Читать книгу: «Feixistes, rojos i capellans»

INTRODUCCIÓ: ENTRADA A LA NIT (1939-1945)

El dia 29 de març de 1939 entraven a la ciutat de València les primeres tropes del General Franco. Al matí havien començat a arribar a la ciutat camions amb milicians del front. Les negociacions del Govern Casado no aconseguien imposar als «nacionals» les garanties necessàries perquè les tropes de la República poguessen reintegrar-se, dissoldre’s o exiliar-se. El General victoriós no volia una pau negociada, ni tan sols en condicions lleonines, sinó una victòria arrasadora. El 26 de març rellançava una ofensiva des del front d’Extremadura i el 28 entraven les tropes a Madrid. Més que no una ofensiva fou una cacera. No hi havia res a fer. El comandament republicà ordenava contradictòriament resistir i retirar-se, incapaç d’allò primer, però també de poder oferir cap seguretat en el replegament. Se sabia que qui s’havia negat a tot pacte no anava a perdonar, es pressentia l’atropellament i la venjança, el pitjor saldo que pot traure’s d’una guerra civil. La guerra s’acabava, però s’obria l’ajustament de comptes. Ningú no se sentia segur. Hom abandonava els fronts tractant de fer-se estalvi. Fugir. Amagar-se. Desaparèixer. La humiliació de la derrota. Farevell to the arms.

L’ORDRE NOU: DE LA REPRESSIÓ A LA CORRUPCIÓ GENERAL

Arribaven els vençuts del front al matí i ja a la tarda entraven les primeres tropes victorioses i apareixien als balcons les noves banderes. A la nit el «parte» donava la notícia: «En Levante se llevó a cabo la ocupación de la capital de Valencia siendo recibidas las tropas españolas con entusiasmo inenarrable.» Cal fer un esforç per a llegir les cròniques d’aquests dies que canten la derrota del poble com a salvació nacional, que parlen d’alliberament per a denominar el principi de l’ocupació. El premi dels triomfadors, però, ha estat sempre poder desfigurar la història, fins fer-la irrecognoscible per als mateixos que l’estan vivint.

El que significava aquella victòria no cal explicar-ho ací. Tornaven a posar-se les coses en el seu lloc. Es restablia l’ordre volgut per Déu, com s’afanyà a explicar l’Església amb ingenu cinisme. El proletariat i les classes populars tornaven a ocupar i a complir el paper d’explotats, sense cap possibilitat de resistència. Les poderoses organitzacions obreres, que tant havien espantat la burgesia en els anys de la República, eren completament desarticulades, arribant a l’extermini físic de molts dels seus millors dirigents. L’oligarquia terratinent i financera tornava també al lloc que mai no deixà, després de més de tres segles d’ociós, inoperant, desaprensiu domini. Es recomponia el bloc en el poder basant-se en les classes més estúpides i improductives: l’aristocràcia de la terra i el capital financer de les grans famílies. Certament tot tornava al seu lloc, després que el vent del poble hagués sacsejat les seues rames, sense aconseguir tan sols desfullar-les. El mateix dia 29 es constituïa una espècie de poder delegat dels nous amos, i el dia 3 es nomenava el nou alcalde. Tornaven els de sempre a ocupar el seu lloc en la història sagrada de la propietat. N’hi ha prou amb llegir els noms: Joaquín Manglano Cucaló de Montull, baró de Càrcer; Alfredo Gómez Torres; Desiderio Criado; José M. Trénor Arróspegui, marquès de Sardañola... La noble feudalitat del país amb algún element de la vella CEDA i algun jove escalador de la Falange. Sorgien uns de l’amagatall on havien escapat de la fúria d’un poble amb segles d’ira acumulada, venien altres al front d’alguna d’aquelles banderes dels «tercios». Tornaven tots, coincidents en el propòsit restaurador més arcaic que podia concebre’s.

Dur treball que no permetia demores. Des del mateix dia 30 començà a actuar la «Columna de Orden y Policía de Ocupación», a les ordres del coronel Antonio Aymat, que, perquè no se li escapàs ningú, dividí la ciutat en sis sectors, cadascun a les ordres d’un comandant en cap. El primer manament de l’amor al Déu de les victòries: desembarassar el terreny, netejar-lo d’enemics potencials. Com a tals calia considerar els qui pensaren que alguna vegada els pobres podrien assolir la justícia. Tasca vertaderament sobrehumana la de portar a cap l’acte purificador i per a la qual es necessitava el zel d’un gran inquisidor. N’hi hagué molts. El coronel auditor es veia ajudat per vuitanta-sis tinents que abastaven els pobles de la província. S’establí el «Consejo de Guerra Permanente», perquè la festa de la venjança no decaigués un sol moment. El dia 2 es tenia el primer sumaríssim contra vint persones que eren afusellades a l’alba del dia següent. La vastitud del rancor és possible contemplar-la amb angúnia al cementiri civil de Paterna i ha subsistit tristament anys i anys en els odis amargs que s’obrien entre veïns d’un mateix poble. No és temps ja de recordar-la quan la política de reconciliació, oberta pels qui més patiren els excessos, s’ha vist acomplerta. Però sí que cal recordar la vastitud del terror, de la por, la inseguretat, l’angúnia sobre les quals s’assentaren els vencedors. Bastava una delació i que es comprovàs que «En tal va estar molt ficat en la UGT», «En tal altre fou del Comitè»... Bastava això i la màquina de la venjança es posava en marxa i només l’«aval» —figura «jurídica» de l’Estat nou— d’algú ben situat en el nou règim salvava del desastre el desgraciat. Qui no comprenia aviat que es tractava d’una vertadera operació d’assolament, ho aprenia de seguida. Al cap de quatre dies el governador (el Sr. Planas de Tovar, de qui després parlarem) imposava espectaculars multes als propietaris d’edificis on hi havia cartells o inscripcions de propaganda «roja». Dos i tres mesos més tard la depuració seguia incansable. El 29 de juny, de nou el Sr. Planas va publicar una ordre en què «estimaba de alta necesidad en defensa de nuestra Causa la depuración de los porteros pues la mayoría de ellos durante la guerra han prestado gran colaboración al Gobierno marxista y, en consecuencia, siendo causa de muchos fusilamientos, a pesar de lo cual todavía hay propietarios encubridores».

Com es veu, el millor del Sr. Governador no era la correcció, ni tan sols sintàctica, sinó la intimidació pública. L’amenaça s’estenia als qui no volien participar en la brutal cacera, i no resultava en va. Ho va comprendre molt bé la Junta del Col·legi d’Advocats elegida a començament de juliol, els tres primers actes de la qual foren: 1) expressar la seua adhesió al cap de l’Estat; 2) nomenar col·legials perpetus d’honor a José Calvo Sotelo i a José Antonio Primo de Rivera, i 3) procedir a la depuració de lletrats. Tal vegada aquest trist exemple donat pels defensors de la llei i la justícia exemplifique millor que no cap altre les bases de l’Estat nou: la submissió incondicional al poder i l’abús d’aquest; la corrupció de les consciències o el seu anorreament.

La venjança sempre és gratuïta. Però no absolutament. La depuració té objectius perfectament clars i definits, interessos materials molt concrets que precisament per això arriben al paroxisme de la destrucció i de l’odi. El que passa és que l’odi a l’enemic de classe arriba a interioritzar-se de tal manera que actua autònomament, i es converteix així en el millor mecanisme de defensa dels interessos. És un joc d’efectes i contraefectes en què la mediació ideològica actua de nexe. Els vencedors procedeixen a la liquidació de l’enemic per a poder resituar-se en una posició segura de domini polític i econòmic. La tornada de les banderes victorioses és en primer lloc la devolució de la terra als seus antics amos, la recuperació dels béns, el control financer. Un primer recurs ideològic és posar per davant que hom surt del caos social. Hom té la impressió, en fullejar la crònica dels primers dies, que un està llegint la crònica dels dies posteriors a la riuada. La recuperació de mobles i de tota classe d’objectes en les oficines muntades a l’efecte arriba fins a l’anècdota més trivial: el matrimoni de Josefina Herrero i José García, que desenterrà en la seua casa de Mislata 1.500 duros de plata, 5.000 ptes. en menuts... Els vencedors, seguint l’orientació de tots els feixistes, es presenten com a salvadors de les gents senzilles aferrades al mite de la seua petita propietat. Front a l’anarquia col·lectivitzadora i al comunisme igualador (els adjectius de la retòrica feixista tenen sempre aquest to de generalització) el nou Estat torna a cadascú allò que és seu, fins i tot els mobles i els menuts que amaga perquè no li’ls furtaren els rojos. No cal dir que el que de veritat tornen els vencedors són els ressorts econòmics a les mans de l’oligarquia. Tot just començar la contesa i com per a deixar ben clar per qui es feia, s’esdevé a Burgos la primera reunió del Consell del Banc d’Espanya. El presideix Antonio Goicoechea (cap de «Renovación Española») i l’integren: el marquès d’Amurrio, el comte d’Heredia, Spínola, el marquès de San Nicolás de Navas, Céspedes, el marquès d’Aledo, Pastor, el comte de Simpins, el comte de Barbate, Coronas, i el vescomte de San Alberto, als quals després s’afegeixen el duc de Berwick i d’Alba, el comte de Gamazo, l’hidroelèctric comte de Fenosa i altres. Les connexions de tan il·lustres patronímics amb la Banca i el Capital privat no és aquest el lloc de ressenyar-les, ja s’ha fet en diversos estudis. Si la construcció del Nou Estat com a estat totalitari nacionalsindicalista (segons ell mateix es proclama) començava per lliurar tot el poder econòmic als de sempre, ja no cal dir molt més. Podrà haver estat un xantatge ideològic haver anomenat «Cruzada» aquella guerra, pero el que sembla evident és que fou una Reconquesta. Davant d’açò resulta grotesca la imatge de la dona a qui els victoriosos soldats tornen els seus béns. Grotesca i ineficaç.

Els autèntics vencedors eren conscients de la manca d’operativitat d’aquesta mediació idològica. S’adonaven de la fugacitat de la imatge d’abundor que pretenien oferir com a contrast a les penúries sofrides per la «incuria roja», a la qual carregaven tots els mals, àdhuc el bombardeig del «Canarias» sobre la ciutat. La premsa publicà una truculenta informació en què es valorava en tres mil milions de pessetes els danys produïts en la província de València durant la dominació marxista. Cara a tot açò es presentava l’estampa idíl·lica d’un ordre nou, ni capitalista ni marxista, prefigurat en els «Comisariados de Abastecimientos» («Durante los ocho primeros días de abril se suministraron 750.000 raciones de pan, 400.000 quilos de arroz, 200.000 quilos de azúcar, y hasta 200.000 tabletas de chocolate...»). El que fou pitjor d’un cromo tan acolorat no era que l’economia d’una postguerra no permetia fer-se moltes il·lusions, sinó que la forma en què el problema econòmic anava a abordar-se les desfaria immediatament. Les «Comisarías de Abastos» es convertirien molt aviat i per un llarg període, que arriba fins a la fi dels terribles anys de la fam (inici dels anys cinquanta), en un dels llocs més sumptuosos de la corrupció generalitzada. Però no és l’únic, és clar. L’aparell nacionalsindicalista començava a muntar-se amb una sèrie de «Servicios», «Comisariados» i «Patronatos» mitjançant els quals anava a posar el sistema en mans de l’oligarquia. El muntatge era essencialment burocràtic, entrellaçat amb totes les «camisas viejas» i «nuevas» que passaven a reclamar els serveis prestats. En llocs clau se situaven homes pont entre la burocràcia del Règim i els interessos oligàrquics. D’aquesta manera s’arbitrava un original mecanisme de vasos comunicants: la burocràcia del Règim concedia favors (els «cupos» a preu oficial que es revenien en el mercat negre) a canvi de poder beneficiar-se ella mateixa. Grans fortunes pogueren fer-se a través del «Servicio Nacional» del blat, de l’arròs, del vi o fins i tot de la patata. Llocs privilegiats en l’exportació de la taronja o en la importació de fusta es deuen a haver ocupat oportunament alguna de les presidències dels diversos serveis nacionals que llavors es muntaren. Davant tot açò cal advertir que no es tractava de joc d’adventicis. El fenomen dels «nous rics» que aniran apareixent a poc a poc amb els seus estrafolaris «haigues» és certament típic de la configuració del sistema. Però la consolidació de les velles fortunes travessà els mateixos tortuosos camins i difícilment algú podria avui llançar la pedra, que cauria sobre la seua pròpia teulada, per sort a hores d’ara ben coberta. Una empresa com «Altos Hornos» engreixà suculentament els seus accionistes gràcies a «estraperlejar» a mansalva amb els «cupos» de ferro. Només els petits tramposos eren descoberts. Als pocs dies d’haver pintat la imatge idíl·lica de l’abundor («los escaparates de los ultramarinos se llenaban de comestibles. Había llegado la España de Franco») la crònica pateix un lleuger tremolor d’alarma: «al parecer se verifican transacciones comerciales con ganancias abusivas». Però no cal espantar-se, ja que hem entrat en el Regne de Déu i de la justícia, on les restants coses se’ns donaran per afegiment. El Sr. Planas de Tovar s’ha pres el virregnat amb el zel abrivat: «hoy la autoridad dispone de medidas que van desde la multa, el cierre y la liquidación del negocio, hasta la pena de muerte. No otro puede ser el lenguaje de la ley si queremos que no se levanten los héroes y los mártires que dieron su hacienda toda y su vida por una España poblada de españoles enteramente renovados por fuera y por dentro». Tan sacrosanta apel·lació quedà evidentment sense resposta, encara que no faltassen motius perquè s’aixecàs fins i tot l’apuntador.

lA PRESTACIÓ IDEOLÒGICA: DE L’EXPIACIÓ A LA RESTAURACIÓ

La repressió i la corrupció, que hem descrit com a pilars de la victòria, no podien quedar compensades amb les estrenes d’uns quants quilos de sucre o de pa. El nou desordre necessitava una mediació ideològica que justificàs l’exterminació dels «mals» i el domini dels «bons». Per a això estava —heus ací per on ve— l’Església. Parlem, doncs, de l’arquitrau i dels seus problemes, de l’«enemic», que sotja, del destí, que, per suposat, és universal, de la maçoneria internacional i del catolicisme nacional. Entrem sota pal·li en el paràgraf següent, del braç incorrupte de la Santa i del corrupte, abans de mort, del General.

Una de les intuïcions més felices del Nou Règim va estar sense cap mena de dubte en el fet de buscar una justificació fora d’ell mateix, en l’esfera d’allò transcendent. Ben cert que no pot dir-se que siga sumament original, car des dels faraons fins a Constantí, i molt després, s’ha vengut utilitzant la mateixa cobertura. Però sí que ho fou com a característica del franquisme en contrast amb el nazisme o el feixisme italià. La brutalitat del Nou Règim no pot recórrer a la superioritat de la raça ni a la grandesa imperial dels cèsars romans, secularitzada i fins i tot contraposada a la pompa vaticana. Ací l’Imperi no és d’Octavi, sinó dels Reis Catòlics, Cisneros, Felip II, etc., «Por el Imperio hacia Dios». Aquí és impossible fer retòrica sense fer litúrgia. Per això el Nou Règim es dota d’una mínima ideologia d’ampul·lositats, per a satisfer enardits falangistes i agrair avions i vitualles, però comprèn la fragilitat d’aquestes i la necessitat d’entrellaçar-les amb quelcom mès sòlid. Per això hom parla d’«Estado Nuevo», «Orden Nuevo» i d’altres conceptes palingenètics, entroncant-los amb la vella tradició. S’exhorta a una disciplina militar, però advertint que som meitat monjos, meitat soldats. En realitat l’eficàcia ideològica d’una concepció social basada en els corretjams, els saluts i les banderes, les consignes i l’espartanisme estava condemnada a desgastar-se amb rapidesa. Amb això hom vol dir ací que la ideologia de la genuflexió i l’encens siga molt més atractiva sinó tan sols constatar que, en la societat espanyola dels anys quaranta, era molt operativa i resistent. Un sospita l’estranyesa que devia causar als propis transeünts, que es veien obligats a fer-ho, el fet de parar-se tots i alçar el braç al toc d’arriar bandera. Hom percep la retòrica latent en la nota governativa per la qual s’implanta el «Servicio Nacional del Plato Único y del Día sin Postre»; o la fantasmada de la desfilada dels Gremis, en la Processó del Corpus, amb què hom volia deixar constància de l’estructuració corporativa. «Al español le gustan los uniformes con tal de que sean disconformes», digué Eugenio d’Ors, tan afeccionat als acudits ideològics. Nosaltres no pensem que es tracte d’una qüestió temperamental, sinó simplement que els mecanismes d’alienació necessiten una major complexitat, precisament per a poder ésser eficaços al nivell elemental en què juguen. Les banalitats del «Nuevo Estado» no podien utilitzar-se com a ressorts ideològics, sinó a condició que estiguessen carregades les referències més elementals de l’ésser humà, que tan bé ha sabut captar l’Església per al seu ús i abús. La culpa i l’expiació, la justificació d’ordres estàtics dins un ordre providencial (molt més operativa que el corporativisme a seques), la repressió basada en la sacralització de l’autoritat i en el desordre innat de l’ésser humà, l’espiritualització de la grandesa (a falta d’autèntica grandesa o de la vacuïtat de què hom vantava), àdhuc l’ambigüitat per a comprendre les «febleses» (molt mes útil que no els irrisoris eslógans falangistes del tipus «el que recomienda es un traidor», posats sobre la generalització de l’«enchufismo»)... Tots aquests elements i molts d’altres, que aniran sortint al llarg de la nostra narració, convertien la ideologia nacionalcatòlica en el ciment superestructural més idoni en la nova situació. Sobretot de cara a les classes mitjanes, que havien de constituir l’element fonamental del consentiment buscat pel Sistema. Difícilment el caràcter pacífic d’aquestes podia identificar el seu projecte històric amb grandeses nietzscheanes. Al contrari, l’elevació de la família a cèl·lula bàsica i la seua ornamentació religiosa oferia al treball del pare de família, a l’estima de l’esposa i de la mare, a l’educació dels fills, la dimensió gratificadora que tota ideologia requereix.

Per això els vencedors arribaren amb l’Església i aquesta hi veié la millor forma d’ocupar el lloc de domini i poder que la modernització de la societal espanyola li havia disputat durant breus anys. La «rentrée» de l’Església és vertaderament espectacular, aclaparadora.

«El dia 31 en un altar improvisado en la Plaza del Caudillo, dijo el P. Comesaña una Misa a la que asistieron los generales Orgaz, jefe del Ejército de Levante, Aranda y Martín Alonso, y una innumerable multitud que oyó con gran unción el Santo Sacrificio.»

A partir d’aquesta primera missa quasi diàriament se succeïen els actes religiosos amb el propòsit decidit de convertir la ciutat en un elefant de pietat. A tots ells assistien els generals victoriosos; o bé són actes civils i militars que l’Església sacralitza amb els seus ritus. El dia 2 hom celebrà dues misses de campanya, i el dia 9, gran Pontifical a la Llotja. Cal tenir en compte que del 2 al 9 ningú no va estar inactiu: el 6 i 7 eren Dijous i Divendres Sant, per la qual cosa no hi hagué missa, però sí cerimònies solemnes. El 13, missa de campanya a l’Alameda per a posar-li una medalla al general Orgaz. El 17, nou Pontifical a la Llotja amb motiu de la festa de Sant Vicent, amb tot l’Estat Major. El 23, a l’Alameda pels caiguts i amb desfilada final. Si, després de l’ocupació, París era una festa, com digué Hemingway, València s’havia convertit en una missa contínua. Pel que es veu, París bé valia una missa; València, dotzenes, ja que la cosa no acabà ací. El 2 de maig arriba Franco a la ciutat i el 3 oeix missa des del balcó de l’Ajuntament, i presencia a continuació el «Desfile de la Victoria». Dalt està el més «granat» del generalat: Dávila, Cervera, Kindelán, Saliquet, Queipo. A peu desfilen Varela, Moscardó, Muñoz Grandes, Aranda... L’asfixiant història sagrada no sols ateny les fites més importants. La seua pretensió és envoltant, sense deixar cap escletxa. El dia 7 se celebra un acte solemne per a imposar la medalla militar al caporal José Ríos, personatge que suposem de reconegut valor, i hi ha, és clar, missa de campanya. Però no cansarem el lector amb aquest Via Crucis dolorós, car l’empatx enrojola fins i tot el creient. En aquest ambient no és estrany que la premsa salude joiosa l’ordre donada als «serenos» que canten les hores amb el tradicional «Ave María Purísima». Tornàvem a posar els rellotges a l’hora.

Aquest acompanyament de ritus religiosos en tots els actes públics i solemnes del Règim no és quelcom que s’haja de descobrir com una novetat. Ha estat una constant de l’actuació del dictador i els «gerifaltes de antaño». El que hem volgut fer notar amb l’abundància de la dada és que no sols apareix des del primer moment, sinó que juga com a element bàsic en la configuració ideològica del Nou Règim. Per això convé que assenyalem els diversos flancs en què la ideologia del nacionalcatolicisme serveix de suport al sistema alhora que assenta el seu poder.

En primer lloc santifica l’acció dels vencedors i la seua desorbitada passió. La pretensió d’aquests de desqualificar els seus enemics, encobrint l’autèntic significat de la Guerra, troba en l’Església l’aliat ideal. Els vençuts no han estat els treballadors i el poble, sinó una contesa entre assassins i subvertidors de l’ordre i els defensors de la família, la moral i la pàtria: «Como bomba asoladora —explica Mn. Melo en la seua primera pastoral—, la revolución contra Dios y contra la Patria pasó devastando el suelo español, arrasando vuestros feracísimos campos valencianos, asesinando sacrílegamente venerables Prelados y Sacerdotes, segando la vida de hombres honrados... Pero Dios suscitó como enviado del Cielo al Caudillo invencible, le empeñó en una nueva y sagrada Cruzada... Loor y agradecimiento al Caudillo y al Ejército que con indefectibles aciertos han defendido una causa universal, han triunfado en ella.»

El que té de més original aquest apocalíptic discurs, en què no falta «la fera satànica» vençuda i degollada, és que el tòpic habitual de la «Cruzada» és ampliat per a oïdes valencianes amb el paral·lelisme entre moros-rojos, Jaume I - General Franco.

Però el que hem apuntat no era prou. Potser algun ingenu podia pensar que el problema quedava resolt arrossegant per davant només els tocats pel virus. No era així, com hem pogut veure en apuntar l’amplitud de la repressió. La labor de sanejament que es proposava el «Nuevo Estado» no tenia fronteres previsibles. La pastoral de Mn. Melo donava mostres d’haver-ho entès i rellançava la idea, tan familiar al pensament cristià, de la culpa i l’expiació: «en sus inexcrutables designios, Dios ha permitido, indudablemente, que fuéramos víctimas de tanta desolación, para que asistidos por Él, purificáramos nuestras almas de las innegables culpas en que habíamos caído».

Indubtable i innegable: els vencedors eren el braç de Déu justicier i purificador. Els afusellaments, després de judicis sumaríssims, els empresonaments de centenars de persones pel sol fet d’haver lluitat en l’altre costat, té aquest caràcter, més propi d’una religió assíria que de l’Evangeli. L’Església els permet i beneeix com la cosa més natural i lògica. A la «fiera satànica» només se li pot oferir el consol i l’oportunitat de penedir-se abans de morir. Preferim no transcriure narracions dels triomfs i confessions, obtinguts en aqueixa hora terrible pels capellans castrenses. Caldria llegir-los a l’inrevés i endevinar la suprema dignitat d’homes que, malgrat la coacció física i moral, es resistien a trair la seua consciència i que en la narració oficial apareixen com a contumaços. Mn. Espasa ens ha contat que a la seua casa arribà un dia un d’aquells capellans castrenses plorant i negant-se a assistir a cap altra execució. Però casos així no podien ésser més que una excepció, perquè tot s’ajustava a una lògica de la qual era difícil desprendre’s. Hom estava tan convençut de l’exemplaritat del càstig que en alguns pobles (Xàtiva, per exemple) es portava en formació els «Flechas», xiquets de dotze i tretze anys, perquè els presenciaren. L’obsessiva convicció que la revolució que intentava el poble anava encaminada a extirpar la religió i carregar-se els capellans santifica la venjança. Com si açò, en cas d’ésser cert, no hagués estat motiu més poderós perquè l’Església oferís la seua mediació indulgent. Però no és així. S’adopta com a fórmula inapel·lable de l’ajustament de comptes el «caídos por Dios y por España». La rabies theologica enfervoreix els qui tenen més sòrdids motius.

Que abans hi hagué persecució religiosa és evidentment cert. No repetirem ací les raons que ja han estat donades pels historiadors i que no la justifiquen, però la situen en els seus justos termes. En la diòcesi de València, segons dades d’Antonio Montero (Historia de la persecución religiosa en España) hi havia 1.200 sacerdots. Foren assassinats 327, que donen un percentatge (27,2 %) prou semblant al de Madrid (29,8 %) i Barcelona (22,3 %). Els excessos sagnants d’una revolució, igualment nombrosos i bàrbars en la zona nacional, es polaritzen, com és lògic, en les persones adinerades o amb terres, o significades políticament. Si el clericat caigué dins del remolí fou certament perquè es trobava molt lligat al poder, en alguns casos, a la riquesa, i en tots, al sistema d’opressió i injustícia. Així i tot no pot amagar-se l’error de l’esquerra d’identificar massa estretament la lluita social amb el problema religiós. John Connelly, en el seu magnífic estudi sobre la Setmana Tràgica de Barcelona, ja féu notar la instrumentació de la fúria anticlerical per elements reaccionaris amb el propòsit d’apartar el poble dels seus vertaders objectius. Açò mateix s’ha dit alguna vegada de l’anticlericalisme blasquista, vertadera cortina de fum de la seua manca d’ideologia. En el cas present els sacerdots morts proporcionaven una inacabable coartada per a una dreta que en necessitava moltes en el seu premeditat pla de reinstaurar la injustícia.

L’aspecte expiatori justifica, com hem dit, la repressió sobre la qual s’assentarà el sistema. Però resulta excessivament masoquista. Cal introduir un concepte pont, de doble tall: el de restauració. La restauració permet tenir sempre presents, per una part, els danys causats i qui els féu, i obliga, per altra, a fixar l’atenció a reconstruir el passat. Un passat que cal buscar molt més enllà del que es coneix, en segles d’or idealitzats. Amb això el Règim se situa fora de la història i el seu procés. L’arbitrarietat injustificada que suposa tota dictadura no sols requereix mantenir el dictador intocable (teories del cabdillatge) i justificar-lo a part de la racionalitat, sinó que exigeix també situar tot el procés històric que s’intenta imposar, fora, a part, com un bloc que se sosté sobre ell mateix. L’Església és la institució més dotada de passat, aquella en què el passat no sols s’ha conservat, sinó que s’ha convertit en tradició normativa. D’ací que siga l’instrument més idoni per a portar el Règim a aqueix terreny en què tot és sant i on ningú no li pot demanar comptes. Una volta allí el sistema ha de cedir quelcom a canvi que la reestructuració dels valors de l’«Orden Nuevo» reste a càrrec de la pròpia Església. De seguida veurem en quines condicions.

L’Església cerca en primer lloc restaurar el seu patrimoni. L’Ajuntament en la seua primera sessió decideix ajudar a la reconstrucció del temple de la Verge. És només una anècdota. Després vindrà la sagnia a aqueix ens creat especialment per al favoritisme, com altres molts: «Regiones Devastadas». Més tard, la construcció de Seminaris. La restauració es justifica en quelcom comú a Església i Estat: haver estat víctimes de «la horda». L’Església té cura d’aquesta escenografia i en els primers mesos, després de la victòria, podem assistir a la santificació de la Catedral, del Cementiri, de les parròquies i restants llocs profanats. Els privilegis que l’Església rep a canvi dels seus serveis ideològics ocupen una llarguíssima llista més pròpia del «Boletín Oficial» que d’aquesta crònica. Unes concessions són de tipus econòmic (retribució al clericat, exempció de la contribució territorial aplicable als béns de l’Església), unes altres duen a parcel·les de poder en zones que tindran una importància decisiva en la configuració de la societat: obligatorietat de l’ensenyança religiosa, capellanies castrenses, censura de llibres, espectacles. Així, poc abans d’iniciar-se el curs hom reuneix tots els mestres al Teatre Principal amb la finalitat d’orientar-los ideològicament. En aquests cursets l’Església està present. No caldrà recordar que el Magisteri és un dels cossos o instàncies públiques que ha patit un control eclesiàstic més fort.

Com es va veient totes aquestes disposicions no queden sobre el paper, sinó que l’Església s’apresta a materialitzar-les sobre el terreny. El control ideològic i social per part de l’Església va amarrant tots els caps fins al punt que hom bé pot dir que es crea una psicosi col·lectiva de simulació i entusiasme davant el món religiós. Un falsejament total de les consciències, constretes pel poder civil a combregar amb rodes de molí, i en molts casos a combregar stricto sensu. El ritme de la societat en totes les seues manifestacions s’adapta a una concepció eclesiàstica i, naturalment, a la més reaccionària. La mínima secularització aconseguida després d’esforços als segles XVIII i XIX en lluita contra el control clerical és escombrada d’un cop. El restabliment de les festes i els costums, després del col·lapse de la guerra, es carrega de contingut religiós: els «Gloriosos» i els «Miracles» són les primeres que se celebren. Poc després hom restableix la benedicció de les espigues i dels camps en solemnes vigílies. L’alcalde demana que les barraques posen una creu en la teulada i la Corporació decideix restablir les creus de terme. La Guàrdia Civil vigila perquè no es treballe als camps els diumenges, costum freqüent al camp valencià, no per especial desig de profanació, sinó per l’estructura d’aquest. Són molts els jornalers que tenen el seu trosset i es veuen obligats a conrear-lo d’amagat. La coerció amb què l’Església implanta els seus capriciosos designis arriba a multiplicar aquests ignominiosos cartells contra la blasfèmia (que encara poden veure’s en els trinquets de molts pobles), o a controlar en els hotels el plat de vigília dels divendres, o a obligar a entretancar les portes els Dijous i Divendres Sants. En els primers mesos podem assistir a un desplegament de pràctiques que es convertiran en normes: els distints Cossos d’Exèrcit celebren els seus patronats celestials (Santa Bàrbara, Loreto, Immaculada...). Però no són només ells: s’instaura el dia de la «Madre» (dia de la Immaculada) i de la «Juventud» (Sant Ferran)... Hom sacralitza els esdeveniments diaris.

En alguna ocasió els falangistes purs, o autèntics com ara s’anomenen, han dit que tot açò fou una maniobra del franquisme per a clericalitzar el seu foc paganitzant i doblegar el seu ímpetu. Sens dubte és cert que Franco buidà la Falange del seu feblíssim contingut, però, per altra banda, malament hagués pogut mantenir-se per si mateixa. Quan hom llegeix notícies com que la «Sección Femenina» organitza en els Salons de l’Ajuntament una exposició de casulles, capes i dalmàtiques no pot evitar-se la impressió que la milícia «azul» i femenina ha quedat molt aviat reduïda a la missió de xiques del rober o senyoretes d’Acción Católica. El canvi, però, no és fruit de la seua domesticació ideològica, ans de la seua composició social. Les aguerrides donzelles —meitat monges, meitat xiques d’auxili social— són en realitat les xiques bé, de les millors famílies de la ciutat. Veiem Aurora Aymat, Maruxa (diu Maruxa, en homenatge al gallec potser?) Trénor, María Luisa Aranda (filla del general), Irene Castells, etc. donar als cavallers mutilats els 15 banderins que han brodat. La imatge d’una Falange copada per la burgesia es confirma. Aquestes mosses, que segurament brodaren en «rojo» la camisa, perquè l’esvelt Adolfito Rincón de Arellano se la posàs al «Sol», no estaven per a models a l’estil Eva Riefenstahl, sinó perquè algú els digués quant de bé es pot fer al proïsme essent rica, pietosa i de bona família. L’ordre diví té previst aquests problemes de les classes socials fins i tot millor que la vaporosa ideologia nacionalsindicalista. Precisament si el Règim recorre a l’Església és perquè és la que millor solucionat té ideològicament el problema del lloc de cadascú en la societat. Un lloc que se santifica amb el bon exemple dels de dalt: alla van en Setmana Santa les autoritats, en Corporació, a visitar els Monuments. I amb l’obediència dels de baix, a qui se’ls obliga, a més, a portar la civera.

ELS BONS COSTUMS

Una de les virtualitats de l’aparell ideològic és que no opera directament i de la mateixa manera sobre tot el cos social. Per més que l’Església intente convèncer els pobres i desheretats que en el nou ordre volgut i santificat per Déu, en el «Nuevo Estado», tenen un lloc preferent, mentre sàpiguen harmonitzar pacientment els seus interessos amb els dels dominadors, per més que la seua coerció no permeta escletxes, i menys per la part de baix, l’Església sap bé que té molt poc a dir-los. La ideologia religiosa té dos fronts privilegiats: la justificació dels de dalt i el convenciment dels d’enmig. La ideologia s’articula com a totalitat, perquè les classes mitjanes es creguen en el centre. I es presenta amb objectius de distracció, perquè aqueixes classes mitjanes no vegen que es tracta de justificar la seua pròpia misèria, amagant-la. Per això l’assentament dels valors religiosos com a valors de la nova societat pretén abans de res donar coherència a aqueix conjunt gelatinós que ocupa el centre, oferir-li seguretat. L’Església dels anys quaranta reconstrueix el teixit social amb la finalitat de donar consistència ideològica a les classes mitjanes. L’oligarquia sap que en aquesta visió de món no li toca perdre res i s’adapta. Les classes populars no accepten l’opi de la resignació cristiana. Aquest mecanisme marxista ens sembla massa simple. El que accepten és una societat resignada, sotmesa, reprimida en una conjuntura que els és adversa, arribant a prendre-la com a pròpia. Aquesta ideologia és la que subministra l’Església.

Dos aspectes fonamentals de tal ideologia per a mitjanies són la seguretat doctrinal i el control moral. L’Església es converteix en la guardiana d’una moralitat pública, restreta, lògicament, al terreny sexual, que tranquil·litze i done sentit a la família. La família —l’única zona de domini i àdhuc de propietat de l’home mitjà, del petit burgès— s’idealitza fins a límits insospitats. La doctrina de l’Església, la religió, és la seua més ferma defensora, en contrast amb la dissolució de costums de les societats modernes, i no parlem ja de l’amor lliure propugnat pels marxistes i ateus. Sense religió no hi ha família i sense família no hi ha societat. O millor dit, sense família no sap el burgès mitjà quina flauta toca en la societat. Endavant, doncs, amb la religió centrada en el moralisme repressiu. El nou Estat li tira una mà en el seu ajut, o dues o tres, les que caiga. Una ordre del 15 de gener de 1940 del «Ministerio de la Gobernación» assentava els sans principis:

«Los gobernadores civiles se inspirarán en un criterio severamente restrictivo respecto del funcionamiento de los salones de baile, no autorizando la apertura de los nuevos sobre todo en localidades rurales.»

Sembla, doncs, desprendre-se’n una subtil distinció entre la concupiscència desenfrenada dels homes del camp i la més moderada dels habitants de les urbs; o dit més simplement, un cruel menyspreu devers els pobles. A part d’açò, la prohibició preveu la impossibilitat d’interdir tots els balls. En la Fira, per exemple, l’Ajuntament organitzava estupefaents balls de gala a l’Alameda. En aquest aspecte el caràcter repressiu de l’Estat es mostrava un poc més benèvol que no l’Església, l’obsessió de la qual per combatre el ball durà fins entrats els anys cinquanta, i arribà a provocar algunes divertides friccions. Tal vegada, però, també puga veure-s’hi un símptoma més de la doble moral que en tots els camps aplega a ésser habitual al sistema: permissibilitat i mànega ampla per als poderosos, mà dura i repressió per a la resta de la sofrida població. De totes maneres, i tornant al nostre tema, l’Estat es llança a secundar l’estret moralisme sexual de l’Església. El criteri severament restrictiu dels governadors tingué la seua versió grotesca a València. El Sr. Planas de Tovar tenia, pel que sembla, un criteri severíssim i l’aplicava personalment. Trobant-se una volta a Xàtiva, on solia anar amb freqüència a descansar, prenia un refresc a la terrassa del Casino, quan de l’interior arribaren les notes del ball de moda («arriba con el tirolí, abajo con el tirolí»). La nostra màxima autoritat —s’entén ací màxima autoritat en tots els ordres, inclòs el sexual— interpreta allò com una provocació. Ignorem si pels moviments de l’«animadora» (les vedettes s’anomenaven llavors, molt a to amb una època d’entusiasmes forçats, «animadoras»), o per considerar la lletra al·lusiva, aneu a saber, el cas és que entrà en tromba, manà parar la música, detenir el conjunt i rapar al zero la descarada. El fet és rigorosament cert.

L’actitud de l’Església a València no fou ni més blana ni més dura que en altres llocs, encara que difícilment podia demostrar més rigor i estupidesa que els generalitzats. Una de les batalles més constants i aferrissades fou la de l’obligatorietat de les mitges i les mànegues per a poder entrar a les esglésies. Traiem un brillant text del Boletín Oficial del Arzobispado que ve a resumir-nos un sens fi d’anècdotes amb rectors escridassers, dones a qui es nega l’entrada, mànega fins al canell o fins més avall del colze, manegots, que es portaven junt amb el vel i el catre, ja que no hi havia a les esglésies cadires per a tothom i es cobraven: «Nuestro devoto sexo femenino no hacía caso, ni mucho ni poco, de nuestras exhortaciones. Estaban al pie del púlpito oyéndonos tan devotitas, pero se quedaban tan tranquilas. Les decíamos que les íbamos a negar la comunión, que les despediríamos del templo, que lo mandaba el Papa. Nos creían incapaces de hacer lo que decíamos. Ha bastado que el sacerdote se haya puesto a la entrada de la Iglesia y las haya hecho volver a salir para conseguir lo que parecía imposible. La mayor parte se han retirado silenciosas para vestirse como Dios manda. Bastantes incentivos al pecado llevamos todos dentro y fuera de nosotros para que, al juntarse en el Templo, a donde acudimos buscando nuestra santificación, nos seamos mutua ocasión de pecado.»

L’exhortació acaba sense concessions: «todos a una, siga implacable la consigna». La consigna, sens dubte, continua insistint en aquest i altres punts del mateix calibre. En anys posteriors, durant el govern més intel·ligent de Marcelino, veurem que persisteix amb el mateix caràcter obsessiu.

El conjunt d’aquestes ordenances i pràctiques constituïa un entramat mental, una visió del món. La repressió sexual materialitzava la presència de l’«enemic» i l’estat d’alerta i d’excepció tan útils a un estat de repressió generalitzada i normalitzada. Ja se sap que la quantitat d’energies reprimides i l’estat d’infortunia acceptat i de masoquisme col·lectiu que un tipus així de societat provoca serveixen d’elements configuradors de la dictadura. Per estúpid i ridícul que parega, l’àrdua missió de vigilar policialment els fills es converteix en l’ocupació dels pares, elevada per l’Església a la categoria de deure sagrat. El rigorisme sexual no és, doncs, una faceta, ans tipifica la ideologia en el seu conjunt. Una ideologia frustrant per a una societat castrada.

ELS PENSADORS

Els mecanismes de sublimació són paritàriament polítics i religiosos. O, millor dit, un únic sistema en què s’harmonitzen ambdós elements. La síntesi del «Siglo de Oro». En aquest sentit la ideologia de la qual se serveix el «Nuevo Estado» és menys la falangista que no la d’«Acción y Renovación Española» a través del sector mes dretà de la CEDA. Si la transmissora ha d’ésser l’Església, és evident que es troba molt més familiaritzada amb la seua pròpia criatura, encara que en els primers anys la retòrica feixista li servesca de metàfora. Ja el 1937 una disposició del «Ministerio de la Educación», al front del qual es troba Pedro Sainz Rodríguez («Renovación Española»), ordena que s’impartesquen cursos de cultura segons Menéndez y Pelayo. Com qui diu: lectura del Sant Evangeli segons San Marcelino. La visió cultural de Menéndez y Pelayo, somnífera com cap altra, i amb més volums que la col·lecció de Sants Pares feta per Migne, divideix el món en ortodoxos i heterodoxos. Els primers acaparen gairebé tots els valors literaris i científics, de manera que la batalla cultural se simplifica enormement. I no sols això: els ortodoxos són Espanya; els heterodoxos, l’anti-Espanya. Marcelino Menéndez y Pelayo entronca amb les Lecturas buenas y malas del Pare Garmendía de Otaola, ja que la seua monumental obra no és més que una mena de part múltiple del mateix esquema mental. Si vols divertirte, com diu Fernando Savater, llegeix les Lecturas buenas y malas, mentre que el Sr. Menéndez y Pelayo és més aconsellable per als insomnis pertinaços. En ambdós casos, però, es tipifica la mateixa concepció cultural nacionalcatòlica. Per altra banda, «Renovación Española» entronca amb Maeztu, la Hispanitat, i altres grandiloqüències. Cadascú pot trobar-se amb allò que millor li vaja: la Falange, amb l’Imperi i la raça; l’Església, amb la missió evangelitzadora; el pensament reaccionari, amb els tòpics sobre el liberalisme principi i fi de tots els mals; els carlins, amb Vázquez de Mella...; i tots, amb el comú denominador de l’enviat de Déu que estableix els valors eterns.

Les diverses connexions establertes a nivell teòric tenen a València noms i realitats concretes. Mentre Lluís Lúcia, que dintre la CEDA no representava una ala esquerra com la de Jiménez Fernández, però tenia sòlides concepcions democràtiques, era desterrat a Mallorca (i hi moria tot exclamant: «Pare, perdona’ls, encara que saben el que fan»), altres membres qualificats de «Derecha Regional Valenciana», com Moroder, es prestaven a col·laborar amb el Nou Règim. És a dir, la CEDA, oligàrquica i feudal, tornava a trobar fórmules concordes amb el seu pensament més genuí. La «Derecha» valenciana convertia Calvo Sotelo en el seu ideòleg. És curiós notar que hi ha en aquests primers anys més homenatges i mencions per a aquest que per al propi José Antonio, tot i que aquests abunden. I és que el Calvo Sotelo de «Renovación» recollia una gamma molt més àmplia de la tradició reaccionària de la dreta. En primer lloc aplegava el valencianisme pitjor entès, aqueix valencianisme de les bones famílies que té com a la nostra millor època els anys de la Dictadura. Gràcies a Primo de Rivera, que col·locà Calvo Sotelo com a ministre d’«Hacienda», es remodelà el centre de la ciutat. Ítem més, Calvo Sotelo fou el noi prodigi de l’altre autoritari de la Monarquia: Maura, que el nomenà governador de la provincia... A través de Calvo Sotelo, via Maura - Primo de Rivera, els comtes de Trénor, marquesos de Montortal i del Túria, etc., enllaçaven amb la monarquia alfonsina, a la qual tant vull i tant m’aprecia, en els seus dos moments d’autoritarisme més eficient. A través del protomàrtir, ara via Maeztu, i d’ací pujant encara més a la dreta fins a arribar a Donoso i Vázquez de Mella, podia recobrar-se tot l’ultramuntanisme carií, amb el qual sembla que encara s’identificaven alguns Manglanos i Cucalós de Montull, i algun periòdic amb aspiracions d’ABC i expressions d’El Pensamiento Navarro, Las Provincias celebrava una sessió necrològica dedicada, entre altres, a José M. Burriel García Polavieja, president del Consell d’Administració, i a Maeztu, col·laborador de l’esmentat periòdic. Precisament en Las Provincias havia escrit Maeztu un d’aquells articles furibunds en què es mostrava «dispuesto a todo», esperant només l’ordre per a salvar Espanya. Després diuen que l’«Alzamiento» no estava preparat.

Però si hom vol un indici més significatiu dels components ideològics de la nostra classe dominant el tenim en aquesta altra notícia. El BOE del dia 12 de setembre publica la llista de membres del «II Consejo Nacional de FET y de las JONS», en què Franco, superada ja la crisi de la unificació, procedia a un reajustament dels diversos corrents. Tinga’s en compte que el «Consejo Nacional», molt abans que Romero l’anomenàs «Cámara de las Ideas», precisament quan ja se li havien gastat les poques que tingué, no fou mai un òrgan de poder polític, sinó d’influència ideològica. Per al punt que ens ocupa és, doncs, significatiu. Bé, València es felicita per la incorporació a aquell d’aquests tres personatges: López Ibor, Juan Granell i José M. Valiente. El primer, monàrquic que més tard tindrà algun conflicte amb el Règim per adherir-se al manifest de Juan de Borbón el 1943, és una mostra de l’estreta relació que abans assenyalàvem entre moralisme i repressió sexual, repressió política i misèria cultural. No tan bàrbares com les del seu col·lega Vallejo Nájera, que demanava en un article la creació d’un «Cuerpo General de Inquisidores», les idees de López Ibor ens deixen esbalaïts. Recomanem la lectura de l’article «La psiquiatría española», de C. Castilla del Pino, per fer-se’n una idea. López Ibor teoritza, donant-li un to científic a la cosa, sobre «el español y su complejo de inferioridad», i troba per via de la psicoanàlisi (almenys així l’anomena) les mateixes causes i remeis que Maeztu, o José Antonio. Per exemple, resulta xocant, a més a més, la crítica que fa al liberalisme i a la democràcia basant-la en el «ressentiment».

Dels altres personatges al «Consejo Nacional» no cal dir molt. Juan Granell, borrianenc i taronger, havia estat diputat tradicionalista i arribaria a sotssecretari d’«Industria». José M. Valiente protagonitzà en la CEDA un enfrontament personal amb Gil Robles i se n’anà, girant més cap a la dreta, fins a desembocar en el tradicionalisme. Darrerament encara figurava com un dels dirigents de la «Comunión». Aquests dos últims eren antics alumnes dels jesuïtes, dada que convé retenir per a quan parlem de la influència d’aquests, i López Ibor havia estat becari del Burjassot, cap de pont de l’Opus a València. Però açò és ja una altra història. Ressenyem ací que l’aportació ideològica valenciana al «Consejo Nacional» no podia ésser més mediocre —a l’altura de les circumstàncies—, però sí que fou suficientment representativa del pensament de l’època i, sobretot, dels seus orígens i vinculacions polítiques i econòmiques.

Un principi fonamental del pensament nacionalcatòlic era la seua ortodòxia més estricta. «Cuando el espíritu español ventea la heterodoxia, renuncia a ella, porque, de lo contrario, debería renunciar a su propia consideración de persona, soporte de valores eternos», ens diu López Ibor, que per la seua part com a científic està disposat a acceptar les possessions demoníaques, perquè l’Església hi creu. Aquest paper de l’Església com a definidora de la veritat i dels límits del pensament restava garantit per tota una xarxa d’instruments coactius: des de la seua presència als organismes depuradors (una llei de 1938 li assegurava un paper decisiu en la censura de llibres i espectacles) fins a l’orientació de l’educació, que es posava del tot en les seues mans. L’arquebisbe Melo reivindica aquesta funció en pastoral de 15-6-40: «Cumpliendo nuestro deber pastoral llamamos la atención sobre la obligación sacratísima que, los que estamos en posesión de la verdad, tenemos de procurar su propagación a fin de que sus beneficios se extiendan a todas las almas.»

El «Nuevo Estado» no tenia cap inconvenient a cedir-li aquest paper a l’Església, no sols perquè molts dels seus jerarques estaven penetrats del més alt clericalisme, sinó perquè l’Església sabia acomplir-lo a la perfecció. Així, quan arriba el primer d’octubre o s’esdevé l’obertura de la Universitat Literària, cal inventar-se al costat una Universitat Pontifícia per a complir amb el postulat medieval d’una integració de tots els sabers sota la mirada de l’Església. Tal Universitat Pontifícia mai no arribà a existir, malgrat que Olaechea, per altres motius, la convertí en un dels seus somnis, però l’integrisme dels magres sabers sí que es convertí en una realitat aixafadora. Els discursos inaugurals ens posen en el bon camí. En la Universitat Literària parlà el seu degà, Francisco Alcayde, sobre «El concepto de nación en José Antonio», assenyalant ben clarament les noves fonts de la ciència. En la Pontifícia dissertà el catedràtic de Lògica i Metafísica, Mariano Bertolin, el tema del qual, «La superación de la lógica en la vida», ens diu ben clar l’esforç de l’Església per a beneir les categories feixistes. És de tots sabut que el raciovitalisme d’Ortega, per a qui la captació de l’Ésser i de la realitat només es dóna en l’elite i no en les pretensions igualadores de la «plebe», inspirà notablement José Antonio i li serví de mediació per a arribar a Mosca i Pareto. L’Església filosofa, i àdhuc fa teologia sobre el vitalisme, per a justificar no sols la gratuïtat carismàtica i vital dels vencedors, sinó també la indiscutible autoritat dels seus postulats i creences. Ella és un d’aqueixos llocs privilegiats de coneixement de la Suprema Veritat per estar formada per homes escollits per Déu mateix i en contacte amb la Vida, amb majúscula. D’aquesta manera alhora que justifica la «lògica» dels vencedors i la seua implantació i actuació arbitrària, intenta col·locar-se per damunt seu. En un altre apartat tindrem ocasió de tractar aquest tema detingudament, a propòsit de Rodilla i l’orientació ideològica del Seminari.

Obert el curs amb auspicis tan prometedors, l’Església es fa present en tota la vida de l’ensenyança i de la cultura. Se celebrà amb solemnitat la reposició del crucifix a les escoles (el general Aranda assistí a la cerimònia al «Centro Escolar Cervantes» segurament per a testimoniar que es tracta de la creu i l’espasa), comencen les classes de Teologia a la Universitat (a càrrec d’escolàstics insubornables com el jesuïta R Tomás López), hom participa en els actes culturals, com la celebració en el «Centro de Cultura Valenciana» del centenari de Jaume I, en què el Dr. Hijarrubia situa el sentit de la conquesta de València en, és clar, la lluita contra l’infidel. Ningú no podia pensar, llavors, potser perquè ho tenia tan a prop, que les guerres es feren per la necessitat de cercar pastures o d’obrir mercats. Fins a les darreries dels anys cinquanta, en què el magisteri de Reglà i Jover s’imposaria en la nostra Universitat, no hi hauria altra interpretació de la història que la providencialista i ideològica. Per a tot açò l’Església exigia un lloc en la formació cultural. Li fou concedit el privilegi de controlar-la.

L’EXERCICI DEL PODER

L’harmonia fou, com hauria desitjat Leibnitz, la preestablerta. Ací no tinguérem la figura enutjosa d’un Segura creant contínues friccions al Règim. Ben entès que tals problemes els creava Segura no precisament arrossegat pel seu esperit liberal, ans pel seu tarannà ultrareaccionari i per les seues fidelitats polítiques. Per a l’arquebisbe de Sevilla el problema no era que l’Església s’estigués encadenant al poder polític, sinó que entrar sota pal·li només ho mereixia el rei. El seu problema no era només que calia vigilar severament els balls, sinó que calia prohibir-los absolutament, la qual cosa, hom recordarà, ocasionà divertits successos, com el d’organitzar-los en els límits justs de la seua diòcesi. Al capdavall el cardenal fou un símbol de resistència en anys d’absoluta submissió.

Ací, res d’això. L’arquebisbe Melo venia nomenat pel Govern de Burgos i, si no arribà al paroxisme franquista d’un Gomá, era, sens dubte, un home del Règim. Diríem que no servilment afecte, però sí aristocràticament servicial. De l’arquebisbe hom deia, tot jugant amb el seu nom i cognoms, que era prudent amb els polítics, melós amb les dames i alcalde amb els capellans. La frase no és elegant ni excessivament aguda, però resulta una descripció d’urgència, eficaç. Ultra açò monsenyor Prudencio era ja una persona anciana i cansada, un vell pergamí d’una altra època. La seua mort esdevingué quatre anys més tard. Milers de valencians desfilaren per la capella ardent instal·lada al Saló de Tron del recent inaugurat Palau Arquebisbal, moguts un xic per la curiositat de penetrar en aquell recinte magnífiç, que portava quatre anys restaurant-se, i, un molt, per la inèrcia col·lectiva de subscriure l’adhesió religiosa, que en forma intimidadora es propagava des del poder. Però, d’aquells milers de valencians, ningú no podria haver-nos dit res de l’arquebisbe. Visqué prou retirat, limitant-se a complir la litúrgia de l’època, aliè del tot, no sols a la realitat social, la repressió i la fam, sinó també a la realitat mateixa de la seua diòcesi. Aquesta estava composta per un clericat que, o bé s’havia salvat de la persecució, o bé havia fet la guerra. En tot cas, un clericat amb mística de «cruzada» i convenciment restauracionista. Valdria la pena de recordar la pàgina d’El poder i la gloria en què el capellà, que ha passat per totes les humiliacions i en qui fins i tot s’ha detectat una nova sensibilitat, torna a trobar-se acollit. La seua instintiva reacció de domini és tremendament expressiva i reflecteix molt bé l’actitud dels nostres capellans, de nou situats, de nou mandarins i «mandons». Als pobles, l’aliança alcalde-falangista-capellà, segellada sobre el frontó de l’Església («José Antonio, presente») es constituí, alhora que en la forma de l’exercici del poder, en l’instrument d’una pastoral basada en la imposició dels valors religiosos. L’arquebisbe ni impulsà ni frenà la forassenyada entronització, perquè pràcticament no governava la diòcesi. Aquesta la posà en mans de Rodilla, que començà com a vicari, per a encomanar-li després el Seminari; de Montañana, ressorgit, com hem dit abans, de les catacumbes, personatge d’un valencianisme folklòric i romàntic a qui entusiasmaven les jactàncies de grandesa religiosa del Nou Règim; i d’Hijarrubia, el seu secretari particular, personatge de sinistre curialisme (s’adornava d’una enorme tonsura), que, com a degà de la Catedral, manejava els fils del poder intraeclesial i accentuava les línies més reaccionàries. Mitjançant Hijarrubia la influència ideològica dels formats al Patriarca, entre motets de Victoria, culte a les autoritats i teologia sòlida i segura, es converteix en una constant, que ni la personal antipatia que Marcelino els dispensà aconseguí desbancar, i que perdura fins als nostres dies. L’elite governant, front a la plebs de capellans de «calvot», la constitueixen els becaris del Patriarca. Un d’ells, Hervàs, intel·lectual de bones notes, és nomenat poc després vicari i més tard bisbe auxiliar.

Aquest és l’equip de Melo, un poc heterogeni en la seua composició malgrat els trets comuns que la seua identificació amb els valors del moment els donava. Alguns sacerdots consultats ens han oferit la seua impressió que l’arquebisbe, en una ancianitat inoperant, vivia presoner del reaccionarisme de la cúria. Ens sembla exagerada l’afirmació. Vivia absent, això sí. El seu tarannà de príncep medieval i solitari no tenia el bonifacesc geni del cardenal Segura, sinó que estava passat pel refinament renaixentista. Era un Tedeschini, a qui havia conegut i admirat essent bisbe auxiliar de Madrid, sense subtilesa vaticana, però amb la seua mateixa afecció als salons; amb idèntic amor a la immortalitat de la pedra, però sense Miquelàngels; amb una certa exquisidesa en els seus gusts, més enllà del culteranisme provincià del canonge de La Regenta, però més ací del príncep de l’Esglèsia passejant de Villa Frascati. Eclesialment gongorí i cortesanament quevedesc, i per això ni l’un ni l’altre. No anava als toros ni escrivia dècimes com Góngora, però li agradava tocar el piano. Era fidel als seus principis, però sense arribar a posar un memorial de greuges sota el tovalló del virrei, Planas de Tovar. En resum, un arquebisbe per a la posa d’un retrat a l’oli en què aparegués amb mitra, bàcul i la gran capa pluvial. Compareixia en totes les commemoracions feixistes, no sols sabent el terreny que xafava, sinó el que contribuïa a assentar. Possiblement es féu la il·lusió que el poder que recobrava l’Església era omnímode i que allò de Sant Ambrosi i Teodosi, o allò de Canosa, podia repetir-se arribat el cas. Però els fets li farien comprendre que no era més que una il·lusió, un ornament més per a la posa a l’oli. El Règim volia l’Església al seu costat, però no per damunt. Li cedia parcel·les senceres de poder, però no el seu poder indiscutible. I les coses funcionarien bé mentre es respectassen les mútues esferes. Si se’n sortia, el Règim escopia la intromissió amb aspror i sense contemplacions. Una amarga experiència la degué tenir monsenyor Prudencio quan la cruel tossudesa del Régim volgué exemplificar el càstig en la prestigiosa persona del Dr. Peset, amb la mateixa estultícia sanguinària que en el cas de Federico, només que amb més premeditació. L’arquebisbe intentà una tímida intercessió, que fou rebutjada. Estava clar fins on podia arribar. L’essència de la Dictadura —l’arbitrarietat del poder i la corrupció de les classes dominants— era terreny vedat. Uns pocs anys més tard un jove bisbe, Tarancón, el més intel·ligent potser, com s’ha demostrat avui, quan la reforma petitdemocràtica li ha permès de pensar, escrivia una pastoral que mai no veié la llum pública. Hi atacava durament el Govern per la seua connivència amb la corrupció dels qui es lucraven amb la fam del poble. El bisbe de Solsona hi firmà un interminable bandeig i només després del Concili, quan l’Església recobrà una certa capacitat de maniobra, pogué eixir cap a Oviedo. Mentrestant, dotzenes de submisos ineptes havien estat promocionats a diòcesis superiors. Tarancón es dedicà a escriure, i les seues pastorals, sobre temes d’actualitat, però no especialment conflictives, eren l’únic mitjanament intel·ligible de tota la producció literària de l’Episcopat (valga com a exemple la que publicà el 1958 sobre els problemes del clericat jove, arran d’un conflicte intern al Seminari de la Seu d’Urgell). Entre els trets més acusats del general Franco estava el de no saber oblidar ni perdonar. La relliscada de Marcelino en el referèndum del 1947 li valgué un permanent veto a les seues aspiracions al cardenalat. Prudencio comprengué sàviament i porugament que punxava en os. Com el cavaller de Cervantes, palpà’s la gonella, «fuese y no hubo nada». Millor dit, hi hagué, sí, la submissió, que, coberta amb la fatiga dels anys i menys espectacular, fou igualment absoluta.

Hi ha un fet significatiu que indica com monsenyor Prudencio havia après bé el principi de la supremacia del Règim. Com ja hem dit, en la persecució desfermada i incontrolada (car el «Tribunal de Responsabilidades Políticas», que substitueix els Consells de Guerra, perpetuant els seus criteris, no controla la repressió, ans l’estén), l’«aval» d’algú afecte al Règim podia salvar una persona. Tinga’s en compte que per al simple fet d’eixir de València hom necessitava el «salvoconducto» i que aquest només podia obtenir-se amb «avals». En cap dictadura regeix un sistema de garanties igual per a tots els ciutadans, i a Espanya sembla que és ara quan les tindrem. En aquells anys, però, l’única garantia era la que volien atorgar les «jerarquies» i restants persones del sistema. La inseguretat més absoluta davant el caprici o la venjança amagada, el recel, la desconfiança mutus provocaven un estat col·lectiu de submissió i adulació al poder i als seus pobletans executants. Cal destacar que en aquest sistema de pesos i mesures hi hagué, junt a tèrboles venjances, dignes exemples de defensa de ciutadans amenaçats. Els «avals» permetien la intervenció salvadora, i no es pot negar que de vegades es tingué. Els «capellans» es veien especialment concernits davant la necessitat de frenar aquella escalada que tenien les Torres de Quart, les de Serrans i Sant Miquel dels Reis, que se n’eixien, amb deu i més persones en cel·les on avui poden malviure dues. És escaient recordar ací aquella immensa angúnia culpable del capellà de Réquiem por un campesino español, tan admirablement narrada per Sender. Molts sucumbiren a la complicitat, i, el que és pitjor, sense potser sentir-la. L’aïllament de l’Església en molts pobles, per darrere de l’apariència de les adhesions públiques, caldria buscar-lo en la complicitat amb uns fets que dividirien irremeiablement la gent. Hi hagué, però, capellans impulsats per un elemental deure humanitari: tirar-li una mà a l’home que coneixien per les seues idees, però també per la seua honradesa. Doncs bé, el Boletín Oficial del Arzobispado publicà la següent nota a requeriment de l’autoritat civil: «Se encarga a todos los sacerdotes del Arzobispado recuerden y cumplan, con la mayor entereza y caridad, la disposición sobre “avales” dada en abril de 1939, según la cual les está terminantemente prohibido “avalar” a cualesquiera personas, sean feligreses o no, en cuanto se refiere a su aspecto político.» L’Església lligava de peus i mans els seus sacerdots, perquè l’autoritat civil no podia permetre que se li escapàs cap peça de la cacera.

Els espais estaven clarament definits i l’Església s’aplicà a conrear el seu, sense adonar-se que amb açò nuava el seu posterior aïllament. L’arquebisbe Melo centrà la seua atenció pastoral en els afers arquitectònics, ben entès que no en el vessant urbanístic que convertirà l’Església, anys més tard, en una immobiliària, ans en allò que podríem anomenar aspecte iconogràfic i sumptuari. Al seu esperit selecte i aristocràtic li preocupava el desolador aspecte interior de les esglésies, per a l’arranjament de les quals recaptà repetides vegades fons de les autoritats del Règim. En una de les primeres sessions de l’Ajuntament s’acordà ajudar a la reconstrucció de l’Església de la Verge. El 19 de juny es constitueix a València la «Comisión de Reconstrucción», depenent de «Regiones Devastadas», que jugaria una important tasca eclesiàstica. Uns dies més tard, el 30 de juny, el propi Ajuntament carrega amb una comissió directament responsable de la reconstrucció de temples, presidida per l’arquebisbe. No intentem ací fer demagògia barata sobre el malbarat de fons públics que suposaven totes aquestes obres en uns moments tan aclaparadors per a la reconstrucció econòmica. Per als fins del «Nuevo Estado» era perfectament coherent. L’eterna repetició que la revolució no havia estat social, sinó una guerra provocada pels enemics de Déu, havia de veure’s confirmada per aquest fervor de reconstruir esglésies i vestir sants. El Règim capitalitzava sàviament el malbarat. Ho expressarà molt bé Carrero Blanco en un cèlebre discurs, un any abans de la seua inesperada i tràgica desaparició vora la Casa Professa dels jesuïtes de Madrid. Com es recordarà, en aquest discurs l’almirall intentava una vegada més, però planyívolament en aquesta avinentesa, cobrar la factura dels favors otorgats a l’Església. Aquesta s’havia hipotecat sense miraments. Que l’Església canalitzàs tant de diner a obres que, sense cap demagògia, cal considerar supèrflues, és greu. Per exemple que en aquests anys s’inicie una subscripció pública per a la restauració de la custòdia, arribant a acumular un vertader tresor en joies, només pot explicar-se a la llum d’aquest esquema: som al «Nuevo Imperio» que camina devers Déu, versió rediviva de la nostra més gloriosa època. Som sota el rei catolicíssim, en aquest cas «caudillo» per la gràcia de Déu. Plasmem la nostra fe en obres, com es féu amb l’or de la conquesta que originà aquesta meravella de l’art, la custòdia de Toledo, o amb les catedrals. El P. Antonio de León, persona altrament irreprotxable, molt conegut en els mitjans aristocràtics, s’encarregà de recaptar fons per a la custòdia. El mateix arquebisbe Melo, si no fou el constructor de catedrals que hauria reclamat un Claudel, almenys s’entossudí en el Palau. L’obra durà quasi sis anys, fins poc abans de la seua mort, de manera que no sols per la seua impròpia grandiositat, sinó també per la confluència de la seua fi amb la del seu inspirador, bé se’l pot anomenar un mausoleu. Calgué enderrocar l’antic Palau i continuar les obres, iniciades ja, del nou. L’arquitecte oficial de la Diòcesi era Vicente Traver, a qui no sols cal atribuir aquest presumptuós disbarat, sinó també alguns més (com el Seminari...). Havia guanyat així mateix el concurs d’una nova capella de la Verge que no arribà a realitzar-se, però que intermitentment ens amenaça amb la seua possibilitat. Si es portàs a cap, un cop més es diria que, després de mort, el Cid de Cario Ponti derrotava amb la seua grandiositat el bon gust, perquè pels exemples esmentats ja n’hi ha prou per a conèixer les línies arquitectòniques del Sr. Traver: majestuositat imposant, barroquisme dins un ordre, obres pomposes i bunyoleres. Al capdavall tampoc no pot cridarnos l’atenció aquesta violació de l’espai, que es convertí en norma dels constructors. L’arquitecte de la «Comisión de Reconstrucción de Levante» era en aquell temps P. Muguruza, un dels artífexs del Valle de los Caídos. L’arquitecte municipal, Javier Goerlich, a qui es degué la remodelació de la Plaça del Caudillo. Aquest home, no sabent què fer amb tant de buit, li planificà aquella immensa coca que s’anomenà popularment «l’escopidora». De les coses que el feixisme destrueix, cal comptar entre les primeres l’art. L’Església fou còmplice de primera magnitud en el foment del monumenta-lisme, una manera fanfarrona d’expressar el buit del conjunt.

La trajectòria de l’arquebisbe Melo podria simbolitzar-se ideològicament com una paràbola a través d’un espai monumentalment buit; materialment, com un recorregut a través d’un espai cruelment buidat. En els primers dies de la «Victoria» el nou arquebisbe s’allotjà a casa dels Noguera, i vingué a morir al seu propi Palau. Tant fa. Dos punts sobren per a definir una línia recta i certament la de monsenyor Prudencio ho fou. Una línia que en la història d’aquests anys serveix de subratllat al poder de l’oligarquia i del Règim. Una línia que serveix per a unir-los.

LA RECERCA D’UN ESPAI PROPI: L’ACCIÓ CATÒLICA

La més notable absència d’aquesta actuació es dóna en el terreny de l’enfortiment de la mateixa Església. És evident que l’Església s’assenta sobre una societat que el propi Règim té interès a teocratitzar. En açò Melo participa de la complicitat general. El seu absentisme aristocràtic, la seua vetustat, però, el col·loquen sense iniciativa i agressivitat per a aprofitar l’enorme espai deixat a l’Església per al seu propi engrandiment. Hi veiem, doncs, que l’actuació de Marcelino és del tot diferent, molt més hàbil i amb objectius personals. Els anys de Melo estan marcats sobretot pel servilisme clerical del seu secretari Hijarrubia, per a qui l’actuació de l’Església comença i acaba a acompanyar el cerimonial del Règim. Això no obstant, comencen a funcionar altres tendències que tindran la seua importància. Convé, en aquest punt, detenir-se un moment en la consideració de Rodilla i d’Hervàs. Aquests dos personatges enriqueixen un xic el trist panorama que hem descrit. El primer, Antonio Rodilla, mereixerà una atenció més detallada en parlar de la formació ideològica del nou clericat, en el capítol següent. Melo el nomena rector del Seminari per evitar la molesta competència de poders amb Montañana i Hijarrubia, i no es pot negar que era una de les poques persones capacitades per a això. Destacava per damunt de la mediocritat intel·lectual, i àdhuc incultura, del clericat d’avantguerra. Marcelino l’utilitza com a peça clau, ja veurem en quin sentit. En aquesta primera època la personalitat de Rodilla al Seminari no es deixa a penes notar. Cal tenir en compte que l’Església no necessitava, com la Universitat, d’un exili per a convertirse en erm intel·lectual. Ho havia estat sempre per dret propi. Dotar el Seminari d’una mínima personalitat intel·lectual és labor d’uns quants anys, però el que sí que aconsegueix Rodilla en aquest temps és convertir-se en l’home insubstituible. És molt possible que Marcelino hagués volgut imposar algun dels seus homes més fidels en un lloc de tanta importància, i tingués por del canvi. La veritat és que el Seminari és un dels pocs enclavaments que no és «navarritzat» per monsenyor Olaechea, i que Rodilla es converteix en un bastió inexpugnable, fins i tot quan ja ha perdut l’aparent fulgor dels seus primers anys. Sol ésser típic de la forma de governar personal i autoritària, com és el cas de l’Església, que aquells homes que han estat l’instrument d’una determinada política, quan aquesta canvia, creen més problemes que no pas en solucionen. Però llavors la seua posició és ja tan forta, per obra i gràcia del mateix sistema, que aquest no pot desfer-se de la seua incòmoda actuació. Aquest és el darrer acte d’aquesta peça dramàtica i literària que fou Rodilla, com a rector del Seminari.

En l’època de Melo, en el període 1940-1945 que estem tractant, Rodilla, a part d’ocupar una posició decisiva per a després, serveix de reforç al treball d’Hervàs. Juan Hervàs era un jove sacerdot en acabar la guerra. Havia estat becari del Patriarca i dins aquesta elite de col·legials tenia fama d’intel·ligent i d’«empolló», pietós i actiu. Melo hi veié el seu possible successor i el promocionà a bisbe. La joventut i modernitat d’un bisbe les provava en aquells temps el fet de conèixer les orientacions de Roma sobre l’Acción Católica, de posar-Íes en pràctica. Recordem que el moviment d’Acción Católica, promogut per Pius XI, representa la resposta catòlica davant la implantació definitiva de la societat moderna. L’Església enyora permanentment l’Antic Règim, en què ha exercit el poder al costat de monarques absoluts. Es mostra hostil, fins a exemples vertaderament inconcebibles, al tipus de societat que naix amb la Revolució Francesa. El jurament «antimodernista» (ja el nom és un poema) pot aclarir i valer de mostra. Tanmateix, a mesura que el poder de la burgesia es va assentant i sorgeix el perill d’una autèntica revolució social, l’Església decideix ocupar posicions en la nova societat, posicions que la mateixa burgesia està disposada a atorgar-li. L’estratègia varia segons els casos: condemna per una banda de posicions ultres, com el Sillon a França, quan pot ocupar un espai polític suficient, però dóna una fervent volta enrera (salazarisme, feixismes, cas espanyol) quan un règim dictatorial ofereix avantatges més amplis. En situacions normals, de democràcia burgesa, l’Església opta per la via intermèdia: els pactes. En el segle XX es posen de moda els concordats, mitjançant els quals l’Església reivindica un terreny autònom i inviolable. S’elabora una eclesiologia en què el punt clau és la concepció de l’Església com a «societat perfecta». És a dir, d’alguna manera hom renuncia a l’omnicomprensiva «societat cristiana», s’accepta de mala gana el pluralisme, però s’aferma el baluard propi. Allò més curiós d’aquesta concepció és la seua incoherència. L’acceptació de la societat civil no es pren, tal i com és en veritat, com a referència englobant en la qual l’Església ha d’inserir-se en la mateixa forma que qualsevol altra ideologia o força social. Hom reconeix la societat civil en la mesura que aquesta reconega l’Església com una societat perfecta. I, per tant, l’única amb capacitat per a exigir privilegis, exempcions i poders especials. L’Església assegura amb tota fermesa el seu propi terreny —l’escola, la protecció del clericat i del culte, el matrimoni canònic...— i, per poc que les circumstàncies li siguen favorables, tracta d’ampliar-lo a la societal civil, i àdhuc de sobreposar-lo. Per molt que l’Església diga acceptar la societat plural i democràtica, l’esquema que descrivim perdura i funciona soterradament. Així, per exemple, en el plantejament actual sobre l’ensenyança, en reclamar el dret a tenir les seues escoles, front a l’escola pública, preval la seua afirmació que és l’autèntica posseïdora de la veritat contra el respecte de cadascú a buscar-la. ¿Per què no alça la veu, escrivia Alfonso Carlos Comín, perquè els ateus puguen tenir els seus centres d’ensenyança, igualtat d’oportunitats en la propagació de les seues idees, etc., si segons ella el que està en joc és la llibertat? No, per a gran part de l’Església el model de societat continua essent teocràtic, o si més no aquest era el model de Pius XI i Pius XII. És per això que s’acceptaren amb tanta facilitat els totalitarismes, per la possibilitat d’incrustar-s’hi i imposar la totalitat eclesiològica. El que passa és que la societat democràtica li exigeix un replegament, que el temps està fent veure com irreversible i que per diverses circumstàncies farà saltar els mateixos esquemes mentals en què s’assenta. La teoria i la pràctica dels concordats encara responen als conceptes de negociació privilegiada entre les dues societats perfectes.

La teologia política de Pius XI i Pius XII —i de l’alumne avantatjat de qui ara ens ocuparem: reverend Hervàs— respon a aqueixos pressupòsits. El Pacte de Letrà serveix de model d’acomodament en localitat preferent. El Concordat amb Portugal, com a model d’implantació eclesiàstica en la societat. L’actuació de Pius XII, com a desmesurat exemple de contínua ingerència de l’Església. Caldria recordar ací les seues al·locucions setmanals —i àdhuc dues o tres vegades per setmana s’arribava a pronunciar el sant baró, amb vigoria de vertader campió, fins a tal punt que la revista Ecclesia no donava abast a recollir tots els seus discursos. El Papa aprofitava cada visita, d’un grup de bombers, comares o marines d’un vaixell escola, per a dirigir-se universalment a tothom, sentant els principis sobre els quals hauria de regir-se la seua actuació. No es tractava d’al·locucions paternals, ans de discursos sòlidament preparats i amb pretensió d’assentar doctrina sobre el tema. Quelcom, afortunadament, irrepetible.

Tanmateix, ni la delimitació defensiva d’un espai propi, ni la implantació ofensiva del seu magisteri sobre la societat haguessen estat suficients per a mantenir el poder de l’Església, si aquesta no hagués tingut cura de proveir-se d’un braç secular. A açò responen els partits polítics cristians —els partits populars, com se’ls anomena primer, per a denominar-se després demo-cratacristians— i l’actuació organitzada dels seglars a través dels moviments d’Acción Católica. La manca de sinceritat democràtica de l’Església es palpa en la proclivitat dels esmentats partits a la defensa de formes totalitàries (cas Dollfuss o el transvasament d’homes de la CEDA al franquisme, via «Propagandistas»). Allò més lamentable és que l’Església concep tals partits, i en aqueixa mesura els ajuda, com un instrument al servei dels seus interessos, a part que ja per ells mateixos siguen instruments de la dreta. D’ací que l’Acción Católica, creada encara més directament per a fer prevaler els drets eclesiàstics en la societat, es convertesca en la base d’aqueixa actuació i proporcione els quadres dòcils i clericalitzats necessaris per a tan ingrata tasca. Trista manera d’entendre el paper dels laics, tema preferit de Pius XI i Pius XII. Així, el Sr. Gil Robles es veu obligat a defensar a les Corts amb el mateix ardor combatiu els béns dels jesuïtes i els dels hisendats andalusos i madrilenys, mostrant les coincidències no gens sorprenents dels principis amb els fins. No en va l’escolàstica es proposa la concordia opossitorum.

Tanmateix cal reconèixer una major honradesa en alguns dels fills fidels que en el conjunt de la jerarquia. Quan l’equilibri social, dominat per la burgesia i en què l’Església té el seu lloc d’honor, es desplaça cap a formes autoritàries, la jerarquia cedeix amb gust. Els partits democràtics són dissolts i perseguits, i àdhuc els democrataeclesials es troben davant el dilema d’annunzià: renovar-se o morir. Integrar-s’hi o desaparèixer. La jerarquia, sens dubte, s’integra i atrau gran nombre dels seus demòcrates amb la seua justificació. No tots. Ja hem esmentat el cas exemplar de Lúcia. Podria afegir-se el de la democràcia cristiana catalana reduïda al silenci per la seua resistència al franquisme. O el mateix Sr. Gil Robles. L’Església abandona els fills que tan fidelment la defensaren, encara que tampoc no els excomunica, ja que poden ésser una bona reserva per a temps pitjors. Decideix, però, actuar sobre altres bases i és ací on cal interpretar el desenvolupament de l’Acción Católica.

LES CLASSES DIRIGENTS

A la nostra manera de veure hi ha diversos moments entrellaçats, en ocasions superposats i a poc a poc distanciats, en el moviment d’Acción Católica. En un primer temps, el maridatge estretíssim entre l’Església i l’Estat fa que aquella visca de l’entusiasme de les celebracions. Els actes religiosos s’omplen d’homes i dones, i açò fa que la jerarquia i el clericat es deixen seduir per la pastoral de «formar files». Sobretot quan hom pot estabilitzar aquesta situació en punts clau mitjançant les «capellanías». D’alguna forma el Règim infla l’Església, no sols omplint de gom a gom les seues misses patriòtiques i coaccionant la seua assistència regular, ans també oferint-li grups homogenis als quals dirigir-se i sobre els quals influenciar (agrupacions jovenívoles, etc.). No sembla que es done en el nostre país el fenomen alemany en què potents organitzacions jovenívoles de l’Església (el cèlebre Jugenbewegung, en els orígens del qual havia participat Romano Guardini) es transvasen a les organitzacions nacionalsocialistes oferint-los una base de masses. Tampoc podrà dir-se, sense greu inexactitud, el contrari; és a dir, que l’emmarcament en organitzacions del Règim derivàs en organitzacions de l’Església. Però sí que oferia una plataforma per al treball dels capellans. La primera JOC nasqué a València, com en altres parts, de les classes obligatòries de religió en escoles d’aprenents o en campaments del «Frente de Juventudes», on el capellà feia amistat amb els xicots més desperts i els convidava a continuar-la en algun grup jocista. Però açò passa en anys posteriors i no hem d’avançar la història. En aquests primers anys, i a més amb un bisbe passiu i absent, l’Església es limita a la pastoral de l’al·luvió sense més preocupacions. No hi ha a València una personalitat com la del P. Llanos, que reconvertesca aquell esperit jovenívol militar, idealista, aristocràtic, de tot un poc, enfocant-lo devers una vida cristiana entesa sota aquestes categories. Llanos ens conta la història d’aquella «centuria azul» que féu la caminada de Madrid a Aranjuez per acompanyar l’amic que entrava al noviciat. Ací tinguérem, naturalment, oficiants del nou ordre, capellans, confessors, però cap amb talla per a donar-li un to que no fos el de la seua pròpia retòrica. Almenys hauria convingut, com diria un preceptista clàssic, acompanyar-la d’una poètica.

Així, doncs, no s’exhaureix l’esquema de relacions amb la simple constatació que es complí el ritual per ambdues parts, extraient cadascuna d’elles els beneficis que li corresponien: les nostres digníssimes autoritats, la gràcia del Sagrament de la Confirmació en el comandament; els nostres venerables pastors, la del penediment d’un poble que tornava a la cleda. Així fou, sens dubte. Però l’Església aporta al Règim, des del primer moment, si no la base àmplia de les seues organitzacions, sí els quadres d’aquestes. El Règim no podia, per la seua escassa consistència, ni volia recórrer exclusivament als falangistes, i ja hem dit que la seua base de sustentació fou la dreta més conservadora. Aquesta li la proporcionà directament o indirectament l’Església. Atenent la composició de la primera Junta Gestora Municipal (12 abril), del primer Consell Municipal (14 novembre) i de la primera Diputació (4 d’agost) podem fer algunes observacions sobre la seua vinculació a l’Església. Hi ha un predomini aclaparador de la noblesa tradicional, emparentada tota ella entre si en complicades genealogies (i àdhuc ideologies: els uns són alfonsins; els altres, carlins; la resta, joanistes del Pacte d’Estoril), que no és el moment de desxifrar ací. Més de sis persones entre Trénors, Gómez-Torres, Manglanos, etc. La seua ideologia és, òbviament, tradicional, diríem que de cristià vell. Una ideologia de materials nobles: honestedat i cavallerositat, no exemptes de nepotisme i proteccionisme familiar, amor a la pàtria i a la terra, religiositat arrelada. Tots ells participaren activament en la Guerra o la patiren en la seua carn. Així, quan al 1944 s’inaugura a Manises un monument als «caídos» de l’Exèrcit de l’Aire, tots ells són de les millors famílies (Tasso, el marquès de San Joaquín, el comte de Pestagna) i hi ha tres Trénor. Entre els assassinats hom pot esmentar Leopoldo Trénor Palavicino, que fou president de l’«Asociación de Antiguos Alumnos» dels jesuïtes, de 1929 a 1936. La dada és important si hom té en compte, a més a més, que gairebé tots els qui acabem de citar havien tingut una vinculació molt estreta amb els jesuïtes (el comte de Pestagna era parent del sempitern factòtum del «Colegio de San José», el P. Antonio de León Núñez-Robres). Leopoldo Trénor, junt al marquès de Santaengracia i altres fidels amics de la Companyia, assumí poc menys que la identitat de l’orde dissolta per la República, i la defensa dels seus béns i institucions. Vol dir açò que tot aquest bloc ben definit de persones, que s’incorporen a la direcció de la política valenciana, representen quelcom de semblant, encara que sense punt de comparança en el seu poder financer, als Oriol, Urquijo, Churruca, al País Basc. Són els pares de la Pàtria, els fills de l’Església, els vaticanistes de luxe per a les grans ocasions, ja que per a la baralla diària hom recorre a uns altres. Seria excessiu afirmar que l’Església els introdueix en el poder municipal amb premeditat animus operandi. Es tracta, més aviat, com hem dit, d’un ajut que el Règim necessita des del primer moment per a frenar els joves falangistes (Rincón de Arellano, Cunat) i oferir una imatge de venerable respecte. L’Església revalida la funció d’aquesta classe social a l’interior del nou Règim, contribuint al seu assentament.

La jerarquia comprèn, però, la necessitat d’operar més directament, de tenir representants propis. És a dir, la necessitat de nodrir el Règim amb quelcom més que amb elements sumptuaris. Homes amb una clara política d’Església. Llançar i ajudar aquests homes és una missió de primer ordre en l’Acción Católica i serà una de les causes de les seues repetides friccions amb les Congregacions Marianes, tal i com després veurem. Passa un fenomen curiós, que revela la secular experiència política de l’aparell eclesiàstic. La jerarquia veu en els feixismes una ocasió privilegiada de recuperar el poder social mitjançant la unió amb el poder polític, però les experiències d’Alemanya i Itàlia la fan cauta. Per això, junt a la total identificació amb el Règim, es reserva un espai des del qual actuar, arribat el cas. Les organitzacions de laics són aqueixes forces de reserva, que l’Església té bona cura de preparar i l’entrada de les quals en escena va dosificant. Primer els trànsfugues de la CEDA, després els «propagandistes» d’Artajo, més tard els tecnòcrates de l’Opus, per a tornar amb els propagandistes convertits en «tácitos» i en «centristas»... Amb aquestes onades successives l’Església recompon el sistema, incapaç de valer-se a si mateix, i hi manté posicions de poder.

Limitant-nos a València, i tornant al moment que estàvem analitzant, és fàcil observar que, junt al grup abans descrit, hi ha noms clarament d’Església, alguns dels quals entren en el joc pressionats per ella. En la composició dels organismes esmentats (Junta Gestora, Corporació Municipal, Diputació) apareixen alguns noms significatius, com ara José Duato, lligat estretament al gilroblisme, i primer president de l’Acción Católica reconstruïda. Duato, home honest i bondadós, deixa molt aviat la política, perquè no li sembla correcta la que es va fent. Però allò més curiós del cas, típic gilroblista, és que per honestedat ha de deixar també l’Acción Católica a causa del silenci total de l’Església quan la campanya difamatòria del Règim contra Juan de Borbón. L’Església volia els seus homes a l’interior del Règim, però els demanava tantes transaccions com només ella mateixa era capaç de fer.

Al costat de Duato apareixen: Desiderio Criado, president del «Centro Escolar y Mercantil», Paco Ramon Rodríguez-Roda (que està a la vegada en l’Alcaldia i en la Diputació), íntim amic i col·laborador de Luis Campos i de Miguel Castells (avui candidat del PNV i pare d’un dels més famosos defensors d’ETA). Diguem que Luis Campos, assassinat el 1936, fou un dels més actius cadells d’Àngel Herrera, participant en la fundació del Debate i organitzant el primer consell nacional de joves d’Acción Católica. Amb açò queda prou definida la personalitat del seu company de fatigues, l’esmentat Paco Ramon. Per fi citem Barcia Goyanes, metge prestigiós i president també d’Acción Católica. Amb ells queda completat el quadre de les nostres corporacions. Retrat de família amb dama, podríem dir amb títol de H. Böll. Quadre familiar amb marc d’Església.

La composició de forces que hem descrit no dura massa temps. La concentració nobiliària es va diluint, tot i conservar la presidència de les corporacions durant molt de temps. Les incrustacions directes d’Acción Católica van caient per desenganys propis i perquè Marcelino orienta la seua política en una altra direcció. Les nostres corporacions han de recórrer a personatges de segona fila quan fallen els homes il·lustres. És prou simptomàtic un repàs als cognoms. Així, recordem la llista d’alcaldes: Baró de Càrcer, comte de Trénor, un Manglano menor, el magistrat desconegut Sr. Baltasar Rull, el marquès del Túria, Rincón de Arellano (que ja havia ocupat la Diputació), un metge d’urgència, el Sr. López-Rosat, i, al capdavall, algú que, com diu l’Evangeli, estime molt, perquè deu molt, el Sr. Ramón Izquierdo, prou lligat al Règim com per a acompanyar-lo en els seus darrers moments. Diem que és simptomàtic el repàs perquè demostra el buit d’homes públics, però també el provincianisme típic en què ens hem mogut. Al nostre parer no és suficient explicació, com a casualitat universal, la mediocritat del franquisme, el silenci i la mordassa imposats, la impossibilitat de canalitzar la més mínima inquietud política. Açò és ben cert, però també existí per a altres sectors socials que, no obstant això, anaren preparant amb coratge els seus quadres i existí per a la pròpia burgesia en altres llocs, que tanmateix, en la discreta ambigüitat del col·laboracionisme, oferí quelcom més que l’absència. La repetició embafadora dels nostres mandataris no prové del refús de la classe dirigent a col·laborar amb el Règim, ans de la seua forma subordinada de fer-ho. Entraríem ací en un tema excessivament tractat i gastat: el paper de la burgesia al País Valencià; si la hi hagué, si no la hi hagué, el que féu, el que no féu. Prescindint, doncs, de la polèmica històrica, ací apareix amb prou claredat una manera de procedir col·lectiva. La nostra burgesia no intenta capitalitzar políticament la força que li dóna representar durant la postguerra el 50 % de la capacitat exportadora total (segons deia el mateix Sr. Noguera). Renuncia a tenir poder al país. Necessita del poder, però les seues necessitats queden cobertes amb el recurs a curt termini. Per una part, la cobertura brillant d’un País Valencià ancorat en les seues tradicions —les dels homes i les terres d’Espanya que a tots ens agermanen— i representat per allò més granat i noble que hom té a mà. Per altra part, i en compensació d’aquest sucursalisme, un altre encara més palès: la visita a Madrid amb els diners per davant, amb la riquesa que llavors teníem, per a aconseguir arrodonir el negoci obtenint alguna que altra concessió. Les dues coses ens sortiran en uns altres llocs del llibre. Ací només les esmentem per a explicar l’evolució del bloc dominant en la seua relació amb l’Església. Podríem dir, tot recordant Poulantzas, que el bloc en el poder deixa una classe regnant (en el petit regne municipal i en el provincial de la Diputació, i sotmesos a l’imperi dels governadors civils) constituïda fonamentalment per l’antiga noblesa. Quan fins i tot aquesta abdica, cal tirar mà d’algun falangista que encara tinga pendent la seua revolució. La dimissió del marquès del Túria com a protesta per l’incompliment de les promeses governamentals, després de la riuada del 1956, i la tornada de Rincón de Arellano, el pas del qual per l’Alcaldia té molts punts de contacte amb el de Girón per Marbella, assenyalen aquest punt d’inflexió.

LES CLASSES PIETOSES I SERVICIALS

Som encara, però, en els anys quaranta. L’Església tracta de configurar la seua força amb una certa independència del franquisme i de l’estament nobiliari. Alhora com a força d’ajut al Règim i com a possible recanvi, en cap dels casos com a força contraposada. Monsenyor Hervàs es distingeix en aquesta tasca posant en peu un poderós moviment d’Acción Católica. El 1942 se celebra la primera assemblea d’homes al cinema Olympia, ple a rebentar. Si considerem les persones que dirigien el moviment i el seu ritme de desenvolupament, podem deduir algunes conseqüències. Els seus primers presidents foren Barcia (metge), Duato (vinculat a una empresa tradicional de teixits), Cogollos (d’un conegut comerç de la ciutat), Ana Balaguer i Mercedes Castelari (aquesta darrera substituí la marquesa de Dos Aguas, que ocupà per un breu temps la presidència de les dones). Un poc més tard s’incorpora José M. Haro (magistrat). Els noms esmentats són prou significatius: professionals o pertanyents a la burgesia mitjana tradicional. El que hom pretén amb l’Acción Catolica ve tipificat expressivament en ells. Del punt de vista de la nostra anàlisi, que és política i ideològica, prescindim de l’aspecte espiritual i apostòlic de l’assumpte. És evident que l’Església pretenia ampliar la seua influència pastoral i moral entre els sectors socials que normalment li són més afectes. No ho neguem; però, com és obvi, no fem una anàlisi d’intencions, ans de pràctiques socials i dels seus pertinents efectes. Amb l’Acción Católica s’aglutinen les classes mitjanes i hi reben una ideologia molt més apropiada que l’oferida pels excessos verbals del feixisme, encara que d’iguals conseqüències quant a aconseguir una conformista adhesió d’aquestes. Un cop passats els primers efectes de la victòria i les seues concentracions multitudinàries, convocades ja sols en moments de dificultat, fins a les darreries del Règim, es fa palmari que l’ajut de masses ha de venir d’una manera més acurada i permanent. Dubtem molt que li passàs alguna volta pel cap al Règim comptar amb l’adhesió de les masses populars quan el seu primer objectiu fou anorrear-les. L’«Alzamiento» fou, en frase orteguiana, la rebel·lió contra les masses. Segons sembla hi hagué algun despistat que no s’assabentà d’un fet tan ostensible. I hom conta d’aquell delegat de Sindicats, Patricio González, que convocà una gran manifestació obrera a Madrid el 1941 i, naturalment, fou cessat. Com un còmic personatge de Gila, s’havia equivocat irremissiblement de guerra. La cosa no tenia solució. El Règim no tenia masses, encara que de tant en tant les aglomeràs en algun lloc. L’Església, llavors, és responsable de dues coses. D’haver accentuat el procés de simulació general del conjunt de la població (procés que, com cap altra cosa, més contribuïa a la desmoralització del poble), i d’haver consolidat i donat sentit a l’adhesió de les classes mitjanes. No vol dir açò que deixe d’haver-hi concentracions religioses i patriòtiques, el grau de sinceritat de les quals no té per què ésser sempre posat en qüestió, per més que un afirme que els mecanismes d’alienació i mobilització podien funcionar amb enorme facilitat. Encara el 1952 l’Església i l’Estat munten l’espectacle del «Congreso Eucarístico Internacional», com a reafirmadó de la nostra sortida del bloqueig després dels pactes amb EUA i el Vaticà (Spellman i Tedeschini són, respectivament, les vedettes de la festa). Durant tots aquests anys continua havent-hi actes d’aquest tipus. Veurem com Marcelino els multiplica, encara que amb un sentit diferent. Essent açò, però, cert i rellevant, és important detectar també com l’Església s’orienta vers el seu públic i hi aconsegueix un nivell fort d’adhesió. En aquest sentit és on cal situar la desbordant i eficaç labor d’Hervàs amb l’Acción Católica. El 1944, data en què Melo el consagra com a bisbe, veient en ell el successor, l’activitat d’Hervàs ofereix un balanç molt alt. Els joves tenien 17.000 afiliats, les dones, 17.700, i els homes, 6.500. Amb la relativa fiabilitat que presenten totes les xifres i amb la desconfiança que sempre inspira la simple afiliació, no pot negar-se que al moviment d’Acción Católica s’hi incorporà molta gent i que hi participava activament. És clar que es tractava d’una activitat pietosa sense cap incidència sobre la vida pública, com no fos la presència ostensible dels mateixos actes pietosos o el control de la moralitat i els costums sexuals. El lema de l’Acción Católica, pietat, estudi i acció, revertia sobre si mateixa i convertia la dinàmica de l’acció en grans actes de pietat o en la conversió individual, el més alt ideal de la qual es resumia en la missa i comunió diàries. Les memòries anuals de les distintes rames d’Acción Católica recullen aquesta doble trajectòria de l’acció. Així, per exemple, amb motiu de la festa de Crist Rei (any 1944), les set processons radials que conflueixen en un gran acte a la Catedral amb participació de deu o catorze mil persones. Interessa destacar que el matís d’actes com aquest és sensiblement diferent a les concentracions patriòtiques i militars de l’Alameda. que abans hem assenyalat. Ací l’Església juga amb la seua clientela. Junt a aquests actes, les memòries anuals ressenyen innumerables tandes d’exercicis i retirs. L’augment creixent de participants en aquests retirs, monopolitzats pels jesuïtes, portarà Marcelino (prou astut com per a no permetre poders paral·lels) a crear quatre o cinc cases diocesanes d’exercicis, diversificant l’oferta. La pràctica de la comunió diària porta a l’extrem pintoresc que en la Capella de la Verge es repartesca la comunió cada tres minuts. Les «memòries» anuals no ens indiquen aquesta vida quotidiana de pietat, però apareix amb insistència en el recompte de les seues campanyes: de la comunió diària, del rosari en família, dels costums... L’anècdota mai no pot formular-se com a afirmació categòrica, però té un cert valor simptomàtic. La frase ritual de retirs i actes és aquell «confessaren i combregaren tots». Especialment els primers divendres es converteixen en ocasió de mobilització de la massa fidel, ja que la promesa del Cor de Jesús a qui combregàs nou mesos entroncava amb la de «Reinaré en España de una forma especial». Era una promesa fonamentalment espanyola de la realització de la qual s’havien d’encarregar els espanyols més conscients i pietosos. En veritat, amb una promesa així i una IBM s’hauria pogut tenir la certesa en un moment donat que un tant per cent força elevat d’espanyols estàvem ja salvats. L’estoicisme amb què suportàrem els anys de la fam, el bloqueig, la pertinaç sequia i restants plagues francmaçòniques tal vegada calga atribuir-ho, ja que no a comptabilització exacta, almenys a la sospita que erem molts els espanyols amb els divendres a la butxaca. Nosaltres hem conegut el sacerdot ancià i comprensiu que s’asseia a l’entrada de l’església, estupend l’home, que ho sentia tot sense preguntar i que sempre tenia llargues cues, que liquidava amb afectuosa celeritat. En una espècie de marcapasses comptava penitents per centenars les vespres de Primers Divendres. La devoció al Cor de Jesús tenia un caràcter fonamentalment contrastat. Front a l’aspecte social —«Reinaré en España»—, oferia un vessant intimista i personal. S’entronitzava sobre les institucions (tot España es consagra al Cor de Jesús, el nostre Ajuntament, la nostra Diputació), però es dirigia sobretot a les famílies cristianes que tenien la seua imatge sobre el piano. Dada que no és ni molt menys irrelevant, ja que aquesta devoció era una peça més del «pastiche» educatiu de les famílies de la burgesia mitjana. El Cor de Jesús acollia els pecadors i, per tant, era un bon motiu de mobilització del penediment col·lectiu, fàcil de despertar en un clima de por, però es dirigia especialment a les ànimes pietoses: al beguinatge de la confraria parroquial, a través de la seua típica versió edulcorada. En el pietisme, que constitueix la base inicial de la reconstitució d’un moviment propi de l’Església, la devoció al Cor de Jesús i als Primers Divendres és base fonamental: és més devoció de rectors d’edat, tradicionals, centrats en les «arrecogías» de la beateria, i, per tant, marcada per l’insalvable desprestigi de l’escapulari. Per això va cedint terreny i prestigi.

L’Acción Católica deriva, a través dels «Cursillos», en un cristocentrisme pinxo i feixugament brivall, encara que, no per això, menys pietista i sacramentalista. Marcelino eclipsa del tot les processons del Sagrat Cor amb els seus trasllats de la Verge. El pietisme es va decantant a un marianisme pujadíssim de to, que arribarà a reclamar en els anys cinquanta no res més que la «mediación universal de María»; és a dir, la proclamació del dogma que tots els favors divins havien de passar per la Verge, exigència per la qual arriben a pronunciar-se els claustres d’alguna Universitat (Sevilla). Aquesta exaltació mariana coincidirà amb els anys de l’aïllament (1945 i següents), en què la recerca de l’originalitat ens porta, com veurem, a extrems curiosíssims. La teologia de la pòlissa i del favor marià s’adequa a un temps d’escassesa en què el favoritisme era l’única forma de trobar ajut. Per als primers anys d’obscuritat i por, la mel·líflua devoció al Cor de Jesús, barrejada amb la seua vindicativa exigència de reparació i entronització en una terra que era més seua que no cap altra, proporcionava la millor formulació.

De les anècdotes pietistes hauríem de passar a les costumistes: l’Acción Católica convertida en censor de les bones maneres. Hem esmentat abans l’acord entre Govern i Església per a implantar el rigorisme més purità en el camp sexual. Tanmateix, per extremat que avui ens semble, no arriba a satisfer la jerarquia i el clericat, que en aquest aspecte es mostra implacable. L’Església s’entremet en tots els organismes de censura del Règim i bloqueja la seua ja escassa agilitat. No obstant això, quan a aquests se’ls escapa algun lludrigó, polemitza irritadament. El cas més famós és el de Gilda, que ens tocarà constatar en l’època de Marcelino. En aquests primers anys el panorama d’espectacles va de pel·lícules de Miguel Ligero (El fantasma y D.^a Juanita, Nobleza baturra... algunes d’elles deliciosament ingènues i amb un cert aire jardielesc, altres perfectament estúpides), a llandes patrioteres com ara Raza o A mí la Legión, on Alfredo Mayo i Pepe Nieto encartonen totes les seues possibilitats interpretatives. Per a major amenitat es projectaven terrorífics reportatges dels triomfs nazis, contra els quals l’Església no té res a dir. Enmig d’aquest panorama la cinematografia nacional es proposa alguna obra de major entitat i realitza El Escándalo de Alarcón i El Clavo. Els dos films són espavents visuals, però significaven almenys una recuperació literària i cultural. Alarcón no assoleix en el rànquing menendezpelayesc les altures immarcessibles de José María Pereda, però no se’l considera absolutament menyspreable com Galdós. És un autor de tesis catòliques, en què el qui la fa, si no la paga, almenys les passa prou malament, servint d’exemplar mostra de l’esgarriament. Doncs bé, els dos films oferiren ocasió a l’Església d’intervenir amb força, prevenint els fidels de la seua extrema cruesa. Els productors quedaren escarmentats i quan tornaren amb obres serioses ja no eixiren de les gestes enormes de la història d’Espanya.

L’Església també escarmenta amb episòdis com l’esmentat i, tot i no renunciar a la vigilància ni afluixar el cinturó de castedat, situa les seues bateries preferentment en el terreny propi. «La gravísima inmoralidad del baile agarrado», és un dels molts pamflets amb què el clericat dóna batalla d’adoctrinament a les seues hosts. Aquestes reben la santa prohibició de participar en les festes on se celebren balls d’aquest tipus. El propòsit central dels Exercicis dels joves era «no ir con chicas», per això aquesta prohibició no suposava gaire problema (a part, és clar, del problema del mateix propòsit). Però no ocorria el mateix amb els casats, que difícilment podien arribar, havent-hi la indissolubilitat pel mig, a un radicalisme tan rigorós. Alguns capellans tallaven la dificultat de soca-rel i d’acord amb l’alcalde suprimien el ball. El cas més graciós és l’ocorregut a Rafelguaraf. El capellà hi decretà que, si hi havia ball, no hi hauria processó, davant la qual cosa la corporació municipal tragué un sant particular i el portà en civera pel seu compte. Aquesta escaramussa, pròpia de Guareschi, no ha de fer-nos pensar que l’ambient repressiu tenia una tonalitat rosada i simpàtica, ja que, com és ben sabut, resultava aclaparador. Amb la distància del temps ens sembla tan aberrant que produeix més la rialla que la irritació. Sobretot sorprèn la paradoxa entre les afirmacions jovenívoles de la Falange (que encara trenta anys més tard reivindicaria l’encartonat Sr. Fernández Miranda, encarnació del pentinat amb fixador i brillantina dels anys quaranta, dient que volíem una Espanya curta de faldilla i alegre), i algunes modes externes de l’època, com el pentinat «Arriba Espanya» i la faldilla per dalt del genoll; sorprèn, diguem, aquesta pretesa alegria vital i la persecució aferrissada dels mil·límetres de carn que s’ensenyaven. «Los movimientos de extrema derecha, por más puritana y represiva que sea su realidad, ofrecen a la vista una superficie erótica», diu Susan Sontag. Així és. L’exaltació castrant del sexe està prou allunyada, excepte en les seues manifestacions inicials, de la mística del masculí teatralitzat, tal i com es donà a l’Alemanya nazi. Es dóna, més aviat, per la via d’ocultació i privatització de la dona; és a dir, de la teatralització del seu encant prohibit i sacrificat. Les lleus i fugaces aparicions dels encants femenins no són un senyal de llibertat i vida (com ho serà el mini-short de Carnaby-Street), ja que arrosseguen la prohibició i la condemna. De totes maneres, en aquesta lluita de l’Església contra la sexualitat és important que vegem que no es juga un aspecte parcial, ans tota una forma de configuració social. Com mostrà plàsticament Ángel Facio en el seu muntatge de La casa de Bernarda Alba: en tancar l’endolada senyora, representada a més per un home, en un espai escènic del qual era impossible alliberar-se, estava dient-nos el que la dominació i obsessió de la protagonista significava en veritat. La irracionalitat imposant-se el seu propi càstig i aquest principi convertit en norma social de destrucció. Un poble que es veu obligat a representar la seua vida com un «Auto Sacramental» calderonià, en què la Bellesa i la Culpa són un mateix personatge, està de debó vivint en una horrible casa de Bernarda Alba. El mateix Calderón ho intuí i acompanyà els seus «Autos» d’aquelles comèdies de capa i espasa, on l’amor es converteix en delicte i la venjança per actes carnals en acte d’honor. En aquesta gigantesca representació els homes i dones d’Acción Católica es multiplicaren com a acomodadors.

El que passa és que la rigidesa compacta dels primers moments és impossible de mantenir, i d’un intent de militaritzar la societat en els usos i costums es passa a clericalitzar-la. En certa manera, amb Hervàs i la seua dedicació a l’Acción Católica i amb el creixement d’aquesta, es va passant del sacramentalisme multitudinari a l’individual, i de la societat cristiana per obra i gràcia de la victòria, a la societal que cal cristianitzar amb audàcia i valent-se de tots els mitjans. Els anys cinquanta assenyalaran el cim d’aquesta nova orientació, i la conversió d’Hervàs als «Cursillos de Cristiandad» mostra el punt més alt d’exacerbació d’aquesta tendència. Però llavors Monsenyor Hervàs és ja a Mallorca. El vicari brillant i eficaç en la seua manera d’actuar, ascendit al delfinat de Monsenyor Prudencio, no encaixava dins del compacte equip de joves navarresos que es porta Marcelino. De totes maneres el treball d’Hervàs té importància com a precedent i inici, ja que deixa al seu successor unes estructures d’Acción Católica consistents, quantitativament nombroses i amb uns dirigents de cert pes entre les capes mitjanes, susceptibles de l’àmplia operació d’influx social que realitzarà Marcelino.

A grans trets aquesta és la València dels anys 1940-1945 configurada ideològicament, com la resta de l’Estat nacionalcatòlic, sota el senyal de la creu i de l’espasa. Álvarez Bolado ha resumit amb encert els trets més importants de la teologia que subjau a la presa de posició de l’Església.

«Las cuatro características serían: a) la mediación nacional católica de la fe; b) el carácter eclesiocrático en la relación de la Iglesia con la sociedad civil; c) la explícita y militante antimodernidad de esta teología, d) su carácter de teología de reconquista. Las cuatro características están en mínima conexión y se posibilitan recíprocamente.»

Qui ens haja seguit en la lectura haurà pogut veure que entre nosaltres es plantegen amb extrema agudesa. La fe es resol mitjançant la implantació de l’ordre dels vencedors, que es converteixen en norma última i recorrent d’interpretació. A partir d’ací, i des de la mateixa plataforma que el Règim cedeix de bon grat a l’Església, aquesta emprèn la configuració de la societat, el que Álvarez Bolado anomena amb poderós eufemisme «relación de carácter eclesiocrático». El tipus de conformació ideològica que l’Església imposa és, com hem vist, pregonament «antimoderno»; més clar, el més reaccionari possible. El resum del teòleg ens sobraria, si les peculiaritats de la nostra formació social, articulades amb característiques pròpies de l’Església a València, no ens oferiren resultats específics i dignes d’anotar-se. Esquematitzant el que hem anat veient pas a pas i amb una certa dispersió, ens permetem el següent resum: la legitimació dels vencedors passa per fets molt concrets, per Sant Miquel dels Reis i pel Cementiri de Paterna, per Planas de Tovar (que amb els diners de les seues arbitràries multes construïa aqueix gran reformatori d’estil africà, el S. Francisco Javier, i el posava en mans de les monges), i el «Tribunal de Responsabilidades Políticas». Però, a més a més, l’Església legitima la recuperació del poder per les classes dominants. L’oligarquia torna a ocupar el lloc preferent en la piràmide social amb caràcter d’exemplaritat. Honor als rics cavallers cristians de noble estirp. Salve. La qual cosa no vol dir que siguen els únics a rebre benediccions. Davant els «nous rics», que les condicions de la postguerra comencen a engreixar, l’Església observa una actitud benèvola i de paternal apropament. Al cap i a la fi estan més necessitats de protecció, car els nobles sempre tenen la defensa de les llinatjudes històries, mentre que el nou ric necessita la justificació social amb més urgència. L’Església legitima, especialment als pobles, fets amb noms i cognoms: el falangista convertit en alcalde, el «pinxo» vestit de sherif justicier, la venjança erigida en llei, l’odi obert. Esborronament i comptes vells. Per fi, i com a conseqüència d’això, l’Església santifica i dóna suport al procés de corrupció i desmoralització de les consciències que es convertirà en el fil conductor de tots aquests anys. La simulació i la impotència es converteixen en una segona naturalesa. La gràcia, diu l’adagi eclesial, pressuposa la naturalesa. Aquesta naturalesa.

Però tot allò hauria estat impossible sense la recomposició del teixit social, i a aqueix sargit i brodat és al que s’aplica amb més constància el treball de l’Església. Pensem que ha quedat prou explicada la tasca d’aglutinament de les capes mitjanes fins a aconseguir formar-hi un resistent conjunt feixistitzat.

LES CLASSES DOMINADES

Potser cride l’atenció que no dediquem especial consideració al proletariat i a les classes populars, però pensem que la seua relació amb la ideologia consisteix, en primer lloc, en un buidat d’aquesta, per a passar després a una acceptació submissa i impotent de la que se li vol imposar. Els fets sobre la repressió i la farsa nacionalsindicalista són prou expressius. El poble no es prengué seriosament totes aquelles promeses, l’únic argument de les quals havia estat i continuava essent la guerra. M. Antonia Machiochi, gentil marxista, ha polemitzat amb encert contra els qui, atribuint al feixisme tots els mals, neguen que mai no haguessen tingut suport de les masses. Però el que sens dubte és vàlid per a Itàlia i Alemanya —a saber, que les masses proletàries prestaren en algun moment la seua adhesió a les promeses feixistes—, és del tot incorrecte traslladar-ho a Espanya. La crueltat de la guerra i l’objectiu més clar i definit de la postguerra —acabar amb les organitzacions del proletariat—, no permetien cap dubte. Si hi ha hagut res absolutament increïble durant aquests quaranta anys ha estat la CNS i la política obrera del Règim. Només la demagogia de Girón aconsegueix una mínima recuperació de la confiança, desbaratada de seguida, en entrar en l’espiral inflacionista i veure’s frenada per la primera estabilització del 1958-1959. En aquella època un nou moviment obrer comença a nàixer, i va implantant a poc a poc en els sectors més avançats una ideologia de classe que substitueix la submissa desmoralització. Així doncs, en el camp obrer a València no cap anotar d’aquests primers anys més que l’acció agressiva contra els rebels (i els rebels són el poble) i el muntatge d’una farsa infantil, però intimidant. Ja és prou. L’Església hi participa assistint puntualment als actes que el sindicalisme prepara. El primer 18 de juliol se celebra la «fiesta del Trabajo» amb una magna concentració a l’Alameda, en què participen, sorpresa i meravella, empresaris i productors. La bellíssima senyoreta M. Luisa Aranda, filla del general, entregà una bandera a la «Central Nacional Sindicalista». Després, com està manat, missa i desfilada. I a continuació, acte de confraternització, segons ens diu la premsa, «en que se dió a conocer la consigna». Ignorem quina fou, però suposem el seu contingut altament revolucionari. Així fou el primer 18 de juliol a València. Els qui no coneguérem aquells actes, però sí el muntatge d’altres demostracions sindicals més recents, ens en fem una idea. Subratllem el fet de la Missa, perquè la relació de l’Església amb el fet sindical serà un dels punts més importants de la nostra història. El Règim és conscient de la necessitat que té en aquest terreny de suports ideològics legitimadors. No tant de cara al propi moviment obrer com de cara a l’opinió pública, davant la qual ha de justificar la coacció superior que exerceix en aquest camp. Com és lògic, l’Església, que havia vist en els avanços organitzatius del proletariat un autèntic perill per a la seua existència (com molt clarament ho expressa la Rerum Novarum), es presta de bon grat a predicar la reconciliació de classes, essència pura del sindicalisme vertical. Nogensmenys la doctrina social dels Papes havia insistit reiteradament en el sindicalisme lliure. La força material d’aquesta premissa radicava en el desig de l’Església de contrarestar els sindicats obrers amb sindicats cristians (d’amagat, patronals). Per això quan surt en l’horitzó la possibilitat no menyspreable dels sindicats corporatius (experiència de Portugal i d’Itàlia) la jerarquia hi reconeix l’ideal sindical. Els sindicats corporatius no ataquen la propietat privada, heart of the matter, tornada incansable dels missatges pontificis, reconcilien amorosament les classes (motiu ideològic) i, a més a més, entronquen amb una concepció gremial de la societat, cosa que el marcat antimodernisme de l’Església considera, contra tota versemblança, possible i desitjable en ple segle XX. Realment la doctrina social dels Papes és una barreja explosiva de disbarats, això no pot negar-se, i amb interessos materials molt concrets, que també es poden apreciar fàcilment. Així doncs, ja abans de la guerra el jesuïta P. Azpiazu, que havia estat un dels paladins del sindicalisme groc, tot i importunar alguna vegada les excessives complaences del P. Nevares amb patrons catòlics com el marquès de Comillas, es converteix al corporativisme. Els seus llibres constitueixen durant els anys quaranta la font d’inspiració del catolicisme social que s’orienta claríssimament al suport de la CNS. En especial desaconsellable és el llibre titulat Orientaciones cristianas al «Fuero del Trabajo», en què panegiritza d’una forma cega l’Organització Nacional de Muts, el Sindicat Vertical. El Règim havia tingut bona cura d’emmarcar els seus projectes en una grandiloquència catedralicia. El preàmbul del «Fuero del Trabajo» es desenvolupava així: «Renovando la tradición católica de justicia social y alto sentido humano que informó nuestra legislación del Imperio, el Estado Nacional en cuanto que es instrumento totalitario al servicio de la integridad patria, y sindicalista en cuanto representa una reacción contra el capitalismo liberal y el materialismo marxista, emprende la tarea de realizar —con aire militar, constructivo y gravemente religioso— la Revolución que España tiene pendiente y que ha de devolver a los españoles, de una vez para siempre, la Patria, el Pan y la Justicia.»

Açò convencia qualsevol, encara que també es veritat que hi havia textos inquietants, com per exemple el que prometía convertir Espanya en un «gigantesco Sindicato de productores» i, a aquests, «ordenarlos en milicias». Però l’Església no s’ho degué prendre molt seriosament, i, sens dubte, tingué raó. Altrament el Règim tingué l’astúcia de materialitzar la bellesa de cartó pedra dels textos en la clàssica oferta dels canonicats: s’inventà la figura del consiliari espiritual de Sindicats, al qual l’Església s’aferrà sense pensar-ho. No ens estendrem en el que significa un càrrec així, comparable al de capellà de presons. Era beneir (pitjor encara, «enchufarse», com era costum en la casa) una institució muntada per destruir el moviment obrer. A València no hi hagué consiliaris especialment significats, sinó simplement capellans reaccionaris, que s’han limitat a donar les seues classes a l’«Escuela Sindical», barrejant avorrides lliçons morals sobre el treball amb teories sobre la reconciliació de classes, i escandalitzant els enllaços i jurats, quan entre aquests començaren a col·locar-se homes conscients. Per sort no tinguérem el «Gran Consiliario», el jesuïta Martín Brugarola, un dels verticalistes més contumaços, que arribà a polemitzar amb els bisbes quan aquests posaren objeccions a la representació de circ que fou el Congrés de Tarragona.

En aquesta primera època que estem narrant, la relació de l’Església amb el món obrer (no podia esperar-se una altra cosa de l’aristòcrata Melo o de l’espiritual Hervàs) és purament litúrgica. Ni s’assabentaren ni volgueren assabentar-se de més. Cal tenir en compte la situació del moviment obrer després de la guerra per a comprendre la gravetat de la seua desorientació. La desarticulació no sols és organitzativa, sinó també social. En els primers anys després de la guerra, l’Ajuntament sol·licita del governador l’ajut del Govern perquè es posen en funcionament les factories d’«Astilleros» i del Port de Sagunt. Ho fan a poc a poc recollint un proletariat dispers, derrotat i famolenc. Aquestes són les dues úniques grans factories junt amb «Talleres Devis». La resta és en la seua majoria artesanat de petits tallers amb grans dificultats per a engegar-se. La misèria creix no sols entre molts homes que l’al·luvió de la guerra ha deixat per ací davant el temor de tornar als seus llocs d’origen i que esperen el treball que isca, sinó també entre els mateixos treballadors ja arrelats. L’Església vivia ignorant aquest món. En alguna ocasió l’arquebisbe acompanya les autoritats i la bellíssima fallera major, Elvirita Gómez Trénor, a repartir aliments...

Amb l’arribada de Marcelino veurem un important canvi. El nou bisbe és conscient de la misèria del poble i intenta solucions. Encertades o no, ja ho veurem. Coneix els mecanismes d’una societat que es recupera industrialment i aborda el problema. S’adona de la gran massa existent a València que pertany a l’artesanat i del seu «populisme». Per fi, es desidentifica clarament de l’aparell sindical i intenta la batalla pel seu compte. L’avanç d’una situació a l’altra és clar, la qual cosa no vol dir que Marcelino tingués un enfocament correcte en totes aquestes qüestions, però almenys sabia que la classe obrera existia i que l’Església tenia una greu responsabilitat davant seu.

LA SUBORDINACIÓ DEL CONJUNT

El punt nodal que sustenta i vertebra una ideologia és la consciència de poble que genera. En aquest punt és massa conegut que la Dictadura fou exhaustivament anorreadora. No val la pena repetir ací l’obsessió nacionalista que caracteritza el Règim de «la unidad de los pueblos y de los hombres de España» ni donar-ne proves. El fantasma més agitat i perseguit, junt al marxisme i la francmaçoneria, fou el separatisme, contra la simple possibilitat del qual desplegà tots els seus recursos: la desfiguració de la història, la proscripció de la llengua, el desprestigi de la cultura; en suma, tots els mitjans coercitius propis del brutal despotisme analfabet que el caracteritzà.

A València no necessità el Règim d’un desplegament molt aparatós de força. Recordem que la guerra ens agafà en un procés d’autoconsciència, amb l’Estatut a punt i amb unes forces socials en el camí del nostre retrobament col·lectiu com a poble, però sense afermar, sense haver consolidat res del que la burgesia anà escampant des de la fallida Renaixença i el blasquisme, embrollant i confonent. Per això li basta al Règim tornar a posar la burgesia tradicional en la seua habitual situació de domini perquè el servilisme més estúpid, accentuat pel que una dictadura imposa, tornàs a ésser norma. La nostra classe dominant fa gala immediatament d’una subordinació fora de la normal, com volent fer mèrits. A Las Provincias llegim un significatiu «parte» de la victòria «nacional»: «Ese entusiasmo inenarrable era una demostración de que Valencia se había encontrado a sí misma, pues nunca había sido más roja que otras ciudades, aunque la desgracia y la cobardía de algunos hombres pudieran hacerla aparecer como tal.»

El contingut ideològic de tan poques paraules ve donat en les identitats que s’estableixen i que recorden l’esquema menendezpelayesc aplicat a València. De la mateixa manera que ortodox i catòlic s’identifiquen amb espanyol i tota la resta és anti-Espanya, en el text esmentat (text per altra banda innocent, la qual cosa li confereix més valor) es conjura el mite de les dues Valències o, millor dit, de la «valencianía» autèntica front als «antis». Per aquest costat els «rojos» que no són València (a més de pocs, roïns i covards); per l’altre, els homes honrats, que són de dretes i nacionals, els autèntics valencians (València «se había encontrado a sí misma»). L’equació franquista (francmaçons, separatistes i comunistes, amb el comú denominador d’estar venuts a l’or estranger) s’adapta a la nostra realitat. De moment no es parla de separatistes, perquè el terme hauria resultat exòtic atesa la trajectòria del projecte autonòmic valencià, però ja n’hi haurà temps. Perquè allò més notable de l’esquema és que perdura i s’utilitza amb renovada agressivitat en els nostres dies, i al seu voltant s’originen els més excelsos tòpics. Els valencians som gent laboriosa i alegre, amants dels nostres costums i zelosos dels nostres drets, però integrats com cap altra regió en el conjunt espanyol. Açò, més que ningú.

Amb aquesta concepció de la història no és estrany que hom col·loque al front dels nostres nous destins els representants de l’oligarquia tradicional i espanyolista, i que hom difonga una ideologia el caràcter més exaltant de la qual és la subordinació. Per això la primera nota d’ésser valencià (bon valencià, s’entén), o del «complex» valencià, consisteix en la seua permanent obsessió per guanyar-se l’espanyolitat. Després de la victòria nacionalista, a part dels coneguts missatges d’adhesió al salvador de la Pàtria, considerats llavors d’obligació, les nostres jerarquies en realitzen uns altres de pura devoció. Per exemple, demanar la «laureada» per a Queipo de Llano i una menció d’honor per al santuari de Santa María de la Cabeza. Trametre una representació municipal amb l’alcalde, la senyera i senyoretes valencianes al front, a estrènyer llaços amb Galícia, missió que suscita unes estupefaents declaracions de l’alcalde sobre les possibilitats d’establir relacions comercials entre Galícia i València (les senyoretes valencianes no sabem que diguessen res a la seua tornada, potser per seguir el consell baudelerià: soie belle et tais-toi). També assistir a les festes del Pilar... L’Església, per suposat, participa en aquest pelegrí vagareig de reafirmadó pàtria. A Galícia tramet la pròpia Verge dels Desemparats. Tinga’s en compte que nosaltres no estem defenent que l’afirmació pròpia calga veure-la en termes d’exclusió de la resta, de manera que relacions d’aquest tipus ens semblarien normals. El que volem assenyalar és el caràcter que tenen les que ressenyem: es tracta de destacar-hi la mística de la unitat de la Pàtria, la riquesa regional i, com a conseqüència, de demostrar el nostre regionalisme. L’Església contribueix a donar el to religiós, legitimant la nostra unitat com a sagrada. L’exaltació de la Verge del Pilar —que no volgué ésser ni francesa ni francmaçònica, ans capitana de la Guàrdia Civil— aglutina religiosament el mite espanyolíssim, com després la dels Desemparats servirà a Marcelino per a accentuar el populisme. Tota la jerarquia és patriotera fins al deliri, com quedà plasmat en la «Carta Colectiva», en l’abandó en què deixà el bisbe Múgica, i en el menyspreu amb què tractà els capellans bascos nacionalistes. Per a mostrar que fe catòlica i unitat pàtria són una mateixa cosa es remuntà en ocasions a Recaredo, encara que normalment només ens feia arribar als Reis Catòlics i Cisneros. L’arquebisbe Melo no quedà a la saga. En la seua primera pastoral, escrita des de Burgos, on havia estat nomenat (inaugurant així la sèrie d’arquebisbes vinguts tots de fora), se li amunteguen les cites: «revolución contra Dios y contra la Patria», «nuestra España», «¡Dios y España!», «devolver a la Madre Patria el sagrado patrimonio», «loor a los invencibles salvadores de España». Repetim que les frases són d’una pastoral, no crega el lector que es tracta d’un discurs de l’alcalde de Móstoles. El missatge evangèlic es degrada fins a aquests extremes: «La Patria está en peligro, acudid a salvarla». Cap preocupació, ni tan sols menció per al poble del qual té la responsabilitat pastoral. Ésser bon valencià és ésser catòlic i espanyol.

L’amor patri, a la mare madrilenya Espanya, no està barallat amb l’amor i, fins i tot, l’exaltació de la pàtria «chica». Existeix una «sana valencianía» com encara se’ns repeteix en virtut de l’esquema inalterat de les dues Valències. Front a la sana, l’altra s’emmalalteix, «emponzoñada». Doncs bé, la «sana valencianía» consisteix en una revaloradó de tots els elements folklòrics, de segon ordre, o dels autèntics, però atorgant-los un paper subordinat. La revitalització d’aquests elements secundaris dóna força i realça el conjunt, que així apareix com un ordre superior. Per això les nostres autoritats els presten un simpàtic ajut perquè des del primer moment ens fem la idea que ésser valencià és (a part d’ésser catòlic i espanyol) tenir unes festes molt gracioses i divertides. Pel que sembla si «ser español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo», com digué José Antonio, ésser valencià és més aviat cosa de prendre-s’ho un poc a broma.

També ací l’Església col·labora de bon grat aportant la seua reserva de tradicions i costums religiosopopulars: els Miracles de Sant Vicent, les Creus de Maig, els Gloriosos, i les Roques... La direcció ideològica del procés titubeja davant el tractament que ha de donar a la llengua. La llengua d’un poble és quelcom molt seriós, potser el vehicle més poderós d’identificació amb si mateix. Per això no pot permetre’s que, àdhuc una cosa tan tradicional i de «sana valencianía» com els Jocs Florals, se celebren al principi en valencià. Immediatament es corregeix l’error i es dirigeixen els tirs precisament a aïllar la nostra llengua al terreny dels afers secundaris. La forma més genuïna d’expressar-se cada poble es converteix en un subgènere, matèria risible que utilitzen els personatges dels acudits. A València estigueren prohibits llibres i revistes en català fins entrats els anys seixanta, quan ja es permetien a Catalunya. Sobra recordar l’extinció, per mitjà de la hipocresia administrativa, de la revista Gorg. En canvi es permetien obres de «teatre valencià» d’una qualitat ínfima, ofensiva, els personatges de les quals eren sempre éssers estúpids, analfabets; «llauros», se’ls anomenava despectivament. Com el graciós de les «revistes», tenien un mínim vessant recognoscible i identificable, dins de la seua deformació: tipus simpaticots, amb aqueixa sal grossa i barata dels mediterranis, «espavilats» per a resoldre els seus problemes, però còmics i rucs a la «capital». Allò valencià, segons aquesta versió, era com una segona naturalesa, gràcies a la qual haviem aconseguit obrir-nos pas en mig món. Amb la nostra sornegueria, ingeni, i audàcia érem als mercats d’Hamburg, Frankfurt i Liverpool. Però era això, una segona naturalesa, un instint, no una cultura. Per a civilitzar-nos i culturalitzar-nos hi havia allò espanyol. Si allò valencià volia fer literatura no podia passar del sainet còmic. L’estratificació cultural és significativa. Teníem el Principal que, en mans de la Diputació, havia de representar la política cultural de l’Administració, i que certament l’ha representada. Durant aquests quaranta anys ha estat l’escenari que ha ofert major confusió i, en conjunt, pitjor qualitat. Teatre clàssic devora revistes de Colsada, prestidigitadors i fakirs, Benavente i Paso enmig de llargs parèntesis d’inactivitat. A part del Principal, per Nadal no podia fallar el «Belén» del «Patronato» per a esbargiment de la família cristiana. La burgesia tenia el seu Eslava, amb què volia imitar el Lara madrileny, la «bombonera», el «sitio bien», el sol fet d’assistir al qual ja significava bon gust. Vora el teatre dels senyorets, l’Alcàzar, amb les seues funcions en valencià, era dels «llauros» i la petita burgesia. Per això cada cop hi anava menys gent, car a ningú no li agrada que l’identifiquen com al rústic de l’escena, i a la fi canvià de gènere. Però la seua funció ideològica de refús d’allò valencià l’havia aconseguida del tot. La gent que baixava a la «capital» se n’anava al Ruzafa a veure «cuixes», on la censura permetia lleugers esbravaments. L’èxit de la revista musical i el seu poder embrutidor (no per ésser eròtica, sinó per la pèssima qualitat) suggerí la idea d’aprofitar-la per a un nou enviliment d’allò valencià. Hom permeté aleshores alguns espectacles d’aquest tipus en la nostra llengua. El més famós fou La cotorra del Mercat, que estigué tota una temporada en escena. S’introduí en aquesta obra, a part de les «señoritas del conjunto» pròpies del gènere, una càrrega crítica elemental amb què el Règim pretenia, passats els dos o tres primers anys de fervor, que el poble es prengués a xanxa i facècia el seu propi malestar (com amb els acudits de Franco). El títol de l’espectacle esmentat expressava no sols el contingut, sinó també la intenció. La cotorra, aqueixa figureta que campa sobre el Mercat Central, contemplava, com un «diablo cojuelo», els embolics de la ciutat, i degradava la crítica al pla de les verduleres i peixateres. Perquè el lector es faça una idea: en un dels sketchs intercalats, entre pessic i pessic reprimit del protagonista a les xiques del conjunt, s’escenificava la necessitat fisiològica del «llauro» que baixa a València i té ganes d’orinar. Aquest, després d’algunes peripècies infructuoses, arriba al mercat de flors instal·lat a la Plaça del Caudillo i, en veure l’estat llastimós d’aquells racons de pedra, pensa que allò és l’urinari. A part de la crítica d’una cosa que per òbvia resultava inofensiu criticar, el que en realitat hom ridiculitza fonamentalment és la graciosa ruqueria de l’home del poble. No resulta excessivament subtil veure en acció una descàrrega del ressentiment col·lectiu contra la seua pròpia frustració i convertint-la en burla d’ell mateix: el llaurador orinant sobre el lamentable estat en què es mostra «Valencia jardín de flores». Quelcom semblant podria dir-se del sainet que assolí més celebritat a la fi d’aquests anys: Catarroja descuberta. Els mecanismes ideològics implícits en una obra tan elemental són complexos. Per sota de l’atac a la falsedat de la ciutat —un dels tòpics preferits de les classes dominants, que hi viuen luxosament a costa del camp—, per sota de la ridiculització dels qui busquen integrar-se, convertir-se en «nous rics», i ens «descobreixen» que no hi ha res com Massanassa, Xirivella o Catarroja, els qui de veritat ixen esquilats són els qui piquen i es creuen la història. És completament inversemblant que algú desitge identificar-se amb el que hi passa. La sensació normal davant aquell món sòrdid, petit i ignorant és el desig personal i intransferible de fugida. Però alhora, amb fruïció masoquista i entre grans riallades, es reconeix i hi accepta el destí d’un poble. L’espectador, que hom suposa que per acudir-hi és el qui porta més arrelat el sentiment valencià, es veu obligat a desolidaritzar-se individualment d’aquell horitzó estret, tancat, ignorant i infantil que, com a nota distintiva, s’expressa en valencià. Alhora s’identifica col·lectivament, se sent membre d’aquella comunitat impresentable, però seua. El conflicte li’l dóna resolt, no el contingut de l’obra, ans el seu reflex en la consciència. Tot això és entranyable, però d’una validesa purament familiar. Repassant els títols que foren èxit ressonant, la impressió es confirma: El novio de ma sogra, El tio Paco, Canvie moto per sogra, Casa ’t, casa ’t i voràs, Al poble, al poble, Un marit al preu que siga, Amor i creïlles... Curiosament, quan algun d’aquests temes és tractat amb un plantejament seriós, com en La ferida lluminosa, de Josep M. de Sagarra, es representa en el Principal i en castellà. No fos que el poble, a més d’assabentar-se millor del que deia Sagarra, sospitàs que la seua pròpia llengua podia ésser un instrument cultural.

Si totes aquestes qüestions (el drama d’identificació del nostre poble, el problema del camp o la força vital i exuberant dels seus habitants, en fi, el que es vulga) haguessen estat expressades amb dignitat literària, la possibilitat d’abordar-les amb serietat hagués quedat oberta. És molt diferent, com farà anys més tard Ovidi Montllor, agafar una tonada popular i esquinçar-la amb aquell furiós «mare no vull ser llaurador», que degradar sistemàticament l’«un i el dos»: «a la vora del riu mare ...». En reduir l’ús de la llengua a «les flors i violes» del folklore oficial o a les representacions bufes que hem esmentat, es llevava al poble l’instrument més adient d’enriquiment de la seua personalitat col·lectiva.

L’Església està a l’aguait de l’operació, ella que tant sap de la utilització del llenguatge com a instrument de domini. Al cap i a la fi la tossuderia a mantenir el llatí no tenia més objecte, a part de la contribució a crear un espai esotèric i sagrat en la litúrgia, que basar en quelcom la distinció de l’elite sacerdotal. Quan la reforma litúrgica del Concili dispose l’ús de la llengua vernacla en la missa i en l’administració de sagraments, l’Església a València no ho dubta un moment. La dignitat de la litúrgia exigeix una llengua digna: el castellà. En el capítol corresponent tindrem ocasió d’historiar aquesta qüestió i la batalla que a poc a poc van plantejant els sacerdots més arrelats en el poble a favor de la nostra llengua. Veurem també la resistència obstinada d’un autèntic búnker espanyolista. No podia ésser altrament. L’Església participa en els anys quaranta de l’acció impositiva de la ideologia dominant en aquesta qüestió i des d’idèntiques opinions i creences. El castellà és la llengua nacional i pàtria, amb què es conquistà Amèrica i s’evangelitzà el món. El valencià, una «cosa» de segon ordre. Conseqüència: els sacerdots han de parlar en castellà, dirigir-se al poble en castellà, perquè els temes de Déu no es poden banalitzar amb una llengua de fira i festes, però no de congressos i exposicions. L’efecte d’aquesta pràctica ideològica és clar: si allà on hi ha cultura i es parla de temes seriosos s’usa el castellà, és perquè el valencià ha de pertànyer a la cultura de «pa i ceba». Però no basta, cal apartar la temptació i castellanitzar els futurs sacerdots. Com veurem, en tractar el tema del seminari, als estudiants se’ls prohibeix parlar valencià, tot i que per a tots ells és la llengua materna. I una altra vegada el mateix efecte ideològic: que els transmissors d’ideologia que són els sacerdots estimen el castellà com a element de distanciació, de sortida de la seua classe, d’integració en els cercles de poder. Una volta s’estima quelcom per aquesta raó és difícil arribar a perdre-ho. Per això l’Església ha estat tan pertinaç en aquest tema.

Allò més paradoxal del cas és que la relegació de la cultura valenciana que venim descrivint, la seua conversió en un ús o costum del poble analfabet, i la implantació del castellà com a vehicle cultural no aconsegueix tampoc en aquesta llengua quelcom que tinga la més mínima semblança amb el que hom sol anomenar cultura. El nivell general d’aquests anys és tan baix i el panorama tan desolador, que a penes es troben alguns noms: els «garcilasistes», Laín, Tovar, el grup d’«Escorial», i pare vostè de comptar. No podia esperar-se una altra cosa d’una cultura basada en el clericalautoritarisme. Però l’erm castellà es converteix en territori lunar en arribar a València. D’una burgesia sucursalista que converteix en norma de conducta la subordinació, i la secundarietat en actitud cultural i en projecte històric, què podia sorgir? El mateix del que volia alliberar-se: la ruqueria, l’apreciació beata i beòcia, la sensibilitat pobletana i de saltataulells. València esdevé la capital del triomf fàcil, on més èxit tenen els espectacles aparatosos i facilons. Tots els artistes programen València com a lloc de triomf garantit i alguns la converteixen en habitual port d’escala. Els exemples podrien multiplicar-se en diversos nivells. Esmentem, doncs, una de les primeres celebracions «culturals» de la «Victoria» en el Principal, amb assistència de les digníssimes autoritats, on al costat d’un concert (no sabem què tocaren, potser El sitio de Zaragoza) actua el pallasso de circ Ramper. Aquest estil de festa benèfica de col·legi dóna la tònica. A la Universitat és rebut amb honors el Sr. García Sanchiz. A l’Eslava té l’èxit assegurat cada any Rambal, els espectacles del qual sobre Ana en la Corte de Siam o La policía montada del Canadá només es diferencien del «Belén» del «Patronato» en el major nombre d’ocasions de repetir l’escena principal en què surt el dimoni envoltat d’una explosió de magnesi. «Las vienesas» passen no pel que eren, una revista musical adecentada, sinó per una opereta arribada directament de la cort de Sisí, a la qual acudeixen les nostres senyores burgeses com al ball de debutants de l’Òpera de Viena. Som un públic per a l’aplaudiment fàcil, per als mites familiars o els espectaculars. Ací tenen regularment acollida calorosa Rivelles i la Ladrón de Guevara, a la qual hom considera una Margarida Xirgu, perquè són valencianes i estimen molt la seua terra. Parlem de la «genial tonadillera», nascuda al popular barri de Sagunt, la Conchita Piquer, a la qual hom dedica una placa en la seua casa i un barri sencer. Són glòries de la família molt pròpies d’una concepció de la cultureta barata, aparent, d’oripell. Ací triomfa el «senyores i senyors, el mai no vist», «per primera vegada a València». Quan actua l’«Holiday on ice», espectacle certament bonic i amb merescut èxit en tota Espanya, s’organitzen viatges dels pobles. No creiem exagerar. És una cosa que saben fins i tot els toreros, que s’asseguren ací l’èxit abans d’anar a Madrid. Aquí pren l’alternativa Parrita, amb Manolete i Arruza, en la correguda amb més tall de trofeus que coneix la historia del toreig. Anys més tard, quan Camara vol fabricar un nou mite, fa cap de nou a València i ací es consolida la nova parella, Aparicio i el Litri, que prenen també l’alternativa a la nostra plaça. Som un poble sense pautes culturals pròpies, sucursal dels qui les marquen i per això promptes a aplaudir-ho tot, com el ruc que va a un espectacle i aplaudeix abans que ningú, perquè no diguin que no ho entén. Fins en una cosa tan nostra com la música, on en cada poble hi ha vertaders «assabentats» capaços d’assaborir i d’interpretar Txaikowski, doncs fins en això necessitem el prestigi aliè i l’«Orquesta Municipal» contracta un alemany (excel·lent director, sens dubte): el professor Von Benda. També en música aplaudim el «meravellós» amb afecció beata. Ací triomfa el «nen prodigi» Pierino Gamba, que després, ja major i director normal, ve a agrairnos-ho. Però no allarguem les exemplificacions. Al cap i a la fi, ¿quina altra cosa cal esperar de qui renuncia a tenir cultura pròpia per a viure de la que li presten?

La combinació de tots els elements que hem esmentat connota equivalències polítiques del mateix signe. L’adopció submissa d’una determinada política necessita una ideologia que la justifique i la tape, però alhora les pràctiques ideològiques exacerben i aguditzen de tal manera la conducta política que el conjunt esdevé quelcom malaltís i neuròtic. És a dir, es produeix col·lectivament una fixació que bé podríem anomenar, hegelianament, com «consciència desgraciada». Els senyals d’aquesta consciència són palpables i apareixen en l’ambigüitat constant en què ens movem. Ens vantem de la nostra riquesa, que en aquest temps és certa (ja ho hem dit, el 50 % de les exportacions corria al nostre càrrec), però sorprenentment no la fem valer, no la traduïm en una exigència de control, per no dir de poder. Al contrari, ens dediquem a captar favors, com si només de Madrid pogués venir-nos la solució. Tot just acabada la contesa, l’Ajuntament fa una llista de demandes. En llegir-la un es queda esbalaït d’estupor: són coses encara per solucionar o que ha costat deu o vint anys perquè se solucionassen. No importa, la tenacitat del captaire no decau així com així. Hom continua demanant durant aqueixos deu, vint anys, hom continua demanant ara. Vegem: la solució dels accessos ferroviaris que estrangulen la ciutat, que és la primera. Es ressenyen les converses tingudes amb el «director general» d’«Obras Públicas», que es desplaça a posta a València per comprovar el problema. Es descriu amb una ingenuïtat i confiança tan grans que sembla cosa d’un dia. Maig de 1939. ¿A com estem avui? No importa. A Madrid ens volen tant que tot just dir-ho vingueren a comprovar el problema i posarli solució.

Altres assumptes: la immediata creació d’una «Escuela de Ingenieros Agrónomos». Què menys que això per al Llevant feliç i taronger!, es diuen els nostres regidors. Marxant, és cosa de 15 anys i està fet. No cal desanimar-se. Fem Fallera Major la filla de sa excel·lència, la filla del general Aranda, la filla d’Ibáñez-Martín, i així successivament fins a la filla de Suá-rez. Ai!, que com deia Campoamor, les filles dels pares que estimí tant m’estimen avui com a un sant! Però els pares, ni cas.

Uns altres projectes de llarg termini posats immediatament sobre el tapet, perquè el Govern prestàs el seu ajut: una estació d’autobusos (al cap de vint anys el Sr. Rincón de Arellano en féu dues, una de les quals es veié inservible en qüestió de mesos); un nou manicomi (si els sans esperaven vint anys, els folls en podien aguantar molt bé trenta); i un nou Hospital Provincial (projecte realitzat en un temps rècord, ja que hom tardà menys dels quinze anys mínims que qualsevol cosa exigeix a València).

No hi ha dubte a la vista d’açò que el captaire oficial que han estat les nostres autoritats ha estat un captaire sofert. Pel mateix lloc on un tren s’emportava per davant un tramvia de Torrent deu anys després d’haver rebut la promesa de solució del problema, aquest segueix passant avui. Només que ja no van tramvies a Torrent cada hora, sinó autobusos cada deu minuts. Sempre és un avantatge. No es pot negar, a més, que el captaire que han estat les nostres sofertes autoritats ha estat un captaire maldestre. Com aquell personatge de Fernández-Flórez que un dia, ja fart, es decideix a robar i es roba la seua pròpia cartera. Aquí el que ens han donat ens ho han tret, com el preciós «Plan Sur». En açò es diferencia fonamentalment la mendicitat oficial de l’exercida pels nostres burgesos. També aquests han practicat l’actitud lacrimogenomendicant, com diria polèmicament Amando. Però almenys l’han rendibilitzat. Hi ha una diferència entre aquests projectes diferits i incomplets i els que la burgesia es proposa. Amb la grandiloqüència peculiar de l’època llegim que València es proposa la construcció d’un gran estol fruiter. Sens dubte les ressonàncies de Roger de Llúria que hi ha en la frase (i en uns altres projectes marítims, com el d’una escola nàutica) no s’assoleixen, però Cofruna, Fesa, Julio de Miguel i restant família aconsegueixen estupefaents permisos d’importació amb què enriquir-se. En aquest sentit sí que hi ha diferència entre el sofert, maldestre i humiliat captaire que són les nostres institucions i l’orde mendicant constituïda per la nostra burgesia. D’ací que no signifique res la xifra oficial que assenyala escandalosament el Sr. Noguera per a l’any 1940: mentre el 50 % de les exportacions són nostres, només capitalitzem el 10 % de les importacions. El que cadascú capitalitzava en permisos d’importació, donats sota mà, pertany al secret del sumari i s’inscriu en el procés de corrupció general. I amb açò arribem a la fi del primer capítol de la història de la ideologia. La nostra burgesia no es fa tan fervorosament patriota per pur amor a la bandera. L’acumulació capitalista no és possible sense la detracció d’una elevada quota de la plusvàlua. L’acumulació feixista, que és el mateix, però a gran escala, requereix un moviment obrer estrangulat, una opinió pública completament deformada, i camp lliure per a l’especulació, el negoci brut i el frau. La ideologia exaltant del patriotisme centralista, de l’autoritarisme carismàtic i indiscutible, i de la missió històrica i divina no s’implanta perquè siga la ideologia de la classe dominant a l’Estat, sinó perquè defensa a curt termini i a fort braç els interessos de la nostra sereníssima burgesia. Que aquesta ideologia tingués el seu més ferm defensor en l’Església, més encara, que l’Església contribuís a formar-la, és un fet no per lamentable menys cert. Si haguéssem tingut un abat Godin per a plantejar-nos els problemes, no hauríem conclòs, com a França, que érem un país de missió. Hauríem d’haver confessat que València era un país de dimissió en què les forces socials no havien assumit les seues responsabilitats històriques: les unes per no voler, les altres per impedir-s’ho. L’Església estigué entre les primeres i destorbà tot quant sabé les segones.