Читать книгу: «Un planeta blau»
Premi
Vicent Andrés Estellés
de Narrativa Científica
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA - ESTUDI GENERAL
Aquesta obra obtingué, l’any 2008, el III Premi Vicent Andrés Estellés de Narrativa Científica Universitat de València - Estudi General, creat per l’Institut Municipal de Cultura i Joventut de l’Ajuntament de Burjassot i la Universitat de València.
Formaven el Jurat Aurelio Beltrán, Antoni Collado, Josep Vicent Boira i Fernando Sapiña.
Un planeta blau
Successos geològics i problemes ambientals de la Terra
Constantino Armesto Ramón
Traducció de Nathalie Torres Garcia
Universitat de València
Ciència entre lletres
Director: Fernando Sapiña
Coordinació: Soledad Rubio
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.
© Constantino Armesto Ramón, 2009
© De la traducció: Nathalie Torres Garcia, 2009
© De la present edició:
Càtedra de Divulgació de la Ciència, 2009
www.valencia.edu/cdciencia
cdciencia@uv.es
Publicacions de la Universitat de València, 2009
www.uv.es/publicacions
publicacions@uv.es
Producció editorial: Maite Simon
Disseny de l’interior: Inmaculada Mesa
Maquetació: Guada Impressors
Coberta: Disseny: L3C
Grafisme: Celso Hernández de la Figuera
ISBN: 978-84-370-7326-2
Realització de ePub: produccioneditorial.com
Dedicat a Sara, professora de Ciències de la Terra
i del Medi Ambient; sense la seua ajuda, no hauria
escrit aquest llibre.
I també a Eva i a Julia, perquè conserven sempre
l’alegria de viure.
Les veritats de la ciència necessiten històries belles,
perquè els homes i les dones s’hi aficionen.
ÍNDEX
Portada
Premi
Portada interior
Crèdits
Dedicatòria
Pròleg
LES CATÀSTROFES QUE ENS ENVIA EL CEL
L’origen de la Terra
No s’esmenaren! Una faula
Naixement i mort del Sol
La formació dels planetes
Els primers instants del planeta blau
Les gotes de pluja besaren la Terra per primera vegada
El cor de la Terra
Cortines de llum al cel
La connexió solar
Gegantesques roques voladores
Un crim remot
La còlera del cel
LA FÚRIA DE POSIDÓ
Terratrèmols
El terratrèmol més catastròfic de la història
Les campanes tocaren a mort a Lisboa
Els perillosos moviments dels talps
Terratrèmols fotogènics
Sismes espanyols
El càstig de Jahvè
Les tremolors de la Terra
Conseqüències perilloses
La closca clivellada d’un ou
Viatgers infatigables
La pell canviant de la Terra
La residència de Posidó i la seu de Qomolangma
Els batecs del plantea
On es produeixen els terratrèmols?
Una gènesi moderna
«Entrar en Espanna una tierra cerrada, tierra de fortes gentes et muy bien castellada»
MUNTANYES QUE HAN EMBOGIT
Històries de volcans
La llegenda de l’Atlàntida
La mort d’un vulcanòleg massa curiós
La ira del ciclop
La venjança del déu Carib
Mars de pedra a l’estret de Sonda
Els volcans dels goril·les
La fúria continguda del volcà dorment
Comença el ball de Xiva: els supercontinents
El ballarí destructor de móns: la fragmentació d’un supercontinent
L’altra cara de Xiva: la dansa de la creació
On hi ha volcans?
L’activitat volcànica
Riscos
Més val prevenir que curar
Volcans benefactors
EL DÉU DE LA PLUJA PLORA SOBRE EL PLANETA
L’aigua continental i marina
Un riu pacífic i benefactor
El diluvi universal
El dolor de la Xina
Les nimfes dels rius
La doma del Mississipí
Prevenció prudent o improvisació perillosa
Molècules aventureres
Colobres d’aigua
Planes fèrtils
Desenllaç fatal
Curioses relacions entre la vida marciana i un riu andalús
Riuades de neu
Les deus canten i li parlen a la Lluna de llur presó
Ignorància, balafiament i desídia
El líquid dels déus
La primera pluja que plorà el planeta
Mars brutes
L’ALÈ DEL PLANETA
L’atmosfera
Un món redó
La crida d’un continent
L’atmosfera
On naix el vent?
El front polar
Els anticiclons i les borrasques
La frontera del temps
Com una ceba
On es formen els núvols?
L’Armada Invencible
El cel s’obri en multitud de llums i l’aire retruny
Més enllà dels núvols
Tornados
Assassins meteorològics
Tenia nom de dona
La victòria del general Hivern
El clima i el temps
El clima del present
El clima terrestre més habitual
Vivim en una glaciació
Com s’altera el clima d’un planeta?
La conquesta del Pol
Una gegantesca bola de neu
El futur
Congelats?
O inundats?
Un continu vaivé oceànic
Una atmosfera canviant
Hi pesa, tirànica, la voluntat dels déus
EL GRAN DESCONEGUT
El sòl
Un còctel de sorra, fang i poc més
«Serán ceniza, mas tendrá sentido; polvo serán, mas polvo enamorado.»
El naixement, la vida i la mort
El corc del temps
La Terra nua
L’esquelet del planeta
La desertització
Els pobles que mengen boscos
L’avanç indeturable de la sorra a les regions àrides
Sembrar amb sal
Inacabables tempestes de pols a les planures temperades
Les regions muntanyoses
La desertització d’Ibèria
Costums bruts
El color de l’esperança
Fatalitat o egoisme?
Un oblit imperdonable
ARBRES QUE SÓN ORACIONS
La biodiversitat
Incendis urbans
El bosc frondós
Castella es quedà sense forest
La venjança de l’home contemporani
Una vergonyosa eina agrícola
Incendis naturals a la taigà
Selves on cada arbre és una nota en el concert del bosc
Botànics reconvertits en muntanyencs
Deserts de cendra i arenys sense fi envolten l’infern
Herbassars
La tràgica carnisseria dels herbívors
Història de la vida
Les extincions
Les extincions del passat
Després de nosaltres, el diluvi!
L’inventari de la vida
Ambients naturals
Raons que haurien de ser innecessàries
Nous costums
Bibliografia
Pròleg
Els astrònoms observen amb els telescopis col·lisions gegantesques de galàxies, xocs de cometes amb planetes i explosions d’estels llunyans que indueixen la generació de nous móns. Un científic contemporani calculà que un meteorit –com el que ocasionà l’extinció dels dinosaures– ensopegarà amb la Terra d’aquí a dos-cents mil anys…
Al segle XX han abundat les tragèdies: dues guerres mundials, l’holocaust, l’era nuclear, els genocidis. Desastres per tot arreu que tenen llur reflex en la naturalesa. Per això no ens ha d’estranyar que alguns humans senten una veneració romàntica pel caos, per les forces primigènies que modelen el nostre planeta i que sorgeixen en les nostres societats. Sequeres, inundacions, vents, excés de fred o de calor, volcans i terratrèmols ens amenacen a tot arreu; catàstrofes meteorològiques i geològiques que alteren el benestar de les opulentes societats civilitzades. La nostra llar, una illa plàcida en l’univers immens, és un planeta violent. Ens sembla normal que la gent s’impressione pels grans desastres perquè, tret de les guerres, els desastres naturals han sigut milers de vegades més grans que els produïts per la tècnica. Fins fa ben poc, però: l’accident de la central nuclear de Txernòbil ens obliga a canviar-ne la valoració. L’erudit Umberto Eco percep aquest neguit de les consciències en escriure El nom de la rosa: «vaig perseguir un simulacre d’ordre, quan havia de saber molt bé que l’ordre no existeix a l’univers (...) L’ordre que imagina la nostra ment és com una xarxa o una escala que es construeix per arribar a alguna cosa. Però, després, cal llançar l’escala, perquè descobrim que, encara que servisca, man cava de sentit». L’univers que, al segle XIX, semblava perfectament organitzat, es desordena, esdevé imprevisible i els humans fan (fem) ímprobes esforços per controlar el caos. Fins i tot els matemàtics han participat en l’esforç i, al llarg del segle XX, idearen una teoria matemàtica del caos.
Molts contemporanis assegurarien que hi ha més desastres naturals en el present que en el passat; la impressió, falsa, es deu al fet que, en l’actualitat, els mitjans de comunicació fan arribar les notícies que s’esdevenen en qualsevol part del planeta a tots els éssers humans. La presa de consciència mundial féu que les Nacions Unides declararen l’últim decenni del segle XX «decenni internacional per a la reducció dels desastres naturals». Tanmateix, no ha augmentat el nombre de catàstrofes naturals, sinó la capacitat d’aquestes de causar-hi danys. A l’alba de la humanitat, el nombre de morts motivades per catàstrofes naturals fou reduït a causa del nombre escàs d’homes i de la gran dispersió d’aquests; les grans mortaldats començaren quan els homes s’agruparen en ciutats. Una població mundial de caçadors, escassa i mòbil, pogué sobreviure amb relativa facilitat a les glaciacions i desertitzacions, als ascensos i descensos del nivell de la mar: només cali ana-se’n; passat el perill, tornava a colonitzar les terres abandonades.
La situació actual és menys favorable, perquè els marges de maniobra de què disposa una població gran són més escassos. Per exemple, seria impossible l’emigració als tròpics de grans masses de persones procedents de l’hemisferi nord cobert per la neu.
Les perspectives davant futures catàstrofes naturals són horroroses: com més concentrada i major siga la població en megalòpolis, major serà el risc de mortaldats degudes a causes naturals. I l’última catàstrofe –la contaminació, el canvi climàtic o la pèrdua de biodiversitat– probablement ha començat ja.
Davant aquesta perspectiva, els éssers humans ens preguntem si podrem sobreviure a la Terra. I la resposta depèn de l’escala del temps. D’aquí a cinc mil milions d’anys el Sol haurà mort o estarà morint-se i la vida a la Terra haurà desaparegut. Aquesta predicció queda tan llunyana que no presenta cap interès per a nosaltres. Els estudis evolutius ens suggereixen que la nostra espècie, com totes les que viuen i han viscut a la Terra, serà reemplaçada per altres de millor adaptades a les noves condicions ambientals. Serem, però, l’única espècie que escaparà a aquest procés natural? Creiem que la resposta és negativa: l’homo sapiens s’hi extingirà algun dia. La pregunta clau no és si la nostra espècie sobreviurà, sinó si les catàstrofes naturals escurçaran la nostra desaparició. Creiem que la resposta es decidirà aviat, en els pròxims segles, i que dependrà de factors aliens a la ciència: dependrà de la capacitat de cooperació de tots els humans a nivell mundial.
Un galè còsmic consulta un malalt especial. En fulleja l’historial clínic: el pacient és l’únic membre viu d’una família de vuit germans. Fins fa molt poc de temps, el seu estat de salut era impecable, però, últimament, ha començat a patir alifacs. Després d’observar-ne detingudament l’aspecte, sol·licita proves clíniques que li permeten emetre un diagnòstic. El galè analitza les constants vitals: hi troba la temperatura un poc elevada; la sang no elimina bé els residus; l’aire dels pulmons està una mica brut; en algunes zones de la pell hi ha pigues que ha de vigilar. Ens oblidàvem de consignar el nom del pacient: es tracta de la Terra. I, malauradament, no hi ha qui s’encarregue de vetllar per la seua salut; el sòl s’hi deteriora; l’aire s’hi contamina; l’aigua s’hi embruta. Tal vegada, l’abandonament es dega a la ignorància. Deixem parlar el xeic Abd-er-Rahman quan es dirigeix a l’arqueòleg anglès Layard, que acaba de descobrir els palaus assiris:
Mon pare i el pare de mon pare, abans que jo, aixecaren aquí mateix llurs tendes (…) Des de fa dotze segles, els vertaders creients –i Déu sia lloat, perquè només ells posseeixen la veritable saviesa– s’han establit en aquest país i cap d’ells ha sentit a parlar mai d’un palau subterrani, ni tampoc els qui els han precedit. Però, vejam! Ve un home d’un país allunyat del nostre moltes jornades i se’n va directe a aquell indret, agafa un bastó i traça una línia aquí i un altra allà. Aquí –diu– estava el palau i allà, la porta; i ens ensenya el que tota la nostra vida ha jagut sota els nostres peus sense que ho sospitàrem. Meravellós, meravellós! Te n’has assabentat pels llibres, per art de màgia o t’ho han dit els vostres profetes? Parla, bei[1]! Conta’m el misteri de la saviesa!
Desitgem que, en aquest llibre, el lector descobrisca algun d’aquests misteris; que hi trobe alguna resposta a les preguntes que es planteja sobre els fenòmens que succeeixen al planeta on viu. Tal vegada, del coneixement sorgisca l’amor. Tant de bo!
[1] N. de la t.: bei (del turc beg, ‘senyor’) és el títol d’alguns càrrecs governatius de l’imperi turc.
1
LES CATÀSTROFES QUE ENS ENVIA EL CEL
L’origen de la Terra
Gonzalo Torrente Ballester va escriure:
En las estrellas se guarda la clave de los secretos y están cifrados los destinos. Miradlas cuando reluzcan en la alta noche, y acaso os llegue el eco de sus revelaciones, la armonía de su música. Mirando a las estrellas se hacen los hombres dignos de sí mismos, y la ciencia que emana de ellas es la única que merece ser aprendida.
En els últims decennis la humanitat ha donat l’esquena al cel: amb pesar, constatem que la llum que il·lumina les ciutats a les nits ens impedeix contemplar els estels. Tanmateix, hi ha una connexió innegable entre nosaltres i el cosmos: no solment els àtoms que ens constitueixen se sintetitzaren en estels incandescents. En les nostres diversions també apareixen senyals de l’espai llunyà: quan moven el dial d’un aparell de ràdio per a sintonitzar la nostra emissora preferida, escoltem sorolls que ens saluden des de l’altaveu, ones que arriben de galàxies llunyanes, radiació que prové d’explosions estelars gegantesques, o més properes, vibracions electromagnètiques causades pels llamps. Les gotes de pluja que ens cauen a sobre un dia de tempesta es formen si hi troben una partícula sòlida minúscula sobre la qual condensar-se; els hi aprofita la pols propera, la sorra que ve del llunyà desert…, i també els micrometeorits –partícules que cinc setmanes abans vagaven per l’espai interplanetari pul·lulen ara per l’atmosfera terrestre fins que cauen sobre el nostre paraigua a través d’una gota d’aigua. Ho escrigué el poeta: «En un grano de arena un mundo y en una flor silvestre el cielo».
Fa setanta-cinc milions d’anys un meteorit de deu quilòmetres de grandària impactà al golf de Mèxic. La formació d’un cràter de dos-cents quilòmetres marcà l’inici del fi nal de l’era dels dinosaures. Hesíode recorre al mite de l’heroica lluita entre Zeus i els Titans per a representar les tremendes forces desencadenades per l’erupció d’un volcà: com l’Etna, el 735 abans de Crist, o el Santorini, que, probablement, va destruir la civilització minoica fa tres mil·lenis i mig. Quina llegenda, però, posseirà la força suficient per a llegar a les generacions venido-res la catàstrofe que representaria la caiguda d’un meteorit que acabara amb la vida de centenars de milions de persones? I sabem que això succeirà d’aquí a un mil·lenni.
Encara no havia nascut Jesús quan els adoradors de la deessa frígia Cíbele acudien a cremar encens i a sacrificar coloms a un altar instal·lat al costat d’una pedra negra, a la qual els sacerdots havien ofert la virilitat perquè creien que la roca, caiguda del cel, tenia un origen diví.
Abans que el profeta Mahoma sentira la crida de Déu, un meteorit, la Pedra de Déu (el hadchat-el-asud), travessà el límpid cel d’Aràbia, entre la inabastable sorra ardent i l’infinit fi rmament blau. Caigué a la Meca (el macheret, um-el-Kora, munawara), la noble, la mare de les ciutats, la brillant. Va impressionar tant els nòmades beduïns que construïren un santuari al voltant: la Kaaba, el primer temple, segons ells, que l’home aixecà sobre la terra en honor del seu creador. Asseguren que la construí Adam, i que la reconstruïren Abaham i Ismael, fill seu i pare de tots els àrabs.
En l’any de gràcia de 1178 cinc monjos britànics observaren, durant la vesprada del 25 de juny, que «hi havia una lluna nova brillant (…) De sobte, la banya superior es dividí en dues i s’hi observà una torxa flamejant que vomitava foc, tions calents i espurnes». Els astrònoms contemporanis han calculat que l’impacte d’un meteorit sobre la Lluna degué produir un núvol de pols que s’elevà sobre la superfície amb el resultat de la descripció anterior. Proves no fiables encara atribueixen una edat menor de 1.000 anys a un cràter de la Lluna anomenat Giordano Bruno. Es tracta, tal vegada, del cràter que van descriure els atemorits monjos anglesos?
Al llarg de la història, i en diverses cultures, els cometes foren considerats missatgers funestos del cel. «Panolla de dacsa en flames», així va descriue un cronista asteca el cometa que hi observaren els mexicans en l’any 1517. L’inesperat espectacle celeste aterrí l’emperador i sume sacerdot, Moctezuma, que, supersticiós, va creure que presagiava la seua caiguda. Dos anys després, va retre un imperi de diversos milions de persones a un dels grans estrategs militars de la història, Hernán Cortés, que hi seguí la senda traçada per Alexandre de Macedònia, Anníbal Barca i Juli Cèsar al comandament de quatre-cents espanyols.
A les nou i mitja del matí del 10 de febrer del 1896, aparegué sobre el cel de Madrid un bòlid de lluentor superior a la del mateix Sol. Va sembrar el pànic a tota Castella i va produir una explosió que féu oscil·lar els baròmetres onze mil·límetres; envans i finestres cediren a la pressió i s’ensorraren.
El 30 de juny del 1908 Moscou es lliurà de la destrucció per una distància de quatre mil quilòmetres, quan una bomba de deu megatones, en forma de cometa, va caure a la vall siberiana del riu Tunguska. A la Sibèria Central, els passatgers del transsiberià havien observat una gegantesca bola de foc travessar ràpidament el cel fins a tocar l’horitzó. Tot seguit, una explosió enorme arrasà dos mil quilòmetres quadrats de bosc, incendià milers d’arbres i matà els rens que hi havia a prop del lloc de l’impacte. En els següents dies, la pols de l’atmosfera era tan abundant que irradiava llum suficient per a llegir un periòdic durant la nit a deu quilòmetres de distància. Un tros del cometa d’Encke, un fragment gelat de vora quaranta metres de grandària, havia tropessat amb la Terra a una velocitat de trenta metres per segon. L’impacte, semblant en efectes a una bomba atòmica, inclogué núvol en forma de fong i bola de foc, però es va estalviar la radioactivitat. Semblantment, el 12 de febrer de 1947, un meteorit no aniquilà Vladivostok, el gran port rus del Pacífic, per quatre-cents quilòmetres.
El 10 d’agost de l’any 1972, un bòlid de deu metres fou fotografiat mentre travessava el cel de Wyoming. Trigà dos minuts a perdre’s en el buit; si l’òrbita s’haguera desplaçat només cinquanta quilòmetres, una bomba cinc vegades més gran que la d’Hiroshima s’hauria precipitat sobre els Estats Units. Quan un cometa xoca contra la Terra, al principi es confon amb una prova nuclear… Com haurien reaccionat els militars americans en plena guerra freda?
Al juny de 1994 la humanitat contemplà, impressionada, un succés que no es repetirà durant mil·lennis: el cometa Shoemaker-Levy (el tros més gran tenia entre un i dos quilòmetres de grandària) xocà contra Júpiter amb una potència de centenars de milers de megatones. Fa pocs anys no ens n’hauríem assabentat.
El cometa Swift-Tuttle, que creua l’òrbita terrestre, podria xocar amb el nostre planeta el 14 d’agost de l’any 2126. Una determinació precisa de l’òrbita ens indueix a pensar que l’impacte no s’hi produirà per un marge de quinze dies. Si els astrònoms s’hagueren equivocat en el càlcul i el cometa (de deu quilòmetres) caiguera finalment al nostre planeta, dos-cents milions de megatones es precipitarien des del cel… Necessitem el poder emotiu dels mites per a imaginar el que ocorreria: «El Sol s’entenebrirà i la Lluna no mostrarà la seua esplendor; els estels aniran caient del cel i les forces del cel trontollaran».
Tot i que al llarg de la vida a penes observem desastres naturals superiors a una tempesta, els mitjans de comunicació ens mostren els desastres que, freqüentment, ocorren en algun indret del planeta. I si algun pessimista es queixa perquè el nombre li sembla excessiu, li direm que les coses rarament són tan dolentes que no puguen ser pitjors. No solament les pluges, les nevades, el vent, els volcans o els terratrèmols poden ser els autors de desastres. El cel també ens pot amençar amb algunes catàstrofes –poc probables, però no per això menys perilloses– de magnitud fins fa pocs anys inimaginable: la caiguda de meteorits. Un succés, tot i que improbable, possible, i al qual ens haurem d’enfrontar en algun moment del nostre futur. Hem de considerar que aquests esdeveniments són improbables en centenars d’anys, però poden esdevenir inevitables en milions. L’amenaça dels asteroides i cometes, protagonistes de tantes llegendes de destrucció, no és merament mitològica. La caiguda d’un meteorit al nostre planeta és un esdeveniment científicament possible en el futur, tal com demostren les empremtes dels grans cràters que es conserven al paisatge d’altres planetes. I necessitem planificar amb antelació les mesures que s’hi prendrien per a desviar un meteorit que poguera xocar amb la Terra. Si no…
No s’esmenaren! Una faula
El tercer mil·lenni és un atzar. En la nit del 27 de maig de l’any 2052, un pesquer solca les aigües de l’Atlàntic Nord, camí cap al port de Vigo. El capità, Tiburci Crespo, de guàrdia al pont, observa la Via Làctia i l’extraordinària calma de les aigües. S’entreté contemplant els estels d’Orió i la constel·lació del Cigne. Una ullada als indicadors del panell de comandament li as-segura que tot funciona correctament, que el vaixell navega a la pefecció, guiat per l’ordinador central. A la consola en pot llegir la situació exacta: quatre-cents quilòmetres al WNW de Finisterre. Queden uns pocs centenars de quilòmetres per a l’entrada de la Ria de Vigo.
Fèlix Caralleira, el cap de màquines, entra per fer-li companyia silenciosa al capità. Unes quantes hores més tard, sota un cel radiant i enlluernats pels estels de la volta espurnejant, observen una rosa a l’oest, mentre una llum blanca i verda, una insòlita lluminositat procedent del sud, embolcalla el vaixell. Al cel, una gegantesca bola de foc més gran que la Lluna creua ràpidament el firmament en direcció NNE.
–Un asteroide –diu Fèlix, un llop de mar que, després de quaranta anys, ho ha vist tot–. Però molt més gran que tots els que he vist en ma vida.
Encara que la lluentor és massa intensa per a mirar-la directament, la contemplen durant uns segons creuant el cel; flames taronja i blaves n’il·luminen la cua. Quan passa per sobre d’ells, se’ls encongeix l’ànim. Finalment, desapareix en l’horitzó, davant del vaixell.
–Si creguera en les meigas, diria que n’acabem de veure una –pensa el capità.
Terrible rostre de Kali, la deessa gairebé no divisada de la destrucció.
–El maligne està solt! –murmura Fèlix.
Immediatament després que l’obscuritat inunde el vaixell, un llampec ciclopi sorgeix d’on ha desaparegut l’asteroide: la resplandor és encegadora. Segons després, la cua del bòlid s’ha fet visible mentre a l’horitzó incendiat ascendeix lentament un gran fong de núvols.
–Sembla una bomba atòmica.
L’esgarrifança llarga i angoixosa que sembla missatgera de l’apocalipsi, sacseja el cervell del marí.
–Només he sentit una vegada el vertader estremiment de la por –xiuxiueja el cap de màquines, que ha vist la mort de cara més d’una vegada en la seua llarga vida de navegació.
Tiburci no ha escoltat la resposta; observa el cel septentrional cobert per un núvol que puja cap a l’estratosfera i, des de l’horitzó, uns núvols grisos situats al peu del fong avancen cap al vaixell. Escolten una enorme detonació... Ja poden determinar la distància de l’impacte! Sis-cents quilòmetres!
–Els tsunamis arribaran d’aquí a una hora.
El soroll dels trons produïts pel retrunyir del cel quan s’ha produït el xoc ha sigut estremidor. El vaixell vibra quan l’assoleix la violenta tempesta sonora, però hi manté el rumb.
A Vigo han detectat un llampec immens seguit d’una explosió. Les emissores de ràdio ignoren la causa del fenomen i no n’avancen cap informació. Fa bon temps a Galícia.
El capità deixa la ràdio i es concentra en el vaixell. Hi observa que núvols plens de llampecs ocupen els sectors nord i est de l’horitzó. I davant d’ells, una enorme ona de setanta metres avança a tres-cents nusos cap al vaixell.
El sol resta ocult mentre el vaixell puja fins a la cresta de la gegantesca ona i, després, descendeix fins a la negror de l’enorme pou; a poc a poc, s’aixeca i torna a caure novament, alhora que hi passa una ona de trenta metres i, després, unes quantes de deu. Durant hores, la pluja i el pitjor huracà de la història humana, inunden, sacsegen i maltracten la nau.
Quan el sol arriba a dalt del cel, la tempesta ha amainat i la navegació torna a ser normal. Tan aviat com reprenen les comunicacions amb el continent, interrompudes pel temporal, s’assabenten de la catàstrofe. Llevat dels llocs més accidentats, on penya-segats i muntanyes han impedit l’entrada de les ones, la costa oest d’Europa ha sigut arrasada. La regió occidental francoespanyola i el sud-est anglès són un caos. Holanda està devastada. A banda de la costa, les ries gallegues i les valls fluvials del Sena, del Loira, de la Garona, del Miño, del Duero i del Tajo han quedat assolats. A les ciutats costaneres no ha quedat ni senyal de les construccions humanes. La Corunya, Vigo, Porto i Lisboa no existeixen. Les ones gegantesques han destruït edificis, ports i carreteres; a les zones baixes han aparegut embarcacions a seixanta quilòmetres terra endins. Els morts es poden comptar per desenes de milions...
Necessitem les paraules del poeta per albirar algunes de les escenes esdevingudes en els temps posteriors al cataclisme:
des de les terres baixes de la ribera de la mar fins a les altes planes bladeres, per erms i solituds campestres, entre talls de rostollades, sendes d’oliverars i negres pinedes de silenci amb petjades de llops i guineus, els humans rastregen pels esbarzers alguna despulla de teuladí; entretenen la fam amb arrels i llagostes silvestres; es tribu-len amb el pressentiment de la mort i els seus ulls, cremats pel sol i per la pols, tenen llum de rancor.
Després de la magnitud de la catàstrofe, la vida a la Terra ja no tornarà ser igual. En la memòria dels humans ha quedat imprès l’epitafi del poeta: «¡Subitáneo!, ¡Subitáneo!, ¡Fue aquel desate un propio santiamén de Lucifer!»
Naixement i mort del Sol
«Diuen els savis que un dia us apagareu –cridà la lluerna als estels. Els estels, humils, no respongueren.»
D’acord amb el mite grec de la creació, al principi fou el caos; el caos produí la terra; la terra produí el cel, i de l’abraçada d’ambdós, nasqué la resta de les coses. Avui, tres mil anys després, sabem que l’assumpte fou més complicat. Per a trobar el nostre origen hem de retrocedir cinc mil milions d’anys i situar-nos en una regió ubicada a trenta mil anys llum del centre de la galàxia de la Via Làctia. En aquest lloc hi havia un núvol immens de gas i pols, una nebulosa pareguda a la que actualment envolta les Plèiades. Contenia gel, pols, hidrogen i heli, les principals matèries primeres que cal per a la constitució dels planetes. Probablement, en algun moment, explotà una supernova pels encontorns; l’ona de xoc abastà el núvol enorme, que es va comprimir ràpidament per l’efecte de l’atracció gravitacional i va iniciar un col·lapse fins que assolí les dimensions d’un estel. La comprensió degué augmentar la temperatura a la zona central de la nebulosa, fins que, com si es tractara d’una gegantesca taca, s’hi van iniciar les reaccions nuclears que feren brillar l’estel.
Per primera vegada, fa vora cinc mil milions d’anys, el Sol emetia gegantesques quantitats de radiació. Però la temperatura de l’estel acabat de nàixer no romandrà immutable durant els seus, aproximadament, deu mil milions d’anys de vida. A mesura que consumisca el combustible inicial (l’hidrogen) i comence a gastar els àtoms més pesants, s’escalfarà a un ritme d’un u per cent cada vuitanta milions d’anys. I quan, finalment, esgote el combustible, l’estel morirà. Abans, però, d’esdeveniments tan dramàtics, el Sol es convertirà en un gegant roig: s’inflarà com un globus i atenyerà els planetes interiors. Més tard, quan les reaccions nuclears que succeeixen a l’interior no emeten bastants partícules capaces de sostenir la tremenda pressió gravitacional, es desinflarà. I el residu que en quede –un nan blanc, al principi, i negre, més tard– es refredarà lentament al llarg de l’eternitat.
Els humans podem estar tranquils: la nostra petita història transcorre durant la primera meitat de la vida del Sol, un estel que continuarà brillant quan tots els humans no siguen més que pols en la pols dels segles. Falten encara cinc mil milions d’anys perquè els cataclismes anunciats s’esdevinguen. Així es formà i així desapareixerà el nostre sistema solar: per un vulgar procés que succeeix en molts altres indrets de la nostra galàxia. Què hi farem!
La formació dels planetes
Tots els planetes i satèl·lits conserven pistes de llur origen: els cràters, les empremtes de les col·lisions amb altres astres –amb meteorits, asteroides o cometes– són els rastres dels successos catastròfics que s’esdevingueren durant la formació del sistema solar. Els humans trobem a les mars de la Lluna –que és com anomenen els cràters– les proves evidents de la seua vida agitada. I els trobem allí i no aquí perquè al nostre planeta l’erosió i els processos geològics interns destrueixen i generen el relleu sense parar. La Lluna, un astre mort, sense forces que n’alteren la superfície, ha conservat durant milers de milions d’anys els impactes que l’han sacsejada des de l’origen i que suposem que també ha patit la Terra.
Al principi, un moviment caòtic anima totes les petites partícules que componen la nebulosa que va generar el sistema solar. Al cap d’innombrables col·lisions, els objectes amb trajectòries que no estan en el pla equatorial són eliminades: el núvol primigeni s’aplana fins a esdevenir un disc amb una protuberància central obscura, on s’allotja un estel invisible. La llum de l’estel acabat de nàixer no surt a l’exterior: escalfa les partícules de gas i la pols, que l’oculten i les fa irradiar. La nebulosa es refreda en emetre radiació infraroja i, aleshores, es condensa. Com siga que la temperatura minva a mesura que ens allunyem de la regió central, a cada zona del disc predominarà un tipus de matèria. No ens ha de sorprendre, per tant, que la composició dels planetes rocosos propers al Sol siga molt diferent de la dels llunyans gegants gasosos.
Què li ocorregué al núvol giratori primordial perquè s’hi formaren uns pocs planetes? Cap fenomen produí la condensa-ció instantània de tots els planetes, més aviat al contrari, es va tractar d’un procés de creixement continu a partir de trossos de grandàries diverses –els anomenats planetesimals. Primer, uns grans d’alguns centímetres es devien agrupar per a formar planetoides de diversos quilòmetres i, tot seguit, aquests devien xocar entre si fins adquirir òrbites estables. Així es van generar planetes de diversos milers de quilòmetres de diàmetre en unes desenes de milions d’anys. Probablement, d’aquesta manera es formaren Mercuri, Venus, la Terra, Mart, la Lluna i els nombrosos asteroides que ocupen una òrbita entre Mart i Júpiter. El naixement dels planetes gegants –Júpiter, Saturn, Urà i Neptú– va transcórrer d’una altra manera, potser mitjançant un procés paregut al del Sol: el col·lapse gravitacional d’una nebulosa de gas molt més petita. I els satèl·lits provindrien del disc d’aquesta nebulosa petita –en comparació amb la solar.
Una vegada que succeïren tots aquests esdeveniments, a la regió de la Via Làctia a la qual hem al·ludit adés brilla un estel que els humans anomenem Sol; hi giren quatre planetes petits –Mercuri, Venus, la Terra i Mart– i quatre de gegants –Júpiter, Saturn, Urà i Neptú– amb llurs satèl·lits. Altres habitants viuen en aquest sistema estel·lar acabat de nàixer: la Lluna, l’enorme satèl·lit terrestre, probablement es va formar després del xoc d’un planeta de la grandària de Mercuri amb la Terra, acabada de crear. Els trossos llançats pel cataclisme es condensaren per l’efecte de la força de la gravetat als encontorns del planeta i donaren lloc al nostre satèl·lit. No oblidem els asteroides: un conjunt de diversos milers d’astres –la majoria dels quals circula entre les òrbites de Mart i Júpiter– el pes total dels quals no arriba a la desena part de la Lluna. Ni de Plutó i els més de trenta mil cossos celestes que vaguen amb ell per la mateixa regió de l’espai, amb els quals es podria formar un planeta de la grandària d’Urà. I per últim, vora un bilió de petits objectes compostos per gel i pols es troben en els confins del sistema solar, més enllà de Plutó: es tracta dels cometes, els considerats antigament missatgers dels déus. Quan alguna pertorbació gravitacional n’expulsa algun de casa seua, es precipita cap al Sol. Si en la trajectòria el·líptica envers els estels es troba un altre astre, hi xoca. Es tracta d’un succés molt improbable, perquè l’espai és molt gran, però... «tantes vegades va el cànter a la font, que acaba tren-cant-se».
Els primers instants del planeta blau
El 1969 començà una nova era per a la humanitat: per primera vegada, una persona trepitjava la superfície d’un astre diferent de la Terra. Els humans necessitem sortir del nostre planeta per a comparar-lo amb els altres i apreciar-ne les singularitats. Des de la Lluna, els astronautes van contemplar un planeta blau i blanc que canviava contínuament. Però la Terra no ha sigut sempre blava, encara que ens resulte difícil de creure. Hem esbrinat que el nostre planeta no ha romàs inalterable des del seu naixement: el clima i les muntanyes, els oceans, els llacs i els rius muden; tant que amb prou feines els distingiríem si poguérem viatjar cap enrere en el temps. Un escriptor espanyol contemporani, en recordar l’antic Egipte, va escriure: «l’home tem el temps i el temps només tem les piràmides». L’errava. El temps no tem res ni a ningú. Uns quants milions d’anys, tot just un sospir en la vida del planeta, i les piràmides es transformaran en partícules minúscules que agita el vent.
Fa poc menys de cinc mil milions d’anys un núvol de gas i pols es va contraure per l’efecte de la gravetat fins a formar el Sol; altres parts del núvol crearen conglomerats de gel i de roca que es van unir per a donar lloc als planetes. Una vegada el Sol primitiu es contragué fins a la grandària actual, mentre es formaven els planetes gegants exteriors en condicions de fred extrem, prop del nounat estel hi havia trossos de matèria a les òrbites actuals. En una de les òrbites, la força de la gravetat va atraure fragments rocosos de totes les mides: la Terra creixia a partir de trossos petits de roca i metalls. S’escalfà ràpidament a causa de l’energia dels impactes i, quan tenia la meitat de la grandària actual, aquesta energia, sumada a la calor causada per la radioactivitat de les roques, la va fondre. Aleshores, el ferro fos i pesant ocupà el nucli central, nucli la part externa del qual, encara líquida, fa que la Terra es comporte com un imant. Posteriorment, s’hi afegiren més trossos de matèria fins que el planeta assolí la mida actual, amb un nucli de ferro de tres mil cinc-cents quilòmetres de radi i un conjunt de roques de dos mil nou-cents quilòmetres de grossària que l’embolcalla com si fos un mantell.
A la superfície de la Terra s’ha refredat una escorça sòlida de roques més lleugeres que ascendeixen del mantell fl uid, el gruix del qual, de set a setanta quilòmetres, gairebé no compta enfront dels sis mil quatre-cents quilòmetres que mesura el radi del planeta. I, tanmateix, a l’escorça es formen i s’erosionen les muntanyes; s’hi obrin i s’hi tanquen oceans; els volcans hi vomiten lava i formen l’atmosfera; els rius hi transcorren; els terratrèmols hi mouen les roques i és on es va produir el fenomen meravellós de la vida.
Durant els primers set-cents milions d’anys d’existència del nostre planeta, sobre el nucli terrestre hi havia un mantell de roques fluides, un oceà de magma i, a sobre, a la superfície, una escorça sòlida –formada per roques que es fonien i solidifi caven una vegada i una altra– sofria el bombardeig d’innombrables meteorits. Es tracta d’unes condicions tan terribles que els geòlegs no es resistiren a anomenar aquest període Hadeà, en record del nom amb què els grecs designaven l’infern. Després d’aquesta època, començà a formar-s’hi una escorça permanent i gruixuda, que va construir els continents i que, en l’actualitat, ocupa el trenta per cent de la superfície terrestre. I què ocorregué amb la resta? Una sorpresa esperava els geòlegs que l’estudiaren: l’escorça de roques que entapissa el setanta per cent del nostre planeta és prima. En contra del que podríem esperar, la Terra té dos tipus d’escorça: una de prima –la que hi ha sota els oceans– i una altra de gruixuda –la que formen els continents–, com si un sol fruit tinguera dos peles: una pela de taronja embolcalla la tercera part del fruit i la pela d’una poma, la resta. No acabaren ací les sorpreses: la pell prima, la que hi ha sota els oceans, es recicla contínuament, creant-se i des truintse cada centenars de milions d’anys. En canvi, la pell gruixuda gairebé no es destrueix, només n’augmenta la grandària. Això no ens ha de fer creure que roman immutable, perquè la gruixuda escorça continental també canvia: es divideix en trossos que poden tornar a unir-se una altra vegada, i així successivament, com va fer al llarg de gairebé quatre mil milions d’anys. Dit així no sembla gens estrany, però tan bon punt anomenem continents aquests trossos d’escorça gruixuda, comencem a sorprendre’ns –un científic els anomenà l’escuma de la Terra.
Una cosa tan aparentment immutable com el continent africà no és més que un fragment d’escorça contínuament mudable que, en el passat, estava unit al continent sud-americà i que, en el futur, estarà partit en dos. Lamentablement, les empremtes dels primers successos que s’esdevingueren al nostre planeta han sigut eliminades de la superfície: el vent i la pluja han esborrat les cicatrius que hi deixaren els meteorits i la formació de muntanyes ha donat una pell nova a la Terra.
Les gotes de pluja besaren la Terra per primera vegada
Però no tot era sòlid a la superfície del nounat planeta; la Terra presenta una característica excepcional dins el sistema solar: posseeix una superfície líquida. Al nostre planeta, l’aigua ha influït enormement en el naixement de la vida i en la creació del paisatge: els oceans, les valls que formen els rius o les roques esculpides es deuen a l’acció d’aquest meravellós líquid.
De l’interior del planeta es van escapar gasos que formaren la primera atmosfera. Al començament, no hi havia aigua, però sí una mescla gasosa irrespirable que contenia hidrogen, vapor d’aigua i potser nitrogen i diòxid de carboni, productes que provenien tant de la nebulosa inicial com de l’acció contínua dels volcans. Probablement, la composició de les atmosferes actuals de Mart i de Venus s’assemblen més a la que va tenir la Terra al començament. Ens trobem davant un planeta tan diferent de l’actual que ni tan sols el dia durava vint-i-quatre hores: fa cinc-cents milions d’anys en necessitava vint-i-una per a fer una volta sobre si mateix.
A banda de l’interior terrestre, també va arribar aigua a la superfície de l’espai exterior: els cometes, els meteorits i altres cossos, que amb llur matèria contribuïren a la formació de la Terra primitiva, són rics en aigua. Però no al principi, sinó quan l’atmosfera va estar bastant freda, caigué el diluvi primigeni que originà el primer oceà, tot i que no hi existia cap forma de vida que poguera sentir-lo.
Durant l’escalfament i la fusió inicial es formaren el nucli, el mantell i l’escorça terrestre; després, durant el refredament posterior, es va condensar l’aigua, que omplí les fosses i les depressions entre els continents. Més endavant, els éssers vius començaren a canviar l’atmosfera i, fins i tot, fabricaren un gas verinós per a la mateixa vida: l’oxigen. Mentrestant, a l’aire s’acumulaven grans quantitats d’un element inert: el nitrogen. Les formes de vida, en la seua múltiple varietat, es van transformar per a aprofitar el que, al principi, era verí i, a la fi , van aprendre a emprar l’oxigen amb resultats òptims: amb ell cremaren compostos químics i acumularen i obtingueren energia que els va permetre unir-se per a formar grans associacions de cèl·lules. Fins que una d’elles, amb l’esdevenir del temps, va adquirir la facultat d’admirar la bellesa del planeta mare.
El cor de la Terra
L’orientació i una pedra no tenen, aparentment, cap relació; podríem dir que la mateixa que la cansalada i la velocitat. A quin descobridor genial se li va poder acudir de relacionar la pedra imant (la magnetita) amb l’orientació? L’historiador de la ciència John Bernal ens conta una bonica història sobre aquest descobriment. Els xinesos, com tots els pobles antics, eren molt aficionats a diversos tipus de màgia i endevinaven el futur observant el comportament de diferents objectes. En concret, feien girar un objecte i es fi xaven on es detenia. També demanaven consells als mags sobre l’elecció del lloc adequat per a situar-hi les tombes; al capdavall, es viu poc, però s’està mort durant molt de temps! Una de les maneres d’esbrinar-ho consistia a fer que un objecte –potser una cullera de mànec curt– girara en un tauler: quan s’hi detenia, indicava la direcció del lloc més adequat per al soterrament. Els rics devien fabricar aquests objectes amb jade, cristall de roca o potser pedra imant. Totes les culleres donaven resultats variables, llevat de les fabricades amb magnetita, que sempre indicaven la mateixa direcció. Un mag, més espavilat que els altres, se n’adonà i... així nasqué la brúixola. Tot i que la utilitat se’n descobrí en el segle VI després de Crist, va trigar uns quants segles a arribar a Occident, on, a partir del 1200, es féu servir per a la navegació.
Els imants s’orienten a la Terra perquè aquesta es comporta com un imant gegant; un imant anomenat pels científics camp magnètic terrestre la polaritat del qual és oposada a la geogràfica, ja que el pol sud magnètic es troba al Canadà, i el nord, a l’Antàrtida. Qui ho havia de dir! Qualsevol persona que tinga una brúixola es pot meravellar observant com la Terra desvia l’agulla imantada i, somniador, imaginar-se que, armat d’un instrument tan profitós, sempre pot trobar el camí perdut en la nit més fosca o orientar-se en l’oceà enmig de la boira més espessa. Per què el nostre planeta mostra un comportament tan útil? Els geòlegs saben que el nucli terrestre està format, essencialment, per ferro en condicions extremes –vora cinc mil graus, només una mica més fred que la superfície del Sol– i amb una pressió dos milions de vegades superior a la que hi ha a la superfície terrestre. Així mateix, han descobert que la part extrema del nucli es troba en estat líquid i la interna, sòlid. Armat d’eixos coneixements, Walter Elsasser, elaborà una teoria en l’any 1946 per a explicar la formació de l’imant terrestre: va proposar que la rotació de la Terra crea uns remolins que giren al nucli extern líquid. Els físics ja havien demostrat que quan un material conductor (el ferro fos) es mou en un camp magnètic, genera un camp magnètic (el terrestre). El nucli presenta, a més, una altra propietat inesperada: regula la temperatura i, per tant, l’activitat del mantell, que causa el dinamisme de la superfície. Qui ho havia de dir! El llunyà i desconegut nucli influeix en la tectònica global i, per tant, en l’activitat volcànica i en els terratrèmols.
Com a membres d’una espècie animal la vida dels quals dura només un centenar d’anys, ens hem acostumat a pensar que la geologia roman immutable, però, com tantes vegades passa, la realitat desafia les aparences. Potser ens sembla estrany que on ara hi ha el pol nord magnètic, en altres èpoques hi havia el pol sud. Tanmateix, estudis geològics detallats així ho confirmen. Tot i que no disposem d’una explicació determinant de les causes, els geofísics posseeixen proves convincents que permeten assegurar que els pols magnètics de la Terra no han estat sempre en la mateixa posició. La intensitat magnètica varia cíclicament, fins i tot es pot invertir completament en uns pocs milers d’anys i, en conseqüència, haver-s’hi produït centenars –o potser, milers– d’inversions del camp magnètic al llarg de la història del planeta. Aquests canvis ens suggereixen una pregunta interessant: afectaran les variacions magnètiques els éssers vius? Per ara, els geofísics no han trobat evidències que ho demostren.
Relacionar el magnetisme amb el clima pot ser tan estrany com fer-ho amb les pedres i l’orientació, però aquesta idea tan insòlita se li acudí a un suec. En l’any 1971, Goesta Wollin va publicar un article on relacionava les variacions climàtiques amb les magnètiques. El resultat va ser tan inesperat que els geofísics només l’acceptaren després d’àrdues i agres discussions que gairebé fan tornar boig l’autor. Però algú que, com a membre de les forces militars aliades, s’havia llançat amb paracaigudes darrere les línies alemanyes un dia abans del desembarcament de Normandia, no es podia descoratjar per unes quantes crítiques acadèmiques. Wollin va demostrar, sense cap mena de dubte, que la Terra està més calenta quan el seu camp magnètic és més feble, però, encara ignorem les causes per les quals s’esdevé aquest fenomen.
Cortines de llum al cel
A qui viu al Canadà o a la península escandinava, la naturalesa el compensa de la duresa del clima amb un espectacle de bellesa insuperable: un fenomen natural fascinant acoloreix de verd, blanc i rosa les fredes nits polars. L’aurora boreal, que des del 1621 deu el nou a Pierre Gassendi, s’assembla a una cortina radiant de llum que brilla al cel a cent quilòmetres i escaig d’altitud. Avui sabem que tant les aurores boreals com les australs no són turbulències atmosfèriques, sinó que depenen del magnetisme del nucli del planeta. Increïble! Les llums que observem al cel, a latituds altes, depenen de l’interior del planeta. L’estudi de la naturalesa sempre ens sorprèn amb relacions inesperades. No es va poder avançar gaire en la compressió d’ambdós fenòmens fins que els satèl·lits no exploraren l’alta atmosfera i els instruments instal·lats a bord esdevingueren una font inapreciable de dades. I si algú pensa que es dilapiden recursos invertint-los en sabers exòtics, li aclarirem que quan apareixen aurores intenses les comunicacions per ràdio, els satèl·lits i fins i tot les línies de transport elèctric poden ser danyades.
En ple estiu de l’any 1999, molts espanyols dirigíem els ulls al cel per a contemplar l’últim eclipsi de Sol del mil·lenni. Els qui tinguérem el plaer d’observar un eclipsi total, comprovàrem que el disc de la Lluna apareixia envoltat de lluminositat. Es tracta de la corona solar: l’atmosfera externa de l’estel, invisible excepte quan la lluentor de l’astre rei és enfosquida per la Lluna. I quina relació pot tenir l’atmosfera del llunyà estel amb el nostre estimat planeta? Els astrònoms han esbrinat que la corona es fa cada vegada més tènue a mesura que es prolonga a través de tot el sistema solar, esdevenint un flux de petites partícules que anomenem vent solar. El Sol, immutable per als nostres avantpassats, emet contínuament un raig de partícules elèctriques –sobretot electrons i protons– a velocitats superiors al mi-lió de quilòmetres per hora. Aquest vent solar és el responsable que la cua dels cometes apunte sempre en direcció contrària a l’astre rei; es tracta, a més, d’un vent ratxós i no uniforme, a causa de l’activitat variable del nostre estel mare.
En la interacció del vent solar amb l’atmosfera hi ha la causa última de les aurores: les partícules que arriben de l’espai exterior xoquen amb les molècules de l’atmosfera i, en frenar, perden l’energia, que converteixen en la preciosa llum de les aurores –verda i blanca, la que emet l’oxigen, i rosa, la que prové de les molècules d’hidrogen. Es tracta d’un procés físic anàleg al que produeix la llum acolorida dels tubs de neó: una descàrrega elèctrica a través d’un gas a baixa pressió. En aquest cas, la ionosfera (la capa de l’atmosfera) i els electrons i protons solars interpreten, respectivament, els papers de gas i de corrent elèctric.
Però encara queda per comprendre la causa per la qual les aurores només es produeixen en latituds elevades. L’explicació que ens proporcionen els físics és ben senzilla: l’embolcall magnètic terrestre té la propietat de desviar les partícules elèctriques –que formen el vent solar i els rajos còsmics– cap als pols. El magnetisme de la Terra compleix així una profitosa funció: com un gegantesc paraigua, protegeix els éssers vius de les partícules més energètiques que, des de l’espai exterior, arribarien a la superfície del planeta. No es tracta d’un embolcall magnètic immutable: els científics han detectat oscil·lacions la causa de les quals es troba en l’activitat solar canviant, com no podia ser d’una altra manera. Quan les vibracions són molt intenses, es tracta de tempestes magnètiques; en aquests casos, l’aurora boreal es pot veure en punts tan meridionals com Nova York o Oviedo, on, al segle XVIII, l’observà l’eminent assagista Benito Feijoo.
La connexió solar
Probablement, el Sol li semblarà immutable a un turista que deixa passar les hores lentament, estirat a la platja corunyesa de Riazor; pensaran el mateix la majoria de banyistes que gaudeixen d’un assolellat dia estiuenc. I, tanmateix, s’hi equivoquen. El 1610, Galileu enfocà el seu telescopi envers el Sol i va percebre-hi unes taques fosques a la superfície. Pensar que la faç de l’astre rei podia estar tacada representava un insult al déu que simbolitzava i resultava més fàcil creure que les taques es devien a algun defecte de la visió més que no pas a un defecte dels cels. Per als científics medievals els astres eren perfectes i immutables i assegurar el contrari era blasfèmia, perquè suposava impugnar l’obra de Déu. Els astrònoms xinesos havien observat moltes vegades taques al Sol i en deixaren constància per escrit. Els europeus també les devien veure, però es negaren a reconèixerho fins que Galileu els va desafiar: va afirmar que el que ell veia allí estava, que no hi havia error possible, per molt que dogmatitzaren prestigiosos professors universitaris o eminents autoritats religioses. Els fets són tossuts i li donaren la raó: al Sol hi ha taques, tal com veieren posteriorment molts científi cs. William Herschel, l’astrònom més important de l’època, també es va interessar pel tema i en proposà una altra explicació: va suggerir que el Sol era un cos fred, envoltat d’una capa de gas incandescent, i que les taques negres eren els forats per on se’n podia veure l’interior; fins i tot especulà amb la possibilitat que poguera estar habitat. A pesar dels seus grandíssims encerts en altres facetes de l’astronomia –va descobrir el planeta Urà al 1781– en aquesta estava absolutament equivocat. Al 1826, Heinrich Schwabe, un astrònom alemany aficionat, va estudiar el Sol amb les degudes precaucions per a evitar-hi la ceguesa i observà que el nombre de taques de la superfície augmentava i minvava en un cicle aproximat d’onze anys. Havia trobat una regularitat en el comportament d’un estel, tot i que en desconeixia la causa. Lamentablement, avui no en sabem molt més.
Hem comprovat que les taques solar no són negres, només ho semblen en comparació amb la brillantor que les envolta i també que la superfície de l’estel està a sis mil graus, una temperatura molt elevada, encara que inferior als quinze milions de graus que hi ha a l’interior. Hem esbrinat també que la variació del nombre de taques constitueix l’aspecte més visible d’una oscil·lació del magnetisme solar que afecta la superfície, l’atmosfera i, possiblement, l’interior de l’enorme astre, durant la qual canvia el ritme d’emissió de llum i de matèria. El mecanisme magnètic segueix sense comprendre’s bé, encara que pel que sembla la rotació del Sol sobre si mateix en uns vint-i-cinc dies i el fet que es tracte d’un cos fluid constitueixen els factors clau per a descobrir el problema. Però, a més a més, aquesta variació ni tan sols és constant: els astrònoms han esbrinat que el Sol ha mostrat diferents pautes en altres èpoques i creiem que el seu comportament mudarà de nou. Es tracta d’una possibilitat que ens afecta directament, perquè qualsevol canvi que afecte l’activitat solar, o la seua lluminositat, pot afectar l’habitabilitat del planeta; fins i tot per a avaluar la intensitat del canvi climàtic terrestre hem de quantifi car les fluctuacions de les emissions solars.
Quan hi ha taques solars sabem que l’estel està molt actiu, és a dir, que a la superfície es produeixen erupcions locals durant les quals es generen vents solars molt intensos. Si l’erupció apunta cap a nosaltres, un vendaval de partícules molt energètic bombardejarà la nostra atmosfera pels pols, aproximadament un dia després d’haver abandonat el Sol: hi produirà una tempesta magnètica, s’hi veuran aurores molt brillants, interferirà les emissions de ràdio i, si la ràfega abasta astronautes o passatgers d’un vol polar, podria matar-los per l’excés de radiació. Tampoc s’hi pot menysprear el perill d’un desastre econòmic si els corrents elèctrics induïts a la superfície terrestre inutilitzen les línies d’alta tensió. Per a no infravalorar aquests fenòmens recordem que, al 1989, una tempesta magnètica va deixar sense electricitat tota la província canadenca del Quebec i que un d’aquests episodis propicià una fallada informàtica que va obligar a tancar, temporalment, la borsa de Toronto aquell any.
Per a la conservació de la vida al nostre planeta és tan important el Sol que tots els humans hauríem d’estar inte ressats a conèixer-ne l’activitat futura. És possible predir-ne el comportament? Per a fer-ho, cal conèixer el seu passat. Edward Maunder, a finals del segle XIX, amplià l’estudi de les taques solars. Una sorpresa l’esperava en la investigació: no hi havia taques al Sol entre els anys 1645 i 1715. Els astrònoms preferiren ignorar el fet durant gairebé un segle, fins que John Eddy, al 1976, va trobar que, efectivament, en els darrers cinc mil anys hi ha diversos períodes en què el Sol no presenta taques. Per què? Els investigadors ingoren encara si els cicles de l’estel són previsibles o caòtics, un problema la solució del qual ens servirà per a conèixer les relacions entre l’activitat solar i el clima terrestre i ens ajudarà a preparar els canvis futurs.
Fa només un parell de decennis que hem començat a estudiar amb precisió el comportament del nostre estel mare; sense el destorb de l’atmosfera, els instruments instal·lats als satèl·lits han proporcionat als científics una informació sorprenent: el Sol no emet sempre la mateixa quantitat de llum, sinó que el valor oscil·la fins a dos dècimes per cent en unes setmanes. I també han comprovat que el nostre estel adquireix més lluminositat com més actiu està –fins a una dècima per cent. Aquestes variacions afecten el clima terrestre? Les primeres valoracions ens indiquen que la variació de la temperatura que causen és inferior (entre la desena i la cinquena part) de la que produïm els humans en cremar carbó i petroli. Però encara sabem massa poc per a gosar fer prediccions més segures. Una connexió entre la variabilitat solar i els canvis del clima representaria un pas de gegant en el coneixement de la influència de l’estel mare en un dels seus planetes. I tanmateix, ja s’ha fet el primer pas: a les acaballes del segle XX, Karin Labitzke descobrí una relació entre el clima d’Europa occidental i el cicle solar.
El coneixement detallat del nostre estel encara ens pot proporcionar un altre benefici inesperat: sabem que les erupcions solars deprimeixen el sistema immunològic dels humans. Què els succeirà als astronautes que viatgen a Mart si s’hi produeix, com és probable en un viatge tan llarg, una erupció solar? Condemnarem els intrèpids viatgers a un càncer o a una infecció greu?
Gegantesques roques voladores
Els nostres avantpassats adoraven les pedres caigues del cel; per raons distintes, els mateixos objectes tenen un enorme interès per als científics actuals, que consideren que els meteorits contenen les empremtes de l’origen del nostre sistema solar. D’on provenen aquests objectes que interessen tant els científics i que aterreixen tant els supersticiosos? La majoria, del cinturó d’asteroides: un grup d’astres que hi ha entre les òrbites de Mart i Júpiter la grandària dels quals va d’uns pocs mil·límetres als mil quilòmetres. Probablement, les col·lisions entre ells o la gravetat del gegantesc planeta, els expulsa de la seua òrbita i els llança a una trajectòria en què poden xocar amb la Terra. Però no tots els meteorits provenen de la mateixa regió; dels milers coneguts, vuit sembla que foren expulsats de Mart quan un asteroide impactà amb ell; i tres, de la Lluna, que va sofrir un accident semblant. I encara n’hi ha alguns –el grup Apol·lo– que se separen de la trajectòria majoritària i creuen l’òrbita terrestre.
Fa vint segles, un poeta va esciure: «quan en una nit serena el cel enrogeix amb una resplandor sagnant i llòbrega, un cometa porta als miserables mortals set i malalties, i la seua atziaga llum contrista el cel».
Durant mil·lennis, els cometes han sigut considerats portadors d’auguris dolents o missatgers divins; actualment, han descendit de categoria i únicament són una altra font de meteorits. Probablement, vora un bilió, amb una massa total semblant a la de vint-i-cinc terres, formen un tènue núvol a les profunditats de l’espai, més enllà de l’òrbita del petit Plutó. Una vegada cada deu milions d’anys de mitjana, l’acostament d’un estel o les alteracions que sofreix el Sol en el seu inacabable viatge per la Via Làctia pertorba el moviment d’algun cometa i el projecta cap a l’interior del sistema solar. Si en el camí topen amb un planeta, hi xoquen violentament i, si no, giren repetitivament entorn de l’estel mare i, així, fins a desaparèixer, perquè cada vegada que s’acosten al Sol, s’escalfen i s’evaporen, alleugerintse cada vegada més fins a esdevenir pols interplanetària. I encara hi ha una altra possibilitat al brutal xoc o a la lenta desaparició: el retorn a la seua llunyana i freda llar.
Els astrònoms xinesos aconseguiren una posició privilegiada en la societat en el moment en què l’aparició d’un cometa al cel podia significar l’enderrocament o la mort de l’emperador. Aquesta influència política ens permet comprendre les causes per les quals les prediccions astronòmiques es consideraven secrets d’estat la divulgació dels quals es castigava amb la mort. L’emperador dels romans tampoc no va córrer riscos en l’any seixanta: en assabentar-se que havia aparegut un cometa va tractar de desviar la còlera del cel. Així ho conta l’historiador Suetoni: «Neró es decidí per una massacre de la noblesa (...) Tots els fills dels condemnats foren desterrats de Roma i, després, els deixaren morir de fam o foren enverinats». Després de la mort de Juli Cèsar, s’observà un cometa al firmament i els romans conjecturaren que era l’ànima de l’emperador que volava envers la casa dels déus. El pintor italià Giotto va veure el cometa Halley en l’any 1301 i l’incorporà a un dels seus frescos, on mostra els Mags d’Orient adorant el Nen Jesús; l’artista hi proposa el cometa com l’estel de Betlem que guia els Reis Mags cap al lloc del naixement.
L’última de les històries increïbles que concerneix els cometes –i aquesta sí que pot ser certa– es refereix a l’origen de la vida. Les investigacions iniciades als anys seixanta del segle XX han plantejat la hipòtesi segons la qual els cometes hi van portar part de l’aigua que forma l’atmosfera i els oceans i que han convertit el nostre planeta en un lloc habitable. Per si això fóra poc, al principi del tercer mil·lenni creix el nombre de proves científiques que demostren que –encara que amb l’ajuda de la radiació solar ultraviolada– algunes molècules que hi actuaren com a matèries primeres per a la vida podrien haver-se format als cometes.
Un crim remot
Fa aproximadament seixanta-cinc milions d’anys un crim descomunal es va cometre al nostre planeta. Quelcom o algú eliminà els dinosaures –senyors indiscutibles del regne animal– i va permetre que els mamífers n’ocupàrem el lloc. Nosaltres, descendents d’aquells feliços supervivents, no ens podem deixar de preguntar què o qui va produir una mortaldat tal. Un repte apassionant, un misteri sense parangó s’ofereix als investigadors.
No en queden testimonis ni existeix la possibilitat d’obtenir-ne una confessió, però hi ha proves i claus subtils que els científics han sabut esbrinar per a trobar la solució de l’enigma. Avui, els paleontòlegs i els astrofísics creuen haver resolt la intriga. L’assassí: un asteroide de deu quilòmetres de grandària que s’estavellà contra la Terra en aquella llunyana època. Les circumstàncies: un impacte oblic, de manera que una proporció major de l’energia del xoc fóra emprada per a llançar matèria de la superfície a l’atmosfera. La composició de les roques del lloc de l’impacte (a Mèxic) va provocar que l’atmosfera s’omplira de diòxids de sofre i de carboni. Tot just després del xoc, s’hi va desencadenar una successió de desastres ambientals inimaginables: un incendi instantani del planeta –o almenys, de la meitat. Tot seguit, i durant sis mesos, l’obscuritat causada pel fum es va estendre per tota la superfície; les plantes s’hi devien morir i, amb elles, els animals que en menjaven. Durant un parell d’anys, un fred intens –amb temperatures de deu o vint graus sota zero– a les zones temperades i càlides va caure sobre l’atribolat planeta. I a continuació, el diòxid de carboni degué provocar una ona de calor durant un segle, amb augments de la temperatura de fins a deu graus. Quan la calma va retornar-hi, la catàstrofe s’havia consumat: els dinosaures i els ammonites –uns mol·luscos que havien abundat durant desenes de milions d’anys– quedaren dalmats. Una fracció important de la fl ora i de la fauna s’havia extingit.
La història de la vida a la Terra prenia un nou camí. I qui en van ser els afortunats supervivents? Hi sobrevisqueren els animals petits, senzillament perquè n’eren més; si s’eliminaren noranta-nou de cada cent ratolins, en restarien milions; si es fera el mateix amb els rinoceronts, en restarien uns pocs individus que tindrien dificultats per a trobar-se i reproduir-se. Una altra raó més, gens menyspreable: un ésser viu petit menja menys i és més fàcil d’alimentar. Amb la desaparició dels grans rèptils, els mamífers encetaren la fase explosiva de la seua evolució, que va desembocar en l’aparició de la intel·ligència a la Terra. És aventurat dir que devem la nostra existència a l’impacte que va destruir els dinosaures? Som, al cap i a la fi , un producte de l’atzar?
La còlera del cel
Cada dia cauen a la Terra aproximadament cent tones de matèria celeste. Gairebé tot el material còsmic que hi arriba ho fa en forma de pluja de partícules de menys d’un mil·límetre de grandària. Es tracta de pols procedent de l’espai interplanetari, la major part del qual es crema a l’aire. Però el centenar de cràters d’impacte que encara es conserven a la superfície del nostre planeta ens indica que el bombardeig no sempre ha constat d’una pluja imperceptible. L’erosió i els volcans han esborrat les empremtes del diluvi de roques que, des de fa milers d’anys, ompli de cràters el nostre planeta.
Quan la cua d’un cometa creua l’òrbita terrestre –tal com va ocórrer durant dues hores en la matinada del 18 de novembre de 1999– bells meteors s’observen al firmament. Trossos de roca de centímetres de grandària es cremen a l’atmosfera produint una gran falla que il·lumina el cel. La pluja d’estels fugaços (les Leònides) va ser l’últim gran espectacle celeste del mil·lenni que fi nalitzava.
Amb certa freqüència ocorre que un objecte de la grandària d’un decímetre o d’un metre procedent de l’espai exterior arriba a la superfície del nostre planeta sense consumir-se; en aquest cas, s’emmagatzema als museus amb el rètol de meteorit. La grandària encara pot arribar als deu metres sense que els danys siguen apreciables.
Quan el diàmetre del meteorit oscil·la entre deu i cent me-tres, sol explotar abans de tocar terra a causa de les elevadíssimes pressions que s’hi generen en travessar l’atmosfera. Si l’objecte procedent de l’espai exterior assoleix una grandària de cinquanta metres, explota amb una potència de deu megatones. Afortunadament, la freqüència d’aquests successos és escassa, només un cada segle. Ja hem detectat un d’aquests successos en l’any 1908, a la vall siberiana del riu Tunguska. Si un objecte de dos-cents metres caiguera a la mar, s’originaria una ona que assoliria una altura de cent metres a les costes. La catàstrofe seria descomunal.
En una altra escala es troben els objectes astronòmics la grandària dels quals arriba al quilòmetre; la potència de l’impacte, d’un milió de megatones, es comparable a l’esclat simultani de totes les bombes atòmiques existents en tots els arsenals militars. Les conseqüències climàtiques afectarien tot el planeta i els esdeveniments que ocorrerien posarien en perill les estructures sanitàries, polítiques i econòmiques que fan possible la convivència humana. El meteorit produiria, si caiguera a l’oceà, una ona d’un quilòmetre d’altura. Es pot imaginar algú una paret líquida de mil metres –mil metres!– que es precipitara sobre la costa? I no es tracta d’un invent dels astrònoms, ni de la imaginació desbordada dels guionistes de cinema: a Júpiter ja observàrem, amb els nostres telescopis, un succés semblant en l’any 1994. Si la grandària arribara als deu quilòmetres, es tractaria del que el poeta batejà com el crepuscle del déus. S’hi generaria una potència de mil milions de megatones; continents sencers s’encendrien; durant anys no arribaria la llum a la Terra, una espessa nit cobriria el planteja colpejat; la temperatura abaixaria entre deu i vint graus; l’aire es tornaria verinós i, tot seguit, hi hauria temperatures tòrrides durant milers d’anys. Quelcom paregut va succeir a la Terra fa seixanta-cinc milions d’anys, quan un meteorit de deu quilòmetres –només dues vegades més gran que el Halley– va caure a Mèxic i va causar l’extinció dels dinosaures.
En tots els planetes i satèl·lits del sistema solar amb la superfície sòlida hi ha empremtes dels impactes amb altres astres. Si a la Terra no s’observen és perquè els agents atmosfèrics i els éssers vius n’han esborrat els cràters més antics. Afortunadament, tenim un lloc pròxim a nosaltres (la Lluna) on es poden contemplar les proves de totes les col·lisions que hi ha hagut en la seua història. Estudiant els cràters del nostre satèl·lit, els paleontòlegs calculen el nombre de xocs que pot experimentar la Terra. El càlcul de les probabilitats d’impacte ens dóna una freqüència molt baixa per a objectes grans, la qual, tanmateix, no pot ser obviada, perquè els xocs entre cossos celestes constitueixen un fenomen corrent en el sistema solar. Els astrònoms han calculat que un asteroide de dos quilòmetres de diàmetre té una probabilitat una mica inferior a u entre un milió de xocar amb la Terra en l’any 2019; i un altre, d’un quilòmetre de grandària, té una probabilitat de tres de cada mil en l’any 2880. A mesura que les observacions esdevenen més precises i milloren els càlculs, la col·lisió pot ser més o menys improbable. Gairebé nou segles és temps de sobres per a evitar el desastre, però, i si els nostres descendents abandonaren la ciència? Si es perderen els coneixements científics i la religió, o una forma qualsevol de superstició, substituïra la ciència com a font de coneixement, la raça humana podria sobreviure a aquesta catàstrofe? Davant aquestes perspectives no ens ha d’estranyar que es tinga ja en consideració la possibilitat de dotar amb molts recursos financers un sistema internacional de vigilància i defensa. La fi nalitat consistiria a descobrir els NEO[1] (objectes pròxims a la Terra) potencialment perillosos, és a dir, tots aquells que tinguen una òrbita de contacte amb el nostre planeta, i també a avaluar les accions possibles de defensa. Es calcula en dos mil el nombre de NEO d’un quilòmetre de grandària, però n’ignorem l’òrbita de més de la meitat; i en tres-cents vint mil, els de cent metres. La tasca és immensa, però hem de conèixer com més aviat millor els futurs perills amb què ens amenaça el cel.
[1] N. de la t.: Amb el nom de NEO (siga anglosaxona que prové del sintgama Near Earth Objectes) es coneix aquesta població d’asteroides que passen a prop de la Terra, alguns dels quals fins i tot creuen perillosament l’òrbita terrestre.
2
LA FÚRIA DE POSIDÓ
Terratrèmols
Els registres històrics ens demostren que els terratrèmols són el principal risc geològic que amenaça l’espècie humana. En el mil·lenni que hem deixat enrere tres terratrèmols causaren, cada un, més de tres-centes mil víctimes; altres sis van matar més de noranta mil persones. I no ens trobem davant un fenomen recent, perquè van ser els terratrèmols els que destruïren el mausoleu de l’Halicarnàs, el Colós de Rodes i el Far d’Alexandria, tres de les set meravelles de l’antiguitat.
La nostra experiència diària ens confirma la immobilitat i l’estabilitat de la Terra: ens resulta inimaginable que la terra tremole sota nosaltres. Tant els profans ignorants com els més famosos geòlegs tremolen de pànic quan s’hi produeix una sacsejada sísmica: uns i altres senten que un perill imminent els sotja perquè en tots dos es destrueix la concepció subconscient del món. Els humans ens sentim febles i indefensos enfront de les aclaparadores manifestacions de la força de la naturalesa. Una d’elles, el terratrèmol, posseeix una gran facilitat per a l’extermini: s’hi compten per milions les víctimes que han mort per culpa seua. Els efectes són paorosos: els edificis s’esfondren, s’hi desencadenen incendis, hi ha corriments de terres i, en alguns casos, ones gegantesques completen el quadre de destrucció. Malalties i epidèmies, conseqüència gairebé inevitable del desastre, s’acarnissen amb els supervivents: el tifus, la disenteria i el còlera, que es transmeten per l’aigua contaminada, augmenten el nombre de víctimes. I no atribuïm la responsabilitat immediata de les mort a les tremolors de terra: les obres humanes, més que no pas el fenomen en si, causen tan enorme mortaldat. Els edificis que s’ensorren assassinen gent; els dics i les preses que es destrueixen, l’ofeguen, i els incendis produïts pels cables elèctrics espatllats completen el quadre de destrucció.
El 17 d’agost del 1999, cases mal construïdes per empresaris sense escrúpols s’enderrocaren sobre els caps de diversos milers de turcs. En la nostra època hi ha més edificis i a les cases habita més gent; no ens ha d’estranyar que el cost dels danys materials s’eleve desmesuradament i que augmente el nombre de morts.
El terratrèmol més catastròfic de la història
A la Xina hi ha un catàleg de terratrèmols, el més extens de l’antiguitat, que es remunta a set-cents vuitanta anys abans de l’era cristiana. En contrast amb els europeus, que fa només uns segles que hem iniciat els estudis sobre els sismes, els xinesos s’han esforçat per comprendre el fenomen i, de fet, fa més de dos mil·lennis idearen un primitiu sismògraf per a mesurar-lo. Al país on sofririen els terratrèmols més mortífers de la història, els savis s’avançaren al futur.
El mateix any i el mateix mes en què Joan Carles I nomenava Adolfo Suárez president del Govern, un mesos abans de la mort de Mao Zedong, s’esdevingué la pitjor catàstrofe geològica a la Xina moderna. El calendari cristià marcava el 28 de juliol de 1976 quan el terratrèmol assolà Tangshan. Només vuit dies abans, els terrestres ens havíem meravellat amb les prime-res imatges de les desertes dunes marcianes enviades des del planeta roig. En una de les fotos, presa després del terratrèmol, es pot veure un jove assegut sobre un munt de runes, envellit prematurament, la mirada fixa, els braços caiguts… La catàstrofe havia aconseguit, en poques hores, anihilar-ne el cos i l’ànima com només ho poden fer el lent transcurs dels anys, les malalties, les desil·lusions… Mai més no tornaria ja a ser el que havia sigut abans; sobre ell pesaria per sempre l’experiència de l’horror i de la mort. Pels efectes de les oscil·lacions de la Terra, mil quilòmeres quadrats de terra havien sigut convertits en un líquid semblant a les sorres movents. Només quatre edifi cis de diverses plantes –on abans n’hi havia tres-cents i escaig– hi romangueren dempeus; milers de miners quedaren atrapats a les entranyes de la terra; quatre-cents quilòmetrs de vies fèrries foren destruïts; vint ponts, destrossats. Sense aigua ni electricitat, amb les vies de comunicació tallades, la situació per als supervivents es va tornar dramàtica. Hi moriren set de cada deu habitants d’una ciutat on vivia un milió de persones.
Els dos terratrèmols més mortífers coneguts ocorregueren tots dos a la Xina i van matar vuit-centes mil i set-centes mil persones, respectivament, en els anys 1556 i 1976. El tercer en aquest sinistre catàleg va afectar Calcuta en l’any 1737 i la xifra de víctimes ascendí a tres-centes mil.
En aquest mil·lenni hi haurà vora un centenar de ciutats de més de dos milions d’habitants i, per coincidència geogràfica, la meitat està a menys de dos-cents quilòmetres de llocs que ja han sigut afectats per terratrèmols en el passat. Resulta paorós –i tràgic– predir que, probablement, quan hi haja un gran terratrèmolt en una àrea superpoblada d’un país subdesenvolupat, els morts superaran la xifra del milió. Davant una perspectiva tan fúnebre, ens permetrem una nota optimista: el 1975, a Hai Zheng, al nord de la Xina, els geòlegs, després de detectarhi una sèrie de terratrèmols menors previs i una deformació al sòl, van decidir evacuar la ciutat i prengueren la decisió que un milió de persones acamparen a l’aire lliure, al febrer, amb temperatures de vint-i-quatre graus sota zero. Afortunadament, la decisió resultà ser encertada i poques hores després que finalitzara l’evacuació, un terratrèmol havia destruït més de la meitat dels edifi cis.
Malauradament, els senyals anteriors als terratrèmols no es coneixen bé i, per això, el 17 de gener de 1995, una catàstrofe s’exacerbà amb el Japó sense avís previ. Gairebé tres mil persones moriren després que un terratrèmol sacsegés la ciutat de Kobe, un port de l’oest del Japó. Més de mil edificis, molts d’ells a prova de sismes, s’ensorraren sobre la gent, que dormia; barris sencers quedaren reduïts a runes. Fissures immensament pro-fundes i llargues devoraren carrers sencers. Les línies fèrries i les autopistes s’esfondraren i causaren la mort de centenars de viatgers. Les canonades, trencades; les carreteres, bloquejades… Els incendis proliferaven per tot arreu, avivats per les ruptures dels conductes de gas, i els bombers hi van haver de lliurar un batalla impossible. Els dirigents semblaven impotents davant una catàstrofe que havia deixat milers de persones sense casa, a temperatures que s’aproximaven als zero graus. El Japó encapçala els índexs de sismicitat: és el país amb major freqüència de terratrèmols per cada unitat de superfície; Xile, Nova Zelanda i Itàlia el segueixen en aquesta indesitjada i perillosa classificació.
Les campanes tocaren a mort a Lisboa
El calendari marcava l’1 de novembre de l’any 1755 quan trescents mil lisboetes celebraven el dia de Tots Sants a les esglésies. Ignoraven que una ona gegantesca que viatjava a vuit-cents quilòmetres per hora, un enorme tsunami, es dirigia cap a ells. L’havia desencadenada un dels terratrèmols més intensos de què tenim notícia. En sis llargs, eterns minuts gairebé tots els edificis de la ciutat foren arrasats. Quinze mil persones moriren aixafades per les campanes i les torres de les trenta esglésies que es desplomaren a sobre d’elles. La ciutat va quedar en runes; llevat d’uns pocs milers, els supervivents s’havien quedat sense casa. No hi van mancar els mals que acompanyen un terratrèmol d’aquesta magnitud: el pillatge, els disturbis, la contamina-ció de les aigües i les infeccions… Els incendis que van esclatar a tot arreu i les malalties quadruplicaren la xifra de morts. Però la major part de vides es van perdre a les esglésies, que estaven atapeïdes en el moment de la primera sacsejada. La situació esdevingué gairebé desesperada: calgué mantenir la confiança entre els supervivents, organitzar equips per a alliberar les víctimes atrapades entre les runes, combatre els incendis, soterrar els morts, construir refugis i distribuir queviures.
Tant la magnitud de la catàstrofe com la irracionalitat del càstig de Déu –així ho van creure alguns– va convulsionar els europeus de l’època. Com podem continuar creient en un Déu totpoderós i benevolent –raonaven– si mata milers d’innocents quan es reuneixen a l’església per resar? Pertot arreu sorgiren acerbes controvèrsies religioses sobre la causa del desastre: a Anglaterra fins i tot es féu un intent de reforma religiosa i s’hi aboliren els balls de màcares, per llicenciosos. La catàstrofe de Lisboa va afectar tan profundament les idees dels europeus del segle XVIII com ho farà als successor d’aquests, al segle XX, l’explosió de les bombes atòmiques d’Hiroshima i de Nagasaki, al 1945.
Els espanyols encara estàvem digerint les menges nadalenques quan, el 26 de desembre de 2004, una notícia esgarrifosa va saltar als periòdics: un sisme submarí, el segon més intens dels últims dos segles, havia arrasat les costes de l’oceà Índic. Els europeus en quedaren impressionats per les imatges que apareixen al televisor, ignorem si pels milers de conciutadans que hi van morir mentre gaudien d’unes vacances a les exòtiques platges o si la pietat també arribava als centenars de milers d’oriünds que patiren en el desastre. I la tragèdia es podria haver evitat! Un parell de satèl·lits havia enregistrat el sisme a la superfície de l’oceà dues hores després d’haver-se produït la sacsejada. Una xarxa d’avisos, com la que tenen els nord-americans al Pacífic, hauria salvat de la mort la major part de les tres-centes mil persones. Lloem l’onada de solidaritat internacional sense precedents que va tractar de pal·liar el drama de cin milions d’afectats; tanmanteix, pensem que aquestes reaccions emocionals impulsades per la televisió caduquen als pocs dies i no ens sostrauen de les nostres responsabilitats socials. Moguts per la raó hem de demanar als nostres dirigents que perseguisquen una distribució de la riquesa més igualitària entre tots els éssers humans, siga quin siga el lloc on hagen nascut, i que s’enfronten amb els apressants problemes ambientals del nostre planeta.
Els perillosos moviments dels talps
Una llegenda dels kukis d’Assam, a l’Himàlaia, narra que un gegantesc talp que habita a l’interior de la Terra hi excava coves. De tant en tant, l’animal sacseja el terra per a saber si viu algú a la superfície. No ens ha d’estranyar que, quan comencen a sentir-hi un terratrèmol, els nadius criden: «Estem vius! Estem vius!», com volent confi rmar que encara hi ha habitants al planeta.
A Assam (l’Índia) es va detectar un terratrèmol molt intents al 1950. Afortunadament, es tracta d’una regió aïllada, de manera que el nombre de morts no superà la xifra de dos mil. Els terratrèmols grans, d’una intensitat que supere el set –catastròfics si ocorregueren en regions densament poblades–, es produeixen amb una freqüència relativa: un cada mes. Però, sortosament, la majoria hi passen desapercebuts perquè s’esdevenen als oceans o en regions remotes.
Un naturalista britànic, Kingdon-Ward, estava de visita a l’Índia quan va ocórrer el terratrèmol i ens n’ha deixat constància de les seues impressions:
Durant quatre o cinc minuts no podia estar dempeus perquè, si m’aixecava, era llançat a terra per la tremenda agitació de la terra. L’aire estava tan carregat de pols que no hi vaig poder veure durant dues hores, però sí escoltar el tremend soroll de les allaus que queien des de tot arreu. Afortunadament, havia acampat en una vall, a un centenar de metres dels aiguavessants que m’envoltaven, de manera que podia estar-hi tranquil.
Kingdon-Ward va sobreviure a un dels terratrèmols més intensos que s’han conegut i va observar-hi les allaus de terra i les esllavissades de roques que queien des de les muntanyes cap al fons de la vall.
Terratrèmols fotogènics
A l’abril de 1906, mentre les grans potències europees decidien en la conferència d’Algesires lliurar el control del Marroc a Espanya i França, la ciutat de San Francisco patia un terratrèmol terrible. Sobre els successos d’aquells nefastos dies es va rodar una pel·lícula protagonitzada per Clark Gable, un dels actors més cotitzats de l’època. Les imatges de la ciutat destrossada impactaren tota una generació de cinèfils, per als quals la pel·lícula era El terratrèmol.
De sobte, la terra va oscil·lar. Vaig començar a marejarme. Les columnes d’un sòlid edifici, alineades en fi les, es gronxaven com si estigueren èbries, fins que, en una sacsejada especialment violenta, bolcaren. El temps semblava haver-se detingut. Tot d’una, l’edifici es desmoronà amb un estrèpit ensordidor. Sobtadament, vaig comprendre que no estava marejat: era la terra. Em vaig aterrir. Estava experimentant la violència d’un terrible terratrèmol. Vaig córrer al carrer just a temps, quan una sacsejada, encara més brusca que les altres, em llançà a terra. La nostra bella, costosa i còmoda casa s’ensorrà amb gran soroll, en una barreja confusa de runes i fustes trencades. Carreteres, molls i edificis tremolaren; es tren-caven i doblaven com si foren de paper. Les cases s’esfondraven deixant persones sepultades sota les runes polsoses. Recuperats de la primera commoció, vam sentir que s’aixecava un vent sobtat i que les flames es propagaven pels carrers impossibilitant-hi molts rescats. Els danys més grans els va ocasionar l’incendi que es declarà després del terratrèmol i que, avivat pel fort vent, va destruir les febles construccions de fusta. Els parcs, les places, els carrers s’ompliren de ciutadans que hi dormien, temerosos de tonar a casa i que es produïra una nova sacsejada. Les sacsejades minvaren a poc a poc. Més tard van poder fer una valoració dels horrors: un quart de milió de ciutadans havien quedat sense casa. Centenars de milions de dòlars s’hi van invertir en la ciutat.
I, tanmateix, el terratrèmol de San Francisco no va ser un dels més intensos ni dels més mortals, perquè hi moriren un miler de persones.
Sismes espanyols
En ple Nadal del 1908, el 28 de desembre, el terratrèmol europeu més violent del mil·lenni sacsejà el port sicilià de Mesina: va deixar-hi un tràgic saldo de cent setanta mil morts. Una enorme ona, que assolà els ports de l’estret que separa l’illa d’Itàlia, va completar la tasca destructora. La regió mediterrània és una zona sísmica i, per això, els països d’aquesta conca marina presenten la major activitat sísmica de tot Europa. Entre ells, Espanya ocupa un lloc intermedi, amb una activitat molt menor que la d’Itàlia o la de Grècia. Als Pirineus, al sud i a l’est de la península ibèrica, hi ha zones de més risc; fins i tot en alguna d’elles hi ha la probabilitat de més del 70% que un terratrèmol cause danys abans de cinquanta anys. I no podem oblidar que com més alt és l’interval de calma, major en serà el risc, perquè les tensions s’hi hauran acumulat durant més temps. També pot haver-hi terratrèmols en altres llocs de la península: a les dues de la matinada del 22 de maig del 1997, l’autor va sentir un terratrèmol a les Ries Baixes. L’origen estava a l’ajuntament de Becerreá (Lugo) i la intensitat va ser centenars de milers de vegades menor que la del de Lisboa. Afortunadament, cap dels petits terratrèmols que va patir Galícia durant el segle XX causà víctimes.
Els terratrèmols constitueixen un risc real per als espanyols. Ja n’hi ha hagut en el passat: a la península ibèrica se’n tenen notícies des de l’any 880 abans de Crist. I han causat morts: els dos més destructius del darrer mig mil·lenni su c ceïren al 1755, quan el mateix terratrèmol que va destruir Lisboa es cobrà dues mil víctimes a la costa del sud-oest espanyol. I en l’any 1884 van morir nou-cents granadins de la localitat d’Arenas del Rey. I en succeiran en el futur, encara que n’ignorem el moment exacte.
El càstig de Jahvè
En la Bíblia, en el llibre de Josuè, hi ha una de les mencions més antigues del món occidental dels terratrèmols: la caiguda de les muralles de Jericó. A la terra de Canà, una zona altament sísmica, probablement un terratrèmol va destruir les inexpugnables muralles de la ciutadella. Per a les tribus de guerrers i pastors nòmades que l’assetjaven, la caiguda de les fortifi cacions sense intervenció humana s’havia d’atribuir a una benedicció sobrenatural. I així ho van creure. Les autoritats religioses de l’Antic Testament consideraven els terratrèmols com un signe de la còlera divina, que castigava les persones que no li mostraven l’obediència deguda. Segons aquestes, Déu s’havia pronunciat clarament en contra dels habitants de Jericó. La ciutat fou presa i saquejada per les hosts israelites de Josuè. Escèptics, ens preguntem què devien pensar d’aquest Déu els ciutadans massacrats.
En el Gènesi, un dels llibres de l’Antic Testament, també se cita les ciutats de Sodoma i Gomorra; tot i que encara no se n’han localitzat les restes, els arqueòlegs han trobat evidències segons les quals estaven ubicades al Pròxim Orient, concretament al sud de la mar Morta, un lloc actualment cobert d’aigua. Com dèiem, el Gènesi narra que una pluja de foc i sofre va caure del cel i les va destruir com a càstig per la seua perversió. Aventurem, com a possible explicació del desastre, la hipòtesi d’un esdeveniment geològic que va afectar les impressionables ments de l’època. Sabem que els escriptors antics es queixaven de les olors pestilents que emanaven de la mar Morta –quelcom incomprensible en una zona petroliera.
Fa quatre mil anys, els habitants de les ciutats de la vall del Siddim, propera a la mar Morta, s’havien enriquit comerciant amb el betum abundant a la zona. Les belles i sumptuoses cases estaven construïdes amb les roques de la regió, riques en bituminosos altament inflamables. Imaginem un dia de tempesta: mentre tenebrosos llamps esquincen el cel, un terratrèmol sacseja la vall. El sisme allibera una gran quantitat de gasos naturals rics en sofre que cremen pels focs que hi ha a les cases. Fins i tot les roques amb què estan construïts els edifi cis esdevenen estelles enceses. El desastrós incendi resultant va esborrar Sodoma i Gomorra del mapa.
Les tremolors de la Terra
Comprenem les causes de l’erupció d’un volcà amb relativa facilitat: el magna s’obri camí des de l’interior de la terra fins a la superfície. En canvi, no és tan òbvia la relació entre un relleu escarpat i la falla que el va esculpir; ni entre aquesta i un terratrèmol. Per això, fa només un segle que s’associaren els terratrèmols amb les falles.
Anem ara a passejar per una senda nua de muntanya; triem un assolellat dia d’estiu. Després de caminar durant unes hores, cansats, ens detenim i, mentre ens recuperem de la fatiga, contemplem el paisatge. Si ens hi fixem bé, observarem esquerdes a la superfície de les muntanyes mancades de vegetació. En uns casos, la majoria, apreciem continuïtat en ambdós costats de la fractura; en altres, veiem que les roques, en tots dos costats de la fractura, estan desplaçades. Aquestes superfícies ens recorden una fotografia esquinçada en dos fragments, ara estan junts, ara un s’ha desplaçat respecte de l’altre. Aquest últim aspecte és el que ens interessa, quan una de les dues parts de la fractura –que anomenarem falla– es desplaça respecte de l’altra. Els geòlegs saben que qualsevol previsió de risc sísmic es funda en la constatació que la majoria de les tremolors es donen a les falles. Cerquem una activitat recent a les falles que s’han mogut en el passat i, si la hi trobem, sabrem que un sisme fuetejarà aquella zona en el futur. Maliciosament, sospitem que més d’un titllarà de malastruc el científic que pronostique uns auguris tan dolents.
El terreny vibra quan se n’allibera bruscament l’energia acumulada en una roca i aquestes vibracions constitueixen les tremolors de terra, els temibles terratrèmols. Dues forces que hi actuen en sentit oposat deformen la roca fi ns que, en sobrepassar un límit determinat, la trenquen –el mateix que ocorre amb una goma elàstica. Aleshores, la roca vibra diverses vegades, fins que s’amorteix –com ho fa una fulla d’afaitar subjecta per un extrem a la qual s’obliga a vibrar. Les vibracions –que anomenem ones de marea– es transmeten des del punt de fractura en totes les direccions: els sismògrafs primer detecten les oscil·lacions horitzontals i verticals, les que alarmen la població; tot seguit, hi arriben les ones més perilloses, les superficials, semblants a les ones que es produeixen a l’aigua d’un estany quan hi llancem una pedra. Els testimonis que hi han sobreviscut per a contarho així ho testimonien: «Ens movíem com si ens trobàrem en una travessia amb la mar agitada». I això és un terratrèmol: res més que el pas de vibracions per un indret del nostre planeta.
Conseqüències perilloses
Els terratrèmols poden causar efectes secundaris terrorífi cs: deformen la terra si ocorren als continents; produeixen ones gegantesques si la sacsejada s’esdevé sota l’oceà; desencadenen allaus als aiguavessants de les muntanyes i fins i tot poden convertir un terreny en perilloses sorres movents.
Els efectes més espectaculars consisteixen en la mateixa deformació de la terra –major com més arenosa o argilosa i menys rocosa siga– i en el desplaçament del terreny. Tant és així que en el gran terratrèmol de Xile de l’any 1960, els geòlegs mesuraren desplaçaments de vint metres al llarg de la falla. Sobre aquests moviments existeix una opinió errònia profundament arrelada: moltes persones creuen que s’hi poden obrir precipicis profunds, tancar-se immediatament i triturar les aterrides víctimes que hi han caigut. De tots els perills reals, aquest és el menor. Certament, de vegades s’hi produeixen esquerdes a terra que són sempre superficials i, molt rarament, es tornen a tancar una altra vegada. Entenem que a qui haja vist com s’ensorraven diverses illes de cases en uns segons, li semblarà que la terra s’ha engolit els edificis, però res més lluny de la realitat. Si s’obri una esquerda al terreny, probablement romandrà oberta. L’autèntic perill és que s’enfonse l’edifici on viu hom o ser lesionat pels objectes que cauen o soterrat entre les runes o cremat per algun foc.
Si el terratrèmol ocorre al fons marí, les roques comuniquen el moviment a l’aigua; aleshores, hi apareixen els tsunamis, les temudes ones que solen assolir entre sis i vint metres d’altura. No són perilloses a mar oberta i moltes vegades fi ns i tot són imperceptibles; no és així, però, quan arriben a la costa o a un port i el fons som frena el líquid; en aquest cas, l’aigua s’amuntega i forma una tremenda ona de diverses desenes de metres d’altura, més destructiva, si això és possible, que el mateix terratrèmol. Això és el que, malauradament, va ocórrer a l’estuari de Lisboa, on una ona gegantesca va arrasar la ciutat al 1755. Generalment, la primera manifestació del sisme submarí –el terratrèmol que es produeix al fons oceànic– és una petita oscil·lació, seguida d’un impressionant retrocés de l’aigua respecte de la línia de costa. Tot seguit, hi arriba la primera ona, possiblement de trenta metres –al Japó se’n va mesurar una de vuitanta–, que assola la zona costanera. En contemplar el panorama de destrucció, molts dels atribolats supervivents creuen que ja s’ha acabat el drama. Tràgic error!, perquè entre un quart d’hora i una hora després de la primera, hi arriba una altra ona més petita, però més mortífera, perquè atrapa les persones que han tornat a casa massa aviat.
Els terratrèmols en terra ferma poden presentar encara al-tres desagradables conseqüències quan succeeixen en sòls molt saturats d’aigua: a causa de la vibració, el terreny esdevé un fluid semblant a les sorres movents. Això és el que va succeir en el terratrèmolt d’Alaska del 1964: el sòl, d’argila fluïdificada, s’esllavissà i arrossegà algunes cases fins a mig quilòmetre de distància de la ubicació original.
La probabilitat de supervivència dels afectats per un terratrèmol pot empitjorar encara si viuen en regions muntanyenques: les vibracions desencadenen terribles allaus de roques, fang, sorra o neu que cauen per l’acció de la gravetat i que arrasen els llogarets situats a les faldes. Aquestes allaus també es produeixen sota l’oceà, quan el fang dels rius emmagatzemat a les vores continentals s’esllavissa tumultuosament cap al fons com a conseqüència de les vibracions sísmiques.
La closca clivellada d’un ou
Aristòtil, un savi grec que va viure fa dos mil tres-cents anys, donà una de les primeres explicacions científiques dels terratrèmols. N’atribuïa l’origen als vents que tracten d’escapar-se de la reclusió en coves subterrànies. Sabem que estava equivocat, però, dels sis mil milions de terrestres, quants, avui dia, acceptarien aquesta obsoleta versió?
El nostre planeta –el tercer del sistema solar– és una enorme esfera de sis mil quatre-cents quilòmetres de radi format per capes com una ceba. Una capa exterior, sòlida, rígida i fràgil recobreix la Terra; constituïda per l’escorça terrestre i una por-ció del mantell superior, té un gruix de cent quilòmetres i escaig. Aquesta cobertura (la litosfera) es trenca en fragments a causa d’unes empentes interiors, talment com la closca d’un enorme ou que haja sigut colpejat. Els geòlegs anomenen plaques litosfèriques cada un dels fragments en què queda dividida la superfície del planeta, i falles a les fractures que s’hi observen. Els noms? Placa Sud-americana, Nord-americana, Eurasiàtica, Africana, Indoaustraliana, Antàrtica, Sud-pacífica i Nord-pacífica són a bastament aclaridors dels oceans o continents que les posseeixen. Els geòlegs descobriren que les plaques tenen una estructura molt variada: unes, com la que formen Europa i Àsia, contenen escorça preferentment continental; d’altres, com la del Pacífic, només d’oceànica; i encara n’hi ha, com la formada per l’Índia, Austràlia i l’Índic, que en conté d’ambdues.
Viatgers infatigables
Per què la revista Life va triar l’almirall xinès Zheng He –un desconegut per als europeus– en el lloc catorzè de la llista dels cent personatges més importants del mil·lenni passat? Deixem que parlen les cròniques:
L’emperador, content amb la nostra lleialtat i fi delitat, ens ha ordenat, a mi i a altres al capdavant d’algunes desenes de milers d’oficials i de soldats, d’embarcar en més de cent naus grans (...) Des del tercer any de l’era de Yong-le (1405) fins ara, hem rebut set vegades la missió d’anar com a ambaixadors als països de l’oceà occidental. Els països bàrbars que hem visitat són: Champa, Java, Palembang i Siam. Des d’aquí, creuàrem directament a Ceilan, al sud de l’Índia, i visitàrem Calicut i Coxin. He arribat a les regions occidentals d’Ormuz, d’Aden i de Muqdiisho. En total, són més de trenta països grans o petits. Hem recorregut més de cent mil li[1] d’espais marins immensos i hem contemplat ones enormes, paregudes a muntanyes, que arriben fins al cel. Hem albirat països bàrbars molt llunyans, que hem entrellucat a través del blau de l’atmosfera, mentre les nos-tres naus, amb les veles inflades com núvols, continuaven veloçment, dia i nit, fendint les encrespades ones com si foren un camí real (…).
Cristòfor Colom, Fernando Magallanes o Vasco de Gama hi van recórrer més distàncies, visitaren més països? Noranta anys abans que Colom arribara a Amèrica, Zheng He havia recorregut l’Índic i el Pacífic amb una flota sense parangó fi ns a la Primera Guerra Mundial. Algunes naus, gegantesques, pesa-ven mil cinc-centes tones i feien cent cinquanta metres d’eslora per cinquanta-vuit de màniga –la Santa Maria, la més gran de les caravel·les de Colom, en mesurava vint-i-vuit; una closca de nou al seu costat! Però, al marge de les gestes nàutiques d’aquest navegant llegendari, hi ha un altre aspecte que ens sorprèn sobre manera: la seua tolerància envers altres religions. Mentre a Europa ens matàvem per mantenir-hi distintes opinions religioses, a Sri Lanka una taula de pedra amb escriptura xinesa, persa i tàmil documenta la visita de l’almirall i mostra respecte envers Buda, Al·là i Vixnu, les divinitats de tres religions diferents.
Fem un esforç d’imaginació: traslladem la flota de Zheng He cent cinquanta milions d’anys enrere i demanem-li que repetisca les seues expedicions. Quines novetats li depararia el destí? No creiem que el clima (tropical) el sorprenguera gaire; els boscos de sequoies i de falgueres possiblement tampoc. No hi trobaria cap poblat –els humans encara no existien–, tampoc gaires mamífers, perquè els rèptils eren els amos de mars i terres; però no pensem que veure dinosaures, en una cultura devota dels dracs, el meravellara massa. Creiem que el que més estranyaria el navegant seria la geografia: no solament els accidents locals haurien variat, és que ni tan sols podria visitar l’Índia, senzillament perquè no estava al lloc on està ara. Al culte, tolerant i audaç marí xinès li hauria paregut impossible que els continents pogueren viatjar tant com ell –tal com els va parèixer als científics fins fa només mig segle.
Els fragments de la capa superficial rígida de la Terra, les plaques litosfèriques (trossos d’escorça i de mantell extern) són arrossegades pel mantell subjacent. Aquesta pro pietat permet el moviment dels continents, un fenomen que era absolutament inimaginable i que els científics no comprovaren fins a mitjan segle XX. Moure’s un continent? Quina bajanada! Hauríem de pensar que les plaques romanen immòbils, i res més lluny de la realitat: es belluguen contínuament per tot el planeta, però, compte!, els humans no podem observar-ne tal moviment –llevat que ho fem amb instruments molt precisos. Algú repararia que Amèrica se separa d’Europa uns quants centímetres cada any? Si assumim això, tal vegada creurem que ja coneixem la dinàmica del nostre planeta, i ens equivoquem novament, perquè encara hem d’afegir-hi una complicació més. Cada diversos centenars de milions d’anys, les fractures se solden i se n’obrin altres de noves, de manera que els fragments, a més d’intrèpids viatgers, no romanen immutables, sinó que la seua grandària també sofreix fluctuacions. Imaginem la closca de l’ou clivellada i dividida en diverses parts, els trossos desplaçantse per tota la superfície, soldant-se els uns amb els altres i tren-cant-se novament per costats distints. Complicat? Doncs així es comporta la capa externa del nostre planeta.
Els moviments de les plaques (centímetres cada any) són lents per a una espècie tan poc longeva com la nostra, però si visquérem milions d’anys comprovaríem que els continents, viatgers passius en elles, es mouen per tota la superfície del planeta i, per això, una regió que en el passat va estar a l’equador, avui visita una regió temperada i en el futur es trobarà als pols. És el cas de l’Antàrtida, que fa cinc-cents quaranta milions d’anys es trobava a l’equador, o de Suècia, que visitava l’hemisferi sud.
Les fractures i soldadures de les plaques litosfèriques poden anar aparellades amb les unions i divisions dels continents: en el passat, Europa estigué separada d’Àsia; els Urals són la cicatriu que en deixà la sutura; Àfrica i Amèrica del Sud formaven un mateix continent abans que s’hi obrira l’oceà Atlàntic, i l’Índia era una gegantesca illa, semblant al que avui és Austràlia, abans d’unir-se a Àsia.
Tots aquests moviments aparentment intranscendents no ens poden ser indiferents: els terratrèmols en són una conseqüència indesitjable. I la nostra capacitat de prevenir aquests terribles fenòmens dependrà dels coneixements que adquirim sobre l’interior de la Terra.
La pell canviant de la Terra
Ja sabem que la superfície de la Terra està esquerdada, però necessitem fer-hi algunes precisions més. No totes les fractures són iguals: en unes, la matèria de l’interior terrestre surt cap a la superfície; en altres, entra; i n’hi ha que ni entra ni surt. Anomenem zones o marges d’acreació de les plaques les contígües a una fractura per on surt el magma que, en solidificar-se, crea l’escorça del planeta. I zones o marges de subducció, les adjacents a una fractura on hi ha una placa tectònica davall l’altra i on l’escorça es destrueix. Sense oblidar-hi les falles transformants, on les plaques simplement es belluguen juntes, sense crear ni destruir l’escorça.
Comencem a comprendre el cicle sencer: la matèria del mantell surt per unes fractures i desapareix en altres. La litosfera es renova, però, compte!, només fins a cert punt: mentre l’escorça oceànica es crea i es destrueix no ocorre el mateix amb la continental, sinó que cada vegada n’hi ha més. L’explicació és senzilla: el magna que arriba a la superfície pot formar ambdós tipus d’escorça, però l’oceànica és lleugerament més pesada que la continental i, per tant, com la més lleugera sempre es quedarà a dalt, només l’escorça oceànica es pot submergir i desaparèixer a l’interior terrestre. Comprenem la sorpresa dels oceanògrafs que mesuraren per primera vegada les edats de les roques que constitueixen la superfície del planeta: sistemàticament concloïen que l’escorça oceànica era relativament jove, mai no passava dels dos-cents milions d’anys, mentre que els continents són fins a vint vegades més vells.
Les regions de la superfície de la Terra que són marges de les plaques certament presenten característiques comunes: contenen, com no podia ser d’una altra manera, grans esquerdes (les falles), per la qual cosa són regions molt sísmiques i, de vegades, volcàniques. Però, malgrat les semblances, presenten importants diferències: els marges d’acreació contenen roques molt joves –menors d’un milió d’anys–, geològicament acaba-des de formar, mentre que en els de subducció hi ha roques velles l’edat de les quals arriba a les desenes o als centenars de milions d’anys. Una altra diferència es refereix a les falles (les fractures de les roques) que s’observen en ambdues regions: als límits constructius les falles són produïdes per un estirament, i als destructius, per una comprensió, un fenomen del qual inferim que la distensió de la placa en unes zones és compensada amb el premsatge de les altres.
La residència de Posidó i la seu de Qomolangma
Un cortejo nupcial hacía su aparición en la bocana de la ría. Entraba el carro de Poseidón con todo su cortejo tirado por caballos acuáticos que levantaban nubes de espuma. Un escuadrón de delfines, una pequeña corte de tritones y hermosas nereidas le acompañaba. Entraban haciendo sonar bocinas, pero pronto lo dejaron y se dedicaron a perseguir a las nereidas. El cortejo, después de atravesar la ría, se lo tragó una gruta.
S’equivoca qui pense, després de llegir aquesta descripció de Gonzalo Torrente Ballester, que Posidó, el senyor de la mar, era un deu dolç i amable; els antics hel·lens, com que el consideraven responsable dels moviments tel·lúrics, procuraven no incitar la seua còlera. Els científi cs contemporanis, descreguts, no els imiten i, poc respectuosos amb els déus antics, envaeixen la seua residència. Durant la Segona Guerra Mundial del segle XX es va desenvolupar un element útil de defensa contra els submarins: el sonar, un aparell que resultaria molt profi tós per als geòlegs. Tot just acabada la contesa, els oceanògrafs es dedicaren a explorar el fons oceànic amb sonars perfeccionats i s’hi trobaren un fastuós relleu. Gairebé seixanta mil quilòmetres d’elevacions de ben bé tres quilòmetres de mitjana d’altura i dos mil quilòmetres d’amplària circumdava el globus sota els oceans. Al principi, les prengueren per serralades submarines semblants a les que hi ha sobre la superfície. Però aviat comprovaren que s’hi equivocavem: al centre hi havia una fossa limitada per falles –una vall o rift. Ateses les diferències, van pensar que les havien d’anomenar d’una altra manera, i així ho feren: les anomenaren dorsals oceàniques. Calia estudiar més detingudament aquests accidents geogràfics ocults perquè, com s’hi podia formar tal relleveu? –es preguntaven els oceanògrafs. Aviat hi trobaren la resposta: la formació d’una dorsal s’inicia quan l’escorça terrestre s’estira, es trenca i s’enfonsa en el centre. Aquestes regions s’anomenen fosses tectòniques –com ara la que hi ha actualment a l’orient africà– i si el procés d’estirament continua al llarg d’uns quants milions d’anys, la fossa es converteix en la vall o rift d’una dorsal completament desenvolupada. Els geòlegs havien comprovat que una dorsal –com la que creua el centre de l’oceà Atlàntic, de nord a sud i que travessa Islàndia– no era més que el lloc on les plaques se separaven.
Orientals i occidentals miren l’Himàlaia amb ulls diferents. Per a uns, els cims són l’Olimp dels déus; per als altres, un terreny de desafiament i superació; per a tots dos, la serralada més majestuosa del món és la seu de Qomolangma –la deessa mare de la Terra per als tibetans–, de Sagarmatha –el cim nepalès del cel–, de l’immens Everest, sense rival en la seua ïllada supremacia. Els antics hindús veneraven la majestuosa serralada, anomenada en sànscrit residència de les neus:
Al principi, les muntanyes eren alades. Volaven lluny i paraven on volien. El déu Indra els va tallar les ales i les subjectà a terra. Les ales es convertiren en núvols; per això suren sempre al voltant de les muntanyes.
Més prosaics, el geòlegs asseguren que la formació de les enormes serralades del nostre planeta es deu a fenòmens físics. A les zones de subducció, una placa s’enfonsa per sota de l’altra i en el procés es formen les fosses oceàniques, les profunditats marines més grans del planeta, que poden arribar, com en el cas de les illes Mariannes, als onze quilòmetres sota el nivell de la mar. Cada placa es mou com si es tractara d’una escala mecànica, des de la zona d’acreació a la zona de subducció, de tal manera que si la placa portara un continent ancorat al si, el transportaria igual com l’escala carrega un passatger cansat, i si el continent arrossegat xocara amb un altre que estiguera esperant-lo en un altra placa, compte!, l’impacte podria durar diversos milions d’anys. Aleshores, l’escorça rocosa es comprimiria i s’hi aixecarien gegantesques arrugues a la superfície terrestre. Aquests aixecaments del terreny generen el relleu continental més espectacular que hi ha sobre el continents: les grans muntanyes. Els Andes, els Alps, l’Himàlaia i l’Atles es va produir per un efecte semblant al que causa les arruges d’una catifa quan l’espentem. Qui ho diria!
Al teló de fons dels Alps acabats de formar, el sol del capvespre s’ha obert pas entre els núvols; els rajos es refl ecteixen a les roques, que ara llancen una llampada roja, ara verda o blava, perquè els rajos crepusculars en realcen els colors. S’hi sent una remor de fons, el ressò d’un formigueig sord; llàstima que no hi haja encara cap oïda humana que el puga escoltar.
Els batecs del plantea
Els geòlegs asseguren que vivim en un planeta viu, un planeta que administra la seua energia des del moment de la gènesi. I no estan equivocats. La Terra s’escalfà per l’efecte dels xocs de les partícules que la crearen. Part d’aquesta calor primigènia i la que es desprèn de la desintegració dels àtoms radioactius en manté l’interior calent i és la responsable que la pell de la Terra, la litosfera, es renove, és a dir, es construïsca i destruïsca contínuament, com també que, al llarg de la història, les plaques litosfèriques s’hagen mogut sense repòs, i s’hagen trencat i soldat una vegada i una altra.
Els aficionats a la muntanya hem vist els voltors planejar en cercles sense moure les ales i esdevenir cada cop més petits a mesura que s’enlairen. Instintivament, les aus aprofi ten els corrents ascendents d’aire. Els pilots de vols sense motor, els voltors i els còndors naveguen en correts d’aire calent que pugen des del sòl fins a diversos quilòmetres d’altura. No solament a l’atmosfera, als oceans també existeixen moviments semblants, corrents convectius d’aire o d’aigua que ascendeixen i descendeixen en un cicle ininterromput. Tot i que més difícil d’imaginar, el fenomen també es manifesta a l’interior de la Terra: la matèria fluida del mantell ascendeix fins a l’exterior als llocs calents, i descendeix als freds. Aquests corrents tèrmics de matèria, que comuniquen el nucli extern amb la superfície terrestre, són els que creen l’escorça, fracturen la pell del planeta i, en definitiva, mouen les plaques litosfèriques. El mantell terrestre, al capdavall, es comporta com un veritable motor tèrmic, que pren calor del nucli extern del planeta i que la cedeix a la superfície i, per a fer-ho, fa servir els moviments convectius que s’esdevenen al seu si.
Comencem pels llocs de la superfície del planeta on una placa, la més pesada, s’enfonsa a sota de l’altra, més lleugera; quan això ocorre, la pressió esdevé més densa a la placa submergida i, per tant, la fa encara més pesada. Aquest fenomen produeix una estrebada cap a l’interior de la Terra, un enfonsament al qual també contribueix la força de la gravetat, que condueix la placa litosfèrica des de les elevades dorsals fin a les enfonsades fosses de les zones de subducció. Tots dos impulsos obliguen la placa a lliscar per la superfície del planeta, des de la dorsal –on es crea– fins a la zona de subducció –on es destrueix. Es tracta d’una lentíssima estrebada cap avall que produeix fractures en l’extrem elevat de la placa. La placa submergida descendeix aproximadament set-cents quilòmetres pel mantell, des d’on cauen els fragments fins a les proximitats del nucli extern, on es difuminen i on el procés es reinicia. La matèria que hi ha a les proximitats del nucli extern s’escalfa, flueix i ascendeix a través del mantell en forma de columnes gegantesques. Si, en arribar a la superfície, passa per una regió fracturada, s’hi fon, n’ompli les esquerdes i surt a l’exterior en forma de magma, en regions que anomenem dorsals. El cicle s’ha completat!
La formació i el flux de l’escorça oceànica, amb la consegüent creació d’una conca marina i del moviment dels continents que hi van ancorats, refl ecteixen en la superfície terrestre els fenòmens que estan ocorrent a l’interior del planeta, de manera que els canvis en els fluxos convectius del mantell estan gravats en la confi guració de la superfície, en la distribució dels oceans i dels continents.
La imatge familiar que tenim del mapa del món no és més que una instantània dels processos dinàmics que tenen origen al mantell, un fotograma de la pel·lícula de la història de la Terra. El moviment dels continents –la tectònica de plaques– no és només una teoria que permet desxifrar la història geològica de la Terra, sinó també una fase evolutiva d’alguns planetes. Mentre la Terra, com a ésser viu o com a motor de combustió, no esgote la seua energia interna, els processos que s’esdevenen al si no es deturaran, serà un planeta geològicament viu, molt diferent de la Lluna, considerada pels geòlegs morta. I com a ésser viu, se li pot estimar la durada de l’existència: alguns geofísics calculen que l’interior del nucli trigarà a refredar-se un o dos mil milions d’anys; d’altres, més optimistes, li concedeixen tant de temps com el viscut ja, és a dir, quatre mil cinc-cents milions d’anys. Passat aquest temps, la font de calor s’exhaurirà, el motor tèrmic es deturarà, els corrents convectius cessaran i la quietud dels cementeris s’apoderarà del nostre maltractat planeta.
On es produeixen els terratrèmols?
Hom fa previsions sobre la intensitat i la freqüència dels terratrèmols per a elaborar mapes minuciosos que ens permeten situar en llocs segurs centrals d’energia elèctrica i embassaments. Sabem que els terratrèmols es produeixen a les falles, però on es troben aquests accidents geològics? La capa externa del planeta està dividida en diversos fragments (que hem anomenat plaques), un conjunt de fractures on cal esperar que els terratrèmols siguen freqüents. I, efectivament, ocorre així: la majoria dels sismes es concentra als llocs on una placa es mou respecte d’una altra. Als marges de les plaques litosfèriques es trenquen les roques; si aquest moviment de fractura és lent, no hi succeeix res, però si s’aculumen tensions que es descarreguen simultàniament, s’hi desencadenarà un tremolor de terra.
A les dorsals oceàniques, l’escorça terrestre es fractura si se’n separa i els terratrèmols, pocs intensos, són la conseqüència no desitjada d’aquestes fractures. Als marges destructius de les plaques, els sismes són produïts per les tensions creades quan una placa en fricciona una altra en introduir-se a pressió a sota. Són molt intensos, perquè no es tracta d’un moviment continu de comprensió, sinó d’un desplaçament brusc que es produeix en alliberar-se’n la tensió acumulada. Aquest és el cas de l’activitat sísmica a la Xina, conseqüència de la col·lisió de l’Índia amb Àsia, que s’inicià fa milers d’anys i que encara perdura. O dels terratrèmols andins, que es deuen a la introducció d’una placa sota el continent sud-americà. I també dels sismes japonesos, la gènesi dels quals és la introducció de la placa del Pacífic sota la placa Eurasiàtica. Als marges passius les plaques es desplacen, no frontalment, sinó lateralment, de manera que també en aquest cas la fricció impedeix el moviment continu i la tensió s’hi acumula fins que s’hi produeix el desplaçament brusc que constitueix el terratrèmol; això és el que succeeix en els sismes de Califòrnia i de la mar Morta.
Ja podem explicar l’origen de la majoria dels terratrèmols: la causa última es troba en el moviment de les plaques litosfèriques que formen la capa superficial de la Terra. Àfrica es desplaça cap al nord a un ritme de cinc mil·límetres l’any, i en aquest lent avançament exerceix una forta pressió sobre la placa Eurasiàtica: empeny la península ibèrica. Per això a la regió mediterrània són freqüents els terratrèmols i Andalusia és la regió espanyola de major risc sísmic. San Francisco, la ciutat californiana que fundaren uns frares espanyols, es troba en una falla situada al marge de la placa Nord-americana, que toca amb la placa del Pacífic. La falla es coneix amb el nom hispànic de San Andrés –com no podia ser d’una altra manera, ja que els primers europeus que hi arribaren eren espanyols. En aquesta regió, dèiem, es produeixen freqüents tremolors suaus, però algunes vegades s’hi acumulen tensions al llarg de dècades o de segles que s’alliberen amb resultats devastadors, tal com va succeir un bell dia de la primavera del 1906, en què la falla alliberà l’energia emmagatzemada i en alguns indrets el terreny es mogué fins a sis metres i... s’hi rodà una preciosa pel·lícula que contava la destrucció de la ciutat.
Els geòlegs no solament volen identificar les regions sísmicament actives, sinó que també desitjarien prevenir els terratrèmols i, en última instància, si fóra possible, suprimir-los. En l’afany per fer minvar l’activitat sísmica, els sismòlegs japonesos intentaren aconseguir que les plaques lliscaren d’una manera contínua i a salts. I posaren tot l’interès en aquest afany. De fet, en la dècada dels anys vuitanta lubricaren falles sotmeses a tensió per a evitar que s’hi acumulara fins a nivells perillosos, però, malauradament, els intents acabaren en un estrepitós fracàs. No ens hem de desanimar, perquè, tot i això, alimentem l’esperança que els matemàtics demostrem que els terratrèmols són fenòmens caòtics i, si es confirma aquesta possibilitat, posseiríem una base matemàtica per a prevenir-los i encertar tant –o tan poc– com els meteoròlegs en les seues previsions.
Una gènesi moderna
En la Bíblia està escrit que el món es féu en sis dies. Suposem que cada dia del Gènesi dure mil milions d’anys i aprofi tem la immensa força poètica del relat. Narrem, ara, els esdeveniments que li succeïren a la Terra durant els cinc dies bíblics. La Terra es forma cap al migdia del primer dia; durant dos dies, des de l’instant del naixement fins a les dotze del tercer dia, l’escorça s’estabilitza i, probablement, s’hi forma la major part de l’escorça continental. Bacteris microscòpics colonitzen el planeta i fins i tot canvien l’atmosfera, omplint-la, a poc a poc, d’oxigen. Durant la segona meitat del tercer dia, al llarg del quart i durant les primeres onze hores del cinquè, els fragments continentals es desplacen per tota la superfície del planeta, mentre s’ajunten i se separen sense parar. Aproximadament a les onze del migdia del cinquè dia, un observador devia contemplar un continent gegant que agrupa totes les terres emergides i, si s’hi fi xava amb més atenció, hi devia trobar els primers animals. Una hora més tard, a quarts de dotze, el gran continent comença a trencar-se. En la segona meitat del cinquè dia s’hi acumulen de manera frenètica els esdeveniments. Des del migdia, i durant sis hores, hi apareixen els oceans per primera vegada; uns animals estretament emparentats amb els calamarsos i, després, els peixos s’ensenyoreixen del medi marí. Els amfibis i els insectes viuen a terra ferma, entre grans boscos de fajos que, en colgar-se, originaran carbó. A les sis de la vesprada, els fragments del gegantesc continent trencat s’hi han reunit novament: tants xocs han arrugat la superfície del planeta –arrugues que anomenem muntanyes d’Escandinàvia, serralada dels Urals o d’Ibèria. Des de les sis de la vesprada fins a les dotze del cinquè dia la vertiginosa sèrie de successos continua: la gran massa continental comença a trencar-se de nou en trossos que ens recorden els continents actuals i, entre aquestes masses de terra que se separen, s’hi obrin oceans, com l’Atlàntic, que separa Amèrica d’Àfrica i d’Europa. Els xocs entre plaques formen les serralades actuals: els Andes, l’Himàlaia, els Alps o el Caucas. Durant cinc hores els rèptils naden, volen i corren per la Terra; falta poc més d’una hora per a mitja nit quan els mamífers, les aus i les plantes amb flors comencen a estendre’s pel planeta. I en els últims minuts sorgeix una espècie l’èxit demogràfic i la capacitat destructora de la qual canviaran el planeta que l’ha vist nàixer.
Бесплатный фрагмент закончился.
