Читать книгу: «Sota el signe del drac»

SILENCIS, INTERRUPCIONS, MITES

MERCÈ IBARZ

La poeta nord-americana Adrienne Rich, amb qui Maria-Mercè Marçal té uns quants i significatius punts de contacte, va escriure fa un quart de segle algunes reflexions clarividents sobre la cultura de les dones i, en particular, sobre com les interrupcions d’aquesta cultura s’han escenificat en la recepció de les escriptores. «Simone de Beauvoir —argumentava Rich el 1978— ha estat llegida sense fer referència a la destrucció dels clubs polítics de dones sorgits de la Revolució Francesa, o als escrits d’Olympe de Gouges i Flora Tristán. De la mateixa manera, l’articulació política entre feminisme i socialisme de Virginia Woolf ha estat enfosquida per la idea que ella era “Bloomsbury”, individualista, elitista, sense consciència de classe i “gai” en el sentit més frívol de la paraula, sense cap referència a les seves connexions amb Margaret Llewelyn Davies, amb el Gremi Cooperatiu de Dones, amb l’antropòloga antipatriarcal Jane Harrison, amb l’activista sufragista, feminista i lesbiana Ethel Smyth».

Són consideracions adequades per llegir les proses de Marçal aplegades en aquest volum. En gran manera, perquè compartia amb Rich preocupacions fonamentals sobre les «mentides, secrets i silencis» que envolten les cultures de les dones, per dir-ho amb les paraules clau, avui clàssiques, d’un dels volums d’assaigs més coneguts de la poeta nord-americana. Però també, i cal subratllar-ho, perquè les proses que la lectora i el lector trobaran a les pàgines següents corresponen a la Marçal plural, als diferents àmbits i col·lectius amb qui es va relacionar, implicar i, de vegades, batre. Ho feia amb el seu capteniment afable i discret i una veu pausadament apassionada que podia arribar a ser d’una ironia esmolada, tallant, per tornar a la timidesa primer i tot seguit a la curiositat voraç, impacient, quan trobava interlocució, interès, amistat.

Àmbits plurals. Espais de pensament i d’escriptura que apleguen tant el pròleg meditat a la seva pròpia obra, l’autoconsciència creativa, com la reflexió sobre la passió amorosa; la conferència davant d’un públic especialitzat o davant d’un públic obert a disciplines variades, fins i tot a les indisciplines; el paper erudit, l’article de diari o una intervenció en un festival de poesia. És un tast de la vasta faceta col·lectiva de Maria-Mercè Marçal, que va acudir sempre als convits del seu públic divers, ja fos un col·lectiu feminista, un institut o una escola, un grup de lesbianes, un jurat de poesia, una universitat, un club d’escriptors, un casal de barri o una vila en festa. Bona part d’aquesta faceta de la Marçal de viva veu resta en la memòria de les persones que la van convocar, en els records individuals. Aquest volum aplega proses que ella va deixar fixades amb la màquina d’escriure i a l’ordinador, algunes publicades en volums col·lectius o esparses en revistes i diaris, i d’altres que, dites en conferències, havia prèviament redactat.

El mosaic resultant assenyala que Marçal estava centrada en dues o tres coses que considerava substancials de dir un cop i un altre. No són repeticions banals ni provocadores de soroll mediàtic, més endavant hi tornaré. Cal considerar de primer que som davant de textos que li foren demanats, i ella responia. Diferents col·lectius li havien atorgat veu en aquestes dues o tres qüestions que, certament, li són centrals i alhora indestriables: l’escriptura i el sentit de les paraules, l’autodeterminació de les dones, el futur de l’idioma i la cultura catalana.

Dins d’aquest mosaic, d’aquest patchwork de teixits culturals, històrics i populars sobre les tradicions que manejava, hi ha dibuixos subtils, relats de somnis i apunts mordaços sobre la contemporaneïtat. A tall de proposta de diàleg amb aquests escrits, esbossaré tot seguit algunes pautes de lectura.

Marçal va llegir amb intensitat, i sobretot va rellegir, va reveure un i altre cop, algunes autores. Les buscava en tant que mares/ties/germanes espirituals i conceptuals: Virginia Woolf, Simone de Beauvoir, Djuna Barnes, Luce Irigaray, Adrienne Rich, Luisa Muraro, Ingeborg Bachmann. Narradores, poetes, filòsofes, pensadores. D’altres les va traduir i literàriament se les va «menjar»: Colette, Marguerite Yourcenar, Anna Akhmàtova, Marina Tsvetàieva, Leonor Fini, Renée Vivien. També llegia autors, és clar, per dialogar-hi i, tot sovint, per batre-s’hi; fins que van deixar d’interessar-li, profundament, tret d’alguns poetes: Ausiàs, Lorca, Baudelaire, Brossa, Salvat, Màrius Torres..., el deconstructor Derrida i l’inclassificable Maurice Blanchot, mestre del recolliment.

En la interrogació sistemàtica de la «interrupció» de la tradició cultural de les dones, que Rich i d’altres autores van posar sobre la taula de les aspiracions col·lectives de finals del XX, Marçal hi va trobar una font vital de coneixement. També de fatiga, de desànim, d’ira. Però sobretot de coneixement. En va extreure il·luminació per a l’anàlisi detinguda de la tradició literària catalana, particularment les poetes: Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Maria-Antònia Salvà. La immersió, la revisió (un concepte també de Rich) mostrava que, dins dels forats negres que la transmissió masculina ha fet d’aquestes autores, les obres duren. Persisteixen, i tornem a Rich, enmig de «mentides, secrets i silencis». Arderiu, Leveroni, Salvà són bones. Marçal ens ho fa veure amb aguda intel·ligència excavadora, des de la seva lúcida arqueologia dels fonaments, l’observatori pertinaç on es va situar, tot i que el preu de mirar pel microscopi —que això és tot sovint escrutar la història i la cultura de les dones com ella ho feia— és elevat. Treballar cansa. Costa carregar el pes de tants segles d’ignorància i mépris, menyspreu.

Com ella ho feia, he escrit: sense les estratègies del poder acadèmic ni del poder institucional ni del poder de cap mena. Ni del PEN, tot i que les amigues i els amics d’aquest club persistent saben l’ajut que li van ser. Dona poeta abans que res, ho va fer sense xarxa. I, des del punt de vista de la societat literària o, més ras, dels propietaris de la societat, el preu de treballar sense xarxa davant la ignomínia i la ignorància és car. No té res a veure amb el públic ni amb el grau de fama o reputació que una autora o un autor pot arribar a tenir en vida —ella va tenir totes dues coses, públic i reputació—, sinó que està relacionat amb un cert exili que en molts aspectes de la vida, la diària i la creativa, la societat de l’espectacle imposa als autors i autores que no han crescut a l’ombra de les institucions, de qualsevol mena.

Posem un exemple proper, un apunt de literatura comparada. Sent autors del tot diferents, del preu íntim que cal pagar per mirar pel microscopi social poden parlar tant Maria-Mercè Marçal com Quim Monzó. Les seves biografies i obres (tots dos són del 1952) poden ser vistes com a complementàries d’un dels aspectes més significatius del nostre ofici de viure: l’estrany diàleg, més enllà i tot de les preferències sexuals, entre dones i homes d’ara mateix. En Marçal i Monzó trobem dues actituds sòlides i compromeses davant aquest fet capital de les nostres petites vides: com estimem. Ella és una dona que ha deixat els homes per impossibles i descriu la difícil interlocució en la igualtat amb una altra dona, sota el pes de la tradició masculina; ell és un home que interroga la virilitat que la seva pròpia tradició li exigeix i la dona li discuteix, per descriure l’imaginari masculí contemporani, fràgil i esquizo, il·lusionista. La passió segons Renée Vivien i La magnitud de la tragèdia, llunyanes en el temps de les accions que narren, aparentment difícils d’associar, tenen no obstant més d’un punt en comú. No hi és balder, sinó central, el fet de la radicalitat creativa de Marçal i Monzó en tant que autors sexuats, en tant que cossos que escriuen.

Al capdavall «parlar no és mai neutre», segons la dreturera anàlisi de Luce Irigaray que bé podria cloure la comparació d’aquests dos autors del tot distints i del tot assemellats: «Ningú, ni ella ni ell, habita el seu lloc en el postulat de normes vàlides per a tothom. Cadascú, cadascuna s’hi mou més o menys a l’ample o a l’estret. Tot s’hi troba embrollat —el discurs, la paraula, el gest, units o dividits—. Falta encara l’ètica de qui construeix i habita el seu territori, el seu món, i respecta el de l’altre, especialment el sexual».

La ruta, però, no va ser sempre estreta per a Maria-Mercè Marçal, la vida no és a les institucions. Era una dona que s’ho va arribar a passar molt i molt bé. Va riscar el terreny aspre dels marges, d’un cert exili, és veritat, però sabia que en aquests territoris pot créixer una rara llibertat, una mena d’estatut d’autonomia propi. Així va ser en la seva vida privada/pública, i en la seva creació. La solitud no és una condemna sinó l’espai de l’escriptura, i més en una autora de sedimentació lenta i rigorosa, bolcada a la reescriptura. Era també una escriptora i una poeta molt atenta al silenci de la creació, que a la fi deia entendre més com un estat d’espera que no pas com un blocatge. En aquesta espera, coses noves prenen forma; aquest volum n’és una mostra.

Un dels seus primordials temps d’espera, potser el que més, va escaure’s entre el final dels vuitanta i els primers noranta. Mentre tancava la seva variada poètica en un sol volum, Llengua abolida (1973-1988), i no acabava la que seria la seva única novel·la, la polifonia sobre la poeta Renée Vivien (1994) en què va esmerçar deu anys llargs i un procés intern molt complex, és a dir, mentre va deixar reposar la veu poètica i es decidia a deixar anar la veu narrativa, Marçal va escriure aquestes proses.

Proses que, un cop engegades, ja no van parar. Després de la novel·la va continuar amb intensitat renovellada des del punt de vista filosòfic i simbòlic: són els escrits del capítol 4.

Des d’una declarada voluntat de divulgació i de celebració genealògica, van prosseguir en les dues conferències del volum col·lectiu Cartografies del desig i en el pròleg pòstum al volum, també col·lectiu, Memòria de l’aigua, tots dos editats a Edicions Proa i no aplegats aquí.

Del conjunt de proses que Marçal va escriure he deixat fora, també, la que va confegir per a un altre llibre: l’extens i aprofundit estudi sobre Clementina Arderiu que precedeix l’antologia que va fer de la poeta, Contraclaror, publicada per laSal Edicions de les dones el 1985. És una peça del tot autònoma, bastant llarga, inseparable de l’antologia d’Arderiu.

El resultat, i així he preparat aquest volum, són assaigs de diferent ambició i abast, en els quals, si algú li hagués proposat de reunir-los, potser hauria reconegut el fil que, ara, és més perceptible que aleshores, quan aquestes proses eren esparses: un fil antropològic de ramificacions poètiques, filosòfiques, col·lectives i identitàries, i un horitzó: l’exili interior que malda per construir una casa pròpia, un espai públic habitable, una ciutat generosa, un món on l’obra, la construcció, sigui alliberadora, possible.

No va arribar a quaranta-sis anys i va viure en un període decisiu per al segle que hem iniciat sense ella, entre el 1952 i el 1998. Però, com va dir una de les autores que més va considerar, Ingeborg Bachmann, en una de les seves Conferències de Frankfurt sobre la literatura contemporània i els seus problemes, «la literatura no té cap necessitat de panteó, no s’entén en el morir, en el cel, en cap redempció, sinó en la més forta intenció d’obrar en cada present, en aquest o en el següent» (el subratllat és seu).

Com Bachmann, que per excessiva consciència lingüística va necessitar callar durant anys per tornar a escriure, Marçal també va necessitar sotmetre la seva exigent consciència lingüística a dilemes filosòfics sobre la història i l’ordre simbòlic de l’inconscient col·lectiu, en el seu cas els derivats de la condició de dona. Aquests dilemes són en l’origen de gairebé tots els textos d’aquest volum, dels quals es poden dir les paraules que José M. Valverde va dedicar a l’escriptora austríaca: «...l’obra d’Ingeborg Bachmann, i dintre d’ella les presents conferències, més nervioses que acadèmiques, forma un testimoni inquietant de com és de problemàtic avui dia l’ofici d’escriptor quan es té molta intel·ligència i molta sensibilitat».

Intenció d’obrar en present, en aquest o en el següent. Així és en la Marçal, poeta fins a la fi, a la manera de la imatge de René Char que va renovar l’impuls creador de la Bachmann, que va acabar les seves esmentades conferències d’aquesta manera: «A l’esfondrament de totes les proves respon el poeta amb una salva de futur».

L’entresegles està dominat per les ficcions sense autor i els nostres imaginaris, tant l’individual com el col·lectiu, es veuen obligats a seguir el guió marcat per les narracions mediàtiques/virtuals i a desistir de les seves pròpies narracions, un fenomen que l’antropòleg Marc Augé ha denominat la guerra dels somnis. En aquesta competició de narracions institucionals pel domini del que és públic i del que és privat que pot anul·lar els escriptors en tant que mitjancers de la col·lectivitat, i a tots plegats ens fa dubtar de la realitat, del seu sentit i de les seves categories (la identitat, l’alteritat, la diferència), la paraula de Marçal pot desvetllar encara ressons propis en cadascú, en cadascuna.

Ella continua sent una mitjancera, una narradora de somnis d’altri, a més dels seus. En la seva poesia, en la seva narrativa i, també, en aquestes proses, que inclouen dos poemes inèdits: el dedicat a Atenea i Sarajevo.

L’aplec d’aquests escrits aboca, deia més amunt, a algunes consideracions sobre la repetició. Una repetició necessària, una repetició perfeccionadora, per dir-ho en termes de Gilbert Durand i la seva investigació sobre el mite. Perquè, fet i fet, un raig important de la vena assagística de Marçal, i penso en particular en el ja esmentat capítol 4 de «Propostes per al mil·lenni», treballa sobre el mite. Presenta el que és abans de representar el que hauria de ser. Observa el mite en tant que domini de les identitats múltiples. Però sobretot indaga en quina mesura el mite és encara el domini de les identitats femenines, justament el mite, que, de llarg, ha estat el territori de l’imaginari més poblat de femelles i, a la llarga, potser el més desballestat en aquest sentit, anorreat precisament el sentit de la presència simbòlica femenina: és així fins i tot en el terreny de les stars que tenien encaterinada la Marçal, admiradora de Katharine Hepburn, Joan Crawford, Bette Davis i d’altres actrius capaces de gestionar la pròpia imatge i els continguts del cine clàssic de Hollywood, un fenomen encara irrepetible a la pantalla.

No hauria estat gens estrany que hagués escrit sobre aquestes mitologies del segle XX i les seves transformacions per dir, un cop més: «No dem més ales al vol de la queixa!» i, simplement, fem. Unes ganes no acomplertes de la seva obra va ser escriure per al cine i per a la televisió... Però això és una altra història.

En els textos reunits en aquest recull, la interrogació mítica s’adreça al matricidi original dels grecs. A partir d’aquí, i des del temps místic que, diuen els estudiosos, configura la repetició, la repetició perfeccionadora de models i arquetips, mira d’entendre, i de fer entendre, els paranys i les dificultats que, com si Penèlope hagués pogut sortir a l’aventura alliberadora i hagués pogut contar-la en tornar a casa, ha d’acarar una dona que escriu, que és com Marçal se’ns presenta i, val a dir-ho, com la seva obra la representa.

Sota el signe del drac és el títol que la mateixa Marçal va donar a la introducció al volum d’obra poètica Llengua abolida, un dels seus textos d’autoreflexió més meditats. M’ha semblat adient per titular aquest volum perquè, a més de ser un títol d’ella, el drac sovinteja en els seus escrits. Per diverses raons. Ella mateixa n’era un, segons l’horòscop xinès: és el primer que diria (una vegada que li vaig preguntar què volia dir ser un drac, va dir que potser el més interessant del drac és que no mira enrere, que quan tanca una etapa no hi torna més). M’estalvio les altres raons sobre el drac, la donzella i el cavaller perquè les explica ella prou bé a les pàgines següents, amb una ironia envejable que espero que sigui compartida... Només em sap greu de no disposar d’una imatge al·lucinant que vaig veure (ho juro) al museu que hi ha davant de l’estació central del tren a Zuric i que no he pogut retrobar: al museu no saben de què parlo, no forma part de la col·lecció, fins m’han arribat a assenyalar amb gentilesa que potser ho vaig somiar o qui sap si només ho vaig imaginar.

Haureu de confiar en la meva memòria visual.

És un quadre de proporcions mitjanes, apaïsat, pintat a la manera d’algun segle anterior a la Il·lustració. Un riu travessa en diagonal la tela, de dreta a esquerra des del cantó superior. Al costat dret del riu i dalt del quadre, un petit genet a cavall avança, esperitat. Alguna missió important l’espera i és el moment d’entrar en escena. A baix, al costat esquerre del riu, una dama passeja. És de cara a l’espectador, aliena als galops del cavaller llunyà. L’acompanya un petit drac eixerit que du lligat a la mà amb un cordill vermell i flonjo, delicat. El drac mira el riu mentre segueix l’ama pel prat verd. La dama és plàcida, el drac també... No vaig tenir ocasió de descriure-li l’escena. Però quan llegeixo la seva glossa al 23 d’abril, aquí aplegada, somric perquè em fa pensar que ella ja havia pressentit, si no vist, el quadre. No hauria estat pas la primera vegada. Deixo a la lectura l’última paraula.

Un apunt final sobre la selecció i els apartats. El primer capítol, «Dona que escriu», aplega dos textos autobiogràfics i l’escrit sobre la festa del llibre i la simbologia del drac a què acabo de fer referència. El primer text autobiogràfic és al mateix temps una reflexió sobre la pròpia creació, mentre que el segon, «Viratges, reminiscències», és una pausada retrospectiva íntima sobre la ciutat, la Barcelona on durant anys va viure nòmada i errant de pis en pis. Després, el «Convit a la festa» de Vilanova i la Geltrú del 1986 ens retorna l’empenta verbal i imaginativa, feraç i entusiasta, de la Marçal feliç i de fondes arrels salvatianes i lorquianes.

El segon capítol, «Immersions i relectures», reuneix algunes proses crítiques sobre la tradició literària que més li va interessar, ja fos amb motiu d’una traducció, com és el cas del text sobre Colette, o de les revisions de les poetes catalanes, a les quals va esmerçar bastants més textos, com els ja esmentats antologia i pròleg dedicats a Clementina Arderiu, que aquí no s’inclouen. Entre els diversos papers sobre Arderiu que va fer per a diaris o conferències he triat el més sintètic, aquell que a partir del tornar-hi va aclarint la selva d’intencions i resultats, el sentit de la indagació. Els escrits sobre Isabel de Villena i sobre Ausiàs March, erudits de forma ben distinta, responen al profund interès per obres i èpoques estimades, en les quals, assenyala, la paraula record, en català medieval, té significat de «consciència», «ús dels sentits». Mentre que el paper sobre Salvat va ser escrit per a una intervenció en una taula rodona i és una bella anàlisi, aguda com un llamp, sobre la recepció de Salvat-Papasseit i els canvis significatius del gust. En aquest capítol apareix ja, en un text del 1991, la figura de Renée Vivien, continuadora de Safo.

Havien de ser separats per força del capítol segon els textos que he reunit en el tercer sota l’epígraf «Baules, xarxes». Baula és una paraula molt de la Marçal; diu i grafia els diversos significats que cada anella de la cadena, temporal o espacial, històrica en definitiva, té en el seu univers. Idees que es poden concretar en una de principal: una genealogia, la de l’escriptura de dona, que emergeix malgrat les «mentides, secrets i silencis». Si és així en el cas de les autores que la van precedir, com ara les reunides en el segon capítol, també és cabdal en les autores coetànies reunides en aquest tercer capítol. Va viure amb gravetat la mort de les autores sobre les quals escriu aquí: la jove poeta Anna Dodas, en qui va copsar una de les baules que la podien seguir en un grau d’exigència estètica similar, i les narradores Helena Valentí, Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, totes tres mortes de càncer, com ella.

Hi ha dos textos sobre Valentí: un de personal i el pròleg a D’esquena al mar. Els he posat tots dos perquè Marçal hi marca la pauta, la falca, sobre com hem de llegir aquesta escriptora singular, massa oblidada... potser per massa contemporània. Una contemporaneïtat que a Marçal se li fa més i més conscient a mesura que llegeix el llibre pòstum de Valentí i la lectura li desvetlla conceptualitzacions més i més depurades sobre alguns dels seus propis i recurrents temes, com ara la maternitat.

Un dels trets d’aquestes proses és el seu caràcter discursiu, anomenador, que recorda la prosa analítica d’alguns moments de la seva novel·la La passió segons Renée Vivien. És una mena d’antiretòrica aplicada sense embuts, ja siguin els poetes Anna Dodas, Rosa Leveroni o Ausiàs March. Es manifesta així la radicalitat antijeràrquica, molt pròpia de la Marçal. És antijeràrquica i alhora elitista, com tota la tradició avantguardista. Penso en particular en Pasolini i els surrealistes, per als qui l’obra és fruit de la vida en el seu conjunt, de les opcions vitals i històriques, polítiques. Com en ella. També s’hi observa que a mesura que el temps avança, Marçal concentra més i més l’expressió. O, si ho preferim, aquestes proses són sovint d’una antiretòrica calenta, que ajusta i encén la imatge «artística» en comptades però efectives ocasions.

«Propostes per al mil·lenni», l’epígraf quart, és un títol que em va ser suggerit pel títol de l’encontre de les universitats d’Alacant i València el 1993, en què va participar en ser sol·licitada per dissertar sobre un tema al qual ja havia dedicat moltes hores i pàgines, «La dona i l’escriptura». M’he permès titular-lo «Meditacions sobre la fúria», que penso que no li desplauria: escau com un guant al to de l’inici del text —una paròdia, irònica i no diria pas dolça, sobre el seu propi paper reiterat, com si només ella pogués parlar de «la dona i l’escriptura»—, i més encara perquè el text inclou una esplèndida lliçó sobre els avatars de les Fúries o Erínies, la Medusa i, al capdavall, Atenea, la deessa filla sense mare.

Els altres textos d’aquest quart capítol segueixen la mateixa línia d’anàlisi, introspecció i projecció, d’expressió en definitiva del seu codi existencial, en termes de Milan Kundera, a qui Marçal recorre per parlar de Rosa Leveroni. Sovint som davant d’un pensament entretallat, que ha de contenir la fúria però que és també l’eina de creació d’un món, de com una dona de llengua oprimida i classe baixa esdevé dama de la nit. Els escrits sobre la Medusa, l’autoritat femenina i la passió amorosa canten aquestes cançons i són al meu entendre una proesa d’anàlisi històrica i cultural.

«La paraula com a passió», el capítol cinquè, recull textos de reflexió sobre l’obra pròpia. Ja he fet esment de «Sota el signe del drac», que dona títol a aquest volum i és una guia de la seva poètica i evolució. A «Llengua abolida: poesia, gènere, identitat», llegit a Berlín el 1995, trobem l’extraordinària petja de la pregària dels antics jueus «agraint a Jahvè d’ésser mascles, lliures i del poble elegit», que Marçal va parafrasejar en la seva cèlebre divisa de Cau de llunes, el primer volum de poesia, agraint «el tèrbol atzur / de ser tres voltes rebel»; també hi trobem el rerefons de les naus i les armes dels aqueus en el cant segon de la Ilíada empeltat al seu no menys conegut poema sobre les armes de la dona: «Drap de la pols, escombra, espolsadors...». En un text sense títol a l’ordinador que he anomenat «Entre dones», trobem una molt ben pautada ironia sobre certs silencis de la crítica respecte de la seva poesia, silencis que aquesta mateixa crítica va haver de trencar davant La passió segons Renée Vivien... Algú podria dir que la naturalesa obsessiva de l’escriptura i, en ella, dels seus temes la van fer hiperconcentrada, però en paral·lel cal dir que els amos de la paraula pública no l’escoltaven. I, davant el mur, la Marçal tímida i insegura era tossuda i decidida, valenta.

Dos escrits tanquen la selecció, l’un sobre la guerra de Bòsnia i l’altre sobre el debat lingüístic. De segur que n’hi ha més als seus arxius; encara que no els publicava, n’escrivia molts: cartes a l’Avui o a persones de la seva consideració amb qui discrepava sobre diverses qüestions públiques. Incloc aquests dos textos, del 1996 i 1997, perquè també li foren demanats. Quan vaig començar a ordenar el conjunt i em vaig decidir en gran manera per l’ordre cronològic, no se’m va fer gens estrany que aquests dos assumptes precisament —la guerra al cor d’Europa, la vida de l’idioma— cloguin el recull.