Читать книгу: «Ausias Marc»

Ausias Marc

FERRAN GARCIA-OLIVER

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Ferran Garcia-Oliver, 2009

© De la present edició: Publicacions de la Universitat de València, 2009

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es

publicacions@uv.es

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

Il∙lustració de la coberta: Ausias Marc, de Manuel Boix (fragment).

De l’original del disc de Capella de Ministrers,

Carles Magraner: Fantasiant. Música i poesia per a Ausiàs March.

CDM © i P

ISBN: 978-84-370-7654-6

Realització ePub: produccioneditorial.com

Sumari

Portada

Portada interior

Crèdits

Pròleg

1. Les armes fan los prous hòmens valer

L’ascens del llinatge

Dos cavallers, dos poetes: Jaume i Pere Marc

El pelegrí de Jerusalem

Sant Jeroni de Cotalba

2. Sí com l’hom ric que per son fill treballa

La vila de Gandia

La veu absent

Ausias Marc, «lo potrós»

3. Veles e vents

Jo he servit el rei de la Corona d’Aragó

La màscara de les paraules

Fecunda i perillosa mar

El senyor dels falcons

4. Jo són aquell de qui es deu hom complànyer

Elionor i Peirona

Doble vida

Mompalau, el ministrer

5. Escàs lloguer és dat a mon treball

Beniarjó

«Jo vull jurisdicció solament en los meus»

Marc, l’agricultor

6. Car tot assaig se causa d’esperar

Els Martorell

Vells plets, nous fracassos

Bona boda

Lluminosa València

7. Per destruir aquell qui l’ha desert

En la mort de Joan Escorna

Guerres privades

Delitós sojorn

«Aquest és qui del món se’n va»

8. Ma llengua té la vida e la mort

9. Apèndixs

Bibliografia seleccionada

Textos escollits

Pròleg

Lo savi pren lo profit de sa cerca

El llibre que teniu a les mans és una revisió del que vaig publicar l’any 1998, i que duia per títol En la vida d’Ausiàs March. En aquella avinentesa, la celebració del siscentè aniversari del naixement del poeta m’urgí a capbussar-me en els poemes i en la documentació d’arxiu que podien il·luminar les traces que el senyor de Beniarjó havia deixat per la vida. Però tot just un document exhumat poc abans per Jaume Chiner demostrava que en realitat Ausias Marc havia nascut l’any 1400 i no el 1397, tal com sempre s’havia suposat. Això no obstant, l’efemèride serví per estimular investigacions, reflexions i tot un seguit d’actes entorn de la figura del cavaller de la nissaga dels Marc. De nou, una altra data assenyalada, la del cinc-cents cinquanta anys de la seua mort, esdevinguda sense cap mena de dubte el 3 març de 1459, ha esperonat una mica de moviment recordatori, si bé escàs i gairebé com una inèrcia commemorativa sense entusiasme. Afortunadament, Ausias Marc no necessita de solemnitats oficials perquè investigadors i estudiosos no deixen mai de dialogar amb els seus poemes i que, com a clàssic rotund de la literatura catalana i universal, atraga maniobres editorials, adaptacions, traduccions, antologies i, no cal dir-ho, un devot públic lector.

Ara, doncs, gràcies a l’interès de Publicacions de la Universitat de València, se’m presentava l’oportunitat de tornar a fer circular la biografia que vaig confegir del poeta de Gandia i no l’he deixada escapar. Però, per comptes de reproduir el text exactament igual com va eixir llavors de la impremta o limitar-me a lleus retocs de maquillatge, he procedit a una revisió en profunditat. Poques vegades se’ns permet de radiografiar escrupolosament els nostres propis treballs –i les nostres pròpies deficiències–, i més després d’haver transcorregut un interval de temps tan curt, i això s’ha d’agrair. L’estructura bàsicament roman inalterada, però la redacció interna ha sofert canvis substancials. Hi ha també passatges inalterats, i, per ser sincer, jo he estat el primer sorprès de la vigència formal i de fons de diverses parts del llibre, perquè acostume a obrar amb ull crític, començant per mi mateix. La relectura dels documents i la trobada de peces desconegudes han consentit desfer alguns malentesos i corregir errors consignats en altres biografies.

Hi ha una vella discussió erudita entorn del nom de fonts del nostre poeta i cavaller que semblava tancada definitivament. M’he vist obligat a reobrir-la, i ho dic amb recança, perquè pot pecar de bizantina, i mai no he estat un addicte de les discussions retorçudes i estèrils. En el llibre anterior, per prudència, vaig acatar la variant oxitònica «Ausiàs», però en aquesta ocasió he abraçat sense manies la paroxitònica d’«Ausias». Germà Colon defensà amb fermesa l’accentuació final i a ell devem al capdavall la canonització del nom Ausiàs. No és en aquest pròleg on correspon desplegar una semblant bateria de raonaments, tot i que ho hauré de fer en un altre lloc. En síntesi, Germà Colon argumentava que en terres valencianes ningú no va escriure mai un Ausies o Auzies que validaria la forma Ausias, i que, per consegüent, els partidaris de l’accentuació no oxitònica mancarien de l’únic argument vàlid. Doncs bé, en tots aquests darrers anys han aparegut –m’han aparegut– diverses evidències escrites amb la terminació «es», a banda de les que ja disposàvem. El més interessant és que de vegades reprodueixen diàlegs, a càrrec de testimonis en processos de les corts locals del justícia. Dit d’una altra manera: certifiquen la distància existent entre la llengua codificada, a instàncies sobretot de la Cancelleria reial, i la llengua parlada, més espontània i calcada dels hàbits fonètics quotidians, aquells que se sentien pels carrers i les places dels nostres pobles medievals. Un exemple només extret de La vall de les sis mesquites, un llibre publicat el 2003: a la Valldigna del trànsit del segle XV al XVI, terres immediates a Gandia i que Ausias segurament trepitjà, comptava amb un llaurador que matava les hores lliures amb la ballesta i el gos. En la paperassa oficial figura com Ausias Martí, però tothom el coneixia més aviat com a Osies, el caçador. Una prova així mateix que contradiu la suposició sostinguda per Germà Colon que el nom Ausias no hauria traspassat els cercles de la noblesa, el patriciat i els sectors benestants urbans. Les gents del camp, en la seua humilitat, imitaven els poderosos a la primera oportunitat que podien: en el menjar, en el vestir, en els pentinats o en els repertoris onomàstics amb què batejaven els fills i les filles.

El nom, no cal dir-ho, resultava una mica estrany i els notaris i escrivans dubtaven a l’hora de fixar-lo al pergamí o al paper. En llatí passava exactament igual que en català. Fins i tot en un mateix document, com es pot veure en l’apèndix final, i en textos referits al poeta i manufacturats per notaris valencians i encara més de Gandia, ara acudien a la formes d’Ausianus o Ausiasius i adés a la més pròxima al vulgar d’Ausias. Ara bé, quan calia posar-lo en acusatiu, genitiu o ablatiu tan enregistraven Ausiasum, Ausiasii o Ausiaso com Ausiam, Ausie o Ausia –indistintament amb «s» o «z», totes les variants–, però que en qualsevol cas també demostren clarament que el nom correcte és el d’Ausias i no d’Ausiàs, perquè en llatí resulta improcedent traslladar l’accent a l’última síl·laba d’Ausiam, Ausie o Ausia. A fi de comptes, l’eufonia, el ritme

intern i el sentit comú aconsellen llegir amb accentuació paroxitònica el vers: «jo sóc aquest que em dic Ausias Marc».

Ara i adés Marc roman gairebé exclusivament dins la xarxa erudita dels historiadors i les historiadores de la literatura. Gràcies a les seues indagacions els poemes marquians s’han més fet intel·ligibles, però els seus estudis a penes han traspassat el receptacle del poema per interrogar-se què hi ha, si és que hi ha res, enllà de la perícia formidable amb què Ausias enfilava decasíl·labs immarcesibles. A parer seu la biografia del cavaller seria prescindible per copsar el sentit dels versos o, a tot estirar, els esdeveniments que ritmen la seua vida serien monjoies que permetrien situar en una perspectiva cronològica els cent vint poemes que li han estat atribuïts. Quan acudeixen a la biografia és per confegir un preliminar i ràpidament oblidat aparador vistós, on llueix tan bé un pare com Pere Marc, el càrrec de falconer que exercí per a Alfons el Magnànim, la rancúnia que el separà del seu cunyat Joan Martorell o l’amistat amb un dama com Teresa d’Íxer. Tot plegat, però, no tindria cap derivació transcendental en el significat dels poemes. Aquesta desconfiança envers l’home contingent –del cavaller que acusa permanentment dificultats per ajustar la seua conducta als paràmetres dominants–, explica la displicència, quan no el desdeny, amb què va ser acollit pels especialistes de la literatura catalana medieval el meu llibre. Els més caritatius li han concedit un subsidiari valor divulgatiu, potser ignorant que, tot i el volgut caràcter d’assaig d’història cultural, o potser per això, estava manufacturat des dels pressupòsits més rigorosos i exigents de la història medieval. Fa la impressió que no consenten ingerències en els seus vedats de recerca.

Recentment Francesc J. Gómez i Josep Pujol, en l’antologia Per haver d’amor vida, gosen escriure: «Potser caldria agrair a la fortuna que els documents d’arxiu, en la seva eixutesa notarial, no ens donin gaires clarícies sobre la vida privada d’Ausiàs March, més enllà de la rutina dels casaments, dels fills naturals, de les trans- accions econòmiques i d’algun plet judicial. L’escassetat de dades ens prevé de voler veure la biografia en la poesia, o d’explicar la poesia per la biografia». És una llàstima que una afirmació tan desafortunada entele un treball erudit, per altra banda excel·lent. Les operacions historiogràfiques, independentment de la seua naturalesa –literària, cultural, econòmica...– parteixen de l’acumulació de testimonis de tota índole, mai del seu refús. Jo sóc de l’opinió, en canvi, que és una desgràcia absoluta que la documentació senyorial, pública i privada, que van generar Ausias Marc i els seus s’haja perdut per sempre més. Llibres de comptes, inventaris de béns i propietats, la gestió de la justícia, quaderns de despeses, la correspondència..., cisellarien millor el personatge que nia en cada un dels seus versos. El que ha quedat –i, si bé és mira, es molt, després de tanta devastació de fonts històriques al llarg del temps–, és la punta d’un iceberg que quedarà per sempre ocult a la recerca.

Cada nova clarícia sobre Shakespeare, fins i tot el seu presumpte rostre pintat en un quadre que ha dormit segles en la paret d’una casalot anglès, és celebrat per la comunitat literària i cultural amb vol de campanes; per la senzilla raó que voldríem resoldre un enigma que ens burxa alguna cosa més que la simple curiositat. En aquest mateix sentit, la publicació de les cartes inèdites de Rimbaud han posat al descobert intimitats que no poden deixar de commoure en un home que semblava en fugida permanent de tot i de tots. I tanmateix, el 1898, s’adreça a sa mare i la seua germana per dir-los que «alhora que m’excuse per no escriure-us més sovint, aprofite per desitjar-vos un bon any 1890, una bona salut. Continue molt ocupat i em comporte el millor que en sóc capaç mentre m’avorresc molt, molt...». Totes les cultures –que és com dir totes les nacions–, en particular les més grans, es deleixen per «construir» les figures que les dignifiquen, i quan la realitat topa amb el buit documental, la mitificació –literària, musical, cinematogràfica, llegendària– en fa la resta. A certs postulants de la cultura catalana, que ha de batallar dia sí dia també per sobre- viure enmig d’altres més de fortes i devoradores, sembla que els va bé l’exercici de la «deconstrucció». Ausias Marc deu ser una joia massa valuosa com per traure-la de l’estoig del poema.

Sens dubte que amb la intranscendent felicitació nadalenca de Rimbaud a la família els seus poemes no guanyen ni perden res, però podem entendre millor l’home que els va compondre, que no és poc. Ens habilita un camí, en efecte, per acarar biografia i obra i tractar de veure-hi tant les imatges diàfanes com les deformacions, i encara altres imatges inesperades del qui va escriure precisament «jo és un altre». La poesia de Marc, com la de Rimbaud, no s’explica per la biografia, ni viceversa, però hi ha uns lligams que fan ambdues més entenedores. Tal vegada és en l’amor on hi ha més impostació, més convenció, més ficció de l’amant desesperat, més premisses d’un sistema literari del qual no pot escapar ni el mateix Ausias Marc, un poeta tan rabiosament original com ell. Però aquest cavaller del segle XV parla també de la mort, l’amistat, la lleialtat, els set pecats capitals, la justícia, la violència o els sabers mèdics. I, per bé que sotmès a la longitud implacable del vers amb cesura a la quarta, la sinceritat d’un jo atribolat pels temps que li tocà de viure acaba emergint per entre els filtres de la retòrica convencional. Ningú no gosaria vociferar l’exabrupte –perillós en aquella tardor gòtica de cristianisme triomfant i de ferotgia contra els dissidents– «catòlic só, mas la fe no m’escalfa» per demostrar només l’habilitat amb el decasíl·lab. Hi hem de reconèixer també la confessió d’un home conscient de les seues contradiccions, que tem les penes de l’infern perquè li falta coratge per a l’esmena i que, en posar per escrit les seues deficiències religioses, exorcitza les seues tribulacions més recòndites. Doncs bé, el seu testament no és sinó la confirmació exacta d’aquesta tebiesa catòlica que el desassossegava.

Ni tampoc crec que un vers com «A temps he cor d’acer, de carn e fust» siga tan sols fruit d’una inspiració afortunada. Heus ací un d’aquells decasíl·labs perfectes, on no sobra ni falta res i que ha proporcionat una mena de guió a aquest llibre. Deu síl·labes d’una sonoritat rotunda, melodioses, que ressonen greument i profundament cada vegada que les llegim. Tres matèries, tres densitats, tres horitzons morals fixats en un ordre precís de jerarquies: acer, carn i fusta. Es tracta d’una imatge ternària ben arrelada a les mentalitats medievals i d’efectes seductors immediats sobre el lector o l’oient. En tan poques i monosil·làbiques paraules, excepte una, ens fem cabal de la personalitat voluble de qui les va concebre. Una volubilitat que, al capdavall, esbossa els contorns de la conducta i dels sentiments de la immensa majoria del gènere humà. Nosaltres, com Ausias, som en distintes proporcions animals orgullosos, sensuals i insensibles. Odiem, estimem, som incapaços de deixarnos anar pels sentiments de la tendresa o la compassió. L’odi du l’Ausias feudal a la violència ignominiosa; l’estima, a sublimar l’amor com pocs ho han fet mai per mitjà del vers, la insensibilitat, a ignorar el dolor dels altres que, per descomptat, se situaven per sota del seu rang social. Acer, carn, fusta, els tres substantius i les imatges que suggereixen són fascinants, triades de forma conscient per assajar la definició d’un mateix. Ausias pren esment de la seua pròpia inconstància, és a dir, de la seua pròpia imperfecció. Amb el poema tracta d’esmenar-se, de ser millor cavaller, millor amant, millor cristià, millor home. Mai no ho aconsegueix.

Ausias Marc, doncs, es presta també a les maniobres d’anàlisi social i cultural. És clar que convé saber si al final de la seua vida utilitzava rimes femenines, detectar els plagis literaris, esbrinar la tradició manuscrita, examinar la mètrica, comprovar l’ús dels senyals i les formes poètiques o avaluar la importància de la cort reial per a la difusió de l’obra. Però convé situar-lo també en uns temps convulsius com són els de l’Europa de la primera meitat del segle XV, i en una geografia concreta, en particular la que va de València a Gandia i salta fins a Barcelona, d’on era originària la família. Si fa onze anys reclamava el caràcter de «temptativa» l’intent d’establir la biografia del plançó més singular dels Marc, ara no puc més que insistir en els mateixos termes. Massa silencis, una distància de sis segles d’oblits i la realitat de fonts avares i fragmentàries són un mur difícil de superar.

Atès que aquest llibre aspira a tenir un públic lector no circumscrit a l’àmbit de l’especialista, he eliminat l’aparell de notes. Un tria bibliogràfica mostra tots els deutes i manlleus que he pres d’altres autors. Els versos i fragments de poemes utilitzats procedeixen de l’edició de Joan Ferraté, mentre que els documents citats –la grafia dels quals he lleugerament modernitzat– poden consultar-se en les edicions de Jaume Chiner i Jesús Villalmanzo, malgrat que reclamen una nova publicació amb transcripcions més pulcres i rigoroses. Com a apèndix, jo n’he transcrit uns pocs i n’he afegit alguns de nous. Trobar documents inèdits no és cap mèrit especial: forma part del nostre ofici, però no deixa de ser una sort entropessar amb punts de llum en la fosca. La vida d’Ausias Marc és com aquelles explosions còsmiques del passat, de les quals percebem la traça pels raigs gamma que arriben a la Terra milions d’anys més tard. I a nosaltres ens competeix seguir-ne el rastre.

Beniopa, Pasqua granada, 2009

1

Les armes fan los prous hòmens valer

L’ascens del llinatge

L’home pel món no munta en gran

valor sens haver béns, bondat, llinatge gran

Aquests dos versos que dicta Ausias Marc són el compendi de la seua pròpia trajectòria familiar. Des de la perspectiva exclusivament literària, la singularitat del poeta és tan exacerbada, amb la ruptura enfront del passat que el precedeix, que sembla una mena de fortuna genètica, compartida amb un coetani i cunyat seu, Joanot Martorell. Però tant l’un com l’altre són producte del que les nissagues respectives van preparar prèviament, al llarg d’un itinerari de lenta ascensió en una societat minada per la competència i les travetes polítiques, no exemptes de violències contra l’adversari. Ausias es troba fins i tot amb avantpassats bregats en les llices poètiques, és a dir, amb una tradició domèstica, unes orientacions educatives, llibres i preceptors.

El segle que el separa del primer membre de la família que trenca l’anonimat dels subalterns, per accedir al primer pla de l’escenari social, descriu l’epopeia d’un èxit, que no és altre que el de l’aproximació progressiva cap al cercle dels dilectes del rei. Són pocs els qui, provenint del no res, ho aconsegueixen. Gairebé tots els qui reïxen és perquè han excel·lit en les armes. La guerra durant tota l’Edat Mitjana és el camí més dreturer cap a l’enno- bliment, també el més perillós. D’altres hi accedeixen des dels graons superiors de l’estament urbà, després d’haver acumulat riqueses immenses com a mercaders incrustats en els circuits internacionals, els que uneixen els quatre cantons de la Mediterrània amb l’interior i nord europeu. I encara hi ha els qui ascendeixen com a servidors de l’Estat. A aquests pertanyen els Marc.

Són temps feliços d’expansió territorial i mercantil de la Corona d’Aragó. La monarquia és al darrere de totes les iniciatives desplegades pel capital mercantil i les aventures militars. I això és possible perquè els diversos nivells de l’administració pública proporcionen una maduresa institucional, que va esborrant a poc a poc els trets rudimentaris i de tosquedat primigenis. L’Estat necessita cada vegada més professionals competents, a part els cortesans i domèstics que integren la casa reial. Tots ells perfilen un nucli d’influència política considerable, disputat per un seguit de famílies que aspiren a formar-ne part. A mesura que pugen graó a graó en el cursus honorum cap al cim, si cal per mitjà de conxorxes i agressions contra els qui s’interposen en el camí, esdevenen més i més rics, per tot el que suposa de possessió d’informacions, prestigi i, en definitiva, poder. El rei els necessita per reforçar els instruments de govern, però aquests professionals de l’administració al seu torn el necessiten per reafirmar el seu enaltiment, perquè la sort d’un llinatge depèn del favor del qui llueix la corona. Tot prové del monarca en última instància, càrrecs, prebendes, feus, senyorius, jurisdiccions i fins les mateixes esposes, perquè les noces dels poderosos sempre tenen una dimensió pública i no poques vegades el rei, i la reina, s’hi han d’immiscir perquè les operacions matrimonials concloguen satisfactòriament.

Béns i capacitat personal successiva dels membres que integren un llinatge durant cent anys propicien, doncs, l’emergència d’un cavaller i un poeta com Ausias Marc. Ell és fruit, primer que res, de la seua pròpia ambició i del seu combat particular amb la vida, però també és el resultat d’una història familiar tocada per la bona fortuna. Amb tot, coneixem més aviat la superfície d’aquest itinerari que no les interioritats. La documentació, com la memòria, és terriblement selectiva, i ha romàs sobretot la més vistent, aquella que marca les fites emblemàtiques de la singladura entre la Barcelona i la Gandia del segle XIV. Podem datar amb exactitud el dia del casament del cap del llinatge, però ignorem la llista de convidats a la boda, el que mengen i com se celebra la festa; és incontrovertible la instrucció dels cadells de la família, però desconeixem de quina manera i per quins mitjans assolien un conjunt de sabers que projecten alguns d’ells cap al virtuosisme poètic; les dones, amb els seus dots, sostenen l’edifici familiar, però deambulen com espectres sense veu. Aquestes i altres mancances són ineludibles per als segles medievals, hi havent pel mig tanta devastació d’arxius i desaparició de dipòsits documentals.

¿Fins on podem, per tant, recular en el temps? A la primeria de l’Edat Moderna, quan la puixança dels Marc era cosa del passat, però la fama literària d’un dels seus s’eixamplava gràcies a les traduccions de la seua obra, la família decidí compondre una genealogia. Les notícies reunides es coneixen amb el nom de Llibre de la baronia, i giren entorn de les peripècies matrimonials, les procreacions, les defuncions i altres esdeveniments íntims. Cap a 1911

Francesc de Bofarull, director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, el pogué consultar, abans que els propietaris en vedaren la consulta. Gràcies a les seues indagacions detectem que gairebé tres-cents anys més tard la memòria dels Marc, materialitzada en una prova documental, amb prou feines va poder travessar el llindar del segle XIII. No van ser capaços, doncs, d’identificar un Pere Marc a qui Jaume I va concedir terres a la comarca de la Safor –sis hectàrees i mitja–, en agraïment per haver-li fet costat en la conquesta valenciana, ni tampoc el notari de Barcelona també anomenat Pere Marc, i que probablement és el mateix, que de tant en tant realitza tasques per a la casa reial.

En canvi, el Llibre de la baronia adjudica l’origen de l’ascensió familiar al també notari Pere Marc, a qui qualifica amb els significatius Pere el Prohom i Pere l’Antic, i que ara sabem que és fill de l’anterior i per això duien el mateix nom i cognom. Entre 1298 i 1338 el seu itinerari laboral el du successivament de notari a escrivà reial, tresorer, mestre racional i conseller. Aquests quaranta anys corresponen als regnats de Jaume II, Alfons el Benigne i els inicis de Pere el Cerimoniós, quatre dècades joioses i de prosperitat, malgrat puntuals revessos. Les rompudes i les colonitzacions interiors fan prosperar l’agricultura i al seu torn asseguren la plètora demogràfica; els mercaders basteixen un circuit i una xarxa de consolats arreu de la Mediterrània, gràcies a la manufactura tèxtil que treballa ja per a l’exportació; la noblesa per fi cedeix a la secular sedició i abraça la política expansiva de la corona, beneïda per l’Església, que com la llengua, la cultura i els triomfs mercantils enalteixen les virtuts de la «nació». Quan a Pere el Cerimoniós li anuncien que el penó oriflama oneja al «castell de Cetines», el Partenó, exclama cofoi a la seua Crònica, per tot el prestigi simbòlic que suposa per al seu reialme: «la més rica joia que al món sia».

L’ofici de Pere l’Antic el col·loca en una situació òptima per traure rendiment a les pulsions dinàmiques de l’Estat al qual serveix. No li reca de prestar al rei diners propis per a un viatge a Roma, per a comprar un cavall o per a les noces d’una infanta, i si cal també s’incorpora a una expedició militar, com ara la campanya sarda de 1323-1324. Tot plegat és una obligació que deriva del jurament de fidelitat i vassallatge, encara que les ajudes es traduiran més tard o més d’hora en copioses generositats. El rei dóna a mans plenes el que pren o, en el seu cas, conquereix mitjançant la força dels seus soldats.

El besavi d’Ausias, Pere l’Antic, dissenya les línies mestres per a la perdurabilitat del llinatge. Així es preocupa que el seu germà Berenguer obtinga el 1301 del rei la rectoria de Sant Mateu, per a més endavant entrar en la possessió d’una canongia a la seu de València. Per a ben casar el seu fill Jaume amb Constança

Messeguer li fa a mans 100.000 sous, una quantitat fabulosa i que cap descendent del llinatge, almenys fins als temps d’Ausias, podrà mai més atènyer. Aquest Pere Marc és un home immensament ric. El numerari reunit pel funcionari eficient en la carrera de l’administració i les finances estatals, l’inverteix en l’augment del patrimoni immoble, amb adquisicions a l’Horta –Albalat i una alqueria de Torrent–, al delta del Llobregat i a les ciutats de València i Barcelona, més una heretat a Sardenya. Per damunt de tot cal remarcar la compra, a Jaume II, del castell i el senyoriu d’Eramprunyà per 120.000 sous, una altra suma imponent que il·lustra la fortuna reunida el 1323 per l’oficial de la cort, com també que la carrera en l’administració i finances estatals assegura impressionants acumulacions de capitals. Ara el mite de l’origen ja es pot vincular a unes terres pairals, l’Eramprunyà, clau per a la memòria familiar, el ressort primordial que perpètuament ha de restar en mans dels Marc. La resta de propietats poden ser objecte de transaccions, però mai l’Eramprunyà, perquè identifica la sort del llinatge.

Així, amb una cura exquisida, Pere l’Antic procedeix a repartir l’herència i les responsabilitats entre la progenitura nodrida que ha tingut amb dues esposes, Maria i Saurina. Les tres filles «ixen» fora de la casa a consagrar aliances: almenys una d’elles, Sibil·la, emparenta amb els Sant Vicenç, nobles amb propietats i senyoria al Maresme. A Pere, el major, li traspassa els dominis centrals i el treball a la cort, on el nomenen mestre racional; segueix els passos del pare i mostra un interès particular pel negoci del vi, amb inversions profitoses al seu celler de Sant Climent de Llobregat, un sector, el vinícola, que coneix una expansió extraordinària gràcies a l’empenta de gestors burgesos com ell. A Jaume li cedeix els dominis meridionals, cosa que l’obliga a residir a València, on té un protagonisme destacat, com a jurat i conseller en diverses ocasions entre 1338 i 1347. Són anys de crisis frumentàries i d’agitació política que deriven el 1348 en la revolta ciutadana de la Unió, una protesta encapçalada per la ciutat de València contra l’autoritarisme de Pere el Cerimoniós, acusat de lesionar la legalitat foral i el tradicional pactisme que regula les relacions entre la corona i els seus súbdits. La fidelitat de Jaume al rei enmig de les turbulències li fan témer per la seua vida, però també les recompenses seran esplèndides, i més encara quan compta amb la protecció de la reina Elisenda de Montcada i de l’infant Pere de Ribagorça, als quals ha servit. A l’altre fill, Berenguer, com a l’oncle, li pertoca possiblement la mateixa canongia a la catedral de València. I és que la transmissió dels càrrecs eclesiàstics d’oncles a nebots era emprada, des de feia segles, per a la reafirmació del llinatge. Aquest Berenguer és qui institueix, al seu testament de febrer de 1341, la capellania de Sant Marc a la catedral de València, on havia de ser soterrat ell i altres membres de la família en el futur.

Gràcies, doncs, a les energies desplegades per Pere l’Antic, els Marc ja disposen d’un senyoriu extens, d’una «història» que té principi i d’un patrimoni antroponòmic, tan important en el pla simbòlic com el castell d’Eramprunyà o el cognomen «Marc». En la tria dels Pere, Jaume i Berenguer que duen els barons de la família cal veure-hi també la gratitud envers la casa reial, d’on els prové tanta riquesa i benaurança. Aquests noms apareixen al cap i a la fi com la millor garantia per a l’èxit.

Ja tan sols falta un títol per reblar l’enaltiment: el de la cavalleria. D’ençà de l’alba del mil·lenni aquesta condició havia concitat la fascinació del més gran al més humil, i en ella s’havien fos els valors primordials de la conducta social. El cristianisme la va posar al servei de la creu; l’ordre del món descansava en la seua tasca imprescindible i la literatura havia fet dels seus components una mena de superhomes, tant que la noblesa mateixa va absorbir el que no designava originalment més que una categoria subalterna. Ser cavaller fou, durant la baixa Edat Mitjana, el valor social per excel·lència.

I la família l’ateny el 1360 en la persona de Jaume Marc I, el segon fill de Pere de l’Antic. Nou anys abans, però, havia concentrat en les seues mans tots els dominis arran la mort del seu germà Pere, el primogènit del qual era sordmut, un impediment inapel·lable que li barra l’accés als béns pairals. L’obtenció del senyoriu implica un procés judicial contra Pericó, el sordmut, resolt per mitjà d’un compromís arbitral l’estiu de 1351. Jaume, doncs, l’endemà de la mort del seu germà, ha invocat les lleis del llinatge que l’autoritzen, com a parent masculí més proper, a reclamar i obtenir l’herència familiar. No serà l’única vegada que una circumstància com aquesta es repetirà. El nou cap dels Marc, després de vendre Albalat a Berenguer de Codinacs, mestre racional del Cerimoniós, trasllada la residència a Barcelona, on es prepara per donar l’últim i definitiu pas.

Tot i que l’adobament com a cavaller li arriba a l’edat provecta de seixanta anys, l’important en aquestes alçades de la vida és la transmissió hereditària de la nova condició. El Cerimoniós, per descomptat, premia fidelitats: el suport que Jaume Marc I havia mostrat durant la guerra de la Unió de 1348 i la tramesa dels seus dos fills, Jaume i Pere, per ajudar-lo en la guerra contra Castella: «Vós havets bons fills, e han-nos servit en aquests afers que havem ab lo rei de Castella. E com nós siam certs que a ells plauria pujar en estament d’honor de cavailleria, mas volrien hi muntar per lo grau vostre, ço és, que vós la preséssets primer. E, jassia que vós siats honrat ciutadà e hajats honrada heretat, encara és molt pus honrat orde de cavailleria. E com vós aquest orde puscats sostenir e mantenir per l’heretat que havets del castell d’Alaprunyà, emperamor de ço, e per amor de vós e de vostres fills qui açò mereixets, nós vos pregam que vullats prendre cavailleria nostra, com d’açò nos farets plaer».

Ni en una circumstància com aquesta cal la precipitació. Més que mai cal aferrar-se a la mesura, a la cautela, a unes regles corteses que podrien ser espatlades per la grolleria d’un sí fatxenda i àvid de títols. En canvi, Jaume Marc, després d’agrair-li el guardó del qual es considera indigne, li respon que abans vol demanar el parer de la reina i de l’infant Pere, i, una vegada rebut el consell d’ambdós, li donarà la resposta definitiva. El cerimonial cavalleresc no vol presses. Pere de Ribagorça, amb l’hàbit de franciscà, deslliurat del senyoriu de Gandia, Dénia i Ribagorça, que ha traspassat al seu fill Alfons, no troba cap impediment per rebutjar la gràcia i el honor que el rei vol fer a la «casa» dels Marc; la reina fins es compromet a pagar-li els vestits que lluirà per a l’acte.

La investidura té lloc al monestir de Pedralbes el 7 de desembre de 1360, davant els llinatges més il·lustres del país, i d’altres dignes famílies «així ciutadans com cavallers, com altres persones... e moltes altres dones, així mullers de ciutadans com de cavaillers». De seguida que Jaume Marc és adobat cavaller, no sense haver expressat de nou el seu agraïment, Pere el Cerimoniós pren la paraula i clou així l’acte solemne: «Mossèn en Jacme, los nostres predecessors donaren als vostres lo bé e el profit, e nós vos havem donada l’honor, per què, si a Déu plau, nós vos farem bé e gràcia e mercè en son cas e lloc».

El somni del ciutadà, cenyir l’espasa del cavaller, viure de les rendes sense necessitat d’embrutar-se les mans i ser convocat, quantes vegades siguen necessàries, per servir el rei amb el consell o les armes, s’ha fet realitat.

Dos cavallers, dos poetes: Jaume i Pere Marc

llinatge val aitant com és honrat

En l’ascensió fulgurant dels Marc s’han conjuminat les ambicions, la perspicàcia i les aptituds de Pere l’Antic a saber moure’s en les aigües sempre agitades de la cort, amb les energies col·lectives de la societat sencera. El creixement arrossega tots els estaments, al llarg dels primers cinquanta anys del segle XIV, en un clima d’eufòria industrial, mercantil, agrari i constructiu que ja no es repetirà mai més, almenys amb la contundència i la generalització que abracen tots els territoris de la Corona. En aquesta efervescència de llarg abast els Marc salten de l’anonimat fins als nivells més alts de l’escenari social. Una autèntica gesta domèstica. Tanmateix, els temps alegres es vinclen cap a la meitat de la centúria, precedits per puntuals però colpidores fams i caresties. L’anunci esfereïdor de la mutació ve de la mà de la pesta negra, que el 1348 devasta camps i ciutats. El pitjor de tot és que la «glànola», com l’anomenen els contemporanis, fa la impressió d’haver-se convertir en un mal endèmic, de manera que cíclicament ressorgeix i arremet contra poblacions debilitades per dietes irrisòries i escasses. La guerra amb Castella s’afegeix a les desgràcies i, precisament, els efectes desastrosos de les operacions bèl·liques se senten amb dramatisme al País Valencià, sobretot a les comarques al sud del Xúquer, on els Marc valencians han d’arrelar. Les tropes de Pedro el Cruel devasten la Safor, encerclen la vila de Gandia, l’arxiu del qual crema durant el setge, n’hi ha alqueries que es despoblen, els moros trenquen els pactes de vassallatge que els lliga als senyors, els conreus retrocedeixen, els preus i els salaris es disparen. La represa s’allarga durant l’últim terç del segle. El país és jove encara i conserva forces per resistir les adversitats. Però la vida s’ha fet més dura.

La distància entre Barcelona i València és un entrebanc per a la gestió eficaç del senyoriu. Jaume Marc se’n fa cabal així que concentra en les seues mans totes les propietats catalanes i valencianes. Massa diners s’escolen entre les mans dels notaris, procuradors, advocats i col·lectors de les rendes. Fer pagar puntualment el pagès, el llogater, l’arrendatari o el parcer, com també evitar els fraus enginyosos que s’empesquen els uns i els altres, suposa sempre despeses i esforços supletoris de supervisió. Els temps adversos exigeixen una administració rigorosa, controls de les despeses, més severs atesa la progenitura prolífica que sorolla per casa: cinc fills i set filles ha dut al món amb les seues dues esposes Constança Messeguer i Bartomeua. Conscient dels problemes que genera el manteniment d’una administració unitària, Jaume Marc I preveu el mateix repartiment efectuat anys abans pel seu progenitor, Pere l’Antic, mitjançant l’adjudicació de béns i obligacions a cada un dels seus fills: Jaume, el major, hereta les possessions centrals; Pere, que naix cap a 1336 o 1337, accedeix als dominis valencians, mentre que a Berenguer li reserva la carrera eclesiàstica, i així arribarà a ser mestre de Montesa. Abans, l’etapa d’aprenentatge dels dos primers corre paral·lela durant bona part de la joventut, quan s’adscriuen a les companyies de cavallers que combaten la invasió castellana, una experiència punyent i emotiva que ambdós abocaran en les seues respectives obres poètiques.

A pesar que els codis del llinatge perduren, la mort del pare, els matrimonis respectius, les responsabilitats cíviques i els càrrecs polítics són circumstàncies que individualitzen el destí de cada una de les branques de la família. Jaume Marc II ha de plantar cara ben prompte als primer símptomes del malestar agrari que va covant i que un segle més tard, el 1462, esclatarà en forma d’aixecament dels remences. La fidelitat a la corona no varia ni una polzada, com ho palesen els càrrecs d’uixer d’armes, conseller i diputat, des d’on procura, com a cap dels Marc, favors i suports per als altres germans col·locats pel pare fora de l’òrbita pairal: Francesc, el llicenciat en decrets i degà de la seu de València, Lleó, el mercader, i Arnau, el qual sembla que segueix les passes del seu germà Pere i s’instal·la a la vila de Gandia. Al senyor d’Eramprunyà l’aureola, a més, el conreu de les lletres, com ho palesa la creació el 1393 junt amb Lluís d’Averçó del consistori poètic de Barcelona per encàrrec del mateix rei Joan I.

Pere Marc, el pare d’Ausias, efectua el seu particular ascens a l’ombra protectora d’Alfons d’Aragó, més conegut com Alfons el Vell, nét de Jaume II i fill de l’infant Pere de Ribagorça, a qui tan fidelment havia servit el seu pare Jaume Marc I. Alfons és potser l’home més poderós de la Corona d’Aragó i dels més rics després del rei, com revelen els títols que arriba a retenir en les seues mans: senyor de Gandia, comte de Dénia i de Ribagorça, marquès de Villena i, des de 1399, duc de Gandia. De fet, la sort de Pere, pràcticament des de l’adolescència, s’identifica amb la del seu senyor, tres o quatre anys major que ell. Enrolat en la seua host, tots dos cauen presoners dels castellans a la batalla de Nájera el 3 d’abril de 1367. Pere Marc –Pericó, mentre és jove– es paga dels seus diners el rescat, recorrent fins i tot a un préstec, amb l’únic objectiu de negociar i aconseguir l’alliberament del seu senyor i companyó d’armes. L’acord inclou, fins a la satisfacció de la suma fabulosa pactada –150.000 dobles castellanes, uns 2.250.000 sous–, el lliurament dels dos fills d’Alfons el Vell com a hostatges: Alfons, el primogènit, als anglesos, i Pere al comte de Foix. Per dur a bon port el pacte, Pericó, que ha entrat al servei d’Alfons el Vell, posa a prova tots els seus dots de diplomàtic, cosa que l’obliga en un parell d’ocasions a viatjar a Anglaterra, i així inaugura l’itinerari que almenys havia de fressar un altre insigne paisà seu vinculat per aliança a la família: Joanot Martorell.

Tot i la vida consagrada al servei de la casa ducal, Pere Marc no oblida mai els seus propis interessos i els del llinatge. Instal·lat a la vila de Gandia, Pere recull l’herència valenciana i la millora el 20 d’agost de 1376 amb l’adquisició, per 90.000 sous, de Beniarjó, que comprèn les alqueries de Pardines i Vernissa, l’heretat de l’Alfàs i les jovades de Na Maria, i, més tard, amb la compra del lloc del Verger, a la Marina Alta. Els contactes amb la parentela de Catalunya deu renovar-los periòdicament, ara amb els viatges i adés amb una segura correspondència que s’ha perdut. Al palau de Gandia acull temporalment la seua germana Violant, viuda de Bonafont de Vallbrera, a la qual representa el maig de 1389 com a procurador en la venda d’una casa en la parròquia de Sant Nicolau de València.

De tota manera, la primera obligació d’un Marc és assegurar la descendència i no ho tindrà gens fàcil. De Constança, la primera esposa, li sobreviu només Joan, l’únic fill que sabem amb certesa que tingué d’ella, el qual entra de ben jove al servei de la cort senyorial, continuant la tradició iniciada pel seu pare. L’afecte que demostra Alfons el Vell al fill del seu procurador general és materialitza, el 30 d’agost de 1386, en el donatiu de cinc mil sous barcelonesos en ajuda per al seu matrimoni amb Violant de Vilarig, una de les famílies nobiliàries més llustroses de la vila, i sis anys després ostenta com a cavaller l’ofici de majordom del senyor de Gandia i comte de Dénia.

El buit provocat per la sobtada mort de Constança, cap a 1378, Pere l’omple sense tardança amb la signatura d’unes capitulacions matrimonials. La candidata escollida és Elionor, del llinatge dels Ripoll, senyors d’Alcàntera i protagonistes dels afers polítics de la capital, que hi ofereixen 40.000 sous de dot. Quan el notari en confegeix el corresponent document, el 2 de desembre de 1379, Pere passa de la quarantena, mentre que Elionor té menys de vint anys: «com la dita donzella na Leonor –resa un dels punts negociats en la carta dotal– sia menor de vint anys, major emperò de quinze, e per la dita menor edat no puixa fermar los presents capítols e pactes, emperò és convengut e concordat per les dites parts que∙l seu consentiment, e lloament e aprovament faça e preste». Així, doncs, més que en el dot, Pere ha posat els ulls en una donzella jove, a qui dobla en edat, amb la confiança de ràpides maternitats. Però els embarassos o bé es compliquen amb el naixement d’una nena sordamuda, Peirona, o s’atarden en excés. Jaume ha nascut a la darreria de 1395, perquè Joan, el primogènit, en confegir el seu testament el gener de 1396, que proporciona llum sobre la família, concedeix drets de successió, en efecte, «a Jacme Marc, frare meu, fill del dit honorable mossèn Pere Marc, pare meu, e l’honorable madona Leonor de Ripoll, en present muller sua, qui pocs dies ha és nat».

Si Joan Marc precedeix el seu pare en la disposició de les últimes voluntats és perquè aviat ha de posar-se en marxa cap a Jerusalem, amb el bastó de pelegrí. Cal, doncs, prendre totes les precaucions possibles i preparar el futur de les seues tres filles –Elionor, Violant i Aldonça–, del pòstum que porta al seu ventre madona Violant de Vilarig i, sobretot, del primogènit Pere el Jove. La mort havia dallat massa membres de la família i podia tornar a colpejar els plançons més joves. La intuïció de Joan no és gratuïta. En primer lloc, perquè el silenci posterior entorn del seu germanastre Jaume autoritza a pensar en una mort prematura; segonament, perquè el «prenys», anomenat Jofre, no superarà els primers mesos de vida, en tant com el 31 de juliol de 1396 el rector de l’església de Gandia rep de mans de la mare el cos del nadó in comandam ad sepeliendum de presenti in ecclesia dicte ville, fins que es decidirà el lloc definitiu de la sepultura, probablement al convent de Sant Jeroni de Cotalba, i, finalment, perquè Pere el Jove, el seu fill major, morirà en plena joventut sense deixar descendència.

A Joan l’agullona la incertesa de l’avenir familiar, a causa de les visites reiterades de la mort a la casa dels Marc. És ben probable que li haja demanat al seu pare un últim acte de responsabilitat com a cap de la branca valenciana: la concepció d’un altre brot per aferrar encara més el futur. És per això que Joan preveu una altra hipotètica successió en «lo primer fill mascle naixedor del dit honorable mossèn Pere Marc, pare meu, e de la dita honorable madona Leonor de Ripoll, muller sua». Aquell 31 de gener de 1396, mossèn Pere Marc fregava els seixanta anys. El nou engendrament en una edat tan avançada deriva d’una obligació més que d’un desig. Aquest projecte de futur és Ausias Marc.

Mentrestant, l’activitat pública de Pere Marc es multiplica en tots els fronts. Durant quaranta anys exerceix el càrrec de procurador general d’Alfons el Vell, una font d’ingressos regulars –entre mil i cinc mil sous anuals, segons els anys– i de remuneracions extraordinàries. Un càrrec d’aquesta envergadura vol dir administrar cabals importants, arrendar els drets del senyoriu, dirigir obres, arbitrar compromisos, obtenir paus de bàndols enfrontats, fer d’ambaixador i de conseller en assumptes públics i privats del duc. La capital del regne busca la seua mediació en qüestions que concerneixen els seus veïns o la ciutat. En les missives que li fan arribar els jurats, s’adrecen a ell com «molt honorable e molt expert cavaller». El seu prestigi depassa de lluny l’àmbit local i la seua veu és escoltada i respectada a València, en particular quan participa en les corts del regne.

Només la vellesa el doblega. El 31 de març de 1412, Alfons el Jove confegeix el primer balanç positiu del servidor lleial, en el moment de confirmar-li sobre el senyoriu de Beniarjó els mateixos drets i jurisdicció que li va atorgar el seu pare, al qual acabava de succeir al capdavant del ducat: «com vós, mossèn Pere Marc, nostre general procurador, hajats antigament servit al dit senyor duc, de gloriosa memòria nostre pare, seguint aquell en tots los estrenus e bel·licosos feits, e siats estat pres ab lo dit senyor per lo príncep de Gales, escampant de vostra sang e despenent de vostre patrimoni en vostra reemçó». L’any següent, la vespra de Reis, la decisió de plegar ja ha estat presa. No pot més i les poques energies que li resten cal aplicar-les «en lo servei de Déu e lleixar los treballs corporals». És així que compareix de nou davant d’Alfons el Jove, voltat d’un cercle íntim de cavallers «e altres en multitud copiosa», per renunciar a l’ofici de procurador general que ha ostentat «per quaranta anys e plus». El duc aprofita l’avinentesa solemne per lloar-lo públicament, i li reconeix com «nos havets recitat en generalitat los bons, lleials e memorables serveis per vós incessament en los dits temps feits al senyor infant en Pere, nostre avi, al dit senyor duc, nostre pare, de lloable memòria, e a nós». Alfons el Jove, per altra part, accepta la súplica que li fa el vell mossèn Marc, la de tenir «per bé recomanats vós, madona vostra muller, fills e béns vostres e llurs».

Si públicament el balanç de Pere Marc és impecable, des de la perspectiva domèstica el balanç es presenta més aviat agredolç. La filla havia nascut sordamuda; la vellesa li diu que no veurà ferse un home l’Ausias, el jove hereu, ni com atenyerà la cavalleria ni amb qui es casarà, però sobretot havia perdut el primogènit Joan. Un colp dur del qual probablement mai no es va refer.

El pelegrí de Jerusalem

son fill e nét són desig e esperança

El testament de Joan Marc apareix com un programa futur d’actuació familiar en previsió que l’empresa per a la qual es prepara, el pelegrinatge als Llocs Sants, se salde amb la seua pròpia mort. És una peça llarga, meticulosa, planificada fins a l’últim detall. Certament és un document de circumstàncies, determinat per un viatge de retorn insegur, però tot el que disposa Joan no obeeix a decisions espontànies, sinó que és fruit de serenes meditacions. Amb el futur no s’hi juga, i menys amb el futur de la família, entesa més que mai com un ens compacte i solidari, i on a cada un dels seus membres correspon llegats i deures, donacions i responsabilitats.

Si els camperols benestants i els artesans poden reservar-se fins a cent o més sous per a una bona fi, i els mercaders tres o quatre vegades més, Joan en consigna set mil, tot una mostra de poder i solvència, que seran administrats i distribuïts per Joan Roís de Corella, alcaid del castell de Gallinera, i Joan de Cabrera, marmessors i cosins seus. D’entrada, elegeix «la sepultura del meu cors en lo monestir de Sent Jerònim, construït o edificat en Cotalba, terme de Palma, ço és, dins l’eclèsia del dit monestir, dins la qual vull que el meu cors sia soterrat e lliurat a eclesiàstica sepultura».

En aquest moment que l’ànima ha de partir a la percaça de la glòria o de la condemna és quan més cal el suport mediador dels monjos, i per això demana «que quant lo meu cors deja ésser lliurat a eclesiàstica sepultura, sia vestit de l’hàbit dels frares del dit monestir de mossèn Sent Jerònim, en lo qual he singular devoció, suplicant e pregant tan afectuosament com pusc los prior, frares e convent del dit monestir que lo dit hàbit me vullen atorgar, e rebre mi en confrare llur e participant en misses, ofertes, oracions e altres sufragis e beneficis del convent dessús dit».

El primogènit de Pere Marc desitja anar-se’n desproveït de tot bé, com els pobres que tenen assegurada la glòria, i per darrers companyons els vol el dia del soterrar. El seu cos, doncs, serà «aportat al dit monestir de Sent Jerònim per hòmens pobres mendicants, ço és, almoines demanants per amor de Déu a les portes, e no per algunes altres persones», als quals els marmessors vestiran «de sengles gramalles e caperons de drap nou blau escur, de preu de sis a set sous l’alna», mesura equivalent a un metre aproximadament. «E, axí vestits ab les dites gramalles e caperons –continua dient–, sien tenguts portar lo meu cors al dit monestir de Sent Jerònim, e sien tenguts estar allí sobre o prop lo meu cors ab llurs gramalles e caperons vestits tro a tant lo meu cors sia soterrrat e lliurat e eclesiàstica sepultura».

Totes les accions que segueixen, ordenades des del testament del gener de 1396, cal entendre-les com un esforç per perdurar, per lluitar contra l’oblit d’un cavaller que, abans que res, pertany a un llinatge: els Marc. Els marmessors hauran d’elegir un lloc dins l’església per fer-hi «una honrada tomba, ab senyals daurats e d’altres colors de mes armes, ço és, de l’empresa del meu collar e de mon senyal propri de Marc, en la qual tomba los ossos del meu cors sien posats e meses». L’empresa és el símbol, que tradueix de forma sovint enigmàtica, un objectiu formidable que s’ha plantejat el cavaller, en aquest cas probablement l’arribada a la ciutat entre les ciutats santes de Jerusalem.

Perquè tothom sàpiga que allà descansa un home que ha consagrat la seua vida a les armes, al servei de Déu i del rei, mana també «comprar e posar damunt la dita tomba un escut e un penó cavallerescs, en los quals sien fets e posats los meus senyals de la dita mia empresa, del meu collar e de mon propri nom e senyal de Marc daurats e d’altres colors, e en lo dit penó sien fets los dits senyals de seda e el mig sien fets los senyals de la dita mia empresa e de Marc de fil d’aur». A més, els marmessors compraran «un drap d’aur bo e bell e que sia forrat e ab ses orles de zaitoní de seda negra, en les quals orles sien fets e posats dotze senyals en escuts feits a cairó», sis de l’empresa i sis de Marc, «lo qual drap d’aur sia posat damunt lo meu cors quant aquell serà portat al dit monestir» i que després passarà a ser propietat dels monjos. Suggestiu, si més no, resulta aquest «interès» pel propi cos davant de la mort –qüestió que poèticament havia d’obsessionar el seu germanastre Ausias–, ni que siga a frec d’aquest narcisisme d’embolcallar-lo amb un pannum que els pobres ni somiaven.

Les misses són la seguretat per a mossèn Marc que els homes de l’Església dirigiran la força de les seues pregàries per escurçar la seua estada al purgatori, allà on ha de rentar els pecats inevitables. Per a tal propòsit se’n celebraran al cap de vuit dies de la seua mort cinc-centes de rèquiem, del Sant Esperit, de la Verge Maria i dels sants Apòstols per les ànimes d’ell, de sa mare i de tots els cristians, i altres mil misses de rèquiem un mes després, «en aquelles eclèsies o monestirs e per aquells prevere o preveres, frares o religiosos missa cantants, a coneguda dels dits meus marmessors». A aquesta acumulació inversemblant de sufragis s’havien adherit els laics amb el daltabaix de mitjan segle XIV, amb l’horror de les pestes i les morts a balquena. A la multiplicació hiperbòlica dels difunts sembla correspondre la multiplicació aberrant de les mediacions espirituals, indicador diàfan de la fractura profunda del cristianisme i de les pràctiques simbòliques.

Com a obres de caritat destina mil sous «entre catius cristians a reembre de mans d’infels pagans, e pobres vergonyants, e òrfenes poncelles e altres a maridar, e en obres d’espital e en altres almoines e llocs caritatius». Dels set mil sous encara mana «que totes les companyes de casa mia, així hòmens com fembres, macips e macipes, los quals e les quals en lo temps de la mia mort seran en servei meu o de casa mia, sien vestits de drap negre nou de valor o preu de set a huit sous l’alna, e que als hòmens majors sien donades cinc alnes per a gramalla e caperó, o a cota e caperó, e a les fembres majors sien donades altres cinc alnes per a cot, e als altres menors segons llur edat». Finalment, no pot oblidar la seua pròpia parròquia, en manar la celebració «cascuns anys e empertotstemps un aniversari perpetual en l’eclèsia de la dita vila de Gandia per lo rector e preveres» per l’ànima seua, la de sa mare, les dels seus benefactors i encara les de tots els fidels cristians.

La naturalesa compacta de la família i el llinatge es palesa a l’hora de projectar les aliances. Joan Marc s’havia casat amb Violant de Vilarig, una família de la noblesa de Gandia al servei també de la casa d’Alfons el Vell. Els 30.000 sous de dot són l’aparador d’una fortuna considerable, que ara en les disposicions testamentàries mana que se li tornen junt amb els preceptius 15.000 sous de creix –la meitat exacta del dot que l’espòs donava a la seua futura muller–, a banda «molts e diverses robes, perles, anells d’aur, joies e altres aparellaments e forniments de cambra» de l’aixovar, i «totes les sues robes de vestir, així nupcials com de festes, com encara les de tots dies e totes altres robes e joies e tots altres aparellaments e ornaments de la sua persona». Fins i tot hi afegeix la meitat dels béns mobles de la casa, pels «molts, e diverses e agradables serveis per aquella a mi feits e prestats en moltes guises e maneres durant lo meu e seu matrimoni, e per ço encara com és a mi estada molt cara e obedient a mos manaments». L’esposa submisa és un valor afegit entre les dames de la noblesa, i Joan no s’està de remunerar la conducta que aproxima Violant als valors positius de Maria i l’allunya de la temuda Eva. Mossèn Pere Marc diposità totes les esperances en aquest enllaç perquè legitimava la condició nobiliària recentment adquirida per la família. La satisfacció desfermà una esplendidesa extraordinària ja que li donà al seu fill 90.000 sous per a ben casar-lo.

La boda de l’hereu universal de Joan, Pere Marc el Jove, concerneix tota la família. No es pot malmenar el que tant ha costat d’aconseguir per una imprudència de joventut, i haver de tancar una aliança en un graó inferior de la jerarquia nobiliària, per honor i riquesa. Joan, doncs, ordena al seu fill que «no ferme matrimoni de si o prenga muller sens consentiment, consell e voluntat dels dejús nomenats, ço és, del dit reverent senyor frare Berenguer Marc, mestre de Montesa, oncle meu molt car, e del dit honorable mossèn Pere Marc, pare meu, e de la dita muller mia, e de les dites honrades madona Seguina, besàvia, e de madona Alamanda, àvia maternals d’aquell, e dels honrats en Bernat, en Jofre e en Guillem de Vilarig, frares, oncles de aquell, e dels altres parents d’aquell pus proïsmes en grau de parentesc a aquell, així de part de pare com de part de mare, qui lladoncs viuran o seran vius», sota l’amenaça de perdre l’herència si obrava al seu albir. Pere, no cal dir-ho, tindrà la precaució de casar-se el gener de 1409 amb Constança Cifre seguint escrupolosament la voluntat paterna expressada al testament.

Joan Marc, cavaller responsable, ha de preveure la possibilitat d’un futur desgraciat, i això comprèn la mort del primogènit, la seua descendència il·legítima o el casament sense l’anuència del consell familiar. Si malauradament qualsevol d’aquestes eventualitats s’esdevenien, de seguida s’aplicarien les successions dictades des del testament. Per començar, l’hereu universal de Pere Marc el Jove seria «lo primer fill mascle que la dita muller mia parrà o naixedor comunament a mi e a aquella del prenyat que de present és prenys, vinent a llum e sobrevivent al dit hereu meu», amb el benentès que fóra mascle, que es casara també amb el consen- timent del llinatge i procreara fills legítims, sinó l’herència passaria a «l’altre fill meu qui serà primer e major dels altres fills meus mascles» i amb les mateixes condicions, clàusula que indica la fe de Joan en el retorn del viatge i el desig d’intentar noves concepcions. En cas contrari, havien accedir-hi les dues filles Elionor i Violant, i Aldonça si finalment no prenia els hàbits, ja que la voluntat del pare és casar aquelles dues –per a les quals destina sengles dots de 16.500 i 11.000 sous a càrrec de l’hereu, més les robes i aparellaments de cambra que escolliran Berenguer i Pere Marc– i destinar l’altra al convent, «en aquell orde o monestir que la dita muller mia e les dites honrades madona Seguina, besàvia, e madona Alamanda, àvia maternals, coneixeran e volran», amb tants béns «com a semblants condició e estament d’aquella entrants en orde o en religió és acostumat donar», segons el parer d’aquestes tres dones. Amb tot, Aldonça no professà monja, tal vegada per mort d’una de les germanes, que no pot ser altra que Elionor.

Encara hi ha més hipotètiques successions, perquè podia passar que cap de les tres filles no tingueren brots legítims o moriren abans de contraure matrimoni. És ara quan l’herència tornaria per parts iguals al seu germanastre Jaume, el fill de Pere i Elionor de Ripoll recentment nascut, i al seu cosí germà Guerau de Galba, fill de Blanca Marc, germana de Pere Marc. Llavors –exigeix Joan–, tant Guerau com els seus successors «hagen a pendre sobrenom e cognom de Marc, e s’hagen a nomenar e intitular en tots llurs contractes del sobrenom o cognom de Marc sens altre ajustament o mesclament de sobrenom, e facen e sien tenguts fer lo meu senyal e armes de Marc tot tes sens algun mesclament, departiment o mitja», perquè si obraven d’altra manera ho perdrien tot. Cal preservar el llinatge, la història d’un enaltiment contingut en un cognom, heus ací el realment important i el perquè d’una prolixitat testamentària enutjosa. Per això Pere Marc encara haurà de procrear un altre fill, el nostre Ausias, per substituir Jaume si la mort el sorprenia, com així es produí. I, per fi, l’últim ressort dictat per assegurar la continuïtat familiar: si Guerau i el fill que haurà de concebre Pere Marc tampoc no reunien les condicions per succeir-los, l’herència aniria a raure a mans dels primogènits de mossèn Jaume i Lleó Marc, oncles seus i germans de Pere Marc.

Joan Marc destina també una lleixa particular de 24.000 sous al fill que madona Violant du al ventre per quan complirà vinti-cinc anys. Ara bé, si del part naixia més d’un fill, tant mascles com femelles, haurien de prendre l’hàbit religiós i amb els béns que el mestre de Montesa i Pere Marc considerarien oportuns. En el cas que el pòstum morira abans, sense Violant de Vilarig haver parit cap fill mascle legítim, però l’esposa quedava una altra vegada embarassada, el nou «prenys» rebria els 24.000 sous amb idèntiques condicions. Aquesta reserva suggereix que la partida de Joan no havia de ser imminent o, com deixa entendre una clàusula anterior, que confiava en el regrés.

No solia ser freqüent la confiança dels cavallers en les esposes. Preferien encomanar la direcció de la casa, i per descomptat l’educació dels fills, als homes de la seua mateixa sang. Tanmateix, Joan Marc nomena Violant de Vilarig «dona poderosa, usufructuària e legítima administradora» de tots els béns, però a condició que «viva o visca castament e sens marit» i amb l’obligació, no cal dir-ho, de «proveir e alimentar en totes les llurs necessitats lo dit fill e hereu meu e tots los altres filles e filles meus e seus nats et naixedors, si ab aquella viure, estar e cohabitar volran, entró que aquells sien en matrimoni col·locats e entrats en orde o en religió». Ningú, doncs, no li podrà prendre els fills, llevat del primogènit Pere el Jove, ja que el tutor que li assigna junt amb l’avi Pere Marc «tota vegada e quant que quant aquells plaurà, puixen haver, traure, llevar e pendre aquell de poder de la dita muller mia e mare sua, e aquell puixen fer, nodrir, criar e estar en poder llur o de l’altre d’aquells o lla e en poder de aquella persona o persones que a ells plaurà e serà ben vist faedor».

Segurament això havia succeït amb el mateix Joan Marc, durant algun temps criat en la casa i cort del senyor de Gandia. Convenia formar la joventut nobiliària en ambients propicis per a la instrucció militar i l’aprenentatge d’uns valors i costums propis. Sovint aquesta prompta eixida de la llar es feia a casa de l’oncle –del patruus–, com sembla que s’esdevindrà ara, donat que Joan assigna «en tudor e curador» del primogènit i de la resta dels fills «lo reverent senyor frare Berenguer Marc, mestre de Montesa, oncle meu molt car dessús nomenat, suplicant e pregant aquell molt carament aitant com pusc e sé que l’administració de la dita tutela e cura dels dits hereu, e fill, e fills meus e béns llurs li plàcia acceptar e en si rebre. E lo dit hereu meu universal e los altres fills meus mascles e fembres, nats e naixedors, e los béns llurs li plàcia e sia sa mercè tenir en sa protecció e guarda, e que els sia en lloc de pare. E aquells e los béns llurs li plàcia ben tractar, regir e governar, administrar, demanar, mantenir e defendre, segons que jo en ell molt confiu e he gran confiança». Joan Marc ja pot partir tranquil a complir el somni de la seua «empresa», el romiatge perillós al lloc més sagrat del cristianisme. Ha deixat ben nuats els fils del llinatge, l’educació del primogènit, la cobertura per als altres fills, la tasca de la mare i el tutor i la discreta però ferma supervisió de tot a càrrec de Pere Marc. Al cap de dos anys, el 23 de febrer de 1398, arriba a Gandia la notícia «que eren passats sis meses poc més o menys de la mort del dit testador, qui fama vera nuncia havia finits e closos sos dies en la ciutat de Nicòsia del realme de Xipre, anant a la Terra Santa de Jerusalem». El notari acudeix a casa de Joan Marc per publicar el testament en presència dels marmessors, els cavallers Joan Roís de Corella i Joan de Cabrera, i de Violant de Vilarig, l’esposa, la besàvia Seguina, l’àvia Alamanda i Jofre de Vilarig, «acostades persones al dit testador». Pere Marc se n’absenta perquè, «prevengut de greu dolor d’aital novella, no volc ésser a la dita publicació».

Continuava la mort segant arran els fruits dels Marc. I mentrestant quedava pendent la concepció d’un altre baró, tal com Joan li havia demanat al seu pare. Elionor i Pere hagueren d’intensificar la tasca generativa, i a la fi, algun dia de 1400, el plor d’una nova criatura trencava el dol de la casa del carrer Major de Gandia. Ara bé, tot i que el nadó, al qual posen el sorprenent mom d’Ausias, alleugeria les quimeres familiars, difícilment podria reemplaçar el buit deixat pel primogènit de la branca valenciana dels Marc.

Sant Jeroni de Cotalba

udulaments e plors, en lloc de cants

En tot llinatge poderós hi ha una geografia que l’identifica. L’Eramprunyà i Beniarjó són els territoris pairals dels Marc que avalen la condició nobiliària. La memòria familiar es construeix entorn d’aquests llocs, en el sentit que el mite de l’origen i l’ascensió fins als rengles nobiliaris es vincula a una «terra», a un «alberg», a les jurisdiccions inherents. El destí dels Marc es precipitaria al desastre si mai aquestes peces medul·lars del senyoriu anaven a raure en mans alienes. Hi ha una altra geografia que, tot i ser menys essencial, dóna llum de les actituds i els comportaments de la cavalleria, que són alhora un codi, una mena de religió del grup domèstic. Sant Jeroni de Cotalba emergeix com un d’aquests indrets secundaris però significatius en la història dels Marc, en particular aquella que gira entorn dels ritus del traspàs.

Des que Gandia és l’eix dels vastíssims dominis d’Alfons el Vell, la densa noblesa comarcal que el serveix fretura d’intercessors pòstums i reputats per al trànsit, sempre incert, al més enllà. Mai els cistercencs de Valldigna no han atret ni les almoines dels cavallers ni les seues despulles. Els monjos blancs dediquen un escreix d’energies a bastir una abadia poderosa, per comptes de fer de la clausura raó exclusiva d’una tria vital, i tot just Gandia apareix com un dels seus adversaris permanents per raó de les àrees limítrofes que separen els termes respectius, riques en aigües i pastures. Si el benedictisme bé es pot dir que pertanyia al passat, tampoc la xarxa conventual dels ordes mendicants no cobreix la vila. Dominicans i franciscans busquen ciutats populoses per a construir els seus convents. Les úniques que hi arrelen, de manera precària i tardana, són les monges clarisses. Amb tot, quan el segle XIV toca a la seua fi, els laics ja tenen massa motius per a la desconfiança en uns ordes mendicants allunyats del primitiu programa d’austeritat i pobresa. ¿On soterrar, doncs, els cossos dels venerables cavallers i les nobles dames per al descans etern? La manca de llocs adients per a la seua condició els havia de neguitejar.

Les lloses de l’església parroquial de Santa Maria, o el fossar adjacent, són feu funerari dels pocs mercaders i de la massa d’artesans, menestrals i llauradors. La mort és democràtica, però no convé barrejar els ordines. El darrer moment, en conseqüència, l’aprofiten els grans per a insistir en les jerarquies mitjançant un llenguatge, uns gestos, uns objectes i unes obres materials propis de la seua classe i només a l’abast d’uns «pressupostos» elevats per l’ànima.

Descartats els cistercencs, els ordes mendicants i el clergat local, urgeix trobar un espai digne per a la noblesa local, regit per nous campions de la fe que, gràcies a les seues pregàries fervoroses, siguen capaços de transmetre la suficient tranquil·litat espiritual per iniciar l’últim viatge cap a la glòria eterna del paradís. L’oportunitat es presenta a Alfons el Vell cap a 1387, quan una notícia sembra de por i perplexitat els pobles de vora mar del seu senyoriu. Una nau de moros havia segrestat en una ràpida incursió nou jerònims de la plana de Xàbia, que fins feia ben poc havien viscut com a ermitans en coves, abans de sotmetre’s a la disciplina de la regla de sant Agustí. L’islam continua colpejant els santuaris de la cristiandat, perquè en preveu el desassossec subsegüent, com també l’infal·lible i alt rescat si l’operació acaba amb la captura de serfs de Crist. El succés desventurat evidencia també que la línia de la costa i el sud del regne continuen sent els més vulnerables a les falconades que tenen per objectiu segrestar cristians. Contra aquesta eventualitat els mercedaris s’han especialitzat en la redempció de captius, i cada vegada més proliferen les almoines testamentàries dels particulars amb la mateixa fi, però el perill roman i mai no podrà ser conjurat del tot.

Alfons el Vell decideix rescatar els frares, confinats a Bugia. Els costos passats de la guerra, la reconstrucció del senyoriu i la minva de les rendes havien frenat les despeses extraordinàries, però és al comte de Dénia al cap i a la fi a qui corresponia la protecció d’aquells dissortats, ja que vivien de la pregària als seus dominis, i seria vergonyós que uns homes sants quedaren per sempre més en mans d’infidels. Mentre desembossa un suma elevada, entusiasma els seus quan els comunica la determinació de donar als frares no sols terres més segures dins el terme del castell de Palma, sinó a més de construir-los un monestir. El 1388 obté la llicència episcopal i dos anys més tard enllesteix la compra de l’alqueria de Cotalba, a uns cinc quilòmetres de Gandia, que de seguida traspassa als jerònims. Les obres, costoses, van a poc a poc. El 3 de març de 1402 encara mana al seu col·lector de les rendes que lliure a Pere Marc 2.000 florins d’or, «com nós hajam fort a cor ab sobiran desig que les cases de capítol, de la llibreria e de la infermeria del monestir de monsènyer Sent Jeroni fossen fetes e acabades en aquest estiu primvervinent. E sobre açò, per mils venir la dita obra a acabament, siam en pacte e convinença ab mossèn Pere Marc, nostre general procurador, de donar-li, per portar a perfeta fi la dita obra, dos mília florins d’or de la llei d’Aragó..., seguint la forma e tenor d’uns capítols entre mi e lo dit mossèn Pere Marc per raó de la dita obra fets e concordats». El pare d’Ausias, en efecte, dedica moltes de les seues hores a supervisar el sempre difícil naixement d’una comunitat monàstica i la construcció de l’edifici.

El rigor, la disciplina, la severitat jerònima són atractius irresistibles per als fidels atribolats, en temps de grans commocions i de desorientació també a causa del Cisma, que ha escindit la cristiandat en dues obediències, Roma i Avinyó. Ara bé, Sant Jeroni de Cotalba, almenys durant les tres o quatre primeres dècades, restringeix l’accés als que vénen a demanar sepelis, misses i sufragis. El filtre nobiliari i si més no el de la riquesa i la consideració social és tan estricte com la regla. Arran de la fundació l’estament militar s’apressa, doncs, a desplegar un conjunt de rituals funeraris per singularitzar-se com a grup privilegiat, separat dels «hòmens de vila» per l’abisme de la santa muralla de la clausura jerònima. Són morts, o plans per a la mort, que s’han de desplegar amb una escenografia acurada, solemne, rivetejada d’un vell regust feudal. El testament que el senyor de Montixelvo Pere d’Aragó, un entre tants, confegeix el 20 d’agost de 1399 s’assembla molt al que Joan Marc confegí tres anys abans, tot i la redacció obeir a distints notaris, Ramon Agualada i Esteve Corts respectivament. El capital reservat per als funerals ateny els deu mil sous, tres mil més que Joan Marc, a causa sobretot de la construcció d’una capella sota la invocació de santa Caterina i sant Jaume, on els seus marmessors dipositaran «un escut llarg cavalleresc e bandera ab nostres armes o senyals, un estendard e tarja ab nostra divisa», i posaran sobre el vas «lo nostre bacinet ab sa careta e capmall, e la nostra espasa d’armes e los nostres esperons daurats». No oblida, com Joan Marc, «el drap d’aur bell e bon que sia forrat ab ses orles d’atzeitoní», ni els pobres, vestits per a l’ocasió amb gramalles i caperons de drap blau que acompanyaran el seguici fins a les portes de Sant Jeroni, ni per descomptat les misses. Però alerta contra qualsevol desbordament, de manera que «per senyal de nostra fi no sia fet alcun dol ni plant ni sia vestit negú de sacs, ni volem que hi sien escoats cavalls, ni bandera rossegada ni escuts trencats».

Els testaments, en efecte, escandeixen l’èxit dels frares de Cotalba. Si els més poderosos hi aixequen capelles, on tan bé llueixen els estris de la seua professió militar –l’arnès, les armes, la bandera del llinatge–, d’altres hi lleguen donatius esplèndids a canvi de la sepultura en l’església. Familiars del fundador i els Marc figuren entre els primers que s’acullen als beneficis espirituals del convent. Però el desig de Joan que els monjos el vesteixen amb l’hàbit dels jerònims el dia que retrà l’ànima a Déu es malmet camí de Palestina. Mor, això sí, amb l’aura gloriosa del pelegrí. El 20 de març de 1398, poc després d’arribar la notícia a la vila, el prior Arnal Cortal rep 200 sous per dues-centes misses de rèquiem per l’ànima del difunt, de les mil que havia manat celebrar al seu testament. Els protocols notarials consignen altres pagaments: al menoret fra Guillem Gralla de València 110 sous per cent deu misses, o als preveres de Gandia 116 sous i 8 diners per altres tantes cent misses.

El dolor de Pere Marc per la pèrdua del seu primogènit és immens. Però la vida continua i un cavaller com ell ha de demostrar coratge en els moments de prova. Entre les responsabilitats que no pot eludir hi ha la de vetlar pels interessos del monestir de Cotalba, tasca que li ha encomanat expressament el seu senyor. Ell és l’home pont entre els frares i la clientela nombrosa que els sol·licita. El 21 de febrer de 1401, mossèn Pere rep dels marmessors de la seua cosina Joana Roís de Corella, que són el seu espòs Bernat Domènec i el seu germà Joan Roís de Corella, cavallers, l’un de Xàtiva i l’altre de Gandia, 6 florins d’or en concepte de la retribució a catorze frares que ell mateix féu portar a Gandia per solemnitzar els actes fúnebres de la difunta, pro caritate portione sive salario quatordecim fratrum conventus et ordinis Beati Geronimi, constructi in Cotalba, termini de Palma, quos ego feci venire de dicto eorum conventu huc ad villam Gandie in die sepulture dicte defuncte, et interesse ad missam et sepulturam dicte defuncte, consigna per escrit Esteve Corts.

La tardor de 1412, Constança Cifre, la dona de Pere Marc el Jove, fill de Joan i nebot d’Ausias, deixa a Sant Jeroni 300 sous per altres tres-centes misses. I com havia obrat el pelegrí de Terra Santa, el seu pare, mossèn Pere Marc, escull també les mateixes lloses per a la sepultura, on havia tingut cura de construir una capella per a la família. No pot procedir d’una altra manera l’home que ha sotjat l’engrandiment del monestir. De les mil misses que preveu, les cent primeres les encarrega als frares predicadors de Barcelona, «en la capella de mon avi e de mon pare», cent més als frares predicadors de València, «en la capella dels Esplugues on jau ma mare» i altres cent en la capella de Sant Marc de la catedral de València. La darrera mostra d’agraïment cap als progenitors, fins al prohom que enaltí el llinatge, esdevé record, que no és poc en un món on les filiacions s’esvaeixen amb massa freqüència. Pere, «en edat seneril pervengut», mostra molta més sobrietat que el seu fill Joan en les solemnitats que envolten el seu adéu al món. Junt amb el preceptiu aniversari, tan sols es limita a donar drap negre als seus servidors per vestir-se de dol, tot demanant-los que no «rosseguen les gramalles per terra». A part, destina 4 sous a «tot capellà que irà a Sent Jerònim lo dia de la mia sepultura a fer l’ofici», on els frares del convent cantaran quatre-centes misses, i petites almoines a l’hospital de Gandia i a la seua confraria de Santa Maria, més la promesa d’«ésser donats lo jorn de la mia sepultura a tots los pobres, ço és, a cascú, per amor de Déu, un sou, e als fadrins qui portaran los ciris o brandons, a cascú, tres diners, e lo dia de l’aniversari, a cascú pobre, sis diners».

La tradició familiar del soterrament a Sant Jeroni s’interromp després de Pere Marc. Per bé que Isabel Martorell i Joana Escorna, les dones d’Ausias, sí que l’escolliran, són dones que no pertanyen al llinatge. Elionor de Ripoll, en canvi, tria el fossar de l’església de Santa Maria de Gandia, «en lo vas apellat dels bracers». La separació per sempre més dels seus, els Ripoll, dels quals no fa cap al·lusió al testament, com també del seu espòs Pere Marc, és un barem dels escassos afectes familiars, i en particular dels matrimonials, que covaven en el si de la noblesa medieval. Per a moltes dones l’autèntica llibertat d’acció s’acomplia amb la preparació del definitiu viatge al més enllà.

Quan Ausias dicta el seu últim testament la situació moral dels jerònims s’assembla ben poc a la dels orígens, i que tant d’èxit els havia deparat. Comptat i debatut, succeeix el mateix que tres segles abans amb Cluny, dos amb el Císter i un amb els ordes mendicants: la contaminació secular i la minva del zel que havia impregnat els ideals inicials de pobresa. També és veritat que, amb l’extinció el 1424 de la branca dels ducs reials, la nòmina nobiliària de Gandia i els entorns acusa una reducció dràstica. La clientela dels jerònims passa llavors a ser liderada pels homes de la vila i fins i tot per pagesos acomodats.

El poeta ni es plantejarà la possibilitat de tornar a la vila per al sojorn etern.

2

Sí com l’hom ric que per son fill treballa

La vila de Gandia

Places, carrers e delitables horts

Una de les imatges que circulen encara amb força de l’Edat Mitjana és la de la immobilitat. Tothom quedava aferrat al seu lloc d’origen des de l’instant de nàixer. Ningú no es movia més enllà del seu poble, tant per la precarietat dels mitjans de transport, com per un seguit d’impediments que anaven des de la mirada rèproba contra els roders fins a les coercions dels lligams feudals, amb els quals els senyors nuaven els seus subordinats. Només transgredien la norma els malfactors, els pròfugs, els vagabunds, sempre hostils al treball en el taller o els camps, i els jueus, que per això mateix ja desvetlaven sospites. Si algú se n’anava de casa, tard o d’hora en tornava: el pelegrí, després de contemplar el lloc sagrat; el guerrer, bon punt acabava la campanya militar; el mercader, l’endemà de la transacció comercial, el pagès, així que havia venut o comprat el que li calia al mercat de la vila. La realitat, però, la realitat que cada vegada coneixem millor en el seu quadre més ampli i en els petits detalls reveladors, desmenteix el presumpte estatisme de la societat posterior a l’any mil. Europa occidental era un vast escenari en moviment, la de les grans colonitzacions que dilataven les seues fronteres, cap a l’est de l’Elba o cap al sud de la península Ibèrica en la lluita contra l’islam, i la de la incessant circulació interna d’homes i dones a la recerca de terra, ofici, casa, família i llibertat.

La Corona d’Aragó perfila les seues fronteres com a resultat d’un desplaçament gegantí, aquell que du dels Pirineus al Segura, en un tràfec de gents i experiències vitals que la imaginació més poderosa és incapaç de recompondre, ni en la seua quantia ni en les seues peripècies. Els trasllats quasi sempre són ordenats, canalitzats a través dels solcs que la societat habilita als emigrants, bàsicament el senyoriu per als pagesos i la comunitat urbana, segregada en múltiples oficis i confraries, per als menestrals i tots els altres que la poblen. L’Estat, que reclama també els seus propis agents, dirigeix una operació que no té final, perquè mai no acaben d’omplir-se tots els buits. Els Marc són una més de les milers i milers de famílies que recorren l’itinerari de nord de a sud, cap a les terres fèrtils ocupades als moros valencians. Les raons per les quals trien Gandia per parar casa, arrelar i adquirir un senyoriu entren dins l’àmbit impenetrable de les decisions domèstiques. Més que l’ull posat en una oportunitat estrictament econòmica, especulativa, de compra patrimonial sota les millors condicions, s’hi albira més aviat la connexió personal, primer entre Jaume Marc I i l’infant Pere de Ribagorça, senyor de Gandia des de 1323, i segon i sobretot entre els seus respectius fills, Pere Marc i Alfons el Vell. Les bones oportunitats cristal·litzen després dels vincles fermats entre els uns i els altres, no abans. El país és molt gran, la capital, el lloc més atractiu sense comparació, però Gandia és el cor dels dominis d’aquesta branca reial i a recer de la seua ombra beneficiosa prosperen els Marc.

La seua instal·lació s’afegeix, doncs, a totes les que l’han precedida des de la fundació de la vila, l’endemà mateix de la presa del castell de Bairén per Jaume I el 1240. Gandia és un lloc d’alluvió, com passa arreu del País Valencià; tots els qui hi viuen són fruit d’una llunyana o recent immigració, i molts es preparen per a una pròxima marxa, en un corrent intens de fons que fa renovar els llinatges sense parar. Els Marc, sens dubte, hi aporten el llustre de la condició nobiliària acabada d’assolir, però tampoc no s’hi perpetuen –com tampoc no ho faran els Martorell i tantes altres famílies de la noblesa–, i un segle més tard solament resten els bords que Ausias ha escampat per la vila.

Quan Pere Marc compra Beniarjó, Gandia té uns cinc-cents«focs», unes cinc-centes cases censades a efectes tributaris. Els més de dos mil veïns –inclosos els exempts de la noblesa, el clergat i els miserables– es dediquen majoritàriament als negocis mercantils i als oficis artesans, entre els quals sobreïx la manufactura tèxtil. Això no obstant, la vila roman fortament vinculada a l’entorn rural, i així continuarà fins ben entrat el segle XX. Fora de les muralles, al Raval, es concentren els moros, artesans també en la seua major part, mentre que les aproximades cinquanta famílies jueves ocupen un carrer i una plaça en les mateixes entranyes de la vila. Moros, jueus i cristians comparteixen, doncs, un mateix espai, de vegades les complicitats de l’amistat o les activitats econòmiques, sovint la recança de l’endeutament i de forma soterrada la mútua insídia ètnica. L’entesa funciona dia a dia, però la malvolença rebrota al caliu de les emocions col·lectives, quan són sacsejades per predicadors temeraris arran de les festes litúrgiques –el Corpus, Divendres Sant– o quan arriben notícies inquietants, certes o falses, d’amenaça contra el cristianisme.

Just comença el segle XV, quan naix l’últim fill de Pere Marc, Gandia s’ha recuperat dels colps de la guerra de Castella i de l’incendi destructiu amb què la van castigar els invasors. A pesar també de les pestes, manté una demografia saludable, gràcies a l’afluència de nouvinguts que s’arriben fins des del Rosselló i Mallorca i d’enllà les fronteres, més que res castellans. L’obertura del carrer de la Vilanova, a l’altra banda de les velles muralles, és la verificació arquitectònica de la mai no interrompuda instal·lació de pobladors. El 1396, un terratrèmol, que enfonsa edificis i bona part de l’església de Santa Maria, torna a posar a prova els veïns.

La comarca sencera en pateix els efectes, que encara són més devastadors cap a les terres del monestir cistercenc de Valldigna. Amb tot, la vila, sota l’enèrgica tutela d’Alfons el Vell i la direcció dels jurats, se’n refà, i primer que res l’església, en obres de consolidació i ampliació durant més de vint anys, i les muralles, amb els seus portals de la Mar, València, el Tossal i la Vilanova.

El traçat urbà de Gandia és molt simple, entorn de tres llargs carrers creuats per una munió de carrerons i algun atzucac. Cap a la perifèria, al carrer del Riu, es desplacen les pústules i les vergonyes locals. Mentre que l’hospital de Sant Marc acull els pobres, als quals presta ajudes caritatives en forma d’un llit per a una nit i un plat per enganyar la gana, el bordell ofereix els entreteniments de la carn, la beguda i el joc. Els jurats en permeten l’existència perquè regula la temperatura libidinosa local, evita danys majors i salvaguarda la virginitat i honorabilitat de la població femenina –ben considerada–, gràcies als serveis de les «àvoles fembres pecadrius» en les tavernes i hostals que s’aixequen en aquest cau de pecat, per on corre el vi i s’hi juga a modalitats il·lícites de daus i naips, vanament prohibides per les ordenances del Consell.

El carrer de la Plaça es diu així perquè a la meitat del seu recorregut s’obri la Plaça Major, que és en realitat el cor de la vila, el centre vital, allà on vida pública i vida privada, afers polítics, cívics i religiosos es fonen en un guirigall de veus, de sons, d’olors i de gestos. En el seu si els joglars i els ministrils fan sonar els instruments els dies de festa, i en els més solemnes els predicadors, pagats per l’erari municipal, blasmen els vicis i alliçonen els bons i «morigerats» cristians. Els notaris hi paren taula per confegir allí mateix tota mena de documents que la clientela assídua o eventual, veïns o passavolants, els requereixen. Els corredors d’orella miren de tancar tractes i operacions, especialment els dies de mercat, quan la plaça està abarrotada de cavalleries, tendals i parades, on els llauradors venen els productes de l’horta i els artesans les seues manufactures. Fins i tot la tramesa de missives importants té per escenari l’enrenou de la plaça, davant la presència de la gernació curiosa i expectant, tal com fa mossèn Olf de Pròixida el 5 de febrer de 1398, en presentar una «lletra de creença» del rei als cavallers de València Joan de Vilarasa, de la casa d’Alfons el Vell, i Joan de Quintavall. Martí l’Humà els demana la participació en l’expedició de socors al rei de Sicília, el seu fill Martí el Jove. Quintavall, anota el notari Ramon Agulada, «obrí aquella e llegí per si mateix, sens que ho fon oïda per algú», i a continuació fa el mateix Vilarasa. Però el notari i els testimonis només s’assabenten del contingut en el moment que Olf de Pròixida el fa públic.

La plaça ho és tot. Sota els porxos els jurats arrenden els impostos de la vila, i a l’almodí fan emmagatzemar el blat perquè mai no n’hi falte, que una carestia podia encendre l’espurna de l’avalot. A la sala del Consell, presidit pel justícia i els jurats, es debaten els assumptes de l’administració local, les mesures per a fer front a les necessitats quotidianes i la resolució de les tothora conflictives relacions amb els senyors de les alqueries situades dins el terme general de la vila, com els Marc, propietaris de Beniarjó i Pardines. Els acords no són gens fàcils, perquè discuteixen drets d’aigua, l’exercici de la justícia o la imposició d’alguna col·lecta fiscal per part de la vila, i quan s’assoleixen solen anar precedits per plets llargs i costosos en la cort de la Governació del regne, i de vegades per escaramusses armades.

L’església de Santa Maria, sòbria i esvelta com tot el primer gòtic del país, és l’edifici més vistent de la plaça i, val a dir, de tota la vila, més fins i tot que el palau d’Alfons el Vell. Els tres moments primordials de la biografia d’un cristià tenen lloc sota les seues arcades: el baptisme, les noces i el soterrar. Per això els laics se l’estimen com una cosa pròpia i procuren d’embellir-la i ampliar-la. Les grans famílies, i en primer lloc la del duc, no s’estan de dotar-la a títol individual amb peces i ornaments de gran valor. Entre els béns que el 1426 inventarien els jurats hi ha «un frontal ab senyal de Marc».

Fora de la plaça, seguint el carrer amunt cap al portal del Tossal, el senyor de la vila hi ha edificat el seu «alberc», un palau que per fora presenta més aviat els trets d’una rònega fortalesa. Des que el 1323 Jaume II dóna al seu fill Pere el senyoriu de Gandia, hi acudeixen nobles cavallers i donzells per raons de vassallatge, de servei o aliança travada a través d’acurades operacions matrimonials. L’arribada d’aquests llinatges distingits, com els Vilarig, els Cabrera, els Roís de Corella, els Cardona o els mateixos Marc, altera no sols la composició social de la vila, fins aleshores integrada quasi exclusivament per burgesos, sinó que d’alguna manera posa al damunt de Gandia un vernís de prestigi amb les seues festes i les bodes sumptuoses, amb els seguicis d’escuders tan ben equipats de cavalls i arnesos, amb les joies i els vestits de teles precioses i aquelles taules tan ben parades. La cort d’Alfons el Vell, que reprodueix a grans trets la reial per la seua complexitat administrativa i pel nombrós personal que la integra, és un focus permanent de vida social i de ferment cultural. Entre la nòmina de servidors que cobren un sou anual hi ha el gascó Pere de Rius, «trobador de noves rimades», o Pocaroba, «ministrer, sonador d’instruments». La lectura pública de peces poètiques, musicades en més d’una ocasió, devia ser habitual en els interludis plàcids de les festes i les solemnitats. Pere Marc segurament hi exhibí les seues habilitats, i no és estrany que la composició L’arnés del cavaller la dedique al seu senyor Alfons el Vell. Anys a venir, l’adolescent Ausias tal vegada recità els seus primers versos en aquesta cort, presidida ara per Alfons el Jove.

Els cavallers prefereixen el carrer Major per bastir els seus palaus. Unes peces de terrissa amb el senyals dels Marc, trobades als anys seixanta del segle XX en un immoble d’aquest carrer, suggereixen que les cases contigües on residien Pere Marc i el seu fill Joan segurament es trobaven en l’artèria més important de la vila, espai del recorregut de les processons i de residència de les famílies dels prohoms, que són així mateix les més antigues. ¿Però, com és la casa pairal dels Marc? Els inventaris confeccionats a la mort de mossèn Pere i madona Elionor permeten una aproximació al seu interior, si bé els materials constructius, la disposició exacta del plànol i els trets estètics queden en l’ombra.

Després de franquejar l’entrada, ben espaiosa, un toc decoratiu remarca de seguida la condició cavalleresca del propietari: sobre la paret pengen quatre pavesos i dues llances, més un canelobre enorme amb banyes de cérvol i un drap de mides generoses, «en lo qual són figurats los Trànsits, ab algunes històries», que posen un punt de gust i calidesa en la fredor de la pedra. En un banc de fusta, de tres peus, s’hi poden fer xarrades eventuals o simplement esperar els que han vingut per algun negoci o consulta al procurador general d’Alfons el Vell.

A una banda del pati central el mestre d’obres de la casa col·locà el menjador d’ús diari, com els refetors cistercencs que miren el claustre. La «despensa» i la cuina adjacents senyalen l’àmbit de la conservació i manipulació dels aliments, amb les olles, les calderes, els morters, els llibrells per a pastar o els asts de ferro per a rostir. El noble és aquell qui menja el que vol i quan vol, i l’abundància és tot just senyal extern de poder i riquesa. El rebost dels Marc sempre és ple i a la taula se serveixen plats de carns tendres amanits amb salses, llueix el pa blanc de forment i corren els vins cars. Tot el que sobra és per a les companyies de casa i per als que venen a pidolar a la porta, l’ocasió al capdavall per a exhibir els principis de la caritat cristiana envers els pobres, més ritualitzada que interioritzada. El menjador dóna a dues cambres. Una s’usa com a dormitori, amb el seu llit complet, una taula i un gran cofre reblert de mantons, cotes, gonelles, gipons, caperons, gramalles i altres peces de roba. En l’altra mossèn Pere guarda llibres, com ara una Bíblia en francès, la Doctrina Pueril de Ramon Llull o el Sidrac, probablement ja en la seua traducció del francès, un text enciclopèdic on es conjuguen sabers de la tradició llatina i oriental junt amb creences populars, i per això també és conegut com Fontana de ciència. Atès que tant convenient és la literatura formativa com la que proporciona plaer, distracció i matèries per a la pròpia producció, aquesta casa de poetes compta amb un Breviari d’amors i un Diccionari e flors de cobles.

Com a l’alberg de Beniarjó, els Marc hi han habilitat una capella privada, més aviat petita, però amb els «arreus» imprescindibles, el missal, les vestimentes del capellà, «una posteta de dar pau» d’ivori i fins un retaule. Un drap amb la imatge de la Verge Maria i els quatre evangelistes cobreix l’altar, i a sobre descansa una creu de plata de pes de vint-i-quatre unces i mitja.

Als servidors domèstics els han destinat almenys dues cambres, on es fan encabir llits, armes i andròmines diverses, batibull habitual en les cases medievals. Al celleret s’arrengleren les gerres del vi, i en l’establia, quan es fa l’inventari de béns després de la mort del pare d’Ausias, el notari no apunta cap cavall però sí tres mules; la de pèl castany és la que «acostumava cavalcar lo dit mossèn Pere». Els rossins són preferentment per al treball de la terra, els cavalls, per a la guerra o l’ostentació, mentre que per als desplaçaments quotidians tot un cavaller, i no dels subalterns, va a lloms d’un animal més humil però també més segur. La casa del carrer Major de Gandia, com la d’altres prohoms, té a la part posterior un hort amb un «porxet», tancat per la muralla de la vila. És com un jardí productiu, on els nens juguen i els major fan passejades recreatives, entre hortalisses, algun arbre fruiter i rogles de flors vistoses i oloroses.

Per una escala de pedra, que es repeteix de Perpinyà a Ciutat de Mallorca i de València a Palerm, per conferir a l’arquitectura catalana un segell propi tan mediterrani, la família accedeix a la planta noble. Més que la comoditat i el confort, conceptes una mica estranys en la vivenda gòtica, el que rellueix és el luxe. Així i tot es tracta d’un luxe limitat, i sempre en comparació amb els que desconeixen l’opulència, els pobres llauradors i artesans, l’interior de les cases dels quals colpeix per la buidor i la manca de béns per fer la vida més passadora. Dins les caixes de Barcelona i els cofres pintats, de fustes excel·lents, els amos conserven grans quantitats de draps, sobretot de lli i de la «terra» per a parament de la llar, els llits i la confecció de vestits de cada dia, i per a previsió de futurs aixovars i regals de les dones del llinatge. No hi falten les robes fines, ni les perles ni les joies marcades amb el senyals dels Marc i el gall dels Ripoll. Madona Elionor conservarà fins a la mort «una sella molt bella de dona ab los estreps e cambals de seda e coberta de drap d’aur ab son pitral, u de japes, altre ab trepes, tot de seda», més «un fre molt bell ab japes, ab senyal de Marc, e ab regnes de seda».

A dalt, la cambra major és la que ocupa el matrimoni. Ací han concebut els fills i ací probablement és on primer Constança i després Elionor els han parit. Es tracta de l’estança més privada, més tancada a les mirades curioses i inoportunes. Tot el que realment és de valor s’hi troba ben guardat, especialment les peces de plata i els diners, que són com les joies, i per això més que servir per a les transaccions s’atresoren gelosament per a necessitats imprevisibles, que arriben sempre sota l’angoixa d’una urgència. Diners que indiquen la biografia itinerant i la intensitat dels contactes, no sols comercials, de Pere Marc: reals de València i Mallorca, croats de Barcelona, timbres de Perpinyà, florins d’Aragó i Florència, ducats de Venècia, dobles castellanes, escuts de França i Portugal. Al costat de la cambra major Pere Marc s’ha reservat l’escriptori, on en un armari guarda més llibres. Hi predominen les obres morals i espirituals, però un home com Pere Marc no pot deixar d’interessar-se pel dret canònic, els tractats polítics –De regimine principum, el text llatí d’Egidio Colonna– i per les reflexions entorn de la seua pròpia condició, com revela la Instrucció d’art de cavalleria.

El pis encara té altres tres recambres més. Amb tot, massa poques estances per albergar la família i les «companyes», escuders, mossos, mosses i segurament esclaus també en algun moment, tot i que els dos que el notari inventaria com uns altres béns –el negre Esteve i un moro, batejat amb el nom de Berenguer–, són adscrits a l’alberg de Beniarjó. Aquestes limitacions d’espai obliguen a l’adquisició de l’immoble del costat, allà on va residir el primogènit Joan i on es retiraran Elionor i la seua filla Peirona, quan Ausias passarà a ocupar la casa pairal, que rep en herència del seu pare.

La casa d’un cavaller depassa la funció de contenidor d’un mobiliari variat i sumptuós. És un centre intens de vida social, ritmat pel calendari religiós i festiu, la biografia familiar i la trama intensa d’amistats o, en el seu cas, d’antagonismes, ordida dins i fora de l’espai local. Els detalls d’aquest batec quotidià pertanyen al domini de la imaginació. Des d’aquesta casa, però, els Marc esdevenen uns dels protagonistes principals de la Gandia a cavall dels segles XIV i el XV.

La veu absent

d’un ventre trist eixir m’ha fet natura

Només el brot de pesta que ataca Gandia de nou l’any 1400, el més probable durant l’estiu, pot haver forçat Elionor de Ripoll a abandonar temporalment la vila seguint l’exemple del mateix duc, que trasllada la seua residència a Onda. Però, tan bon punt desapareix el contagi, els que han fugit se’n tornen cap a casa. Les obligacions de Pere Marc, com a procurador general d’Alfons el Vell, l’obliguen, malgrat els desplaçaments constants pel senyoriu i pujades regulars a València, a una estada permanent a la vila, i diversos documents avalen la seua presència a Gandia almenys fins al 22 de juny. L’infant pertany al llinatge i les dones són les que ara, en el moment de donar a llum, han d’acomplir tasques de llevadores i d’assistència a madona Elionor. Recordem-les: la besàvia Marquesa, viuda de mossèn Francesc Seguí –i per això familiarment l’anomenen na Seguina–, l’àvia Alamanda i Violant de Vilarig, la viuda de Joan Marc. Fins i tot en el cas d’un fortuït part en un altre lloc del regne, Gandia i Beniarjó serien el bressol dels Marc valencians. A recer de la cort ducal la família ha atès les màximes cotes de poder i honor, ha planificat els matrimonis, ha soterrat els seus morts.

Un any abans de morir Ausias, però, la jurisdicció sobre un presumpte i greu delicte comès per ell mou un debat a propòsit del lloc on va nàixer. El seu procurador pretén que el tribunal que l’ha de jutjar siga el del justícia civil de València, i per aquesta raó intenta demostrar que «mossèn Ausias Marc nasqué dins la present ciutat –de València– e és estat nodrit e criat en aquella, e, consequenter, és natural e originari de la present ciutat, e per natural e originari d’aquella és hagut, tengut e reputat per tots los coneixents aquell». Aquesta afirmació categòrica contrasta amb la de la part acusadora, en sostenir «que lo dit mossèn Ausias Marc és nat en la dita vila de Gandia o dins los térmens generals del dit ducat de Gandia» i, per tant, la jurisdicció del delicte pertany al governador del regne. Feia cinquanta-vuit anys del naixement del poeta, i la manca de documents acreditatius, permet al procurador d’Ausias al·legar qualsevol pretext amb l’objectiu d’allargar el plet i eludir la severitat de la cort de la Governació. Les estratègies de la defensa i de l’acusació, basades literalment en tergiversacions i falòrnies, són recursos habituals en els processos judicials. Paràsits de totes les corts, aquests picaplets fan servir un argot abstrús, farcit de llatinismes i tecnicismes, la coherència gramatical del qual de vegades es ressent escandalosament. No sorprenen els vituperis amb què els cobreix Francesc Eiximenis en el Regiment de la cosa pública, perquè «per llur pròpia astúcia, faran prolongar lo plet o faran perdre gran dan a la part».

Molt abans d’aquest assumpte tèrbol que tindrà el fill de Pere Marc contra les cordes de la justícia reial, un 24 de juliol de 1419, quan, donzell encara, és a punt de fer-se a la mar en l’estol d’Alfons el Magnànim, redacta un breu testament per tal de preveure una vegada més l’infortuni, tal com havia procedit el seu germanastre Joan feia vint-i-tres anys. El jove Ausias prega al sastre Jaume Vaquer, al paraire Bartomeu Pelegrí i al llaurador Joan Soler, veïns de la vila de Gandia, perquè hi signen com a testimonis. El notari, Guillem Ferrer, els interroga «si coneixien lo dit testador», i «concordadament» responen «que hoc, e jo, dit notari, ab aquells, el qual havien vist criar en la vila de Gandia de fort poca edat ençà, e coneixien bé e havien conegut l’honorable mossèn Pere Marc, quondam pare de aquell, e la honorable madona Elionor, sa mare».

Més que discernir el lloc en què ha vingut al món, l’important en la història familiar passa per remarcar l’èxit de l’infantament, i parar atenció a la singularitat que envolta Ausias des del baptisme, en realitat des de la seua mateixa concepció. El seu pare sembla que així ho entén quan no acudeix al repertori dels noms familiars. Bé és veritat que ja estaven esgotats els de Pere –si més no per la seua filla Peirona–, Jaume i Joan. Encara quedava a disposició Berenguer, però així havia batejat un esclau i ja no comptava entre les preferències patronímiques cap a les acaballes del segle, de manera que cada vegada esdevé més rar el seu ús. Ausias és tota una novetat als Països Catalans, malgrat que a Gandia, quan naix el fill d’Elionor de Ripoll, hi ha un prohom que ja el du: Ausias Antic. El nom prové d’Eleazar de Sabran, un noble provençal que des dels deu anys es lliurà a la virginitat nupcial convençut per la seua esposa Delfina de Glandenez, tan jove com ell. Amadeu Pagès va suggerir que un home com Pere Marc no pogué resistir la fascinació d’un sant que complia els principis de l’amor pur. És possible això, però tant com el fet que Eleazar respon –igual que Francesc, Roc, Clara, Domènec o Caterina–, a l’aura dels nous herois de l’espiritualitat, aquells que havien vençut les temptacions i els nous pecats de la concupiscència i l’avarícia del món urbà. Siga com vulga, l’originalitat sonora del nom va permetre al seu fill escriure el contundent i identificatiu:

jo só aquest, que em dic Ausias Marc

Però el menut de la família s’esmuny per un laberint de silencis. El nen en l’Edat Mitjana és la veu absent, segrestada permanentment per la dels adults. Hi ha historiadors que arriben fins i tot a negar la realitat de la «infància» al llarg dels segles que precedeixen el Renaixement i la formació de la «família moderna». Hi al·leguen la curtedat d’aquesta etapa biològica, des que la criatura deixa els braços de la mare i fa les primers passes fins que els majors el reclamen per al treball o les obligacions pròpies de la classe a què pertany. Però, com la dona –o els vells– l’infant hi és present i de tard en tard trenca el silenci de la seua condició de marginat.

Al xiquet de bolquers que acaba d’arribar al món l’envolten seguretats. No ha de témer pel futur, tan sols les urpades de les malalties cruels que devoren els nadons. La família protegeix el nou hereu i creixerà sense que li falte res. ¿O potser sí, el pit de la mare? Segurament Ausias és donat a dida, com és habitual entre la progenitura de la noblesa i dels prohoms. Cal que les mares estiguen disponibles promptament per a nous embarassos, però també cal tenir cura del propi cos i atendre les convencions socials. La genealogia dels Marc confirma les fillades prolífiques, dels que van sobreviure bàsicament, perquè, com passa amb Jaume, el germanet d’Ausias, la mort s’endu més d’un nodrissó i fadrí petit del llinatge. Tant si Elionor decideix consagrar-se a la criança com no, Ausias no patirà cap de les mancances almenys materials –les afectives resulta impossible discernir-les– de les llars de la menestralia de la vila. Com a fill del grup exquisit dels privilegiats, no haurà de guanyar-se la vida en un ofici miserablement remunerat i sense protecció paterna. Gràcies a la cobertura familiar aboca les seues energies en una profitosa formació personal, que en l’estricte àmbit escolar hi ha sospites raonables per imaginar-lo superior a la de la resta dels cadells de la cavalleria.

Un abisme separa la infantesa del fill d’un noble de la d’un menestral de Gandia. Si al primer l’alleta una mare mercenària, perquè comptat i debatut també la pot pagar, a l’altre l’alleta la seua pròpia mare. És així com es creen uns primers lligams afectius, tot i que en molts casos interromputs quan els pares el posen a treballar en una casa aliena. Se’n va per mitjà d’un contracte d’«afermament» amb l’objectiu d’aprendre un ofici, i de pas allibera la càrrega familiar. Sort dels qui troben col·locació en la vila, perquè la porta a una destinació llunyana sempre queda oberta en funció de les disponibilitats del mercat laboral. Amb les filles passa el mateix, però ara es tracta d’aconseguir un modest capital al cap d’anys i anys de treball, amb el qual pagar-se elles mateixes el dot preceptiu per a casar-se.

Les responsabilitats domèstiques, per contra, no tarden a recaure sobre Ausias. El seu pare pressent que s’acosta el dia que haurà de retre el compte final més important. Un home tan previsor com ell vol deixar ben nuat el demà dels seus fills i del senyoriu, una decisió que implica nomenar-lo hereu seu en detriment del nét Pere Marc el Jove. Uns dotze anys més gran que Ausias, no és estrany que el primogènit de Joan Marc es considere amb més drets que el seu oncle, un brot tardà a qui l’atzar li ha atorgat immillorables opcions, després de la mort de tots els seus germans mascles i sobreviure tan sols una germana sordamuda sense cap possibilitat d’accedir al patrimoni familiar. Però el cap de la parentela, mossèn Pere Marc, s’avança a qualsevol disputa que poguera germinar entre el fill i el nét amb la signatura de tres documents consecutius i decisius per al futur de la família, tots fets un mateix 8 de gener de 1409 a la vila de Gandia.

Primer que res, compareix davant del justícia per sol·licitar l’emancipació del seu fill, d’edat d’uns nou anys, in etate novem annorum parum plus vel minum existentem. En l’acte, revestit de solemitat, Pere Marc té entre les seues mans el petit Ausias –tenendo Ausiam March, filium suum legittimum et naturalem et venerabilis domne Elionoris, uxoris sue, inter manus ipsius Petri March–, mentre pronuncia un seguit de paraules per les quals l’allibera de la pàtria potestat –a manu mea eycio et a patria libero perpetuo postestate et omnes a vobis descendentes. D’ara en davant Ausias podrà realitzar tota mena de contractes civils, inclosos testaments i codicils, sense cap mena d’impediment legal. Però, atès que és encara menor d’edat, maioris octo annorum minorisque novem annorum, és imprescindible, tal com exigeixen els Furs, el nomenament d’un tutor i curador de la seua persona i els seus béns. Per aquesta raó, Pere Marc procedeix, en un segon pas, a demanar-ne un al justícia en la persona de Joan de Cabrera, oncle d’Ausias i que ja havia fet de marmessor del testament de Joan Marc.

Fetes l’emancipació i la tutoria, Pere Marc ja pot procedir al més important de tot, com és el lliurament de béns a Ausias, dut per l’amor patern i en tant que fill obedient, tanquam filius obedientie michi carus, paternali amore ductus, fórmula protocol·lària però que traspua al cap i a la fi el sentiment real de l’amor –feudal– del pare envers el fill, propiciat per l’obediència d’aquest. Així, li traspassa la titularitat del lloc de Beniarjó i l’alqueria de Pardines; la casa amb l’hort contigu de Gandia; 714 sous i 8 diners de pensions de censals pagades per diverses persones de Beniarjó, Gandia i Benieto i el dret sobre altres 111 sous i 6 diners d’altres censals que els seus titulars paguen a uns preveres de la vila. El pare se’n reté l’usdefruit de tot plegat mentre viurà, de manera que si mai «qüestió o embarg a mi era feit en los dits fruits, esplets e emoluments dels béns e drets de la present donació, que la present donació sia cassa e nul·la». De la donació exclou tot l’or i argent, obrat i per obrar i en moneda, els llibres, les armes, les robes, les joies, les cavalcadures, el cofre amb els arreus de la capella, els mobles i els deutes a favor seu de tercers, com també les robes i joies d’Elionor, «les quals vull que sien pròpies d’aquella e que sia creguda de sa paraula segons sa bona consciència».

Ausias, però, haurà d’assumir les pensions i quitar un censal de 12.000 sous que Pere Marc va carregar el 31 de desembre de 1407 a favor de Violant, la viuda de Joan Marc. També està obligat a pagar, en cas que el seu pare no ho faça abans de morir, 10.000 sous a Pere Marc, el fill de Joan, que, «en sustentació e ajutori dels càrrecs del seu matrimoni» li féu el dia anterior. D’altra banda, haurà de destinar 20.000 sous a la seua germana Peirona, «la qual nostre senyor Déu ha feta freturejant de paraula», si sa mare aconseguia col·locar-la en matrimoni; però si finalment Peirona no es casava, Ausias li retria solament 1.500 sous anuals «de renda e pensió per a obs d’aliments e sustentació d’aquella». Si Ausias moria sense fills legítims, els béns passarien a Pere Marc el Jove, i si succeïa el mateix amb aquest últim, anirien a mans de Jaume Marc, el poeta i germà de mossèn Pere, «com per voluntat e testament de mossèn Jaume Marc, pare meu, e de dit mossèn Jaume Marc, frare meu, jo hi sia obligat e ell a mi». De nou els vincles del llinatge uneixen les dues branques de Barcelona i Gandia.

Tot s’ha calculat fins als més mínim detall. El Nadal de 1408, per la casa del carrer Major de Gandia deuen haver arribat convidats de la família, mossèn Marc haurà escoltat l’opinió de gent pròxima i fidel. No hi ha ni una sola decisió que no haja estat meditada pel cap del llinatge, segurament amb el consens d’amics, parents i fins del mateix duc. Sens dubte també d’Elionor de Ripoll, perquè de seguida, davant del mateix notari, Guillem Ferrer, i dels mateixos testimonis, estén un altre document semblant al del seu espòs, per fer la donació a Ausias de 25.000 sous dels 40.000 del seu dot, empesa així mateix per l’amor matern i l’obediència filial. El lliurament està sotmès a condicions similars, perquè ella reté els diners mentre viurà, i Ausias haurà de separar 15.000 sous per a Peirona, la qual, una vegada més se’ns recorda, «nostre senyor Déu ha feta de paraula freturosa, com sia sens paraula», per constituir-li un dot, encara que si el casament no es produïa, passarien a l’hereu que en el seu moment Elionor designaria –Ausias–, amb l’obligació inherent de transferir a Peirona 500 sous cada any per a la seua manutenció.

Per fer efectives ambdues donacions Alfons el Vell ha donat el seu consentiment i les ha signades, en sobrepassar cadascuna els 5.000 sous. Però encara queda un últim pas per tancar el conjunt d’acords que impliquen els dos Marc solters amb perspectives d’esdevenir, l’un o l’altre, el cap del llinatge: Pere el Jove signa els capítols matrimonials amb Constança Cifre, d’acord amb el consell familiar que va instituir el seu pare, el pelegrí malaurat de Terra Santa. Però és l’avi qui du directament les negociacions com a procurador del seu nét. Els 50.000 sous del dot revelen la solvència dels Cifre i la preeminència dels Marc, que hi afegeixen el lloc de Verger, les alqueries de la Cremadella i el Real, una casa a Gandia i 10.000 sous en moneda, béns tots ells concedits per mossèn Pere. L’emancipació d’Ausias i la boda de Pere, doncs, formen part d’un mateix pla domèstic que, ideat pel cap de la branca valenciana, requereix la necessària divisió dels béns territorials per salvar la integritat dels dominis centrals de Beniarjó. La fragmentació havia d’afectar la fortuna de la família, en particular la d’Ausias, que mai no podrà atènyer les esplèndides disponibilitats monetàries del seu progenitor. Amb tot, el futur de la família ha quedat ja perfilat en les seus línies primordials.

Quan mossèn Pere Marc es disposa, el 9 de desembre de 1410, a dictar al notari les clàusules testamentàries ja està fet el més important. A Cotalba ha manat erigir una capella i, sobretot, ha traspassat la senyoria sobre Beniarjó a Ausias. És l’última ocasió en què podrà gratificar els qui lleialment l’han servit, repartir uns diners entre la família, inclosos els Marc barcelonins, nomenar Elionor tutora de Peirona i aclarir deutes pendents, com ara el que li reclamaven les «nebodes», filles de la seua germana Bartomeua. Per cancel·lar qualsevol deute, decideix construir-li una tomba en la capella de Sant Marc de València, on també faria traslladar les despulles del seu germà Arnau. Els marmessors donarien compliment al seu desig, com testimonia el rebut del 20 d’octubre de 1414, per un import de 212 sous, que Pere Balaguer –el pedrapiquer que havia aixecat les Torres de Serrans i aquest mateix any remata la decoració del cos superior de la torre del

Miquelet de la catedral de València–, cobra per mans del canvista Gerard Traver per haver obrat aquesta tomba, seguint la voluntat de l’espòs d’Elionor de Ripoll, ratione fabricandi unam tombam et ratione lapidum dicte tombe quam feci et operari ac posui in capella Beati Marchi sedis Valentie, iuxta ordinationem dicti testatoris, ut in suo ultimo testamento continetur, consigna per escrit el notari Andreu Julià.

El que no havia previst era que el seu nét reaccionara contra l’exclusió d’esdevenir el cap del llinatge amb la dràstica resolució d’abandonar el cognom Marc i abraçar el Vilarig matern, ara que també els oncles Bernat, Jofre i Guillem nodreixen la nòmina dels nobles més acostats al duc Alfons el Jove. En arribar la notícia a casa dels Marc, l’avi s’apressa a afegir un codicil al testament per advertir-lo que aquesta actitud no compta amb la seua aprovació: «com a mi sia estat dit que certament mossèn Pere Marc, nét meu, ha dit que, si jo era mort, que es mudaria lo cognom e es diria Vilarig, la qual cosa a mi és estat e és molt greu desplaent». Només acceptaria el canvi si el seu nét accedia a una herència –la dels Vilarig, lògicament– millor que la que li havia fet arran del seu casament amb Constança Cifre: «si ja no ho fa per alguna herència que val·la tant o més com la substitució que jo li faç de mos béns, en tal cas a mi plau que el dit nét meu lleixe lo dit cognom de Marc e prenga altre cognom». I si persistia en la renúncia als Marc tot i una herència de menor entitat, el conjunt dels béns que li havia donat passarien a Ausias o, en el seu defecte, a la branca de l’Eramprunyà. Les coercions del llinatge vencen les vel·leïtats centrífugues dels seus membres. Però no hi ha gaire temps tampoc perquè les desavinences congrien una ruptura definitiva: l’11 de setembre de 1413 ja ha mort Pere el Jove donat que Violant, la mare, figura com la seua hereva universal. Violant ja havia exercit aquesta tasca abans: el 31 de desembre de 1409, pocs mesos després del seu casament amb Constança Cifre, Pere el Jove s’havia allistat en la companyia de Guillem Ramon de Montcada amb l’objectiu de combatre a Sardenya i calia prendre totes les precaucions abans de partir, és a dir, fer el testament i nomenar la mare hereva del seus béns.

Pere Marc, però, mor abans que el seu nét. L’agonia el sorprèn a Balaguer, els dies que Ferran d’Antequera estreny el setge contra Jaume d’Urgell per posar fi definitivament a la seua revolta i a les pretensions al tron de la Corona d’Aragó. Alfons el Jove, en assabentar-se del seu estat, li envia cent florins «graciosament per socors de sa malaltia», com queden consignats en els albarans del seu dispenser. Per descomptat que mossèn Marc, a la seua edat, no s’afegeix a les tropes reials com a guerrer, com potser ho fa el seu nét, sinó que deu anar-hi com a ambaixador del duc de Gandia, en una missió molt delicada si Alfons el Jove hi tramet un home amb més de setanta-cinc anys que ja havia renunciat a la procuradoria general. El 7 de juny de 1413 es produeix el traspàs, i l’agost de l’any següent la família aconsegueix del Trastàmara l’autorització perquè les seues despulles tornen a terres valencianes.

Amb la mort de Pere Marc, precedida un any abans per la d’Alfons el Vell, desapareixen els dos protagonistes principals de la Gandia de l’últim terç del segle XIV i primeries del XV. Tota una època de sublimació cavalleresca, de guerres ferotges i de llices eròtiques, perbocades en les cobles del lleial i eficient procurador general del duc, s’extingeix ben de pressa, a pesar que perdure una mica més fins la mort d’Alfons el Jove el 1424. Quan les responsabilitats comencen a encalçar Ausias, emancipat a tan tendra edat per son pare, el petit món local de Gandia, però també el de tot el país sencer, avança per noves dreceres, lògicament imprevisibles als ulls d’aquell adolescent perspicaç. En qualsevol cas, la infantesa d’Ausias ha durat ben poc: als nou anys ja ha accedit a la societat dels adults.

Ausias Marc, «lo potrós»

No em pren així com al petit vailet

qui va cercant senyor qui festa el faça

Mai no sabrem el grau d’afecte entre un pare i un fill amb personalitats tan fortes com Pere i Ausias. Entre l’un i altre hi havia la distància de més de seixanta anys. Massa per a la confiança, l’entesa, les paraules instructives. A la incompatibilitat generacional s’afegeix l’adscripció a dues èpoques no sempre homologables. L’un era un home del Trescents, l’altre del segle en què el rostre i les entranyes del país canvien: l’elecció del català en lloc de l’occità que havia fet servir Pere Marc per a la manufactura literària és una primera distància presa per Ausias. Ara bé, al marge de l’estima o no entre ambdós, les lleis del parentiu i del llinatge són les que realment hi compten. Quantes famílies han quedat destruïdes per l’arrogància dels fills, quan s’aparten dels desigs o dels manaments paterns, reclamen herències abans d’hora, obren al seu albir, i fins i tot amb una mostra d’orgull censurable volen abandonar el cognom patern!:

Clarament és desobedient fill

qui murmuran per lo pare treball:

si l’apetit d’obediència fall

a la raó, la pau és en perill.

L’«amor», que sens dubte n’hi havia entre tots dos –«un hom és tal que ama per natura son fill», dirà Ausias en versos de senectut– esdevé obediència i subordinació en el fill, i esperança en la continuïtat de la casa en el pare. Mossèn Marc plorà la desaparició de Joan: era el primogènit, el futur absolut, la baula de la cadena que encetà Pere l’Antic. Amb ell l’entesa era plausible, li era més pròxim per edat i segurament per la forma de pensar, i en moltes oportunitats apareixen plegats en operacions econòmiques i altres assumptes civils. Això fou impossible en Ausias, en l’educació del qual ben poc hagué d’immiscir-se.

L’orfe de pare, però, no ha de passar cap ànsia. Té una mare, Elionor de Ripoll, que li administra els béns, un tutor, Joan de Cabrera, que vigila la seua instrucció, i un duc, Alfons el Jove, que ha rebut el prec de Pere Marc de protegir-lo. En tot el regne no hi ha altre lloc, llevat de poques cases senyorials de València, com la cort ducal per pujar la mainada de la cavalleria. Els plançons dels Marc, Vilarig, Cifre, Cabrera o Roís de Corella hi assimilen els gestos, una forma específica de parlar, les jerarquies, el protocol, l’etiqueta.

També hi ha temps per aprendre les danses, els jocs de daus i de naips, els escacs, la pilota, l’esgrima, l’equitació i la cacera amb ballesta o falcó. Un «deport», el de la falconeria, que aviat tocarà les fibres íntimes del jove donzell Ausias. Molts comparteixen els mateixos mestres i són armats cavallers el mateix dia en cerimònies fastuoses. Això no s’oblida mai, perquè els han fet germans d’armes. En el cercle restringit nobiliari escullen procuradors per representar-los arreu, cerquen tutors per als orfes, marmessors per als qui han perdut els progenitors. L’amistat la reforcen quan ordeixen matrimonis, com els dels Marc amb els Cifre o els Vilarig. Les bodes poden servir, a més, per restrènyer també vincles vassallàtics, o si més no és el que fa el duc Alfons el Jove amb Aldonça Marc, la filla del malaguanyat Joan Marc, que es casa, com el seu germà Pere el Jove, el primogènit, amb el consentiment del consell familiar integrat per la mare Violant, l’àvia Alamanda i els oncles Bernat, Jofre i Guillem de Vilarig. Aquesta endogàmia s’extingeix per complet en el si de la menestralia.

Entre els fills dels artesans la família natural sovint és reemplaçada per una altra, comandada per un patró amb el qual han d’aprendre l’ofici. Les relacions disten de ser idíl·liques perquè la desconfiança és més aviat el que nua l’amo i el macip. El treball és dur, les remuneracions miserables i els càstigs corporals habituals en un ambient on s’han polvoritzat els afectes. Les fugides dels joves inquiets es converteixen de vegades en l’única eixida possible. Des que els pares abandonen el fill o la filla en un altre llar, no hi ha més escola que el carrer, l’ofici, els jocs compartits amb els altres companys i companyes de colla i aventura, mentre el matrimoni siga un horitzó esborradís. Francesc Garcia, un adolescent de 15 anys, i Pere Pasqual, una mica més major que ell, tots dos escolans de l’església de Gandia, reconeixen la «gran e singular amistat e amor que era entre nosaltres, així com si fóssem germans, burlant, trufant e jugant cascun jorn e sovent abdós de trufes e jocs puerils». Però un dia de novembre de 1419, en Pere, «prenent del morter calcinós que era en la dita ecclèsia, per causa de l’obra que es fabrica de present en aquella, e tirant del dit morter calcinós ab la mà al dit Francesc, per semblant que ell feia ab mi, per desastre li haja donat la cara, de què sortí del dit morter calcinós en l’ull dret d’aquell, lo qual ull lo dit Francesc Garcia haja perdut per causa de la fortor del dit morter calcinós». A pesar del clam al justícia, ambdues famílies signen la pau en poder del notari Joan de Llorca, atès que el cas «s’és tengut desgraciadament e ocasionada mitjançant trufes, burles e jocs de mans dels sobredits e no de grat ni de certa esciència, ni menys per oi, malvolença, rancor, desamistat ni mala voluntat». Els «jocs puerils», doncs, s’allarguen fins ben entrada l’adolescència, però és la tragèdia la que ha rescatat per a la història els menors d’edat.

En altres jocs s’exercita Ausias, sens dubte assabentat de la desgràcia de Francesc, perquè a Gandia tothom es coneix i el dic de la condició de cadascú contínuament és desbordat per una malla social promíscua. Entre les amigues de Peirona hi ha, també, jovenetes senzilles de la vila sense la marca de la riquesa i el renom local. L’educació selectiva, una mentalitat cavalleresca i les àrees de sociabilitat fonamentalment nobiliàries no barren les portes, en efecte, a contactes fecunds i assidus amb el carrer. Ni l’infant ni l’adolescent Ausias són presoners de l’alberg pairal o del palau del duc. Com a futur senyor ha de saber com es parla a un llaurador o a un teixidor, quines són les olors i vociferacions usuals, com es viuen les festes del Corpus, la de Carnestoltes o les follies del Rei Pàixero, quins són els costums dels moros i dels conversos jueus, que fins 1391 tenien oberta una sinagoga ben a prop de casa seua. Al carrer s’aprèn tant com als llibres, i per això els seus veïns, des que deixa el bressol i es val per si mateix, l’han «vist criar en la vila de Gandia de fort poca edat ençà». Els temps gòtics exsuden barreges de classe, interferències culturals, molts llenguatges de signes i símbols compartits.

En la instrucció de les armes, però, sí que funciona la barrera de l’estatut nobiliari. És amb els donzells que pul·lulen entorn del palau que aprèn el maneig de l’espasa i altres artefactes ofensius i defensius, les escaramusses, el vocabulari de la batalla, sovint tan a prop del de l’amor. La carrera militar dels fills dels cavallers comença molt prompte. N’hi ha que als 14 anys, potser abans i tot, ja acompanyen els seus pares i germans més grans i als 17 ja són capaços de dirigir petites comitives armades. Francesc Gilabert de Centelles als 12 anys figura junt amb son pare Bernat, el comte d’Oliva, en l’armada de 1420, en la mateixa que s’embarca Ausias, i en la primera incursió napolitana. La fascinació per la guerra, doncs, les actituds violentes i provocatives, un orgull de casta, els impregna a poc a poc. És ara sobretot quan Ausias es familiaritza amb un llenguatge bèl·lic, que es convertirà en una presència constant en la seua obra:

Mal consellat, mon cos volc prendre llança

e, ple de paor a ses armes volc noure,

mas pres consell que les tornàs al foure:

prenint escut, armes d’ofendre llança.

A la cort local dels ducs, els joves de la noblesa es fan «homes», i això implica la iniciació sexual, que no efectuen amb la mediació impúdica del bordell, com els menestrals, sinó acudint als favors del nodrit servei domèstic. De pas proven els ardits de la seducció que els inocula la literatura i els manuals de cavalleria imprescindibles per a tota bona formació. En aquests ambients dominats pels joves en què tant es valora la força, fent gairebé de la virilitat un culte, no fóra estrany secretes pràctiques eròtiques entre homes. Quan transcendeixen rumors d’aquesta mena, entre els assenyalats no hi falten membres de la noblesa. Si el «pecat contra natura» irritarà el poeta madur és pels casos que han arribat als tribunals i fins han merescut l’apunt memorialístic, com al Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim. Ausias sabia el pa que s’hi donava:

¿què farà aquell cavaller sodomita

havent pres grau d’excel·lent viril home

i aquell jaqueix, volent costum de fembra?

D’alguns sabem aquest pecat horrible:

no veig senyal, que honor los sia tolta.

...

Jo guard lo cel e no veig venir flames

per acabar la sodomita secta.

Aquest coneixement de la vida real s’imposa en un donzell que, en trobar-se al front del llinatge, prompte ha de prendre iniciatives i es carrega de responsabilitats. I així la veu absent fins ara comença a ser perceptible. El 9 de gener de 1415, ocupa un escó com a representant del braç nobiliari en les Corts convocades per Ferran I a València. Des d’agost, si més no, el duc el té en la nòmina dels qui reben «acostaments» seus, mil sous anuals, i el favor indispensable de tot bon senyor. A canvi, el jove Ausias té l’obligació de servir-lo com a domèstic, al palau o en les seus viatges a la capital del regne. El paral·lelisme amb els «patges» de la casa reial és absolut. Com ells, el temps d’estada depèn de l’edat en què entra a servir, tot i que sol fluctuar entre els dos i quatre anys: Ausias n’està quatre. En aquest període el «petit vailet», que somia «canviar son estat en major», acompanya regularment la cort, ara i adés entre Gandia i València, percep les retribucions convingudes, a part regals extraordinaris i estrenes, i conviu amb joves d’aspiracions semblants, sota la vigilància laxa dels tutors, tots els quals dilaten encara més la distància sentimental que els allunya dels seus progenitors.

En un dels albarans a favor d’Ausias, del 15 de novembre de 1417, el dispenser del duc li fa a mans 300 sous per haver «servit la cort ab dues bèsties, estant en València del sisèn dia del mes de setembre proppassat tro al sisèn dia del mes de noembre aprés següent», durant, doncs, seixanta dies. Però el que crida l’atenció és el sobrenom que li dóna a Ausias: «lo potrós». Enigmàtic apel·latiu, perquè la primera accepció del terme és «herniat».

¿Un cavaller amb aquest problema podia muntar cavalls, anar de cacera, ensinistrar falcons, posar-se a sobre una armadura de vint o trenta quilos, marxar a la guerra? Hi podia, sens dubte, però amb limitacions. Tanmateix, el rei vol al seu costat la colla dels millors, i es fa difícil imaginar un cavaller disminuït allistant-se en les tropes que han de salpar cap a Itàlia, com també que siga nomenat falconer reial un home amb defectes físics, com farà el Magnànim amb Ausias nou anys més tard. Potrós també vol dir desficiós, frisós, capriciós, addicte de les basques intermitents. Fa la impressió que el dispenser retrata amb una sola paraula aquest adolescent, fill de pare vell, insatisfet i consentit per una mare a qui comença a esmunyir-se-li, perquè passa molt de temps a València sense cap ferri control i perquè no tarda a instal·lar-se pel seu compte, als 17 o 18 anys, en una casa pròpia, potser la que compra sa mare el 1416 just al costant de l’alberg pairal.

Amb tot, l’Ausias que excel·leix no és el guerrer. És l’escriptor el que ara ens commou i que ens suscita la pregunta de com és possible que una Gandia de dos mil habitants i escasses biblioteques va poder donar un poeta de magnituds universals. A part la singularitat del geni, Ausias necessàriament hagué de consagrar més hores a l’estudi i a la lectura que a les pràctiques militars. La seua producció delata el sòlid aprenentatge de gramàtica, lògica, retòrica, música, astronomia, filosofia, teologia i uns bons coneixements de medicina que més tard li serviran per a doloroses figuracions de l’amor. Les cròniques que exalten les virtuts dels avantpassats exerceixen també una funció didàctica primordial. En la lectura històrica, potser més que en la literatura, els joves hi troben models atractius de conducta. El donzell dels Marc compta, a més, amb una tradició familiar i uns dipòsits de llibres ben aprofitats. Un pare i dos oncles poetes, Jaume i Arnau, legitimen les afeccions literàries que més tard o més d’hora han de cristal·litzar sobre el paper.

Cada vegada dedica més hores a la lectura, a l’absorció de trobadors i escolàstics, a la consulta dels manuscrits del seu pare. Algun dia deu haver fet un exercici amb versos, seguint les traces apreses, i li prova. En trobar-hi un plaer inesperat, aquest potrós se n’adona de les pròpies aptituds i que paga la pena d’assajar el que ja és un hàbit en la pròpia família. Escriure seria al capdavall una inèrcia més heretada. Ara bé, hi ha un moment de ruptura essencial amb la tradició domèstica i general precedents. La primera és la llengua, la segona la funció del poema, o el que és el mateix, el destinatari dels seus «dictats». Marc decidirà adreçarse a un públic de límits imprecisos mitjançant un procediment poètic que ha deixat de ser per fi joc, ficció o «faula» exclusivament, per esdevenir un catàleg d’experiències viscudes, que cal traslladar al paper per tal de donar exemple i consell sobre l’amor i els desenganys. La consciència d’escriptor és formidable, i això implicarà la disciplina pràcticament diària de treball i, a mesura que l’obra anirà dilatant-se, la necessitat de dotar-la de coherència, fins que ja en la vellesa farà recompte i balanç dels seus «reports».

3

Veles e vents

Jo he servit el rei de la Corona d’Aragó

Vengut és temps que serà conegut

l’hom qui son cor haurà fort o covard

Els avantpassats li han marcat el camí, ara a l’Ausias no li cal més que tornar-lo a fressar. L’avi, l’oncle, el pare es cofaren el bacinet –«fort bell e ben dreçat, ab son capmall», que diria Pere Marc–, cobriren el seu pit amb la cota de malla, prengueren el cavall, la llança i l’espasa i s’afegiren a les companyies de nobles que constituïen la medul·la de l’exèrcit reial de l’oriflama. Més que res la guerra és un assumpte de la cavalleria, d’aquells homes que des de la infància han sotmès el cos a dures proves físiques, han après el maneig de les armes, els paranys del combat, la defensa i l’atac, una estratègia.

És veritat que cada vegada més el rei recluta les tropes per mitjà de «contractes d’acorriment», d’un sou mensual, allistades en les «taules d’acordament» que s’han parat en les places cèntriques de Barcelona i València, i que l’obligació feudo-vassallàtica de prestar serveis militars ja és gairebé matèria de record. No obstant els diners pel mig, la milícia continua honorant els qui la practiquen, quan les guerres són «justes e necessàries». I els primers que s’aferren a aquest principi són els integrants del col·lectiu heterogeni de l’estament militar. Però els grans barons es mostren reticents a afegir-se a les tropes reials. La més alta aristocràcia prefereix dirigir la casa i el llinatge, intervenir en la vida política dels regnes a través de les corts i els parlaments i, en tot cas, enviar joves fradisterns i de les branques laterals. Els majors contingents, doncs, els subministren els estrats inferiors de la noblesa, donzells i cavallers, perquè és l’ocasió propícia per a procurar-se el favor del monarca i obtenir futures compensacions, més enllà de la retribució insignificant que no els serveix ni per cobrir les despeses d’equipament. Són ells, els membres de la petita noblesa, probablement els més mal parats de les dificultats agràries i l’esfondrament de les rendes senyorials, sobretot a les terres del nord de l’Ebre, en uns temps en què, a més, la corona demana esforços fiscals suplementaris per a la defensa de les fronteres continentals i assegurar el liderat en la Mediterrània occidental. De la guerra confien tornar amb suficient prestigi i botí per redreçar les malmeses economies domèstiques.

Quan la nova dinastia dels Trastàmara passa a governar els destins de la Corona d’Aragó el nucli essencial de l’exèrcit continua integrat pels cavallers. De fet, assistim per tot Europa a una revifalla de la cavalleria pesant, millor equipada que en èpoques passades, gràcies sobretot a l’arnès blanc, una armadura de ferro blindada de plaques ajuntades amb corretgers que faciliten els moviments, reparteixen equitativament el pes i resguarden el cos de cap a peus dels colps de l’enemic. Les proteccions més segures, junt amb els cavalls i les noves armes, permeten a la cavalleria adaptarse a les diferents circumstàncies bèl·liques, de la batalla a camp obert al setge, de la defensa d’una plaça a l’assalt a una fortalesa i de la cavalcada al combat personal, accions que esperen a Ausias Marc, ansiós d’anar a la guerra amb Alfons el Magnànim.

Els joves són inquiets, els bull la sang, es deleixen per veure i conèixer món. A frec d’un viatge, d’una «empresa», els homes que cenyeixen l’espasa han de completar la llarga formació. Els relats literaris, com també els gloriosos fets de la nació catalana i del casal d’Aragó, els exalten la imaginació, el desig de guanyar fama en el combat. Eixir de casa, aquesta és la qüestió. N’hi ha que se’n van a servir llinatges poderosos, però res comparable com servir el mateix monarca. ¿Què és el que farà Tirant, sinó auxiliar l’emperador de Constantinoble, com tants joves que, seguint la crida del Magnànim, conqueriran honor i glòria en fets d’armes per terres italianes?

Ausias ha vist de prop, en les sessions de les corts de 1418, el rei Alfons, tres anys major que ell a tot estirar. Tots dos pertanyen a la mateixa generació i deuen compartir semblants referents culturals i les energies de la joventut, per bé que l’educació, els orígens i la llengua castellana del Magnànim inexorablement han de crear distàncies que només el temps podria escurçar. Hi ha, doncs, la complicitat de l’edat, la fascinació per les virtuts cavalleresques que el rei mateix havia exaltat arran de la convocatòria a València l’any anterior d’unes justes, on participen els més conspicus llinatges nobiliaris per tal de preparar-los per a imminents i gloriosos combats, atès que, proclama el mateix Alfons, «tan com ociositat és madrastra e enemiga de tota virtut, e principalment de l’art de cavalleria, tant més deuen los reis e prínceps del món ab diligència fer exercitar llurs cavallers e gentils hòmens. E com guerres justes e necessàries los fallen, deuen acabar actes cavallarívols acostumats e pertinents en temps de pau, a fi que en temps de guerra e de necessitat sien pus hàbils e disposts a servir-se de les armes». Segurament allà hi havia la pupil·la nerviosa de l’espectador Ausias Marc.

No sense esforços i una paciència exasperant, el Magnànim obté dels estaments de tot el país diners, molts diners, per a una campanya militar ben costosa, l’objectiu de la qual passa per consolidar el domini a Sicília, Sardenya i Còrsega, aquesta última sota el control dels genovesos, enemics seculars de la Corona d’Aragó.

Mentre a les drassanes es construeixen naus i es fan els complicats preparatius per a l’expedició, l’abril i el maig de 1419 es trameten cartes dels Pirineus al Segura amb la promesa d’honor de grans beneficis als nobles que s’incorporen a l’exèrcit: «Com nós, Déu volent, en aquesta primavera entenam visitar lo nostre regne de Sicília, acompanyats degudament de gent notable, segons se pertany a nostra dignitat reial, vos pregam afectuosament que us aparellets ab vostra gent ordinària, cavalls e armes per al primer avís e missatge que hajats de nós per anar ab nós en lo dit viatge. Certificant-vos que nós haurem degut esguard a vostres servirs ab effusió de gràcies e favors. E decontinent hajam sobre açò vostra bona resposta». La convocatòria desvetla poc entusiasme, però un dels convençuts és el donzell de Gandia, el jove senyor de Beniarjó.

Ha estat una decisió a penes meditada, perquè una reflexió detinguda hauria aconsellat d’abstenir-se’n. Ell és l’hereu dels Marc i la seua mort provocaria el desastre familiar, a part el dolor d’Elionor de Ripoll ja sense més companyia que la de la Peirona. A Ausias tampoc no l’encalcen les urgències monetàries, amb les rendes de Beniarjó, Pardines i Vernissa i els títols d’uns censals que cada any li asseguren la percepció d’interessos regulars. Ben mirat, ell no s’hi enrola per cap sou sinó que acudeix en ajuda del rei «a sa despesa», pagant de la seua bossa l’equipament, una inversió considerable que ben bé deu superar els 5.000 mil sous entre l’arnès, el cavall i les armes, és a dir, la meitat poc més o menys de les rendes ordinàries de Beniarjó abans de la introducció de la canyamel i la construcció del trapig, a banda imprevistos i complements inevitables. Si també l’hi acompanya un escuder, ben probable per a un xicot tan jove i sense gens d’experiència en afers bèl·lics, el dispendi és enorme i explica l’apatia de les cases nobiliàries, afligides per angoixes pressupostàries.

Potser Ausias és un dels cavallers amb més raons per renunciar a incorporar-se a l’armada. Mort Pere el Jove, no queda altre baró dels Marc que ell. El futur del senyoriu i de la seua germana Peirona és a la seues mans. Per comptes de posar en perill la pròpia vida i la posteritat del llinatge ja havia arribat l’hora, amb 19 anys, de preparar una bona boda amb la qual assegurar la descendència. Ausias desestima tota cautela i la conveniència del cognom que du. Les seues decisions són pròpies, rabiosament individuals i ja revelen una acusada consciència de si mateix, gens predisposada al gregarisme o a les coercions que li vénen de fora, que el col·loca ara i adés en una situació de ruptura amb el que havien estat les fèrries pautes de conducta induïdes per les lleis del parentesc. «Cor d’acer» vol provar-se, demostrar a ulls de tothom que és un digne hereu de la família i no un brot d’última hora afavorit per la roda de la fortuna. La conducta del donzell la deuen inspirar les narracions i els exemples, no necessàriament literaris, del codi cavalleresc que li omplen el cap. Amb conseqüències a voltes dramàtiques, com el precedent de Joan Marc –i possiblement el del seu fill, Pere Marc el Jove–, la cavalleria a començaments del Quatrecents encara nodreix els principis de la cultura aristocràtica i en fa, de la guerra, un ideal fascinant.

En la seua decisió pot detectar-se, també, una dimensió «política». Els Marc, vassalls dels dos ducs de Gandia, no foren urgellistes. Pere Marc anà al setge de Balaguer i el seu nebot Arnau s’allistà en la companyia, pagada pel Parlament valencià, de trescents homes capitanejada per Alfons el Jove. Sembla que Pere Marc el Jove, el fill de Joan, tingué una topada amb gent del comte d’Urgell el 5 d’agost de 1413. La candidatura d’Alfons el Vell a succeir Martí l’Humà degué encendre la rivalitat amb Jaume d’Urgell, i involucrà tots els homes adscrits a la seua casa. Els dos noms amb més drets a la corona, en lloc de fer una causa comuna es barallaren entre ells i el duc de Gandia acabà donant el seu suport al pretendent castellà, el cavall guanyador a fi de comptes. Cinc anys més tard, quan Ausias decideix empunyar les armes, les seqüeles del compromís de Casp encara no s’havien esvaït al regne, en particular la dura repressió contra els perdedors. L’entusiasme d’un disconforme amb l’entronització dels Trastàmara hauria estat menor o nul. Alfons el Jove veu amb bons ulls que un home dels seus estrenye encara més els lligams amb el rei, mentre que Ausias, d’aquesta manera, declara sense ambages la seua fidelitat a la nova dinastia. Si bé li costarà una suma de diners gens menyspreable finançar-se la campanya, està persuadit dels guanys resultants. És una inversió d’alt risc i a mitjà termini, però res com l’agraïment reial.

Almenys té la precaució, com el seu germanastre, de cridar el 24 de juliol de 1419 el notari Guillem Ferrer per redactar unes últimes voluntats, abans de partir cap a un viatge de tornada incerta, ja que «algú en carn posat a la mort corporal escapar no pot, com aquella, segons sa natura en res no fall, ne perdona a gran ne a poc, vell ne a jove, a ric ne a pobre». Són paraules que contenen, en essència, reflexions sotmeses més tard a les regles del decasíl·lab.

Es tracta d’un testament de circumstàncies, breu i concís, del jove donzell encara no armat cavaller, sense més lligams que els materns, raó per la qual declina tota responsabilitat en Elionor de Ripoll com a marmessora i hereva universal per posar-se al front dels béns patrimonials, en el supòsit d’una caiguda en combat. Com a segon marmessor elegeix el donzell Joan Mompalau, el qual també deu haver crescut als carrers de Gandia, i ara el deute d’amistat porta Ausias a demanar-li tasques que poden comportar molts treballs i hores perdudes, com ara la possibilitat prevista de fer traslladar el seu cos fins al lloc definitiu de la sepultura, acompanyada de l’aniversari i cap d’any, la «caritat e almoines que els plaurà e ben vist los serà a llur càrrec e bona coneguda». Sens dubte, Ausias té en compte els precedents del seu pare i del seu germanastre. La vida de Marc i Mompalau mantenen similituds: allargaran la solteria i posaran la mirada pels mateixos anys en sengles donzelles de Gandia, Isabel i Damiata, filles de Francesc Martorell; en una cas s’acaba en matrimoni, en l’altre en les ires i lletres de batalla dels seus germans Galceran i Joanot per presumptes promeses de matrimoni no consumades. De moment, però, són altres batalles, molt més perilloses, les que reclamen l’«home» dels Marc.

El Magnànim ha fixat la partida per al 25 de setembre d’aquell any de 1419. Una data massa optimista per a la complexa organització de l’exèrcit, amb les dificultats inherents que impliquen les operacions marítimes de guerra de gran envergadura. Ben prompte es liquiden els subsidis votats per les corts i, de nou, cal tornar a negociar durament amb els braços nobiliari, eclesiàstic i ciutadà subvencions a canvi de greuges pendents, és a dir, demandes polítiques que reafirmen l’autonomia dels tres estaments. El donzell Ausias Marc, més altres vint-i-nou expedicionaris, reben una missiva del rei, que s’ha traslladat a Tortosa per enllestir els últims detalls de l’armada: «La fervent afecció que havem haüda e havem a la prossecució del nostre benaventurat passatge, e lo temps acceptable que s’acosta congruent a l’expedició d’aquell, nos han incitats de mudar-nos en la ciutat de Tortosa, que és lloc hàbil e dispost a metre en deguda execució nostre propòsit. Per què, notificant-vos les dites coses, vos pregam molt afectuosament que, vistes les presents, així com liberalment nos havets profert mostrant per obra la intenció e afecció que havets a nostre servei, vos metats a punt e siats ab nós en la dita ciutat lo XV dia de febrer primervinent aparellat per recollir-vos ab vostres gents, en manera que per causa vostra dilació o tarda no s’enseguesca». Després d’un llarg hivern i enutjós estira i arronsa amb les corts, a primeries de maig de 1420 l’estol, comandat per la galera reial, salpa per fi del port d’Els Alfacs.

Res tan formatiu com els viatges de joventut. A Mallorca, entre el 19 de maig i el 9 de juny, el xicot de Gandia aprofita les hores mortes per passejar les terres del beat Ramon Llull, de qui deu haver llegit almenys la Doctrina pueril i el Llibre de consells e doctrines, ja que eren llibres que integraven la biblioteca del seu pare.

D’una manera o altra les afinitats l’han de fer coincidir amb una nòmina rutilant de cavallers que comparteixen les inclinacions per la ploma, com són Jordi de Sant Jordi, Andreu Febrer, Lluís de Vilarasa, els poetes castellans Juan de Valtierra i Pedro de Santa Fe, i també amb el canonge de la seu de Lleida Alfons de Borja, decantat més bé cap als estudis jurídics i diplomàtics i amb tal entusiasme que, sota la protecció del Magnànim, anirà escalant d’un en un els graons de l’Església fins prendre possessió de la càtedra de Sant Pere amb el nom de Calixt III.

Sardenya es ret a les forces del Magnànim sense a penes resistència. Les estones de lleure, mentre es fan els preparatius de la campanya corsa, bé que les pot aprofitar Ausias per donar solta a una de les seues passions: fer volar falcons de l’illa, reputats com els millors del món. Però ara les operacions no seran cap passeig militar i es trobaran amb més resistències de les esperades. Els nadius compten amb el suport logístic, material i armat dels genovesos, perquè els ports de Còrcega són vitals per a la xarxa comercial que han bastit arreu de la Mediterrània occidental. Per als poetes ha arribat l’hora decisiva de posar en pràctica l’aprenentatge de les armes. El 14 de setembre, posen setge a Calvi i com que en quinze dies no hi arriba cap socors previst, la ciutat capitula. De seguida les naus del Magnànim bloquegen l’entrada del port de Bonifazio, amb un setge tan estret que el rei està segur que aviat seguirà la mateixa sort que Calvi. Les bombardes destrueixen part de les muralles, però Bonifazio, situat al capdamunt d’un espadat, aguanta l’envestida fins al punt que s’esgoten les reserves de pólvora i projectils dels atacants. El setge es referma amb més naus i soldats, confiant que la fam doblegarà la resistència dels corsos. Finalment no hi ha altre remei que pactar, com a Calvi, i els defensors es comprometen lliurar la plaça l’1 de gener de 1421 si abans no arriba l’ajuda de la república de Gènova. Alfons ho dóna per fet i ja pensa només en Nàpols, d’on ha rebut l’oferta de la reina Joana d’afillar-lo i nomenar-lo hereu.

El dia de Nadal, però, despunten per l’horitzó set naus amb tres mil homes i queviures per salvar a la desesperada l’últim bastió que els queda als genovesos a l’illa. Durant uns dies juguen al gat i a la rata, sense acostar-se a tir del dispositiu muntat per l’armada del Magnànim. A l’alba del dia 29, amb un fort vent a favor, les naus genoveses ataquen frontalment la barrera i aconsegueixen trencar-la davant l’eufòria dels habitants de Bonifazio. Cinc dies després, amb una estratagema astuta –llançar contra la barrera una nau carregada de materials combustibles i incendiar-la–, escapen sense a penes patir cap pèrdua. Gènova, fent servir més l’enginy que la força, ha infligit una derrota humiliant, que Melcior Miralles, el capellà d’Alfons el Magnànim, en el seu Dietari tracta d’emmascarar quan, a propòsit del «molt gran combat», escriu: «Emperò, Déu ajudant als nostres, les naus dels genoveses hagueren bé plaer de poder-se’n tonar, ben mal pagat de sa venguda ab tota sa supèrbia. Se n’anaren plorant per la molta gent nafrada e morta».