Читать книгу: «24 contes»
Anton Txékhov
24 contes
triats i traduïts per Arnau Barios
CLUB EDITOR
BARCELONA
24 contes
1a edició catalana: novembre de 2021
Гриша, Знакомый мужчина, Ванька, Верочка, Cчастье, Гусев,Попрыгунья, Страх, Черный монах, Студент, Учитель словесности, Анна на шее, Дом с мезонином, Мужики, На подводе, Ионыч, Человек в футляре, Крыжовник, О любви, Случай из практики, Душечка, По делам службы, Дама с собачкой, Архиерей
© 2021, Arnau Barios, per la traducció
© 2021, Club Editor 1959, S.L.U., per l’edició
C. Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona
www.clubeditor.cat – info@clubeditor.cat
Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik
Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano
Correcció: Maria Bohigas, Maria Arboç Terrades
ISBN: 978-84-7329-313-6
Amb el suport de:
Aquesta traducció ha rebut un ajut de l’Institut per
la Traducció Literària (Институт перевода) de Rússia.
La fotografia de Txékhov que reproduïm a la coberta ens ha estat cedida gentilment pel Museu estatal d’història de la literatura russa V. I. Dahl.
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
TAULA
El Grixa
Un conegut
El Vanka
La Vérotxka
La bona fortuna
El Gússev
La belluguet
Por
El monjo negre
L’estudiant
Un professor de literatura
Una Anna al coll
Casa amb mansarda
Camperols
A dalt del carro
El Iónitx
L’home estotjat
L’agrassó
De l’amor
Un cas de pràctiques
Videta
Estant de servei
La senyora del gosset
El bisbe
I
El Grixa
(1886)
El Grixa, un nen petit i grassó que va néixer fa dos anys i vuit mesos, passeja amb la mainadera pel bulevard. Porta una bateta llarga de cotó, bufanda, una gran gorra amb una borla de pelfa i xancles calents. Té calor, s’ofega i només li cal que el sol d’abril, ara que surt d’entre els núvols, li vingui als ulls i que les parpelles li piquin.
Tota la seva figura, maldestra, tímida, camina amb inseguretat, manifestant un desconcert extrem.
Fins ara, l’únic món que coneixia el Grixa era quadrangular: en un racó hi havia el llit, en un altre el bagul de la mainadera, al tercer una cadira i al quart el llum que cremava. Si espiaves sota el llit, veies una nina amb el braç trencat i un tamborí, i si miraves darrere el bagul de la mainadera, tot de coses diferents: rodets de fil, papers, una capsa sense tapa i un pallasso fet malbé. En aquest món, a més de la mainadera i el Grixa, sovint hi són la mama i el gat. La mama s’assembla a la nina i el gat s’assembla a l’abric de pell del papa, però l’abric no té ulls ni cua. Per la porta es passa d’aquell món que anomenen “quarto del nen” a un espai on dinen i prenen el te. Aquí hi ha la cadireta del Grixa, al capdamunt d’unes potes altes, i el rellotge de paret, que existeix tan sols per bellugar-se d’una banda a l’altra i fer soroll. Del menjador vas a una habitació amb butaques vermelles. A la catifa d’aquí hi ha una taca fosca que encara ara és motiu perquè renyin el Grixa amb el dit. Després d’aquesta habitació en ve una altra on no deixen entrar i on es veu de tant en tant el papa: personatge enigmàtic en grau superlatiu! La mainadera i la mama són comprensibles, vesteixen el Grixa, li donen menjar i el fiquen al llit a dormir, però per què existeix el papa, no se sap. Després hi ha un altre personatge enigmàtic: la tieta, la que li va regalar el tamborí. Ara apareix, ara desapareix. Quan desapareix, ¿on se’n va? El Grixa més d’un cop ha guaitat sota el llit, sota el sofà i rere el bagul, però no hi era…
En aquest món nou, amb aquest sol que fa mal als ulls, hi ha tants papes, tantes mames i tietes, que no saps ni cap a qui córrer. Però el més estrany i absurd de tot són els cavalls. El Grixa els mira les potes que es mouen, no ho entén; es gira cap a la mainadera perquè li resolgui el dubte, i ella no diu res.
De sobte sent un estrèpit de passos, espantós… Pel bulevard, a pas de marxa, avança cap a ell una multitud de soldats amb cares roges i amb escombretes de banyera sota el braç. El Grixa es glaça de por i mira interrogativament la mainadera: ¿no és perillós? Però la mainadera no fuig corrent i no plora: vol dir que no ho és. El Grixa acompanya els soldats amb la mirada i ell també comença a marcar el pas.
Travessen el bulevard dos gats grossos que corren, tenen el morro llarg, la llengua que els penja enfora i la cua alçada. El Grixa pensa que ell també ha de córrer i ho fa, per atrapar els gats.
—Quiet aquí! —li crida la mainadera, caçant-lo per les espatlles—. ¿On anaves? ¿Qui t’ha donat permís per fer maleses?
Aquí hi ha una altra mainadera, asseguda, que aguanta un cossiol amb taronges. El Grixa li passa per la vora i sense dir res n’agafa una.
—Tu! ¿Com s’entén? —li crida la seva acompanyant, picant-li els dits i arrabassant-li la taronja—. Ai, beneit!
Ara al Grixa li encantaria collir aquest trosset de vidre que volta per terra i brilla igual que un llum, però té por que li tornin a picar els dits.
—Els meus respectes! —El Grixa sent de sobte, gairebé al costat mateix de l’orella, una veu forta, gruixuda, i troba un home alt i amb botons lluents.
Amb gran alegria del Grixa, aquest home ofereix el braç a la mainadera, se li atura al costat i comença a parlar-hi. El sol que brilla, el soroll dels carruatges, els cavalls, els botons lluents… aquestes coses el sorprenen tant, per noves, i li fan tan poca por, que s’omple tot ell d’una sensació de plaer i es posa a riure.
—Nem, nem! —li diu a l’home dels botons lluents, estirant-li el faldó.
—¿On hem d’anar? —pregunta l’home.
—Nem! —insisteix el Grixa.
Té ganes de dir que no estaria malament anar a buscar també el papa, la mama i el gat, però el que li surt de la llengua no és ni de bon tros el que cal. Una estona després, la mainadera trenca per un carrer i fa passar el Grixa cap a un gran pati interior on encara hi ha neu. I l’home dels botons lluents els segueix. Van amb compte de no trepitjar aquells tous de neu i aquells bassals, després pugen per unes escales brutes i fosques fins a una habitació. Aquí hi ha molt de fum, se sent olor de carn cuita i una dona fregeix mandonguilles a la vora d’una estufa. La cuinera i la mainadera es fan un petó i elles i l’home s’asseuen en un banc i comencen a parlar fluix. El Grixa, tot embolcallat, s’ofega i té una calor que no pot més.
“¿Per què deu passar, això?”, pensa, mentre observa al seu voltant. Veu un sostre fosc, una forqueta de forn amb dues banyes, l’estufa que el mira amb aquell forat gros, negre…
—Maaama! —s’exclama.
—Va, va, va! —crida la mainadera—. Espera’t!
La cuinera posa a taula una ampolla, tres gotets i una empanada. Les dues dones i l’home dels botons lluents brinden i beuen unes quantes vegades, i l’home abraça ara la mainadera, ara la cuinera. I després tots tres comencen a cantar fluixet.
El Grixa estira la mà cap a l’empanada i n’hi donen un bocinet. Menja i veu la mainadera que està bevent… També li ve de gust beure.
—Meu! Nana, meu! —demana.
La cuinera li deixa prendre un glopet del seu got. Esbatana els ulls, s’arrufa tot, tus i després s’està molta estona fent anar els bracets mentre la cuinera se’l mira i riu.
Quan tornen a casa, el Grixa es posa a explicar-los a la mama, a les parets i al llit on ha estat i què ha vist. No parla tant amb la llengua com amb la cara i els gestos. Ensenya com brilla el sol, com corren els cavalls, com el mira l’estufa esfereïdora i com beu la cuinera…
A la nit no es pot adormir de cap manera. Soldats amb escombretes, gats llargs, cavalls, aquell trosset de vidre, el cossi de les taronges, els botons lluents… tot això se li ha barrejat en una massa que li prem el cervell. Es gira d’un costat a l’altre, xerra en veu alta i al final, sobreexcitat, arrenca a plorar.
—Però si tens febre! —diu la mama, tocant-li el front amb el palmell—. ¿Com t’ha vingut?
—Estufa! —plora el Grixa—. Marxa, estufa!
—Has degut menjar massa, tu… —decideix la mama.
I el Grixa, desbordat per les impressions d’aquella nova vida que acaba de conèixer, rep de la mare una cullerada d’oli de ricí.
II
Un conegut
(1886)
La bellíssima Wanda, o —tal com deia el passaport— la ciutadana honorària Nastàssia Kanàvkina, es va veure, quan van donar-li l’alta a l’hospital, en una situació que no havia conegut mai: sense sostre i sense ni cinc. ¿I ara què?
Primer que res, va anar a la casa de préstecs a empenyorar un anell amb una turquesa, la seva única joia. Li van donar un ruble per l’anell, però… ¿què podia comprar, amb un ruble? No li arribava ni per una jaqueteta curta com es duien ara, ni per un barret alt, ni per unes sabates verd bronze, i sense aquestes coses ella se sentia com si anés despullada. Li semblava que ja no la gent, sinó els cavalls i els gossos i tot se la miraven i es mofaven d’aquell vestidet tan senzill. El que la capficava era el vestit; la qüestió del menjar i el dormir no li feia passar gens d’ànsia.
“Tant de bo em trobés algun conegut —pensava—. Li demanaria diners… No n’hi ha cap que em pugui dir que no, perquè…”
Però no se’n trobava cap, de conegut. Seria fàcil de trobar-ne al vespre, al Renaissance, però el Renaissance era un local on no et deixaven entrar sense barret, ni amb aquest vestidet tan senzill. ¿Què faria? Després d’una llarga estona d’angúnia, quan ja va estar tipa de caminar i seure i pensar, la Wanda va decidir valdre’s de l’últim recurs: anar a veure algun conegut directament a casa seva i demanar-li diners.
“¿A qui podria visitar? —reflexionava—. El Mixa no: un home de família… El vell pèl-roig ara és a la feina…”
La Wanda es va recordar del Finkel, el dentista, jueu convers, que li havia regalat, feia cosa de tres mesos, un braçalet, i a qui una vegada, sopant al Club Alemany, havia buidat un got de cervesa al cap. Es va alegrar molt d’haver-se recordat d’aquest Finkel.
“Ell segur que afluixarà, l’important és que l’enxampi a casa… —pensava mentre s’hi dirigia—. Si no afluixa ja es pot preparar: li trencaré tots els llums del pis.”
Quan s’acostava a la consulta del dentista ja tenia a punt el pla: córrer escales amunt, entrar amb grans riallades i exigir-li vint-i-cinc rubles… Però en el moment de trucar al timbre tot el pla li va fugir del cap. De sobte, la Wanda va començar a acovardir-se i a posar-se nerviosa, cosa que abans no li passava mai. Era agosarada i insolent amb els borratxos; ara, en canvi, amb aquell vestidet qualsevol, fent el paper d’una sol·licitant qualsevol a qui poden no rebre, va sentir-se tímida i humiliada. Li va agafar vergonya, va tenir por.
“Potser ja no s’enrecorda de mi… —pensava, sense atrevir-se a trucar—. ¿I com me li puc presentar, amb aquest vestit? Igual que una captaire o una menestraleta…”
Va trucar, indecisa.
Es van sentir passos rere la porta. Era el conserge.
—¿El doctor és a casa? —va preguntar la Wanda.
Ara li hauria estat més agradable que li diguessin que no, però el conserge, en lloc de respondre, la va fer passar a l’entrada i la va ajudar a treure’s l’abric. Les escales li van semblar luxoses, imponents, i el que més li va cridar l’atenció de tot aquell luxe va ser un mirall enorme on veia reflectida una esparracada sense barret alt, sense cap jaqueteta curta i sense sabates verd bronze. I va trobar estrany que precisament llavors, mal vestida, amb aspecte de cosidora o bugadera, li haguessin aparegut aquells escrúpols i no li quedés gens d’insolència ni gosadia, i en els seus pensaments ja no es deia a si mateixa Wanda, sinó Nàstia Kanàvkina, com abans…
—Endavant —va dir la criada, acompanyant-la a la consulta—. Ara vindrà el doctor. Segui.
La Wanda es va deixar caure en una butaca tova.
“Així mateix l’hi diré: que em deixi diners! —pensava—. No hi ha res d’indecent, al final és un conegut meu. La criada, això sí, se n’hauria d’anar. Fa com a cosa, davant d’ella… ¿Es pot saber què hi fa, aquí dreta?”
Uns cinc minuts més tard es va obrir la porta i va entrar el Finkel, un convers alt i morenot, galtaplè i d’ulls sortits. Les galtes, els ulls, la panxa, aquelles cuixes grosses… tot ell fartanera, repugnància, mal humor. Quan era al Renaissance o al Club Alemany solia anar contentet, no s’estava de res a l’hora de convidar les dones i encaixava amb paciència les males passades que li feien (quan la Wanda li va abocar la cervesa al cap, per exemple, es va limitar a somriure i a renyar-la amb el dit); ara, per contra, tenia un posat sorrut i somnolent, mirava amb urc, amb fredor, com un superior, mastegant el que tenia a la boca.
—¿Què demana? —va preguntar sense mirar la Wanda.
Ella va donar un cop d’ull a la cara seriosa de la criada, després a la figura ben alimentada del Finkel, que pel que es veia no l’havia reconegut, i es va ruboritzar…
—¿Què demana? —va repetir el dentista, ja irritat.
—Em… em fan mal els queixals —va murmurar la Wanda.
—Ahà. ¿Quin queixal? ¿On?
La Wanda va recordar que tenia un queixal corcat.
—A baix, a la dreta… —va dir.
—Hm…! Obri la boca.
El Finkel va arrufar el nas, va aguantar-se la respiració i es va posar a inspeccionar aquell queixal dolent.
—¿Fa mal? —va preguntar, furgant-li el queixal amb una espècie de ferret.
—Sí… —va mentir la Wanda.
“Li hauria de fer memòria —pensava— i segur que em coneixeria… Però… la criada! ¿Què hi fa, aquí dreta?”
De sobte el Finkel li va deixar anar, de dret a la boca, un gran esbufec, com una locomotora, i va dir:
—No li recomeno que se’l faci empastar… Aquest quixal igualment ja no li servirà de re.
Després de furgar-li una mica més el queixal i d’empastifar-li els llavis i les genives amb els dits bruts de tabac, el Finkel va tornar a aguantar-se la respiració i li va introduir a la boca una cosa freda… La Wanda va notar una fiblada terrible, va cridar i es va arrapar al braç del Finkel.
—No és re, no és re… —rondinava ell—. No se m’espanti… Ja no li hauria fet cap profit, aquest quixal. Hem de ser valents.
Uns dits bruts de tabac i de sang li van acostar als ulls la dent arrencada, la criada se li va atansar i li va posar una tassa a prop de la boca.
—A casa glopegi aigua freda —va dir el Finkel—, per estroncar la sang…
Se li havia plantificat al davant amb el gest d’algú que espera que se’n vagin tots d’una vegada i el deixin en pau.
—Adeu… —va dir la Wanda, girant-se cap a la porta.
—Hm…! ¿I qui em pagarà la feina? —va preguntar el Finkel amb veu riolera.
—Ai, sí… —va caure-hi la Wanda. Es va tornar vermella i va donar al dentista el ruble que havia obtingut d’empenyorar l’anell de la turquesa.
En sortir al carrer encara es va sentir més avergonyida que abans, però el que l’avergonyia ara ja no era la misèria. Ja no se n’adonava, que no tenia un barret alt ni una jaqueteta curta. Caminava pel carrer escopint sang, i en cada escopinada vermella hi veia la mala vida, les dificultats, els insults que havia suportat i que suportaria, demà, al cap d’una setmana, d’un any… tota la vida, fins a la mort…
—Quina por! —xiuxiuejava—. Quin horror, Déu meu!
Així i tot, l’endemà ja era al Renaissance balla que ballaràs. Estrenava un barret roig, molt ample, una jaqueteta curta i unes sabates verd bronze. L’havia convidat a sopar un mercader jove que venia de Kazan.
III
El Vanka
(1886)
El Vanka Júkov, un nen de nou anys que feia tres mesos que havien deixat a càrrec del sabater Aliakhin perquè aprengués l’ofici, la nit de Nadal no era al llit dormint. Va esperar que els amos i els aprenents se n’anessin a missa, va treure de l’armari de l’amo una ampolleta de tinta i una ploma amb el tremp rovellat i, allisant-se al davant un full de paper rebregat, es va posar a escriure. Abans de dibuixar la primera lletra va girar uns quants cops la vista, atemorit, cap a les portes i les finestres, va mirar de cua d’ull la icona, fosca, cenyida per llargs prestatges plens de formes de sabata, i se li va nuar un sospir a la gola. El paper estava estès damunt d’un banc, ell hi era enfront, de genolls.
“Estimat avi, Konstantín Makàritx! —va escriure—. T’escric una carta. Us felicito el Nadal i et desitjo que Nostre Senyor t’enviï tot de coses bones. No tinc ni el pare ni la mama i només em quedes tu sol.”
El Vanka va dirigir els ulls a la negror de la finestra, on el reflex de la seva espelma feia pampallugues, i li va venir una imatge clara del seu avi, el Konstantín Makàritx, que treballava de vigilant nocturn a la finca dels Jivariov. Era un vell d’uns seixanta-cinc anys, petitó, secardí, però extraordinàriament vivaç i eixerit, sempre amb la cara enriolada i els ullets ebris. De dia dormia a la cuina del servei o armava xivarri amb les cuineres; de nit, abrigat amb un gec ample, anava fent la ronda pels voltants de la finca i picava amb el seu sonall. El seguien, capbaixos, la vella Castanyeta i l’Anguila, un quisso que havien batejat així perquè era de pèl negre i llargarut de cos com una mostela. L’Anguila, encara que fos d’allò més obedient i manyac i que es mirés amb la mateixa tendresa coneguts i forasters, no tenia bona fama. Sota aquella obediència i aquella resignació s’hi amagava l’astúcia més jesuítica. Cap altra bèstia feia tan bé com ell allò d’esquitllar-se per sota, quan menys t’ho esperaves, i clavar-te mossegada al taló, o esmunyir-se al celler, o furtar-li un pollastre a un pagès. Més d’un cop l’havien deixat coix de les potes del darrere, l’havien penjat un parell de vegades, cada setmana el baldaven a pallisses, però ell se’n sortia sempre.
Ara l’avi deu ser a la vora de la portalada, dret, mig enlluernat per les finestres il·luminades, vermelles, de l’església del poble, fent sonar els talons de les botes i armant xivarri amb la gent del servei. Porta el sonall penjat a la faixa. Pica de mans, s’arrup de fred i, amb rialletes de vell, pessiga ara la minyona, ara la cuinera.
—¿Una micona de rapè? —diu, parant la tabaquera a les dones.
Elles ensumen i esternuden. L’avi es posa d’un bon humor indescriptible, es fa un bon tip de riure i exclama:
—Apa-li! Aquí ho teniu!
També fan ensumar rapè als gossos. La Castanyeta esternuda, remena el morro i es retira ofesa. L’Anguila no esternuda, és obedient i només mou la cua. I fa un temps meravellós, un aire serè, transparent, net. És negra nit però es pot veure el poble sencer, amb les teulades emblanquides i les bafarades de fum que s’enfilen de les xemeneies, els arbres argentats de gebre, els munts de neu. Hi ha un centelleig d’estrelles esbarriades per tot el cel i la Via Làctia destaca amb tanta nitidesa que sembla que abans de la festa l’hagin rentat i fregat amb neu…
El Vanka va sospirar, va sucar la ploma i va continuar:
“I ahir em va tocar el rebre. L’amo em va treure al pati estirant-me pels cabells i em va amidar l’esquena a cops de tirapeu perquè gronxava al bressol la criatureta que tenen i em vaig adormir sense voler. I aquesta setmana la mestressa em va manar que escatés un areng i jo vaig començar per la part de la cua, i ella va agafar l’areng i per la part del cap es va posar a refregar-me’l pels morros. Els altres aprenents se’m rifen: em fan anar a la taverna a buscar vodka i m’obliguen a robar els cogombres dels amos, i l’amo em pega amb el primer que troba. I després no tinc menjar. Em donen pa al dematí, farinetes per dinar i a la nit pa un altre cop, mentre que de te o de sopes calentes només n’endrapen ells, els amos. I em fan dormir a l’entrada, i quan la seva criatureta plora, jo no dormo gens i gronxo el bressol. Avi, avi estimat, fes-me aquest favor per l’amor de Déu, vine a recollir-me, porta’m a casa, al poble, que jo ja no puc més… T’ho demano de genolls, resaré sempre per tu, emporta-te’m d’aquí, que si no em moriré…”
El Vanka va fer una ganyota amb la boca, es va fregar els ulls amb el puny tot ennegrit de tinta i se li va escapar un sanglot.
“Et trinxaré el tabac —va continuar—. Resaré. Si no, pica’m el crostó tant com calgui. I si penses que no puc fer cap feina, li demanaré per caritat a l’administrador que em deixi enllustrar-li les botes o me n’aniré de rabadà al lloc del Fedka. Avi estimat, ja no puc més, m’hi moriré, aquí. Volia fugir al poble a peu, però no tinc botes i em fa por l’hivern. Quan sigui gran, com que ara m’ajudes, et donaré menjar i no deixaré que et faci mal ningú i, si et mors, resaré pel repòs de la teva ànima igual que per la mama Pelagueia.
”I Moscou és una ciutat gran. Hi ha tot de cases de senyors i molts cavalls, però d’ovelles no n’hi ha, i els gossos no són perillosos. Aquí els nens no van per les cases cantant nadales i al cor de l’església no hi deixen entrar ningú, i un cop vaig veure al vidre d’una botiga uns hams que es venien amb la llinya posada, per tota mena de peixos, uns hams molt bons, i n’hi havia un que hauria aguantat un silur gegant. He vist botigues amb escopetes com les que tenen els senyors, que cada una potser val cent rubles… I a les carnisseries hi ha galls, grèvols, llebres, però els dependents que hi treballen no diuen on els han caçat.
”Avi estimat, quan els senyors facin la festa de Nadal i donin confits, agafa’m una nou daurada d’aquelles que pengen a l’arbre i amaga-la a la capseta verda. Demana-la a la senyora Olga Ignàtievna, digue-li que és pel Vanka.”
El Vanka va deixar anar un sospir escanyat i un altre cop va clavar els ulls a la finestra. Va recordar que l’avi sempre anava al bosc a buscar l’avet pels senyors i se l’enduia a ell, al net. Que bé que s’ho passaven! L’avi clacava, la gelada feia un clac-clac com el de l’avi, i sentint-ho el Vanka es posava a imitar-los. Abans de tallar l’arbre, l’avi es fumava una pipa i ensumava rapè una bona estona, i es reia del Vanka, que es pelava de fred… Els avets joves, recoberts de gebre, esperaven drets, immòbils, quin d’ells cauria. No se sap d’on, apareixia una llebre volant pels munts de neu com una sageta… L’avi no es podia estar de cridar-li:
—Aquí, aquí, aquí!… Ai, l’endimoniada! Cuacurta!
Un cop tallat, l’avi duia l’avet fins a casa dels senyors, i allà el guarnien… La qui més ganes hi posava era la senyoreta Olga Ignàtievna, la preferida del Vanka. Mentre va viure sa mare, la Pelagueia, i va servir de minyona a cals senyors, la senyoreta Olga Ignàtievna donava caramels al menut, i per passar l’estona li va ensenyar a llegir, a escriure, a comptar fins a cent i a ballar la quadrilla i tot. Quan la Pelagueia va morir, el Vanka, orfe, va haver d’instal·lar-se a la cuina amb l’avi, i de la cuina a Moscou, amb el sabater Aliakhin…
“Vine a recollir-me, avi estimat —va seguir el Vanka—. T’ho demano per Déu, treu-me d’aquí. Tingues aquesta bondat amb mi, un pobre orfe, perquè m’atacona tothom i tinc una gana que no puc més i estic tan enyorat que no paro de plorar. I l’amo, no fa gaire, em va clavar un cop al cap amb una forma de sabata que em va fer caure i vaig perdre el coneixement. Estic desesperat, faig una vida pitjor que la d’un gos… Records de part meva a l’Aliona, al Iegorka el borni i al cotxer, però tu no donis el meu acordió a ningú. El teu net que t’estima, Ivan Júkov, avi sisplau vine.”
El Vanka va plegar en quatre el full, escrit de dalt a baix, i el va ficar en un sobre que s’havia comprat per un copec el dia abans. Va pensar-s’ho una mica, va sucar la ploma i va escriure l’adreça:
“Al poble de l’avi.”
Tot seguit es va gratar, va rumiar-hi i va afegir: “A l’avi Konstantín Makàritx.” Satisfet que l’haguessin deixat escriure en pau, es va posar la gorra i, sense l’abric, en cos de camisa i prou, va sortir al carrer…
Els dependents de la carnisseria, a qui ahir havia fet tot de preguntes, li havien explicat que les cartes es ficaven a les bústies de correus, i que d’allà les repartien per tot el món en unes troiques postals que conduïen uns homes borratxos i que dringaven amb unes campanetes. El Vanka va córrer fins a la primera bústia i va deixar caure la carta, tan valuosa, al forat…
Al cap d’una hora, bressolat amb dolces esperances, el Vanka dormia profundament… Somiava en una estufa. L’avi hi seia al damunt, descalç, amb les cames que li penjaven, i llegia la carta a les cuineres. L’Anguila voltava a prop de l’estufa i movia la cua…
