L´Or del Rei

—Ho va fer —va dir en Joan—. Però no amb un baró, sinó amb un comerciant de teixits.

Els dos homes continuaven mirant-se’l com si li volguessin fer una radiografia amb els ulls.

—Així que vostè és l’hereu de la casa... i de tot el que hi ha dins —va dir l’alcalde.

—Sí, això sembla.

—Benvingut al poble —es va afanyar a dir mossèn Saladrigues amb un somriure beatífic—. Es quedarà per la festa del centenari? Aquest cap de setmana celebrem els quatre-cents anys del poble, sap?

—Sí, ja m’ho han explicat. Sí que hi seré. De fet, no sé encara quant de temps m’hi quedaré, al poble.

—Benvingut —va repetir el rector.

Tot seguit, els dos homes es van girar i van començar a recórrer el camí de baixada. Quan portaven només unes poques passes, en Joan els va cridar.

—Perdonin! Saben per què s’ha suïcidat en Carles Ossó?

Els dos homes eren, precisament, al costat de l’arbre on havien trobat penjada la persona que cuidava la mansió. L’Eduard Pucurella, l’alcalde, mirava en Joan com si no hagués entès la pregunta. Al cap d’una estona va continuar la marxa sense haver dit res. Mossèn Saladrigues, jugant nerviosament amb els dits de les mans, es va encongir d’espatlles per tota resposta i va haver de córrer per atrapar el seu company. En Joan va observar com les dues figures s’empetitien a mesura que s’allunyaven. Quan l’alcalde i el rector van desaparèixer de la seva vista, va aixecar el cap per observar un altre cop els cims blavosos. Una brisa lleugera va baixar de les muntanyes i va fer ballar les branques del roure, que s’aixecava majestuós i solitari enmig del camí, amb l’ample tronc elevant-se recte cap al cel i obrint les branques gruixudes com colls de dinosaures cobertes amb una esplendor de fulles verdes. De la plaça arribava el soroll dels obrers afanyant-se en la construcció de l’estructura metàl·lica per a la celebració del centenari.

Va entrar a la mansió amb la intenció de continuar amb la novel·la i va seure a la poltrona de la sala d’estar. Es va col·locar l’ordinador sobre els genolls i va clicar sobre el processador de textos. Llavors va obrir la llibreta i va consultar algunes de les anotacions. Va estar observant una estona el parpelleig del cursor sobre la plana en blanc, amb els dits suspesos sobre el teclat. Llavors va tornar a mirar pels finestrals, el cel blau, travessat per núvols blancs esfilagarsats com tires de cotó. Un petit ocell amb les ales negres i grogues es va posar a l’ampit dels finestrals i va picotejar un parell de cops. Llavors en Joan va tenir un rampell de sinceritat: va reconèixer que no tenia esma per posar-se a treballar. Potser sortir a fer un volt pels entorns del poble li aclariria el cap i li permetria ocupar els pensaments amb noves idees. Així que va tornar a deixar l’ordinador sobre la tauleta, va sortir de la sala, va baixar les escales de fals marbre i va sortir a l’exterior.

El sol començava a escalfar amb força aquell matí de primavera. Va baixar amb lentitud el camí cap al poble, tot passant pel costat del roure. El va observar mentre caminava i va calcular que farien falta tres persones per abraçar totalment el tronc. A la plaça va estar observant uns moments l’anar i venir dels obrers i després va continuar caminant en direcció a l’església, vorejant la plaça central on havia vist pasturar les ovelles. Des de fora, el temple tenia el mateix aspecte decrèpit que la seva mansió. La façana era sòbria, sense cap element decoratiu. Tenia només un rellotge de sol desgastat en un costat del campanar. La porta no es va obrir quan la va empènyer amb la intenció de visitar l’interior. Un polsim de terra vermella es va desprendre de la pedra on havia posat la mà. A prop d’ell, un gos marró i escanyolit olorava amb delit una de les cantonades de l’església. Després es va col·locar de costat, va aixecar una de les potes del darrere i s’hi va pixar. L’animal va marxar amb la satisfacció de la feina feta per un sender situat al costat del temple senyalitzat amb un cartell de fusta on es podia llegir “Pas del carlí” escrit amb pintura blanca de forma maldestra. En Joan es va internar per aquest camí, caminant a poc a poc, amb les mans a les butxaques i el so, a la llunyania, de les feines que es feien a la plaça. Al cap d’uns instants, l’única cosa que sentia eren les seves passes sobre la sorra i les pedres del sender. Va estirar la mà per agafar una planta de tija verda i recta i la va arrencar. Se la va posar a la boca, va tancar els ulls i va respirar profundament.

Va caminar per un corriol estret flanquejat per un exèrcit de pins negres que creixien amb les branques recargolades i cada cop més abocades sobre el sender, creant ombres fosques però també amples espais de llum on creixien catifes de roselles. Per sobre dels arbres destacava la muntanya més elevada de la serralada, alta fins a esqueixar els núvols, per on en Joan va imaginar que discorrien rierols de neu fosa que anaven a parar a embassaments naturals soterranis. No va poder evitar pensar un altre cop en en Gerard i la Helga; com els hauria agradat veure aquells cims gegants, similars a monstres petris de tons grisos i marrons!

Una lleugera brisa semblava que seguia la direcció contrària a la seva. Bufava amb força a estones, especialment en els trams més rectes. Feia moure amb fúria les branques dels pins i els matolls a peu de les muntanyes. Quan una ràfega d’aire l’atrapava de cara, en Joan tancava els ulls i es deixava abraçar per aquell alè de vida. Per un moment, el record dels seus familiars es va dissipar, i va creure que el món tenia un sentit. Va ser un pensament fugaç que va durar el que li va costar a una serp negra travessar el caminoi i amagar-se en uns arbustos. La va observar arrossegant-se amb pressa per terra, com si perseguís una presa fugissera, fins a desaparèixer entre la verdor. De sobte, aquell matoll d’herbes es va sacsejar. Era com si les plantes es remoguessin nervioses. En Joan va pensar que es devia tractar d’un conill o un esquirol espantat per la presència de la serp. S’hi va acostar amb cautela i, quan era molt a prop, va veure una cosa que li va eriçar els pèls del clatell: sota unes fulles verdes s’entreveia un peu descalç i brut. En Joan es va quedar quiet uns moments, sospesant què fer. Finalment va acostar-s’hi encara més. Però quan era a punt de tocar aquell peu, un petit cos va sortir de les herbes com una exhalació fent caure de cul en Joan de l’ensurt.

La persona oculta entre els matolls es va aturar al mig del sender, uns metres allunyada d’en Joan, astorat davant el que veia. Aquell peu brut formava part d’un cos petit, el d’una nena. La criatura tenia el cap petit i rodó, de cabells negres, embrollats i llargs fins a tapar-li els ulls. No va poder apreciar res més, cap més detall, perquè la criatura va arrencar a córrer pel mig del sender amb una agilitat d’animal salvatge i va desaparèixer de la seva vista. En Joan es va aixecar de terra i la va perseguir. Però no va haver de córrer gaire per trobar-la: la nena s’havia aturat en un tombant del camí. El mirava serena, però mig amagada rere un arbre. Semblava que l’esperava. Semblava que mostrava fins i tot un gest d’impaciència. En els breus segons en què tots dos es van mirar, en Joan en va tenir prou per advertir que aquella nena devia tenir uns dotze anys, la mateixa edat que en Gerard quan havia mort. A més, el color dels seus cabells era també molt similar. Però no la seva constitució. Aquella noia que tenia al davant i que havia tornat a iniciar la fugida era molt més escanyolida que el seu fill. I portava una samarreta i uns pantalons de tons marronosos, peces brutes i esquinçades. En Joan, aquest cop, la va seguir sense perdre-la de vista.

La nena semblava que no es cansava mai. Tot i anar descalça, era aparentment immune a les pedres d’arestes afilades i a les plantes de tiges amb punxes. En canvi, en Joan cada cop estava més fatigat. Va arribar un moment en què no va poder més i es va aturar. Va repenjar l’esquena sobre un arbre de tronc gruixut i va deixar que els pulmons absorbissin l’aire amb dificultat. Va mirar en direcció on hauria de ser la criatura per comprovar si l’esperava, però no la va veure. Més enllà, però, el bosc semblava que deixava pas bruscament a un espai obert i cobert d’herba i sorra. Una brillantor platejada reflectia la llum del sol en mil espurnes fluctuants. A mesura que els panteixos disminuïen, en Joan va sentir la remor sorda d’un riu.

Es va separar del tronc de l’arbre i va caminar cap al soroll somort, encara panteixant. Es va tornar a repenjar, aquest cop, en el darrer arbre del bosc per observar l’ampla llengua d’aigua que serpentejava calmada entre dues riberes esquitxades de roques enormes. Al mig del riu, la nena l’observava amb l’aigua llepant-li els genolls. Estava immòbil, com una pedra més del paisatge. Tenia el braç dret estirat assenyalant cap a alguna cosa llunyana. Quan en Joan va mirar cap al punt on apuntava aquell dit esquelètic només va veure una paret de roca coberta de matolls. En Joan va arreplegar les darreres forces que li quedaven per acostar-se a aquella criatura, que va continuar quieta encara amb el braç apuntant cap a un lloc indefinit. Semblava que almenys es podria acostar fins a la riba del riu. Però quan li faltaven pocs metres, la nena es va girar i va tornar a córrer aixecant gotes d’aigua i provocant petits remolins que desapareixien només mirar-los. En Joan volia cridar-li, avisar-la que no pretenia fer-li mal, però ja no podia fer més esforços. El bosc de l’altra riba del riu la va engolir. El seu cos prim va desaparèixer entre l’espessor.

En Joan va asseure’s en una de les roques que vorejaven el riu. Seguia mirant cap al punt on havia perdut de vista la nena quan una ombra es va moure darrere seu. Es va tombar amb l’esperança de tornar a veure el cos escanyolit i jove que havia estat perseguint, tot i que sabia que era impossible (com hauria creuat el riu sense veure-la i amb tanta rapidesa?). Però el que va trobar encara el va sobtar més. Davant d’ell, aparegut com un espectre, hi havia el cos encorbat d’una dona gran. En mirar-li la cara, de seguida la va reconèixer. El rostre recorregut per innumerables arrugues tenia com a centre una protuberància nassal. Era la dona que se l’havia quedat mirant quan va haver d’aturar-se amb el cotxe enmig de la plaça del poble, només unes hores abans. Ara, la dona el tornava a fitar en silenci amb uns ulls d’aigua tèrbola. Era d’estatura baixa i vestia completament de negre, amb una roba que semblava que havia estat de moda un segle enrere. Els seus cabells eren blancs i abundants, despentinats i rebels. A en Joan li va recordar la protagonista d’una foto vuitcentista. De sobte, la dona va aixecar un braç i va apuntar en Joan amb un dit índex prim embolcallat amb una pell tan fina que deixava endevinar la forma dels ossos. Amb veu trencada, la dona li va dir molt lentament:

—La mort l’envolta.

En Joan, encara assegut sobre la roca, se la mirava atònit. La dona va continuar:

—La seva presència dona esperança als que ja no hi són.

En Joan es va aixecar i es va aproximar a la vella. De prop era molt més lletja del que havia apreciat. Realment semblava que no tenia nas ni gairebé ulls. Va haver d’acotar molt el cap per mirar-la, mentre que la dona va haver d’aixecar el rostre al sol.

—Què vol dir? —va preguntar finalment.

—La mort —va repetir la vella—. L’envolta. És a un pas de vostè. La seva presència aquí altera els difunts, els anima. Saben que vostè és la seva darrera esperança per evitar la profanació.

La dona va quedar en silenci. Semblava que els ulls li brillaven com les aigües d’un pou. De sobte, en Joan va apreciar un canvi en aquella brillantor. Els ulls de la vella parlaven, semblava que pronunciaven paraules de compassió.

—Necessita alliberar els morts de la mansió perquè es pugui desfer del seu dolor.

—Què en sap vostè, del meu dolor? —va preguntar indignat.

—La nena —va continuar la vella assenyalant a l’altra banda del riu—. Ella té la clau.

En Joan va mirar cap a la direcció on apuntava la dona. Sota un arbre de l’altra riba, el cos gairebé esquelètic de la nena el tornava a observar. En Joan, estupefacte, va fer visera amb les mans per observar-la millor, tot evitant el destorb dels rajos del sol. Va ser només un moment, perquè la nena va tornar a amagar-se en la frondositat del bosc.

—Què vol dir que la nena…

La pregunta va quedar inacabada. La remor de l’aigua circulant pel riu se la va empassar mentre en Joan buscava amb la mirada la vella. No n’hi havia ni rastre. Res no podia donar testimoni que havia estat parlant, en aquell punt del riu, amb una persona de carn i ossos.

BARONIA DE MANCAMANS,

13 DE MAIG DE 1872

En Pere Roca va encongir el coll quan va sortir de la mansió. El fred se li filtrava per cada estrip de l’uniforme improvisat i se li escolava fins al moll de l’os. Es va aturar al llindar de la porta a cobrir-se amb la casaca i a acomodar-se el trabuc a l’espatlla. Unes passes davant seu, el baró ja havia començat a baixar pel camí en direcció a la plaça, sense esperar-lo. En Jaume d’Urch caminava amb pas ferm i amb decisió. En Pere Roca va haver de córrer per atrapar-lo, arrossegant el peu inútil com si fos de fusta. Quan va ser al seu costat, el baró va preguntar:

—Quants són?

En Pere Roca va trigar a contestar. Provava de recuperar l’alè.

—Uns cinquanta, senyor baró —va dir panteixant—. La majoria no tenen experiència.

El borni esperava una reacció airada del baró, però aquest no es va immutar. Li semblaven prou mig centenar d’homes? O potser es resignava a aquella quantitat? En Jaume d’Urch s’acostava a la plaça amb la mirada fixa als cims blavosos de la serralada que semblava que abraçava el poble. En Pere Roca va creure veure en aquells ulls un desafiament silenciós. El baró observava aquells gegants de pedra com una barrera natural que s’interposava entre ell i el seu objectiu: el tresor que s’hi amagava a l’interior en forma de mines d’or que havien estat arrabassades a la seva família.

En Pere Roca es va aturar al costat del roure que havia estat plantat pel seu pare per ordre de l’avi del baró, l’August d’Urch. El baró va continuar la marxa cap a la plaça, potser sense adonar-se que el borni estava repenjat d’esquena al tronc de l’arbre. En Pere Roca s’havia tret les espardenyes malmeses i es feia fregues al turmell per calmar el dolor del peu defectuós. Mentre feia això, va mirar la mansió, el casalot que anys enrere havia estat l’esplendorosa residència dels barons de Mancamans. Es va fixar en l’estructura de pedra gastada, observant-ne per primer cop en molt de temps els detalls. Les petites herbes que naixien a les juntures, els excrements dels ocells que cobrien la part superior de la façana, la manca d’algunes teules o l’escut heràldic desgastat. Les finestres, moltes amb els vidres trencats, eren com els ulls plorosos d’una vella rememorant temps magnífics. L’enorme porta d’entrada, de fusta massissa i amb el llindar en forma d’arc de mig punt, semblava el crit desesperat i silenciós d’algú que demanava auxili. Aquella casa era una ombra del que havia arribat a ser.

La remor de veus va anar desapareixent lentament quan el baró va arribar a la plaça. En Pere Roca va mirar cap a aquella direcció i va veure com en Jaume d’Urch pujava a una tarima de fusta construïda expressament perquè les persones congregades poguessin veure’l i escoltar-lo fàcilment. Tots els ulls estaven concentrats en aquella figura. En Pere Roca es va fixar en algunes de les cares. La majoria eren d’homes joves, nois que amb prou feines superaven els vint anys, però que veien en aquella partida una oportunitat per fugir de la seva misèria. Potser també n’hi havia que buscaven aventures. Però el que tenia clar és que cap d’ells ho feia perquè cregués fermament que qui s’asseia al tron espanyol era un usurpador que calia expulsar.

El borni va somriure amb amargor en sentir les primeres paraules de l’arenga del baró. Va observar la figura dèbil i fràgil d’aquell home de més de cinquanta anys que agafava amb fermesa el seu fusell, repenjat a terra per dissimular la seva pròpia por. En Jaume d’Urch tremolava de forma gairebé imperceptible. Però en Pere Roca ho va copsar de seguida. Tota la seguretat que el baró mostrava era pura façana, una façana decadent com la de la mansió. I, per primer cop a la vida, es va adonar que el que realment sentia per aquell home no era respecte; era menyspreu.

En Jaume d’Urch era el tercer baró de Mancamans que coneixia. I el més patètic. En Pere Roca havia entrat a treballar a la mansió amb onze anys de la mà del seu pare, jardiner de l’aleshores molt noble i rica família. Llavors, el baró era l’August d’Urch, un home orgullós i ben plantat que governava ferotgement les seves possessions a banda i banda de la serralada. La mansió resplendia amb l’or que fluïa com un riu de les mines del nord, propietat de la família. Va ser llavors que el baró va voler plantar el roure, sota l’auguri que l’arbre viuria tant com la seva nissaga. La riquesa semblava que no tenia fi i, fins i tot, es va arribar a parlar de progrés: hi va haver el projecte, mai acomplert, d’unir amb ferrocarril la Baronia de Mancamans amb Gueraust, la capital de la comarca.

Tots aquests somnis de prosperitat es van esvair com el fum quan l’August d’Urch va marxar a la primera carlinada. En Pere Roca el recordava sortint del poble sobre un cavall blanc i brandant una espasa que refulgia al sol com si fos de plata. Anava al capdavant de dos o tres centenars d’homes, tots vestits amb l’uniforme impecable de la causa carlina i cantant cançons de lluita i honor. Els infants els acomiadaven amb la mà, bocabadats d’admiració, mentre que les dones els llençaven roses quan passaven. L’August d’Urch no va tornar mai al seu feu. I amb la desaparició del noble també es va esfumar la prosperitat.

La seva posició la va ocupar el fill, en Rodolf d’Urch, pare de l’actual baró, un personatge que no podia ser més diferent del seu predecessor. Era un bevedor i perseguidor de dones que es va fondre tot l’or estalviat tan aviat com va estar al seu abast sense tenir en compte que algunes mines començaven a esgotar-se i que la guerra havia deixat un buit de mà d’obra que pogués treure rendiment a les que encara donaven el fruit daurat. En Rodolf d’Urch també va marxar a la guerra. Ho va fer un dia de pluja intensa i a cavall, com el seu pare, però l’animal no podia avançar pel camí enfangat i el baró va haver de descavalcar i estirar-lo. Els homes que el seguien, al voltant d’un centenar, s’arraulien sota els sortints de les teulades i es passaven cigarretes amb mans tremoloses. No hi havia pressa per anar al combat. Ningú del poble no va acudir a acomiadar-los. Però a diferència del seu progenitor i per a desgràcia de tothom, en Rodolf d’Urch sí que en va tornar viu, de la guerra.

Quan el baró va picar a la porta de la mansió, els criats van fer-lo fora de males maneres. Ningú no el va reconèixer a primer cop d’ull. L’uniforme eren uns parracs bruts de fang i de sang. De la seva figura altiva no en quedava ni rastre. Era un esquelet que mantenia miraculosament un bri d’alè. Més que un militar semblava un pidolaire. A més, era pobre de solemnitat. El govern de la reina contra la qual havia lluitat, igual que havia fet el seu pare abans que ell, li havia confiscat les poques mines que encara regalaven or. Tothom a la Baronia de Mancamans el mirava com un empestat. Quan passejava pels seus carrers, el baró endevinava les mirades furtives d’odi que li llançaven els habitants. Ja l’havien detestat abans que marxés a la segona carlinada per la seva arrogància, però havien de dissimular perquè continuava sent l’hereu de l’estimat August d’Urch. Ara, derrotat i pobre, ningú no ocultava l’aversió que sentien per ell. La riquesa de les mines havia deixat de fluir cap a la mansió i cap al poble. El ferrocarril no arribaria mai a la Baronia de Mancamans i, per tant, el poble continuaria enclavat en la misèria. I això no li ho perdonarien mai.

Al cap de poc temps de tornar de la guerra, van trobar el cos d’en Rodolf d’Urch surant despullat al riu, mirant amb ulls envidriats un cel de cendra. A la riba, sobre una roca, havia deixat curosament doblegat l’uniforme desgastat i unes medalles daurades. En Pere Roca recordava com el fill del baró, en Jaume d’Urch, havia pres l’uniforme i les medalles amb devoció, com si fossin les relíquies d’un sant. S’havia posat l’uniforme, totalment apedaçat, per a l’enterrament del seu pare. Era el mateix que portava ara, mentre arengava els homes que havia aconseguit convèncer per formar una nova partida carlina.

En Pere Roca va tornar a mirar la mansió mentre les paraules d’en Jaume d’Urch li arribaven com un eco llunyà. Llavors el cel es va enfosquir pel pas d’un núvol negre com el carbó i una ventada va moure les branques del roure. Per un moment, la tremolor de les fulles va eclipsar les paraules del baró. Una frontissa va grinyolar en alguna part de la mansió i una teula va caure a terra trencant-se en mil bocins. Un esborronament va recórrer l’esquena d’en Pere Roca com una serp de llum. En aquell moment, el borni va intuir que no tornaria a veure ni a trepitjar aquella casa mai més.

IV