Читать книгу: «Entendre el món»
ENTENDRE EL MÓN
AMB ONZE PENSADORS CONTEMPORANIS
Carles Capdevila
Zygmunt Bauman
John Gray
Ágnes Heller
Alain Touraine
Judith Butler
Saskia Sassen
Jeremy Rifkin
Seyla Benhabib
Richard Sennett
Tzvetan Todorov
George Steiner
A R C À D I A
ÍNDEX
Un viatge lúcid, crític i esperançat per l’interregne
Zygmunt Bauman
John Gray
Ágnes Heller
Alain Touraine
Judith Butlerh
Saskia Sassen
Jeremy Rifkin
Seyla Benhabib
Richard Sennet
Tzvetan Todorov
George Steiner
Agraïments
Carles Capdevila
UN VIATGE LÚCID, CRÍTIC I ESPERANÇAT PER L'INTERREGNE
I un bon dia, la teva feina et regala una hora sencera amb Zygmunt Bauman. Una hora de respostes lúcides i sòlides de la qual surts entusiasmat per la claredat d’idees i alarmat perquè les idees són clares però el present que dibuixa, espès.
Descriu un present presidit pel divorci entre el poder (la capacitat de fer coses) i la política (la capacitat de decidir què cal fer). Un món on la política decideix però ha d’esperar la reacció dels mercats. «Cap organisme creu en acords a llarg termini, els governs gestionen crisis sempre amb urgències. L’economia ja és global, però el poder polític encara és local. Hi ha una dessincronització, cap òrgan global pot fer un control.» I de sobte tot sembla una pel·lícula de terror: «La sobirania és un concepte zombi, és morta però fa veure que és viva, cap estat sobirà pot fer el que vol».
Fas moltes entrevistes, però notaràs que les paraules de Bauman et van retornant, configuren un marc de pensament, de sobte entens millor el món. Pagaries perquè a més la saviesa de Bauman t’ajudés a predir el futur. Però et va deixar clar que no. «La futurologia és la gran estafa de l’era contemporània, és la ciència del no-res. Els sociòlegs només podem predir el passat, explicar per què ha passat una cosa i fins i tot demostrar que era inevitable que passés, però primer ha d’haver ocorregut.»
Li preguntes on som. «Som en un interregne, molt semblant al de Roma quan va morir Ròmul, que havia governat trenta-vuit anys: hi havia por i tremolors. Les velles maneres de fer les coses no funcionen i les noves encara no estan inventades.» I què ens passa, a l’interregne? «La incertesa és greu, les normes no funcionen, cap organisme és capaç de garantir-les. No és només que no sé com acabarà la partida, és que a mitja partida em canvien les regles de joc.»
Decideixes que per sobreviure a l’interregne t’acostaràs a més pensadors com Bauman. Que miraràs de conversar amb savis contemporanis sobre aquesta transició amb sobirania zombi. Que buscaràs persones lúcides, crítiques i esperançades com ell, perquè la majoria de filòsofs o sociòlegs que aniràs coneixent combinen el pensament crític amb la voluntat de transformar el món, i les seves diagnosis són invitacions a impedir que el temps els doni la raó.
I el viatge et portarà un bon dia en un tren cap a Cambridge, a casa de George Steiner. El plaer immens i intens de conversar amb un savi entre les parets de l’estudi octogonal on ha escrit els seus millors llibres et revifa aquest misteri: per què algú a qui has llegit et pot emocionar repetint-te idees que li coneixes però mirant-te als ulls? Per què algunes frases tenen tanta força com si fos el primer cop que les sentissis? Quan revises la transcripció del que et va dir Steiner, et tornen a sobtar sentències que, quan ell les formulava amb aquella calma seva, t’hipnotitzaven per la veritat més que doldre’t per la duresa.
Entendre el món. Aquest és el propòsit, ara que ens desborda la incertesa. Ara que creix l’interès per saber què ens passa, ara que les crisis –l’econòmica, la moral, la de la política– fan créixer els moviments socials, desperten consciències, ens obliguen a fer-nos totes les preguntes incòmodes. Hi ha, esclar, temes recurrents: l’educació, el paper de la filosofia, les creences i les religions, l’impacte de la crisi econòmica, les desigualtats i la pobresa, el potencial de les dones en un nou ordre social, el paper de l’esquerra i la necessitat d’una altra política o el futur d’Europa en el món global.
Benvinguts a un viatge amb onze guies excepcionals, de Bauman a Steiner. Filòsofes com Ágnes Heller, que als vuitanta-cinc anys ha decidit encetar una nova etapa a la seva vida i estudiar a fons Europa. O com Judith Butler, activista del feminisme i la doctrina queer que ara estudia quines morts plorem i quines no en les guerres mediàtiques. Sociòlegs com Alain Touraine, que decreta la mort del món dels rics; o com Richard Sennett, que busca en l’actitud artesanal maneres d’arreglar el món amb les mans. Pensadors com Tzvetan Todorov, que creu que l’ésser humà és perfectible, però necessita un ideal. O com John Gray, que no confia en el progrés moral i considera que la humanitat no té cap poder d’acció col·lectiva. Hi trobareu l’economista Jeremy Rifkin, que creu apassionadament que la generació per sota dels quaranta anys salvarà el planeta amb energies renovables gràcies a les xarxes d’internet; la sociòloga Saskia Sassen, que interrelaciona totes les dinàmiques d’expulsions en el món globalitzat; i la filòsofa d’origen turc Seyla Benhabib, estudiosa de la diversitat i compromesa amb les democràcies europees.
Aquest viatge ens procurarà descripcions carregades de certeses d’un món carregat d’incerteses. Voluntat transformadora, compromís ètic i social. I també pinzellades de sentit de l’humor. Al capdavall, Bauman reivindica la ironia com a eina per agafar distància del que estàs observant; Gray diu que a les persones ens salva la capacitat per riure’ns de l’absurd, i Steiner descriu l’ésser humà com l’únic animal capaç de somriure.
Carles Capdevila
ZYGMUNT BAUMAN
© Xavier Bertral
Zygmunt Bauman (Poznan, 1925) és un sociòleg d’ascendència jueva. Expulsat de la Universitat de Varsòvia el 1968, fa més de quaranta anys que es va establir a la Gran Bretanya i va continuar la seva tasca docent a la Universitat de Leeds, de la qual és professor emèrit. Va formular el concepte de «modernitat líquida» que li va permetre interpretar el caràcter de la vida contemporània dels últims quinze anys. Gairebé tota la seva obra ha estat traduïda al castellà, i en català algunes de les obres més recents són Temps líquids i La riquesa d’uns quants beneficia a tothom?
12 de març del 2013. Fa un any i mig que el vaig conèixer, en una primera entrevista a La Pedrera on em va descriure l’interregne en què vivim. Hem quedat a les nou del matí en punt al CCCB, l’endemà d’una conferència seva. Li dic que està en forma, ja que als vuitanta-vuit anys continua publicant llibres i fent ponències, i respon, seriós: «Quina alternativa tinc, quedar-me estirat al llit i anar-me morint?». Espero per si vol afegir-hi alguna cosa, però amb el cap em suplica un canvi de tema.
Diu que estem condemnats a viure uns anys interessants. La condemna indica que fer història no és gens divertit.
No és gens divertit, és dur. Només és interessant. No hi ha receptes, no hi ha senyals, cal experimentar, i això és adequat per a esperits amants del risc, de l’aventura, de l’experimentació. En el fons divideix la societat perquè deixa en inferioritat de condicions la gent que no sap moure’s sense referències.
Aquest és el seu consell per als professors, que experimentin?
Per a un professor està bé experimentar. Els professors han perdut una de les seves funcions més importants, que era la base de la seva autoritat en la història de l’educació. Fins ara el professor era el guardià del coneixement. Si volies coneixement, havies de passar necessàriament per ell. Ara, en canvi, han de competir per aquest rol, perquè el coneixement ve de moltes altres fonts. Internet ofereix l’oportunitat, temptadora i a la vegada enganyosa, d’estar en contacte amb el més nou, amb l’últim.
Vivim instal·lats en la novetat.
Som addictes a les novetats. Quan en una botiga et presenten un nou producte ho fan amb el missatge: «El mateix, però millorat». És una contradicció. Quan surt l’iPhone 5 llencem l’iPhone 4, perquè el 5 deu ser millor que l’anterior. Així és com funciona i per això la situació dels professors és difícil. Un professor s’ha graduat a la seva universitat, potser amb cum laude i tot, però vint o trenta anys enrere. I en tot aquest temps el coneixement ha crescut exponencialment. Tu sospites que t’has quedat enrere i els teus estudiants també ho sospiten. Entren a internet i en un moment troben una teoria nova de la qual no has parlat, perquè simplement has repetit les lliçons de l’any passat. Però l’any passat era un any diferent, i ara torna a ser diferent. I en definitiva, això erosiona els fonaments de l’autoritat dels professors. És molt greu.
I què ha de fer el mestre?
Com a professor has d’atreure els teus estudiants. Has de fer que confiïn en tu. Fa cent anys això passava automàticament i no havies de fer cap esforç, però ara és feina teva. Així que les virtuts del caràcter, de la moral, de la integritat, de la simpatia o de la comprensió, que no estan directament connectades amb la transmissió de coneixements, són vitals.
Vostè recorda sovint la frase d’Aristòtil «No és possible ser una bona persona si no ets en una bona societat». És possible ser un bon professor si no estem en una bona societat?
És un gran problema. Siguin quines siguin les teves qualitats personals, ets dins d’un sistema. Quan ets part de la universitat, ho ets també dels horaris, de les rutines de promoció, de les avaluacions… Quan escrius un article per a una publicació científica de la universitat, te’l sotmeten a una avaluació d’experts. Sovint se’l miren unes tres persones i es contradiuen entre elles. Aquest és un sistema que actua en contra de la creativitat, la invenció, l’enginy, el coratge i la imaginació, que queden per sota d’altres criteris com ara la seguretat. Si els tres experts llegeixen en l’article alguna cosa nova i desconeguda per a ells, de seguida pensen que és una bogeria i la descarten. I el que es publica al final és molt menys creatiu que l’original que vas enviar.
Tocaria arriscar més.
Ser creatiu vol dir assumir riscos. El benefici d’assumir riscos és que, de vegades, entre vint invents diferents, dos o tres seran formidables i canviaran el món. Però si elimines aquest element de risc i creativitat… Si al principi de la humanitat s’hagués frenat el risc, no estaríem asseguts en aquest edifici, seríem en una cova del paleolític. Sempre hi ha d’haver algú que s’atreveixi a desafiar la saviesa generalment acceptada. La gent que s’hi atreveix sovint és atacada per moltíssimes bandes. Els professors ho pateixen sovint i es veuen obligats a abandonar. M’oblido de les emocions, m’oblido de canviar el món i em quedo amb un únic problema: el fet que he de sobreviure. I això són molt males notícies per a l’educació.
Els joves de països emergents estan més preparats per als temps difícils que no pas els joves europeus?
Els joves europeus estan a la defensiva. Volen defensar el seu lideratge i el seu lloc en la societat; no són optimistes, són a la banda pessimista. Mentrestant, els joves de les economies emergents veuen com cada dia tenen més oportunitats al seu abast. No se senten amenaçats per l’atur, és el benestar de les oportunitats infinites. Igual que els va passar als joves europeus després de la Segona Guerra Mundial. Cada generació superava l’anterior. Els seus pares eren el punt de partida i ells no farien res més que pujar i pujar. Els joves europeus ara tenen la impressió que tindran enormes dificultats per mantenir el que tenien les generacions anteriors. Són estats d’ànim molt diferents. L’optimisme et dóna forces i coratge per actuar, per destacar. Estar a la defensiva, per contra, vol dir que desconfies a l’hora de mostrar-te i no explotes tot el potencial del teu enginy, de la teva intel·ligència. Més del 50% dels joves europeus que es van graduar l’any passat estan o bé sense feina o amb feines per sota de les seves expectatives, les seves ambicions i les seves capacitats. I això és molt descoratjador.
Sovint critica que rebem molta informació fragmentada. No creu que moltes de les idees vénen de connectar la informació fragmentada?
Els nostres cervells no s’han desenvolupat en la mateixa mesura que la informació que rebem, no l’hi podem guardar tota. No tenim servidors a la nostra disposició com els ordinadors. Al segle XIX encara hi havia una mena de cànon de cultural general. Tota persona educada havia de conèixer aquest cànon: John Stuart Mill en economia o Charles Darwin en evolució. Tota persona intel·ligent creia que estava obligada a participar en aquests cànons de cultura general… Crec que me n’he anat de la pregunta.
Li deia que potser connectar informació també és ser creatiu.
Quan estava a la universitat vaig veure que els del primer pis no llegien els llibres que llegien els del segon pis, i viceversa. No compartien els coneixements. El coneixement estava dividit en petites parts i cadascú en coneixia una. Ens estem especialitzant i fent-nos cada vegada més i més estrets de mires. És una situació complicada. Els nostres pares fundadors creien en un cos comú de coneixements. Tots disponibles i obligatoris per a la gent educada. Ara pots ser un gran expert en un tema i un complet ignorant en un altre.
Sempre diu que no fa prediccions, però el seu llibre Liquid Fear és de fa set anys i realment ha funcionat com una predicció, la por s’imposa.
Quan estàs analitzant tendències i extrapolant, fas unes deduccions. Si des del moment que fas les deduccions no canvia res, si no fem res, no és estrany que sigui tal com tu ho has dit. Sempre hi ha un 50% de probabilitats, a vegades l’encertes i a vegades no. Robert Merton, un dels grans sociòlegs americans, diu que totes les prediccions o bé són confirmades per elles mateixes o bé són negades per elles mateixes. No m’agrada que el que dic acabi passant, perquè sóc un escriptor més aviat pessimista. Això és com la Bíblia. No volien que la història confirmés el que van predir, volien evitar que passés, volien fer reaccionar la gent perquè actués i prevenir que passés. Així que no estic satisfet que s’hagi acomplert el que he previst.
Potser la por d’ara, de l’atur, de la crisi, és prèvia a una revolució.
La realitat econòmica de la majoria de la gent va començar a ser benestant cap als anys setanta. Començaven a canviar la seva economia, a millorar-la. Després la situació va empitjorar, però fins al 2005 no es va fer clarament visible per dues raons. La primera és que les dones van començar a treballar: a les oficines, a les fàbriques, així que ja no era només un membre qui sostenia la família. La segona és l’abús del crèdit. No tenies diners però anaves tirant de targeta. Era l’època d’«El demà serà millor que l’avui». Estàvem caminant a cegues i, de sobte, quan el crèdit es va col·lapsar i la gent no podia pagar els deutes, van començar a perdre la casa, la feina… De sobte es van adonar que l’economia anava en la direcció equivocada. Abans que això passés la gent era més aviat optimista, em compro una casa per un preu i la vendré pel doble. Però de sobte es van despertar.
I la por va començar a ser de veritat.
Ara veiem el que existia únicament com una por líquida, difusa. Durant el dia érem optimistes, a la nit eren tot malsons, fantasmes i por. I aquestes pors, que només teníem a la nit, el 2007 es van fer realitat. No crec que sigui mèrit meu preveure-ho. Simplement ha passat. Jo espanto la gent perquè deixin d’estar espantats i facin alguna cosa. Però no ho fan. És igual que amb el moviment Occupy Wall Street. Tothom ha sabut de la seva presència, excepte Wall Street, que ni tan sols s’ha adonat que estaven ocupats.
Té tornada enrere aquest creixement de la desigualtat?
Les societats són desiguals però en els últims dos-cents anys crèiem en la meritocràcia, havíem cregut que teníem una via per corregir el mal de la desigualtat de classes, que no tot depengués de si naixies en el barri equivocat. La meritocràcia ho reparava, estudiar et podia fer progressar, però aquesta faula que amb esforç, talent i determinació potser te’n sorties ja no és així. Quan la meitat de joves són a l’atur, quan una llicenciatura també et pot conduir a fer treballs porqueria, la meritocràcia queda greument ferida. Als Estats Units quan denuncies això et volen contradir amb èxits recents com el de Zuckerberg creant Facebook, o el model Steve Jobs i Apple. Gent que ha abandonat les universitats i ha triomfat. Però només són premis de consolació perquè són casos excepcionals, és com aconsellar-te que en lloc de creure en un sistema meritocràtic i just et compris un número de loteria.
Estem a prop d’una revolució?
No ho crec. La societat d’avui dia està més avesada a la divisió, a la individualització i a la privatització. El més característic de l’era de les revolucions és que funcionava com una gran fàbrica de solidaritat. Hi havia grans grups que s’unien, la gent creia que el seu destí estava en mans col·lectives. Era l’època d’aixecar-se junts, de l’interès comú i de la idea d’una bona societat, d’un model de bona societat. Era l’hora de fàbriques de solidaritat i també d’utopies. No estem vivint en aquella societat. La nostra societat no és una fàbrica de solidaritat, és una fàbrica de desconfiança i competència. A més, no tenim cap model de bona societat. El tens? No ho crec. I si el tens més aviat et farà por mostrar-lo, no fos cas que la gent se’n rigués. La gent no pensa en termes de bona societat, la gent pensa a trobar un espai de conveniència i confort en aquesta societat bàsicament incòmoda, inconvenient i hostil. No tenim l’entorn social que necessita una revolució. Ens cal trobar noves maneres de gestionar aquesta situació caòtica.
Sempre busquem responsables de la crisi. Qui controla el món?
Ningú, ningú. Hi ha un divorci entre poder i política. El poder és la capacitat de fer coses, es limita al que un pot fer i un altre no. La política és la capacitat de decidir quines coses s’haurien de fer i quines s’haurien d’evitar. Els poders es guien per les oportunitats, per més beneficis, per accionistes, per resultats econòmics millors, i eviten les qüestions que tenen en consideració les institucions polítiques: la salut, l’educació, la qualitat de vida, etc. El poder s’ha emancipat del control polític i s’està oblidant de totes aquestes qüestions, amb resultats devastadors. No hem desenvolupat institucions polítiques de manera global, les que hi ha són a nivell d’estat nació. El poder es mou lliurement a través de totes les fronteres, però les polítiques no. I és hora de canviar això. Ningú sap on anem, estem simplement vagant de manera cega. No confiem en els polítics perquè ells no tenen cap pla, només reaccionen a la crisi.
Manen els mercats.
Adam Smith va dir que actuàvem amb poca informació i coordinació, però el mercat acabava posant ordre. S’ha demostrat que el mercat no és savi i que és capaç de crear uns problemes que no sabrà resoldre.
Encara que sigui un escriptor pessimista, sembla que té un bon sentit de l’humor.
L’humor dels homes penjats. No crec que sigui humor, és ironia. La ironia consisteix a agafar distància davant del que estàs mirant. No és humor. A més, dius que sóc pessimista…
Bé, vostè ho ha dit.
Però no he perdut l’esperança. Si hi ha un aspecte humà immortal és precisament l’esperança. No em puc imaginar la raça humana sense esperança. És el nostre element definitori. Fins i tot en les pitjors circumstàncies tenim esperança. Així que jo encara espero que la gent entri en raó. Crec que la majoria ja ho estem fent després del col·lapse del crèdit, sabem que mantenir aquest nivell de consum no és sostenible. La societat occidental sap que la nostra manera de viure no és sostenible. És simplement impossible de gestionar: el planeta no ho pot suportar. Estem consumint, aquí a Occident, la majoria de les fonts del planeta. Hi ha càlculs que diuen que estem consumint els recursos d’un planeta i mig. I si ara els països emergents –el Brasil, Sud-àfrica, l’Índia– s’hi uneixen, necessitarem cinc planetes. Qui trobarà els quatre planetes que ens falten?
Com explica el seu èxit?
Hi ha un tipus de matrimoni on la dona mai envelleix. Però és perquè el marit sempre està canviant de dona i per això sempre és jove, sempre té la mateixa edat. Jo he ensenyat tota la meva vida. I els estudiants sempre tenen la mateixa edat, així que mai he deixat de tenir contacte amb les generacions joves de cada moment. I això encara ho mantinc, segueixo estant en contacte amb els joves. Quan el meu nét era jove (ara és un gran advocat), li deia a la gent: «Normalment els avis s’adrecen als nens per preguntar-los com vivim, però jo vaig al meu avi per preguntar-li com vivim nosaltres». Crec que puc imaginar-me què li està passant a la gent jove ara mateix. És una qüestió d’empatia. Per a un professor en l’àrea de les ciències humanes és possible. Esclar que si ets físic ho saps tot sobre electrons, hidrògens… però poc de la percepció humana del món. En la nostra professió tenim l’oportunitat, que podem aprofitar o no, de mantenir-nos en contacte amb la part més humana.
JOHN GRAY
© David Levenson/Getty Images
John Gray (South Shields, 1948) és professor emèrit de pensament europeu a la London School of Economics. Aquest filòsof i politòleg britànic no creu que el món progressi, i no s’està de debatre les seves opinions des d’una posició liberal i amb una forta dosi d’humor incisiu. Els seus darrers llibres es troben traduïts al castellà, com ara Anatomía de Gray (una selecció d’assajos) i El silencio de los animales. I en català podem llegir el text d’una conferència feta al CCCB a Tecnologia, progrés i l’impacte humà sobre la Terra.
5 de desembre del 2014. Em rep a Londres, al despatx dels seus agents literaris, i durant una hora i mitja no s’atura gairebé ni per agafar aire. Ja marxant em pregunta per la independència catalana i em suggereix que no esperem res d’Europa. Ni en general ni en aquest tema.
Estem en un moment de grans canvis. Millora, el món?
Les millores només són acumulatives en la ciència i la tecnologia. En el moment científic en què estem ara és difícil que el coneixement es perdi. Fins i tot si el 90% dels científics del món morissin de grip. La majoria de coneixements estarien emmagatzemats a les biblioteques, i també electrònicament. Però l’ètica i la política són diferents. És cert que a la major part d’Europa almenys les dones i els gais estan molt millor que abans. Però el que passa amb les millores de tipus ètic o polític és que poden allargar-se durant unes quantes generacions, però es poden perdre i es perdran. I aquesta és una idea que els romans, amb Marc Aureli, o els grecs donaven per descomptat.
La història com un cicle.
Com un seguit de civilitzacions que emergeixen i cauen. Això abans es donava per fet. Avui no es pot ni dir, és la forma més radical de censura. I és autocensura, perquè la gent no ho vol entendre. Jo crec que és un efecte del postcristianisme. Ja sap pels meus escrits que sóc ateu. Crec que les religions –el cristianisme, el judaisme…– han fet coses bones per a la humanitat, però també han provocat desastres. Li donaré un exemple de millora que ha desaparegut completament: el sobtat retorn de la tortura. No és que la tortura hagués deixat d’existir, però almenys es va prohibir i condemnar.
I vostè va anticipar que tornaria.
Quan vaig publicar el meu article sobre la tortura, el febrer del 2003, encara no s’havia envaït l’Iraq. Després la gent em preguntava si jo ja sabia que hi hauria tortures. Jo no ho sabia, però estava 100% segur que la tortura s’utilitzaria a escala global. Per què? Només cal observar la història. L’escenari era el d’un món neocolonial. Aquest tipus de guerres sempre impliquen tortura. Algèria, el Vietnam quan els francesos i els americans hi eren… No cal ser un geni. I alhora, el 2003, alguns dels nous conservadors tenien molta influència a la Casa Blanca. I defensaven la tortura, en públic. Vaig unir aquests dos factors i vaig escriure l’article. Els que el van llegir em van titllar de cínic i pessimista. Deien que no podia passar. Però en el moment en què els americans van arribar allà, van començar les tortures.
Li ha passat més vegades?
El setembre del 2008 vaig publicar un article titulat «La bogeria del conte de fades progressista». Tractava sobre Rússia. Una de les coses que deia en aquell article –era l’època de la crisi de Geòrgia– és que si els governs occidentals intentaven estendre la seva influència a Ucraïna, Ucraïna es partiria en dos. Em van dir que era un boig, que estava sent apocalíptic i que era absolutament impossible que el que jo deia passés. Però jo n’estava segur.
És pessimista, i l’encerta.
Observem cicles de barbàrie en la civilització, i en la política i l’ètica. Són cicles imparables. No vull dir que no s’hi pugui fer res, però si entenguessin el risc de fer el que els governs occidentals han fet a Ucraïna, no ho haurien fet. Si entenguessin els riscos del que van fer a l’Iraq, no ho haurien fet. Són clixés terribles, es deia que el problema era la tensió. Si haguessin pensat cinc minuts sobre el problema real, no haurien fet el que van fer. I de fet se’ls va aconsellar que no ho fessin. La CIA no volia fer-ho. Els militars eren molt cauts. Tots deien que seria difícil. Però els líders polítics van seguir endavant, dient que eren més llestos i que sabien el que es feien. Però no sabien el que es feien. Aquesta és la realitat més aterridora. Si vas al Pròxim Orient o Rússia, en molts països et trobes amb la idea que a Occident hi ha un petit grup de líders extremament maquiavèl·lics ideant els seus plans. No és cert. Alguns dels que tenim a dalt són gent confusa i convencional, perseguint fantasmes.
Quins fantasmes?
Els fantasmes són les idees que han heretat dels últims deu o vint o trenta anys. Es fiquen en guerres i després no saben què fer o com sortir-ne. La realitat és que ningú mana, ningú se’n fa càrrec. Com va dir John Maynard Keynes, els governs agafen les idees d’algun paper oblidat i ple de gargots: així és com actuen. No hi ha gaire cosa més que es pugui fer. Jo no escric per canviar la política, perquè no crec que sigui possible. Escric per a lectors individuals, no per a un nou partit o un nou món, escric per a lectors que sospiten que hi ha algun error en la visió predominant del món.
No vol ser una persona influent.
No, ja vaig embolicar-me en la política fa molts anys. El que aprens és que, en política, de tant en tant es fa algun canvi per millorar, però la major part del temps l’únic que trobes és absurditat. I és natural, la política no és un projecte per emancipar la humanitat. La política és un esforç temporal per lluitar contra els mals humans. L’estat del benestar és un bon experiment que ha durat trenta anys. Quan als setanta jo estava amb la dreta, creia que ens duria a la bancarrota. Després vaig canviar d’opinió i em van tractar de traïdor. No veig la política com una cosa ideològica, sempre l’he vista com una recerca de solucions temporals a problemes permanents. La majoria de la gent pensa que la història és un seguit d’errors dels quals aprenem alguna cosa.
I no creu que n’aprenguem, de la història.
L’únic que aprenem és que la bogeria humana és eterna. La major part dels desastres de la història no passen per error, sinó que passen quan els que produeixen els desastres saben –o se’ls ha dit– que les seves polítiques produiran desastres. L’euro n’és un exemple. Jo sempre he sigut proeuropeu. Però quan l’euro va començar a expandir-se, vaig començar a veure-ho amb ull crític. Ara sóc euroescèptic. Una de les raons per les quals em vaig separar del thatcherisme és que Thatcher era euroescèptica. I ara jo també ho sóc. Potser tenia raó en això. El que ha passat amb l’euro no ha sigut un error, ha sigut una bogeria. I una bogeria persistent. Per què? Perquè hi has fet una gran inversió intel·lectual i moral, que pot estar connectada amb el teu poder o els teus ingressos. I una raó encara més profunda: esdevé una part del sentit de la vida d’aquesta gent. Hobsbawm, el gran historiador comunista, tenia el carnet del Partit Comunista quan va morir, encara que el partit ja no existís. Per què? S’identificava amb aquesta bogeria criminal. La seva vida hauria estat buida de significat sense això.
Però com se sent profetitzant coses dolentes i tenint raó?
He tingut raó un parell o tres de vegades. No en tot. Vaig creure que l’euro ja hauria caigut a hores d’ara i m’equivocava. Crec que el que ha passat és pitjor. Hauria sigut millor si hagués caigut durant la crisi. Jo admiro George Soros. Ell creu que el projecte europeu es pot salvar, jo no. En la meva opinió ara el perill és que el projecte no és reformable. El cost de salvar el projecte, pel que fa l’euro, és que en gairebé tots els països europeus la política s’està desestabilitzant, i en molts països, no només a Espanya, està provocant els antics dimonis europeus: antisemitisme i règims de l’odi. La política ja està enverinada.
No veu futur a Europa?
Quan vaig ser a Barcelona, el 2011, al CCCB, vaig conèixer un grup de joves que emigraven. Em van preguntar què faria jo en el seu lloc. Si jo fos una persona jove, de vint o trenta anys, en la situació actual a Espanya tindria bàsicament dues opcions: o involucrar-me en algun projecte de resistència política o emigrar. Faria una cosa o l’altra. Sento molta simpatia pels joves d’avui dia, aquests a qui anomenem la generació perduda. Si jo tingués vint-i-vuit anys i estigués vivint a casa dels meus pares, amb molta educació però sense feina, intentaria ser realista. No voldria perdre uns anys irrecuperables de la meva vida.
Què pot passar, doncs?
Una de les situacions més inestables ara mateix és a França. Si Marine Le Pen quedés segona –ja no dic guanyar– seria un escenari terrible. El sistema podria trencar-se abans. La caiguda seria molt dolorosa. Però per a mi fins i tot un trencament com aquest seria preferible a seguir així durant vint anys més. Perquè és essencialment irreformable. Hi ha gent a l’esquerra que pensa que pot ser reformable. Jo, no.
On se situa políticament?
No estic lligat a cap partit. Voto tàcticament.
Encara existeix l’esquerra?
A Anglaterra? És molt dèbil. Crec que el problema al Regne Unit és lleugerament diferent, perquè no som dins l’euro. No crec que s’hagi pensat gaire en com adaptar-se per fer de l’economia una cosa més humana en un context altament globalitzat. El que diuen ara alguns al Partit Laborista és que el que necessitem al Regne Unit és una espècie de capitalisme més responsable, més amable, i que es preocupi més de la gent. Però som probablement el país més globalitzat del món. Més que Amèrica. Podem fer petites millores, que no duraran per sempre.
Què en pensa de Thomas Piketty i aquest tipus de crítiques al capitalisme?
No és res nou. Simplement aporta dades i xifres sobre el que ja deia Marx. Ja no hi ha cap agent polític. La tecnologia ha distribuït la classe treballadora arreu. Ja no és a les fàbriques. Crec que les persones no controlem el progrés tecnològic. A Europa hem decidit no tenir transgènics. Podem tenir raó o no tenir-ne, però és només una qüestió tecnològica. I aquestes coses tenen efectes globals. Quan la gent diu «nosaltres farem això», qui és nosaltres? La humanitat és una ficció. Hi ha unes quantes organitzacions globals, però en essència la humanitat no té cap poder d’acció col·lectiva.
Es poden aconseguir progressos.
Fa vint o trenta anys es temia que els programes nuclears s’expandissin. Ho van fer una mica, al Pakistan. També en algunes zones de Sud-àfrica. Però ho van deixar estar. Així que amb un estret grau de cooperació es pot fer alguna cosa. Potser no es va poder parar del tot, però alguna cosa es va fer. Però no hi ha cap col·lectiu humà que faci coses, cap col·lectiu o agent humà que decideixi coses. El que hi ha són estats, no-estats, criptoestats –com Islàndia. Hi ha determinades coses que es poden fer en llocs particulars en moments particulars. De vegades per l’esquerra, de vegades pels liberals.
Però creixen els riscos.
Un dels perills del moment és que sembla que els governs occidentals, Europa i Amèrica, serien feliços si Putin fos derrocat i hi hagués un canvi de règim a Rússia. Jo crec que Putin és perillós i el seu règim és terrible en molts sentits. No tant com el comunisme, però terrible. Però mira què ha passat en altres països on ha canviat el règim. Com Líbia, per no parlar de l’Iraq. D’altra banda, el comparen amb Hitler. Ho trobo exagerat. Però posats a comparar, Hitler era molt popular, fins que va començar a perdre la guerra. Si Putin cau, qui el reemplaçarà? Un liberal? Ho dubto. El podria reemplaçar algú menys intel·ligent, menys contingut, menys calculador, molt més tirà. Podria ser molt perillós. Occident d’alguna manera ha contribuït a les seves polítiques.
I què pot passar?
Si la relació entre Europa i Rússia empitjora, i Putin d’alguna manera se sent temptat a emprendre una nova aventura, als estats bàltics per exemple, seria catastròfic. No seria necessàriament una guerra nuclear, però estaríem tornant al 1930. No al nazisme. Però en la majoria de països europeus hi està havent moviments tòxics. Tinc entès que a Espanya la majoria de les radicalitzacions han vingut de les esquerres. D’alguna manera heu tingut sort. No teniu Le Pen. Esclar que la radicalització de dretes la teniu a la memòria, suposo que això hi ha ajudat.
La violència sempre apareix.
Els homes forts s’utilitzen a tots els bàndols. Per això en general no estic a favor de les revolucions. Passen, i de vegades s’obtenen bons resultats, però sovint a un cost enorme. I crec que aquesta és una altra de les raons per les quals alguna gent de l’esquerra encara m’odia. Perquè tot i que he criticat el capitalisme, sóc molt prudent amb les revolucions. Fins i tot a Espanya diria que els horrors de la Guerra Civil encara no s’han oblidat. Encara que hi hagués vint o trenta anys de silenci. I ara han tornat a sortir, molts anys després. I és terrible el que va passar.
Les revoltes àrabs incitades a les xarxes socials van ser una il·lusió?
Vaig escriure poc sobre aquest tema, perquè la gent no hauria pogut suportar el meu pessimisme. El que hauria escrit és que admiro tots aquests joves, però a Egipte només hi ha dues institucions o organitzacions de lideratge: l’exèrcit i els Germans Musulmans. El 60% de la població és analfabeta. Hi havia gent que sortia a les places, però què fas amb aquesta gent tan pobra? El resultat era previsible. No em sorprèn gens. Es van escriure moltes estupideses en aquell moment. És com les revolucions del 1848. Al cap d’un parell d’anys s’havien reprimit. I van caldre cent cinquanta anys perquè la situació a Europa s’estabilitzés. De veritat que ho poden aconseguir al Pròxim Orient en un parell de mesos? Trigaran anys, o potser dècades. No dic que hagin de seguir el procés europeu, que ha sigut nociu en molts sentits. Amb el procés colonial, per exemple. En cert sentit es van crear estats artificials en molts països. En això Europa hi té certa responsabilitat.
Quina mena de responsabilitat?
El que ha fet Occident fins ara ha sigut tot desastrós. Tot el que hi hem fet ha sigut un complet desastre. Hauríem de deixar-ho estar. I ja no necessitem el seu petroli. No hi durem la pau. En part perquè el conflicte té un component religiós. Ara mateix estan en una espècie de semirevolució que segurament seguirà així durant una o dues generacions. Però convertir-se en una democràcia no és una cosa que es pugui fer en un parell de mesos. La gent això no ho vol veure, perquè és depriment. I perquè no estan familiaritzats amb la història. La majoria de les esperances que la gent diposita en la política són il·lusions. És dur, però jo escric per a la gent que d’això pot fer-ne ús.
Li agrada ser polèmic.
Crec que hi ha determinades postures que mereixen la mofa. Hi ha postures que són estúpides, nocives i populars: són les que escullo per burlar-me’n. He tingut moltes polèmiques amb Steven Pinker, per exemple, que diu que el món és cada vegada més pacífic. En el meu nou llibre dedico una sàtira contra ell. Les morts de no combatents han augmentat des de la Segona Guerra Mundial. Això és ser més pacífic? La configuració de la violència ha canviat, però no la seva intensitat. Com a Síria: si milions i milions de persones viuen en ciutats devastades, es refugien als camps i moltes moren abans del que haurien mort, han mort per la guerra? Si a algú se’l tortura o se’l viola, hi ha seqüeles. Estrès posttraumàtic, depressió. O acaba pobre, o emigra i mor sol en algun lloc del món. L’ha mort la guerra? Jo diria que sí. És una qüestió de causa i efecte. La violència no és només un tret al cap.
El noto enfadat amb Pinker.
Crec que és un punt de vista molt nociu. Jo intento burlar-me’n. El que Pinker diu és que la guerra és un fenomen antiquat. Però la realitat és que les guerres moltes vegades estan subcontractades. Les grans guerres han destruït civilitzacions. Hi ha un gran escriptor de viatges britànic, Norman Lewis, que va viatjar per tot el món durant els anys cinquanta. Va denunciar l’impacte i el maltractament –i fins i tot el genocidi– dels fonamentalistes americans en societats tribals a l’Amazones. També parla sobre Àsia del Sud i de l’exquisida i delicada civilització que hi vivia. Què ho va destruir? Les seves guerres? El que realment els va destruir va ser l’últim període de la colonització occidental. El més violent. Per això no estic només en desacord amb els punts de vista com el de Pinker: els menyspreo profundament. Parts de la civilització van poder sobreviure a l’imperialisme, però no a les guerres. Crec que és un punt de vista moralment corromput i fals.
Tria bé els seus rivals intel·lectuals.
Si estàs interessat en una visió realista del món, no et pots prendre seriosament Dawkins, Pinker, Fukuyama… Escriuen molt, i llibres molt llargs. A mesura que em faig gran intento escriure llibres més i més curts. I només he sigut polèmic amb postures que mereixen la mofa. Quan el 2008 vaig dir que hi podria haver una guerra a Europa es van posar les mans al cap. Però el que està passant a Ucraïna és una guerra. És el món de Stefan Zweig que torna. No ho hem superat, no som més intel·ligents. Són les mateixes bogeries.
Cap altre objecte de la seva crítica?
La intimidació religiosa, per exemple. Jo sóc ateu i crec que la religió ha fet molt mal. Però si mirem el segle XX, la major part del mal l’han fet projectes seculars. La majoria dels alts càrrecs nazis eren ateus, i se suposava que tots els comunistes havien de ser-ho. Mofant-me i posant en ridícul aquestes postures intento treure a la llum la seva absurditat. Ara estic escrivint un assaig sobre l’ateisme i una de les coses que intento explicar –però no intento convèncer ningú– és que la idea que la ciència podria generar un nou tipus d’ètica és una idea que ja ha tingut lloc dues o tres vegades a Europa, i sempre ha sigut un desastre. Ja va passar a finals del segle XIX. Només cal mirar les teories racistes que van fer servir els nazis. Els nazis van fer servir moltes de les idees del biòleg alemany Ernst Haeckel, com la jerarquia dels grups racials. Ara molts autors americans defensen que l’ètica hauria d’estar basada en la ciència. L’ètica és un terreny a part. Has d’entendre clarament el món en què vius i en això la ciència pot ajudar. Però la ciència no et pot facilitar els judicis ètics. Aquest error s’ha comès una vegada i una altra.
Recorre a la sàtira sovint. Creu que l’humor ajuda?
Als meus llibres dono molts arguments per a qui els vol, però crec que riure’s d’una postura també pot ser molt útil. L’humor és una capacitat humana. Alguna gent em pregunta què diferencia els humans dels animals. Som animals, però som diferents. Jo crec que hi ha quatre diferències i una és recórrer a l’absurd.
Repassem les quatre diferències?
La primera és que tenim una consciència molt més clara que cap altre animal de la inevitabilitat de la mort. No entenem la mort, però sabem que hi haurem de fer front. El segon factor és que necessitem explicar-nos una història coherent de les nostres vides. Si no ho podem fer, solem posar-nos malalts, d’una manera o una altra. O embogim. Això ens porta a les religions, una cosa que els animals semblen no tenir. Una altra diferència que exploro en el meu nou llibre és que només els humans cacen i maten altres humans –i també a ells mateixos– per donar un significat a les seves vides. La violència beu de moltes raons. De vegades del pragmatisme. Fins i tot els suïcides que es maten lligats a bombes. La gent pensa que és un fenomen religiós, però no ho és.
En molts casos sí.
Molts dels primers suïcides lligats a bombes al Líban, als anys vuitanta, eren laics. Alguns eren cristians. Alguns, membres del Partit Comunista. O els Tigres per a l’Alliberament de Tàmil Eelam, a Sri Lanka. Eren leninistes i no creien en la vida després de la mort. Ells van inventar el cinturó bomba. Aleshores no era religiós, ho és ara. Una característica única dels humans és que maten altres humans i, voluntàriament, accepten la seva pròpia mort amb l’objectiu de donar un significat a les seves vides. Això és únic. Cap altre animal mata per això. Maten per protegir les cries, per protegir el territori, per trobar menjar… En aquest sentit, els humans són pitjors que els altres animals. Saben que moriran i necessiten respostes. Els humans senten la pèrdua de significat molt més que la pèrdua de la vida. Això és molt important. Per això se suïcida, la gent.
I la quarta diferència?
Només els humans tenen el sentit de l’absurd. Això és una cosa positiva. Un dels escriptors del segle XX que més admiro, sobretot dramaturg però també amb alguns diaris molt bons, és Ionesco. La major part del temps la meva feina és evidenciar l’absurditat de projectes i formes de pensament que trobo extremament irracionals. La gent diu que això és negatiu. Bé, no em riuré d’un leprós. Però crec que l’habilitat de riure’s de l’absurd és interessant.
Si ens trobem d’aquí a deu anys, què haurà passat a la seva vida i al món?
A la meva vida no ho sé. Al món segurament hi haurà un conflicte més gran amb Rússia. On acaba el joc amb l’euro? Més retallades, més austeritat, menys estat del benestar, més amargor… També serem en un conflicte –no sé de quin tipus– més gran amb Rússia. El declivi americà segurament continuarà, amb grans desigualtats internes. Una altra de les coses que crec és que la situació de la classe mitjana a tot el món serà pitjor, o almenys amb més inseguretats. En alguns països potser tindran uns ingressos alts, si evitem una espècie de deflació a Europa. Però hi haurà parts del món on els ingressos seran molt insegurs, perquè els oficis tradicionals de la classe mitjana, incloent-hi els metges, són insegurs.
Per què?
La robotització en aquest terreny és increïble. Pensem en com ha canviat en deu anys la nostra vida, amb internet i la tecnologia. El periodisme ha canviat absolutament en els últims deu anys. L’edició també. I les universitats. Això continuarà. Fins i tot s’ha estès en àmbits com els taxis. Uber està acabant amb el taxi tradicional. I això només és el principi. Moltes de les posicions de la classe mitjana i les seves estructures han desaparegut. Hi haurà una espècie de reproletarització. Però no en el sentit que hauria pensat Marx. El proletariat es va concentrar a les fàbriques. Ara passa el contrari. Crec que això no es pot aturar i seguirà així durant deu anys, segur. A diferència del que pensa molta gent, crec que no hauríem de desitjar una crisi a la Xina. Tot i que no és un règim tan fosc com el maoisme, també té els seus aspectes foscos, com la repressió. Però no crec que hàgim de desitjar que pateixi una crisi. El seu creixement hauria d’alentir-se. Per raons mediambientals i per moltes altres raons. Seria beneficiós per al món si pogués estabilitzar la seva situació. Això no vol dir que es converteixi en un país democràtic, esclar. Un dels grans mites, residual del marxisme, és que la classe mitjana és la salvadora del món. Que on hi ha classe mitjana es vol estar unit, es vol ser lliure. I no té per què ser així.
I què passarà amb nosaltres? Seguirem amb la bogeria de l’autoajuda, les pastilles per ser feliços, les addiccions tecnològiques…?
Això és incurable. Internet i el ciberespai estan molt bé, jo els utilitzo per a moltes coses: per fer recerques, per veure pel·lícules… Però també es pot utilitzar com una arma. Envaeix la nostra privacitat. Per cert, això ja ho vaig dir en el meu llibre el 2002. Això d’Al-Qaida –vaig dir– es farà servir per eliminar la nostra privacitat. Ningú em va creure: estava sent massa pessimista. El preu de l’individualisme serà la pèrdua de privacitat. En altres paraules, l’etern retorn a la bogeria continuarà. Si podem evitar una altra gran guerra, que crec que és possible, podrem fer front a alguns dels problemes que tenim. Que no vol dir que canviïn les coses en els fonaments. La gent seguirà sent fanàtica. Els humans seguiran sent el que sempre han sigut. Amb el seu sentit redemptor de l’absurd.
Бесплатный фрагмент закончился.
