Читать книгу: «Tan a prop de la vida»

«Arriba a ser el que ets!»

Entrem a la sala d’actes. Aviat començarà la conferència d’un professor molt prestigiós que forma part de l’equip multidisciplinari. El títol de la seva dissertació és: «La creativitat i la vida». Seiem en silenci, disposats a escoltar-lo. Una veu llegeix el seu currículum inacabable i després es presenta ell mateix.

—Els parlaré del tema central d’aquest curs: la creativitat —ens diu—. Abordar aquesta qüestió implica respondre a moltes preguntes interrelacionades: quina relació existeix entre la creativitat i la vida?, hi ha un sol tipus de creativitat?, quin paper juguen les emocions en el procés creatiu? Començar a respondre a aquestes qüestions ens permetrà plantejar-nos d’una manera més fructífera la gran pregunta que els ha portat fins aquí: com convertir-se en un creatiu?

El professor, molt conegut i admirat, ens adverteix que cal oblidar, per obsoleta, l’antiga concepció de la creativitat.

—En l’actualitat, no cal que les persones creatives es rebel·lin contra la societat —assegura—. De fet, és la mateixa societat la que ens exigeix ser creatius a tots. Qui no és creatiu s’enfonsa en l’anonimat i no és capaç d’ajudar la societat. Avui dia, creativitat i innovació coincideixen. Perquè una idea sigui creativa ha de complir dues condicions: originalitat i utilitat. La creativitat encara consisteix a desafiar la realitat establerta i proposar solucions noves i millors. La imaginació i el risc són, doncs, consubstancials a l’acte de creació. Qui sap innovar és un revolucionari. Per aquest motiu, la veritable revolució rau en saber adaptar-se als canvis i guanyar així en competitivitat.

El professor, molt conegut i admirat, fa una pausa breu i a continuació ens demana que li plantegem preguntes. Sense haver acabat de pronunciar encara la darrera paraula, M aixeca la mà. Tots els ulls l’observen. No es deixa intimidar i interpel·la al professor per consultar-li si la creativitat pot aprendre’s o bé és innata. Abans que aquest pugui respondre, M comença a explicar que la creativitat és com un múscul i que si un s’entrena, pot aprendre a ser creatiu. Segons ell, es tractaria d’una habilitat estesa a tota la població, si bé el context social determinaria, en darrer terme, el fet que aquesta capacitat es desperti o romangui apagada. No obstant això, M continua explicant, les innovacions veritablement disruptives, és a dir, aquelles que alteren substancialment els nostres hàbits i maneres de veure el món, són privilegi d’uns pocs. Un cop ha acabat la seva intervenció, s’ha produït un silenci incòmode. Una sensació generalitzada de rebuig recorre la sala. M no és més que un pobre envanit. Qui es creu que és? Jo no hi estic d’acord. La intervenció d’M és aparentment banal i per això compleix molt bé una doble funció. D’una banda, afirma que la creativitat pot ensenyar-se, cosa que suposa haver de reconèixer l’autoritat del professor i no tractar-lo com un impostor; de l’altra, en dir que l’habilitat de crear ens pertany a tots, pretén simpatitzar amb els seus companys, encara que ho fa des d’una posició exterior i més elevada. En definitiva, M només persegueix una doble aprovació: ser tingut en compte per part de la instància de poder i, alhora, oferir-se com a mediador entre nosaltres i l’equip multidisciplinari. És evident que ambdues pretensions van a l’una.

El professor no reacciona i continua la seva classe.

—Un model col·laboratiu incrementa la creativitat —afirma—. Si tu saps fer molt bé una cosa i jo soc el millor en una altra, hem d’estar disposats a treballar junts per crear una tercera cosa encara millor. Sovint és així; ara bé, no hem d’oblidar que, en últim terme, la creativitat consisteix a alliberar les pròpies forces internes. No existeixen regles quan tot el que pot succeir, almenys en algun moment del procés, és fruit d’una absència de regles. Cal allunyar-se del camí per trobar un camí nou. L’alumne creatiu és sempre desobedient. Ara bé, aquesta desobediència que no produeix res sinó que crea, implica una transformació personal que pot resumir-se en tres etapes. El bon emprenedor ha de treballar molt. Ha de carregar, com ho fa un camell, amb tasques pesades i monòtones. «Aguantar» és la paraula clau que millor defineix aquesta primera etapa. Aguantar el menyspreu i la manca de confiança. Aguantar el fracàs que pesa com una muntanya. Després, l’emprenedor ha de posar-se en peus i dir: Prou! En aquest moment, l’emprenedor esdevé el lleó que comanda en el seu territori. El lleó que arriba on mai abans ha arribat ningú perquè desconeix la por i és lliure. Ni sent commiseració ni s’alimenta d’escorrialles. Tampoc s’aferra al que li resulta familiar i conegut, sinó que converteix cada situació viscuda en una oportunitat. Així i tot, el bon emprenedor encara ha d’anar més lluny. En la tercera i última etapa, ha de ser el nen que juga. Recuperar la mirada innocent i curiosa. El joc de crear requereix obrir la ment i expulsar el perquè, bandejar la finalitat que, sovint, segresta l’impuls d’innovar. D’aquesta manera, la rebel·lia pot ser canalitzada i fer-se constructiva. El «però» ha estat substituït per la «i» que ja no bloqueja. La «i» que uneix i uneix formant un immens rizoma de noves idees. No cal buscar l’èxit. Cal preparar-se per rebre’l. Quan un s’acostuma massa a una disciplina, l’ha d’abandonar i entregar-se a una altra disciplina. L’emprenedor que vol saber què és el ball, no acudeix a un espectacle de ball sinó que ell mateix balla. El nen juga ballant i balla jugant…

Després d’aquesta prèdica crec que el professor, molt conegut i admirat, ja no sap el que es diu. Una calma estranya regna a la sala d’actes. Alguns companys s’han adormit. Altres fan veure que prenen apunts. Els llums s’han apagat i el professor ha marxat. De sobte apareixen escenes de la vida quotidiana projectades a les parets de la sala, fins i tot al sostre. El més extraordinari és que les figures humanes que parlen i es mouen tenen els rostres dels alumnes del curs. Passada la sorpresa inicial, em tranquil·litzo i penso que es tracta simplement d’un programa informàtic que permet canviar uns rostres i les seves expressions facials per d’altres diferents. La sorpresa, però, es converteix en espant quan comencem a sentir les paraules que surten de les boques d’aquests rostres. Són els nostres rostres inserits en els cossos d’altres i, en canvi, les paraules les reconeixem com a pròpies. M, el company de curs que fa un moment ha interpel·lat el professor, està parlant amb algú que sembla ser una amiga.

—No, no tinc ganes d’ensenyar història a la universitat o a un institut qualsevol. Sentiria que m’estic estancant. Seria com morir lentament. Encara que no tingui tanta seguretat econòmica a final de mes, prefereixo la gestió cultural. A prop de la Política en majúscula, però sense dedicar-m’hi completament, és clar. El que m’interessa és introduir pensadors que no són coneguts, organitzar cursos en institucions de prestigi; en definitiva, estar present en l’esfera pública sense deixar de ser jo mateix. Per això, el que més desitjo és poder formar part de l’equip pluridisciplinari de l’Escola de la Vida. Seria la culminació de la meva carrera professional i estic disposat a fer el que calgui per aconseguir-ho.

L’amiga a la qual M s’està dirigint a la pantalla s’ha girat cap a mi. És N, la companya de curs amb la qual m’he creuat en entrar a signar el contracte de vinculació.

—Doncs jo he tingut una vida molt diferent de la teva —diu N—. No m’interessa per res la política; és més, penso que la dimensió col·lectiva de l’existència constitueix sempre un parany per defugir del jo. Si cadascun de nosaltres aprofundís de debò en si mateix, viuríem en un altre tipus de societat, que ja no s’alçaria sobre la por. L’essencial és el treball sobre el propi cos. Si soc aquí és perquè crec que aquesta escola, en situar la creativitat en el centre de l’ensenyament, em permetrà refer-me.

A la paret oposada, A, completament sol i amb la mirada perduda, confessa que sí, que ha estat un atracador però que mai ha mort ningú. I que, a més, ja ha pagat amb molts anys de presó el seu mal comportament. L’única cosa que demana ara a l’Escola de la Vida és que li donin una altra oportunitat. Arran de l’entrevista que vam haver de passar, pressento que ens han robat les paraules. Ara retornen per dir el més essencial de cadascú.

Espero la meva aparició amb recel en qualsevol cantonada d’alguna de les parets de la sala. Mentre vagarejo pel carrer, em veig parlant sol. Una boira espessa cobreix la fàbrica en la qual vaig treballar com a enginyer. Hi va haver una derrota i els treballadors vam ser colpejats. Alguns cossos inerts encara pengen d’un horitzó caigut. Jo em vaig poder escapar, però era difícil evitar el descens pel pendent inclinat del desencantament. A l’Escola de la Vida busco una excusa per continuar viu i qualsevol cosa em serveix. És inaudit veure com aquest I que parla per mi em coneix millor que jo mateix. Corprès en sentir el que penso però mai m’atreveixo a dir-me, m’empasso la saliva per no escopir sobre aquesta vida que estrangula per compassió. Nosaltres, personatges insulsos, escenifiquem el pas del temps. El món de les paraules que té cura del món pertany a l’Escola de la Vida.

Tothom pica contra l’espatller de les cadires. El soroll augmenta. Alguns alumnes colpegen el terra de fusta amb els peus. Creix l’esbroncada contra el que es considera una violació de la privacitat i una manca total de respecte. Se senten crits de «manipulació!». Tots aquests crits, però, no arrosseguen paraules de desengany. M ha pujat sobre una cadira i demana silenci al·legant que tot plegat no és tan greu. Alguns el xiulen des del fons de la sala. Q, una antiga directora d’un important institut d’ensenyament secundari —em pregunto per què haurà triat aquesta lletra—, i que ha vingut per aprendre noves tècniques de participació escolar, està enfadada amb els que promouen l’escàndol perquè, segons ella, estan posant en risc la continuïtat del curs. A, però, no s’acovardeix i crida amb vehemència que ningú es burlarà més d’ell i que es resistirà a qualsevol forma de manipulació. A poc a poc, i arran d’un esdeveniment inesperat i irrellevant, han sorgit dos bàndols. No vull intervenir i em limito a observar. Ara ja sabem qui és qui, i puc afirmar amb certa seguretat que comencem a conèixer-nos millor.

L’Escola de la Vida no ha aconseguit impedir que la paraula parli i que a través d’ella respiri un cert malestar. Sembla prou clar que ha esclatat un conat de rebel·lió contra l’equip multidisciplinari. He de dir, però, que no deixa de ser sorprenent. Tothom sabia a què venia. El contracte de vinculació signat el primer dia ja ens advertia que l’equip multidisciplinari separaria amb el seu bisturí el bo i el dolent de cada vida. Quin sentit té, doncs, aquesta protesta? Tot ha succeït tan de pressa —em refereixo a la formació dels dos bàndols—, que tinc una certa sospita, però no hi vull pensar. I si l’Escola de la Vida hagués realitzat aquestes projeccions sobre les parets amb l’objectiu d’analitzar les nostres reaccions? Una veu femenina que no sé d’on ve ens commina a abandonar la sala d’actes i a retirar-nos als dormitoris. Sembla que la direcció de l’Escola està enutjada amb nosaltres i ens vol castigar. Crec que aquesta hipòtesi confirma la meva intuïció. Un conflicte que no explota és perillós perquè no es pot controlar. Un conflicte que surt a la llum visibilitza l’enemic i es pot començar a reconduir. Potser tot el que hem viscut ha estat premeditat per tal de… Aquesta idea és absurda! Si l’equip multidisciplinari s’assabentés que he arribat a pensar una cosa així, no dubtaria ni un moment en expulsar-me. De fet, haurien de fer-ho, ja que no em perdono haver concebut un pensament com aquest. A vegades m’espanten els meus propis pensaments. És inversemblant i, sobretot, injust dubtar de la funció social tan important que realitza l’Escola de la Vida. Però jo sé que la vida que es viu de debò s’endureix i, a poc a poc, es converteix en fusta. Llavors es pot encendre i el foc pot cridar la seva soledat.

Acabo de rebre un missatge al meu hyperphone que diu el següent: «Escriviu un assaig per a demà comentant la frase “La vida és la vida”».