Sobre el matrimoni

© Robert Louis Stevenson, 2021

© D’aquesta edició:

NÚVOL, EL DIGITAL DE CULTURA

Mallorca, 348 (4-1)

08013 Barcelona

nuvol.com

Disseny: Laia Serch Muni

Il·lustració de portada: Eva Sánchez

ISBN: 978-84-17455-35-4

@nuvol_com

@nuvol_com

@elnuvol

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

Sobre el matrimoni

Diuen que l’esperança no ens abandona en cap període de la nostra existència. D’inici a fi, i davant de tota desil·lusió dolorosa, continuem esperant bona sort, millor salut i millor conducta, amb tanta confiança que ho jutgem com si no en fossin mereixedores. Crec que és improbable que jo pugui escriure mai com Shakespeare, pugui dirigir un exèrcit com Anníbal o pugui distingir-me a mi mateix com Marc Aureli pels camins de la virtut; i, així i tot, hi ha alguns dies que, encoratjat per l’esperança, estic més que preparat per creure que haig de combinar totes aquestes excel·lències tan variades en la meva persona i haig de desfilar cap a la posteritat amb honors divins. No hi ha res tan monstruós com això, però ens ho podem creure de nosaltres mateixos. I és que nosaltres —i les nostres aspiracions i negligències— hem viscut en una indefinició deliciosa per elecció pròpia des de la nostra infantesa. Ningú no haurà oblidat l’aspiració de Tom Sawyer: «Ai, si pogués morir només temporalment!»¹. O potser encara millor, la resolució interna de dos pirates, que «mentre duressin les seves aventures, les seves pirateries, no es tornarien a embrutar amb el crim del robatori»². És aquí on reconeixem les idees de la nostra infància. Crec que la nostra infància no va cessar —quan, doncs?— als vint, tampoc als trenta i, si us soc sincer, possiblement encara som al bell mig d’aquest període arcadià. Perquè la raça humana, després de segles de civilització, encara manté alguns trets dels seus pares bàrbars i l’home, l’individu, no es desempallega de la joventut un cop és vell i honrat i és lord canceller d’Anglaterra. Avancem a través dels anys una mica com ho fa un exèrcit invasor en una terra erma; l’edat a la qual hem arribat tan sols la conservem en un assentament i, tot i això, mantenim obertes les comunicacions amb el davant i el darrere de tot de la marxa, allà on hi ha els nostres veritables fonaments. No és només l’inici, sinó també la primavera perenne de les nostres facultats, i l’avi William de tant en tant ja es pot retirar al bosc verd encantat de la seva infància.

La infantesa immarcescible de l’esperança i la seva irracionalitat vigorosa no es mostren enlloc millor que a les qüestions de conducta. Hi ha un personatge a El viatge del pelegrí, un tal Segueix Luxúria³, que imagino que tots coneixem. Un personatge famós entre els famosos pel seu enginy en l’esperança fins al moment de la derrota i més enllà. Un personatge que, després de 80 anys d’experiència en contra, creurà que és possible continuar en el negoci de la pirateria i evitar la culpabilitat dels robatoris. Cada pecat és el darrer; cada 1 de gener, un punt d’inflexió important en la nostra vida; cada acte manifest, més que res, és com si fos alquímic per la seva capacitat de canviar. Un borratxo es compromet a deixar de beure i serà estrany si això no l’ajuda. Quants anys va passar-se el senyor Pepys fent i trencant les seves petites promeses? I, tanmateix, encara no he sentit a dir que al final s’acabés desanimant. Amb aquests passos creiem fixar una solució momentània, com un noi poruc que s’afanya a anar al dentista perquè li fa mal el queixal.

Però si claves una estaca al capdamunt d’una riuada, no pots ni prevenir ni endarrerir l’inevitable reflux de l’aigua. No hi ha un abracadabra en el món de la moral, i fins i tot la «sacrosanta cerimònia» del casament no canvia un home. Això és difícil de dir i té cert un aire de paradoxa, perquè en el matrimoni hi ha alguna cosa tan natural i tan temptadora que fer el pas té aparença de simplicitat i comoditat. T’ofereix enterrar totes i cada una de les teves preocupacions doloroses. Hi és per donar-nos companyia familiar i indefectible al llarg de la vida. Obre una perspectiva riallera de l’amor passiu que et fa feliç, en comptes de l’amor actiu en el qual has de buscar la felicitat. No només s’hi accedeix a través dels plaers del festeig, sinó també mitjançant una actuació pública i reiterades signatures legals. Naturalment, un home pensa que li serà molt perjudicial si no pot ser bondadós, afortunat i feliç en unes circumval·lacions majestuoses d’aquesta mena.