L´Or del Rei

Refent-se de la sorpresa que li havia provocat aquella visió, en Joan va dirigir el cotxe cap a la mansió, on desitjava trobar la tranquil·litat que necessitava per reprendre la novel·la que havia hagut d’abandonar a causa de la desgràcia. Com sempre que pensava en la novel·la, li va venir a la ment la Sara Torné. En passar pel costat de l’arbre on s’havien aturat l’ambulància i els cotxes de policia, els tres homes que havien parlat amb els agents el van mirar igual com havia fet la vella. “Quin poble de sonats”, va pensar en Joan en el mateix moment en què aturava el Citroën davant la porta del casalot. Abans de baixar-ne, però, va buscar el mòbil sota el mapa arrugat per comprovar si la seva agent l’havia trucat. Res. L’aparell continuava en silenci, però ara veia amb satisfacció que dalt del turó sí que tenia cobertura.

Va baixar del cotxe i va mirar la façana de l’edifici sense poder evitar posar cara de fàstic. De prop, el lamentable estat de la mansió era encara més patent. La pedra amb què estava construïda era grisa, bruta i gastada, amb clapes de molsa i humitat. D’entre les juntures naixien sense control herbes i plantes i va creure veure, fins i tot, algun bolet. La fusta dels marcs de les finestres estava podrida i els ràfecs de la teulada amenaçaven de caure en qualsevol moment. Una sargantana corria sobre el llindar de la porta, adornat amb un escut heràldic esculpit en una pedra erosionada pel vent, la pluja i el pas del temps. Sota l’escut deteriorat es podia distingir un any: 1613. En Joan va imaginar amb disgust que l’interior de la casa estaria infestat de rates i altres feristeles.

Es va acostar a la porta, una enorme planxa de fusta plena d’estelles rematada amb uns grans claus de ferro rovellat. Sobre el pany hi havia un picaporta, també de ferro, que va fer sonar tres cops, tal com havia acordat per telèfon amb qui s’havia presentat com el vigilant de la casa, un tal Carles Ossó. Va esperar una estona i, com que ningú no li obria, va empènyer suaument la porta. Al contrari del que s’esperava, la planxa de fusta es va desplaçar tot fent grinyolar les frontisses. La porta oberta el convidava a entrar, i així ho va fer. Els seus passos van ressonar uns instants en l’interior quan va travessar el portal. Hi feia fred, en comparació amb la temperatura de l’exterior. Una certa ferum a alguna cosa indefinible surava en l’ambient.

—Hola? —va cridar per fer palesa la seva presència—. Senyor Ossó? Soc en Joan Ferragut!

Per resposta només va obtenir el retorn de les seves paraules.

El rebedor estava molt més net del que s’esperava. Tot i ser bastant fosc, el terra, cobert amb rajoles blanques, relluïa amb la llum que entrava per la porta principal, com si hagués estat acabat de fregar. Davant seu, unes escales amples d’aspecte senyorial convidaven a pujar al pis superior. Semblaven de marbre, però intuïa que en realitat no ho eren. A esquerra i a dreta hi havia sengles portes tancades i, al fons, sota les escales, gairebé oculta en una foscor absoluta, va divisar una altra porta més petita que les dues anteriors.

Va tornar a cridar en va el nom de la persona que li havia de donar les claus de la mansió, així que va decidir pujar al pis superior per si en Carles Ossó era allà i no l’havia sentit arribar. Les escales desembocaven en un passadís que recorria la forma quadrada de l’edifici i en què hi havia quatre portes més. Una d’elles, la que tenia més a prop, era doble. Va avançar cap a aquesta porta i va baixar-ne la maneta lentament. Però la porta es va quedar a mig obrir, com si alguna cosa fes força des de l’interior per impedir que hi entrés. L’aire que en sortia portava olors d’humitat i de solitud. Va haver d’empènyer amb ímpetu per poder obrir-la del tot. La fusta va emetre un esgarip agut quan va fregar les rajoles del terra. Es va trobar en una sala ampla amb uns finestrals enormes que deixaven entrar la llum del sol a borbolls. A través dels vidres es veia l’arbre on havien trobat el mort. En un racó, al costat de les finestres, hi havia una tauleta de fusta corcada. Al seu costat, un llençol blau clar i amb taques de floridura cobria una poltrona. A l’altra banda de la sala, al costat de la porta, una calaixera molt antiga semblava que s’aguantava de miracle. Sobre el moble, penjat a la paret, hi havia un fusell també d’aparença molt antiga. Dues cadires atrotinades completaven el mobiliari.

A la paret oposada a la poltrona hi havia una llar de foc de mida considerable sobre la qual penjava el retrat d’un home vestit de militar del segle xix amb una boina vermella al cap i el pit folrat de medalles. En el petit espai entre el quadre i la paret, unes teranyines denses testimoniaven que la presència humana havia estat absent en aquella sala durant força anys. En Joan, amb el cap tort i amb un mig somriure als llavis, es va acostar al quadre. El militar tenia el cap lleugerament girat cap a la dreta, amb la mirada perduda cap a l’infinit per sobre de l’espatlla de l’observador. Era una mirada orgullosa i marcial, plena de la seguretat i l’orgull que li conferien els bigotis acabats en punxa, perfectament cuidats.

—És en Jaume d’Urch, darrer baró de Mancamans —va dir a la seva esquena una veu desconeguda.

En Joan es va girar com si un dit glaçat li hagués recorregut l’espinada. Al llindar de la porta doble s’hi estava un home d’uns cinquanta anys, amb camisa de quadres, texans i sabatilles d’esport, amb la calba perlada de gotes de suor. Un caminet de pèls blancs li naixia a les temples i s’amagava rere les orelles.

—Perdoni, no el volia espantar —va excusar-se l’home mentre avançava arrossegant els peus—. És que l’he vist entrar a la mansió i he volgut ser el primer a donar-li la benvinguda —va afegir tot estenent una mà.

En Joan el va mirar amb desconfiança. Era un dels que l’havien observat en arribar a la mansió, un dels tres homes que havien parlat amb la policia mentre introduïen el mort a l’ambulància. Finalment, li va encaixar la mà. Va dissimular la sensació desagradable que li va provocar trobar-la calenta i suada.

—No es preocupi, no m’ha espantat —va mentir—. Vostè és en Carles Ossó?

El visitant va canviar el somriure amable per un rostre seriós.

—No. En Carles Ossó ha estat trobat aquesta matinada penjat d’aquell roure —va dir aixecant el braç i assenyalant cap a l’exterior a través dels finestrals—. Sembla que s’ha suïcidat.

—El cos que s’ha emportat l’ambulància era el d’en Carles Ossó? Però si fa dos dies vaig parlar amb ell per telèfon per acordar la meva arribada... i no semblava...

—Aquest és un dels grans pecats de la societat actual —va respondre el visitant amb un to solemne—. Vivim en un món hiperconnectat: podem saber a l’instant el que succeeix a l’altra punta del món, però desconeixem què li passa al veí. En Carles Ossó patia una depressió greu i ningú no ho sabia. Fa un any va morir la seva dona, així, de sobte. Se la va trobar sota el roure, blanca com la cera i amb la mirada de vidre cap al cel. La nit passada ell va decidir posar fi a la seva vida just a l’arbre on ella va morir. Potser el fet que es tanqués entre aquestes quatre parets, aïllat de tot i de tothom, ens hauria d’haver fet sospitar que no havia pogut superar la mort de la seva dona i que necessitava ajuda.

En Joan tenia fixa la mirada en les desgastades rajoles del terra, pintades a mà segles enrere. Però la seva atenció estava centrada en una altra qüestió: qui li facilitaria les claus de la casa que acabava d’heretar? El visitant va continuar parlant.

—Però bé, ha estat la seva decisió. El poble ha de mirar endavant. Aquest cap de setmana celebrem el quart centenari de la Baronia de Mancamans. Ha vingut per això, oi? Vostè és periodista? El fet és que la seva cara em sona…

En Joan va somriure de satisfacció. Quantes vegades havia sentit aquella frase! No hi ha res com la vanitat per oblidar les penes, i més si aquestes són alienes. Davant la pregunta d’aquell home, la tràgica mort d’en Carles Ossó va passar a un segon terme.

—No, no soc periodista. Soc escriptor —va dir amb un punt d’orgull—. Em dic Joan Ferragut, i no tenia ni idea que aquest cap de setmana se celebrava el centenari de la Baronia de Mancamans.

L’home li va estudiar la cara amb atenció. Al cap d’uns segons va mostrar un ample somriure mentre exclamava:

—És clar! Joan Ferragut! L’escriptor de novel·les de terror!

—De misteri —va corregir en Joan. Però el seu interlocutor no va advertir la puntualització. Semblava que estava posseït per una emoció incontrolable.

—He llegit dues de les seves novel·les, com es deien... Ah, sí! Trucada a mitjanit i El forat del bany.

—Del pany.

—Com diu?

—Del pany. El títol és Pel forat del pany.

—Ah! Sí, sí… Em van agradar molt, de veritat.

—Moltes gràcies.

—Sap què? Jo també soc escriptor —va confessar l’home en veu baixa, com si fos un secret—. Bé, encara no he publicat res, però tinc algunes històries escrites. Potser li agradaria llegir-les…

—Sí, per què no? —va contestar en Joan amb més amabilitat que convicció.

—Tot i que jo m’inclino més per la història, sap? Investigo coses que van passar, especialment d’aquí, de la Baronia, i després en faig algun relat i…

—Perdoni —el va interrompre en Joan—. Però vostè és…

—Ai sí! Ho sento! Quan parlo de literatura m’embalo i no paro. Em dic Armengol Managuerra i soc el metge del poble. També coordino els actes del centenari —va dir inflant-se com un paó.

—Encantat de conèixer-lo.

Els dos homes es van tornar a donar la mà.

—Així doncs, ha vingut a escriure una nova novel·la?

—A intentar-ho, almenys —va sospirar en Joan mentre li venia a la ment la cara arrugada de la seva agent literària, emboirada pel fum del tabac.

—I per què aquí, a la Baronia de Mancamans?

—És un bon lloc per estar tranquil, no? La casa dels meus avantpassats —va afegir llançant una mirada al retrat del darrer baró.

L’Armengol Managuerra va transmutar el gest del rostre de l’admiració al desconcert. Una ombra se li va posar sobre els ulls, que semblaven haver-se empetitit. Una gota de suor li va néixer a la templa i li va relliscar per la galta. El llavi inferior li tremolava en un tic nerviós.

—Vostè és família del baró? —va preguntar amb veu tremolosa.

—Sí. Potser no directa, però…

—Perdoni —va tallar abruptament l’Armengol Managuerra—. Hauria de marxar —va afegir mirant el rellotge que portava al canell—. S’ha fet tard. Ha estat un plaer. Benvingut a la Baronia de Mancamans.

I, sense esperar cap mena de resposta, el visitant va marxar arrossegant els peus, però sense fer soroll, com un fantasma, igual com havia entrat. En Joan es va quedar bocabadat uns segons, mirant la porta buida per on havia fugit aquell home. Va moure el cap com si volgués esbandir de la ment la visita insòlita que acabava de rebre, i es va disposar a continuar la inspecció de la mansió tot barrinant com s’ho faria si no trobava les claus d’aquell edifici esgavellat.

En el mateix pis superior, adjacent a l’estança del retrat del darrer baró de Mancamans —que devia servir com a menjador i sala d’estar—, hi havia una habitació igual de gran que la sala anterior. Feia olor a pintura recent i estava perfectament endreçada i neta. Una petita finestra de vidre esmerilat filtrava una llum que il·luminava tènuement l’espai. Hi havia un llit vell però perfectament preparat, com si estigués a punt de rebre un hoste. Sobre una tauleta hi havia un gerro de flors de plàstic. En un cantó, un escriptori antic i un armari de grans dimensions. En Joan va suposar que aquella devia ser l’habitació del baró, preparada ara per a la seva arribada; posada a punt, segurament, pel malaguanyat Carles Ossó.

Precisament, l’home trobat mort la nit anterior deuria pernoctar en un altre compartiment, situat també en el pis superior però a l’altre extrem del passadís. Era un cubilet fosc, sense finestres, amb només un catre atrotinat sobre el qual descansava rebregada una màrfega d’aspecte repugnant. La sala estava il·luminada per una bombeta de poca potència que penjava dels cables nus just al mig del sostre. Dues mosques volaven i es posaven contínuament sobre la bombeta amb un brunzit constant. En un racó hi havia una tauleta sobre la qual reposaven una palangana i un parell de llibres vells. La pudor, una barreja d’humitat i brutícia, va obligar en Joan a arronsar el nas. Tot estava desordenat, com si s’hagués produït una baralla.

Després de comprovar que darrere la quarta porta del pis superior hi havia un petit lavabo reformat, en Joan va explorar el rebedor i la planta baixa. En descendir les escales es va dirigir a la porta que li quedava a l’esquerra. Donava a una cuina ampla que encara deixava veure la seva distribució antiga. Al costat de l’aigüera hi havia apilats en perfecte ordre tot de plats i gots. Semblaven acabats de rentar. En un racó, una petita nevera, d’aspecte vell, remugava sense parar. El centre estava ocupat per una ampla taula de fusta sobre la qual hi havien dipositat curosament un bol amb fruites que semblaven fresques. Al voltant hi havia tres cadires, també de fusta. Era un espai ple de llum a causa de les finestres que donaven a l’exterior. A través dels vidres nets i transparents en Joan veia l’immens roure on s’havia penjat en Carles Ossó. De fet, va considerar durant uns breus moments que la mansió havia estat preparada a consciència esperant la seva arribada. Massa feina per a un home que pensava posar fi a la seva vida. A través dels vidres de la cuina en Joan també va veure el seu Citroën, observant-lo a ell, al seu torn, amb els fars blancs apagats. Llavors va deixar en Carles Ossó de banda i es va disposar a instal·lar-se en aquella casa.

En sortir de la cuina es va fixar en la porta de l’altra banda del rebedor. La va obrir i hi va descobrir un petit rebost ben assortit amb llegums i pots de conserves. Llavors es va dirigir cap a la petita porta mig oculta sota les escales de fals marbre. Aquesta, però, no es va obrir quan va girar el pom. Ho va provar un parell de cops, però va ser endebades. La va observar atentament. Li va semblar estrany que no hi hagués cap mena de pany, res que donés a entendre que estava tancada, així que va concloure que deuria estar obstruïda des de l’interior. Es va rendir amb un sospir, pensant que ja tindria temps per desbarrar-la.

Va sortir de la mansió i es va dirigir al cotxe. Va obrir-ne el maleter i va extreure’n la bossa d’esport que portava per tot equipatge, juntament amb un maletí on duia l’ordinador portàtil i blocs per prendre notes sobre les idees que se li ocorrien per a possibles històries. En retornar a la casa, abans de pujar les escales per acomodar-se a l’habitació del seu avantpassat noble, es va aturar uns segons per observar la porta del fons, la que no havia pogut obrir. “Hauré de buscar una palanca”, es va dir en veu alta mentre pujava els esglaons de tres en tres.

Va deixar tot el que portava sobre el llit de l’habitació amb la finestra de vidre esmerilat, excepte l’ordinador, que va voler instal·lar a la sala on hi havia el retrat del darrer baró de Mancamans. Va connectar l’aparell en un endoll que va trobar rere la poltrona i es va acostar als finestrals per observar el paisatge. Més enllà del gran roure, les cases de pedra negra s’estenien per una petita vall coberta de verd custodiada per les altes muntanyes de la serralada. La mansió, aïllada en un turó, connectava amb la resta del poble amb un camí al final del qual en Joan va distingir dos homes que escoltaven atentament l’Armengol Managuerra, la persona que havia fugit quan li havia revelat el seu parentiu amb el baró, i que ara assenyalava la mansió acaloradament i amb grans escarafalls.

III

DIVENDRES, 4 D’ABRIL DEL 2014



En Joan es va allunyar dels finestrals i va deixar l’ordinador carregant-se a la sala del retrat del darrer baró de Mancamans. Va entrar a l’habitació on dormiria i va obrir la bossa d’esport. Va treure’n tot de coses que va anar col·locant sobre la tauleta, al costat del gerro: un llibre, somnífers, pastilles antidepressives i una foto d’en Gerard i la Helga, el seu fill i la seva dona. Va observar aquells dos rostres que miraven somrient a la càmera mentre sostenien dues boles de neu enormes. Sempre que mirava aquella imatge el cor semblava que se li encongia de cop. Recordava perfectament el dia que va fer la foto. Va ser el primer cop que en Gerard va anar a esquiar, en una sortida que ell i la Helga havien preparat pel dotzè aniversari del petit. Assegut al llit, va passar el polze amb suavitat per sobre de la cara d’en Gerard, de les seves galtes enrojolades, herència germànica de la seva mare. Igual que els ulls, d’un blau penetrant. En canvi, ell li havia donat uns cabells negres, ocults a la foto per una gorra de llana. Després, va passar el dit dolçament sobre el rostre de la Helga, que s’acotava per ajuntar la seva cara a la d’en Gerard. Ella també portava una gorra de llana, però els llargs cabells rossos s’escolaven pels costats i volaven al vent en totes direccions, com fins tentacles d’or.

Aquella imatge era tot el que li quedava d’ells. Mig any després de la sortida a la neu, la Helga i en Gerard van morir en un accident de trànsit. Ell era de viatge de promoció del seu darrer llibre. Ni tan sols va poder veure’n els cossos. Va haver d’enterrar dos taüts, un de petit i un d’adult, sense poder acomiadar-se de les dues persones que més havia estimat en tota la vida. Tenia gravada a foc la darrera conversa que havia mantingut amb ells per telèfon des de l’hotel d’una ciutat de comarques el nom de la qual ja ni recordava. Havia renyat en Gerard perquè no volia fer els deures i havia discutit amb la Helga per algun assumpte sense importància que havia oblidat completament. “Prou! Quan torni ho parlem”, havia tallat ell en sec, i havia penjat, deixant per sempre la Helga a l’altra banda del telèfon. Al cap de tres dies van ser envestits per un camió que es va saltar la preferència de pas en una rotonda. Així se li va aturar la vida. Així es va truncar el que semblava una carrera literària triomfant.

Durant els primers mesos no va ser capaç d’abandonar l’habitació que havia compartit amb la Helga, abraçat al coixí d’ella. Les poques ocasions en què es llevava era per arrossegar-se com un mort vivent fins a l’habitació d’en Gerard, on deixava passar les hores ignorant les trucades insistents de la Sara Torné, la seva agent literària. Es martiritzava pensant en les darreres paraules que li havia dit a la Helga i les abraçades i petons que no va donar a en Gerard. Un dia, en una hora indeterminada, mentre dormia al llit de matrimoni, el va despertar un petó a la galta. En obrir els ulls va veure els rostres de la Helga i en Gerard mirant-se’l amb un somriure als llavis. Ell va voler incorporar-se, però la Helga li ho va impedir amb una mà sobre l’espatlla. Llavors en Gerard li va oferir alguna cosa. Era una llibreta, el bloc de notes on apuntava les idees per a les novel·les. Ell el va prendre i va observar estupefacte com la seva dona i el seu fill marxaven lentament de l’habitació, tornant a desaparèixer de la seva vida.

La Helga i en Gerard li havien indicat que la millor forma d’evitar caure en una espiral de depressió era continuar la vida normal, tornar a escriure. Però la inspiració l’havia abandonat. Ja no hi havia creativitat. Tot eren malsons i fantasmes. Els espectres de la seva dona i el seu fill sempre eren al seu costat, l’acompanyaven a tot arreu, se li apareixien en tots els racons. Sabia que no eren els seus esperits, sinó els seus propis dimonis interiors. L’única forma de fer que les aparicions marxessin era a través de la beguda durant el dia i els fàrmacs durant la nit. No recordava quan havia estat el primer cop que havia tastat aquella combinació. En la seva ment tot havia estat un procés natural. Un dia havia comprat al supermercat una ampolla de vi per prendre’n una copa mentre feia el sopar. Però l’ampolla havia quedat buida aquell mateix vespre. I aquella nit, els fantasmes no havien anat a visitar-lo. Així que havia tornat a fer-ho una segona nit, i una tercera i fins i tot una quarta i una cinquena. Al cap d’un temps, el seu cos havia estat capaç d’assimilar l’alcohol ingerit i deixar la porta oberta per al retorn dels espectres turmentadors nocturns.

Així que havia començat a beure també durant el dia. La nit l’havia deixat per als somnífers. La vida havia desaparegut i, amb ella, els amics. S’havia quedat sol en una casa immensa i plena de records i de dolor. Quan el telèfon sonava ja sabia qui era: l’única persona que es preocupava seriosament per ell, la seva agent literària, la Sara Torné. Va ser ella qui el va salvar de l’espiral d’autodestrucció. Però abans, va haver de tocar fons. Va ser la nit de Cap d’Any. Estava sol a casa, com sempre. Però estava decidit a celebrar l’arribada del nou any i que fos una forma de passar full, d’obrir una nova etapa. Com era habitual, va destapar una ampolla de vi mentre feia el sopar. Va encendre els fogons i, entre glop i glop, va anar posant els ingredients dins la paella. Mentre es coïa el menjar, va engegar la televisió. Feien un programa banal, d’aquells de resum del millor (o pitjor) de l’any que ja marxava. Tot semblava que anava bé, que estava sota control. De sobte, van emetre aquella música. Era la cançó favorita de la Helga, la que no havia pogut escoltar mai més després de la seva mort. El record de la seva dona el va tornar a enfonsar. El seu fantasma se li va aparèixer al menjador i li somreia. Es va col·locar al seu costat a la cuina i li va posar una mà sobre l’espatlla que en Joan va voler acariciar, però només va tocar el seu propi os i la seva carn. Allò el va desesperar, així que va tornar a omplir el got de vi davant la mirada incrèdula de la Helga.

—No em miris així! —va suplicar mentre engolia més vi.

El cap li rodolava. Les cames li tremolaven i els músculs li van fallar. Va caure a terra donant un cop a l’ampolla, que es va vessar. El contingut va apagar el foc dels fogons, que van continuar expulsant gas. En Joan va quedar estès a terra, inconscient, sense veure com el fantasma de la Helga s’esvaïa amb una mirada tendra i un somriure d’amor. Llavors van trucar al timbre. Per sorpresa, la Sara Torné venia a celebrar la nit de Cap d’Any a casa seva. Segons li van explicar posteriorment, l’agent literària no es va estranyar que no li obrís la porta. Va suposar que es deuria haver buscat algun pla per a aquella nit. Però després va ensumar gas, una olor que cada cop era més intensa. Va alertar els veïns, que li van confirmar que aquella olor només podia venir del pis d’en Joan. De seguida van trucar als bombers i a una ambulància. El van traslladar a l’hospital, on li van salvar la vida gairebé de miracle.

—Necessites tenir el cap ocupat —li va recomanar la Sara quan va abandonar l’hospital—. Necessites recuperar el geni. Hauries d’escriure una nova novel·la. Em comprometo que es publiqui per Sant Jordi. Però necessito les primeres proves tan aviat com sigui possible.

—No sé si podré, Sara —va gemegar en Joan—. Aquí tot em recorda a ells. Cada racó de casa, cada espai de la ciutat.

—Doncs marxa, aïlla’t —li va bufar l’agent darrere del fum espès que sorgia de la cigarreta que sempre tenia encesa entre els dits—. Busca un espai allunyat de tot, tranquil, i torna a ser el Joan Ferragut dels best-sellers.

Per això va trobar providencial que dos mesos després d’aquesta conversa el truqués un advocat amb una notícia estranyíssima: segons semblava, ell era l’únic hereu d’una mansió situada en un poble el nom del qual no havia sentit mai: la Baronia de Mancamans. Segons li havia explicat aquell advocat en signar els papers on acceptava l’herència, a la mansió només hi vivia una família que s’encarregava del manteniment des que el darrer baró havia mort a principis del segle passat. De seguida va fer les gestions necessàries per posar-se en contacte amb aquella família. Va parlar amb un tal Carles Ossó, un home que no li va semblar gens deprimit. Van parlar per telèfon un parell o tres de vegades fins que van acordar el dia en què en Joan arribaria a la casa amb la intenció de reprendre la seva carrera literària. Havien concertat trobar-se a la mansió, on en Carles Ossó li transferiria totes les claus i li explicaria tot el necessari per viure-hi.

—Et trucaré —li va dir la Sara assenyalant-lo amb la cigarreta com si l’amenacés de cremar-lo, quan en Joan li va anunciar que se n’anava a la mansió heretada per iniciar una nova novel·la que el tornés a la vida.

I allà estava. A la mansió de la Baronia de Mancamans. Però la creativitat continuava lluny, perduda en alguna banda. Per sort, el mòbil seguia sense sonar i la pressió de la Sara Torné, encara ben lluny.

Va deixar la foto de la Helga i en Gerard sobre la tauleta i va buidar la bossa d’esport tot col·locant la roba a l’armari. Després va agafar alguns papers amb apunts i el poc que tenia escrit de la nova novel·la i es va dirigir a la sala del retrat amb la intenció d’avançar una mica de feina. Va seure a la poltrona, just davant la llar de foc i el retrat del baró. L’ordinador era sobre una tauleta. Mentre s’engegava l’aparell va tornar a mirar pels finestrals, més enllà del camí i del gran roure. Davant seu s’aixecaven unes muntanyes altes i grises. El sol del migdia feia brillar amb intensitat els cims de pedra nua. En alguns racons, ocults a la llum del sol, encara s’entreveien clapes de neu. En veure aquelles taques blanques i fredes, va tornar a pensar en en Gerard i la Helga i la sortida a esquiar. Va esbandir el record del seu fill i la seva dona mirant al peu de les muntanyes, on una variada espessor de bosc i herbes envoltava les teulades de pissarra de les cases del poble.

Es va aixecar i es va acostar als finestrals, des d’on podia apreciar tot el camí que baixava al poble, la plaça on havia tingut la trobada amb el pastor i alguns carrers per on transitaven amb tranquil·litat diverses persones. Les va veure desaparèixer totes, en direccions contràries, oposades i divergents. A la plaça, un grup d’obrers s’afanyava a construir una mena d’estructura amb tubs metàl·lics. Des d’un camió, dos homes més descarregaven cadires plegables de fusta. Va suposar que devien ser els preparatius per a la celebració del centenari de la Baronia, tal com li havia explicat l’Armengol Managuerra, l’estrany visitant d’aquell matí. Uns altres dos homes caminaven plàcidament per la plaça, aliens al tràfec dels obrers. Semblava que passejaven tranquil·lament, gaudint del dia primaveral, mentre parlaven entre ells. Un era corpulent i molt més alt que l’altre, que vestia de negre i feia uns moviments ràpids amb les mans, com si estigués nerviós. Tots dos van seguir avançant fins a deixar la plaça i enfilar el camí cap a la mansió. Eren els dos homes que havia vist parlant amb l’Armengol Managuerra. “Més visites”, va sospirar.

Aquest cop, però, va decidir que no el sorprendrien. És més, ni tan sols deixaria que entressin a la mansió. Va baixar les escales de fals marbre tan ràpidament com va poder i va esperar els dos homes al rebedor. Quan eren a pocs metres de la casa, va sortir i va dissimular obrint el cotxe i remenant en el seu interior. Mentre s’hi acostaven, va observar que l’home gras era més alt del que havia endevinat des dels finestrals. El seu acompanyant, que semblava un nan al seu costat, es fregava les mans constantment, com provant de calmar els nervis.

—Bon dia! —els va dir fingint despreocupació.

—Bon dia —li va respondre secament l’home gras. La seva veu era aspra, i sortia d’una gola amb una papada enorme que tremolava en moure la mandíbula. A la panxa, un botó s’esforçava per contenir unides les dues ales de la camisa.

—Soc en Joan Ferragut —els va dir mantenint el somriure i allargant una mà que es va quedar uns segons sospesa en l’aire. L’home gras la va mirar com si l’estiguessin apuntant amb una pistola.

—Soc l’Eduard Pucurella, l’alcalde de la Baronia de Mancamans —va contestar ignorant la mà estesa d’en Joan—. Ell és el rector de la parròquia —va dir assenyalant sense mirar el seu company.

—Albert Saladrigues —va dir aquest amb un cert tartamudeig mentre li encaixava la mà a en Joan. Els ulls blaus del rector ballaven nerviosos.

—Vostè és l’escriptor de novel·les de por? —va preguntar l’alcalde.

“Tornem-hi”, va pensar en Joan.

—Em va encantar A través del pany —va dir el mossèn amb un somriure inquiet. En Joan no va tenir temps d’agrair el compliment.

—Vostè és hereu dels Urch? —va preguntar l’alcalde, amb una fredor pròpia de la neu de les muntanyes que els envoltaven.

En Joan va trigar uns segons a respondre. Dubtava si havia de contestar una pregunta que semblava una ordre bordada per un general. Però va recordar que l’Armengol Managuerra, l’home que l’havia visitat a la casa feia només una hora, també li havia fet aquella pregunta. En Joan va concloure que potser era el moment de desvetllar el seu parentiu amb la família Urch a les principals autoritats del poble.

—Sí, soc família dels Urch. Llunyana, això sí, però família. Un rebesavi meu, l’Àngel Ferragut, es va casar amb la vídua del darrer baró de Mancamans quan aquest va morir. Com que els barons no havien tingut fills, la mansió va passar al germà gran del meu avi i als seus descendents. El darrer d’aquests es veu que també ha mort recentment sense hereus, així que la propietat de la mansió ha recaigut a les meves mans.

L’alcalde va aixecar les celles, però va mantenir la resta del rostre impertèrrit. Mossèn Saladrigues va tòrcer la boca i va mig aclucar els ulls, com si recordés alguna cosa perduda en la memòria. Els seus ulls blaus com un cel d’estiu es van enfosquir.

—Sí —va dir lentament el sacerdot—. És veritat que la baronessa va abandonar en Jaume d’Urch mentre ell estava lluitant a la tercera guerra carlina. Però no sabia que s’hagués tornat a casar —va dir inclinant lleugerament el cap.