Читать книгу: «Jesús i les dones»

Versió de Marta Pessarrodona
ISABEL DE VILLENA - JESÚS I LES DONES
Antologia de la Vita Christi

EDITORIAL BARCINO, S.A.

Barcelona

Tast de Clàssics

TAST DE CLÀSSICS, 4

Primera edició: abril 2012

© de l’adaptació i la introducció,

Marta Pessarrodona Artigas, 2012

Reservats tots els drets d’aquesta edició:

EDITORIAL BARCINO, S. A.

Acàcies, 15. 08027 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

Edició núm. 820

ISBN: 978-84-7226-950-7

Disseny: LAMANERA, S. C. P.

Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.

Roger de Llúria, 24

08812 Sant Pere de Ribes

I. INTRODUCCIÓ

Notícia de l’autora i de la seva Vita Christi

Sor Isabel de Villena és, segurament, un dels visats més importants per explicar al món i a nosaltres mateixes (genèric intencionat que, per tant, inclou «mateixos») que la dona gairebé sempre ha format part —encara que amb sort diversa— de la literatura catalana, que té una història tan patriarcal com totes les altres literatures del món occidental, si més no. Avui pretenem eixamplar el seu públic lector, amb el benentès que no oblidem les trobairitz a l’arrel de la literatura catalana, un tema que ens menaria massa lluny per abordar-lo ara.

Filla il·legítima (defectus natalium, a l’època) d’Enric de Villena (1384-1434), l’autora d’una inconclusa Vita Christi —que avui presentem molt fragmentàriament sota el títol de Jesús i les dones i, en la mesura que ens ha estat possible, adaptada al català oriental actual—, es va anomenar Elionor de Villena o Elionor d’Aragó i Castella. Alguns la presenten com a Elionor Manuel de Villena, denominació que refusa el seu màxim estudiós, Albert Hauf (1995, 6). És una figura força desconeguda, perquè ni tan sols sabem on va néixer, encara que segurament va ser a la ciutat de València. Va adoptar, com és costum en els ordes religiosos, el nom de sor Isabel de Villena el 1445, quan va prendre els hàbits al convent de la Trinitat de la ciutat de València. Sor Isabel va ser una clarissa, de l’orde de sant Francesc, i, pel que podem deduir de l’activitat intel·lectual que va tenir lloc al convent, les clarisses de l’època no seguien un règim tan rigorós com solem pensar. En qualsevol cas, aquelles monges clarisses feia poc que havien ocupat el convent de la Trinitat, provinents del de Santa Clara de Gandia. Les primeres ocupants van ser disset religioses presidides per sor Violant Puig. El convent de la Trinitat havia estat ocupat prèviament per frares trinitaris, dos dels quals, exdominicans, havien escandalitzat la ciutat per la seva reprovable vida. Aquest convent gòtic, sor Isabel el convertiria en un monestir important, dirigint unes obres que fiscalitzaria l’administrador, que va ser ni més ni menys que el metge i, en especial, autor, Jaume Roig. El pas dels trinitaris a les clarisses es va produir gràcies a la reina Maria (1401-1458), casada amb el seu cosí germà el rei Alfons el Magnànim (1396-1458). Aquesta reconversió conventual no va estar exempta de controvèrsia: per exemple, es va dir que la reina havia utilitzat una butlla papal falsa, atribuïda a Eugeni IV, no autoritzada davant de notari. La reina Maria, amb qui sor Isabel estava emparentada i que era la impulsora i protectora del monestir, podia entrar-hi amb el seu seguici femení a qualsevol hora i pernoctar-hi quan volia. Algun cronista antic, amb dubtosa bona fe, naturalment va deixar caure la possibilitat de lesbianisme (Hauf 1995, 12).

Rere sor Isabel hi va haver, doncs, una dona determinant, la reina Maria, que se’n va fer càrrec des de la seva naixença, ateses les circumstàncies no gaire favorables del pare (es desconeix qui va ser la seva mare). A més a més, Enric de Villena va morir quan Elionor tenia quatre anys (1434). La seva condició de “bordeta”, però, no li va impedir de portar el cognom «de Villena» adquirit ja pel seu avi i continuat pel seu pare. Una característica, la il·legitimitat de la seva naixença, que pot explicar que es convertís en persona d’església, encara que també podem pensar que va posseir una veritable fe. Hi ha opinions sàvies per a tots els gustos. Hi ha, però, qui opina que tenia prou patrimoni llegat pel seu pare perquè no li calgués l’hàbit religiós. En definitiva, el conegut com el Llibre de la Casa de la Reina confirma que Elionor de Villena no estava totalment desproveïda de dot i, en qualsevol cas, des de la infantesa va tenir una relació directa amb el món de la cort, i d’una cort potent, com era la de la Corona d’Aragó a l’època, que sabem que va tenir una importància vital en l’obra dels grans autors masculins del segle, com Ausiàs March, Joan Roís de Corella o Joanot Martorell. Ja l’admiradíssim Joan Fuster, adreçant-se als components de Lo Rat Penat, va fer parar esment en les característiques de cort que té, precisament, la seva inconclusa Vita Christi. Hi tornarem més endavant i a desgrat de la limitació d’espai d’aquesta introducció. En els mots de sor Isabel i referint-se a la verge Maria: «I vol Déu nostre Senyor que, perquè aquesta esposa seva estigui ben acompanyada d’acord amb el seu estat, siguin triades per tot l’imperi seu set donzelles de singular excel·lència, que serveixin i acompanyin sa senyoria dins del ventre de la seva mare i al llarg de la seva vida, perquè aquestes siguin les primeres criades i per sa mercè les més amades» (cap. I). No equival a una descripció de cort?

Precisament Ferran el Catòlic, que era nebot seu, el 1484 li va demanar que s’encarregués d’una seva filla, com Isabel, il·legítima. La filla del Catòlic va ingressar al monestir de la Trinitat quan sor Isabel n’era abadessa —havia accedit al càrrec el 1462, com a successora de sor Isabel de Solsona, i va ocupar-lo durant vint-i-vuit anys, fins a la seva mort. Una circumstància que ens fa pensar que, si bé és veritat, com creia al segle xx Ivy Compton-Burnett, que les novel·les són fetes d’herències i d’adulteris, sense fills il·legítims segurament mancaria alguna cosa a la literatura medieval catalana! Per altra banda, va ser la muller de Ferran, Isabel la Catòlica, llunyana parenta d’Isabel de Villena, qui es va interessar tant per la seva obra inconclusa, la Vita Christi, que en va precipitar l’edició, la qual va dur a terme la successora de sor Isabel, l’abadessa sor Aldonça de Montsoriu, a través d’un impressor alemany de la ciutat de València, Lope de Roca, l’any 1497. L’abadessa Aldonça hi va incloure uns mots introductoris —que reproduïm— en què, a banda de dedicar l’obra a la reina, demostrava la seva admiració per la figura de sor Isabel, admiració que compartien il·lustres contemporanis seus, com Miquel Peres o Bernat Fenollar, que dedicaren obres a la «gran doctoressa» Isabel de Villena.

Tornant, però, a la condició d’abadessa de sor Isabel de Villena, segons algun cronista, a desgrat de la protecció de la reina Maria, posteriorment enterrada al monestir amb l’hàbit de clarissa, no va obtenir el càrrec sense dificultats. Tants entrebancs va trobar que fins i tot hi va haver d’intervenir sant Miquel (el monestir era sota la seva advocació), que va foragitar unes milícies infernals que s’havien infiltrat mentre es votava el nomenament de la nova abadessa. Sant Miquel, segons algunes cròniques, va rematar la seva intervenció comunicant que l’elecció de sor Isabel de Villena com a abadessa era voluntat divina! Miracle! La llàntia davant de la imatge de sant Miquel a la sala capitular es va girar sense vessar ni una gota d’oli! Davant d’això, es va procedir a l’elecció de sor Isabel, naturalment. Ras i curt: el 1462 sor Isabel tenia gairebé l’edat de Crist, trenta-dos anys, i ja en feia disset que era religiosa. Un altre miracle que per alguns estudiosos és considerat com “el” miracle, va ser que en poc temps completava l’obra —el nou monestir de la Trinitat— iniciada el 1445 per la seva parenta i protectora, la reina Maria. Està molt documentada la reacció inicial valenciana summament positiva envers la iniciativa, palesada en la donació d’almoines per fer les obres. Segons Hauf (1995, 20), l’abadessa sor Isabel va invertir en el monestir més d’onze mil tres-centes cinquanta-tres lliures, convenientment administrades per l’autor de l’Espill. Per altra banda, una de les clarisses de la Trinitat va ser la seva filla, Violant Roig. Una altra de les clarisses va ser Aldonceta Corella, germana de Joan Roís de Corella, el traductor del Cartoixà (Hauf 1995, 23). És a dir, el convent que regia sor Isabel aplegava el Gotha de l’època, si més no el literari. No seria gens estrany, doncs, que dins del cercle de devots i benefactors del monestir haguessin pogut circular exemplars no sols del Cartoixà, sinó també de l’Espill i, potser, fins i tot del Tirant lo Blanc (Hauf 1995, 23). Per altra banda, al seu moment la Vita Christi va tenir més èxit editorial que el Tirant. Es va publicar a València el 1497 i 1513 i a Barcelona el 1527.

La producció literària de sor Isabel de Villena a part de la Vita Christi

Segons Agustí Sales, cronista del segle xviii, sor Isabel també seria l’autora d’un Speculum animae, que les clarisses valencianes veneraven i empraven per a les seves meditacions. Hauf (1995, 24-25), però, ha identificat l’exemplar descrit per Sales amb un manuscrit conservat a la Bibliothèque Nationale de París i, després d’estudiar-lo i editar-lo, ha conclòs que l’obra és de la primeria del segle xvi i, per tant, posterior a la mort de sor Isabel. En canvi, Villena sí que podria ser l’autora d’un Tractat de la Passió conservat a la Biblioteca Nacional de Madrid. Hauf (1995, 26-33), després d’examinar-lo i comparar-lo amb la Vita Christi, proposa la hipòtesi que sor Isabel hauria escrit el Tractat abans de ser abadessa (per la lletra sembla anterior a 1460), i al llarg de l’etapa abacial l’hauria anat adaptant i ampliant a tota la vida de Jesucrist; el resultat d’aquesta ampliació seria la Vita Christi. Ras i curt: l’única obra amb l’autoria indubtable de sor Isabel és la Vita Christi, de la qual avui oferim una antologia adaptada al català actual.

Presumiblement la Vida de Jesucrist de Francesc Eiximenis (Girona, c. 1330 - Perpinyà, 1409), que havia viscut a València del 1383 fins al 1408, era ben coneguda per sor Isabel. Sabem que ella va tenir accés a les obres d’Eiximenis perquè en el llegat bibliotecari de la reina Maria —que va anar a parar al convent de la Trinitat a través del llegat de Violant de Montpalau, una dama de la reina que va professar al monestir— hi havia obres seves, i concretament la Vida de Jesucrist consta en l’inventari de la biblioteca que el canonge, paborde i vicari general de València Jaume Eixarch va llegar al monestir. D’altra banda, com a lectores corrents que som no podem oblidar que el primer col·legi “catalanista” que es va implantar a Barcelona després de la desfeta republicana de 1939, per obra i gràcia de la donassa Carme Serrallonga, va portar i porta el nom d’Isabel de Villena. En aquell centre educatiu, que encara perdura, entre moltes altres irregularitats, segons les autoritats franquistes, s’hi comptava la coeducació, moneda comuna del republicanisme i del catalanisme derrotat. A causa de la protesta de les autoritats franquistes, Serrallonga i el seu equip es van haver d’inventar un altre col·legi tan sols per a nois i, com és natural, li van posar el nom de Francesc Eiximenis! Queda tot dit, creiem.

En qualsevol cas, sempre s’ha acceptat que sor Isabel va redactar la Vita Christi com a ensenyament per a les monges clarisses que presidia com a abadessa. Fidel a l’època i a la seva condició de persona culta, com les eventuals lectores d’aquest volum comprovaran, el seu text és farcit de llatí. Podríem dir, però, que com era habitual el seu és un llatí d’aeroport! I no sols això, per a mal exemple de traductores actuals, sor Isabel aprofitava les llatinades per dir-hi la seva, fins al punt que uns pocs mots llatins es converteixen en llargues frases, sota l’excusa del mantra «volent dir»… Com és ben sabut, en la interpretació al·legòrica «cada cosa en vol dir en realitat una altra de més pregona, plena de contingut doctrinal», en paraules de Hauf (1995, 40). Aquesta característica dóna una idea, creiem, de la vivacitat narrativa de sor Isabel.

La passió femenina i àdhuc feminista a la Vita Christi

Joan Fuster, obrint camí, va subratllar el caràcter femení de l’obra de sor Isabel. La publicació el 1987 de Protagonistes femenines a la “Vita Christi”, de Rosanna Cantavella i Lluïsa Parra, ja va obrir definitivament el pas no sols a la consideració “femenina” de l’obra de sor Isabel, sinó també feminista. I no sols això. Aquesta publicació diríem que va mostrar a la lectora corrent la singularitat literària de l’abadessa del monestir de la Trinitat. Com es pot veure a la bibliografia que adjuntem, la casa editora era, precisament, la primera editorial feminista catalana: laSal Edicions de les Dones, empresa avui i de fa temps desapareguda. Per tant, no és rar que se’n seguissin visions i revisions feministes, com també es pot comprovar a la nostra bibliografia. Diríem, però, que la trobada plena de sor Isabel amb els lectors corrents va ser l’edició parcial de Hauf de 1995. També en aquest cas, la col·lecció en la qual s’incloïa era i és paradigmàtica: Les Millors Obres de la Literatura Catalana. És clar que és el volum 115 de la col·lecció! Conclusió provisional: les dones dins de les literatures patriarcals, com és la catalana, tarden a fer la seva aparició, àdhuc les clàssiques.

Pel que fa al feminisme, si partim de la nostra base, que és considerar que qualsevol dona és feminista, sempre que no s’entesti a no ser-ho; i si recordem que parlem de feminisme fa relativament poc (des del segle dinou i, encara, amb noms distints: de sufragisme a women’s lib), acordarem que la Vita Christi és una obra femenina i feminista, com l’Espill roigià és misògina i el Tirant masclista. En qualsevol cas, totes elles són grans obres que palesen un veritable Segle d’Or de la literatura catalana (no ens oblidem d’Ausiàs March, per cert) focalitzat a València, a una part de la Corona d’Aragó o, si volem (i volem), als Països Catalans. Obres distintes, naturalment: poesia (Espill), novel·la (Tirant) i Ars amandi cristològica (Vita Christi). Tampoc no hi fa res que el 1990 celebréssim amb certa pompa un aniversari del Tirant i, pràcticament, s’oblidés la Vita Christi de sor Isabel. Ras i curt: sor Isabel, que sapiguem, no ha tingut la sort que va tenir aquella anacoreta, Juliana de Norwich (c. 1342 - c. 1416), autora del Llibre de les revelacions de l’amor diví que tant va encisar T. S. Eliot, encís que l’autor angloamericà va transmetre i va desvetllar l’atenció internacional sobre l’autora. Cal dir, però, que altres autors catalans —o dels Països Catalans— han tingut més sort, com és el cas de Llull i The Occult Philosophy in the Elizabethan Age, de Frances A. Yates (1979), on l’autora, per explicar Shakespeare, parteix de Llull. Un llibre, per cert, que mereixeria ser traduït a la llengua catalana.

Aquesta edició

Hem dividit l’obra en tres parts. La primera, que hem titulat «Maria i la Sagrada Família», abraça des de la concepció de Maria fins a la infantesa de Jesús. La segona part, «Dones en la vida activa de Crist», va des de la coneixença i conversió de la Magdalena —segon personatge femení important en l’obra, després de la verge Maria— fins a la prèdica de Jesús en el temple. I la tercera, «Després de la mort de Crist», comença amb Eva, la primera dona («mare general de tots»), juntament amb santa Anna, mare de Maria, acompanyades pels àngels —prínceps— teofràstics, Miquel i Gabriel, i acaba amb el trànsit de Maria («advocada de les dones»). Aquesta darrera part no inclou, pel caràcter inconclús de l’obra, la coronació de Maria, que segurament hi hauria figurat si una pesta de l’època no hagués posat fi a la vida de sor Isabel, que va morir el 1490 al monestir de la Trinitat on és enterrada, encara que no s’ha localitzat exactament on. Ella és encara avui el nostre visat per parlar de les dones dins de la literatura catalana de, gairebé, tots els temps.

Agraïments

En primer lloc, el nostre més profund agraïment a la Fundació Lluís Carulla, en les persones de Carles Duarte i Joan Santanach, per l’encàrrec d’aquest volum per a l’admirada col·lecció Tast de Clàssics. Seguidament, a Antònia Carré, eminent medievalista, pels seus consells i estímul, amb el prec que no se li imputin cap de les nostres deficiències. Després, a Àngels Gregori per haver-nos fornit sense demanar-li d’abundós i molt preuat material per elaborar l’obra present. I gràcies a la vida per l’oportunitat d’apropar-nos més profundament a una donassa medieval.

Marta Pessarrodona

II. bibliografia

1. Edicions de la Vita Christi de sor Isabel de Villena

Almiñana, Josep (ed.), 1992: Sor Isabel de Villena, Vita Christi, València, Ajuntament de València.

Cantavella, Rosanna, i Lluïsa Parra (eds.), 1987: Protagonistes femenines a la “Vita Christi”, introducció de Rosanna Cantavella, Barcelona, laSal Edicions de les Dones (Clàssiques Catalanes, 15).

Escartí, Vicent J. (ed.), 2011: Isabel de Villena, Vita Christi, València, Institució Alfons el Magnànim.

Hauf, Albert-Guillem (ed.), 1995: Isabel de Villena, Vita Christi, Barcelona, Edicions 62 (Les Millors Obres de la Literatura Catalana, 115).

2. Estudis

Alemany, Rafael, 1993: «Dels límits del feminisme de la Vita Christi de sor Isabel de Villena», dins Rafael Alemany et alii (eds.), Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Cultura Catalanes, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 303-313.

Casanova, Emili, 2006: «La llengua de sor Isabel de Villena», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, IX, pp. 99-120.

Fuster, Joan, 1968: «El món literari de sor Isabel de Villena», dins Obres completes, I, Llengua, literatura, història, Barcelona, Edicions 62, pp. 151-210.

Goerlich, Daniel Benito, 1998: El Real Monasterio de la Santísima Trinidad, València, Generalitat Valenciana.

Hauf, Albert-Guillem, 1990: D’Eiximenis a Sor Isabel de Villena. Aportació a l’estudi de la nostra cultura medieval, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Hauf, Albert-Guillem, 1991: «Text i context de l’obra de Sor Isabel de Villena», dins Germà Colon et alii, Literatura valenciana del segle xv: Joanot Martorell i Sor Isabel de Villena, València, Consell de Cultura, pp. 91-124.

Orts Molines, Josep Lluís, 1993: «A propòsit de l’‘Estil Femení’ en sor Isabel de Villena», dins Rafael Alemany et alii (eds.), Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Cultura Catalanes, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 315-325.

Orts Molines, Josep Lluís, 2010: «De sor Isabel de Villena a Mel Gibson, passant per Anne Katherine Emmerich: la meditació a través de l’art que commou», dins Imma Creus et alii (eds.), Actes del Quinzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, II, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 345-359.

3. Obres relacionades

Forcades, Teresa, 2007: «La primera autora en català: sor Isabel de Villena, teòloga feminista», dins La teologia feminista en la història, Barcelona, Fragmenta, pp. 45-54.

Juliana de Norwich, 2002: Llibre de les revelacions de l’amor diví, introducció de Blanca Garí, traducció de Marta Pessarrodona i Rosa M. Piquer, Barcelona, Proa (Clàssics del Cristianisme, 90).

Torró, Jaume, 2009: Sis poetes del regnat d’Alfons el Magnànim, Barcelona, Barcino (Els Nostres Clàssics B, 29).

Yates, Frances A., 1979: The Occult Philosophy in the Elizabethan Age, Londres, Routledge & Kegan Paul.

III. jesús i les dones

endreça

Molt alta, molt poderosa i cristianíssima reina i senyora

La resplendent llum de devoció que dins vostra altesa clareja li ha descobert que en aquest monestir seu hi havia una devota Vita Christi escrita per la il·lustre senyora Elionor, també coneguda com sor Isabel de Villena, reverenda abadessa i mare nostra; i atès que vostra reial celsitud, tota en l’amor del gran rei del paradís encesa, havia escrit al batlle general d’aquest seu regne de València perquè li’n trametés una còpia, he pensat fer un agradable servei a vostra majestat fent-la imprimir perquè més aviat pogués arribar a les vostres mans reials.

I perquè, en la fonda i plorosa vall de llàgrimes d’aquest món miserable, els qui amb ales d’alguna mundana llaor s’alcen, més profundament al baix centre del penós infern davallen, i els qui per les baixes sendes d’una simple humilitat caminen, més cap a la summitat de la ciutat del paradís s’acosten, la virtuosa i digníssima mare abadessa, predecessora meva, amb la llum del seu clar enteniment mirant els perills que la mundana llaor porta, en tan baix centre d’humilitat havia davallat, que no volgué escriure el seu nom en cap part d’aquest llibre, tement que les seves virtuoses obres, dins dels arxius d’humilitat tancades, per les iniqües mans de vanaglòria no poguessin ésser assaltades. I resplendint en ella les enceses torxes de la claredat del seu il·lustríssim llinatge, així com els seus parents reials havien sembrat innombrables actes de gloriosa fama per a exaltació de la santa fe cristiana, ella, devotíssima mare, ha volgut sembrar en el paper en blanc d’aquest llibre la llavor de la seva purificada consciència, perquè els qui el llegissin poguessin collir fruit de profitosa doctrina, suplicant al gran rei Jesús que volgués ésser el nauxer i pilot de la barca de la seva atenció perquè pogués navegar amb seguretat en la gran mar de la seva benaventurada vida. I els raigs del sol clar de justícia, entrant per les finestres de la seva lluminosa intel·ligència, tant en encesa caritat l’escalfaren, que volgué amb afanyós treball compondre aquest tan gran volum.

I puix que ella, humil religiosa, resta lloada per haver callat el seu nom en la composició de tan digne llibre, jo crec atènyer no poc mèrit davant Déu publicant el nom de tan singular mare, d’immortal memòria digna: sor Isabel de Villena l’ha fet; sor Isabel de Villena l’ha compost; sor Isabel de Villena, amb estil elegant i dolç, l’ha escrit, no tan sols per a les devotes germanes i filles d’obediència que en la tancada casa d’aquest monestir habiten, ans per a tots els qui en aquesta breu, enutjosa i transitòria vida viuen.

Jo, sereníssima i cristianíssima senyora, el trameto a sa altesa, la qual hi trobarà tan profundes i altes sentències que clarament coneixerà que l’Esperit Sant governà l’enteniment i la ploma de tan digníssima i reverenda mare, que era tan afecta al servei de vostra celsitud; l’estat i la vida de la qual exalci i faci prosperar la Santíssima Trinitat.

De la vostra ciutat de València, el 29 del mes de març de l’any 1497.

De la vostra reverenda i molt humil serventa i predicadora sor Aldonça de Montsoriu, indigna abadessa del monestir de la Santa Trinitat.

aquí comença una vita christi en vulgar, perquè els simples i ignorants puguin saber i

contemplar la vida i mort del nostre redemptor i senyor jesús, amador nostre, al qual sigui donada glòria i honor de totes les obres nostres, com a procurador i ordenador d’aquelles