Читать книгу: «Dels orígens a l'abolició»

Els diputats del General abans de la Diputació del General

Les comissions estamentals de gestió dels subsidis aprovats en assemblees parlamentàries al Regne de València entre 1261 i 1362

VICENT BAYDAL SALA

Universitat Jaume I

Ítem, que la Dipputació e officis dessús dits duren per tres anys, los quals feneixquen en la festa de Nadal del any mil CCCC XXII, e que ladonchs ne sien elets altres, ço és, que los del braç ecclesiàstich sien elets per los dits dipputats del braç ecclesiàstich, e los del braç militar per los dits deputats del braç militar, e los del braç reyal elegeixquen los jurats de la ciutat de València lo dipputat, clavari, administrador e comptador qui deuen ésser per la dita ciutat […] e los jurats de la ciutat de Xàtiva o vila real que aurà haver l’offici de la Depputació elegeixquen lo depputat que y deurà ésser per les dites ciutat de Xàtiva e viles reyals […]. E axí·s segueixca de trienni en trienni mentres les dites generalitats duren.¹

Aquell, en concret, era el capítol del donatiu solemnement aprovat el 22 de març de 1418 al convent de Sant Doménec de València, en la darrera sessió de les primeres Corts valencianes convocades per Alfons el Magnànim, que contenia la disposició clau del que en l’actualitat, sis segles després, s’ha commemorat: la institucionalització definitiva de la Diputació del General del Regne de València, l’organisme encarregat de recaptar i gestionar els principals impostos pagats al rei pels habitants del territori valencià després de ser aprovats en les assemblees parlamentàries. No debades s’hi va establir que els sis diputats elegits pels braços de l’Església, la noblesa i les ciutats i viles reials es renovarien automàticament de trienni en trienni mentre duraren els tributs de les generalitats, els quals eren ja pràcticament perpetus, atés que havien quedat vinculats al deute públic emés per la mateixa Diputació, de retorn total gairebé impossible. De fet, com a mostra d’aquella nova perdurabilitat assumida per tots, a partir del mateix any de 1418 es va iniciar el registre arxivístic notarial de la documentació de la Diputació del General i molt poc després es van adquirir els solars per a construir una seu estable al cor de la ciutat de València, bo i iniciant la construcció del palau que en l’actualitat alberga la moderna institució de la Generalitat Valenciana.²

Amb tot, malgrat que la institucionalització fora assolida en la segona dècada del segle XV, el ben cert és que la Diputació del General del Regne de València no havia nascut aleshores, sinó que existia des de dècades arrere i tenia unes arrels i uns precedents ben profunds, que arrancaven quasi una centúria abans. Concretament, durant el període anterior a la consolidació definitiva del 1418 es poden distingir dues grans fases: d’una banda, una etapa justament anterior, que es remunta a la dècada de 1360, ja que, com és sabut, els impostos indirectes de les generalitats es van crear en les corts generals de Montsó de 1362-1363 i precisament llavors es va començar a emprar el nom de Diputació del General per a denominar les comissions interestamentals que, tot i ser en teoria provisionals, van anar renovant-se amb molta assiduïtat;³ i, d’una altra banda, encara una altra etapa anterior, des de les corts valencianes de 1261 fins a 1362, en què de manera esporàdica es van formar comissions estamentals per a la gestió dels impostos aprovats en les assemblees parlamentàries i, de fet, es van constituir de vegades com una mena de Diputacions del General en la pràctica, almenys des de la dècada de 1330, tot i que amb certes particularitats importants respecte al que posteriorment esdevindria la institució, segons analitzarem ací mateix.

Mirarem d’observar, doncs, quines funcions van acomplir i quins poders van tenir els diputats o administradors del General abans de la Diputació del General, és a dir, abans de l’aparició d’aquella denominació l’any 1363 i del seu posterior recorregut fins a la institucionalització plena de 1418. I ho farem mitjançant l’anàlisi de la naturalesa i les característiques de la recaptació i la gestió de cadascun dels subsidis atorgats als monarques en les assemblees parlamentàries valencianes celebrades durant el període esmentat, des de 1261 fins a 1362, a partir dels treballs previs i les informacions contingudes en la documentació registrada en diverses sèries de la Reial Cancelleria i del Reial Patrimoni de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, en combinació amb les conservades en altres sèries de l’Arxiu Municipal de València i de l’Arxiu del Regne de València. Al respecte d’això, cal tenir present que, com acabem d’apuntar, dins d’aquell interval de temps es poden distingir al seu torn dues fases netament separades per l’any 1330, en plena consonància amb l’evolució de les relacions polítiques i de la fiscalitat pública al Regne de València, segons constatarem a continuació.

1. L’enfrontament foral i la manca de comissions interestamentals de recaptació (1261-1329)

La cabdal decisió de Jaume I de convocar l’any 1261 una primera assemblea parlamentària valenciana, probablement amb la condició de corts,⁴ va donar peu a l’inici d’un llarg conflicte que va enfrontar els partidaris d’aplicar el codi jurídic dels Furs de València a la totalitat del regne, encapçalats pel mateix monarca, la ciutat de València i la majoria de les viles reials, i els partidaris de fer observar també els Furs d’Aragó en aquells llocs on s’havien atorgat en temps de la conquesta, liderats pels rics homes i barons d’origen aragonés. No debades, els primers senyorius cristians formats al territori durant la dècada de 1230 van ser poblats per nobles aragonesos amb furs locals d’aquella mateixa procedència i encara més tard, ja compilats els Furs d’Aragó el 1247 –que en certa manera protegien les seues prerrogatives davant el poder reial–, ho van continuar fent fins al punt que bona part de la meitat nord del Regne de València es regia mitjançant aquelles normatives. D’altra banda, però, immediatament després de la conquesta de la ciutat de València el 1238 el rei Jaume I va promulgar els Furs de València, un codi inspirat en el dret comú i la recuperació de la forta autoritat dels antics emperadors romans, amb la intenció que fora d’àmbit general al conjunt del territori i, de fet, ell mateix el va aplicar en la immensa majoria de poblacions reials.⁵

Així les coses, atesa aquella diversitat jurídica, en l’assemblea convocada el 1261 el monarca va plantejar que tots els senyorius del regne foren poblats amb els Furs de València, a canvi de concedir certs avantatges en la possessió de la terra als senyors nobles i eclesiàstics, però si més no l’estament nobiliari, format molt majoritàriament per nobles i cavallers d’origen aragonés, es va negar per complet, atés que preferien mantenir els Furs d’Aragó, que els garantien tot un seguit de prerrogatives jurisdiccionals, territorials i fiscals a les quals no estaven disposats a renunciar. En conseqüència, la divisió que s’havia mantingut latent fins aleshores es va fer patent i es va encetar un prolongat enfrontament entre els defensors d’un ordenament normatiu i els de l’altre, que va ser especialment intens fins a començaments de la dècada de 1290 –tot arribant als xocs militars– i que no va finalitzar fins a les acaballes de la de 1320.⁶ I, en consonància amb això, l’esmentat estament nobiliari, controlat per l’aristocràcia de procedència i lligams aragonesos, es va negar de manera gairebé sistemàtica a col·laborar amb les successives assemblees parlamentàries valencianes reunides pel monarca i, per tant –amb una única excepció–, tampoc va contribuir als successius serveis promesos a la Corona. Així doncs, durant el període de 1261 a 1329, com a resultat d’aquella dura disputa, ni en la documentació coneguda es parla mai del General com la representació de la comunitat política del Regne de València a través de la unió dels tres estaments o braços, ni tampoc es van poder formar comissions de recaptació fiscal mancomunades entre aquells tres actors, segons observarem tot seguit.

Per exemple, per a la recaptació dels 100.000 sous promesos com a servei de l’assemblea parlamentària de 1261 per la confirmació reial dels furs valencians, únicament s’han pogut documentar uns collectores, probablement escollits per la ciutat de València, que havien de recaptar aquella quantitat o almenys una part, atés que el monarca havia assignat fins a 48.000 sous del subsidi per a tornar un préstec que li havia fet el mateix municipi valentí.⁷ Sabem poca cosa més d’aquella recaptació, que amb tota probabilitat degué fer-se mitjançant un tribut directe, però, en qualsevol cas, és ben segur que la noblesa no hi va contribuir, atés el seu enfrontament amb la Corona per la qüestió foral.⁸ De fet, el mateix va succeir en la següent assemblea parlamentària convocada per Jaume I, probablement unes altres corts, que es feren el 1271 i en les quals el rei, d’una banda, va revisar el procés de repartiment de les terres que s’havia realitzat des de temps de la conquesta i, d’una altra banda, va intentar novament que els senyors que aplicaven els Furs d’Aragó en els seus dominis adoptaren els de València.⁹ El principal resultat de la reunió, en tot cas, va afectar bàsicament una altra vegada l’estament de les universitats reials, que van oferir com a servei per la confirmació de les terres que tenien els seus habitants l’avançament en dos anys del tribut directe del monedatge, bo i augmentant la quantitat a pagar en el cas de les famílies amb més patrimoni –les més interessades, de fet, a posar punt final a qualsevol possible revisió de la distribució de les terres. I sabem que en aquesta ocasió els encarregats de la recaptació van ser un seguit de batles i oficials reials, ajudats per duobus bonis hominibus unumcumque ville.¹⁰ L’estament militar, per contra, no va accedir a negociar la qüestió del repartiment en aquella assemblea, ni va adoptar els furs valencians, ni va participar en el donatiu atorgat al monarca.¹¹

Així mateix, també es va donar una situació anàloga en els següents tres grans subsidis concedits al rei després de la celebració de reunions parlamentàries, com l’atorgat en el context de les corts de 1281, per a la campanya de la conquesta de Sicília, que es va materialitzar en forma de redempcions d’exèrcit demanades als nuclis reials; en el parlament de Pere el Gran amb la ciutat de València el 1283, que va donar lloc a la promulgació del Privilegium Magnum per a totes les universitats reials i l’avançament d’un nou monedatge incrementat com a servei; i en les primeres corts d’Alfons el Liberal a València i Borriana el 1286, que van motivar la confirmació dels Furs de València, tot i la disputa amb els aragonesos, i el pagament d’un nou tribut directe per part de la ciutat i les viles reials en forma de quèstia.¹² En el primer i darrer d’aquells casos, en tant que les quantitats es recaptaven mitjançant tributs reials ordinaris, la gestió va quedar en mans dels oficials de la Corona, mentre que en el monedatge augmentat de gràcia per l’estament reial sabem que hi van intervenir els prohoms locals, uns collectores seu iuratos deputatos ad illud, que després havien de traspassar els diners als porters reials.¹³ En tot cas, ni de l’estament de la noblesa ni de l’Església tenim notícies documentals de la seua participació en aquells subsidis, una situació que va continuar repetint-se durant les dècades següents, tot i que amb alguna excepció.

Una d’elles va ser, per exemple, la del servei pagat després de la celebració d’un parlament a València amb Alfons el Liberal el 1290, com a conseqüència de la divisió territorial de les corts generals de Montsó reunides l’any anterior. En aquelles s’havia aprovat la concessió d’un auxilii sive cise a pagar en totes les terres del monarca, llavors ofegat per les guerres derivades de la conquesta de Sicília, que si bé a Catalunya i Aragó va prendre la forma d’un impost indirecte recaptat per diputats, clavaris i distribuïdors triats pels estaments, a València, per contra, es va seguir recollint a través de talles directes gestionades pels municipis i els oficials reials. I en aquest cas, a més a més, el seu pagament també va ser requerit a l’estament eclesiàstic mitjançant peticions individuals realitzades a bisbes, mestres d’ordes militars, abats i senyorius, encara que en cap cas es va formar una comissió unitària de recaptació per part de l’Església, ni cap mena de conjunció amb els nuclis reials.¹⁴ Per la seua banda, els nobles valencians van quedar exempts de nou, com també va passar amb el subsidi en forma de quèstia atorgat per les universitats reials després de les corts de 1292, en les quals, de fet, el nou monarca Jaume II va voler apaivagar el conflicte entre els uns i els altres en reconéixer la dualitat foral que imperava de facto en el regne:

jurà observar furs de València e privilegis generals atorgatz a la ciutat e als altres locs e viles del Regne de València […], salv emperò ço que jurat avia als hòmens de paratge del Regne de València sobre·l fur d’Aragó a aquels, ço és a saber, d’ells qui·l volrien.¹⁵

Allò va permetre que si més no la noblesa assistira de manera menys bel·licosa a les següents reunions parlamentàries celebrades, com les corts de València de 1301-1302, 1314 i 1325, encara que finalment en cap d’aquestes es va aprovar cap fur nou que afectara el conjunt dels estaments, en consonància amb la divisió jurídica i la latència de la disputa.¹⁶ En tot cas, l’estament militar sí que va accedir a participar en el servei aprovat en l’assemblea de 1301-1302, atés que la recaptació feta en els seus dominis –un impost directe per persona anomenat cabeçatge– havia d’anar exclusivament destinada a pagar els deutes que el mateix Jaume II havia adquirit amb els nobles després de les prolongades campanyes militars de Múrcia i Sicília. Per tant, per primera vegada des de la fundació del Regne de València la noblesa va contribuir a un subsidi a la Corona, en tant que acabava revertint en els seus propis interessos, però ho va fer d’una forma que reflectia clarament la seua posició d’enfrontament amb el rei i l’estament reial per la qüestió foral. En concret, per bé que novament a Catalunya i Aragó dos donatius semblants aprovats per les corts respectives de 1299-1300 i 1300 es van recaptar a través de comissions interestamentals formades per cavallers i prohoms locals triats pels braços de la noblesa i les universitats reials, a València, per contra, tot i formar-se també comissions que gestionaven la contribució de cada estament en conjunt, aquelles van tenir un funcionament completament separat, formades per dos «collidors» nobiliaris d’una banda i quatre «collidors e reebedors» de la ciutat i les viles reials d’una altra banda –dos per València i dos per la resta de nuclis.¹⁷

Per tant, a diferència del que va succeir al territori català i a l’aragonés, on ja entre finals del segle XIII i començaments del XIV es van donar tant diversos donatius generals com experiències de gestió fiscal parlamentària comunes a diversos braços, al regne valencià, marcat per la lluita foral, en cap moment es va produir una situació anàloga, sinó que els subsidis van recaure pràcticament sempre en el braç de les universitats reials i quan hi va haver col·lectors triats pels estaments, aquests van actuar sempre de manera separada, dins del seu propi àmbit. Ben contràriament, a partir del moment en què es va desbloquejar la qüestió dels furs en les corts de 1329-1330 la situació va canviar per complet, amb l’aparició del concepte de General com a representació del conjunt de la comunitat política del regne i l’aprovació de diversos donatius generals que van ser gestionats per comissions mancomunades entre tots els estaments valencians.

2. L’aparició del General i les primeres experiències mancomunades de gestió fiscal (1330-1362)

Si bé hem vist que en època d’Alfons el Liberal i els inicis de Jaume II, tant a Catalunya com a Aragó hi van haver precedents de donatius parlamentaris generals gestionats pels estaments de forma conjunta, més endavant, en canvi, durant vora mig segle, fins a les reunions de corts celebrades en la dècada de 1350 no es van tornar a aprovar contribucions que afectaren el conjunt d’aquells territoris, sinó que la noblesa i l’Església en van quedar fora i, per tant, no es van tornar a formar comissions interestamentals de gestió fiscal. Com és sabut, però, la situació va canviar per complet a partir d’aquella data, quan, en el context de l’exigent guerra contra Pere el Cruel de Castella, en les corts generals de Montsó de 1362-1363 es van crear els impostos de les generalitats i van aparéixer les primeres formes de les Diputacions del General catalana i aragonesa, com a organismes de recaptació i administració fiscal emanats de les assemblees parlamentàries respectives.¹⁸ Va passar el mateix en el cas valencià, però ací cal destacar que, a més a més, just en les dècades prèvies, una vegada solucionat el conflicte foral que havia enfrontat els estaments, s’havien succeït una sèrie de donatius generals que van servir de precedent tant a la consolidació d’una fiscalitat pública conjunta com a la formació de la Diputació del General pròpia.

En concret, van ser les corts de València de 1329-1330, presidides per Alfons el Benigne, les que, com és sabut, van fer possible la fi pràcticament definitiva de la disputa mantinguda durant dècades entre els principals components de l’estament militar i els de l’estament reial, mitjançant l’ampliació i modificació dels Furs de València, amb la inclusió de l’anomenada jurisdicció alfonsina que atorgava certes prerrogatives als titulars dels senyorius, de manera que la immensa majoria dels nobles i cavallers que havien emprat fins aleshores els Furs d’Aragó van renunciar a ells i durant els anys subsegüents van acceptar el nou ordenament foral valencià aprovat en aquella assemblea.¹⁹ De fet, la nova situació de col·laboració entre els estaments es va mostrar immediatament a través de dos fenòmens: en primer lloc, just després de la clausura d’aquelles corts va aparéixer per primera vegada en la documentació el terme del General del Regne de València per a fer referència al conjunt dels tres estaments representats en les assemblees parlamentàries, i, en segon lloc, aquella mateixa assemblea va aprovar el primer donatiu general de la història del territori valencià, que havia de ser recaptat en tots els senyorius i gestionat per uns diputats triats pels mateixos estaments, tot encetant una via que culminaria en els fets de la dècada de 1360.

Pel que fa a la primera qüestió, el concepte fou emprat per primera vegada −que siga coneguda− en un parlament amb Alfons el Benigne a finals de 1330, en què el braç de les universitats reials va presentar diverses peticions en nom de «tot lo General del Regne de València» amb l’objectiu de vetlar per l’interés de tots els habitants del territori: «esguardants reformació del universal estament del dit regne e de la cosa pública».²⁰ Així mateix, en parlaments posteriors que van tenir lloc durant aquella dècada es van continuar exposant les reivindicacions de la comunitat política en afers que tocaven «lo bon estament de tot lo General del regne» i fins i tot es va plantejar la constitució d’un únic «síndich de tot lo regne» per tal que actuara en els tribunals reials contra aquells pocs senyors que pretenien continuar aplicant els Furs d’Aragó als seus dominis.²¹ Fet i fet, el desbloqueig de la qüestió foral no només va permetre la irrupció d’aquella idea que engloba la comunitat política regnícola, sinó que també va consolidar plenament les corts, a les quals per primera vegada tant el braç de la noblesa com el de l’Església van començar a assistir amb les seues propostes legislatives per a renovar l’ordenament foral valencià en cada assemblea.²² Així, per exemple, en el marc de la primera reunió convocada per Pere el Cerimoniós, a València el 1336, diversos síndics de les viles reials van proclamar la infal·libilitat de les Corts com a màxim òrgan representatiu del regne:

La dita Cort General representa tot lo Regne de València, car en la celebració et sollempnitat d’aquella són los prelats, religiosos et persones eclesiàstiques, qui fan I e lo primer membre, los richs hòmens, cavallers et generosos, qui fan lo segon membre, los ciutadans et hòmens de viles del dit regne, qui fan lo terçer membre de la dita Cort, e no és presumpció ne semblant de veritat ne deu alcun creure que tots los membres de la Cort, en la qual ha tantes sàvies persones e moltes en dignitat e noblea constituïdes, se acordassen ne consentissen a fer tort o prejudici a alcú.²³

Igualment, uns pocs anys després serien els procuradors dels braços nobiliari i eclesiàstic els que, en les corts de València de 1349, defensarien conjuntament el paper de l’assemblea parlamentària com a màxima institució protectora dels interessos de la comunitat política territorial:

Tots aquells qui en les dites Corts són estats e són estan per observació de furs e privilegis e reparació de aquells, e han zelat e zelen que·ls furs, privilegis, libertats e bons uses del regne, en general e en special […]. En aquestes Corts se tracten e·s façen sinó ço que fer o tractar se deu a bé, profit e bon estament del regne e és custumat de fer tractar en les altres Corts passades a observació dels furs e de privilegis.²⁴

Així les coses, aquella nova situació d’unitat jurídica, inici de la cooperació estamental i acceptació plena de les corts com a fòrum de negociació política va donar peu també al segon dels fenòmens indicats: l’aprovació de diversos donatius generals en seu parlamentària i la seua posterior recaptació de manera conjunta entre els diversos estaments. En concret, el primer d’ells va ser el de la mateixa reunió de 1329-1330, en què els braços es van comprometre a pagar a Alfons el Benigne un total de 2.200.000 sous en un màxim de sis anys, recaptats a través d’imposicions indirectes sobre el blat, el vi i la carn que s’havien d’aplicar en els mercats de pràcticament tot el regne, amb l’objectiu de destinar els diners obtinguts a la campanya de conquesta de l’emirat nassarita de Granada que el rei projectava en aquells moments juntament amb el seu cunyat Alfons XI de Castella.²⁵ Significativament, només van quedar fora de la contribució els llocs pertanyents a Jaime de Xèrica, Lope de Luna, Gonzalo García i alguns altres nobles que encara mantenien els Furs d’Aragó als seus dominis, però que a penes si representaven una escassa porció territorial del regne. Per contra, tant el braç militar com l’eclesiàstic van participar per primera vegada en la història valenciana en una comissió fiscal parlamentària conjunta amb el de les universitats reials, mitjançant la tria de nou administradors que representaven el General: el cabiscol Ramon Gener en nom del bisbe de València i el frare de Montesa Domingo de Muntanyana; Macià d’Esplugues en nom de l’infant Pere, comte de Ribagorça, i els cavallers Orrigo de Quintavall i Gil Jiménez Romeo; i dos jurats de València –en funció de l’any–, el veí de Sagunt Bonafonat de Vall-llebrera i el d’Alzira Pasqual Marçó.²⁶

Ells serien els encarregats d’ordenar la venda de les imposicions cada any i de procurar que els arrendataris dugueren els diners mensualment o setmanalment –els de la capital– a un cofre de tres claus custodiat a la sagristia de la catedral de València i d’ingressar-los en els comptes de la taula del canvista assignat per a centralitzar el donatiu, Bernat Desmàs. Amb tot, aquell disseny inicial va experimentar canvis al llarg del procés de recaptació, atés que el projecte de conquesta granadina va quedar suspés i a partir de juliol de 1332 els diners col·lectats van ser destinats a l’armament d’un estol valencià contra els genovesos, per a la qual cosa es va nomenar dos nous i únics administradors, el mercader de València, Jaume Tolsà, i el jurista de Morella, Pere de Ciutadilla, amb l’objectiu d’agilitzar-ne els preparatius. Així mateix, quan al febrer de 1333 es va acordar l’organització d’un segon estol contra els genovesos hi van haver nous canvis: d’una banda, es van ampliar les tarifes al tràfic marítim mercantil i a la compravenda d’un bon nombre de productes de tot tipus i, d’una altra banda, es van triar quatre nous administradors, bo i retornant a la representativitat estamental del General a través de l’ardiaca d’Alzira Pere d’Esplugues per l’Església, el cavaller Ramon Costa per la noblesa i el ciutadà de València Francesc de Vinatea i el veí de Sagunt Bonafonat de Santfeliu per les universitats reials. Amb tot, com apunten aquells mateixos canvis en la gestió en funció de les necessitats del monarca, cal indicar que els poders dels successius administradors estamentals estaven bàsicament limitats a la recaptació dels impostos, ja que els diners recaptats es destinaven posteriorment allà on indicava el mateix rei.

De fet, encara que inicialment no en tenien obligació segons els capítols acordats en les corts, els encarregats de la gestió del donatiu, que es va cobrar fins a l’abril de 1334 abans de la dissolució de tot aquell entramat fiscal, van acabar retent els seus comptes davant del mestre racional i, segons sabem per aquells retiments i per certes llistes d’assignacions reials fetes a compte de la recaptació, si bé una part important dels diners recollits sí que es van destinar a les campanyes contra els nassarites i els genovesos acordades amb el General, una altra part es va desviar cap al pagament de molts altres deutes pendents i interessos diversos d’Alfons el Benigne.²⁷ És per això, possiblement, que en la següent contribució general concedida a la Corona pels estaments es van prendre algunes mesures per tal d’evitar que es repetira aquella situació. En concret, no va ser en les següents corts valencianes de 1336, en el context de les quals el nou monarca, Pere el Cerimoniós, va demanar a les universitats reials una nova tipologia d’impost anomenada coronatge, sinó en el parlament de València de 1340, convocat pel rei a tots els estaments amb una única finalitat: pro exigendo subsidio generali, amb el qual finançar les flotes valencianes que havien d’anar a l’estret de Gibraltar per a combatre, juntament amb les catalanes i les castellanes, contra els marínides del Marroc.²⁸

En aquesta ocasió no es va concretar cap quantitat, però «tot lo General del Regne de València» es va comprometre a pagar l’armament de trenta galeres anuals durant tres anys, les quals –segons les estimacions fetes en el cas d’altres estols coetanis– podien arribar a costar fins a 1.200.000 sous cada any i s’havien de pagar mitjançant la recaptació d’unes imposicions indirectes que van rebre el nom d’almoina aplicades sobre el tràfic maritimomercantil i la compravenda de blat, carn, vi, oli i draps. Així, com el 1330, es van triar diversos administradors del General que gestionaven l’arrendament de les imposicions, la custòdia dels diners, el seu ingrés en els comptes d’un altre canvista, Bernat Joan, i la seua destinació on indicara el monarca: van ser, concretament, Arnau Bru, rector de l’església de Sant Salvador de València i Umbert de Tous, clavari de Montesa, pel braç eclesiàstic; el noble Gilabert Sanoguera i el cavaller Jaume Castellà, pel braç militar; i un cavaller i un ciutadà de la ciutat de València, Joan Escrivà i Bartomeu Saranyó, i dos prohoms de Sagunt i Alzira, Bonafonat Vall-llebrera i Pere de Clariana, pel braç reial. En aquest cas, però, com hem indicat, es van prendre mesures per intentar que els diners recollits es destinaren únicament i exclusivament a l’objectiu pel qual havien estat promesos: «los affers de la dita armada».²⁹

En primer lloc, el notari que havia d’actuar amb els administradors –el valentí Andreu d’Espígol– tenia especial manament d’informar «al senyor bisbe de València e als jurats de la ciutat per tot lo General» de qualsevol tipus de «frau o dampnatge» en aquell sentit. Així mateix, el vicecanceller Pere Despens, el secretari reial Ramon Sicard i diversos assessors i escrivans de la cancelleria, com Juan Fernández Muñoz, Guillem Agustí, Guillem de Vila, Bertran Desvall, Francesc de Prohom, Nicolau Martí, Domingo Jordán, Pere de Vallseca i Juan Pérez de Aterre, van haver de jurar en el mateix parlament de València que s’ajustarien a tots els capítols acordats. Igualment, els administradors que traspassaren diners al rei de manera autònoma o que els destinaren a «altres uses» diferents als de les armades, haurien de pagar el doble d’aquestes quantitats «del lur propri». I en cap cas la seua comptabilitat no estaria sotmesa al control reial, com havia passat en l’anterior i primer donatiu general, sinó que seria vigilada per «aquells que tot lo General hi assignarà», això és, huit comptadors distribuïts també de manera uniforme entre el braç eclesiàstic, el militar i el reial: el cabiscol de València Ramon Gener i el frare de Montesa Pere Soliva; els cavallers Felip de Boïl i Guillén Serrano; el cavaller de la ciutat de València Pere Colom júnior i el ciutadà Berenguer de Ripoll, el prohom de Morella Bernat Aster i el de Xàtiva Pere Daviu. A més a més, no només es van adoptar mesures per tal de defensar la voluntat del General respecte al destí dels diners, sinó que també se li va conferir una major potència institucional, atés que els mateixos administradors podrien nomenar quatre clavaris per a gestionar el guany obtingut per les galeres finançades a l’estret de Gibraltar pels estaments valencians.³⁰

Amb tot, malgrat aquell augment de l’autonomia de la comissió interestamental de recaptació del subsidi, finalment també va haver de retre compte de la seua gestió davant del mestre racional, a causa de l’evolució dels esdeveniments posteriors. En particular, en les corts de València de 1342 no només es van aprovar noves disposicions jurídiques, sinó que també es va decidir que una porció del subsidi aprovat dos anys i quatre mesos abans fora desviada a la guerra contra Jaume III de Mallorca: serien els «VIII meses» que quedaven per pagar de la part del braç militar i del reial, atés que l’eclesiàstic va al·legar que no podia dirigir els seus diners contra un monarca cristià: «no puxa consentir a la execució de la guerra del rey de Mallorques sens perill de lur honestat e estament».³¹ En conseqüència, per tal de saber què s’havia pagat i quedava per finançar de les galeres de l’estret de Gibraltar i què sobrava i es podria emprar en la campanya militar contra terres mallorquines, el mateix General va demanar en l’assemblea parlamentària a Pere el Cerimoniós que els administradors presentaren les seues xifres davant el mestre racional i els quatre comptadors triats el 1340, com efectivament es va procedir a fer.³² Així les coses, a partir d’aleshores els gestors estamentals del subsidi destinarien els diners a dos qüestions diferents: a «la guarda del estret de Jubaltar», les ordres de pagament de la qual es certificarien «ab IIII sagells, ço és, un de cascun estament» –comptant la ciutat de València i les viles reials com a dos estaments diferents–, i «la execució del rey de Mallorca», per a la qual, evidentment, no caldria la certificació eclesiàstica: «puxen fer les dites coses ab albarà tant solament de tres aministradors, remogut lo sagell del braç de la Esgleya».³³

L’organisme de gestió fiscal del General del Regne de València va prendre, doncs, major complexitat en aquells moments, tot i que de manera provisional, atés que a les darreries de 1343 es va tornar a dissoldre, amb la fi de l’ajuda promesa a la Corona. Tres anys més tard, però, quan a principis de 1347 es van rebre notícies d’un possible atac marítim i terrestre del soldà marínida, Pere el Cerimoniós va convocar novament a València els membres de tots els estaments, sembla que en un parlament o reunió semblant a la de 1340, amb la intenció exclusiva de demanar un subsidi per a la defensa contra els musulmans: «pro consentiendo et firmando ea que in dicto colloquio ad tuicionem et defensionem fidei et regni predicti fuerint ordinata».³⁴ Tanmateix, els «prelats, richs hòmens, cavallers, ciutadans et hòmens de viles», juntament amb els síndics de la ciutat de València, que es van aplegar a la capital, van respondre amb fermesa al monarca, en un context de malestar que duria a penes tres mesos després als inicis de la revolta de la Unió:

Ab reverència deguda respon lo General del parlament ací en la ciutat de València a present de manament vostre justat que, com al dit parlament no sia çert complidament del apparellament del dit rey de Marrochs et vós, senyor, per saber certenitat dels dits afers entre les altres coses et per reffermar pau et treva ab lo dit rey de Marrochs enviets vostres missatgers, los quals senyor vos portaran certenitat dels dits afers, et portaran axí mateix o pau o guerra, si la senyoria vostra ha pau del dit rey o treva, no cal senyor treballar vós matexs ne les vostres gens debades de treballs ne despeses, car seria dampnós et supèrflue.³⁵

En conseqüència, cap subsidi va ser aprovat aleshores i, més encara, a la fi de la guerra contra la Unió el mateix monarca va tractar d’evitar que es repetiren les negociacions polítiques i fiscals en les assemblees parlamentàries i que el General tornara a disposar d’un organisme mancomunat de gestió de la hisenda. Així les coses, les corts de València de 1349 es van destinar exclusivament a organitzar la repressió contra els revoltats unionistes; les diverses campanyes militars contra Sardenya dels anys subsegüents es van finançar amb peticions monetàries fetes per separat als membres dels estaments valencians i les corts de València de 1354 únicament es van convocar per tal que l’infant Joan rebera el jurament dels braços com a hereu de la Corona, davant els perills que comportava l’expedició personal del rei a l’illa sarda: racione viagii quod apud regnum Sardinie disposuimus facere de presenti.³⁶ No obstant això, l’inici de la guerra contra Castella a partir de 1356 va obligar Pere el Cerimoniós a recórrer novament a l’ajuda del conjunt del General, primer intentant mantenir una posició de força, però més tard, a mesura que avançaven el conflicte i les dificultats, des d’una posició de feblesa pròpia i de fortalesa del General, segons es pot observar en l’evolució de les successives reunions parlamentàries que van haver-hi entre 1357 i 1363.

En primer lloc, en el parlament que el rei va convocar a València el febrer de 1357 per rebre «consell e ajuda» dels estaments, el Consell municipal de la mateixa capital valenciana es va negar a pagar un subsidi si la contribució no es feia i es gestionava conjuntament per tot el braç reial: «d’ací avant no vulla que ajuda alcuna sia demanada a la dita ciutat singularment, mas si alcuna ajuda convenia ésser feta, que aquella sia feta generalment per totes les ciutats, viles e lochs del Regne de València».³⁷ De fet, un any després, a començaments de 1358, el monarca no només va haver de reunir unes corts a València que van tornar a negociar qüestions legals i polítiques, amb l’aprovació consegüent de nombrosos furs nous, sinó que, a més a més, també va permetre que cada estament s’encarregara de recaptar els seus propis diners, mitjançant la forma fiscal que estimara convenient, per a satisfer el compartimentum que fou establert per als dos anys següents: el braç militar pagaria 200 homes a cavall armats, el reial 190 i l’eclesiàstic 110, que en conjunt podien costar 1.200.000 sous a l’any. Amb tot, de moment encara no es va recuperar cap mena de comissió interestamental d’administració del diners, sinó que cada estament va haver de traspassar les sumes obtingudes a un oficial de la governació general de la Corona, Juan de Olite, que era qui després distribuïa la moneda obtinguda per ordre de dos oficials reials: el mestre racional Berenguer de Codinachs i el jurista Arnau Joan.³⁸

Tanmateix, davant els enormes impediments per contenir els diversos i exigents fronts bèl·lics, la situació va haver d’anar canviant per tal d’atorgar cada vegada més autonomia a les accions mancomunades del General. Així, a l’abril de 1359 l’infant Ferran va presidir un parlament a València en el qual es va aprovar l’avançament de dos mesos i mig del donatiu de les corts de l’any anterior que romania en vigor, per a la qual cosa es van nomenar «los diputats dejús scrits per cascun dels dits braçes», que eren Bernat Ordi per l’Església i Arnau de Valleriola per les universitats reials –mentre que el de la noblesa va quedar vacant, atés que alguns barons van mostrar el seu dissentiment a tal avançament. I aquells escollits pels braços serien els que invertirien els diners obtinguts en els afers de la guerra «a ordenació dels dits senyors rey o infant, o del Consell de aquells resident en València, e dels dits deputats, ço és, en cas de neçessitat, la qual neçessitat sia a coneguda dels damunt dits». Per tant, ara per primera vegada es donava un cert marge d’autonomia a les decisions preses –en cas de necessitat– pels representants dels estaments, que a més a més també van rebre poders per a decidir de quina manera s’havien de recaptar els diners corresponents «a cascun dels dits braços o singulars de aquells».³⁹

Això, en conseqüència, va establir el precedent del que va ocórrer a partir de l’any següent, quan en les corts de València de maig de 1360 es va aprovar un nou donatiu general d’altres 500 cavallers armats durant dos anys, amb un cost d’1.300.000 sous anuals, també a recaptar segons els tipus d’impost que cada braç decidira per separat. En concret, tot i no posar-se d’acord en la quantitat que havia de pagar cadascú, sí que ho van fer en les característiques bàsiques de la gestió, que va passar a mans de dotze «síndichs e deputats per lo General del Regne de València a distribuir e aministrar lo sou d’aquells D hòmens a cavall»: l’abat del monestir de Santa Maria de la Valldigna Arnau Saranyó, el clavari de l’orde de Santa Maria de Montesa Juan López de Espejo, el majoral de Quart Bernat Monestir i el canonge de la seu de València Pere de l’Abadia per l’estament eclesiàstic; els nobles i cavallers Gilabert de Centelles, Ramon de Vilanova, Blasco Fernández de Heredia i Pasqual Maçana per l’estament militar; i els ciutadans de València Guillem Abelló i Francesc Marrades, el ciutadà de Xàtiva Francesc Carbonell i el prohom de Morella Bartomeu d’Allepuz per l’estament reial. I ara no només s’havien de limitar a recaptar els diners, sinó que també van rebre amplis poders per a decidir sobre el seu destí per a la defensa del regne, amb l’assessoria d’uns consellers escollits igualment en les corts i sense retre més tard comptes al monarca, sinó a uns oïdors escollits pels mateixos estaments.⁴⁰

En concret, segons els capítols de les ofertes presentades, aquells dotze diputats podien rebre i negociar préstecs, controlaven el reclutament i el pagament dels cavallers armats de l’exèrcit valencià i es quedaven amb part del botí obtingut pel mateix exèrcit, per tal de reinvertir-lo en la defensa del territori, en nom de totius Generalis regni.⁴¹ De fet, l’any següent, pel juliol de 1361, els estaments van escollir els oïdors que havien de revisar els comptes dels diputats,⁴² sense intervenció del rei, qui havia perdut, doncs, la capacitat exclusiva de decidir sobre la destinació dels diners, que ara també requeia en part sobre els representants del General, amb unes noves funcions en el cas de la hisenda que anirien consolidant-se a partir d’aleshores. En aquest sentit, com és sabut, la següent gran novetat es va produir ja en les corts generals de Montsó, de 1362-1363, amb la creació, tant a València com a Catalunya i Aragó, d’uns nous imposts sobre la producció i el comerç tèxtils, les «generalitats», que a partir de llavors serien una de les principals fonts d’ingressos dels diputats del General i que amb el temps acabarien donant també nom a aquella mateixa estructura de recaptació i administració fiscal. Havia nascut la Diputació del General o Generalitat, resseguint les passes d’altres experiències prèvies que hem vist fins ací.

3. Conclusions

Tant la Diputació del General del Regne de València com les seues homòlogues de Catalunya i Aragó, que van donar peu a la formació d’institucions de gestió fiscal en mans dels estaments, van nàixer en la dècada de 1360, en el context dels esforços fiscals i bèl·lics exigits per la guerra dels Dos Peres. Amb tot, en aquells tres territoris ja abans s’havien donat casos de donatius generals que havien estat administrats pels representats de la comunitat política, a Catalunya i Aragó entre finals del dos-cents i principis del tres-cents i a València durant el segon terç del mateix segle XIV, segons hem vist amb cert detall ací mateix. En aquest sentit, aquella diferència cronològica inicial va estar sobretot marcada pel greu enfrontament que va haver al territori valencià entre els partidaris dels Furs d’Aragó i els partidaris dels Furs de València, que va impossibilitar durant molt de temps la concessió de donatius generals i fins i tot la mateixa aparició del concepte de «General del Regne», que només va començar a desenvolupar-se a partir de la unió foral aconseguida gràcies als acords presos en les corts de 1329-1330. En tot cas, just a partir d’aquell moment es van succeir diversos donatius aprovats i també gestionats per tots els estaments, com els de 1330-1334, 1340-1343, 1358-1360 i 1360-1362, que mostren una evolució clara cap a l’assumpció de més poder de decisió per part de la comunitat política del regne.

Així, per exemple, els dos subsidis de la dècada de 1330 i 1340 comparteixen alguns aspectes, però es distingeixen en altres. Pel que fa als primers, en aquells moments es constata que els administradors estamentals no tenien potestat per a invertir els diners de manera autònoma, sinó que havien d’atendre tothora les ordres del rei, alhora que tenien una composició representativa que diferia del que més tard es consolidaria, ja que en la pràctica es dividien en quatre grups: el de l’Església, el de la noblesa, el de la ciutat de València i el de les viles reials, possiblement perquè el reialenc en aquells moments representaria més de la meitat de la població del regne i per tal de marcar la preeminència de la capital, que llavors era l’únic municipi amb el títol de ciutat dins de l’estament reial, abans de l’elevació de Xàtiva a aquella dignitat el 1348. Quant a les diferències entre els dos donatius, val a remarcar que en el cas de 1340-1343 es van prendre mesures per tal d’assegurar que, si més no, els diners es destinaren exclusivament als usos aprovats pel General del regne, com ara fer jurar i obligar els implicats en la qüestió o triar uns comptadors propis, que eren els que finalment havien d’auditar-ne la gestió. Al mateix temps, la comissió interestamental derivada de les assemblees parlamentàries també va enfortir llavors la seua personalitat jurídica al poder accedir al guany del botí de les galeres que finançava.

Amb tot, certament, aquell camí va quedar interromput per la revolta de la Unió de 1347-1348 i els posteriors intents de Pere el Cerimoniós d’evitar l’acció mancomunada dels estaments, de manera que l’administració del primer gran donatiu general aprovat a l’inici de la guerra de Castella, el 1358, va quedar fortament controlat pels oficials reials. Per contra, a partir de l’any següent ja es va plantejar un traspàs de poders als representants dels braços i, en efecte, el donatiu de 1360 va comportar la formació d’un entramat administratiu estamental molt més complex i el desenvolupament d’un marge d’autonomia que ja anunciava el que finalment passaria el 1363 i les dècades posteriors, amb la creació i institucionalització de la Diputació del General del Regne de València, en mans de dos diputats de l’Església, dos de la noblesa i dos de les universitats reials. En tot cas, com hem vist, la seua aparició, no naixia del no-res.

_____________

1. Arxiu del Regne de València (ARV), Generalitat, 2963, f. 2v (22-III-1418).

2. Josep Martínez Aloy: La casa de la Generalitat del Regne de València, València, Editorial Valenciana, 1920; Ramon Ferrer Navarro i Sergio Urzainqui Sánchez (eds.): Libre de diverses ordinacions fetes per los diputats del General del Regne de València, València, Generalitat Valenciana, 2007; Laura Peris Bolta: «Els orígens i el desenvolupament de la Diputació del General del Regne de València», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura 30, 2019, pp. 43-52.

3. És el període en el qual es va centrar fonamentalment l’estudi de María Rosa Muñoz Pomer: Orígenes de la Generalidad Valenciana, València, Generalitat Valenciana, 1987.

4. No hi ha constància explícita de la condició de la reunió, però probablement, per la importància dels afers tractats, van ser, en efecte, unes corts. Vicent Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada: els orígens del contractualisme al Regne de València (1238-1330), Barcelona, Fundació Noguera, 2014, p. 155.

5. Vegeu, al respecte: Miguel Gual Camarena: «Contribución al estudio de la territorialidad de los Fueros de Valencia», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón 3, 1957-1948, pp. 262-289; Sylvia Romeu Alfaro: «Los Fueros de Valencia y los Fueros de Aragón: jurisdicción alfonsina», Anuario de Historia del Derecho Español 42, 1972, pp. 75-116; V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder…, pp. 156-160; Enric Guinot Rodríguez: «De los fueros locales al Fuero de Valencia en el marco del proceso de instauración de la sociedad feudal del siglo XIII en el Reino de Valencia», Studia historica. Historia medieval 35 (2), 2017, pp. 37-62; Vicent Garcia Edo, «La “Costum de la ciutat i Regne de València” de 1238», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura 30, 2019, pp. 9-22.

6. V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada…; ídem: Els valencians, des de quan són valencians?, Catarroja-Barcelona, Afers, 2016.

7. Josepa Cortés Escrivà: Liber privilegiorum civitatis et regni Valencie, València, puv, doc. 64 (12-IV-1261).

8. V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada…, pp. 165-169.

9. Novament, tot i que no hi haja constància explícita, probablement van ser unes corts, ateses les matèries tractades: ibídem, pp. 195-196.

10. Arxiu de la Corona d’Aragó (aca), Reial Cancelleria, reg. 18, f. 80r (27-IV-1271).

11. V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada…, pp. 194-202.

12. Vegeu-ne, al respecte: V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada…, pp. 252-260, 268-284 i 300-305.

13. ACA, Reial Cancelleria, reg. 51, f. 9v (11-IV-1284).

14. V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada…, pp. 326-332

15. ACA, Reial Cancelleria, reg. 55, f. 56r (1292); Vicent Baydal Sala: «“Que vengués a emparar et reebre los dits regnes e terres sues”. La naturaleza diversa de los pactismos territoriales de la Corona de Aragón a la llegada al trono de Jaime II (1291-1293)», Actas IV Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas. Llorca, Múrcia, Universidad de Murcia, 2009, pp. 27-38.

16. V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada…, pp. 361-408, 468-476 i 552-558.

17. Luis González Antón: Las uniones aragonesas y las Cortes del reino (1283-1301), Saragossa, Escuela de Estudios Medievales, 1975, pp. 288-298; Manuel Sánchez Martínez i Pere Ortí i Gost (eds.): Corts, parlaments i fiscalitat a Catalunya: els capítols del donatiu (1288-1384), Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1997; Vicent Baydal Sala: «El cabeçatge, un desconegut servei de les corts valencianes de 1301-1302», Anales de la Universidad de Alicante. Historia medieval 18, 2012-2014, pp. 227-270.

18. José Ángel Sesma Muñoz: «La fijación de las fronteras económicas entre los estados de la Corona de Aragón», Aragón en la Edad Media 5, 1983, pp. 141-163; M. R. Muñoz Pomer: Orígenes de la Generalidad…; Manuel Sánchez Martínez: El naixement de la fiscalitat d’Estat a Catalunya (segles XII-XIV), Vic, Eumo / Universitat de Girona, 1995; Antoni Furió Diego, Manuel Sánchez Martínez i José Ángel Sesma Muñoz: «Old and new forms of taxation in the Crown of Aragon (13th-14th centuries)», dins La fiscalità nell’economia europea (sec. XIII-XVIII). 39 Settimana di Studi dell’Istituto Internazionale di Storia Economica «Francesco Datini» di Prato, Florència, Firenze University Press, 2008, pp. 99-130.

19. Sylvia Romeu Alfaro: «Los Fueros de Valencia…».

20. ACA, Reial Cancelleria, Cartes reials, Legislació, llig. 7, núm. 18 (1330).

21. Arxiu Municipal de València (AMV), Lletres missives, 1, ff. 11r (29-VII-1334) i 16r-17r (11-VIII-1334); V. Baydal Sala: Els valencians, des de quan…, pp. 124-126.

22. Vicent Baydal Sala, «“La dita Cort General representa tot lo Regne de València”. El desenvolupament jurídic i parlamentari valencià entre 1238 i 1370», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura 30, 2019, pp. 23-34.

23. ARV, Varia, Llibres, 583, f. 31r (29-X-1336).

24. ACA, Reial Cancelleria, Cartes reials, Legislació, Capsa 6, Lligall 10, f. 9v (9-II-1349).

25. Sobre aquest donatiu, vegeu: Manuel Sánchez Martínez: «La contribución valenciana a la cruzada granadina de Alfonso IV de Aragón (1327-1336)», dins I Congrés d’Història del País Valencià, València, Universitat de València, 1981, pp. 579-598, María Rosa Muñoz Pomer: «Bases municipales de un impuesto general: las Cortes de Valencia de 1329», Saitabi 33, 1983, pp. 85-95; María José Carbonell i Andrés Díaz Borrás: «Determinación y definición de cuentas de las Cortes de 1329 en 1332: antecedentes de la Generalidad valenciana. La fiscalidad territorial y las imposiciones locales», Anuario de Estudios Medievales 34:2, 2004, pp. 713-745; Vicent Baydal Sala: Els orígens de la revolta de la Unió al Regne de València (1330-1348), València, PUV, 2013, pp. 22-130.

26. ACA, Reial Cancelleria, reg. 480, ff. 69r-70r (10-I-1330).

27. Els retiments de comptes dels successius equips d’administradors estamentals es troben a: ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, 634, ff. 57v-61 (16-II-1333), 179r-181v (28-II-1335) i 183r-186v (4-IV-1335). Van ser publicats per: M. Sánchez Martínez: «La contribución valenciana a la cruzada…».

28. Sobre els coronatges, vegeu: Esther Redondo García: «Coronatges i maridatges a la Corona d’Aragó (segles XIV i XV). El procediment administratiu dels subsidis extraordinaris», dins M. Sánchez Martínez, J. Morelló i Baget, P. Ortí i Gost, P. Verdés i Pijuan (coords.): Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval: estudis dedicats a Manuel Sánchez Martínez, Barcelona, Institució Milà i Fontanals, 2018, pp. 61-93. Quant al parlament de València de 1340 i el subsidi promés: V. Baydal Sala: Els orígens de la revolta…, pp. 175-189; la cita prové de la convocatòria reial de l’assemblea: ACA, Reial Cancelleria, reg. 1377, f. 44r (1-V-1340).

29. ACA, Reial Cancelleria, reg. 1377, f. 61v (2-VI-1340).

30. Totes aquelles informacions i cites a: ACA, Reial Cancelleria, reg. 1377, ff. 61r-62v (2-VI-1340).

31. amv, Privilegis reials, Pere el Cerimoniós, 41 (31-XII-1342). Sobre aquella modificació del subsidi de 1340, vegeu: V. Baydal Sala: Els orígens de la revolta…, pp. 189-210.

32. No en coneixem els detalls, però en un retiment realitzat pel canvista del donatiu s’afirmava que en la seua taula, després de pagar les galeres de l’estret i les de Mallorca, havien sobrat 88.491 sous 11 diners, «segons que appar per lo compte que·ls aministradors de la dita almoyna han donat»: ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional Llibres d’albarans, 640, f. 26r (6-VI-1348).

33. AMV, Privilegis reials, Pere el Cerimoniós, 41 (31-XII-1342).

34. ACA, Reial Cancelleria, reg. 1497, ff. 172r-184r (1-II-1347).

35. AMV, Manuals de Consell, A-6, f. 119r (24-II-1347).

36. ACA, Reial Cancelleria, reg. 1540, f. 53v (20-III-1354). Sobre el finançament per separat de les campanyes sardes, vegeu: Vicent Baydal Sala: «L’aportació fiscal valenciana a les campanyes sardes de 1353-1355», dins dins M. Sánchez Martínez, J. Morelló i Baget, P. Ortí i Gost, P. Verdés i Pijuan (coords.): Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval: estudis dedicats a Manuel Sánchez Martínez, Barcelona, Institució Milà i Fontanals, 2018, pp. 21-59.

37. AMV, Manuals de Consell, A-13, mà 1ª, ff. 65v-66v (13-II-1357).

38. Sylvia Romeu Alfaro: «Aportación documental a las Cortes de Valencia de 1358», Anuario de Historia del Derecho Español, 43, 1973, pp. 385-427; María Rosa Muñoz Pomer: «La oferta de las cortes de Valencia de 1358», Saitabi, 36, 1986, pp. 155-166.

39. Totes aquelles informacions i cites es troben a: ACA, Reial Cancelleria, reg. 1382, ff. 9r-13r (30-V-1359).

40. ACA, reg. 1383, ff. 229v-230r (21-X-1360). Vegeu també: Sylvia Romeu Alfaro: «Cortes de Valencia de 1360», Anuario de Historia del Derecho Español, 44, 1974, pp. 675-711.

41. ACA, Reial Cancelleria, reg. 1505, ff. 82r-90r (2-VI-1360).

42. AMV, Manuals de Consell, A-14, mà 2ª, ff. 13v-14r (17-VII-1361).

Cròniques de la feina oculta: els funcionaris de la Diputació del General del Regne de València al segle XV

LAURA PERIS BOLTA

Universitat de València

L’any passat, el 2018, es varen complir sis segles del naixement de la Diputació del General del Regne de València, la llavor de la qual germinaria, amb el temps, en la Generalitat Valenciana. El que en el seu origen es va idear com una institució fiscal ha esdevingut ara per ara un arreplec de les institucions valencianes més importants, que constitueixen en conjunt un símbol de l’autogovern valencià. Actualment ja no compta amb les mateixes funcions que l’homòloga original, com tampoc està dotada de la mateixa estructura burocràtica. Filla de la seua època, la Diputació del General ha representat un reflex fidel de les vivències de la societat valenciana, des del moment de la creació, al segle d’or valencià, passant per la seua dissolució al segle XVIII com a conseqüència dels decrets de Nova Planta, fins la seua recuperació l’any 1982 com a Generalitat Valenciana amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. Les seues funcions han anat mudant amb el pols polític de l’època i l’ordre intern de la institució n’ha seguit el camí a pas lent, però ferm: un ésser viu adaptant-se a l’entorn, generació rere generació. Els canvis subtils s’aprecien des de la distància que proporcionen els anys i assenyalen com llànties l’evolució de la Diputació, des de la creació com una comissió depenent de les corts, fins a la conversió en el conjunt d’institucions executives valencianes, on s’inclouen les mateixes corts que l’originaren. En el present treball perfilarem aquells canvis que es produïren al si de la Diputació del General del Regne de València durant el primer segle d’existència, parant especial atenció als rostres que conformaven la seua realitat quotidiana: el funcionariat. Amb l’anàlisi de les funcions de cadascun dels components de la institució, ens serà possible percebre l’esbós de les actuacions de la institució i el rerefons de la seua influència real en el segle XV valencià.

Sis segles de vida demanarien una àmplia producció historiogràfica al respecte, que en la realitat s’ha vist tradicionalment truncada per l’escàs interés que ha suscitat la institució. No han sigut sinó notables excepcions les que han mantingut en la memòria dels valencians i les valencianes l’existència de la Diputació del General del Regne de València durant tant de temps, àdhuc després de la seua desaparició. Devem a aquestes interessants contribucions la reivindicació de la institució al segle XX i de les quals la celebració del congrés internacional La veu del regne en fou el corol·lari.¹ Sumat a aquelles destacades obres inicials, esforços com el present persegueixen dotar d’un paper protagonista una institució tradicionalment apartada dels focus dels debats.² Serà objecte del nostre treball contribuir a allò que es va iniciar amb La veu del regne: cobrir els blancs de la història de la institució i aportar llum sobre la seua consolidació.³ Des del naixement l’any 1418, fins a finals del segle XV, la Diputació del General del Regne de València aniria canviant el funcionament intern, adequant propostes i descartant desencerts, que n’afermarien l’estructura i en garantirien la supervivència durant els segles posteriors.

1. La independència de la Diputació del General del Regne de València

Entre els anys 1362 i 1363, en plena guerra dels Dos Peres, reunides les corts a Monsó, es va pactar la recaptació d’un nou impost indirecte per a fer front al subsidi que responia a les exigències econòmiques del monarca. Aquest nou impost indirecte rebia el nom de generalitats⁴ pel seu caràcter total, perquè no admetia exempcions de caire personal. Açò es traduïa en el fet que ni tan sols el rei, almenys amb la llei a la mà, podia lliurar-se de pagar l’impost. L’aprovació de les generalitats, a més a més, exigia la designació d’una comissió de diputats de les corts per administrar-ne i gestionar-ne la recaptació. D’aquelles primeres convocatòries, que s’extingien una vegada es complia el propòsit inicial, va sorgir la necessitat de perpetuar-ne les funcions a mesura que les exigències reials hi augmentaven, però sempre i quan es respectaren els interessos de les corts, que defugien el control de la monarquia. Aquestes trobaren en la institucionalització de les comissions la fórmula adient. Aprofitant l’avinentesa de la recaptació de l’impost, la Diputació del General del Regne de València es va convertir en una institució independent de les corts, un fet que facilitava l’entrada en escena de l’autogestió de l’impost i n’eliminava l’obligatorietat de retre comptes tant al conjunt de diputats, com al rei.

El dia 22 de març de l’any 1418 els tres estaments del Regne de València es reuniren al convent de Sant Doménec de la ciutat de València amb el propòsit d’elegir en votacions els qui serien els primers sis diputats de la Diputació del General, així com l’esquelet essencial del seu cos burocràtic.⁵ Sis diputats i sis jutges comptadors (dos per estament respectivament), tres clavaris, tres administradors (un per estament), un escrivà i un assessor en lleis constituïren els primers funcionaris de la Diputació del General del Regne de València. Pel braç eclesiàstic eixirien guanyadors de les votacions els diputats Hug de Llupià, bisbe de València, i Romeu de Corbera, mestre de Montesa, els jutges comptadors Jaume Roca, per l’orde de Calatrava, i Berenguer Domenge, comanador major de Montesa, l’administrador Gil Sànchez Muñoz, canonge de la seu de València i el clavari Pero Fernàndez, comanador de Montalbà. Tant la baixa noblesa com els grans llinatges elegirien com a representants del braç militar Alfons d’Aragó, duc de Gandia i el cavaller Lluís Carbonell com a diputats, el jove Jaume Escrivà i Joan Pardo de la Casta com a jutges comptadors, Jaume Romeu com a administrador i el cavaller Joan de Sant Feliu com a clavari. Finalment, les ciutats i viles del braç reial votarien pels següents representants: els diputats Bernat Joan, ciutadà de València, i Bernat Costejà, d’Alzira, Daniel Mascaròs com a clavari reial, Bernat Abrí com a administrador reial i Joan Ferrando i Genís Silvestre com a jutges comptadors pel braç reial.⁶ Eren homes amb noms i cognoms coneguts a la València de principis de segle i amb ambicions polítiques que veien en el seu servei a la Diputació una oportunitat per a les seues carreres. D’aquesta manera, garantint la reelecció dels càrrecs a la fi del primer trienni l’any 1422, la institució guanyava oficialment el seu caràcter permanent, que no perdria fins a l’abolició dels furs i la dissolució de la Diputació amb els decrets de Nova Planta.

2. Cròniques de la feina oculta

La Diputació del General del Regne de València va ser concebuda en actes de les corts com un instrument fiscal del rei i dels mateixos estaments. Sota aquesta premissa, l’activitat de la institució no tenia cap misteri més que aquells que suscitaren els arrendaments, anuals o triennals, dels drets de les generalitats i la recaptació final d’aquests. La realitat, però, era una altra. La funció fiscal, que havia justificat la creació de la Diputació, va quedar relegada molt aviat a un segon pla. Per davant, hi va prendre forma quelcom que emmanillaria la institució i, alhora, en permetria la pervivència, defugint la dalla dels decrets de Nova Planta durant unes dècades. Parlem, és clar, del deute de la institució en les seues dues manifestacions: el deute públic que es va emetre per a fer front a temps a la liquidació del subsidi i el deute històric que la Diputació va contraure per tal de pal·liar els efectes del primer. Aquells funcionaris del primer trienni es van veure obligats a girar cap a altres alternatives, per una altra banda ja ben esteses a la ciutat de València. Al capdavall, una institució que s’havia ideat com una gestora fiscal, es va convertir en una de les principals institucions a emetre deute públic o deute reial, fins al punt de constituir un dels tres pilars del regne, al costat del municipi de València o la Batllia General. El mercat del crèdit que es va crear al voltant de l’emissió del deute de la Diputació del General va arrelar a la ciutat de València i altres indrets de la Corona d’Aragó i va començar a nodrir-se especialment de les contribucions de les elits urbanes.

El volum ingent de sous que movia la Diputació del General va ballar durant el segle XV entre les oneroses quantitats de cinc-cents mil i vuit-cents mil sous⁷ anuals. Una xifra gens menyspreable si la comparem amb el municipi de València.⁸ La institució necessitava, per tant, una gestió responsable dels recursos, que garantira el compliment dels terminis del subsidi, però també que donara confiança als creditors amb les liquidacions dels deutes i el pagament de les pensions censals, i que portara endavant una estratègia financera conscient que impedira la fallida de la institució i, com a mínim, n’estabilitzara el deute històric. Aquesta feina, oculta a ulls vista, va ser portada a terme amb diligència pel funcionariat de la institució, des de la seua cúspide jeràrquica, fins el treballador més eventual.

Tota història d’una institució s’enceta pel seu govern. La Diputació, que temps enrere havia sigut una comissió de diputats de les corts, havia guanyat en estructura, recursos i independència. Aquells sis diputats inicials esdevingueren l’executiu de la Diputació del General. Hi figuraven dos diputats per estament, que eren elegits cada tres anys per part dels braços respectius. Constituïen la màxima autoritat al si de la Diputació i la seua funció principal personalitzava la mateixa que la institució a la qual pertanyien: la gestió i administració del subsidi al rei. De la mateixa manera, gaudien també de la independència respecte a altres poders, sempre que compliren les obligacions que el càrrec comportava, i sobre les quals s’assentava tant la seua credibilitat personal, com la de la Diputació del General. En les reunions periòdiques dels diputats, s’aprovava tota decisió que implicara un moviment econòmic o de recursos humans, des de la compra d’un llibre i la contractació d’algú perquè hi passara «ab bons spais i de bona letra» tots els censals del General, fins a l’ordre pública contra els morosos de la Diputació, passant per la convocatòria de subhastes i crides o contractacions concretes. També s’hi discutien algunes demandes del rei, que solia escriure a la Diputació del General per sol·licitar notícies sobre l’estat de la institució, segurament per comprovar si podia demanar més diners dels que el subsidi cobria.

Es feien càrrec, d’aquesta manera, de les funcions representatives de la institució, que acompanyaven de facto el càrrec de diputat. Eren els receptors de les lletres missives, les quals debatien i responien en acta de provisió, i mantenien correspondència sovint amb el rei i amb la reina, especialment amb aquesta última,⁹ així com amb institucions de la ciutat de València, del regne o d’altres territoris. Els assumptes tractats en les dites missives versaven adesiara sobre notícies d’interés general per al Regne de València, més sovint sobre conflictes a les fronteres fiscals, o, fins i tot, sobre alguns funcionaris que no complien les seues funcions i als quals se’ls havia de cridar l’atenció en unes lletres missives que passarien a la posteritat.

Els diputats eren elegits per procediments diferents en funció del braç al qual pertanyien. En l’elecció dels diputats del braç reial, el primer era elegit pels jurats de la ciutat de València, i el segon pels jurats de la ciutat o vila reial que ostentara aquell trienni l’anomenat «ofici de Diputació». Quant als diputats del braç militar, el sistema de sac i sort regia els resultats. Una mica més complexa era la selecció dels diputats corresponents al braç eclesiàstic: aquests eren escollits de la mà dels diputats ixents, la qual cosa es tradueix merament en el sistema de cooptació, on, a falta de notòries excepcions que no es donen en el segle XV, un diputat havia de correspondre al clergat secular i l’altre al clergat regular.¹⁰

En el segon escaló de la jerarquia de la Diputació del General del Regne de València, hi ha el cos dels oficials, que es trobava format pels administradors, els jutges comptadors i els clavaris. Aquests tres càrrecs no gaudien de l’autoritat executiva dels diputats, però estaven tan submergits en la quotidianitat de la institució, que les seues decisions diàries podien influir dràsticament en el seu esdevenir.

En el cas dels administradors del General, la funció principal consistia en la supervisió dels arrendaments dels drets de les generalitats. Tenien potestat jurisdiccional, pel que exercien com una mena de jutges respecte a la recaptació fiscal, i s’encarregaven de resoldre en un tribunal presencial a la seu de la Diputació totes aquelles qüestions que pogueren sorgir amb els arrendataris. Com que aquesta justícia era requerida també fora de la ciutat de València, els administradors nomenaven subdelegats que impartien la justícia en nom seu arreu del territori valencià. Els nuclis urbans on se solia designar un subdelegat d’administrador solien esdevenir punts de referència per a la Diputació del General i solien ser viles o ciutats amb activitat comercial notòria o econòmicament actives durant els anys anteriors a la designació d’un subdelegat. Ademús, Dénia, Gandia, Morella, Oriola, Sogorb o Xàtiva foren alguns dels emplaçaments on hi havia destinats subdelegats dels administradors. Aquests eren, sovint, antics arrendataris dels drets de les generalitats o homes que veien en el càrrec una oportunitat d’encetar un cursus honorum que els portara fins a la ciutat de València. Resulta ben obvi, una vegada observades les funcions dels administradors, com de fina era la línia que dividia les potestats d’aquests de les dels diputats, que no estarien mancades de conflictes.

Els tres clavaris, un per cada braç, tenien a les mans la incommensurable tasca de portar els comptes de la institució. Vetlaven per l’equilibri de les finances de la Diputació, i els atribuïm l’estratègia conscient que hi ha al darrere d’aquesta. Percebien a nom seu els ingressos en representació de la institució i n’efectuaven personalment tots els pagaments. La seua comesa diària estava detallada als llibres de clavaria, en què es registrava diàriament, entrada per entrada, tot moviment financer que es fera per part de la institució i dels clavaris durant l’exercici anual.

L’última pota del cos dels oficials la formaven els jutges comptadors o comptadors del General, els quals fiscalitzaven la tasca dels clavaris. Mitjançant la comparativa dels llibres d’albarans i els llibres de clavaria, tenien l'última paraula per a l’aprovació de les finances. Si algun moviment no superava la seua inspecció, tenien la potestat de bloquejar-lo i demanar-ne la impugnació, si ho consideraven menester.

Al tercer esglaó es presentaven els oficials menors, és a dir, tots aquells funcionaris que exercien les tasques necessàries per al correcte funcionament del dia a dia de la institució, però sense exercir-hi un poder de decisió notori. Com hem dit, els diputats eren els encarregats directes de fer-ne les designacions, que eren, d’altra banda, de caràcter vitalici, motiu pel qual era de gran importància la persona elegida: sovint era un home de confiança, amb vincles familiars amb algun oficial o diputat.

Entre aquests oficis es trobaven els escrivans dels administradors i els escrivans del General, notaris que registraven tot allò que ocorria al si de la institució en els llibres de clavaria, els llibres de provisions o d’actes, els llibres d’albarans, o els llibres de les ordenacions, per posar-ne alguns exemples. En segon lloc, l’advocat del General s’encarregava de l’assessorament a la Diputació del General en matèria legal i jurídica. Sabem que no tenien prohibit, com altres oficials, participar del mercat del crèdit de la institució. És el cas, per exemple, de Gabriel Palomar, que va exercir com a advocat de la institució durant més de tres dècades, concretament des de l’any 1422 fins el 1455, anys durant els quals va ser creditor de la institució, amb excepció del trienni que va del 1425 al 1427, que va resultar elegit com a diputat pel braç reial. En tercer lloc, el cas dels porters o verguers és dels més interessants de la institució, atés que les seues atribucions canviaven segons les necessitats diàries, i aquestes podien anar des de meres tasques de missatgeria, fins a la compra de materials d’escrivania, l’exercici de les quals exigia la gestió d’una petita partida amb la vigilància constant del clavari. Tot i que rebien un salari anual de caràcter ordinari, sovint cobraven també per tasques extraordinàries, que compartien amb altres porters o verguers contractats puntualment. Per últim, valdria la pena mencionar el càrrec del síndic del General, del qual a penes tenim constància al segle XV. Va ser creat l’any 1457 amb una altra denominació, i cal esperar l’any 1474 perquè el cavaller Lluís Mascó fos designat com a primer síndic.¹¹ Aquest nomenament suscitarà un extens debat entre els diputats l’any 1476, arran de la necessitat d’un càrrec de caràcter ordinari, tenint en compte que les funcions i les retribucions que hi corresponien eren extraordinàries. Finalment, es desestimarà la proposta de revocació de Lluís Mascó com a síndic, i s’hi aprovarà un salari amb efectes retroactius, des que va començar a exercir com a síndic. Aquell debat, si més no, va servir per assentar les funcions del síndic del General, que se sustentaven en la premissa de la necessitat de «defendre los drets del dit General».¹²

D’aquells oficis, com els porters, que es contractaven per a ocasions extraordinàries, en trobem més, com els notaris que ajudaven els escrivans oficials de la institució, normalment amb alguna tasca copiosa que superava els quefers diaris dels oficials, com passar algun llibre a net, o prendre compte d’alguna reunió a la qual l’oficial en qüestió no poguera assistir. L’hoste de correus és un altre ofici que apareix sovint recollit en la documentació de la institució i que no era sinó un intermediari entre els missatgers. Solia exercir-lo un hostaler, que recollia les missives de la institució i les repartia posteriorment al missatger encarregat de portar la documentació.

Els corredors eren una figura estesa en la València medieval i participaven de diferents activitats econòmiques. Eren contractats per la Diputació del General per a recórrer els carrers de València, per a subhastar els drets dels arrendaments, en el cas dels corredors de coll, de gola o de trompeta, o per a exercir d’intermediaris entre els partícips del mercat del crèdit –creditors habituals o possibles clients nous– i la institució, en el cas dels corredors d’orella.

Com sol passar en l’estudi de les institucions medievals, malgrat la fiscalització de les despeses, posseïen una activitat més àmplia que aquella que es recollia anualment als llibres. Molts pagaments es registraven anys després d’haver-se efectuat, especialment aquells derivats de les despeses extraordinàries, la qual cosa es traduïa en una petita economia submergida de la institució que podia passar desapercebuda temporalment. Les contractacions menors es registraven amb conceptes genèrics i, en el cas destacat dels contractes d’obres, podien arribar a una quantitat major que la que se solia pagar. És evident, a més, que a mesura que passaren els anys i la institució es va consolidar, la vigilància de les finances es va relaxar en alguns triennis i alguns funcionaris n’aprofitaren l’avinentesa. Però la inconsistència intermitent de la fiscalització de la institució depenia de les persones que n’estaven encarregades i amb la renovació que es feia cada trienni, arribava una nova oportunitat per a la correcta disposició financera de la Diputació. Així, l’any 1430 el clavari ixent Guerau Bou, «per los nobles e honorables comptadors del dit General en lo retiment del compte del segon any de la mia administració de la dita claveria»¹³, va ésser condemnat a restituir i tornar 11.265 lliures, 17 sous i 7 diners com a resta del compte administrat per ell l’any anterior.

No era, però, la tònica habitual de la institució, sinó, més aviat, anècdotes esporàdiques que alimentaven un suposat ideal de mala praxi del funcionari en l’imaginari col·lectiu i que reforçaven al seu torn la fiscalització per part dels jutges comptadors envers les finances de la institució fins a un alt nivell de detall.

3. Encerts i desencerts

Tot plegat, una vintena de funcionaris conformaven l’esquelet burocràtic de la Diputació a principis del segle XV. L’estructura que es presentaria el 1418 veuria alguns canvis subtils. Una vegada que s’inicià el curs de la institució, s’evidenciaren per primera vegada les dinàmiques funcionals i s’assentaren les adscripcions de cada càrrec.

A partir de les corts de 1428, es faria el primer pas en el camí de la consolidació de la institució i, en especial, de la seua organització interna. Els diputats varen ser els primers a veure augmentades les atribucions, a més d’aquelles de caràcter executiu i aquelles que tenien de facto com a representatives. Per tal d’exercir correctament la seua funció d’administrar el subsidi, es va decidir que foren l’única autoritat per a l’aprovació final de les despeses corrents de la Diputació del General, així com per a aprovar les transaccions financeres i econòmiques necessàries. Aquestes incloïen les relatives a l’emissió de deute públic, com, per exemple, les emissions de censals i altres operacions creditícies. A més a més, consolidaren la seua autoritat executiva al si de la institució amb l’atorgament de la potestat de designació dels oficials, tals com l’escrivà, l’assessor o advocat i el síndic, així com els salaris ordinaris d’aquests. Per últim, els va ser concedida «la jurisdicció privativa […] sobre los béns del General, en la qual no poden ésser impedits en manera alguna» per part de les corts, el que es podia traduir en la competència d’arrendament de les generalitats per exigir-les mitjançant qualsevol via i procediment i supervisar-ne la recaptació.¹⁴

L’organització interna dels clavaris també es veuria afectada amb el pas dels triennis. Ben aviat es va evidenciar que l’exercici diari de l’ofici venia de la mà del clavari reial i que els dos clavaris restants, l’eclesiàstic i el nobiliari, bé per condició o bé per les vicissituds del mateix càrrec, eren més aviat figures nominals. La gratuïtat de comptar amb tres clavaris també va propiciar la promoció del clavari reial com a clavari rebedor de les pecúnies del General, i va relegar els altres clavaris a la pràctica desaparició en els segles següents.

L’any 1485 sorgiria oficialment el càrrec d’ambaixador del General, que a efectes pràctics fins aleshores l’havia exercit algun dels oficials de la institució. El càrrec cauria sobre l’esquena de Lluís Crespí de Valldaura, un cavaller de València que ja havia sigut en el trienni anterior clavari nominal pel braç militar i que exerciria a partir del 1486 com a diputat del General. El «cavaller embaxador» va ser l’encarregat de portar el dia 1 de febrer dues cartes instructives al rei Joan II en representació de tota la Diputació del General. Donada la gran importància de les missives, els diputats es decantaren per exercir pressió públicament i encomanaren als porters de la institució, Francesc Nicolau i Guillem Ferrols, que convocaren per a l’endemà, a les dues de la vesprada, a la porta de la seu de la Diputació tots els creditors de la institució «e altres persones pregant a aquelles vullen venir a la Casa de la Deputació per acompanyar lo dit magnífich embaxador, segons és acostumat», atés que aquest anava a encetar el seu viatge per lliurar les missives al rei, tot just després de dinar. Així fou, segons va prendre relació l’escrivà de la Diputació del General, que es varen reunir cent cinquanta persones, entre les quals hi havia alguns dels oficials de la institució que havien d’acompanyar Lluís Crespí de Valldaura en la seua eixida de la ciutat. El seguici va partir de la seu de la institució, va recórrer el carrer de Cavallers, el carrer de la Bosseria, va travessar la plaça del Mercat i va enfilar el carrer de Sant Vicent fins el monestir del mateix nom. Ja fora de la ciutat, acomiadaren l’ambaixador de la Diputació del General pregant pel seu bon viatge fins que arribara a trobar-se en presència del rei.¹⁵

Els oficis també canviaven amb les vides de les persones que els exercien. I tal n’era la implicació que, sovint, s’hi formaven nissagues. Membres de la família Artús van ser contractats com a corredors de trompeta al llarg de quasi tot el segle XV. Francesc Escolà pare i Francesc Escolà fill també es repartiren els oficis d’escrivans dels administradors i del General respectivament des de pràcticament el moment del naixement de la institució, fins a la mort del pare, moment en què la seua tasca seria assumida pel fill fins a principis de la dècada de 1440. A partir d’aleshores, es va abandonar la denominació d’escrivà del General, amb una excepció molt puntual. El següent escrivà de la institució, Jaume Coll, seria conegut solament com a escrivà dels administradors durant els vint anys que exerciria l’ofici.

Els canvis en les designacions dels subdelegats dels administradors també ens serveixen per esbossar la influència de la Diputació al territori del Regne de València, que solia coincidir amb les fronteres fiscals dels drets de les generalitats i que venien delimitades pels termes de Guardamar i Oriola pel sud, Morella pel nord i Ademús per l’oest. Però, per una altra banda, el mercat del crèdit superava aquests confins i arribava enllà del Regne de València, comptant amb creditors de territoris com Barcelona, Sicília o Navarra. L’evolució dels nomenaments dels subdelegats manifesta que la Diputació va tendir durant el curs del segle XV a replegar i concentrar l’àrea d’influència al voltant de la ciutat de València, on se centralitzava un mercat del crèdit, públic i privat, cada vegada més potent, els agents principals del qual eren els mateixos oficials de la Diputació del General.

Els jurats de València i els oficials de la Diputació del General compartien més que un cursus honorum similar que bescanviava les institucions alternativament: eren creditors d’ambdues institucions i, al mateix temps, els responsables de les estratègies financeres d’aquestes. L’elit urbana de València, la que hi habitava o la ciutadana, teixia el mercat del crèdit de la ciutat per al seu propi benefici i usava l’emissió del deute públic de la Diputació i, en major mesura, del municipi per a portar-ho a terme. Amb els censals naixia un nou tipus de renda periòdica, percebuda a manera de pensió, i de caràcter perpetu sempre i quan ambdós, institució i creditor, així ho desitjaren. L’èxit fou rotund. Per una banda, la xarxa clientelar més concèntrica estava assegurada des d’un primer moment. Per l’altra, un dels principals atractius del censal és que el seu carregament no exigia un mínim pecuniari, per la qual cosa ràpidament es va estendre entre la resta de la societat valenciana. La Diputació del General obtenia liquiditat amb el carregament d’un censal de centenars de lliures o d’uns milers de sous i, d’aquesta manera, corregia d’urgència la seua situació financera. Tot i això, resulta evident que la situació era insostenible, però els esforços de la institució per fer front al pagament de les pensions en la data pertinent varen atorgar-li el prestigi adequat per motivar la benvinguda anual de nous clients. La Diputació del General encara era una institució jove, de poc més de dues dècades de vida, quan els carregaments i els quitaments de censals constituïen quantitats bessones.

Què passava, aleshores, quan s’aprovaven en corts nous subsidis al rei? Els funcionaris de la Diputació del General contactaven amb els creditors de la institució i feien un esforç extraordinari de conscienciació que es pot percebre en tota la documentació del període. És clar que en una situació de conflicte bèl·lic tota campanya de conscienciació havia de ploure sobre mullat. De qualsevol manera, la resposta social solia ser molt positiva. L’any 1430, per exemple, els diputats manaren al clavari Guerau Bou que la quantitat total que es percebera dels drets del General es destinara a «sguart de la guerra, que en lo dit present any és entre lo molt alt senyor Rey de una part e lo Rey de Castella de la part altra». Així, quinze mil cinc-centes setanta-una lliures, setze sous i vuit diners foren destinats als afanys de la guerra. Anys després, l’infant Joan, rei de Navarra, encara recordaria l’esforç de la Diputació del General en el conflicte contra Castella i tindria en estima la institució com una font d’ingressos fiable. Però, els conflictes bèl·lics solien comportar també despeses extraordinàries a una institució que naixia amb l’aigua al coll. Mentre Guerau Bou enviava els milers de lliures al rei Alfons, el mestre de l’orde de Montesa, diputat del General llavors, tornava a poc a poc un deute de cinc-cents florins en concepte de despeses de guerra, aprovat a les corts de Sant Mateu de l’any anterior, que li havien sigut prestats quan era capità del regne perquè els invertira en «escoltes e altres coses necessàries».¹⁶

4. La veu del regne

Sí, la Diputació va esdevenir un instrument útil per a la Corona i complia el seu propòsit original. I, encara anava més enllà, amb l’establiment de vincles polítics amb altres institucions, com les homòlogues diputacions del General de Catalunya i Aragó, amb les quals debatia adesiara sobre les fronteres comercials o les relacions institucionals amb el monarca.

Si les negociacions no arribaven a bon port, els diputats i la resta del cos d’oficials no es trobaven exempts de polèmiques, tant a títol institucional com personal. No era estrany que a vegades es recorreguera a la figura d’un mediador extern per arribar a acords, o, fins i tot, que els mateixos diputats del General actuaren com a tals. Sovint trobem algunes lletres missives en què la Diputació intervé en afers de la Corona i altres institucions, que no atenyien estrictament les seues competències, però que de facto estaven pròximes als seus interessos, com solien ser una part dels assumptes comercials o financers. Els diputats també acostumaven a ser consultats sobre aquestes matèries, com a entesos en aquestes i per l’autoritat que hi exercien.

La relació dels funcionaris de la Diputació amb els governs d’altres municipis, en canvi, solia ser majoritàriament fructífera. El cas d’Oriola crida l’atenció per l’arrendament per part dels jurats de la vila dels drets del tall de drap d’Oriola i Guardamar en el trienni del 1428. Dues-centes divuit lliures i quinze sous que suposaven un preu barat a canvi de la gestió de l’impost al seu propi domini.

En l’àmbit intern, les decisions menys polítiques dels diputats, és a dir, aquelles que cobrien l’activitat diària de la institució, solien ser preses en consensos sense un debat massa extens. Ara bé, per tal que la convocatòria de tota reunió dels sis diputats del General fora vàlida havia de comptar amb almenys un representant de cada braç, fora el diputat oficial o el seu subdelegat mitjançant una carta tramesa prèviament. Els acords, a més, s’havien de prendre per la major part dels diputats, la qual cosa es traduïa en l’obligatorietat d’un mínim de quatre diputats presents a la sala del primer pis de la casa de la Diputació, on se solien «ajuntar», perquè la votació tinguera validesa. De fet, no són poques les reunions on només hi és present aquest nombre de diputats registrats com a assistents i acostumen a ser els segons diputats dels braços eclesiàstic i nobiliari respectivament els que més s’hi solen absentar. A vegades, per pal·liar la falta d’algun assistent, les reunions es podien allargar diversos dies. Açò solia ocórrer quan sorgia la necessitat imprevista de convocar algun oficial i que aquest no es trobara a la ciutat de València.

Què implicava, llavors, per als funcionaris de la Diputació del General del Regne de València exercir com a tal? Una anàlisi prosoprogràfica ja ens ha evidenciat que gestors i clients coincidien en les elits urbanes de València. Però alguns dels noms propis dels diputats del segle XV destaquen per sobre dels altres: crida l’atenció que en la relació del funcionariat hi ha ciutadans amb àmplies carreres polítiques al regne,¹⁷ com Nicolau Valldaura, o nobles poderosos com els Pardo de la Casta. Fins i tot, hi trobem Alfons de Borja, poc abans de convertir-se en el papa de l’Església Catòlica, Calixte III, el dia 8 d’abril de 1455, tal com recull la relació dels diputats d’aquell any. El bisbe de València, el mestre de Montesa o els grans representants de la noblesa i de les ciutats reials eren elegits diputats i oficials de la Diputació del General any rere any, fet que inevitablement dotava la institució d’un prestigi nominal considerable, de cara a la societat i també a l’hora de negociar externament. Però aquests grans homes no solien tenir el temps disponible per a complir amb diligència les atribucions dels càrrecs. Per aquesta raó, la major part de diputats comptava amb substituts, a vegades designats oficialment com a subdelegats, que arribaven a cobrar en nom seu. D’aquesta manera, el bisbe de València solia ser substituït en les reunions dels diputats per algun canonge de la seu; el mestre de Montesa, per priors; els nobles, per donzells, i els ciutadans hi empraven familiars o amics. Les substitucions eren habitualment d’un any, en ocasions quasi tot el trienni i, si moria, fins que es renovaren els càrrecs, com va ser el cas de Lluís Carbonell, un dels primers diputats de la institució, que no va poder acabar en vida la legislatura, o Miquel Pujades, un altre noble que va morir només ser elegit com a diputat. El ja anomenat anteriorment Nicolau Valldaura va substituir durant el primer any de trienni Pere Lleixà, però no va percebre la totalitat del salari, que es va haver de repartir amb l’hereu d’aquell, Llop Lleixà, en concepte del sou de tres mesos i deu dies que li corresponien al seu pare pel temps que havia arribat a treballar com a administrador del braç reial.

Per l’assiduïtat de les reunions i l’assistència a aquestes, pareix que el repte principal que jugava en contra de l’exercici dels diputats, en particular, i dels oficials de primer grau, en general, era la distància geogràfica i la impossibilitat de compaginar una vida lluny de València amb una institució bastant centralitzada en la capital del regne. Malgrat la designació dels subdelegats dels administradors, aquesta no pot ser percebuda de cap manera com un argument de la manifestació de la voluntat per part de la institució d’aproximar-s’hi políticament i d’eixamplar la magnitud del seu mercat creditici. Aquesta només responia a la necessitat de supervisar i exercir la justícia allà on s’arrendaren els drets de les generalitats. Tot i així, podem considerar que els càrrecs a la Diputació del General gaudien de cert prestigi perquè s’assolien després de dilatades carreres polítiques i solien ser com un colofó d’aquestes amb serveis al rei. El salari no ens pareix motiu d’especial motivació per a ingressar en el cos d’oficials de la Diputació, però vists els plets que podia haver-hi, no el menystindrem. Els diputats podien percebre fins a mil sous anuals, quantitat que fou igualada en alguns anys del segle XV per la rebuda per l’advocat i el porter. Atesa la responsabilitat de la comesa encomanada que tenien, així com la magnitud de la seua tasca diària, que els obligava a estar a peu de la taula de canvi registrant-hi albarans, el clavari era l’oficial que més cobrava: un total de mil cinc-cents sous anuals. La resta d’oficials van veure com variaven els salaris a mesura que s’aproximava el final de segle, però tots els jornals oscil·laven al voltant dels cinc-cents sous anuals. Els salaris solien ser retinguts en cas de sospita de mala praxis o haver de ser reemborsats si aquesta es confirmava. De la mateixa manera, no és del tot pejoratiu per a la institució que ens hagen arribat notícies anecdòtiques de robatoris de les arques de la Diputació,¹⁸ perquè això és una mostra que, almenys quant als casos més cridaners, la tasca fiscalitzadora dels jutges comptadors conjuntament amb la de la resta d’oficials, hi funcionava.

Es podria afirmar que el funcionariat de la Diputació del General del Regne de València comptava amb un dia a dia laboral tan plàcid com es podia permetre, però amb àpexs d’activitat regulars, com, per exemple, quan eixien a subhasta els drets d’arrendament o els censals, quan s’havien de saldar les pensions de censals o quan el context polític de l’època posava en joc exigències extraordinàries. Fet i fet, l’autogestió conscient per part dels diputats i els oficials de la Diputació permetia la contenció de futurs imprevistos i altres contingències.

Les corts i diversos reis confeccionaren, en un procés que va abastar vora un segle, el que el 1418 s’oficialitzaria com a la Diputació del General del Regne de València amb el vistiplau d’Alfons el Magnànim. Sota el seu mandat i, posteriorment, durant el regnat del seu germà Joan II, la institució es consolidaria com un instrument fiscal valuós. Però serien els funcionaris, les persones que habitaven la Diputació i la dotaven de complexitat, els qui l’adaptarien al context canviant de la València medieval i la convertirien en una de les institucions més poderoses i influents del segle XV.

Bibliografia

BERNABEU BORJA, Sandra: «L’oligarquia municipal de la ciutat de València durant el regnat d’Alfons el Magnànim i Joan II (1416-1479)», dins P. Iradiel Murugarren, G. Navarro Espinach, D. Igual Luis i C. Villanueva Morte (coords.): Identidades urbanas. Corona de Aragón - Italia. Redes económicas, estructuras institucionales, funciones políticas (siglos XIV-XV), Saragossa, Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2016, pp. 93-113.

CAMARENA MAHIQUES, José: «Función económica del “General del Regne de Valencia” en el siglo XV», Anuario de Historia del Derecho Español, 25, 1933, pp. 529-542.

CARRERES ZACARÉS, Salvador: Libre de memories de diversos sucesos e fets memorables e de coses senyalades de la ciutat e regne de Valencia (1308-1644), València, Acción Bibliográfica Valenciana, 1930.

CASTILLO DEL CARPIO, José María: La Generalitat valenciana durante el siglo XVI: su estructura burocrática, sus competencias y sus hombres, València, PUV, 2013.

ESCOLANO, Gaspar Juan: Década primera de la historia de Valencia, València, Universitat de València, 1972.

FURIÓ DIEGO, Antoni: «Deuda pública e intereses privados. Finanzas y fiscalidad municipales en la Corona de Aragón», Edad Media: revista de historia, 2, 1999, pp. 35-80.

GARCÍA MARSILLA, Juan Vicente: Vivir a crédito en la Valencia medieval. De los orígenes del sistema censal al endeudamiento del municipio, València, Universitat de València, 2002.

MÓRA DE ALMENAR, Guillem Ramon: Volum e recopilació de tots els Furs e actes de Cort que tracten dels negocis y affers respectants a la Casa de la Deputació y Generalitat de la ciutat y regne de València, en execució del Fur 83 de les Corts del any MDCIIII, València, Diputació, 1625.

MUÑOZ POMER, María Rosa: Orígenes de la Generalidad valenciana, València, Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1987.

MUÑOZ POMER, María Rosa: «La consolidación de la Generalidad valenciana: élites y deuda pública», dins M. I. Falcón Pérez (coord.): El compromiso de Caspe (1412), cambios dinásticos y constitucionalismo en la Corona de Aragón, Saragossa, Ibercaja - Diputación General de Aragón, 2013, pp. 560-570.

PERIS BOLTA, Laura: «Els orígens i el desenvolupament de la Diputació del General del Regne de València», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura 30, 2019, pp. 43-52.

_____________

1. Parlem d’obres com Llibre de memòries (1308-1644), Década primera de la historia de Valencia, de Gaspar Juan Escolano, La Diputación de la Generalidad del Reino de Valencia, de Martínez Aloy o l’article de Camarena Mahiques «Función económica del “General del Regne de Valencia” en el siglo XV», totes aquestes detalladament analitzades per María Rosa Muñoz Pomer a la seua tesi doctoral (Orígenes…, 1987), conjuntament amb les principals contribucions historiogràfiques dels últims segles, l’àmplia revisió de les quals demostra clarament que la institució no va despertar un interés substancial en la literatura foral, ni tampoc durant els segles posteriors. A més a més, a partir dels decrets de Nova Planta, aquesta ja escassa producció literària es veuria reduïda a l’anècdota, doncs en paraules de la mateixa Muñoz Pomer, «el centralismo de la nueva dinastía lógicamente no favorece la exaltación de la historia e instituciones de la época foral». Seria a partir del sorgiment del romanticisme al segle XIX que es tornarien a produir treballs originals al respecte de la institució de la Diputació del General, com les ja anomenades obres de Martínez Aloy i Camarena Mahiques, que servirien com a base de les contribucions del segle XX. Tot i així, l’obra pilar sobre la Diputació del General del Regne de València és la dita tesi doctoral de Muñoz Pomer, que va concretar els difosos orígens de la institució i va oficialitzar l’any 1418 com el tret d’eixida de la seua existència.

2. A diferència del que trobarem per a l’època moderna, hi ha hagut una manca de produccions relatives a la història institucional medieval per al Regne de València.

3. La tesi de Muñoz Pomer defensada l’any 1987 i l’obra de Castillo del Carpio publicada a PUV el 2013 suposen les dos contribucions recents més importants respecte de la institució, tant pel volum d’informació original aportat, com per la seriositat de les propostes. Tanmateix, al tractar la primera els orígens de la Diputació del General del Regne de València fins a la seua institucionalització l’any 1418 i la segona, l’estructura burocràtica de la institució durant el segle XVI, ens trobem amb un buit temporal que ocupa quasi tot el segle XV. Vegeu Muñoz Pomer, Orígenes…, i Castillo del Carpio, La Generalitat…

4. Vegeu Laura Peris Bolta: Els orígens i desenvolupament, p. 44. Les generalitats gravaven el consum de productes de mercaderies a l’interior del Regne de València, així com la seua importació i exportació, Durant el segle XV els tipus de generalitat es concretarien en deu: exportació i importació de pells d’animals tractades o per tractar, llana, tints, espècies, peix, teles, fusta, vi i arròs.

5. Totes les votacions desglossades a l’Arxiu del Regne de València (ARV), Generalitat, 2963, f. 3, endavant.

6. Per norma general, els representants del braç reial per la ciutat de València solien eixir dels jurats que havien exercit l’any anterior a la nova legislatura triennal.

7. Totes les dades de les finances de la Diputació del General del regne de València, a l’igual que aquelles respectives als oficis d’aquesta, s’han tret de l’anàlisi en el marc temporal que ens ocupa de les sèries de llibres de comptes de la Generalitat, és a dir, les sèries de clavaria i llibres d’albarans presents a l’Arxiu del Regne de València.

8. Vegeu Juan Vicente García Marsilla: Vivir a crédito. Tot i que es tracta d’un estudi que comprén una cronologia anterior a la que ens ocupa, García Marsilla evidencia que la universitat de València atreia grans quantitats de capital en censals. Aquestes, tot i que comparables amb les de la Diputació, no deixarien de ser notablement superiors. La Diputació del General s’ha de percebre en el context financer i institucional de l’època en segon lloc per darrere del municipi de València.

9. L’absència prolongada d’Alfons el Magnànim convertiria Maria de Castella en la principal interlocutora de la institució, com també succeiria, en un segon pla, amb el rei de Navarra i regent Joan.

10. Sobre la complexitat de l’elecció dels oficials del braç eclesiàstic en les corts, vegeu José María Castillo del Carpio (2013). Algunes votacions polèmiques d’aquest braç arribaren als tribunals durant el segle XVI, però eren casos esporàdics. La major part de les eleccions es resolia amb l’elecció del bisbe com a primer diputat i del representant de l’orde religiós i militar que hi pertocara com a segon diputat i la designació, fora d’acta, dels substituts dels diputats electes, que exercien de facto com a tal. ARV, Generalitat, 2965.

11. ARV, Generalitat, 740.

12. ARV, Generalitat, 2966, f. 23

13. ARV, Generalitat, 694, f. 4.

14. Vegeu J. M. Castillo del Carpio: La Generalitat…, p. 59.

15. ARV, Generalitat, 2966, ff. 110-112

16. ARV, Generalitat, 694, f. 8

17. Vegeu Sandra Bernabeu: L’oligarquia municipal…

18. El frare Manuel Roís de Corella, junt amb altres dos companys religiosos, Pere Pasqual i Francesc Agustí, agafaren prestada la quantitat de tretze lliures i quinze sous per a assistir a la convocatòria del regent de la governació Francesc Corts, a Alzira. No deixa de ser un motiu aparentment innocent per a un furt. Foren condemnats a restituir la quantitat malversada per ordre dels diputats. ARV, Generalitat, 694, f. 8

El General en tiempo de crisis: su reforma en las cortes de 1437-1438

JOSÉ ANTONIO ALABAU CALLE

Colegio Parroquial Marqués de Dos Aguas (Bétera)

Los hermanos son una prueba de que Dios no quería que estuviéramos solos en la vida

Anónimo

Al meu germà, Alberto

Introducción

En abril de 1438 los tres estamentos del Reino de Valencia, reunidos en las cortes convocadas por el rey Alfonso el Magnánimo y presididas por su hermano Juan, lugarteniente general del reino, expusieron que «lo general del present regne de València sia molt diminuhit, en tant que los drets e reebudes de aquell no basten a pagar crèdits, pensions de censals, salaris de officials e altres càrrechs». Tanto era así, que en opinión de los brazos «prestament se spera venir en total destrucció»¹

Mediante este breve estudio pretendemos adentrarnos en el contexto de esta reforma de la Generalitat, incidiendo especialmente en las causas que la motivaron, los objetivos que se persiguieron, y el modo en que se llevó a cabo. Fuera de este quedarán otros aspectos no menos interesantes como el alcance real de dicha reforma o el estudio detallado de quiénes la llevaron a término, sus intereses personales, la proximidad a la corona, etc. que pretendemos abordar en sucesivas investigaciones.²

Reforma del General

La reforma de la Diputación del General del Reino de Valencia llevada a cabo en 1438 fue una de las principales actuaciones de las cortes de dicho reino reunidas en la ciudad de Valencia durante los años 1437 y 1438. La convocatoria de dichas cortes debemos enmarcarlas en el contexto de la grave situación política de la Corona de Aragón tras el desastre de Ponza y las fracasadas cortes de Monzón, presididas por la reina María. Efectivamente, la derrota aragonesa en Ponza,³ y la posterior cautividad del rey Alfonso el Magnánimo, dejaban a la Corona de Aragón en una situación realmente delicada a nivel político. Por otro lado, la amenaza de la guerra con Castilla no hacía más que aumentar la incertidumbre sobre el devenir de la Corona. En este contexto, la reina María, esposa del rey Alfonso, decidió convocar cortes generales de la Corona de Aragón en la villa aragonesa de Monzón.⁴

Lejos de resolver la grave situación política y financiera de la Corona, las Cortes Generales de Monzón presididas por la reina María pueden catalogarse como un auténtico fracaso, pues los resultados finales quedaron muy lejos de los objetivos que la reina tenía en mente cuando decidió convocar a los estamentos de sus reinos en la villa aragonesa a pesar de celebrarse en el ambiente de especial gravedad descrito anteriormente. De hecho, podemos afirmar que estas cortes fueron en realidad unas cortes inconclusas, al menos en lo que respecta a los intereses del Reino de Valencia, siendo el máximo compromiso obtenido en ellas el de convocar nuevas cortes particulares para dicho reino.

Ante esta situación, las infructuosas cortes de Monzón tuvieron un primer intento de continuidad el 4 mayo de 1436, momento en que el rey Juan de Navarra, hermano del rey Alfonso y lugarteniente general, convocó desde la villa de Morella cortes particulares del Reino de Valencia. Dichas cortes, que debían celebrarse en esa misma villa, tenían el 4 de junio como fecha fijada para su inicio, lo que concedía justo un mes para los preparativos desde su convocatoria hasta su apertura.⁵

Sin embargo, las cortes convocadas en Morella nunca llegaron a celebrarse: las cortes aragonesas que se estaban celebrando en la villa de Alcañiz estaban siendo más lentas de lo previsto y se alargaron más allá de lo esperado, imposibilitando la presencia del lugarteniente Juan en Morella dentro de los plazos establecidos. Por otro lado, la ciudad de Valencia presionaba al rey de Navarra para que dejara expirar los plazos de la convocatoria de Morella y trasladase las inminentes cortes del reino a la ciudad de Valencia. Así, la complejidad de celebrar cortes en Morella dentro de los plazos previstos, junto a la oposición mostrada por la ciudad de Valencia a que estas se celebraran allí, tuvieron como consecuencia que, a mediados de diciembre de 1436, el lugarteniente Juan realizara una nueva convocatoria de cortes particulares del Reino de Valencia.

En la carta de convocatoria, fechada el día 15 de diciembre y redactada en Castielfabib, emplazaba a los miembros de los distintos estamentos del reino a comparecer el día 15 de enero de 1437 en la ciudad de Valencia.⁶ En la convocatoria, Juan de Navarra exponía los motivos de la dilación de la celebración de cortes para los súbditos valencianos, pues no debemos olvidar que la reunión de Monzón se había licenciado con la condición de que se celebraran cortes particulares para cada uno de los reinos de la corona, y que se encontraban ya a finales de año. Según admitía el propio lugarteniente Juan en la convocatoria, el retraso se debía al hecho de haber estado ocupado tanto en la negociación de la paz con Castilla, como en otros servicios concernientes al rey Alfonso y que requerían, inexcusablemente, su presencia.

En el contexto de esta nueva convocatoria de cortes del Reino de Valencia, celebrada en el cap i casal, es en el que se afronta la reforma de la Diputación del General, siendo esta una de las últimas actuaciones de dichas cortes.

Si tomamos en consideración las palabras que formularon los tres brazos al dirigirse al lugarteniente Juan en abril de 1438 para solicitar la reforma de la institución, la situación monetaria de la Diputación del General debía ser realmente dramática en esas fechas. Recordemos que, según estas, «lo general del present regne de València sia molt diminuhit, en tant que los drets e reebudes de aquell no basten a pagar crèdits, pensions de censals, salaris de officials e altres càrrechs», temiendo incluso por su total destrucció.⁷

Para afrontar la reforma de la Diputación del General, o lo que la documentación llama el redreç de la institución, los brazos propusieron al lugarteniente que fueran elegidos un total de 24 comisionados −8 por cada uno de los estamentos− que serían los responsables de realizar todas las actuaciones necesarias a efectos de reflotar la Diputación. Para llevar a cabo las reformas necesarias, los 24 comisionados contarían con un plazo máximo de tres meses, durante los que deberían proveer todo lo necesario para:

la reparació e redreçament del dit General, e encara de la quema, e fer totes aquelles ordinacions que·ls sien vistes necessàries, útils e expedients al ben avenir, augmentació e conservació del dit General, e dels drets de aquel.⁸

Con el visto bueno de don Juan de Navarra, lugarteniente general del reino que presidía las cortes en ausencia de su hermano Alfonso, la comisión de 24 diputados inició sus trabajos. El plazo de tres meses empezó a correr a partir del 6 de junio, y los comisionados debían reunirse al menos tres veces por semana, concretamente los lunes, los viernes y los sábados. El lugar de reunión de la comisión quedó establecido en la residencia del obispo de Valencia, siendo también posible que las reuniones se celebraran en la propia casa de la Diputación.

Los poderes otorgados a los diputados para la reforma del General fueron amplios, pues se les permitía incorporar a la Diputación otro de los derechos principales del reino, en concreto el derecho de la quema, o incluso eliminar este mismo derecho si así lo consideraban oportuno. Igualmente, para hacer frente a la deuda que mantenían ambas imposiciones con sus acreedores, se concedió a los comisionados la autorización necesaria para cargar tantos censales sobre los derechos del General y la quema como fueran necesarios para pagar todas las cantidades a las que se hubiesen avenido con sus acreedores.

Igualmente, entre las facultades otorgadas a esta comisión, también se encontraba la de poder exigir cualquier deuda que se mantuviera con el General, así como revisar las cuentas de los clavarios correspondientes a los dos últimos trienios, pudiendo proceder judicialmente contra ellos en caso de que sus actuaciones hubieran causado algún tipo de fraude o daño a la institución.

Por otro lado, los 24 diputados tenían la potestad de añadir nuevos derechos a los ya contenidos en el General, o bien aumentar los existentes, con la finalidad de poder hacer frente a los 30.000 florines que recientemente habían sido prometidos por las cortes como parte de la ayuda concedida al rey.⁹ Eso sí, para poder llevar a cabo este tipo de actuaciones, los acuerdos sobre las nuevas imposiciones debían realizarse por unanimidad y sin discrepancia alguna entre los comisionados: concordantment e algú no discrepant. Para evitar fraudes, los comisionados tenían terminantemente prohibido cargarse a sí mismos censales a mayor fuero de los que ya en ese momento tenían en propiedad. Y lo mismo ocurría con la posibilidad de adquirir nuevos derechos sobre el General más allá de los que ya poseían en el momento de su nombramiento.

Respecto a quiénes debían formar parte de esta comisión de 24 diputados, en la propia petición al lugarteniente Juan se insertaba la nómina de escogidos por cada uno de los brazos para ocupar las ocho plazas que les correspondían. Con todo, en esta lista solo constaba el nombre de los designados como diputats y contadors –dos por cada brazo−, quedando sin especificar quiénes ocuparían las plazas de lugartenientes de estos oficios, hasta cubrir el total de ocho representantes de cada estamento.

Así, por parte del brazo eclesiástico los elegidos fueron mossén Pere Vives, procurador del obispo de Tortosa; fray Joan d’Espejo, comendador de Onda; fray Hugo de Cervelló, comendador de Castell de Castells; mossén Guillem Prats, procurador del abad de Benifassà. Por parte del brazo militar, los designados como diputados para la reforma del General fueron mossén Joan de Pròxita, mossén Pere Pardo de Lacasta, mossén Guillem Crespí, y Joan de Monpalau. Por lo que respecta al brazo de las ciudades y villas reales, los escogidos para ocupar los dos cargos de diputado y los dos de contador fueron Lluís Cruïlles y Berenguer Martí, ambos síndicos de la ciudad de Valencia; micer Pere Ram, síndico de Morella en dichas cortes; y Lluc Martorell, síndico de Alzira.¹⁰

El rey aceptó la propuesta de los brazos, no sin antes proceder al nombramiento de dos de sus consejeros más cercanos, Joan de Pròxita y Mateu Pujades, como representantes personales con la finalidad de que supervisaran las decisiones tomadas por la comisión recientemente creada.¹¹

Aproximadamente dos semanas después de que expirara el plazo de tres meses concedido por el acto de corte −concretamente el 20 de septiembre de 1438−, se reunieron en la casa de la Diputación del General las personas encargadas de llevar a cabo la reforma de la institución y entregaron a Jaume Beneito, escribano del rey y protonotario circunstancial en estas cortes, un cuaderno con los actos, capítulos y ordenaciones necesarias para el redreç del General a propuesta de los comisionados. Una vez leídas y confirmadas de nuevo por todos los diputados, y en presencia de los testigos Francesc Escolà y Pere de la Espasa, las disposiciones fueron aceptadas y aprobadas en nombre del rey por Mateu Pujades y Joan de Pròxita, delegados por la corona a tal efecto.¹²

La redacción de la aprobación definitiva del redreçament de la Diputación del General permite acceder a la nómina definitiva de comisionados representantes de cada estamento, completando así la expuesta en la solicitud al lugarteniente Juan.

Si retomamos la nómina de los comisionados para abordar la reforma de la institución en abril de 1438 y la comparamos con los presentes en la aprobación definitiva de los nuevos capítulos en septiembre del mismo año, observamos ciertas diferencias. Así, la lista de los presentes en la casa de la Diputación nos permite conocer a la totalidad de los comisionados, es decir, no solo a los dos diputados y los contadores de cada brazo, sino también a sus lugartenientes. De este modo, sabemos que los designados por el brazo eclesiástico fueron Romeu de Corbera, maestre de Montesa; Joan Gascó, canónigo de la seo de Valencia y procurador del obispo; micer Francesc Sabater y mossén Guillem Prats, como procurador del abad de Benifassà.¹³

Por parte del brazo militar, estuvieron presentes don Pere Maça, en nombre de don Luis Cornell; mossén Jaume Romeu,¹⁴ en nombre de mossén Guillem de Vich; Pere Boïl Lladró; mossén Jaume Despuig; mossén Joan de Pròxita; mossén Guillem Crespí y Joan de Monpalau.¹⁵

Respecto al brazo real, sus representantes fueron Manuel Suau, en nombre de Lluís Bou; micer Joan de Gallach,¹⁶ Joan Almudéver, Lluís Cruïlles, Berenguer Martí, micer Pere Ram y Lluc Martorell.¹⁷

Por último, también estuvieron presentes mossén Mateu Pujades y mossén Joan de Pròxita, como delegados reales, y los anteriormente mencionados Francesc Escolà y Pere de la Espasa, que actuaron como testigos.¹⁸

Las disposiciones acordadas por los diputados abordaban la reforma de la institución desde dos ámbitos sustanciales: de un lado, disposiciones fiscales destinadas a reglar los ingresos y racionalizar los gastos de la Diputación; de otro, disposiciones administrativas destinadas a reformar y reglamentar el gobierno de esta. Veamos, a continuación, en qué consistían estas disposiciones.

Reforma administrativa

Respecto a las disposiciones encaminadas a la reforma administrativa de la Diputación,¹⁹ los comisionados establecieron que los diputados, asesores y escribanos del General destinaran dos días semanales a despachar cuestiones relacionadas con la Diputación. Por otro lado, remarcaron el hecho de que la presencia del asesor fuera necesaria, eso sí, siempre que así se solicitara. Igualmente, se dispuso que estos cargos debieran actuar personalmente siempre que les fuera posible. En caso de que no pudieran estar presentes, y siempre por motivo justificado, estos oficiales tenían la obligación de buscar un sustituto que estuviese acorde a su condición. Los gastos derivados de la sustitución debían sufragarlos ellos mismos, y bajo ningún concepto se aceptaba que se hiciese a expensas de las arcas de la Diputación.

Respecto a los diputados y administradores de las villas reales que por fuerza mayor no pudieran atender personalmente a sus obligaciones y necesitaran ser sustituidos, estos podían hacerlo solamente a través de ciudadanos de Valencia. Además, en caso de ausencia de los administradores y de sus sustitutos, los diputados contarían con el mismo poder que estos, pudiendo escuchar y determinar sobre los asuntos que se les planteasen como si aquellos estuviesen presentes. De este modo se posibilitaba el correcto funcionamiento de la institución aun en casos de ausencia de alguno de sus diputados.

En lo que concierne al clavario de la Diputación del General, los veinticuatro comisionados junto con los dos representantes de la Corona, determinaron la obligación de que este registrara mensualmente los censales cargados por la Diputación, bajo pena de pérdida de su oficio, para asegurar de esta manera que el clavario pudiera pagar las pensiones de los censales mes a mes. Por otro lado, se determinó que si una vez presentadas las cuentas correspondientes al trienio de su ejercicio quedaban en su poder algunas pensiones sin pagar debido a emparas judiciales, que estas cantidades fueran entregadas al clavario entrante, previa anotación en el libro de contabilidad de este.

En relación con los contadores, el cuaderno de ordenaciones estableció que debían asistir personalmente a la presentación de cuentas, insistiendo en que estas se realizaran dentro de los plazos temporales establecidos por acto de corte.

Al respecto de la venta de los diferentes capítulos que conformaban las imposiciones del General, los comisionados determinaron que estos debían venderse siempre por separado, no pudiendo ningún diputado vender más de un capítulo conjuntamente. Además, para evitar fraudes que repercutieran en las arcas de la Diputación, las garantías que presentasen los compradores debían ser revisadas por los diputados, quienes, personalmente, debían garantizar su validez y solvencia.²⁰

La sustitución de cargos en caso de fallecimiento o de renuncia también fue objeto de regulación, y para ello se establecieron diferencias significativas entre lo determinado para los distintos brazos y, a su vez, entre los distintos oficios.

En el caso del brazo eclesiástico, y en referencia al nombramiento de nuevos diputados, los capítulos aprobados por los comisionados para la reforma del General establecían que aquel que permaneciera en el cargo era el responsable de escoger a la persona que debía ocupar la vacante, con la única limitación de que el diputado entrante debía ser de la misma condición o religión que el diputado cesante. Respecto a los contadores, clavarios o administradores, la elección de sustituto era responsabilidad conjunta de los dos diputados del brazo, y este debía ser, igualmente, de la misma «condició o religió que era lo mort, e per aquell temps que li restava».

Por lo que respecta al brazo militar, el control y la responsabilidad de la elección de sustitutos recaía en el resto de oficiales de dicho brazo, si bien debían respetar ciertas restricciones. Posiblemente, la más importante de ellas era la que establecía que se debía evitar la presencia de dos miembros del mismo linaje entre los oficiales de la Diputación correspondientes al brazo militar. Claramente, esta limitación estaba encaminada a equilibrar el peso de los distintos linajes del estamento militar y, con ello, de su poder dentro de la Diputación.²¹ Por otra parte, no se podía escoger como oficiales de dicho brazo a miembros del estamento que fueran solteros. Igualmente, en caso de que se tratase de viudos, estos debían ser, necesariamente, mayores de veinticuatro años.

En el caso de vacantes producidas en el seno del brazo real, la potestad de nombrar sustitutos correspondía, en exclusiva, a los jurados de la ciudad o villa a la que perteneciera el cesante, a excepción del clavari del brazo real, cuyo nombramiento atañía, siempre y únicamente, a los jurados de Valencia.

Las posibles vacantes en el oficio de abogado de la Diputación debían solventarse de común acuerdo entre los diputados de los tres brazos. En caso de no llegar a un consenso, los diputados de cada estamento debían proponer a un candidato de suficiente reputación para ocupar el cargo. Una vez presentada la nómina de los tres candidatos, se procedería al sorteo mediante redolins, con la finalidad de determinar cuál de los tres accedía al cargo.

Para la elección de scrivà y porter el sistema a seguir era el mismo, con la salvedad de que en estos casos cada uno de los diputados debía proponer un candidato, aumentando de esta manera la nómina de aspirantes a seis.

Reforma económica

Como hemos señalado anteriormente, junto a las medidas de carácter organizativo destacaron toda una serie de disposiciones destinadas a regular y racionalizar la situación económica de la Diputación del General. De entre ellas, la de mayor calado fue la incorporación del derecho de la quema a los ingresos del General.

Junto a la incorporación de la quema, los 24 comisionados para la reforma de la Diputación establecieron que en aquellos lugares en los que no se encontrara arrendador de los derechos del General, o bien existiendo arrendador, este no encontrara colector de estos, los propios diputados del General pudieran nombrar a tres personas de la localidad y que, de entre estos tres, el señor del lugar −ya fuera señorío eclesiástico, nobiliario o de realengo− eligiera a una para que ejerciese el cargo de arrendador o colector, a cambio de los salarios acostumbrados. En caso de que el señor del lugar se negara a escoger a uno de entre los propuestos por los diputados para que hiciese las veces de arrendador o de colector, los nuevos capítulos reservaban a los propios diputados la facultad de tasar el montante a percibir por la localidad según su propio arbitrio, pudiendo incluso ejecutar dicha tasación contra los bienes del señor del lugar, sus oficiales o de cualquiera de sus habitantes.

Por otro lado, las nuevas disposiciones aprobadas en las cortes establecieron una rebaja considerable de los salarios a percibir por parte de los oficiales y administradores del General. Los diputados pasaron a cobrar por el desempeño de su oficio un total de 1.000 sueldos anuales, la mitad a principios de año, y la otra mitad en la fiesta de san Juan. Los contadores recibían un total de 20 libras, siempre tras haber aclarado las cuentas de los diputados y del clavario. El clavario, por su parte, vería recompensado su trabajo con 50 libras, a cobrar en los mismos plazos que los diputados. En lo que respecta al asesor, se establecía que este debía recibir 25 libras por sus trabajos. Por su parte, la remuneración de los administradores quedó fijada en 100 sueldos y la de los clavarios de los brazos eclesiásticos y militar, en otros 100 sueldos cada uno. Igualmente, el sueldo de escribano de la Diputación quedó establecido en 65 libras. Por su parte, los escribanos de los administradores recibirían solamente 200 sueldos, mientras que al portero de la Diputación se le asignaba un salario de 30 libras. Por último, los subdelegados de los administradores veían reducido su sueldo a un tercio de lo que venían percibiendo hasta el momento.²²

Conclusiones

Las cortes del Reino de Valencia de 1437-1438 tuvieron como una de sus actuaciones principales la reforma económica y administrativa de la Diputación del General. Dicha reforma, a nuestro entender, se afrontó desde una doble óptica. Por un lado, se determinaron disposiciones encaminadas a racionalizar administrativamente la institución, buscando así aumentar la eficacia de su funcionamiento. De otro lado, se llevaron a cabo toda una serie de reformas de tipo económico destinadas a solventar la pésima situación económica de la institución, según la visión de los propios protagonistas. Así, se redujeron considerablemente los salarios de los oficiales y administradores de la Diputación, lo que supuso un ahorro aproximado de un 55 % de los gastos de funcionamiento de la institución. Si tenemos en cuenta que, junto con la reducción de los salarios de los oficiales, se determinó la incorporación del dret de la quema a los derechos del General, el ahorro conseguido superó el 64 % respecto a la situación anterior al redreç de la Diputación.²³ En nuestra opinión, la reforma de 1438 fue una actuación de calado dentro de la evolución de la Generalitat. Con todo, no dejamos de estar ante la cara meramente teórica de la reforma de la institución. Sobre su alcance práctico esperamos ocuparnos en sucesivas investigaciones, necesarias, en nuestra opinión, para entender correctamente la dinámica evolutiva de la Diputación del General a lo largo de toda la época foral.

Tabla I. Gastos ordinarios de la Generalitat²⁴

Tabla II. Comisionados por acto de corte para la reforma de la Diputación del General

Nombre	Oficio en la Diputación	Ciudad/Villa
Manuel Suau (en nombre de Lluís Bou)	Diputado	Valencia
Joan de Gallach	Diputado	Xàtiva
Joan Almudéver	Contador	Valencia
Lluís Cruïlles	-	Valencia
Berenguer Martí	-	Valencia
Pere Ram	-	Morella
Lluc Martorell	-	Alzira

Tabla III. Representantes del brazo eclesiástico en la aprobación final de la reforma

Nombre	Oficio en la Diputación	Otros
Romeu de Corbera	Diputado	Maestre de Santa María de Montesa
Joan Gascó	Diputado	Canónigo de la catedral de Valencia. Procurador y lugarteniente del obispo de Valencia
Francesc Sabater	Contador
Pere Vives	-	Procurador del abad de Benifassà

Tabla IV. Representantes del brazo militar en la aprobación final de la reforma

Nombre	Oficio en la Diputación	Otros
Pere Maça	Diputado	En nombre de Lluís Cornell
Jaume Romeu	Diputado	En nombre de Guillem de Vich
Pere Boïl Lladró	Contador
Jaume Despuig	Contador
Joan de Pròixita	-
Joan de Monpalau	-

Tabla V. Representantes del brazo real en la aprobación final de la reforma

Nombre	Oficio en la Diputación	Ciudad/Villa
Manuel Suau (en nombre de Lluís Bou)	Diputado	Valencia
Joan de Gallach	Diputado	Xàtiva
Joan Almudéver	Contador	Valencia
Lluís Cruïlles	-	Valencia
Berenguer Martí	-	Valencia
Pere Ram	-	Morella
Lluc Martorell	-	Alzira

Gráfica I. Evolución de los salarios de los oficiales de la Diputación del General

Gráfica II. Ahorro comparativo de los gastos de funcionamiento de la Diputación del General y la quema antes y después de la reforma de 1438

Bibliografía

ALABAU CALLE, José Antonio: «Las Cortes de 1443-1446 y la hacienda de la villa de Alcoy», Anuario de estudios medievales, 34/2, 2004, pp. 815-830.

ALABAU CALLE, José Antonio: «Per tot bé avenir de la nostra vila. El sistema representativo de las villas reales durante la Baja Edad Media. Alcoy en las cortes de 1443-1446», Actes del 53è Congrés de la Comissió Internacional per a l’Estudi de la Història de les Institucions Representatives i Parlamentàries, Barcelona, Parlament de Catalunya, Museu d’Història de Catalunya, vol. I, 2005, pp. 537-553.

ALONSO MARTÍN, María Luz: Aragón, historia y cortes de un reino: Palacio de la Aljafería, 23 abril-23 junio 1991, Zaragoza, Cortes de Aragón, 1991.

BAYDAL SALA, Vicent: «600 anys de Generalitat Valenciana: orígens i recuperació d’un autogovern històric», Revista de Catalunya, 304, 2018, 2018, pp. 55-69.

BELLUGA, Pere: Speculum Principum. París, 1530.

BERMÚDEZ AZNAR, Agustín, María Magdalena MARTÍNEZ ALMIRA, Juan Alfredo OBARRIO MORENO: «Las cortes valencianas durante el reinado de Alfonso V el Magnánimo: la legislación foral», La Corona d’Aragona ai tempi di Alfonso il Magnanimo: i modelli politico-istituzionali. La circolazione degli uomini, delle idee, delle merci, gli influssi sulla società e sul costume, XVI Congresso Internazionale di Storia della Corona d’Aragona, Nápoles, Comune di Napoli, Paparo ed., 2000, vol. I, 2000, pp. 73-98.

BISSON, Thomas N.: «The origins of the Corts of Catalonia» Parliaments, Estates and Representation, 16, 1996, pp. 31-45.

CALLÍS, Jaume: Extragravatorium Curiarum, Barcelona, 1556.

CAPMANY, Antonio de: Práctica y estilo de celebrar cortes en el Reino de Aragón, Principado de Cataluña y Reino de Valencia y una noticia de las de Castilla y Navarra, Madrid, 1821.

CANDELA OLIVER, Bibiana: Cortes valencianas de finales del reinado de Pedro IV. Actas de 1369, 1371 y 1375, Alicante, Publicaciones de la Universidad de Alicante, 2006.

CARBONELL BORIA, María José: Les corts valencianes: un passeig per la història, València, Generalitat Valenciana, 1994.

CARBONELL BORIA, María José: «Las cortes forales valencianas», Corts. Anuario de derecho parlamentario 1, 1995, pp. 61-76.

CARBONELL BORIA, María José: «Los procesos de cortes valencianos: un proyecto de edición», Archivio Sardo del movimento operaio contadino e autonomistico, 47/49, 1996, pp. 91-98.

CARBONELL BORIA, María José: «El libro ‘Procés de Corts’: documentos y acciones implicadas en su elaboración», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 81/1, 2005, pp. 251-60.

CARBONELL BORIA, María José, Andrés DÍAZ BORRÁS, Lluís GUIA MARÍN: «Crisi política i estabilitat institucional. El Regne de València i les corts de Montsó el 1435-1436», La Corona d’Aragona ai tempi di Alfonso il Magnanimo: i modelli politico-istituzionali. La circulazione degli uomini, delle idee, delle merci, XVI Congresso Internazionale di Storia della Corona d’Aragona, Nápoles: Comune di Napoli, Paparo ed., vol. I, 2000, pp. 147-158.

CASTILLÓN CORTADA, Francisco: «El marco de las cortes de Monzón», Les corts a Catalunya: Actes del Congrés d’Història Institucional, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991, pp. 123-128.

IRANZO MUÑÍO, María Teresa: Cortes del reinado de Alfonso V, Acta Curiarum Regni Aragonum, t. IX, 2 vols., Zaragoza, Gobierno de Aragón, 2007.

FEBRER ROMAGUERA, Manuel Vicente: «El parlamentarismo pactista valenciano y su procedimiento foral de reparación de ‘agravis i contrafurs’», Anuario de estudios medievales, 34/2, 2004, pp. 666-712.

FERRER I MALLOL, María Teresa: «Origen i evolució de la Diputació del General de Catalunya», Les corts a Catalunya: Actes del Congrés d’Història Institucional, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991, pp. 152-159.

FERRER I MALLOL, María Teresa: «Els diputats del braç de les ciutats i viles reials de 1359 a 1413. Perfils biogràfics», Acta historica et archaeologica mediaevalia, 26, 2005, pp. 515-49.

FERRERO MICÓ, Remedios: «‘Greuges’ y contrafueros en el derecho valenciano», Dels Furs a l’Estatut. Actes del I Congrés d’Administració Valenciana: de la Història a la Modernitat, València, Generalitat Valenciana, 1992, pp. 285-292.

FERRERO MICÓ, Remedios: «Reivindicaciones estamentales frente al poder monárquico», La Corona d’Aragona ai tempi di Alfonso il Magnanimo: i modelli politico-istituzionali. La circulazione degli uomini, delle idee, delle merci, XVI Congresso Internazionale di Storia della Corona d’Aragona, Nápoles, Comune di Napoli, Paparo ed., vol. I, 2000, pp. 321-344.

FERRERO MICÓ, Remedios: «El poder real y las cortes: la función de los oficiales reales frente a las instituciones», Rafael Narbona Vizcaino (coord.): La Mediterrània de la Corona d’Aragó, segles XIII-XVI. VII Centenari de la Sentència Arbitral de Torrellas, 1304-2004, Actes del XVIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, València, Universitat de València, vol. I, 2005, pp. 145-178.

GIMÉNEZ CHORNET, Vicent: «La representatividad política en la Valencia Foral», Estudios: Revista de Historia Moderna, 18, 1992, pp. 7-28.

GUIA MARÍN, Lluís: «Poder polític i representació. Les corts valencianes a l’epoca foral», Archivio Sardo del movimento operaio contadino e autonomistico, 47/49, 1996, pp. 51-73.

GUIA MARÍN, Lluís: «Las cortes valencianas desde los orígenes del Reino de Valencia hasta los decretos de Nueva Planta», Carmen Pérez García & Antoni José y Pitarch (eds.): Corts valencianes: Reflejo de un pueblo, València, Corts Valencianes, 2005, pp. 98-141.

KÜCHLER, Winfried: «Corts i Generalitat», Les finances de la Corona d’Aragó al segle XV (Regnats d’Alfons V i Joan II), València, Edicions Alfons el Magnànim, 63, 1997, pp. 155-192.

LÓPEZ RODRÍGUEZ, Carlos: «El brazo militar del Reino de Valencia a comienzos del siglo XV», Hidalguía, XXXIX, 1991, pp. 615-640.

MADRID SOUTO, Raquel: «Las cortes de 1428 y su repercusión en la hacienda municipal de la ciudad de Valencia», Anuario de estudios medievales, 34/2, 2004, pp. 791-814.

MATHEU I SANZ, Lorenzo: Tratado de la celebración de Cortes Generales del Reino de Valencia, Valencia, 1677, edición facsímil, Valencia, Ajuntament de València, 2002.

MIRA JÓDAR, Antonio José: «La financiación de las empresas mediterráneas de Alfonso el Magnánimo: Bailía general, subsidios de cortes y crédito institucional en Valencia (1419-1455)», Anuario de estudios medievales, 33/2, 2003, pp. 695-727.

MUÑOZ POMER, María Rosa: Orígenes de la Generalidad valenciana, Valencia, Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1987.

MUÑOZ POMER, María Rosa: «Les corts valencianes», La Corona d’Aragó. El regne de València en l’expansió mediterrània (1238-1492), Valencia, Corts Valencianes, 1991, pp. 21-40.

MUÑOZ POMER, María Rosa: «Las cortes valencianas y el cambio de las estructuras fiscales en el tránsito del siglo XIV al XV», Anuario de estudios medievales, 22, 1992, pp. 463-484.

MUÑOZ POMER, María Rosa: «Le istituzioni parlamentari a Valenza nel Basso Medioevo», Archivio Sardo del Movimento Operaio Contadino e Autonomistico, 41-43, 1993, pp. 11-25.

MUÑOZ POMER, María Rosa: «Las cortes valencianas y su participación en las empresas italianas», La Corona d’Aragona in Italia (secc. XIII-XVIII), XIV Congresso di Storia della Corona d’Aragona, Sassari, vol. III, 1996, pp. 615-628.

MUÑOZ POMER, María Rosa: «Problemas de historia del parlamentarismo: las cortes valencianas», Archivio Sardo del movimento operaio contadino e autonomistico, 47/49, 1996, pp. 219-235.

MUÑOZ POMER, María Rosa: «La Generalidad valenciana en el siglo XV: entre la representación y los mecanismos de control», Actas del XV Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Zaragoza, Diputación General de Aragón, t. I, vol. IV, 1996, pp. 203-218.

MUÑOZ POMER, María Rosa: «Las asambleas políticas estamentales y la consolidación del poder real (1416-1458)», La Corona d’Aragona ai tempi di Alfonso il el Magnanimo: i modelli politico-istituzionali. La circolazione degli uomini, delle idee, delle merci, gli influssi sulla società e sul costume, XVI Congresso Internazionale di Storia della Corona d’Aragona. Nápoles, Comune di Napoli, Paparo ed., vol. I, 2000, pp. 567-591.

MUÑOZ POMER, María Rosa: «Autonomía ciudadana y poder regio en las cortes valencianas bajomedievales», Archivio Sardo, Nuova Serie 2, 2001, pp. 81-108.

MUÑOZ POMER, María Rosa: «Las ciudades y las cortes: la presencia de las oligarquías urbanas en las cortes de Alfonso el Magnánimo», Salvador Claramunt Rodríguez (coord.): El món urbà a la Corona d’Aragó: del 1137 als decrets de Nova Planta, XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, Barcelona, Universitat de Barcelona, vol. III, 2003, pp. 673-694.

MUÑOZ POMER, María Rosa y M. José CARBONELL BORIA: «Las cortes valencianas medievales: aproximación a la historiografía y fuentes para su estudio», Les corts a Catalunya: Actes del Congrés d’Història Institucional, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991, pp. 270-281.

MUÑOZ POMER, María Rosa y Regina PINILLA PÉREZ DE TUDELA: «Les municipalités et leur participation dans les cortes valenciennes de l’époque forale», Parliaments, Estates and Representation, 13, 1993, pp. 1-15.

NARBONA VIZCAÍNO, Rafael: Gobierno político y luchas sociales: estrategias de poder del patriciado urbano: la ciudad de Valencia (1365-1419), tesis doctoral, Valencia, 1989.

NARBONA VIZCAÍNO, Rafael: «Familias y poder municipal en Valencia», 1490, en el umbral de la modernidad: el Mediterráneo europeo y las ciudades en el tránsito de los siglos XV-XVI, vol. II, 1994, pp.13-24.

NARBONA VIZCAÍNO, Rafael: Valencia, municipio medieval: poder político y luchas ciudadanas (1239-1418), Valencia, 1995.

PINILLA PÉREZ DE TUDELA, Regina (1994): Las cortes forales, Generalitat Valenciana, Valencia, 1994.

RYDER, Alan: Alfonso el Magnánimo, rey de Aragón, Nápoles y Sicilia, 1396-1458, Diputación de Valencia, 1992.

RIBELLES, Bartolomé: Memorias historico-críticas de las antiguas Cortes del reyno de Valencia, Valencia, 1810.

RUANO, Benito: «La liberación de los prisioneros de Ponza», Hispania, 93, 1964, pp. 27-65.

SÁNCHEZ ARAGONÉS, Luisa María: Cortes, monarquía y ciudades en Aragón, durante el reinado de Alfonso el Magnánimo (1416-1458), Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», 1994.

SÁNCHEZ ARAGONÉS, María Luisa: Las cortes de la Corona de Aragón durante el reinado de Juan II (1458-1479): monarquía, ciudades y relaciones entre el poder y los súbditos, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», 2004.

SARASA SÁNCHEZ, Esteban: «Les cortes d’Aragon au Moyen Age: gouvernement et politique», Pouvoir et sociétés politiques dans les Royaumes Ibériques au Bas Moyen Age, Niza, Université de Nice, 1986, pp. 141-150.

SARASA SÁNCHEZ, Esteban: «Las actas de cortes medievales como fuentes de investigación: aspectos metodológicos», Agustín Ubieto Arteta (coord.): IV Jornadas de Metodología de la investigación científica sobre fuentes aragonesas, Zaragoza, Instituto de Ciencias de la Educación, 1989, pp. 323-360.

SARASA SÁNCHEZ, Esteban: «Monarquía, cortes y ciudades en la Corona de Aragón: siglos XV», La península Ibérica en la era de los Descubrimientos (1391-1492), Actas de las III Jornadas Hispano-Portuguesas de Historia Medieval, 1991), Sevilla, Junta de Andalucía, 1997, vol. I, 1, pp. 611-626.

SARASA SÁNCHEZ, Esteban et alii: La Corona de Aragón: cortes y parlamentos en la Corona de Aragón, vol. III, Barcelona-Zaragoza, Aragón, 1988.

TRENCHS ODENA, José y Vicente PONS ALÓS: «La nobleza valenciana a través de las convocatorias a cortes (siglos XV-XVI)», Les corts a Catalunya: Actes del Congrés d’Història Institucional, 1991, pp. 368-386.

UDINA I ABELLÓ, Antonio María: «Les corts medievals, un límit al poder del rei d’Aragó?», El poder real de la Corona de Aragón (siglos XIV-XVI). XV Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Zaragoza, Gobierno de Aragón. Departamento de Educación y Cultura, t. I, vol. II, 1996, pp. 415-428.

_____________

1. Archivo Municipal de Valencia, Procesos de Cortes, yy-15, fol. 248v (en adelante: AMV, PC).

2. Entendemos que sobre el origen de la institución se ocuparán otros estudios en la presente obra, por lo que no es nuestra intención abordar el asunto. En el apartado de bibliografía, en todo caso, recogemos las obras más destacadas sobre la institución de la Diputación del General, así como sobre las cortes forales del Reino de Valencia.

3. Sobre la conquista de Nápoles véase María Rosa Muñoz Pomer: «Las cortes valencianas y su participación en las empresas italiana», La Corona d’Aragona in Italia (secc. XIII-XVIII). XIV Congresso di Storia della Corona d’Aragona, Sassari, 1996, vol. III, pp. 615-628. María Rosa Muñoz Pomer: «Les corts valencianes», La Corona d’Aragó. El Regne de València en l’expansió mediterrània (1238-1492). València, Corts Valencianes, 1991, pp. 21-40. Alan Ryder: Alfonso el Magnánimo, rey de Aragón, Nápoles y Sicilia, 1396-1458, Valencia, Edicions Alfons el Magnànim, 1992. Sobre el desastre de Ponza en concreto, véase Eloy Benito Ruano: «La liberación de los prisioneros de Ponza», Hispania, 93, 1964, pp. 27-65.

4. Sobre el desarrollo de las cortes de Monzón, véase: María José Carbonell Boria, Andrés Díaz Borrás, Lluís Guia Marín: «Crisi política i estabilitat institucional. El Regne de València i les corts de Montsó el 1435-1436», La Corona d’Aragona ai tempi di Alfonso il Magnanimo: i modelli politico-istituzionali. La circulazione degli uomini, delle idee, delle merci. XVI Congresso Internazionale di Storia della Corona d’Aragona, Nápoles, Comune di Napoli, Paparo ed., 2000, vol. I, pp. 147-158. Francisco Castillón Cortada: «El marco de las cortes de Monzón», Les corts a Catalunya: Actes del Congrés d’Història Institucional, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991, pp. 123-128. María Teresa Iranzo Muñío: Cortes del reinado de Alfonso V, Acta Curiarum Regni Aragonum, t. IX. 2 vols., Zaragoza, Gobierno de Aragón, 2007. Luisa María Sánchez Aragonés: Cortes, monarquía y ciudades en Aragón durante el reinado de Alfonso el Magnánimo (1416-1458), Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», 1994. María Luisa Sánchez Aragonés: Las cortes de la Corona de Aragón durante el reinado de Juan II (1458-1479): monarquía, ciudades y relaciones entre el poder y los súbditos, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», 2004.

5. Arxiu del Regne de València, Reial Cancelleria, 236, f. 2v (en adelante: ARV, RC).

6. AMV, PC, yy-15, f. 1r. Como era habitual, la primera carta de convocatoria fue dirigida al obispo de Valencia, Alfonso de Borja, como máximo representante de los tres brazos del reino. Por parte del brazo militar el primero de los convocados fue el propio Juan de Navarra, como duque de Gandía, mientras que por parte de las villas y ciudades reales lo fue la ciudad de Valencia. En total fueron 147 los convocados; 10 por parte del brazo eclesiástico; 113 por parte del brazo militar (46 nobles, 54 caballeros y 13 donceles); 21 villas reales y las ciudades de Valencia, Xàtiva y Segorbe. Las fórmulas de convocatoria fueran las acostumbradas: requirimus et monemus para los miembros del estamento eclesiástico, excepto para los cabildos de las sedes de Valencia y Segorbe, que fueron convocados bajo la misma fórmula que los miembros de los estamentos militar y real, es decir, dicimus et mandamus.

7. AMV, Procesos de Cortes, yy-15, fol. 248v.

8. Ibídem, fol. 249r.

9. Sobre la fiscalidad derivada de la política expansionista mediterránea de Alfonso el Magnánimo, véase: Antonio José Mira Jódar: «La financiación de las empresas mediterráneas de Alfonso el Magnánimo: Bailía general, subsidios de cortes y crédito institucional en Valencia (1419-1455)», Anuario de estudios medievales, 33/2, 2003, pp. 695-727. José Antonio Alabau Calle: «Las cortes de 1443-1446 y la hacienda de la villa de Alcoy», Anuario de estudios medievales, 34/2, 2004, pp. 815-830. José Antonio Alabau Calle: «Per tot be avenir de la nostra vila. El sistema representativo de las villas reales durante la Baja Edad Media. Alcoy en las Cortes de 1443-1446», Actes del 53è Congrés de la Comissió Internacional per a l’Estudi de la Història de les Institucions Representatives i Parlamentàries, Barcelona, Parlament de Catalunya, Museu d’Història de Catalunya, 2005, vol. I, pp. 537-553. Winfried Küchler: «Corts i Generalitat», Les finances de la Corona d’Aragó al segle XV (Regnats d’Alfons V i Joan II), València, Edicions Alfons el Magnànim, 1997, pp. 155-192. Raquel Madrid Souto: «Las cortes de 1428 y su repercusión en la hacienda municipal de la ciudad de Valencia», Anuario de estudios medievales, 34/2, 2004, pp. 791-814.

10. Véase la tabla II.

11. AMV, yy-15, fol. 249v-250v.

12. AMV, yy-15, fol. 231r. Ambos testigos mantenían una estrecha relación con la Diputación del General, pues no en vano Pere de la Espasa era uno de sus porteros, mientras que Francesc Escolà había sido notario de la institución en 1418, además de escribano de la ciudad de Valencia de 1415 a 1418. Véase, respectivamente, ARV, Generalitat, 701, fol. 264r; ARV, Generalitat, fols. 269r-269v. Sobre las oligarquías urbanas, véase María Rosa Muñoz Pomer: «Las ciudades y las cortes: la presencia de las oligarquías urbanas en las cortes de Alfonso el Magnánimo», en Salvador Claramunt Rodríguez (coord.): El món urbà a la Corona d’Aragó: del 1137 als decrets de Nova Planta, XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó. Barcelona, Universitat de Barcelona, 2003, vol. III, pp. 673-694. Remedios Ferrero Micó: «El poder real y las cortes: la función de los oficiales reales frente a las instituciones», en Rafael Narbona Vizcaino (coord.): La Mediterrània de la Corona d’Aragó, segles XIII-XVI. VII Centenari de la Sentència Arbitral de Torrellas, 1304-2004. Actas del XVIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, València, Universitat de València, 2005, vol. I, pp. 145-178. María Teresa Ferrer i Mallol: «Els diputats del braç de les ciutats i viles reials de 1359 a 1413. Perfils biogràfics», Acta historica et archaeologica mediaevalia, 26, 2005, pp. 515-549. Rafael Narbona Vizcaíno: Gobierno político y luchas sociales: estrategias de poder del patriciado urbano: la ciudad de Valencia (1365-1419), tesis doctoral, Valencia, 1989. Rafael Narbona Vizcaíno: «Familias y poder municipal en Valencia», 1490, en el umbral de la modernidad: el Mediterráneo europeo y las ciudades en el tránsito de los siglos XV-XVI, vol. II, 1994, pp. 13-24. Rafael Narbona Vizcaíno: Valencia, municipio medieval: poder político y luchas ciudadanas (1239-1418), Valencia, 1995.

13. Véase la tabla III.

14. Mayor de días.

15. Véase la tabla IV.

16. Menor de días.

17. Véase la tabla V. Como puede observarse, no estuvieron presentes todos los comisionados. El propio documento alerta de la ausencia en el acto de algunos de ellos: «absents alguns altres dels elects e nomenats a les dites coses per la dita cort e tres braços de aquella». AMV, PC, yy-15, fol. 315r.

18. AMC, PC, yy-15, fol. 321v.

19. Sobre el funcionamiento administrativo de la Diputación del General, véase María Rosa Muñoz Pomer: Orígenes de la Generalidad Valenciana, Valencia, Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1987.

20. Estas disposiciones carecían de efecto si los compradores de los capítulos eran «mercaders poderosos o altres poderoses persones volien comprar tots los capítols del dit General ensemps, pus la cosa fos ben segura». AMV, PC, yy-15, fol. 371v.

21. Sobre las peculiaridades del brazo militar del Reino de Valencia, véase Carlos López Rodríguez: «El brazo militar del Reino de Valencia a comienzos del siglo XV», Hidalguía, XXXIX, 1991, pp. 615-640. José Trenchs Odena, Vicente Pons Alós: «La nobleza valenciana a través de las convocatorias a cortes (siglos XV-XVI)», en Les Corts a Catalunya: Actes del Congrés d’Història Institucional, 1991, pp. 368-386.

22. Véase la tabla I. Junto a lo anterior, se establecía que estos subdelegados debían recibir dicho salario mediante «letres franques, les quals pague lo general», realizadas por el escribano, el precio de las cuales se fijaba en «dos reals per cascuna». AMV, PC, yy-15, fol. 320v.

23. Véanse las gráficas I y II.

24. Para una evolución de los salarios de los oficiales de la Generalitat, véase María Rosa Muñoz Pomer: «La Generalidad valenciana en el siglo XV: entre la representación y los mecanismos de control», Actas del XV Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Zaragoza, Diputación General de Aragón, t. I, vol. IV, 1996, p. 216. Se puede observar que desde su consolidación administrativa en 1403 los salarios del asesor, escribano de los diputados, escribano de los administradores y el portero se mantuvieron estables hasta la actual reforma de 1439, mientras que los oficios de diputados, clavarios, contadores y administradores fluctuaron a lo largo de las sucesivas reformas del General.