaven tan juntes i amb les ales tan plegades que semblaven una de sola. L’esquena de l’home brillava de suor; i les costelles; era molt magre. Em van venir ganes d’acostar-m’hi, d’enraonar-li, de dir-li que, de vegades, vora de la fornal plena d’espurnes i entre dos cops de mall el ferrer m’havia parlat del bosc i dels morts a dins dels arbres.

El ferrer tenia la casa a l’entrada del poble: una casa amb dues glicines a banda i banda del portal totes amunt a cobrir el terrat amb un embolic de branques. Les espurnes saltaven i el ferrer em deia: tu també tens el teu arbre, la teva argolla i la teva medalla. Jo la vaig fer així que vas néixer. Quan neix algú de seguida faig l’argolla i la medalla. No diguis que t’ho he dit. Tots tenim la nostra argolla, la nostra medalla i el nostre arbre. I a l’entrada del bosc hi ha la forca i la destral.