Читать книгу: «Sintaxi i semàntica de l'article (2a ed.)»
SINTAXI I SEMÀNTICA DE L'ARTICLE
BIBLIOTECA LINGUÍSTICA CATALANA
Dirigida per A. Ferrando i A. López García
SINTAXI I SEMÀNTICA DE L'ARTICLE
A. BRIZ / M. PRUNYONOSA
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
1a. edició, octubre 1987
2a. edició, juliol 1990
Nota a la segona edició:
En aquesta segona edició s'han corregit alguns errors tant de forma com de contingut apreciats a la primera; tanmateix s'ha intentat la seua actualizació bibliogràfica.
Fotocomposició: Servei de Publicacions de la
Universitat de València
I.S.B.N.: 978-84-370-9366-6
Edició digital
Servei de Publicacions
Universitat de València
Disseny portada: Tomás Burgos
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ
1. ORIGEN I DESENVOLUPAMENT DE L'ARTICLE
2. ESTATUT GRAMATICAL DE L'ARTICLE
3. PARADIGMA
4. LA FUNCIÓ DETERMINADORA DELS ARTICLES
4.1. El tractament lògic dels articles
4.2. La teoria gramatical de la determinació (Doctrina del coneixement previ)
5. LA FUNCIÓ DETERMINADORA-CONTEXTUAL DELS ARTICLES: LA TEORIA DE L'ACTUALITZACIÓ
5.1. La teoria de l'actualització: una nova formulació de la teoria del coneixement previ
5.2. Unes altres concepcions significatives dels articles
5.2.1. Concreció/Abstracció
5.2.2. Inclusivitat/Exclusivitat
6. LA FUNCIÓ "LÒGICO-ESTRUCTURAL" DELS ARTICLES: EL MODEL ESTRUCTURAL
7. UNA PROPOSTA INTEGRADORA: L'ANÀLISI TEXTUAL DELS ARTICLES
7.1. Introducció
7.2. Les funcions primàries de l'article
7.2.1. La funció sintagmàtica oracional
7.2.2. La funció textual
7.2.2.1. La necessitat d'un canvi de perspectiva
7.2.2.2. Quin és el valor de l'article des d'aquesta nova perspectiva textual? ...
7.2.2.3. Les condicions textuals per a l'ús dels articles
7.2.2.4. L'article zero
7.2.2.5. L'anomenat article genèric
7.2.2.6. Article, demostratiu, possessiu i pronom personal de tercera persona.
7.2.2.7. Unicitat i especificitat
7.2.2.8. Conclusió
8. MECANISMES DE SUBSTANTIVACIÓ. EL VALOR I LA FUNCIÓ DELS ARTICLES: UNA NOVA PROPOSTA MULTILATERAL
8.1. El•lipsi i substantivació
8.2. Despronominalització i substantivació
8.3. D'altres factors que intervenen en el procés de substantivació
8.4. Substantivació i lexicalització
8.4.1. Substantivació i lexicalització dels adjectius de persona i éssers animats
8.4.2. Substantivació i lexicalització dels adjectius referits a coses
8.5. Les construccions article + adjectiu, article +de + nom i article + oració de relatiu
8.5.1. La construcció Article + Adjectiu
8.5.2. El (neutre) + Adjectiu
8.5.3. Article + Adverbi de grau + Adjectiu
8.5.4. Article + Adjectiu en aposicions
8.5.5. Article + Adjectiu possessiu
8.5.6. Article + DE + Nom i Article + Oració de relatiu
8.5.6.1. Article + DE + Nom
8.5.6.2. Article + Oració de relatiu
8.5.7. Article + Infinitiu
9. SOBRE ELS USOS DE L'ARTICLE
BIBLIOGRAFIA
NOTA PRELIMINAR
La Biblioteca Lingüística Catalana naix de la col•laboració que exigeixen les necessitats més peremptòries. Hi ha un tipus d'obres que ningú no ofereix als editors, i són aquests els que -contràriament al que sol passar en el camp de la bibliografia científica- les demanen als autors. Una tesi doctoral s'ocupa generalment de qüestions massa específiques perquè el públic culte hi puga estar interessat: editar-les representa, quasi sempre, un favor que l'editorial presta a la ciència i a l'autor. En l'altre extrem, un manual redunda en benefici d'autor i editor, i, si les expectatives són favorables, l'acord de publicar-lo se sanciona ràpidament.
Però, ¿què en direm de les obres de consulta, de les col•leccions que desenvolupen el ventall temàtic d'una disciplina científica amb un criteri unitari per a totes i cada una de les qüestions abordades? Els autors d'aquest tipus de treballs no són lliures: l'editorial els imposa un límit d'extensió, l'exigència de tractar l'estat de la qüestió, i fins i tot una línia expositiva unificada. L'editor tampoc no se sent còmode amb el projecte: d'una banda, encarar-s'hi implica el compromís implícit -i, en el nostre cas, explícit- d'esgotar la matèria, de fer que tots els temes projectats es publiquen amb la qualitat científica i dins els terminis previstos; d'altra banda, es veu obligat de bestreta a renunciar a la mera pruïja de la rendibilitat per mor de la necessitat social que l'ha motivat. No és, doncs, estrany que aquest tipus de col•leccions siga poc freqüent en el panorama editorial.
La Biblioteca Lingüística Catalana, promoguda pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, realitza així una funció que, probablement, només un organisme d'aquesta naturalesa pot mamprendre. És obvi que el panorama bibliogràfic de la llengua catalana disposa de monografies substancioses i gramàtiques excel•lents, però manca d'una col.lecció com la que ara ens proposem publicar. Quan un lector culte, un professor de Batxillerat o d'EGB, o un alumne de Filologia vulga conéixer de forma ordenada i comprensible tot allò que s'ha escrit sobre lingüística o filologia catalana, és probable que no sàpia on trobar-ho: si acudeix a les gramàtiques s'adonarà que són excessivament generals i que, endemés, cada una està orientada en un determinat sentit -normatiu, generativista, estructuralista, etc.-, i no dóna compte dels altres. Si escorcolla en les biblioteques se sorpendrà pel fet que uns temes han estat investigats de forma exhaustiva i que altres manquen per complet de referències fiables.
En aquestes circumstàncies, és evident que ens cal una col•lecció amb les següents característiques:
a) Que abrace el conjunt de la Lingüística i la Filologia catalanes, des del nivell fonològic al pragmàtic, passant pel morfològic, el sintàctic i el semàntic, i no només des de la perspectiva sincrònica sinó també des de la diacrònica.
b) Que presente l'estat de la qüestió de cada tema estudiat, i no únicament la perspectiva de l'autor.
c) Que el nivell expositiu procure conjuminar les exigències de la cientificitat amb la màxima claredat i senzillesa.
En altres dominis lingüístics la idea fou mampresa fa anys i amb un èxit ben notable: la sèrie Textbooks in Linguistics de Cambridge University Press dedica volums específics a l'aspecte verbal, a la formació dels mots, a la dialectologia, a la fonètica acústica, etc; la col•lecció Que-sais-je? de Presses Universitaires de France en la seua sèrie blava (filologia) aborda estudis sobre sintaxi del francés, l'argot, l'etimologia, el "patois", el francés antic, etc.
La Biblioteca Lingüística Catalana s'ha proposat d'omplir una llacuna similar en el camp del català. Cada vegada que un professor o un estudiant vulga preparar un tema de lingüística i filologia catalanes -sobre l'adjectiu, sobre els dialectes, sobre el sistema verbal, sobre els modificadors, sobre història de la llengua, sobre comentari de textos, etc.- agrairia que algú (generalment un especialista en la matèria) li proporcionàs un resum de tot allò que se n'ha dit, des d'una perspectiva lingüística general, i de les possibilitats d'aplicació al català, tant si comptàvem amb estudis específics com si no. Si pogués disposar d'una biblioteca exhaustiva, senzilla i de preu assequible, és indubtable que el seu treball s'hi veuria facilitat: en un moment en què l'ensenyament del català experimenta un auge considerable, la conveniència d'aquesta col•lecció respon, alhora i potser amb més motiu, a una vertadera necessitat social.
Per a dur endavant el projecte, ha estat imprescindible la col•laboració d'investigadors de diverses universitats, tant de la nostra àrea lingüística com de fora. La Universitat de València agraeix aquest esforç intel•lectualment no gaire grat, amb la seguretat que suscitar vocacions per a l'estudi de la llengua catalana és el millor guardó que se'ls pot oferir.
València, octubre de 1987
INTRODUCCIÓ
Aquest treball pretén ser una aproximació a determinats problemes que presenta l'article en la llengua catalana. Tal com diu el títol, hi volem fer un examen i discussió dels problemes relatius a la funció i significació de l'article.
Les qüestions bàsiques que plantegem són: l'estatus gramatical, la connexió amb d'altres classes de paraules, el paradigma, els valors de determinació, actualització, els valors lògico-estructurals i els textuals, el problema de la substantivació i un recull d'usos. En tots ells hem tractat d'exposar una descripció d'acord amb les gramàtiques, que considerem, però, el començament d'una indagació lingüística; per això no és una exposició que es limita a descriure els fets o un recull de les gramàtiques, sinó que tracta d'obrir la discussió dels diversos aspectes que configuren la conducta sintàctico-semàntica de l'article i proposar-ne algunes explicacions.
I aquesta és la idea motriu de l'obra: oferir una mena de presentació de l'article, els problemes que comporta la definició d'aquesta categoria, i, a més, suggerir-ne línies de treball gramatical.
1. ORIGEN I DESENVOLUPAMENT DE L'ARTICLE
Potser que la qüestió de l'origen etimològic de les formes d'article siga l'únic punt on estan d'acord els gramàtics.
Totes les llengües romàniques mostren unes formes d'article definit, el qual deriva del demostratiu ILLE o IPSE.
És difícil, però, donar una solució a la qüestió quan ILLE o IPSE es poden considerar demostratius o formes d'article1. Sembla ésser clar que l'argument d'utilització d'aquestes formes permetrà d'expressar-ne d'altres funcions.
Alguns autors consideren que el demostratiu pren d'una manera progressiva noves funcions: l'absència indicava un sentit categòrico-virtual del substantiu al qual acompanyava, la presència, però, expressava l'actualització del substantiu: així, el substantiu es referia a éssers o entitats essencials (virtualitat) o existencials (actualització)2. La major utilització comporta la pèrdua del sentit de localització espacial de l'objecte i l'article esdevé un signe que sempre acompanya un substantiu, que manifesta a) realitats presents prèviament a la consciència del parlant, b) realitats no esmentades però implícites al discurs, i c) realitats existents que són actualitzades al discurs; a diferència del substantiu sense determinació, el qual expressa tan sols el concepte (Badia 1951, Lapesa 1961). Aquest pensament implica que amb l'aparició de l'article definit hi ha hagut una transformació funcional innovadora (Benveniste 1977, II).
Tot i amb això, cal pensar si l'article no apareix sinó per una simple reducció funcional. ILLE, segons açò, no ha adquirit valors nous, no ha passat a desenvolupar altres funcions distintes a les que ja desenvolupava en llatí, sinó que només ha sofert una major o menor pèrdua de funcions. El demostratiu llatí, en posició d'adjectiu, ha perdut les funcions de localització i individualització, restant com un simple actualitzador (i, normalment, també com singularitzador), marcador d'un objecte conegut; en posició pronominal ha passat de localitzador a individuador d'objecte conegut, perdent tan sols la funció localitzadora (Coseriu 1978a). El motiu sembla ésser la inoperància funcional dels deíctics en certs llocs on el referent estigués present físicament o contextualment.
Les gramàtiques parlen també d'unes formes d'article indefinit, l'origen etimològic de les quals és el numeral llatí UNUS (Badia 1951). Tanmateix, és difícil precisar quan la forma numeral manifesta el sentit d'indeterminació que defineix l'article indefinit romànic, així com quan l'article en qüestió es diferencia del valor d'adjectiu indefinit. Un, una, mostren un valor no quantificador des dels primers escrits catalans que es coneixen. Aleshores, ja promptament aquesta forma expressa la introducció d'una cosa nova, i d'allò que es diu amb èmfasi:
(1) aquest noi és un saboc.
L'origen de les dues formes de l'article mostra que, si l'aparició de la forma definida pot ser explicada per un canvi funcional o per una reducció del demostratiu llatí, l'article indefinit és degut a una transformació funcional innovadora, car l'únic valor del numeral era la quantificació.
Gairebé tots els gramàtics afirmen que les formes lo, los, la, les,són les corresponents derivades dels demostratius llatins. Així (Badia 1951: § 136, III i IV, Moll 1952: § 276-277):
ILLU > lo (masculí singular, i neutre),
ILLA > la (femení singular),
ILLOS > los (masculí plural),
ILLAS > les (femení plural).
Alguns parlars catalans (zones de Girona, les illes Balears i zones del Sud del País Valencià) mostren una altra variant d'article definit, que hom considera més antiga: es, sa, es, ses, derivada de la forma d'identitat IPSE, amb la següent relació etimológica:
IPSU > so (masculí singular, i neutre),
IPSA > sa (femení singular),
IPSOS > sos (masculí plural),
IPSAS > ses (femení plural).
Les formes lo, los (so, sos) han quedat, en l'estat actual, com a dialectals (lo, los) o en alguna construcció (per a so, sos), i han estat substituïdes per el, les, i es, ses, respectivament.
Les raons adduïdes pels gramàtics esmentats parlen d'un procès de confusió entre les formes del masculí singular (lo), elidides davant de substantiu que comença per vocal (l'home; fóra millor parlar del fenomen de l'apóstrof que és de fonètica sintàctica i no pas d'un fenomen d'escriptura com és la forma elidida l') i les que, per fonètica sintàctica també, es reduïen quan era una preposició o una altra paraula la que acabava amb so vocàlic (tanca'l balcó), la qual cosa implicava ambigüitat de l'expressió de gènere (tanca l'home - tanca l'església - tanca'l balcó - tanca'l església); la solució fou utilitzar una forma reforçada el (els: analògic?), que va esdevenir la més utilitzada als cercles més poblats (vegeu-ne una altra interpretació a Neira 1983).
L'existència de les dues formes lo, el/ so, es es considera que fou efecte d'una romanització desenvolupada en dues etapes: la més antiga correspon a la forma so, es, estesa a les colònies més antigues (les costes de Girona i després, pels fets de la Reconquesta i repoblacions, a les illes Balears i nuclis del Sud del País Valencià); la segona etapa introdueix un nou corrent, la utilització de ILLE, que s'escampa pels nuclis més poblats (Barcino, Tarraco, Ilerda, etc.) des d'on arriba fins al Sud pels esmentats motius de la Reconquesta i repoblacions dels territoris.
(1) Vegeu R. Lapesa (1961) i la bibliografia que recull del problema esmentat.
(2) En opinió de G. Guillaume (1919: 14-27), l'article és degut a la desmaterialització del significat del nom en potència.
2. ESTATUT GRAMATICAL DE L'ARTICLE
Tot i que, de manera general, la majoria dels gramàtics han acceptat que l'article és una "classe de paraules”, independent i primària, autònoma en el sistema, les excepcions, tanmateix, en són nombroses fins i tot dins les mateixes tendències gramaticals.
Les solucions que han estat proposades al problema que planteja l'estatut gramatical de l'article poden resumir-se en quatre:
1) és una classe independent de paraules,
2) és un morfema3,
3) és un signe fronterer (paraula-morfema),
4) no conforma una classe autònoma de paraules.
Aquesta heterogeneïtat respon als també distints criteris seguits per definir les paraules.
Des d'Aristòtil, l'article ha estat inclòs entre les anomenades "parts menors del discurs" amb un criteri purament semàntic. Aquest mateix criteri presideix les oposicions més modernes entre paraules plenes/buides, categories/accidents, categoria/útil gramatical (vid. Ullmann 1976, Tesnière 1959).
Si seguim la definició clàssica de paraula, basada en un criteri semàntic (és la definició d'Aristòtil a l'antiga Grècia, "unitat significativa mínima", o la de A. Meillet (1951) als nostres dies (vid. també Brondal 1948 i Bühler 1979), "associació d'un sentit a un so, susceptible d'una utilització gramatical donada”), l'article, encara que la Gramàtica tradicional l'integre entre les parts del discurs, no és una paraula perquè no té un significat en si mateix, ans més aviat contribueix al significat total d'una expressió. Nogensmenys, negar per això que l'article siga una paraula és negar aquest caràcter a qualsevol de les altres unitats que es consideren com a tals, atés que el seu valor funcional i significatiu deriva del context. Cap signe, totalment aïllat, no té significació: ”no imaginem” -assenyala Hjelmslev (1943: 69-70)- ”que un substantiu, per exemple, és més significatiu que una preposició, o una paraula més que un acabament derivacional o flexional”.
La definició de paraula de L. Bloomfield (1933: 212) com a "forma lliure mínima”, exclouria l'article de les classes de paraules, ja que només en situacions una mica forçades l'article podria formar un enunciat (cf. un parlant dubitatiu que diu El..., i és comprés per l'oient). Malgrat tot, l'autor el vincula als demostratius i el considera, doncs, una paraula.
Des d'un punt de vista sintàntic, tampoc no és possible de negar-li el caràcter de paraula. És indiscutible que l'article compleix un paper sintàctic en l'oració, i encara és més evident la seua funció sintàctica, semàntica i pragmàtica al text. (vid. cap. 7).
De les tres característiques que assenyala R. H. Robins (1971) per definir o reconéixer les paraules, que són:
1) impossibilitat de reordenar d'una altra manera els seus morfemes;
2) possibilitat de canviar la seua posició en l'oració;
3) posseir límits fixos i poder introduir seqüències entre elles,
l'article en compliria la primera (la casa, però *al casa) i la tercera (el director, l'anomenat director), i n'incompliria la segona (elxiquet, però *xiquet el). Segons això, l'article seria un signe a mig camí entre les paraules i els morfemes. Pseudo-paraules els anomena també Ullmann, per tal com són paraules en certs aspectes i mers instruments gramaticals en d'altres.
Segons les definicions en el nivell de l'expressió, les quals atenen particularment a un criteri suprasegmental i a la perspectiva dels parlants, l'article hi tindria l'estatut de paraula. Efectivament, el parlant reconeix en l'article un element que posseeix els seus propis senyals límits: les pauses potencials, anterior (més estable i fixa) i posterior (menys estable), reconegudes en part per les pauses d'unes altres paraules4. D'altra banda, el parlant diferencia entre les paraules i els morfemes.
A parer nostre, l'article és formalment una paraula, segons es dedueix d'aquest darrer criteri, tot i que funcion alment i sistemàtica posseeix més valors morfosintàctics que lèxics; és un morfema, però un morfema especial, ja que, d'una banda, el seu valor és intralingüístic i textual i, de l'altra, té com a constituents els morfemes de gènere i nombre (comp. Togeby 1949).
Juntament amb les consideracions morfemàtiques o lèxiques de l'article i les actituds conciliadores que el defineixen com a paraula-forma, n'hi ha unes altres que li neguen el caràcter de classe autònoma de paraules i l'inclouen en el paradigma formal dels pronoms demostratius o personals5. No obstant això, hi ha raons sintàctiques, semàntiques i pragmàtiques, com veurem tot seguit, que els en separen.
Des d'un punt de vista sintàctic, els demostratius s'exclouen entre si com a adjunts del substantiu. Contràriament, els demostratius no exclouen l'article. Compareu
(2) * aquest cotxe aquest,
(3) el cotxe aquest,
La llibertat posicional del demostratiu contrasta amb la posició fixa de l'article. El demostratiu es pot anteposar o posposar al substantiu:
(4) aquell llibre,
(5) el llibre aquell,
l'article sempre precedeix el substantiu que acompanya:
(6) el llibre,
(7) *llibre el.
Hi ha raons d'ordre semàntic que fan inadequada la integració de l'article en el paradigma dels demostratius. Així, per exemple, el valor "localitzador" d'aquests no apareix en l'ús normal de l'article. És cert que tots dos concorren en l'ús anafòric i en l'anomenat "ús situacional visible" (Hawkins 1978), però l'article actua com a forma d'instrucció per a l'oient i localitza el referent en el context situacional, siga aquest visible o no:
(8) compte amb aquestgos (visible),
(9) compte amb el gos (visible o no).
Cal tenir molt en compte també que quan les entitats a què es fa esment són familiars, emprem l'article definit (no deïxi), i que la utilització del demostratiu suposa un canvi de significat (deïxi): el President, l'Església, el sol / aquest President, aquesta Església, aquest sol.
Els demostratius tampoc no poden escaure's en el primer esment d'un objecte: aquest color vermell, aquest número set, i sí l'article: el color vermell, el número set.
Els referents de sintagmes compostos d'article definit més substantiu singular comptable són "únics" per a parlant i oient (en una situació donada); els referents del demostratiu, encara que no són ambigus, són neutrals a la "unicitat"; poden ésser únics, però no necessàriament:
(10a) dóna'm el rei de copes (no un rei de copes),
(10b) dóna'm aqueix rei de copes (no aquest rei de copes),
(10c) dóna'm aquest rei de copes (no aqueix rei de copes).
Altres exemples:
(11a) dóna-li la carta (no una carta),
(11b) dóna-li aqueixa carta (no aquesta carta),
(11c) dóna-li aquesta carta (no aqueixa carta),
(12a) l'església no és a prop (no una església),
(12b) aqueixa església no és a prop (no aquesta església),
(12c) aquesta església no és a prop (no aqueixa església).
Podem dir, no obstant, que la unicitat de l'article és relativa i que demana una situació i un context, i, per descomptat un parlant i un oient donats; al cap i a la fi, però, és unicitat, davant la neutralitat dels demostratius.
De vegades, el demostratiu perd el seu valor deíctic en exemples com ara:
(13) he entrat en aquella llibreria que es troba al final del carrer,
i s'assembla més a l'ús de l'article.
(14) he entrat a la llibreria que es troba al final del carrer;
hi ha, però, una clara diferència entre en aquella llibreria de (13) i a la llibreria de (14), ja que l'ús del demostratiu implica el parlant i l'oient mentre que l'article comporta una pressuposició que només implica el parlant.
Si incloem un entre les formes d'article, encara hi ha menys possibilitats d'integrar el en el paradigma dels demostratius, perquè, si bé amb l'article definit i demostratiu es pressuposa que l'oient (pragmàticament) té un control o coneixement dels objectes referits, no s'esdevé així amb l'indefinit. Per exemple en:
(15) Joan es va comprar un cotxe,
(16) Joan es va comprar el cotxe,
(17) Joan es va comprar aquest cotxe,
(15) és ambigua i no ho són (16) i (17).
Podem dir, finalment, que l'article és una constant "qualitat" del nom, el pronom demostratiu n'és només facultatiu. Els articles influeixen sobre el nom directament en la seua essència; el demostratiu no, perquè la seua funció primària és d'assenyalar, indicar des de l'exterior sense afectar substancialment el nom (comp. Krámsky 1972: 32-33).
Considerem, en suma, que l'article forma un paradigma independent per raó de les seues característiques distintives d'ordre sintàctico-semàntic i pragmàtic, encara que dependent d'un sistema general de signes, diguem-ne, determinants o actualitzadors, en tant que en participa de les característiques bàsiques: "la determinació o actualització del substantiu”.
L'article tampoc no és un pronom personal. En primer lloc, el pronom personal presenta una declinació que no posseeix l'article. Davant substantius o equivalents, l'article és signe dependent i en el significant manca d'accent. Els contextos en què actuen són diferents: l'article funciona com a element del sintagma nominal, mentre que el pronom personal funciona com a element del sintagma verbal.
Hi ha també diferències suprasegmentals des del punt de vista sintagmàtic que desacrediten la consideració pronominal de l'article. Si comparem
(18a) es la casa,
(18b) fes-la,
veiem que a (18a) la pausa sintàctica apareix davant la (article), mentre que a (18b) la pausa es produeix darrere la (pronom).
Un pronom personal de tercera persona és commutable (o reduplicable) per les formes tòniques precedides de preposició; l'article no.
Tot això ens portaria a concloure, en tot cas, que es tracta d'un pronom personal àton especial, però tan especial que no ho és. Els qui advoquen per la integració de l'article en el paradigma del pronom personal de tercera persona cerquen, en gran manera, d'establir un paral.lelisme funcional respecte de la resta dels pronoms "determinatius”: de la mateixa manera que el demostratiu, el possessiu o el pronom indefinit exerceixen una doble funció (pronominal o adjetiva), ell i el conformarien el mateix signe, el primer amb funció pronominal i el segon amb funció adjectiva. Aquest paral.lelisme, tanmateix, es trencaria amb aquesta integració, ja que el pronom personal de tercera persona estaria constituït per unes formes tòniques (ell, ella) i per dos tipus de formes àtones (el, la, li i el, la), de característiques distintes, com ja hem vist.
L'article, herència actual del demostratiu llatí, manté, no obstant això, certs valors pronominals en determinades construccions (Art. + Adj. en construcciones anafòriques o catafòriques, Art. + de + N i Art. + Or. de relatiu), per la qual cosa en el mateix paradigma de l'article és possible de diferenciar-ne ja una forma "tònica" amb funció pronominal-substantiva (article-demostratiu) i una altra d'àtona amb valor adjectiva (article pròpiament dit)6.
Els corrents lingüístics actuals (estructuralisme i generativisme) tendeixen a estudiar l'article dins un sistema o classe més àmplia (determinants, actualitzadors, definidors, etc.) sense negar-li, per això, les seues pròpies característiques diferenciadores. E. Coseriu (1978a) considera que l'article és una forma d'expressar actualització ("és l'actualitzador per excel.lència") i, per tant, es troba inclòs dins el sistema dels actualitzadors, tot i que això no significa que no puga complir una altra funció lingüística més àmplia: la determinació. R. Lapesa (1975) estudia també l'article dins el sistema dels actualitzadors i, aplicant al castellà doctrines de Ch. Bally (1965: § 56-78) i G. Guillaume (1919), proposa el quadre del full següent7
Podem afirmar, doncs, que l'article, amb les seues característiques diferenciadores (en oposició i contrast, i en distribució complementària amb d'altres signes), entra a formar part d'un sistema més ampli, el sistema dels actualitzadors, determinants o determinadors.
(3) Badia (1962) inclou l'article entre les que anomena categories accidentals junt a l'adjectiu i l'adverbi: el articulo, considerado por muchos como mero accidente del nombre, determina el nombre y establece los accidentes que le corresponden en cada caso, y es, por ello, categoria variable (83.2; vegeu també § 83.3). De la mateixa manera, Sanchis Guarner (1950) considera que l'article "més que una paraula és un accident gramatical..." (§ 163). F. de B. Moll (1968), inclou l'article entre les categories gramaticals i el defineix com "un mot... que s'anteposa al substantiu i a l'adjectiu com a mer acompanyant i en certa manera com a determinant" (§ 107).
(4) La pausa potencial no és l'espai en blanc que s'observa en l'escriptura entre les paraules, tot i que en la majoria dels casos hi coincideix. Fet i fet, un analfabet reconeix igualment les paraules.
(5) La discussió sobre l'autonomia categorial de l'article no sembla plantejar-se als estudis relatius al catalá. Tot i això, Badia (1962),enestudiar-ne l'origen, ens diu que "l'article, morfològicament, no és més que un demostratiu simple relaxat; però, a més, des del punt de vista del significat, també és un demostratiu atenuat, que ha perdut la possibilitat de concretar la situació espacial de l'objecte que determina. Això ens explica que qualsevol demostratiu llatí hagi pogut originar l'article romànic" (§ 135). També Marvà (1932) parla de "pronoms que han perdut llur força pronominal" (§ 132). En relació amb el castellà, vegeu les gramàtiques de Bello (1874), Lenz (1935), Fernández Ramírez (1951), Gili Gaya (1976) i els tractaments enfrontats d'Alarcos (1973) i Lázaro (1975).
(6) L'article indeterminat no posseeix aquest doble funcionament com a tal article. Això no és, tanmateix, una objecció, ja que, mentre l'origen de l'article determinat és degut a una simple pèrdua de funcions, cosa que vol dir que continua mantenint llaços amb el demostratiu, l'indeterminat, sorgit per una transformació innovadora, trenca totalment amb aquells que van ésser els seus valors originaris o intermedis (numeral o indefinit).
(7) Vegeu-ne també els treballs de Copceag (1965, 1966), Balderrama (1976-77) i Contreras (1968).
3. PARADIGMA
En català hi ha dos tipus d'articles: el definit o determinat, que inclou en singular les formes el (masculí i neutre), la (femení) i plural els (masculí) i les (femení); i l'article indefinit o indeterminat un, uns, una, unes.
Un és forma d'article en català actual, encara que no per això neguem certes interferències amb numerals i indefinits, no gens estranyes d'altra banda, atés el seu origen numeral i la seua etapa intermèdia com a indefinit. Però aquestes interferències, que de vegades poden posar en dubte l'existència de la categoria d'article, són secundàries i similars a les que es produeixen entre l'article definit, el pronom personal de tercera persona i el demostratiu, o els "actualitzadors" en general. Els contextos situacionals determinen, però, l'existència de tres "classes" de mots.
Es pot commutar un (article) per la forma numeral en expressions com ara
(19) un home va entrar per la porta,
en què com a numeral tenim un/dos...., cosa que ens podria fer pensar que totes dues aparicions d'un pertanyen a la mateixa classe funcional; tanmateix, aquesta commutació no és possible en unes altres situacions, com ara
(20a) un home és ric quan té llibertat,
(20b) *dos homes són rics quan tenen llibertat,
(21a) hi havia en aquell país un rei moltestimat,
(21b) *hi havia en aquell país dos reis molt estimats,
(22a) és una docència deficient,
(22b) *són dues docències deficients,
(23a) té un voler dolent,
(23b) *té dos volers dolents.
L'ús genèric en (20), la indeterminació (indiferent a la quantitat) en (21), els substantius no comptables (semànticament) de (22) i (23), són contextos on no és possible la utilització d'una forma numeral i, en conseqüència, tampoc no confondre-la amb la d'article.
En resum, un, article, ha perdut el valor de determinació numèrica (definida) en diferenciar-se del seu origen numeral.
Un i el són elements de concatenació textual. El primer n'obre la informació i el segon la recull (vegeu § 7.2.2.). Compareu
(24) un viatger va baixar a l'estació i, després de dues hores, el viatger va recollir les maletes,
amb
(25) *algun viatger..., el viatger...
La agramaticalitat de (25) mostra que un i algun presenten valors diferents.
Un implica, en termes tradicionals, la indeterminació i la indiferència a la quantitat. Potser la "indeterminació i el sentit indefinit" són comuns a totes dues classes en algun aspecte, però la indiferència quantitativa de l'article el diferencia del pronom indefinit.
El numeral representa la quantitat determinada; l'indefinit, la quantitat indeterminada i l'article, la indeterminació (irrellevància quantitativa)8.
L'expressió
(26) em sembla que una dona truca a la porta,
fa referència a una dona no coneguda ni pel parlant ni per l'oient; la utilització del sintagma nominal amb article indefinit serveix per a referir-se a la qualitat "dona" (i no "home",...) no a la indeterminació quantitativa a què es refereix el pronom indefinit en
(27) em sembla que alguna dona truca a la porta.
En plural, tanmateix, l'article no representa quantitat indeterminada. Si comparem (28a) i (28b),
(28a) de primer van entrar-hi unes dones i després uns homes,
(28b) de primer van entrar-hi algunes dones i després alguns homes,
en podem deduir que a (28a) l'article torna a assenyalar la qualitat del substantiu que acompanya, mentre que a (28b) la forma indefinida quantifica d'una manera indeterminada la noció del substantiu.
L'article pot afegir també un valor emfàtic (classificador o qualificador):
(29) eren uns homes valents,
(30) és un metge,
(31) és un borinot,
(32) té uns ulls... !
Un cas extrem és l'aparició de l'article indefinit amb substantius propis, com ara
(33) ets un Porró clavat,
(34) tot un Ausiàs Marc en parla.
A cap de les dues situacions no podem considerar un com a pronom indefinit.
L'ús genèric de un, correlatiu de el, caracteritza la forma d'article i no la del pronom indefinit. Així,
(35a) un fill té cura dels pares,
(35b) (?) algun fill té cura dels pares,
(35c) alguns fills tenen cura dels pares.
Tot i que (35c) és gramatical, i en algunes situacions també (35b), el sentit no genèric de tots dos s'oposa al sentit genèric de (35a)9.
La innovació funcional enfront del numeral, d'una banda, i les diferències significatives enfront del pronom indefinit, de l'altra, fan que considerem un com una "paraula" diferent que cal incloure dins el paradigma de l'article10.
(8) El valor quantificador que moltes vegades s'ha reconegut a l'article no està pròpiament en ell, sinó en la conjunció d'article més morfema de nombre.
(9) És ben cert que en aquestes oracions un mostra un sentit quantitatiu, però el diferencia dels indefinits el fet d'ésser una quantificació "derivada" del sentit genèric, i no inherent, com ho és als indefinits.
(10) El problema que es planteja en català pel que fa a la forma "neutra" de l'article no és la seua inclusió o la seua exclusió d'aquest paradigma, sembla haver-hi acord quant a la primera part, sinó el fet de considerar lo, article neutre, com a propi del català. Les gramàtiques l'exclouen del sistema de l'article i n'al.leguen que l'ús que se'n fa en la llengua parlada és un castellanisme, com ho justifica la seua absència en la llengua clàssica. Algun autor (Neira 1983), tanmateix, contradiu aquesta opinió majoritària i inclou lo entre les formes d'article del català actual.
4. LA FUNCIÓ DETERMINADORA DELS ARTICLES
4.1. EL TRACTAMENT LÒGIC DELS ARTICLES.
La lògica ha ocupat i continua ocupant un lloc rellevant en els estudis lingüístics. En especial, és ben sabut que la lògica simbòlica i de predicats contribueix enormement a la formulació i el desenvolupament del model de gramàtica generativo-transformacional de N. Chomsky i del model dels semàntico-generativistes (vid. Rohrer 1978: cap. IV), i, és clar, és una base formal dels nous estudis de lingüística textual (Vid. Dijk 1980).
Molts són els estudis dedicats a establir les relacions (de dependència o interdependència) de la lògica respecte a la lingüística; no obstant això, el nostre propòsit, en particular, és mostrar les implicacions de la primera en la teoria general dels articles.
Els filòsofs, i més especialment els lògics, s'han enfrontat en llargues discussions per escatir les propietats de les descripcions definides i indefinides i, fins i tot, en alguns moments, s'hi han preocupat més que no els gramàtics. En són un bon exemple els treballs de J. S. Mill, G. Frege i B. Russell.
S. Mill (vid. B. L. Robbins 1968: 18-20) defineix els articles com a recursos o formes sintàctiques d'expressió del pas d'un nom general a un nom individual (no oblidem que per aquest autor un nom individual es forma, estrictament, a partir d'un nom general). Un nom general com PrimeMinister of England, que d'antuvi connota un seguit d'atributs d'un nombre indefinit de persones, esdevé limitat a un d'individual i en un moment donat en el temps per la presència de l'article the (o qualsevol altre determinador) i de la paraula present, a the present Prime Minister of England (connotative individual name). Juntament amb l'article com a marcador de la individualitat, afegeix l'autor, apareix el context i la situació. Així, per exemple, the King és un ens individual en unes circumstàncies determinades. Això mateix s'escau a the King who succeded William the Conqueror; the only son of John stiles.
Un dels principals obstacles que presenta aquesta teoria va ser exposat per B.L. Robbins (1968: 20) en afirmar que exemples com ara the only son of stiles també admetien l'article indefinit. El problema, tanmateix, semblava quedar resolt a Frege (1971), en introduir aquest autor la distinció entre proper name i concept-word. Un nom precedit per l'article definit o per un adjectiu demostratiu és un "nom propi" que designa un "objecte" i no un " concepte"; mentre que si l'usem amb l'article indefinit o en plural (i també precedit pels quantificadors all, every, any, no, some) és una "paraula-concepte". Les condicions d'existència i unicitat que, segons Frege, caracteritzen els noms propis (descripcions definides) són condicions pressuposicionals.
Tan acceptada com discutida, la teoria de les descripcions definides de B. Russell (1905) s'erigeix, al nostre parer, com a peça base de molts dels estudis lingüístics posteriors sobre l'article.
B. Russell intenta demostrar la correlació de la noció filosòfica i lògica d'unicitat i la d'article definit en lingüística. La diferència entre les descripcions definides i les indefinides, o el que es el mateix, entre "l'individu tal i tal" i "un individu tal i tal" és la implicació d'unicitat que hi ha a les primeres.
L'oració
(35) The King of France is wise
amaga tres proposicions, que poden parafrasejar-se de la manera següent:
(36) There is a King of France,
(37) There is not more than one kingofFrance,
(38) This individual is wise.
Això vol dir que l'exemple (35) es presenta com a conjunció de tres elements: l'existència, la unicitat (connectades ambdues amb la funció de les descripcions definides) i la predicació sobre l'individual:
(36) Almenys existeix un rei de França (Existència)
(37) Només hi ha un rei de França (Unicitat)
(38) Aquest ens individual és calb (Predicació o adscripció de la propietat).
La veritat o la falsetat de (35) dependrà, segons Russell, de la veritat o la falsetat de les proposicions que conté. Només si les tres són vertaderes pot ésser-ho també (35). La falsetat de qualsevulla d'aquestes farà falsa l'oració.
Ens interessa destacar, sobretot, que en aquesta teoria se subratlla l'aspecte d'unicitat de les descripcions definides.
La teoria de B. Russell ha estat durament criticada en la bibliografia filosòfica i lògica i, més recentment, en lingüística. A tall d'exemple, n'exposem tot seguit les rèpliques de P. F. Strawson, L. Linsky, J. Searle i M a L. Rivero.
Strawson (1950) manté que una de les classes d'expressions que s'usen més freqüentment per esmentar o fer referència a alguna persona, a algun objecte singular o a un esdeveniment particular (unique referring use) està constituïda per aquelles que comencen amb l'article definit seguit per un substantiu. No per això, tanmateix, nega que tal classe d'expressions tinga uns altres usos; per exemple, l'expressió la balena s'empraria de forma diferent en les oracions: la balena és un mamífer i la balena va embestir el vaixell. Sembla evident, segons l'autor, que en la primera oració no mencionem una balena particular i que en la segona tant la balena com el vaixell s'usen com a expressions referencials individualitzadores.
L'autor és totalment explícit en les seues raons per preferir la teoria pressuposicional a la teoria de la falsetat de Russell. En primer lloc, es nega a suposar que (36), (37) i (38) recolzen sobre una mateixa base; és a dir, pensa que l'estat lògic d'implicació i unicitat de (36) i (37) és d'ordre diferent al de (38). Si (38) és falsa, jutjarem (35) també falsa i la seua negació (the king of France is not wise)vertadera. Pero si (36) i (37) són falses, si no hi ha cap rei de França, o si n'hi ha més d'un, no tindrà sentit qüestionar-se la veritat o la falsetat de tals expressions. Segons Strawson (1952), enunciats com ara (35) afirmen (38), però pressuposen (36) i (37). Noteu que Frege havia situat ja existència i unicitat en un nivell distint al de l'adscripció de la propietat. L'existència i la unicitat eren per a aquest darrer anteriors a l'adscripció de la propietat, ja que constituïen una condició pressuposicional per a l'enunciat.
L'ús de l'article definit, continuant amb la crítica d'Strawson a Russell, no assevera la unicitat i l'existència del referent. Quant a això, l'autor hi insisteix que fer referència a quelcom de particular és característic d'un ús d'una expressió referencial individualitzadora, així com la veritat o la falsetat són característiques d'una oració que comença amb aquesta expressió. No pot dir-se que una expressió referencial individualitzadora es referesca a quelcom de particular o que una oració siga vertadera o falsa11. No és ben bé el mateix parlar d'oracions i expressions12 que parlar dels seus usos. El significat d'una expressió no pot ésser identificat amb l'objecte a què es fa referència mitjançant el seu ús en una ocasió particular.
Una de les funcions de l'article definit, en opinió d'Strawson, serà d'actuar com a senyal que es fa una referència individualitzadora. Quan hom comença una oració amb "el tal i tal", l'ús de elmostra, però no enuncia ni assevera, que ens estem referint o que pretenem de referir-nos a un individu particular de l'espècie "tal i tal". El context i la situació s'encarregaran de determinar quin és l'individu en qüestió. És per tot això que Strawson nega la teoria de les descripcions definides de Russell, segons la qual l'ús referencial individualitzador d'una expressió de la forma "el tal i tal" suposa sempre una asseveració existencial individual. Sobre l'asseveració d'unicitat en les descripcions definides, mantinguda per Rusell, Strawson insisteix que és l'ús de l'article definit en un context donat el que indica referència unívoca. L'afirmació de Rusell que una frase de la forma "el tal i tal" usada estrictament "només tindrà aplicació en el supòsit que hi haja un tal i tal i només un" és, segons Strawson, falsa, perquè dir que la frase la taula només té aplicació en el supòsit que hi haja una taula i només una també és fals; allò que és tautològicament vertader és que en tal ús la frase té aplicació només en el supòsit que hi haja una taula i només una a la qual es fa referència. En aquest sentit, Strawson conclou que el compliment de les condicions d'un ús referencial correcte mai no fan part del que s'enuncia, tot i que hi queden implicades.
Un altra de les crítiques que aquest autor fa recaure sobre la teoria de Russell és que només es preocupa de l'article definit davant de noms singulars comptables i, d'altra banda, descura els aspectes pragmàtics.
Strawson estudia també les referències indefinides (indefinite references). Pel que fa a oracions com Una persona em va dir que..., Algú em va dir..., que han estat considerades per la doctrina ortodoxa (russelliana) com a oracions existencials, però sense asseveració d'unicitat, pensa que és ridícul suggerir que els homes existeixen, atés que això queda ja implicat, com també està implicada la unicitat de l'objecte particular de referència. La diferència, doncs, entre l'article definit i l'indefinit no serà la implicació d'existència i unicitat. Emprarem el quan hom haja fet una referència indefinida prèvia i, per tant, el indica que hom fa la mateixa referència, o, si de cas n'hi manca, quan el context (que inclou el coneixement que hom pressumeix a l'oient) permet de conéixer quina referència es realitza. Emprem un quan aquestes condicions no es compleixen, o bé quan -malgrat que hom hi podria fer una referència definida- desitgem d'ometre la identificació de l'individu a què ens referim (ús elusiu).
Linsky (1967) insisteix també en el fet que les descripcions definides no garanteixen per elles mateixes la unicitat de la referència i que aquesta deriva de l'ús de l'expressió i del context en què es dóna. Existència i unicitat no són proposicions lògiques connectades amb els enunciats, ans pressuposicions pragmàtiques presents en els parlants i en les situacions.
Searle (1969) proposa la integració de la teoria de les descripcions definides de B. Russell dins una teoria d'actes de parla. Des d'aquest punt de vista, existència i unicitat són considerats com a actes il.locucionaris d'asserció i no meres implicacions lògiques. Una referència definida, d'acord amb aquests pressupòsits, serà afortunada si l'oient n'està satisfet i no en necessita més informació. L'aspecte més important d'una identifying description serà, doncs, que no provoque preguntes de l'oient del tipus quin, qui...
Els contraexemples a la suposada correlació russelliana entre unicitat i article definit podrien continuar, en opinió de Rivero (1971 i 1975), però, potser, l'obstacle més gran en siguen els sintagmes nominals definits en plural.
Quan un lingüista malda per veure la correlació entre la noció d'unicitat en lògica i l'article definit en el llenguatge natural es troba amb una situació anormal en haver de considerar distints els sintagmes definits en singular i els sintagmes definits en plural, ja que la unicitat concebuda en lògica només pot ésser aplicada a un sintagma nominal singular. Aquest problema podria quedar resolt si, com indica l'autora, distingim entre una lògica d'unicitat i una lògica de classes, i un article definit d'unicitat i un article definit de classes, de tal manera que aquests sintagmes nominals en plural serien estudiats des d'aquesta lògica de classes. Nogensmenys, i com assenyala M a L. Rivero, els nombrosíssims paral.lelismes existents en la conducta sintàctico-semàntica dels sintagmes nominals singulars i plurals de les llengües naturals fan inadequada tal distinció. L'autora considera que en exemples com ara les noies joves van aparéixer de sobte (comp. la noia jove va aparéixer de sobte), l'article definit hi indica que ens referim no a "un tal i tal i no més" sinó a la totalitat de tals i tals, en aquest cas noies, que exhibeixen el/s atribut/s esmentat/s, ací jove.
Quan el conjunt només té un membre, la "co-extensivitat lingüística amb un conjunt" i la unicitat de les descripcions lògiques són, potser, força similars; quan parlem, però, de sintagmes nominals definits en plural, la distinció esdevé evident.
M a L. Rivero intenta evitar així el problema que plantegen els sintagmes nominals definits en plural (encara que, és clar, sense voluntat d'identificar unicitat i descripció definida), mitjançant la substitució d'unicitat per la de co-extensivitat amb el conjunt, i indica, d'altra banda, la mancança d'aquesta co-extensivitat en els sintagmes nominals indefinits (vegeu 5.2.2.).
Quant a les pressuposicions existencials, l'autora considera que no van associades als sintagmes nominals definits. La unicitat és distingible i independent de l'existència i, mentre aquesta darrera deriva dels encontorns tant dels sintagmes nominals definits com dels indefinits, aquella connecta amb l'article definit. No és possible de parlar de les pressuposicions existencials individualitzadores com si fossen una propietat indivisible limitada a certs sintagmes nominals definits.
Del que hem exposat fins ara podem concloure que, com a assercions o com a condicions pressuposicionals, la filosofia, o millor la lògica, considera que la unicitat i l'existència defineixen l'ús de l'article definit.
Nogensmenys, com assenyalava Strawson, ni les regles aristotèliques ni les russellianes poden oferir la lògica exacta de qualsevol expressió del llenguatge ordinari, perquè aquest no té una lògica exacta. Russell mateix (1960), en la seua resposta a Strawson, hi està d'acord; no obstant això, és evident que Russell lluita desesperadament per fer dels conceptes d'existència i unicitat una qüestió lògica.
La preocupació de la majoria dels lògics per les definicions, és a dir, per l'especificació de les condicions de l'ús descriptiu o classificatori correcte d'una expressió, els en fa oblidar els requisits contextuals. Els lògics, majoritàriament, no han arribat a percebre que els problemes d'ús són més amplis que no els problemes d'anàlisi o significat. És per això que les crítiques a la teoria de les descripcions de Russell se centren, sobretot, en qüestions d'ús. No són crítiques a la totalitat, sinó propostes per completar i oferir una resposta més exacta a les pressuposicions d'existència i unicitat, que seran considerades ara condicions pragmàtiques (cfr. M a L. Rivero, 1977: cap. 5).
Mentre els lògics posen l'accent en la unicitat de les descripcions definides, els teòrics dels actes de parla centren la seua atenció sobre suposicions semàntico-pragmàtiques que el parlant fa sobre el coneixement de l'oient o sobre la situació de l'expressió, quan s'empra l'article.
Els treballs de la lògica ortodoxa són, potser, els que més influència han tingut en la teoria tradicional dels articles. La noció filosòfica d'unicitat, connectada per certs autors, com hem vist, amb la noció lingüística d'article definit, en té el paral.lel en la doctrina tradicional del coneixement previ i, de forma més àmplia, en allò que coneixem com a teoria de la determinació. Tant és així que aquesta peca dels mateixos errors que aquella. L'absència del nivell d'us i dels factors pragmàtics fan que totes dues siguen incompletes, encara que no falses, i que necessiten una reformulació (vid. cap. 5).
4.2 LA TEORIA GRAMATICAL DE LA DETERMINACIÓ (DOCTRINA DEL CONEIXEMENT PREVI)
Les gramátiques, en general, defineixen l'article segons criteris morfosintàctics, ja siguen estrictament formals o amb implicacions semàntiques. L'article, doncs, serveix o és un senyal per indicar el gènere i el nombre dels noms; s'uneix al substantiu per tal d'assenyalar-lo, i determinar-lo, restringint-ne l'extensió, o aquesta determinació s'entén també en els termes de l'anomenada doctrina del coneixement previ. Aquesta darrera concepció semàntica s'erigeix com la teoria predominant i majorment acceptada en l'àmbit de les gramàtiques tradicionals13.
Les gramàtiques catalanes segueixen ambdós criteris de definició de l'article. Així, P. Fabra (1940) diu que "l'anteposició de l'article definit a un nom indica que aquest nom és determinat" (§ 36), és a dir, que "no hi pugui haver cap dubte sobre quin és o quins són els individus designats" (§ 24). Al.ludeix també a l'anomenat article genèric, la utilització del qual designa, segons ell, "no un o més individus determinats, sinó la totalitat dels individus pertanyents a una mateixa espècie" (el faig és un arbre). Pel que fa a l'article indefinit, afirma que "marca que el nom al qual s'anteposa no és un nom determinat" (§ 37). Fabra recull en aquestes dues definicions els dos significats bàsics de la teoria de la determinació, ço és, l'article, d'una banda, restringeix l'extensió del nom i, de l'altra, marca que l'objecte designat pel substantiu està totalment identificat.
Les definicions posteriors segueixen la línia marcada per P. Fabra (comp., per exemple, Marvà 1932, Sanchis Guarner 1950). Amb un criteri morfològic, Badia (1962) defineix l'article com a "mero accidente del nombre" que "determina el nombre y establece los accidentes que le corresponden en cada caso" (§ 83.2). Fent-ne referència, després, a l'ús i el significat, assenyala que "el artículo que acompaña al sustantivo denota que este sustantivo es ya conocido: compra't el llibre... presupone que la persona interesada ya sabe de qué libro se trata" (§ 101). Junt a l'article determinat, en distingeix l'article genèric, l'indeterminat i el substantiu sense article. L'article genèric "determina el sustantivo refiriéndose a todos y cada uno de los individuos de su clase" (el pagés té una vida molt dura), o "solament al conjunto de individuos" (l'home escurça les distàncies)(§ 101). L'article indeterminat es troba, segons Badia, "en una posición que equidista de la indeterminación absoluta (o sea, del sustantivo sin artículo: contava llegendes) y de la determinación mediante el artículo por eso llamado determinado; con el artículo uny las formas afines, aludimos a un individuo cualquiera dentro del conjunto que presenta el sustantivo": compraré un llibre, passaven uns amics (§ 103) (comp. l'exclusivitat o no coextensivitat amb el conjunt de l'article indefinit, segons Hawkins 1978, i Rivero 1974 i 1975).
La teoria de la determinació (i concretament la doctrina del coneixement previ) s'abandona en algunes de les noves descripcions lingüístiques de l'article, després d'haver estat sotmesa a dures crítiques. Així, en relació amb l'espanyol, siga dit a tall d'exemple, A. Alonso (1971) afirma que no es pot parlar de determinació en expressions com
(39) se quitó el sombrero,
(40) he visto en la calle a un hombre y a una mujer, el hombre iba furioso y la mujer lloraba.
Quant al un/una, el/la d'aquest exemple anterior no podem dir que un hombre i una mujer representen la indeterminació i que el hombre i la mujer estiguen ja determinats, ja que tant l'un com l'altre es caracteritzen per ésser indeterminats. De la mateixa manera, no es podria explicar amb aquesta distinció significativa l'ús de l'article definit amb noms abstractes o únics com ara la virtud, el sol, etc.
L'autor proposa un sistema estricte i bilateral, no amb el/un,sinó amb el/Ø, basat no en les marques lògiques "determinació/indeterminació", sinó en els conceptes filosòfics d' "existència/essència"14. D'una banda, un o l'anomenat article indefinit no és sinó un signe pertanyent al grup de les formes indefinides o quantitatives; de l'altra, l'article (el), anunciador de la immediata presència d'un nom, es refereix a objectes existencials, en oposició a la seua absència (zero), la qual fa referència a objectes essencials. Conseqüentment, l'expressió (41)
(41) ara donaré de menjar al gos,
reflecteix el sentit de l'existència d'un ens denominat gos, mentre que en (42)
(42) tens cara de gos,
el substantiu gos, sense article, expressa el concepte en la seua essència (la qualitat 'gos'). Així doncs, la presència de l'article indica una referència a l'objecte real, és a dir, amb article ens referim a les coses. La seua absència, altrament, enfatitza la qualitat referida, indica una emoció que vol fer notar els interessos del parlant; és a dir, sense article referim les nostres valoracions subjectives i categorials de les coses. Això vol dir que expressions com (41) són manifestacions del llenguatge racional i expressions com (42), manifestacions del llenguatge emocional15.
Amado Alonso, en comparar exemples com ara L'home semblava cansat, L'home és mortal, Home no és la mateixa cosa que cavaller, No és home qui es porta així, observa que als dos primers home hom es refereix, respectivament, a un individu del gènere humà i al gènere mateix (suma d'individus que componen la humanitat), mentre que als dos darrers, el substantiu home no al.ludeix a un individu, ni al gènere quantitatiu, sinó al rang categorial, a l'ordre, a la classe considerada qualitativament i no quantitativament. Hi oposa, doncs, la marca "quantitat" de el a la marca "qualitat" de zero. Segons això, els articles anomenats anteriorment determinant i genèric no tenen valors distints, sinó que la seua marca és la mateixa: l' "existència" i la "quantitat".
Tot i que Amado Alonso exclou un del sistema formal i semàntic dels articles, reconeix que pot formar sistema d'utilització amb el. Així, segons l'autor, un s'oposa a el en la mateixa situació col.loquial quan s'introdueix en parlar un objecte que no havia estat esmentat abans; el es referirà d'ara endavant a l'objecte abans presentat. Es tracta, com es pot veure, d'una concessió a la tesi semàntica de l'article (la doctrina del coneixement previ)16.
Pel que fa al valor específic de un, A. Alonso afirma que aquest presenta l'objecte, i el classifica dins el seu gènere. Així, un estudiantsignifica un individu del gènere 'estudiant'; un colom, un individu del gènere 'colom'. En una oració com ara
(43) vaig donar de menjar a un gos,
l'ús d'un fa avinent l'existència d'una classe 'gos' i la referència a un membre qualsevol d'aquesta classe. L'article, altrament, fa esdevenir el substantiu classificador en substantiu identificador, com mostra (41).
L'autor no parlarà, com ja s'ha insinuat adés, d'article generalitzador, ja que, segons ell, extralingüísticament, per la situació o pel context17 hom comprén sense ambigüitat quan el es refereix a un individu i quan al gènere (la classe).
Creiem ara necessari de revisar tant les crítiques d'A. Alonso a la doctrina del coneixement previ (crítiques que poden fer d'exemple de les moltes que se n'han emés) com la seua nova proposta.
Els obstacles que l'autor planteja a la doctrina del coneixement previ no haurien estat els que són si el sentit de l'expressió "coneixement previ" hagués estat entés com a coneixement verbal i extraverbal ensems. La tipologia contextual és força àmplia (Coseriu 1978a), i és aquí on s'ha de situar aquest "saber previ". Les suposades anomalies de (39) i (40) s'expliquen pel context empíric del parlant i de l'oient; així, la presència verbal o extraverbal del concepte "home" en (39) n'actualitza totes les parts i pertinences, d'aquí que hom puga parlar perfectament del seu barret, camisa, mà... D'igual manera s'escau amb el concepte "carrer" com a part de la ciutat. Quant a un home... l'home i una dona... la dona de (40), hi hem d'entendre que el coneixement previ es refereix al fet que el concepte ha aparegut abans, és present al context verbal.
Els tradicionalment anomenats noms d'objectes únics estan actualitzats pel context físic, i el mateix comportament tenen els caracteritzats pels trets [-concret] o [-comptable], com ara la virtut.
El caràcter essencial que certs autors assignen al substantiu sense article ha estat el punt de mira de molts dels atacs adreçats a aquesta nova concepció significativa dels articles (Lázaro 1975 i Sánchez de Zavala 1976). Sembla absurd pensar que en Joan busque
(44) Joan busca casa/criat,
essències de "casa" o "criat". Potser es tracte més aviat d'una exemplificació d'un tipus d'actes: el fet de buscar casa. Malgrat tot, encara que efectivament els objectes representats pel substantiu amb l'"article 0" no tenen caràcter estrictament essencial ni per al parlant ni per a l'oient en molts casos, quan aquell utilitza els substantius sense actualitzador, té la intenció d'expressar-hi no essències, sinó significativament allò que és essencial de la representació que ofereix l'objecte. És evident que el senyor que busca casa o criat no cerca cap essència, ni aquell que ven pis ven una essència. Aqueixa "casa", "criat", "pis", etc. existeixen realment en algun lloc i l'oient ho entén així. El parlant, però, ens hi vol comunicar alguna cosa més que l'existència de tals objectes.
Бесплатный фрагмент закончился.
