Читать книгу: «Els carnissers»
La casa de Club Editor té quatre personatges. Un obre els
porticons, l’altre guaita a la porta, el tercer cuina i el quart
llegeix. Vosaltres també podeu passar d’una habitació a
l’altra a través del nostre catàleg. Obriu els nostres llibres,
guaiteu-nos a les xarxes, i veureu que els nostres autors
són els habitants d’una casa. La vostra, si ho desitgeu.
https://www.facebook.com/ClubEditor/
https://www.instagram.com/elclubeditor/
https://twitter.com/mariabohigassal/
www.clubeditor.cat
Guillem Frontera
Els carnissers
Edició revisada per l’autor
Amb un postfaci de Nanda Ramon
Els carnissers
1a edició: 1968
1a edició revisada en aquesta col·lecció: maig de 2016
© Guillem Frontera, 2016, pel text de la novel·la
© Nanda Ramon, 2016, pel text del postfaci
© d’aquesta edició: Club Editor 1959, S.L.U.
Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona
www.clubeditor.cat
Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano
eISBN: 978-84-7329-265-8
Qualsevol forma de reproducció, distribució,
comunicació pública o transformació d’aquesta
obra només es pot realitzar amb el permís dels seus
titulars, a part de les excepcions previstes per la llei.
Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne
o escanejar-ne fragments.
TAULA
Nota de l’autor
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
Postfaci de Nanda Ramon
NOTA DE L’AUTOR
L’autor d’aquest llibre ha sentit sempre una raonable aversió (pròxima a la repugnància) a rellegir els seus escrits, de manera que n’ha dipositat tants com ha pogut a les golfes de l’oblit, desordenades i intransitables. No li costaria gaire d’oferir algunes explicacions decoratives i versemblants d’aquest sentiment pel propi passat literari, però la realitat és tan prosaica que decebria el lector més escèptic. De manera que quan, empès per la circumstància d’una reedició com la present, s’acara a un llibre tan llunyà en el temps, se sent com un arqueòleg vell i maldestre obligat a revisitar un jaciment en el qual, d’estudiant, va fer pràctiques en entusiastes campanyes d’aprenentatge. I a explicar-ne l’estat actual.
D’un text literari n’hem d’esperar que no ens ho digui tot a la primera lectura, comptant que allò que ens reserva per a més endavant encara sigui indestriable. Les empremtes que l’escriptor deixa de manera no deliberada a les paraules s’ofereixen a la llum molt lentament, sens dubte perquè l’art —l’art d’escriure— és un estrany assumpte de simbiosi del coneixement i les emocions, i ja sabem que les emocions creen tota mena de paisatges i d’emmirallaments a mesura que hi avances. La lectura que ara he fet d’Els carnissers m’ha permès creure que el llibre conté petjades o traces que han ampliat el món que, de tan jove, volia cartografiar a la meva primera novel·la. Escriure també és assumir el risc de contreure deutes que mai no acabes de pagar. La paraula és mala d’amortitzar.
Aquell món discorre, vist ara, proper i paral·lel al de les fotografies en blanc i negre que en aquells anys descrivien la realitat. Feia temps que la literatura, a Mallorca, ja no badocava en la rosada quietud d’Erwin Hübert. Dos joves —Llorenç Villalonga i Bartomeu Rosselló-Pòrcel—, en els anys trenta del segle passat, ja havien cercat territoris més fèrtils per al seu treball, però la guerra civil estroncà els conductes de la renovació. Calgué esperar la generació de Blai Bonet, Josep Maria Llompart i Jaume Vidal Alcover; i la següent (Bartomeu Fiol, Baltasar Porcel), perquè la literatura a Mallorca es nodrís d’una realitat mirada amb lent contemporània, que els escriptors del meu temps heretaren sense escàndol i, en alguns casos, amb eficàcia prou ponderada.
Llegir Els carnissers, ara, ha estat una experiència semblant a la de recuperar la visió de la societat illenca i de la seva geografia física a través de les fotografies de darreries dels seixanta i principis dels setanta. A primer cop d’ull, aquella ciutat de Palma, que semblava feta per esdevenir entranyable en el futur, aquelles platges mandrosament condormides entre la mar i els pinars, amb algunes construccions blanques i proporcionades a la intimitat de l’entorn, ens conviden a fer-nos la il·lusió d’un paradís perdut (que no perdérem perquè no hi vàrem viure mai). Passa que ara sabem com i cap a on creixerien aquelles construccions que aleshores, deien alguns, humanitzaven el paisatge; i sabem que aquell grotesc i naïf servilisme de l’aborigen ja anunciava una transformació radical dels valors que havien més o menys regit la convivència. La destrucció física i moral d’un país ja hi era present, i he cregut poder-ne destriar els signes en aquesta novel·la.
Els carnissers volia ser un retrat del moment, però també era, sense que l’autor s’ho hagués proposat, una manera, com n’hi podia haver moltes, d’anunciar el futur. Em resulta desconcertant el fet que aquest futur ja hi era per contradir les meves creences més obstinades. Per exemple: en aquell temps teníem present que no podíem demanar gaires responsabilitats als qui es llançaren a l’aventura turística: ho feien des d’un país d’on la gent se’n volia anar, ja que hi pervivien trets medievals en les relacions de producció, que mantenien una part de la població en una peremptorietat vexatòria. Els més agosarats i els més desesperats s’abocaren a recollir les monedes que el turisme vessava aquí i allà: això els permetia ampliar la noció de seguretat, tan prima fins aleshores. Però nosaltres crèiem que els seus fills, tot seguint un somni fins feia poc impossible dels pares, es prepararien a les millors universitats al seu abast per assumir responsabilitats col·lectives —o, en pujolista expressió, per fer-se càrrec del país. Aquesta era la convicció de la gent de la meva edat quan es coïa Els carnissers i quan iniciava un camí que resultaria sorprenentment llarg. Doncs bé, a pesar d’aquestes conviccions, la novel·la és plena de mals auguris que la realitat, inclement, aniria confirmant: els qui s’havien de fer càrrec del país l’espoliaren i foren els motors de la seva vulgarització com a producte turístic i de la seva destrucció física i moral.
M’agrada poder dir que un plantejament tan esquemàtic com el de la substitució de classes al poder, en el qual creia fermament, també és contestat a la novel·la sense que l’ofensiva respongui a una estratègia teixida per l’autor. I és que la societat illenca, ara ho veiem més clar, no tenia l’energia suficient per aplicar-se el principi lampedusià del canvi de totes les coses perquè tot continuï igual. Un dia, algú ens explicarà que el turisme ha alterat els processos històrics de manera irreversible.
Però no voldria que aquest escrit s’allargués encara més en la relació de vagues encerts generats al marge i fins en contra de la voluntat de l’autor. Si és veritat que s’hi deixen veure, de poc serviria si el lector pogués llegir el llibre com un treball sociològic i no com una novel·la. De la lectura que en faci el lector d’avui depèn en bona part que hagi pagat la pena o no mantenir el llibre editorialment viu, encara que amb etapes de profunda hibernació, durant quaranta-sis anys —una petita eternitat.
Ariany, gener de 2016
A C. Martí Farreras
Diners de tort fan veritat
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l’home orat,
pus que d’ells haja.
Diners, doncs, vulles aplegar,
si’ls pots haver no els lleixs anar;
si molts n’hauràs poràs tornar
Papa de Roma.
ANSELM TURMEDA, Llibre de bons amonestaments
Los carniceros desolaron las islas.
Sólo quedaban huesos
rígidamente colocados
en forma de cruz, para mayor
gloria de Dios y de los hombres.
PABLO NERUDA, Canto General, III
1
S’han quedat un moment mirant el cel, per on es va espargint una grisor suau, però cada vegada més densa i amenaçadora. Tot ha estat qüestió de poc temps; fa una hora que el cel era tot blau i deixava filtrar netament els darrers raigs de sol. Però més tard, a entrada de fosca, l’aire s’ha com embrutat i ha paregut que uns núvols lleugers i molt difuminats es volien apoderar del cel i enviar-ho tot en orris.
—Ja ho val! Tan bon dia com ha fet! Meam si ara hauríem de sopar dedins. Ara que tot ja està preparat en el pati —ha dit na Coloma—. Bé, ja ho veurem.
—De moment no toqueu res. Si comença a ploure ja ho llevarem i ho passarem tot al menjador —li ha contestat, d’un tros enfora, en Miquel.
Na Coloma s’ha ficat altra vegada dins la cuina, on està dirigint el gran sopar, l’enorme paella i la porcella —les porcelles— rostida. En Miquel ha quedat un moment mirant el camp, on la tardor comença a tenyir-ho tot d’un color verd d’herba primera. Ha descobert que el camp, en aquesta època, és realment bonic.
—No trobes que és guapa, ara, la terra? —li ha demanat al seu cosí Lluís.
En Lluís no ha sabut, de moment, a què venia aquesta pregunta. Ell mai no s’havia demanat si la terra és guapa o no. Ara, des de fa una temporada grossa, veu que la gent parla de la bellesa de la terra i del mar, de les cales i les platges. Es demanen si Camp de Mar és més bonic que Formentor, si la terra del centre de l’illa és més alegre que la de Santanyí. No fa gaire, en Miquel havia anat al poble, Calderrotx, a veure sa mare. En tornar-se’n cap a Palma Nova, on hi té el negoci, ell l’acompanyava dins el cotxe i en Miquel ja li havia parlat de com estira la terra, malgrat totes les altres belleses de Mallorca. Perquè resulta que Mallorca és molt bella, i ara aquelles marines que no servien per res valen un ull de la cara i el vermell de l’altre. Els estrangers ho saben, això, i vénen i hi tiren els diners, donen propines i espargeixen riquesa per a tothom.
—N’hi he fet, de soles, per aquí —li deia en Miquel—. No, i pots comptar que en tornar cap a les cases ja tenia l’esquena ben doblegada.
—Però ara ja ho has passat, i del passat ningú no se’n recorda. Ni tu ni els teus fills no tornareu a agafar mai una arada —li havia contestat.
—Tens raó. Però m’ha costat molt. N’hi ha que se pensen que els diners, a Palma Nova, hi plouen. I és mentida. Si en vols fer, t’hi has de posar ben de granat. Si jo ara tenc un duro, no l’he guanyat d’assegut. Pots pensar! Per tot se n’ha de fer, de feina.
En Lluís ha mirat la terra, el turonet de l’enfront. La finca d’en Miquel té més de quatre-centes quarterades, de les quals n’hi ha vuit o nou que són de reguiu. N’hi ha, també, una bona partida que són de garriga, que diuen que està estibada de perdius i llebres.
—No ho sé, si és guapa o no, la terra. Més m’agradaria que fos meva.
En Miquel ha estat mirant fixament la possessió. Tot quant pot veure és seu, menys l’escletxa que formen dos dels turonets que envolten la finca. Aquí ell hi havia treballat, de jove. Els seus pares, en lloc d’enviar-lo a escola, el llogaren de ben menut de porqueret. Es cuidava d’una guarda de devers quaranta porcs i els duia a pasturar prop d’aquesta mateixa casa. L’acompanyava un ca petit, que lladrava més que la gran punyeta. Nomia Trigo i ja deu ser mort. Però ara les coses han canviat. Els seus fills, gràcies a Déu, no saben què és una arada amb rodes ni ho sabran mai. Si Déu ho vol, sempre seran uns senyors.
—Trob que la gent se torba molt, a venir. No sé si ens ho haurem d’acabar nosaltres tots sols. No, i hi ha menjar per a tot un regiment —diu en Miquel, especialment preocupat per l’arribada de don Fulgenci, fins fa un parell de mesos senyor d’aquesta possessió. La família havia discutit si convidar-los o no a la festa d’avui. Tots havien trobat que no, però en Miquelet els havia convençut que els convidassin.
—Tanmateix hi estan molt acostumats, a vendre finques: no han fet altra cosa en la seva vida, aquesta gent. A més, jo som molt amic d’en Xavi, que me convida a totes les festes que fan al seu palau de Palma.
—Ah, sí? I escolta, Miquelet —li havia demanat na Coloma, la mare—, que és cert això que diuen, que també el volen vendre per fer-hi un hotel?
—No ho sé. L’altre dia estava amb en Poi, el fill dels marquesos de Calroig, i m’anava a dir coses sobre això, però en aquell moment arribà en Xavi i no m’ho va voler dir.
Na Coloma bavava quan veia que el seu fill, sobretot davant gent externa, en parlar dels seus amics deia de qui eren fills. Així tothom veia que en Miquelet tenia per amics els joves de les millors cases de Mallorca, d’aquestes famílies que viuen prop de la Seu en aquelles cases grandioses amb patis on plou, plenes de quadros antics i negrosos on hi ha pintats angelets i marededéus i avantpassats de la família. Si alguna vegada parlava d’un amic seu i no deia qui eren els seus pares, era ella mateixa qui li ho preguntava. Però en aquests casos resultava sempre que el pare d’aquest amic seu era un home gris, no destacable per cap concepte.
El seu temor desapareix quan sent el renou d’un cotxe que s’acosta a les cases. Són don Fulgenci i la seva dona. Encara tenen xofer. En Miquel creia que ja se n’haurien desfet, perquè és evident que no poden dur aquest tren de vida. Abans no arribin, diu al seu cosí Lluís:
—Ens hauries de deixar una estoneta sols. Hem de parlar d’un negoci.
En Lluís se n’ha anat cap a dins de la casa dels pagesos.
En arribar a la carrera, ben regada i plena de cossiols, don Fulgenci i senyora s’han quedat aturats un moment, mirant fixament el portal que dóna a la clastra. Allà on hi havia l’escut de la seva família, menjat pel vent, la pluja i sobretot pel temps, ara hi ha dues rajoletes de València amb els escuts pintats amb coloraines dels llinatges d’en Miquel i na Coloma. La senyora li ha dit:
—Aquesta gent és francament ridícula.
Però don Fulgenci no li ha pogut contestar. Ho hauria fet dotant d’una major elegància la mateixa expressió de la seva dona, si no fos que en Miquel ja s’hi havia acostat per rebre’ls i donar-los la mà.
—Ben arribats siguin —i ha besat la mà de la senyora.
—Quin pintor els ha fet aquests escuts, Miquel? —li ha demanat ella.
—No ho sé. Jo trobava que aquest portal podia quedar tal com estava. Però va ser na Magdalena qui va tenir aquesta idea. Me pareix que ara en venen, d’escuts així, en qualque botiga. O si no, els va fer fer, no ho sé. Però li ho podem demanar.
—No, és igual —ha dit don Fulgenci. Ara s’imagina perfectament l’escena: arriben dos picapedrers dels qui han estat fent altres reformes per la casa, posen una escala devora el portal, s’enfilen i a cops arrabassen l’escut de la seva família, que havia presidit el treball dels pagesos durant més de tres-cents anys. I tot plegat, han estat cinc minuts de cops de xipó i cinc minuts més per col·locar aquestes dues rajoletes de mal gust. Mira altra vegada les rajoletes i tanca els ulls. Però ara ja li és impossible imaginar-se altra vegada aquest arc tal com era abans. La senyora ha mirat també, altre cop, les rajoletes. Ha pensat que l’estètica és quelcom que només pertany a segons qui. “Ara només faltaria que hi posassin els seus noms amb rètols lluminosos.”
—Això vos podria costar un disgust —diu la senyora—. Crec que aquesta casa és monument artístic. No és així, Fulgenci?
—Bé, no crec que a Madrid vénguin a veure-ho.
—I si fos així —s’interessa en Miquel—, que ens podrien posar cap multa?
—No ho sé. Però això no té gaire importància —assegura don Fulgenci.
—Que el guarden, l’escut, o se va espenyar? —demana la senyora.
—I jo li ho diré. Na Magdalena, quan se’n va recordar, va venir correntsos, perquè el volia per posar a la xemeneia de la casa que ara s’ha fet per casar-se. Però els picapedrers ja l’havien fet malbé. Li va saber un bon greu. Va agafar una empipada grossa i als pobres picapedrers els va dir de tot, que no tenien cultura i jo què sé... Quines rialles que ens va fer, tan disgustada per un tros de pedra de Santanyí!
—Na Magdalena, que ha estudiat molt, Miquel? —li pregunta la senyora.
—Sí, fotre! Xerra en anglès, en alemany, en francès i en italià com jo xerr en mallorquí. I ara ja mig xerra en holandès i en danès. Bé: ja s’hi entén... Si no fos per ella...
—Sempre m’ha paregut una al·lota molt llesta. Ja de nina, quan estàveu de majorals, era la que se’n sabia desfer millor perquè la deixàs anar a menjar aglans —recorda la senyora.
—Bé, i canviant de conversa, que volen veure quatre millores que hem fet per aquí darrere? —convida en Miquel.
Han donat la volta a la casa i s’han dirigit on abans hi havia les solls i el galliner. Ara hi ha una granja ben condicionada, amb trespol de rajoles i menjadores de metall. Un home està fent-ho net amb una mànega.
—Ara està tot buit. He venut tots els animals perquè en vull comprar d’una altra raça. Els porcs que hi durem creixen el doble d’aviat que els mallorquins. Les vaques són holandeses, crec. Jo no ho sé bé, perquè d’això se n’encarrega un manescal que ja ha muntat dues granges més a Mallorca, que fan goig. Jo crec que tendré més que suficient per a les necessitats de l’hotel.
Don Fulgenci s’ho ha mirat tot detingudament. No creu que l’aplicació de tots aquests sistemes moderns pugui donar resultats pràctics. O potser sí. Ell comença a dubtar del seu sentit pràctic. No estaria avui tal com està si hagués sabut veure què podia passar ara fa deu anys. Però ell què havia d’anar a saber! Quasi mai no era a Mallorca i, quan hi va poder pensar, ja era massa tard.
Comença a estar penedit d’haver vingut aquí. S’hi troba incòmode. Ja volia posar una excusa per no venir, avui, a la finca que fins fa dos mesos era l’únic que li quedava de tot quant havia tingut, que era molt. Però finalment l’havia decidit en Xavi, el seu darrer fill. A més, la seva absència podia donar lloc a sospites que no dirien res a favor del seu bon nom. I això no: encara que tot es perdi, hi ha un nom i una dignitat que han de surar sempre per damunt de totes les altres coses. En Miquel havia estat, fins fa deu anys, llogat en aquesta possessió. Sempre havia estat un criat seu i ell el seu senyor. Ara les coses han canviat, i tot un món, tota una tradició se n’ha anat en orris i uns nous valors han vingut a substituir els d’abans. Però hi ha quelcom que, amb finques o sense, en Miquel no tindrà mai i ell sí. És quelcom que es nota en la manera de vestir i de parlar, de menjar, de caminar, d’entendre la vida, en una paraula. Quelcom que potser sigui la mateixa vida. Ell sempre serà ell, don Fulgenci, i la seva senyora continuarà sent la que ha estat fins ara. I en Miquel i na Coloma també seran els qui han estat sempre. Hi ha quelcom d’incommovible que està per damunt del canvi d’amos d’una possessió. Els March, en certa manera, varen ser uns predecessors d’en Miquel. Però sempre han estat, només, gent amb diners, per molt que arribin a dominar el país i el món sencer. És en nom de tot això que avui és aquí amb la seva dona. Perquè fins i tot quan perdem no oblidam mai qui som nosaltres ni qui sou vosaltres. I això ens salva i ens fa distints de vosaltres, els qui ara ens heu tret de les cases on havien viscut els nostres avantpassats de fa cents d’anys.
—Que s’espenyarà, aquest temps? —pregunta la senyora, sospitant les divagacions del seu marit, i per tal d’evitar-li una crisi que aquests dies se li està repetint a cada moment.
—No ho sé —diu en Miquel—. “El hombre del tiempo” avui ha dit, per televisió, que no hi havia perill.
La senyora cerca d’esma l’antena de la televisió i la veu col·locada indiscretament devora una estàtua d’un Sèneca que ha estat aguantant la pluja i el vent, durant anys i anys, estoica —com li pertoca—, en un cantó de la barana del terrat.
—Oh, hi heu posat televisió i tot? —demana.
—Sí. Jo no ho volia. Ha estat cosa dels al·lots, això. Per cert, que veig que en Miquelet i en Xavi, el seu fill, són bons amics, com a carn i ungla. En Miquelet parla d’ell tot el sant dia.
—Aquests joves són millors que nosaltres —assegura don Fulgenci—. No hauríem de tornar vells. Que no ho trobes, Miquel?
—Ara sé cert —diu la senyora— que tu passaves més gust d’un trosset de pa amb formatge i quatre figues flors quan eres al·lot i ens guardaves els porcs que no ara d’una llagosta i cotxes i televisió. Que me diràs que m’equivoc, Miquel?
—Bé, però aleshores jo era al·lot i un no se’n fa tant de càrrec. Aleshores treballava de sol a sol, i això no agrada a ningú.
Millor seria ser sempre joves, però amb la butxaca ben plena... Treballava de sol a sol. M’aixecava fins i tot abans de sortida de sol, i, a l’hivern amb fred, treia la guarda i amb en Trigo la dúiem a pasturar, lluny, i a sol alt venia a les cases i menjava un plat de sopes. La madona ens feia sopes tot l’any, per berenar. Me’n tornava lluny, altra vegada, i fins al migdia: sopes i un tros de pa amb formatge, i el sol que et queia sense compassió. Des d’aleshores no he tengut mai la pell com la tenen altres. Alguna vegada em demanava si en sortiria mai, d’aquesta vida. Però m’estimava més no pensar-hi. El dissabte entregava la soldada a mumare. I mumare sempre em deia que nosaltres érem pobres; que sempre hi ha hagut pobres i rics, que el món és així i encara solia donar gràcies a Déu per aquell tros de pa mullat. Ara ho pens i no sé com m’aguantava dret. Ara no hi hauria cap d’aquests joves que fos capaç de dur la vida que jo duia. “Has de donar gràcies a Déu, Miquel”, em deia mumare cada dissabte. Gràcies a Déu. Una vegada em vengueren a cercar amb una bicicleta, i em digueren que mumpare era mort. L’havien mort a tirs en una garriga. “Déu ho ha volgut així.” Sempre era Déu el qui ho decidia tot. I jo no ho podia entendre de cap manera. Fet el funeral, vaig tornar amb els porcs i en Trigo. Volia saber qui havia mort mumpare. I ho sabia; m’ho pensava, almenys. Era el mateix senyor de la possessió on ell estava llogat de garriguer. Però això ho vaig saber només jo i ningú més. Ho van arreglar tot amb quatre sopars de porcella rostida i no en tornaren a parlar pus. Una vegada vaig anar a la possessió on havia treballat mumpare, i a dalt, a la casa del senyor, s’estaven menjant un cabrit rostit ell i dos guàrdies civils, el jutge i un capellà. Vaig veure que mai no podria aclarir l’assassinat. Però aquell mateix dia vaig parlar amb en Pep, que també estava llogat de porquer a la mateixa possessió. Li vaig demanar què sabia de la mort de mumpare. Ell se’n va anar correntsos, i al cap d’un mes era el xofer del senyor, vestit d’uniforme i gorra, ben menjat, ben begut i ben pagat. Ara el veig alguna vegada i només sap abaixar els ulls. Treballava de sol a sol, de sol a sol... He suat més jo tot sol que tota aquesta família junta. A la nit, sopes altra vegada i a jeure al sostre, amb puces i rates. Jo tenia setze anys.
—És clar que sí. Però en aquest món no ho podem tenir tot —assegura, distreta, la senyora.
En Miquel pensa en el seu fill. Ell sí que ho podrà tenir tot i mai no li posaran el peu damunt el cap. Ja començava a ser hora que això fos així i no com abans. Ara tothom pot menjar pollastre. I això és molt important. La guerra ha fet que fos possible. La guerra...
2
—Creus que plourà?
En Xavi li contesta “no” sense saber ben bé què li han demanat ni què contesta.
—El sopar sortiria a la punyeta —observa en Miquelet.
—Bé, feim una altra copa i fotem el camp. Aquest bar cada dia està pitjor. Només hi ve pell mústia. N’hi ha per prendre un empatx de figues seques! Escolti —dirigint-se al cambrer—, volem repetir. Hi ha cap inconvenient? Devem res?
—No, senyor. Que jo sàpiga, no.
—Home, és una sort. Què trobes, Miquel, d’això? Jo, que som jo, en Xavi Pugiula i Santaner de Bellpuig, no dec res, en aquest bar. Bé —es torna a dirigir al cambrer—, volem dos whiskys. Però dobles, així, llargots, grossots! Exacte: dos whiskys de senyor. Vostè que vol beure res, senyor cambrer?
—No, gràcies, senyor.
—Sí, begui, se posi un whisky molt senyor, també, per vostè. Nosaltres el convidam.
—Senyor, si me permet…
—Naturalment, no necessita el meu permís per no prendre el whisky. Ara, jo li promet que me faria realment feliç si se’l prengués. Pensi que la meva felicitat depèn de vostè. Què no faria vostè per donar la felicitat a un negret o a un xinet mort de fam? Qualsevol cosa. Perquè vostè a mi no me pot enganyar: vostè és una bona persona. Fixa-t’hi, Miquel: quina mirada fa aquest homenet de bona persona. Mira’l de perfil: és un perfil que irradia bondat en quantitats industrials. Idò a vostè, que per fer feliç un negret o un xinet faria qualsevol cosa, per què li costa tant fer-me feliç a mi? Perquè no som ni un negret ni un xinet? No ho som, és cert. No; si vostè, a més de bona persona, és intel·ligentíssim i mai no s’equivoca! Ara mateix ha vist que jo som blanc. I això és una veritat com la Seu. Per cert, no li han dit mai que no és igual tenir el cul dins la Seu que la Seu dins el cul? Au, idò: ara ja li ho han dit. Bé, vol un whisky o no?
—Jo, senyor… —inicia el cambrer.
—Que el vol o no? No insistiré. Digui sí o no i en pau —el talla, ara molt seriós, en Xavi.
—Sí. Sí, senyor.
—Però se’l pagarà vostè —l’amenaça en Xavi.
—Vostè havia dit…
—Ah, havia dit, havia dit! I vostè que no en diu moltes, de coses? Faci un càlcul: quantes coses diu, al cap del dia?
—Jo, jo…
—Sí, vostè!
—No sé ara…
—Posi unes dues-centes frases diàries, totes més o menys incoherents. Posem que visqui seixanta anys. Això significa vint-i-un mil nou-cents dies; multiplicats per aquestes dues-centes frases diàries, serien, a l’hora de la mort, quatre milions tres-centes vuitanta mil. Què? Vostè se veu amb cor de fer-se responsable de tot el que ha dit, diu i dirà durant la seva vida? Hala, contesti. Li don la paraula.
—No prenc el whisky —diu, desconcertat, el cambrer.
—Bé, no el prengui —en Xavi simula tristesa—. És curiós: la gent no te suporta quan els parles durant una estoneta per fer-los partícips de la teva soledat. És clar: quina culpa en té vostè, si jo estic tot sol, si avui mateix m’han trobat amb una pistola a la mà, ben a punt d’enviar-me a mi mateix a l’altra vida? —li cauen dues llàgrimes—. És clar… Però no s’immuti. Si jo vaig arrossegant aquest drama, m’aguant perquè és cosa meva, i ja està. No és així?
El cambrer el mira astorat, sobretot quan en Xavi s’aixeca i li posa una mà damunt l’espatlla.
—Perdoni. Estic perillosament desequilibrat. No me faci cas. Vol prendre un whisky, sí o no? Ara en “sèrio”…
—Sí, el prendré —assegura el cambrer, compassiu i entendrit.
—Gràcies —i li fa un petó a la galta.
El cambrer anava a destapar-li una bufetada a un ull, però s’ha reprimit. Mentre camina cap al taulell pensa que aquest al·lot no està bé; ell, el cambrer, per la seva banda, resta desconcertat.
En Miquelet ha observat detingudament l’espectacle d’en Xavi. L’admira la gràcia que té per muntar xous estranys i al·lucinants. Això li pega per dies. Cada dia que en Xavi està com avui, en Miquelet s’ho passa fabulosament bé. Primer beu dues copes, per superar la vergonya, i després es llança amb en Xavi i és un dels seus millors col·laboradors. Ell, en Miquelet, ho ha volgut fer amb algun altre amic, però mai no li ha sortit bé. Una vegada va voler imitar en Xavi. Va entrar en un bar, va demanar una Coca-Cola mesclada amb llimonada. La hi serviren, la va tastar i va assegurar que el líquid era rotundament repugnant i que, per tant, se n’anava sense pagar. Però l’amo del bar l’agafà per la post del pit, l’obligà a pagar i després, una mà al cap i una al cul, el va treure defora. D’aquella vegada ençà, procura no ser ell el protagonista d’allò que anomenen “capvespres bohemis”.
Avui, però, és un mal dia, perquè encara han d’agafar el cotxe i anar a sopar a Son Puig-gros, la finca que fa dos mesos els seus pares han comprat als pares d’en Xavi. Aquest, així mateix, hauria pogut triar un altre dia per muntar un dels seus “capvespres bohemis”. I aquest inici amb el cambrer del Ritmo Club el desassossega. Tem que anirà per llarg.
—Escolta, Xavi. Comença a ser hora d’anar a Son Puiggros. Ja hauran començat? —observa.
—Ca! Aquesta genteta sempre comença tard.
—No ho creguis. Mumpare…
—Ho he de creure —el talla en Xavi—, perquè mumpare i mumare hi han d’anar.
—Ah, sí? Finalment hi van?
—Sí.
En Miquelet sent una gran alegria. El preocupava molt aquest detall. La festa ara és realment suggestiva.
—Mira qui ve.
—Hola, Poi —en Miquelet s’aixeca per saludar el seu amic—. Què fas per aquí?
—Com anau de dones? —demana en Poi.
—Ja ho pots veure. Fins ara hi havia hagut dues mòmies egípcies, però se n’han anat perquè l’hora de la mort les agafi al seu hotel —diu en Xavi.
—S’han trobat malament? Ha passat qualque cosa? —pregunta, un poc alarmat, en Poi.
—No, però estaven a punt de morir-se de vellura. Coses —aclareix en Xavi.
Arriba el cambrer, amb els tres tassons de whisky. En posa dos damunt la taula. Agafa l’altre amb la mà dreta i l’alça, mirant en Xavi.
—A la seva salut. No se preocupi. Tots tenim mals moments, però sempre passen —diu el cambrer.
—A veure —en Xavi li pren el tassó i també en beu un glop—. Bé, se n’ha salvat de bones —diu als seus amics—. Com que abans li he fet una besada, ara me pensava si faria com les putes, que les convides a whisky i beuen vi blanc. —Es dirigeix al cambrer:— Vostè és una bona persona. Ja li ho havia dit?
—Sí, senyor.
—Bé. Vostè deu ser de per Santa Margarida o Sineu…
—No, senyor.
—O Ariany, o Petra. Màxim de Manacor. M’equivoc?
—Sí, senyor. Som de Múrcia.
—De Múrcia? —demana en Miquelet, i es tapa el nas amb dos dits.
—I com així parla tan bé el mallorquí? —pregunta en Poi.
—Senyors, estan convidats per la casa. No deuen res. El senyor ha dit que si insistien en la seva actitud els digués que per favor abandonassin el local.
En Poi intervé:
—Aquesta determinació és injusta. Jo fins ara no era aquí. Per favor, digui al senyor que véngui, senyor cambrer.
El cambrer obeeix i se’n va. En Poi, còmplice, demana:
—Què, de C. B.?
—Què vol dir C. B.? —pregunta en Miquelet.
—Què vol dir, què vol dir! C de capvespre. B de bohemi.
—Ja.
—Avui l’hauríem de planejar bé, militarment. Aquest cambrer és el poble explotat: revolució social —diu en Xavi—. Durem endavant dues revolucions més: la religiosa i la sexual… —Mira en Miquelet.— Què trobau, si feim revolució familiar?
—Jo trob que hauríem d’anar a Son Puig-gros —fa en Miquelet. Nota de sobte que ho ha dit amb una energia potser ofensiva per als seus amics. I afegeix, rectificant:— Quan vos caigui bé.
—Ja ho discutirem, això —diu en Xavi—. Ara ve l’amo per treure’ns defora. —L’amo s’acosta a la taula i els tres fan com si no l’haguessin vist arribar. En Xavi continua:— No hi ha res pitjor que tallar iniciatives importants per tal d’aconseguir un guany immediat, perquè…
—M’havien enviat a demanar —els interromp l’amo del bar, dret devora la taula, alt i gros com un elefant.
—Sí —contesta en Poi—. Jo mateix, era. Tenc un problema que voldria consultar amb vostè: acabava d’arribar en aquest bar i el seu cambrer ja me volia treure defora. No sé per què; crec que hi deu haver un error.
—Bé —l’amo, sense immutar-se—, no se’l treu a vostè. Aquests altres dos senyors s’han portat d’una manera incorrecta.
En Xavi s’aixeca per dir-li:
—Si vostè ho considera així, nosaltres partim. Ara bé: no se faci il·lusions, no sortirem d’aquest bar sense haver pagat la consumició. Vostè ens pot treure defora; ara, si vol humiliar qualcú, humiliï la seva…
—No, deixa’l anar —intervé en Miquelet—. Si ens treu defora, ens n’anam sense pagar. Això és lògic.
—Sense pagar, mai —contesta en Xavi—. Això és voler humiliar-nos. I això, a mi, tant com nom Xavier Pugiula i Santaner de Bellpuig, a mi no m’ho fan.
L’amo del bar fa un gest que l’allunya aparentment del que estan tractant. De sobte, amb un somriure fràgil i servil, que li descobreix una dent d’or, s’interessa:
—Vostè, idò, deu ser fill de don Fulgenci Pugiula, comte de…
—Sí senyor —agressiu, en Xavi.
—Jo el conec, son pare —diu l’amo del bar, evidentment orgullós—. El meu padrí, o sia el meu avi, coneixia molt i era molt amic de l’avi de vostè. El meu avi era cosí d’uns amos de possessió…
—No me conti la seva vida —el talla violentament en Xavi—. El seu arbre genealògic, la gloriosa història d’uns avantpassats amos de possessió ens la porta molt fluixa. Què devem?
—Ah, a son pare no li agradaria saber que vostè se porta així —li adverteix l’amo del bar.
—Vostè què sap, de mumpare? Què punyetes li importa el que ell pensaria de tot això? Què li dec? —pregunta, furiós, en Xavi.
—Res. Pot prendre portal.
En Miquelet s’aixeca, però en Poi l’estira per un braç i l’obliga a seure altra vegada.
—Tu no t’hi fiquis. És cosa d’ells —li diu.
—No ha dit que no devem res? Idò fotem el camp i a ca una puta —contesta en Miquelet.
—Vés-hi tu, si vols. Per mi, pots partir en voler —empipat, en Poi.
En Miquelet abaixa el cap i resta assegut. No ho entén. Si ara se n’anassin haurien guanyat més de dues-centes pessetes. Més de dues-centes pessetes. Aquests dos es veu que no han sentit parlar mai de diners, a ca seva. Però jo, sí. Ara en tenim més que a can Xavi, però ens ha costat molt. Ha costat que mumpare i mumare només han viscut tota la seva vida per fer diners, i han sacrificat na Magdalena convertint-la en una mòmia que tot el sant dia fot el ridícul davant quatre estrangers bajanots, dient “typical spanish”, “typical Majorca”, “very very, mucho very”… iVery merda! I tot per fer diners. Mentre aquests dos anaven vestits amb abriguets caríssims importats d’Itàlia i eren els protagonistes de tres festes a l’any, jo demanava tres peces a mumare per comprar caramels, i només me’n donava dues, els diumenges, i em quedava sense fotografia de primera comunió… perquè no hi havia diners. El fotògraf havia vingut d’un poble veïnat i va fer fotografies a la filla del batlle, a la neboda del capellà, al fill de l’amo en Jordi, el comerciant, i a dos o tres més que podien o feien com qui pot. Jo em vaig quedar sense fotografia de primera comunió i quan em barallava amb algú era el primer que em deien: “Hala, vés, tu, que ni tan sols et feren retrato!” Mumpare ens va comprar el primer aparell de televisió quan ja feia més de dos anys que el podíem tenir. Però abans va haver de fer un càlcul: els meus fills, na Magdalena i en Miquel, van a veure la televisió a un bar i això els costa diners, perquè han de prendre una Coca-Cola cada un: són trenta pessetes diàries. Al cap del mes, quasi mil. Al cap de l’any, dotze mil. I així. Resultava que comprant un aparell de televisió, al cap de dos anys hi hauria sortit guanyant. I aleshores ja no estàvem per vint, ni per trenta, ni per cent mil pessetes…
—No prendré portal sense pagar. Me digui tot d’una què val, això que hem pres. Cinc whiskys dobles.
L’amo del bar abaixa el cap, dóna mitja volta i se’n va. Sense girar-se enrere, diu:
—El cambrer li dirà què val.
Els tres esperen en silenci. En Miquelet està com nerviós i sembla tenir agulles al sofà on seu. En Xavi li diu:
—Deixa’m cinc-centes pessetes. Ja te les tornaré.
En Miquelet es treu la cartera de la butxaca interior de l’americana i les hi dóna. Diu:
—És tot quant duc.
—És igual. Jo en tenc —assegura en Poi—. Podem continuar la festa.
Arriba el cambrer amb el compte. En Xavi agafa el paperet i li dóna quatre-centes pessetes. Diu:
—Ja està bé. Munti un negoci.
El cambrer se’n torna. En Xavi dóna les cent pessetes que sobraven a en Miquelet. S’aixequen tots tres i surten al carrer.
3
Na Coloma mira el rellotge.
—Déu meuet! Ja són les vuit? —Consulta l’hora al rellotge de paret que han col·locat damunt la xemeneia i comprova que el seu no va malament.— Vaig a vestir-me tot d’una. Si veis na Magdalena, digau-li que pugi, també, que no ens en donarem compte i ja serà hora de sopar.
—Bé —contesta na Maria, la dona d’en Lluís—. No passis pena.
Na Coloma puja les escales cap al pis, que és la casa que ells habitaran quan vinguin a Son Puig-gros. A baix hi viuen els pagesos, que són en Lluís i na Maria. Són un matrimoni sense al·lots, i aquest és quasi l’únic inconvenient perquè puguin dur la finca bé, car hauran de tenir molta de gent llogada, i això mai no dóna massa bon resultat. Sempre hi hauria d’haver algú que vigilàs la feina dels homes i dones llogats, algú que tingui molt d’interès que la finca rendeixi al màxim. Però ja ho veurem. L’important és que en Lluís no estava massa bé on estava, i ara notarà ben bé la diferència. Ha estat, un poc, una obra de caritat. Ara que nosaltres hem pujat amunt, hem de procurar ajudar els nostres perquè visquin millor. A mi m’agradaria que tothom estigués bé. No hi ha res que més amargui la vida que pensar en la gent que passa gana. Tothom hauria de poder tirar endavant sense gaires preocupacions. Seria molt bonic, per exemple, que un pic a l’any ens reuníssim tota la família, que seríem prop d’un centenar, a dinar davall els pins de Formentor, i que tots hi poguéssim anar amb cotxe propi. Però per ara sembla impossible. Si volem fer aquest dinar, algun dia, nosaltres haurem de fer un parell de viatges amb tots els nostres cotxes. Els únics de la família que ens hem fet amunt som en Miquel i jo… bé, i na Magdalena i en Miquelet. Els altres van vivint així com poden, però…
La veritat és que vénen cada dos per tres a veure si els podem deixar diners, ara deu, ara vint mil pessetes. Hi ha hagut vegades que teníem deixades a la família fins més de dues-centes mil pessetes, entre l’un i l’altre. Ara sembla que les coses es van arreglant, perquè els anam col·locant en els nostres negocis. Qui ho havia de dir, ara fa deu anys, que nosaltres els solucionaríem la vida, a la llarga! Érem els qui anàvem pitjor de tots, els qui fèiem les llesques més primes.
És davant el mirall de l’armari, que li envia la imatge del seu cos greixós, inflat.
Es posa uns sostenidors nets, color de rosa, brodats de randetes per les voreres.
Es recorda de dona Leonor, la dona de don Fulgenci, dos anys més vella. La veritat és que ningú no ho diria: dona Leonor encara és atractiva. S’ha conservat primeta i sembla que les seves apetències no l’han d’abandonar mai. Sembla, també, que sempre ha de ser prou apetitosa. És clar: ella, dona Leonor, no ha fet altra cosa en la seva vida més que anar de modistes, de perruqueres, instituts de bellesa, gimnasos, maquilladores… Feia mitja hora de gimnàstica cada dia, quan venia amb el seu home a passar alguna temporada a Son Puig-gros. Jo la vigilava i després ho comentàvem amb les altres: “Quina dona més rara, es passa una bona estona alçant els braços, estirant les cames, tocant amb les mans en terra sense doblegar els genolls…” Ens estranyava que una dona de la nostra edat fes aquelles coses, tan rares per a nosaltres… Ella no ha fet altra cosa en la seva vida més que cuidar el seu cos. Però jo mai no he tengut temps per cuidar-me. Sempre he treballat, feina, feina, i quan vaig començar a preocupar-me per la línia ja no hi havia remei. Estava empegueïda d’anar a fer gimnàstica o a donar-me massatges en un institut de bellesa. Tot quant vaig fer per amagrir-me va ser inútil: perdia deu quilos i tanmateix ningú no ho notava. Ni en Miquel. Sí, això és l’únic que li puc retreure. Però en Miquel ja fa anys que en arribar la nit només té son i ganes de descansar.
Damunt la combinació es posa el vestit negre que li han fet expressament per a la festa d’avui. El negre és un color que aprima, i això no ho ha descobert fins fa mig any. S’havia mort la seva mare i es va fer fer un vestit negre per anar al funeral. Es va sentir més prima, més atractiva. De sobte es va recordar que l’ocasió no era per fixar-se en aquestes coses: era com una falta de respecte a la seva mare. Quan va anar a confessar-se, una setmana després, ho va consultar amb el confessor. Aquest no hi donà gaire importància, considerant-ho una falta venial; li parlà en canvi d’altra cosa:
—L’església té necessitats vertaderament urgents. Donat el gran problema social del poble, la veritat és que no m’atrevesc a demanar diners, perquè sé que molta gent que no pot se bolcaria a la meva petició i farien més que no poden. Per això m’agradaria més que fos vostè, si pot i vol col·laborar a fer realitat les aspiracions de la parròquia, qui s’encarregàs de recollir entre les seves amistats, quasi totes elles gent piadosa i entusiasta, la quantitat que necessitam per acabar el campanar…
Total, demanava seixanta mil pessetes. Ella va convidar les seves amigues a prendre cafè i en mitja hora el problema va quedar resolt.
Guaita per la finestra i veu en Miquel parlant amb don Fulgenci i dona Leonor.
—Bon vespre! —crida, mentre els saluda amb la mà—. Que ja han arribat?
—Sí, Coloma. Ja fa un quartet d’hora. Com estàs?
—Què tal, Coloma? —la saluda don Fulgenci.
—Bé, i vostès? Que només han vengut vostès? I en Xavi?
—Ha dit que vendria més tard, amb en Miquelet —li crida dona Leonor.
—Ah, bé. Baixaré d’aquí a una estoneta. Ara m’estan arreglant. Fins ara! —i tanca la finestra.
No ha vist bé com anava vestida, dona Leonor, perquè ja fa un poc de fosca. Li ha paregut veure-li una cosa lluent al braç, però creu que, en tot cas, no en duia massa, de joies. Les que té, segurament les vendrà prest. Ella les hi compraria. Diuen que és una de les col·leccions més antigues i més valuoses de Mallorca. Una vegada, a la revista Corte, va sortir un reportatge contant la fabulosa història d’aquestes joies. N’hi parlarà durant el sopar. Deduirà què deuen valer i li tindrà els diners preparats per quan no tingui més remei que anar-les-hi a oferir… No trigarà gaire: no poden dur aquest tren de vida.
De moment, ella se n’omple els dits i els braços, de joies, i encara se’n posa a l’escot del vestit. Ha obert la caixa de ferro on les guarda i les du sempre, vagi on vagi. No li agrada deixar-les a casa seva, per por que no les hi robin. Per contra, li agrada passejar la caixa pertot on va i mostrar-les a tothom. Disfruta veient els ulls espantats dels seus parents, quan ella arriba i buida la caixa de ferro damunt una taula i tot és lluent com un salamó d’església en dia de festa major. Na Magdalena ho troba ben fet, això, i també li agrada veure els ulls astorats dels seus cosins. En Miquelet sempre li diu que això fa ric de nou. Però tanmateix en Miquelet sempre va ben anellat i enrellotjat, i també li agrada lluir tot l’or que té. Cada temporadeta, na Coloma pesa totes les joies, polseres, anells, cadenetes, arracades, medalletes, creuetes… Ara ja passen dels vuit quilos. Recorda que quan va fer un any que havien obert el negoci a Palma Nova, i encara només hi tenien la botiga de souvenirs, en Miquel s’hi va entregar amb tres capsetes. A tots els va venir de nou, això, perquè no recordaven que aquell dia fos especial. Per a en Miquelet duia un anell grossot, amb un brillant de molt de valor. Per a na Magdalena, una fulla d’or, per col·locar-se a l’escot del vestit bo. I per a ella, un rellotge tot d’or. Va dir-los:
—Això és perquè de qualque manera comenceu a disfrutar la nostra feina. Però també és tenir diners segurs. Si un dia hi ha cap guerra i no vénen turistes, això és or i l’or sempre serà or.
I al principi, abans de les ampliacions i sucursals de la tenda, abans del primer cotxe, bona part del que anaven guanyant ho gastaven comprant-se joies, perquè mai no perden el seu valor, perquè l’or sempre és or… En Miquel havia dit allò de la guerra referint-se a alguna de les que contínuament diuen que hi ha pel món. No a cap guerra espanyola, perquè a Espanya ja n’hi va haver una. I perquè si fos aquí, la guerra, tanmateix…
Ella era joveneta i no se’n recorda gaire bé. Però va ser, poc més poc manco, així: a Calderrotx, el poble, hi havien d’anar uns homes a recollir tot l’or per treure el comunisme d’Espanya. Tothom va amagar les botonades i els anells, perquè no els els prenguessin, però el diumenge, el rector, damunt la trona, els va dir que no es fessin il·lusions, perquè tanmateix aquells homes que vindrien de Ciutat durien uns aparells que detecten l’or, per amagat que estigués. I que castigarien aquells que no l’haguessin entregat tot d’una. Aleshores n’hi va haver que no se’n fiaren i deixaren les joies dins una olla, tres pams davall terra. Ella no ho recorda bé, però aquests devien ser rojos. Els altres, els qui no volien un país que fos com una segona Rússia, entregaren a l’Ajuntament tot l’or que tenien.
S’està pentinant quan entra na Magdalena dins el quarto.
—Mamà, tens laca, per aquí?
—On eres? Ja comença a ser ben hora que t’arreglis, filleta meva.
—Si ja fa més d’una hora que m’estava arreglant! Que no veus que només me falta acabar-me el monyo?
—Meam, gira’t —na Coloma mira la seva filla, orgullosa. Està, tal vegada, un poc massa grassa, però ara, aquest hivern, que no hi haurà tanta de feina, l’enviarà a un institut de bellesa femenina, perquè li llevin tot el pes que li sobra.
Na Magdalena dóna la volta davant la mare.
—Ho trobes exagerat? —li pregunta, assenyalant-se el pit.
—No, filla. Tot allò que sigui natural ja m’agrada. —La torna a mirar de dalt a baix.— Estàs molt mona, filla meva. En Jaume no sé què dirà. Que ja ho teniu tot a punt, per casar-vos?
—Ca, pots pensar! Papers i més papers! Ara començarem les conferències prematrimonials.
—I això què és?
—Uns sermons que fan als qui s’han de casar, perquè aprenguin què és el matrimoni i la seva funció catòlica —aclareix na Magdalena.
—Au, idò, a veure si vos fan bon profit. Ten la laca. Me podries pentinar un poc per darrere. Amb tant de trull, ni temps d’anar a la perruqueria no he tengut.
Na Magdalena li arregla un poc els cabells de darrere. Na Coloma la veu a través del mirall.
Tu ets una dona com haurien de ser totes, filla meva. No com aquestes que ara s’usen, que viuen dins el pecat i duen els homes a la perdició. Una dona decent, feinera, que de la feina n’ha tret el profit. A posta has trobat un home condret, bon catòlic i treballador, un home assentat i bona persona, formal, un home ja fet. I perquè tu ets així ell està tan enamorat de tu i ho estareu sempre l’un de l’altre. Formareu una bona família cristiana i als vostres fills no els faltarà res: tindran estudis i seran homes de carrera. M’agradaria tenir un nét que fos metge, ja que en Miquelet vol ser misser. Seran al·lots ben educats, nets, forts, bons catòlics. Més que mai fareu veritat allò de “hacer hijos para el Cielo”. Tindran sempre una taula ben plena i no hauran d’anar a fer feina, perquè nosaltres ja n’hem feta massa. N’hem feta massa i fins fa deu anys quan més en fèiem més pobres érem…
—Bé, ja està, això, mamà. Me’n vaig a acabar d’arreglar-me.
Surt del quarto dels seus pares amb el pot de laca a la mà. Na Coloma s’observa davant el mirall. Mira detingudament els seus braços carregats d’or, els seus dits carregats d’anells. Qui ho hauria dit, ara fa deu anys! Un somni, talment un somni!
Un dia, al cap de poc temps, veieren passar dues avionetes que travessaven el cel brillant de Calderrotx. Eren les avionetes que els italians havien venut als nacionals a canvi de l’or que la gent havia donat per poder fer la guerra als rojos. Això digueren pel poble; ella no ho sap bé.
4
En Xavi encara torna dues passes enrere, obre la porta del bar i pega un crit:
—A fer punyetes tu i els ossos dels teus morts! —i comença a córrer, seguit d’en Poi i d’en Miquelet.
Donen la volta al primer cantó que troben i s’aturen un moment, el temps just per respirar i mirar-se somrients i victoriosos. Reprenen la marxa a pas normal, ara silenciosos, però contents. Només en Miquelet continua francament preocupat, perquè no s’ha fet menció de la festa de Son Puig-gros. En arribar al pròxim cantó, s’avança i volta a la dreta, amb la intenció d’anar caminant i dur els seus amics on té el cotxe aparcat. Volten amb ell i caminen capbaix, sense dir-se res.
—Ens hauríem d’entrompar —proposa en Xavi—. En aquesta punyetera ciutat, un s’hi avorreix com un mussol. L’any que ve me matricularé a Barcelona, i així almenys podré anar a les vagues i barallar-me amb els grisos.
En Poi sent una admiració considerable per en Xavi. El troba sempre original i encertat, intel·ligent. Dóna per segur qualsevol cosa que ell li digui.
—Me pareix que vendré amb tu. A Palma no te’n dónes compte i te mors d’oi —li diu. S’ha imaginat al costat d’en Xavi i de dues estudiants estrangeres, dolces i obscenes, en una vaga estudiantil. La idea és excitant. Li pregunta:— Què deuen voler aquests estudiants que fan vagues?
En Xavi s’atura un moment i es posa dreta la corbata. S’imagina un micròfon davant la seva boca, quan contesta:
—Està ben clar: són joves com nosaltres i no volen res amb els vells. Bé que fan. Tots els vells mereixen cremar.
—Idò jo crec que només volen una cosa: no anar a classe —aventura en Miquelet—. Ho podem demanar a qualsevol: quins són els que fan les vagues? Els qui no volen estudiar, els vagos.
En Xavi se’l mira de dalt a baix. Amb un to burleta:
—Ha parlat el sant pare. La veritat s’ha fet persona i ha pres el nom de Miquel. —Veu en Miquel ofès i humiliat. Li agrada, adesiara, veure’l així. I en aquests moments no es pot aturar fins que l’ha vençut definitivament.— Hi ha vegades que pareixes un porqueret de possessió. No volen estudiar? Això és el que diu la gent que vol que tot continuï com fins ara! Sembla que tenguis cinquanta anys. Tu ets d’aquests que creuen que la universitat són les tunes, els balls als col·legis majors, les juergas amb les alumnes més bones… I la universitat no és això, és qualque cosa molt més seriosa. Un temple de cultura, on qui vol i pot s’hi fa home. —Deixa passar uns segons. Mira fixament en Miquel i afegeix:— A la universitat només hi deixaria entrar segons qui.
Continua caminant, seguit per en Miquelet, molt capbaix i ofès, i per en Poi. La ciutat ha encès els seus llums de neó i pel carrer d’Apuntadors comença a passejar-s’hi la clientela habitual. Perdona, Miquelet, que sigui així, però no em queda altre remei. He d’aprofitar totes les teves caigudes, perquè això és l’únic que encara em permet d’estar per damunt teu. A més, et dic la veritat, ara faria qualsevol cosa perquè vosaltres no tinguéssiu accés a la universitat, perquè tu no poguessis acabar mai la carrera i fossis un element estúpid, com la teva germana Magdalena, un element declaradament servil com ho són tots els altres, a ca teva. Però t’han fet pujar amunt, t’han fet estudiar on jo estudiava, i quan serem grans serem ben iguals l’un i l’altre, o potser tu seràs encara més que jo, perquè estaràs forrat de milions i jo m’hauré de guanyar la vida donant classes de gramàtica en un parell de col·legis. Aleshores jo no seré ningú, perquè ningú ja no recordarà qui eren els meus avantpassats. A posta he triat filosofia i lletres, perquè en certa manera la gent podrà pensar que no em fa falta la carrera, per viure. Mira si en som, de ridícul… Voldria no haver-te conegut mai. Sempre ets al meu costat, sembles el meu canet, i en tant de temps de parlar amb mi encara no has après que t’he d’odiar profundament, a la força, perquè tu ets un intrús, perquè has vingut a ocupar el lloc que a mi em corresponia, sense que ni tu ni jo ens ho hàgim jugat, sense que cap dels dos hagi guanyat o perdut el que tu has guanyat i he perdut jo. Però no ho veuràs mai. Ens farem grans, a poc a poc, i jo deixaré de ser un imant que et crida irresistiblement, t’hauràs d’empatxar dels teus negocis, m’oblidaràs lentament i prest o tard esdevindré, als teus ulls, un personatge ridícul i desgraciadet. Hauràs perdut tota la sensibilitat que ara fa que m’admiris com un déu. Un dia, els meus jocs atrevits i les meves frases brillants, el meu saber anar pel món, no et diran res. I aleshores jo m’hauré mort o seré un pària, un trist professor de províncies o potser un gat amargat i solitari, perquè el meu ressentiment ja no serà el que és ara: una font d’energia per donar els darrers espectacles. Els meus pares estan molt preocupats per no perdre l’elegància enmig de la catàstrofe. I jo som com ells. Només que jo tenc un altre concepte de l’elegància. Faig com si no hi tingués res a perdre i encara estigués content. Però només jo sé que això és mentida. Tu no ho saps ni ho sabràs mai. Màxim, m’oblidaràs, o un bon dia em deixaràs diners a un interès considerable.
Han arribat al lloc on està aparcat l’MG vermell d’en Miquelet. Estan silenciosos i malhumorats. En Poi s’adona que a ell, en tot això, li convé semblar que no hi pinta res, i es creu el més indicat per convidar a una copa.
—Aquí mateix.
Proposa un bar recentment inaugurat. Abans d’entrar-hi senten una cançó dels Beatles, en la qual imiten el cant d’un gall que deu haver intuït la sortida del sol. S’hi fiquen i immediatament noten que l’atmosfera els canvia l’estat d’ànim. Hi ha autèntica animació, molts de jovenets i jovenetes de setze a devuit anys que porten el ritme de la cançó dels Beatles amb tot el cos, especialment amb els ulls, obrint-los i aclucant-los segons les exigències de la música. Es miren tots tres i els seus somriures francs els reconcilien. En Xavi pega un copet afectuós a l’espatlla d’en Miquelet, i aquest contesta agafant-li el colze i fent-lo avançar davant.
—Whiskys —diu en Xavi, completant de paraula el que ja havia dit mostrant tres dits al cambrer que serveix darrere el taulell.
S’hi troben bé, aquí. En aquests casos no fan comentaris. Observen la gent, les parelles, miren les nines amb aire de conquistadors, amb una gran seguretat.
—Pst! —en Poi indica una taula del racó, mig a les fosques—. Mirau-les. Se coneix que s’han volgut venjar de nosaltres, perquè ells semblen estrangers.
En Xavi s’aixeca i avança cap a aquella taula. Al cap d’un moment torna amb na Fina, més atractiva que abans de l’estiu, més dona. Va vestida amb uns pantalons últim crit, lilàs, verds i blaus, i amb una camisa color de carabassa. En Xavi s’asseu al tamboret on era abans. El cambrer els posa els tres whiskys.
—Hola, Fina —l’escomet en Miquelet.
—Qui són, aquests tres? —pregunta en Xavi, inquisidor.
—Són tres amics anglesos que ara han gravat un disc. Per què?
Els tres es miren, simulant un gran desconcert.
En Xavi mira cap a una altra banda i adopta un to llastimós:
—Hem estat cercant-vos tot el sant capvespre, i ara resulta que vosaltres estàveu amb tres estrangers idiotes i músics… Està bé, està bé… —Simula una gran indiferència.— Bé, que veniu amb nosaltres o quedau amb aquests tres pardals amb anses?
—No xerris així —el corregeix na Fina—. Són tres joves ben educats i agradables. No els podem deixar sense més explicacions. Els hem d’aguantar una estoneta —explica.
—Bé, feis el que vulgueu. Ara nosaltres anam a ca meva. Si hi voleu venir, vos hi estarem esperant durant mitja hora — diu en Xavi—. I si no… —fa un gest amb les mans com qui diu “s’haurà acabat”.
—Bé, ara parlaré amb elles.
—Si els voleu dur, aquests anglesos despistats, els podeu dur. Nosaltres ja ens ho arreglarem per fotre’ls per la finestra.
Na Fina deixa els tres amics sense dir res. Ells es miren més satisfets que mai, més orgullosos que mai. Buiden els tassons, en Poi paga i surten del bar.
En Miquelet puja al seu descapotable, seguit d’en Xavi i d’en Poi.
Per un moment, ha oblidat la festa de Son Puig-gros i engega el cotxe cap al barri de la Seu, Conquistador amunt. Enfila el carrer de l’Estudi General. En passar-hi per devora, en Xavi li diu que aturi el cotxe. Baixa i es pixa a les parets de la universitat. Puja altra vegada i continuen. Tots tres són llunyanament conscients que han begut massa, que fan massa via. Però disfruten. Voldrien trobar-se sempre tan bé com ara.
En Miquelet frena bruscament i els altres dos baixen del cotxe com escopits.
—No pots aparcar aquí —l’avisa en Xavi—. Volta a l’esquerra i trobaràs lloc.
El cotxe torna a arrencar. En Xavi obre la porta que dóna al pati i fa senyes a en Poi que hi entri aviat. Després torna a tancar i roda la clau.
—Ja veuràs quina pena que li farem passar —diu en Xavi.
Es queden esperant, amb l’orella aferrada a la porta. Al cap d’una estoneta curta senten les passes d’en Miquel, seguides de dos cops a la porta. Callen. Hi ha un moment de silenci, interromput per dos cops més i més forts, i encara la veu d’en Miquelet:
—Si no obriu, me’n vaig! —amenaça.
Continuen en silenci. Tornen a sentir cops a la porta i la veu d’en Miquelet:
—Per darrera vegada, obriu o vos envii a fer punyetes!
Dos segons més tard senten les passes d’en Miquelet allunyant-se.
—El deixes partir? —pregunta, indiferent, en Poi.
—No ens fa cap falta. Però, així i tot, t’assegur que tornarà.
—No crec que torni ni que ens miri mai més a la cara — aventura en Poi.
—Tornarà. Jo li dec quatre-centes pessetes d’ara fa mitja hora. Això serà l’excusa.
En Xavi obre el llum de l’entrada. Després roda una altra clau i resta ostentosament il·luminat tot el pati. Al fons, l’escala gran. És una de les cases més pomposes del barri catedralici. Enmig del pati verdegen quatre plataners majestuosos. En Poi eludeix la comparació amb la casa dels seus pares, del mateix estil, però més petita, no tan monumental.
En Xavi s’ha quedat capbaix i musti. Es dirigeix cap a la porta i obre. Surt defora, al carrer, i crida:
—Miquel!
Es va aclarint l’ombra que avança cap a la casa. És ell. Ve amb pas greu i cara molt seriosa. En Xavi, per ell i pel seu amic, vol evitar l’espectacle d’en Miquelet demanant-li les quatre-centes pessetes. A més, està un poc penedit del que ha fet. Li surt a camí i l’agafa pel braç. Adopta un aire amistós per dir-li:
—Era una broma, home. No t’hauràs picat…?
—Per ser una broma, era pesada —es queixa en Miquelet.
—Hala, no siguis ninot. Vine, que ara vendran dones i a ca meva no hi ha ningú.
En Xavi li passa el braç per l’espatlla i entren plegats al gran casal.
5
Quan tornen a la carrera on hi ha l’entrada a la clastra de Son Puig-gros, en Miquel veu que la gent ha anat arribant i s’hi han reunit ja més de trenta persones, moltes de les quals ja feia una bona temporada que no es veien.
—És una festa en tota —observa dona Leonor—. Trob que hi ha molta gent.
—I encara n’arribarà més —contesta en Miquel—. Això serà si vénen tots els que hi estan convidats.
No és probable que vinguin tots. Sempre hi ha envejosos que no han pogut sofrir mai el nostre progrés. Gent de Calderrotx, sobretot. La gent que fa deu anys em mirava amb compassió i m’oferia la seva ajuda en un cas d’angúnia. Aquests no suporten de cap manera que en Miquel hagi sortit del no-res i s’hagi fet amunt, amunt, i avui els pugui tapar amb bitllets de mil.
Va saludant la gent que ha arribat, sempre des del costat de don Fulgenci i dona Leonor. Molts els miren, aquests dos, amb un cert aire divertit, de triomf, que irrita la senyora.
—Lluís! —crida en Miquel quan veu el seu cosí que passa aviat—. Digues a na Coloma, a na Magdalena, a en Xavi i a en Miquelet que vénguin aquí.
En Lluís desapareix entre la gent, que aprofita qualsevol moment per donar l’enhorabona i manifestar la seva admiració per les reformes. Al cap d’una estoneta vénen na Coloma i na Magdalena. La mare s’acosta efusivament a dona Leonor, amb la intenció de besar-la a cada galta, però aquesta li allarga la mà, amb el braç ben estirat. Es donen la mà, també, amb don Fulgenci. Na Magdalena repeteix la mateixa operació de la seva mare.
—Cada dia creix més, aquesta filla teva —assegura dona Leonor a na Coloma. Na Magdalena fa la mitja, tímidament, es gira darrere i fa una senya. S’acosta un home d’uns trenta-cinc anys, alt, elegant, amb els cabells rulls ben plens de brillantina. Fa una capadeta i es queda a l’expectativa.
—És en Jaume, el meu promès —diu als senyors—. Són don Fulgenci i la seva senyora, dona Leonor.
En Jaume vol besar, amb una gran inclinació, la mà de la senyora, però ha calculat malament les distàncies i li besa el braç, a l’altura del colze. No pot evitar tornar-se més vermell que un tomàtec. Dona Leonor somriu i li brilla una gran satisfacció a la dentadura blanca i postissa. En Jaume agafa precipitadament la mà de don Fulgenci, que estava allargada ja fa un moment i mentre ha durat el desconcert de tot el grup.
—Encantat de conèixer-los —pot dir, encara, en Jaume. Treu tabac ros i passa el paquet un per un. Només en Miquel n’hi pren. Assegura:— M’he acostumat al tabac ros i no el puc deixar.
Don Fulgenci observa el bullici de la gent que espera el sopar.
—I en Xavi i en Miquelet? —pregunta en Miquel, preocupat.
—Encara no han arribat —li contesta na Coloma—. Jesús, ara són joves. Se deuen haver entretengut amb qualque nina. —Se gira cap a dona Leonor:— Aquest Miquelet és un cas. Sempre que jo li dic: “Miquelet, meam si te poses a festejar”, ell fa mitja volta i me fuig de davant com si jo fos el dimoni. S’estima més una avui i una altra demà. No, i n’hi ha un parell, de nines, que l’encalcen ben de granat. Però ell, ca! Estrangeres. Aquestes li agraden. I Jesús! Tanmateix què li has de fer? Ara són joves, que se divertesquin, ara que no tenen problemes. Que no és vera?
Dona Leonor, que l’estava escoltant, es dirigeix a en Jaume:
—I tu, què? Estàs ficat en negocis de turisme, també?
En Miquel i don Fulgenci s’aparten del grupet.
—Don Fulgenci, ara no sé si m’estic ficant on no me demanen. Però si m’ho permet li faré una pregunta.
—Digues.
—He sentit dir que volen vendre el seu palau de Palma. Això que és vera?
Semblau mosques vironeres, corbs afamegats, vosaltres. Pareix que estau a dalt, mirant com nosaltres donam les darreres passes fins a caure morts, per llançar-vos damunt, menjar-nos els ulls i no deixar-ne ni els ossos. Sentiu l’olor de carn morta abans que ningú, i us hi tirau com a desesperats. Us ho agafau com una gran festa. Odii la vostra crueltat, la vostra manera d’esbucar-nos, bèsties carnisseres! Però és això precisament el que em dóna fe, perquè és el que ens fa tan distints…
—Potser. Però no crec que t’interessi. Què en faries tu, de la meva casa?
—Ja ho veuríem. S’hi podria fer un bon hotel.
—És molt problemàtic. Pensa que està en un barri on te posen dificultats per pintar una persiana. Jo ja hi havia pensat, en la possibilitat de fer-hi un hotel. —Ho ha dit i se’n penedeix instantàniament.— Però ho veig molt difícil. En tot cas, conservant la casa tal com és ara, i fent-hi una sèrie de reformes interiors… No ho sé.
—Que ja ho té aparaulat amb qualcú? —s’interessa vivament en Miquel.
—Sí, la veritat és que ja ho tenc més de mig venut i ara fa mal tornar arrere. Si ho hagués sabut abans…
—Bé, per poc que pugui, li agrairia que abans de fer el tracte m’ho consultàs. Estigui segur que jo li ho prendria amb unes condicions millors per a vostè. Podríem arribar a un acord de manera que vostè hi sortís guanyant més que amb un altre qualsevol. Jo ho puc fer, don Fulgenci… n’estigui segur.
“Gràcies, gràcies, gràcies, Miquel.” A més a més sempre ho feis de manera que encara al final us hauria de donar les gràcies.
—No, no, no. Ho podem fer, però sense que cap dels dos hi surti perdent. Lo just —diu don Fulgenci.
—Bé, ja en parlarem. Li anirà bé que véngui a veure’l un dia de la setmana vinent?
—Sí, quan vulguis. Avisa’m un dia abans.
Senten arribar un cotxe i es forma en tota la carrera un aire d’expectació. En Miquel s’obre pas a través de la gent i avança fins on s’ha aturat el cotxe negre, americà, que ha aixecat un núvol de pols, malgrat haver regat, avui horabaixa, el camí que va des de les barreres fins a la casa.
En baixen dos frares. Un d’ells saluda efusivament en Miquel.
Es tracta del seu germà Salvador. En Miquel besa la mà, mentre doblega el genoll esquerre, de l’altre frare.
—Com està, pare provincial?
—I ja ho veus, Miquel. Hem vengut a veure què és això. M’han dit que és gros —amb un to benèvol, el pare provincial—. Bé, bé, ja estic content. Per massa pa no hi ha mal any. Que no és així, que ho diuen?
Caminen tots tres, en Miquel davant, cap al grup on hi ha don Fulgenci. Aquest doblega el genoll esquerre per besar la mà del pare provincial i després besa la del pare Salvador. Els altres repeteixen la mateixa operació.
—Bé, què te sembla, Salvador, si començam aviadet? El sopar ja està fet i pareix que la gent té gana, ferm —diu en Miquel.
—Ah, ah, ah! —exclama el pare provincial, somrient—. Ell jo sent molt bona oloreta! Què trobau, pare Salvador? Sort que avui no és divendres!
Tots riuen la broma del pare provincial.
—Bé, idò podem començar en voler. Amb el vostre permís, pare provincial, pujaré a vestir-me…
—Jo vénc amb vós.
Els dos frares parteixen cap a dins la casa, seguits de na Magdalena i en Jaume. Pugen al pis dels senyors, on, dins un quarto, hi ha un roquet i una estola preparats. En Jaume agafa l’hisop mullat d’aigua beneïda i es disposa a esperar el moment d’entrar en funcions. De les feines que corresponen clarament a la família, aquesta és la primera que se li encarrega a ell. Això li dóna entenent que ja en forma part. Mira l’hisop i s’estira l’americana, tot adoptant un aire ben digne, de circumstàncies.
El pare provincial agafa a part l’altre frare.
—On hi ha el vàter? —li pregunta—. Vaig un poc destrempadet.
El pare Salvador li assenyala una porta i entreté na Magdalena i en Jaume perquè no l’hi vegin entrar. Es posa l’estola.
El pare provincial pensa en el sopar d’avui vespre i en la desagradable coincidència que precisament avui se li han despertat les morenes, rebentant-li en sang que li ha tenyit els calçons blancs; i això, que ja és mala sort, després d’una temporada llarga de pau. Tot un drama. Sap que l’altra gent, quan algú té morenes, encara hi fa broma. Però ell ni tan sols es pot permetre aquest petit conhort. És una de les moltes espines que suposa la soledat immensa, punyent, dels religiosos.
Quan baixa el pare Salvador, precedit d’en Jaume i seguit dues passes enrere per na Magdalena, la gent ja s’ha concentrat devora la granja immensa, ara totalment il·luminada. El frare s’obre pas fàcilment entre la massa, i es col·loca en primer terme, ben davant la gran vaqueria, ara buida. Envoltant-lo, don Fulgenci, dona Leonor, en Miquel, na Coloma i, devora, na Magdalena i en Jaume, digne, seriós amb l’hisop a la mà dreta ben a punt per entregar-lo al pare Salvador quan aquest el requereixi. S’ha fet un silenci total que deixa sentir les paraules pronunciades en llatí dificultosament, car ha hagut de fer esforços per trobar una fórmula apropiada per beneir una granja. És la primera que beneeix.
Si no fos pel que sempre segueix la benedicció, l’empiparia la mania que té la seva família de beneir totes les coses. Quan compraren el primer cotxe passaren pel convent i se l’endugueren a Calderrotx. Tota la família es concentrà devora el vehicle, i ell va haver d’improvisar una fórmula llatina per a aquest cas, fent com si l’estigués llegint en un missal. La veritat és que recordava vagament que n’hi havia una, però no sabia on trobar-la. En aquella ocasió en va sortir pronunciant unes paraules que feien referència al progrés de la tècnica sempre a major glòria de Déu. Ningú no el va entendre, tanmateix, perquè de la família ningú no sap llatí. Només en Miquelet en tenia una petita idea, perquè havia tret notable d’aquesta assignatura a l’examen de quart curs de batxillerat. De tota manera, no creu que pogués destriar res.
El cotxe estava adornat amb una gran profusió de flors de plàstic, una medalla de la Mare de Déu de Lluc, un canet i dues anneretes de plàstic. Oferia l’aspecte d’un gran jardí artificial. Als vidres de darrere hi havien posat cortinetes, cendrers imantats aferrats a les portes, havien omplert el cotxe de capsetes amb aspirines, esparadrap, mercromina, tabac i una botella d’anís.
Des d’aquell moment, tan bé va sortir i tan bon resultat va donar la seva benedicció —aquell cotxe encara no ha tingut cap accident— que el sol·liciten per beneir-ho tot. El pare Salvador ha estat temptat, algunes vegades, de dir al seu germà Miquel que no cal dur la devoció fins a aquests extrems, si bé després ha pensat que no era oportú, car la religió s’ha de posar sempre al nivell de la intel·ligència i dels coneixements de cadascú. A més, i el pare Salvador s’ho reconeix com un defecte, però del qual en treu profit espiritual, el seu germà aprofita aquestes oportunitats per fer-los partícips del seu progrés. La primera vegada, quan li va beneir el cotxe, li va regalar mil pessetes. Però ell li va dir que s’estimava més que l’obsequiés d’una altra manera, regalant-li una cartera, per exemple, o una ploma estilogràfica o una capa. La veritat és que si li donaven diners n’havia d’entregar el vuitanta per cent a la comunitat. D’aquesta altra manera, per contra, si li regalaven una màquina d’escriure o un rellotge d’or, per exemple, ell hi sortia guanyant: la màquina o el rellotge, o el que fos, era tot per a ell, i, a més, valia més de mil pessetes.
En Jaume li dóna l’hisop, quan el frare, sense apartar la mirada del missal on està llegint, allarga la mà. El pare Salvador fa els asperges amb una gran solemnitat. Tanca el missal, somriu al seu germà Miquel i tothom romp el silenci. La granja ja està beneïda.
Na Coloma li pren l’hisop i es dirigeixen plegats cap a la casa.
—Ara així una ja creu que tot ha d’anar millor —li diu na Coloma—. Ho tenc com més tranquil. Aquestes coses, beneïdes, pareix que te donen com una pau interior, o no sé… — Na Coloma acaba de comprovar novament que li manquen paraules per dir el que sent. És quelcom que la preocupa sovint, cada vegada que té aquesta sensació. Quan això li passa amb altra gent, procura callar o canviar de conversa, perquè, encara que entengui, més o menys, per damunt-damunt, el que volen dir, no pot intervenir-hi. Aleshores gira la conversa cap als negocis o les joies. I aquí és on ella es pot lluir, perquè domina bé ferm el llenguatge que s’usa en aquests casos.
—Sí, sí… —diu el pare Salvador—. I què? Com van les coses, Coloma? Tu ja m’entens: les coses de l’ànima…
—Bé, bé de tot. Ara, la setmana que ve, tenim reunió. Que per cert ja hi ve aquella… sí, na Remeis. Aquella que vivia amb un que no era el seu home. Idò dona Dolors li va dir que si continuava així la trauria de l’hotel. Entre totes l’enviàrem a cursillos, i ara voldria que la veiessis. Està feta una atxa. No, te dic que l’ha trobat bé, al Bon Jesús… Tu hi podries venir, qualque dia. Va bé que de tant en tant n’hi véngui un com tu, a les reunions, un de jove, d’aquests que ens deis quatre veritats…
—Jo? Pots pensar! N’hi ha de molt millors.
S’han separat un poquet del grup, que camina cap a la carrera, on, mentre durava la benedicció de la granja, han aparegut tres taules llargues plenes de botelles de Martini, i bessons, olives sevillanes, patates xips…
—No, no. Tu. Fins ara has estat l’únic que ens has parlat d’aquell evangeli dels rics i dels camells. Totes hi hem pensat molt, en això dels camells i el forat de l’agulla, i a cada reunió encara recordam la teva plática. No ho diguis, però un parell de vegades ha vengut el rector, que és un gran home, un sant, pobre homenet, però només ens ha dit coses que ja sabíem. No ens… com t’ho diria? No ho sé. Quan ell ha acabat de xerrar ens quedam tan tranquil·les. És clar, tan vellet… Tu en canvi ens fas pensar, i això és el que nosaltres volem. De tant en tant, ens va bé una bona pallissa. Fa que obriguem els ulls.
Aquella vegada, quan ell va anar a la reunió setmanal de les dones que han fet cursillos, d’entrada va observar que totes anaven ben carregades de joies. Es va fixar, per a una major seguretat, en el que deia la seva cunyada Coloma després de pronunciar el nom de cada una de les seves amigues: “Dona Florència, senyora de l’hotel Brisas de Mallorca. La senyora Gayà, que el seu home és el propietari de la urbanització Placer del Mediterráneo…” I així. Quan va estar segur de la posició d’aquelles senyores, els va parlar del camell i el forat de l’agulla. Totes elles escoltaven amb un pam de boca; va veure clarament que aconseguia interessar i inquietar el seu distingit auditori femení. Fins i tot n’hi va haver una que li va demanar:
—Idò, si és tan difícil per a un ric entrar al cel, vol dir això que convé més quedar-se mans-fentes, no fer res, no guanyar doblers i ser pobres tota la vida?
Aleshores va comprendre que les seves paraules havien estat mal interpretades, va tornar enrere i va explicar que l’obligació que tenen els rics és ajudar els pobres, fer caritat, donatius a l’església i petits sacrificis; per exemple: privar-se de certs luxes banals. Encara va arrodonir la seva prèdica dient que ser ric o pobre no depèn del que hom tingui, sinó que es tracta d’una actitud. Quan Crist va dir això, els rics eren gent que odiava i explotava els pobres d’una manera descarada i inhumana. I això és el que no s’ha de fer. Els pobres també són fills de Déu i mereixen un tracte com a tals. Les va incitar novament a la caritat. I ara acaba de saber que el seu sermó va calar endins.
—Bé, ja me diràs coses, idò. Ja saps que sempre estic a la vostra disposició.
Na Coloma avança cap a les taules d’aperitiu, amb el pare Salvador. En Miquelet encara no ha arribat. On es deu haver ficat, aquest fill meu?
Бесплатный фрагмент закончился.
