Читать книгу: «Valors tous en temps durs»

Director: Àngel Castiñeira
Director: Javier Elzo
Lluís Sáez
Ferran Sáez
Carlos Obeso
Teodor Mellén
Pau Mas
VALORS TOUS EN TEMPS DURS
La societat catalana a l’Enquesta Europea de Valors de 2009

Editorial Barcino SA

Barcelona

La col·lecció Observatori dels Valors és una iniciativa de l’Editorial Barcino i la Fundació Lluís Carulla que compta amb la col·laboració acadèmica de la Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica d’ESADE

1a edició: març de 2011

© Dels textos: els autors.

© D’aquesta edició:

Editorial Barcino SA

Acàcies núm.15

08027 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

Coordinació editorial

Jordi Quer

Correcció lingüística

Anna Carreras

Laia Noguera

Disseny

Jordi Casas

Maquetació

Adrià e Hijos, S.L.

Dipòsit legal: B-5265-2011

ISBN: 978-84-7226-940-8

Converssió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.

Roger de Llúria, 24, baixos

08812 "Les Roquetes" Sant Pere de Ribes

Advertiment legal: són rigorosament prohibides, sense l’autorització dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic.

Àngel Castiñeira - Introducció

L’Enquesta Europea de Valors és una iniciativa promoguda pel Grup Europeu de Valors (European Values Study) que data de 1981, any en què es dissenyà una enquesta destinada a obtenir dades sobre els valors dels europeus al voltant de la família, de la feina, de la política, de la religió i, en definitiva, dels estils de vida. L’enquesta es fa mitjançant un qüestionari estandarditzat (tot i que admet preguntes específiques segons el territori) i permet una comparabilitat a gran escala de les societats europees i dels seus sistemes de valors. Aplega tots els països que pertanyen a la Unió Europea, a més d’altres països del continent (en la darrera n’hi han participat 45), i també nacions sense estat, com és el cas de Catalunya i el País Basc.

Les onades de l’Enquesta tenen lloc aproximadament cada deu anys. Així, la segona es va produir al voltant de 1990, i la tercera, en el bienni 1999-2000 (no tots els països la fan al mateix any). El 2008 es va iniciar la quarta onada. A Catalunya, la primera aplicació de l’Enquesta data de 1990, i els seus resultats van ser objecte d’una publicació amb el títol d’Els valors dels catalans, codirigida per Francisco Andrés Orizo i Maria-Àngels Roque, autors que també van publicar els resultats de l’onada del 2000 (Els catalans a l’Enquesta Europea de Valors, Catalunya 2001), en ambdós casos en el marc de l’Institut Català de la Mediterrània.

La darrera onada, iniciada el 2008 i realitzada a Catalunya el 2009, ha estat assumida per l’Observatori dels Valors de la Fundació Lluís Carulla i la Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica d’ESADE. L’Observatori dels Valors es va constituir l’any 2006 amb uns objectius centrats a fer una diagnosi de la situació actual dels valors a Catalunya, a detectar els punts crítics de desacord o de controvèrsia, a conèixer els valors emergents i les projeccions d’identificació axiològica, a fer una proposta de valors en els diversos àmbits de l’esfera pública i a apuntar estratègies per tal d’assolir-los.

Des del 2007, l’Observatori ha generat diversos estudis sobre temàtiques específiques de valors, amb la intenció d’oferir una visió de conjunt sobre la situació dels valors en diversos àmbits a Catalunya (com ara la família, la feina, l’empresa, els mitjans de comunicació, el consum, etc.). En afegir ara als estudis específics un estudi global de valors com és l’Enquesta, l’Observatori fa un salt qualitatiu que li permet disposar de fonts primàries noves i originals, obtenir una matriu de dades prou extensa per fer estudis sectorials i de conjunt, actualitzar i renovar part de les diagnosis elaborades en els estudis específics, explotar en el futur les dades de l’Enquesta i incorporar-se a la xarxa europea de recerca sobre valors.

Per tal de dur a terme l’Enquesta, es va formar un grup codirigit per Javier Elzo, catedràtic emèrit de la Universitat de Deusto, i, a Catalunya, per Àngel Castiñeira, director acadèmic de la Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica d’ESADE, amb el suport de la Fundació Lluís Carulla. La tasca de coordinació s’ha fet amb l’ajut d’un equip interdisciplinar d’investigadors que han explotat i de- senvolupat de manera específica diversos àmbits de valors inclosos en el conjunt de preguntes de l’Enquesta. El treball de camp s’ha encarregat a l’empresa TIME Consultants i va tenir lloc durant els mesos de maig i juny de 2009. La mesura mostral ha estat de 1.200 persones, amb un nivell de confiança del 95,5% i un error mostral màxim de ±2,89%, sota la condició de variància més desfavorable (p=q=0,5).

El qüestionari de 2009 contenia, a més de les preguntes estandarditzades per tal de mantenir intacte el potencial de comparabilitat temporal i territorial, algunes preguntes específiques que apuntaven a aspectes rellevants de la realitat social catalana.

Els resultats de l’Enquesta han estat rics i molt útils a l’hora de redimensionar el potencial d’anàlisi de la societat catalana i de captar la seva evolució en el canvi de valors, tal com es podrà veure en el contingut d’aquesta publicació. Tot i això, a l’Observatori de Valors considerem que en moments de crisi hom no pot quedar-se únicament en la fase de diagnosi, sinó que la diagnosi d’una societat ha de ser un punt de partida per tal d’afavorir i impulsar la construcció d’un projecte de país. En aquest sentit, creiem que les dades de 2009 i la seva anàlisi que aquí presentem constitueixen un sòlid fonament de cara a trobar les línies mestres que permetin bastir l’esmentat –i imprescindible– projecte de país i de futur.

I. Javier Elzo - Una tipologia dels catalans de 2009 a propòsit dels seus sistemes de valors

Introducció

Solem recordar que una tipologia és un intent de distingir en un univers concret una sèrie de grups molt heterogenis entre si, però internament tan homogenis com sigui possible. Tècnicament, diríem que provem de construir grups amb una gran variància intergrupal i poca variància intragrupal. L’objectiu d’aquest assaig és ben clar: diferenciar, dins d’un únic univers, grups diversos segons una sèrie de característiques (comportaments, actituds i, en el nostre cas, principalment valors) sobre les quals es desitja investigar. Per això, en un mateix univers hi caben tantes tipologies com l’investigador ho vulgui (i les dades recol·lectades li ho permetin). Cal, en conseqüència, tenir molt en compte que la tipologia que es presenta a continuació és una de les tipologies possibles de la societat catalana de 2009 realitzada en el marc d’aquesta investigació i amb les preguntes del qüestionari utilitzat.

Podem construir tipologies d’acord amb els condicionants socials i demogràfics bàsics seleccionats entre l’edat, el gènere, l’hàbitat (rural o urbà, ciutats grans, mitjanes o petites), l’estatus ocupacional (treballa, està a l’atur o estudia), la classe social, el nivell d’estudis, l’origen geogràfic, etc. La hipòtesi subjacent vindria a dir que les situacions “materials” són les que informen (condicionen o determinen) les opcions “immaterials”. És a dir, els comportaments i les actituds de les persones serien condicionats (o determinats) per factors objectius, com ara l’edat, el sexe, el lloc de naixement, etc. Tanmateix, sense negar l’adequació d’aquest abordament de l’anàlisi de la realitat social, hem optat per privilegiar en l’elaboració de la tipologia els factors nòmics, els seus sistemes de valors, tot i que, un cop s’han elaborat els tipus, també n’hem analitzat, entre altres variables, el perfil social i demogràfic. De fet, una vegada ha estat elaborada la tipologia, per a la redacció del perfil dels components de cada clúster hem tingut en compte la totalitat de les variables que conformaven el qüestionari del present estudi.

La raó de l’opció retinguda té una profunditat teòrica important. Des del començament dels nostres treballs sobre els valors d’una població determinada, sostenim la hipòtesi subjacent que en la constitució i formació dels valors, tant individuals com col·lectius, els factors sociodemogràfics, malgrat ser importants, no són determinants, excepte en casos extrems (en situacions extremes de pobresa i de malaltia o en situacions greus d’immigració, per exemple), perquè creiem que els valors tenen la seva pròpia espessor i, en tot cas, la seva pròpia dinàmica, que va més enllà dels condicionants materials, tot i que no els oblidem totalment. Dels que s’han esmentat més amunt, l’edat i el gènere (per aquest ordre) ens semblen els més importants.

Ara bé, seguint aquest raonament hauríem pogut elaborar la tipologia basant-nos en actituds i preferències de marcat signe valoratiu, per exemple les opcions polítiques (en la dimensió d’esquerres/dretes o en els nivells de catalanitat/espanyolisme) i religioses. Sabem, en efecte, per infinitat d’estudis, que els factors religiosos i polítics, com a variables independents, són dels més potents, dels més discriminants. Tanmateix, ens semblen excessivament immediatistes i primaris i, molt possiblement, ens farien arribar a tipologies òbvies i relativament estereotipades, del tipus “els ateus són així”, “els catòlics són d’aquesta manera”, “els d’esquerres tenen aquest perfil”, “els de dretes, aquest altre”. No volem pas dir que sigui un intent inútil (de fet, en aquests estudis, també en el present, hi analitzem aquests punts), però definir el concepte de “persona jove d’esquerres”, i encara més el de “jove catòlic”, no és tan senzill com sembla. Per això la nostra anàlisi és clar que parteix d’una base nòmica, dels valors de les persones, però ho fa amb anàlisis secundàries, mitjançant preguntes indirectes.

Després de la reflexió i de la discussió de l’equip investigador, hem optat per reproduir l’esquema, amb les mateixes variables, que utilitzàrem a l’Enquesta Europea de Valors de 2008 en la seva aplicació a Espanya (Elzo & Silvestre, 2010), però amb algunes variants pròpies de Catalunya, tot permetent-ne la comparabilitat. Hem treballat amb tres qüestions clau del qüestionari europeu de valors. En primer lloc, la importància que es concedeix a una sèrie de valors finalistes a la vida (família, feina, temps lliure, amics, política i religió), històrica primera pregunta de l’Enquesta Europea de Valors des dels seus inicis l’any 1981. Les dues altres qüestions o àmbits d’estudi retinguts per construir el clúster conformen també dues qüestions que acompanyen les enquestes de valors des de l’any 1981 i que han estat emprades centenars de vegades en la multitud d’estudis que ha generat aquesta investigació (45 països en l’onada de 2008), en les seves particularitats estatals, regionals o sectorials, de nombre pràcticament il·limitat. Ens referim, d’una banda, a la confiança que els ciutadans concedeixen a una llarga sèrie d’institucions i entitats (28 a l’estudi català: totes les retingudes a l’estudi europeu més algunes d’específiques a Catalunya, que es poden consultar a la pregunta 63 del qüestionari), i, de l’altra, al nivell de justificació d’una altra llarga sèrie de comportaments proposats (21 en concret a l’estudi català: tots els de la base comuna europea més alguns d’afegits, que es poden veure a la pregunta 68 del qüestionari). En resum, hem treballat amb 55 informacions diferents de tres àmbits distints, a l’hora de construir el clúster de valors dels catalans de 2009.

Tal com es pot constatar, les tres preguntes es refereixen a qüestions nòmiques, a sistemes de valors, entenent el terme valor en la doble accepció amb què és utilitzat en sociologia, que recordarem breument.

En efecte, en una primera aproximació cal dir que en els àmbits de la sociologia empírica s’entenen per valors les definicions de bo i de dolent, d’acceptable i de rebutjable, d’admès i de prohibit, d’allò que cal fer i que cal evitar. En un primer cop d’ull, aquesta definició pot semblar molt abstracta, però immediatament deixa de ser-ho quan ens adonem que aquestes definicions de bo i de dolent s’incorporen al contingut de les actituds individuals i les posem de manifest en la nostra conducta externa quan interactuem amb els altres membres de la societat a la qual pertanyem. Des d’un altre punt de vista, el terme valor també pot entendre’s com un criteri d’acció social al qual hom s’adhereix de manera més emocional que no pas racional (cosa que no vol dir, en absolut, que sigui irracional) i que a curt termini no es posa en dubte. Aquestes dues accepcions del terme valor es recullen en les qüestions adoptades per a l’elaboració de la present tipologia.

La primera accepció de valor apareix d’una manera clara i directa en la primera qüestió retinguda: la primera pregunta del qüestionari, on preguntem sobre la importància que concedeix l’enquestat, en la seva vida, a sis qüestions bàsiques.

La segona accepció de valor (és a dir, el valor com a criteri d’acció social), es correspon plenament amb les altres dues preguntes del qüestionari seleccionades: la que mesura els nivells de justificació a 21 comportaments diferents de la vida i la que controla la confiança que s’atorga a 28 institucions o entitats diverses.

Farem la presentació a través de diferents etapes. Primerament oferirem els resultats de les anàlisis factorials per tal de clarificar la lectura dels quadres que hem elaborat amb les característiques majors dels components de cada tipus, en llur constitució. A continuació, ens detindrem en la construcció de la tipologia pròpiament dita, que donarà pas al perfil sociològic dels seus components. Per fer-ho, hem creuat els clústers o tipus resultants amb les informacions que hem obtingut de la totalitat de respostes de les 1.200 entrevistes completes. No traslladem al text tota aquesta informació, perquè seria excessiva, però hem construït un nombre (creiem que suficient) de taules de lectura senzilla, amb la voluntat que siguin sociològicament rellevants i estadísticament discriminants. Les adjuntem a l’Annex 1. Finalment, farem un resum conclusiu dels tipus resultants i d’algun element d’interpretació global dels resultats obtinguts.

Les anàlisis factorials prèvies

Un procediment habitual per a l’elaboració d’una tipologia, una vegada s’han determinat els àmbits i els ítems amb els quals es construirà, consisteix a factoritzar cadascun dels àmbits, tres en el nostre cas, i amb els factors resultants de cada anàlisi factorial procedir a elaborar el clúster.^[1]

L’anàlisi factorial de les prioritats vitals dels catalans agrupa les seves respostes (explicant el 63,2% de la seva dispersió o variància) en tres factors:

1. Els qui prioritzen a les seves vides (sempre respecte a la mitjana poblacional, no ens n’oblidem) el temps lliure i els amics.

2. Els qui destaquen per la importància que concedeixen a la feina i a la família.

3. Els qui sobresurten pel fet d’atorgar un pes més gran a la seva vida a la política i a la religió.

Ho mostrem en el quadre adjunt.

La segona anàlisi factorial agrupa les respostes que han donat els catalans a la pregunta sobre la seva confiança en les institucions. L’ordinador, en set factors, agrupa les respostes dels catalans, comprenent el 63,5% de les diverses respostes. El presentem, en detall, en el quadre adjunt.

Finalment, la tercera factorial agrupa les respostes dels catalans a la pregunta 68 del qüestionari, referida a la justificació d’un llistat de comportaments concrets. Abraçant el 56,2% de la dispersió de les diferents respostes, l’ordinador les agrupa en els quatre grans factors que es poden consultar en el quadre adjunt.

Amb el conjunt de les tres anàlisis factorials presentades hem construït un quadre (que esperem que sigui prou clar i explícit) per resumir els catorze factors amb què finalment construirem el clúster.

^[1] Hi ha altres maneres de procedir, com ara crear una factorial única i construir el clúster amb els factors resultants. També podem construir-lo directament amb els resultats, en aquest cas, dels 55 ítems, de les 55 informacions retingudes. Hem treballat amb totes les possibilitats i hem optat per la solució que mostrem aquí, ja que ens permet una presentació de la realitat social catalana de 2009 abastable, comprensible i sense gaires tipus, i alhora molt completa. Cal notar que, per exemple, per a la pregunta 68 (nivell de justificació de 21 comportaments concrets), treballem amb dades de 1.200 persones que tenien 10 possibilitats de resposta per a cadascun dels 21 comportaments proposats, fet que ens dóna la suma de 252.000 informacions possibles per a aquesta sola pregunta. D’aquí la importància de l’anàlisi factorial que agrupa les respostes per afinitat (menor desviació estàndard).

La construcció dels clústers

Tal com hem indicat més amunt, per a l’elaboració del clúster hem utilitzat els factors resultants de les tres anàlisis factorials sotmeses als tres àmbits a l’entorn dels quals s’estableixen les tipologies de la societat catalana. A la taula de resum, hi hem traslladat el conjunt dels factors amb els quals treballarà l’ordinador per tal d’oferir-nos diferents solucions de tipologies. Hem numerat els factors, atès que ens en servirem a l’apartat següent a l’hora de presentar detalladament cadascun dels clústers resultants.

El procés teòric per a la construcció de la tipologia és molt simple, però extremament laboriós, ja que només la rapidesa calculadora dels ordinadors moderns permet arribar a port. L’objectiu final, ja l’hem assenyalat a la introducció: diferenciar el conjunt de catalans en una quantitat de grups no gaire elevada segons les respostes donades a 55 informacions diferents resumides en 13 eixos o factors. El principi bàsic també és molt simple: que els grups siguin internament tan homogenis com sigui possible (és a dir, mínima variància intragrupal, mínima dispersió interna) i, entre ells, tan diferents com sigui possible (és a dir, màxima variància intergrupal), de manera que les persones que componguin cada grup siguin al màxim de semblants entre si i al màxim de diferents de les persones dels altres grups. Semblants i diferents, òbviament, respecte de les variables retingudes per a la constitució de la tipologia, les respostes que ens han donat a les 55 informacions retingudes del qüestionari.

L’ordinador procedeix, en resum, a calcular totes les agrupacions possibles des d’1 clúster (el conjunt de les 1.200 persones de la mostra) fins a 1.200 (és a dir, cada persona és un clúster). En realitat, l’investigador sol·licita a l’ordinador un nombre raonable de propostes. Nosaltres li vam demanar que ens donés solucions en tres, quatre, cinc i sis grups (també anomenats tipus o clúster). L’equip investigador, després de la lectura de les solucions proposades, en tria una segons dos criteris definitoris principals: que cada grup tingui, per una banda, coherència interna i, per l’altra, un nombre d’individus no excessivament reduït, amb la condició que els paràmetres de seguretat estadística, en cada clúster, siguin suficients. Amb aquests pressupòsits, i tenint en compte l’assaig tipològic que ja vam presentar a l’estudi d’àmbit espanyol, ens vam decidir per la solució en cinc tipus que podem llegir en el quadre adjunt.

Seguidament entrarem en la presentació de cadascun dels cinc clústers de la nostra tipologia.

Presentació dels clústers

En la presentació del clúster procedirem, en primer lloc, a subratllar quins són els factors resultants de l’anàlisi factorial de components principals que hem presentat en el punt anterior i que determinen i configuren el clúster corresponent. Mostrem en el cos del text el quadre detallat del pes de cada factor en la configuració de cada clúster. A continuació ens aturarem en el posicionament dels membres de cada grup en una selecció molt àmplia de qüestions que travessa tot el qüestionari, per a la qual cosa hem construït set taules amb la segmentació de les respostes dels components, en els apartats següents: dades socials i demogràfiques bàsiques, dimensió vital i actituds respecte a la feina, dimensió religiosa, dimensió familiar, dimensió política, posicionaments respecte a la catalanitat i, per últim, dimensió solidària en general i, en particular, actitud amb els immigrants. El conjunt d’aquestes set macrotaules es pot consultar a l’annex.

Clúster núm. 1. 28,4% de la població. “Neoconservadors”

Al quadre de la pàgina 25, hi hem transcrit els factors principals que han servit per a la constitució del clúster i que, òbviament, el configuren. La primera nota que cal subratllar és que ens trobem davant d’un col·lectiu important en nombre –el més nombrós dels cinc que conformen la nostra tipologia, ja que agrupa el 28,4% de la població total catalana amb 18 anys o més– que destaca a l’alça respecte al conjunt poblacional a causa del seu rebuig a l’avortament, a l’eutanàsia, a l’homosexualitat, etc. Són les persones que se senten més lluny de la moral dominant a la nostra societat respecte a la vida privada o de proximitat.

El segon tret configuratiu del col·lectiu és que són les persones que manifesten la confiança més alta en l’Església catòlica, les forces armades, la policia i els mossos d’esquadra. Ben al contrari, i en un altre registre diferent, són els que concedeixen menys importància a l’oci i al temps lliure i, menys que la mitjana poblacional, als amics i coneguts. En aquests aspectes, són als antípodes dels components del clúster 5, els quals, tanmateix, ja avancem que presenten, en qüestions centrals de gran rellevància sociopolítica, actituds i valors similars, tot i que des de paràmetres de preferència política divergents.

No es farà estrany que afegim, segons el que llegim en el quadre de resum dels factors que configuren aquest clúster, que els seus components són persones per a les quals, amb una gran diferència, la religió és important en les seves vides. Afegirem que també ho és la dimensió política, més que en els col·lectius restants, exceptuant els components del clúster 5 (els membres del qual destaquen sobre tots els altres pel seu major interès en la dimensió política i religiosa, però darrere dels components del clúster 1). No ha de sorprendre’ns aquesta relació quan a l’anàlisi factorial que hem mostrat més amunt vèiem que el major interès per la dimensió política i la religiosa conformava un factor (a diferència del que s’esdevenia en l’anàlisi factorial de la mateixa pregunta a l’estudi espanyol, qüestió interessantíssima, però en la qual aquí no podem entrar).

Entre els aspectes importants en la vida dels individus del clúster 1, i per la qual cosa destaquen sobre el conjunt poblacional, a més de la religió i la política (i en aquest ordre) hi trobem la família i la feina (també en aquest ordre). Confien una mica més que els altres en el Parlament de Catalunya, el Congrés dels Diputats, els Governs de Catalunya i d’Espanya, l’Administració pública, l’Ajuntament, etc. En general, en els òrgans i institucions governadors.

El darrer aspecte que configura el clúster, amb menys pes que els altres, però no per això irrellevant en absolut, és el fet que els individus que el con- formen rebutgen en major grau que la mitjana pagar amb diner negre, enganyar en el pagament d’impostos, viatjar en un transport públic sense pagar, etc.

En conseqüència, som davant d’un ampli col·lectiu de catalans que destaca sobre els altres pel fet de mantenir uns valors tradicionals, conservadors i comunitaristes, en el sentit de manifestar uns valors que eren dominants en generacions anteriors (una moral privada més restrictiva, la confiança en els òrgans de control social, la summa importància de la família i la importància de la feina en contraposició a l’oci i el temps lliure), així com de donar més valor a la religió i, malgrat que en menor grau, a la política. També són persones que mantenen una moral cívica important davant dels avantatges de signe econòmic, rebutjant les prebendes obtingudes indegudament de l’administració. En definitiva, confien en les instàncies de la governació política molt més que la mitjana poblacional. Tradicionals sí, més cívics i implicats en la cosa pública, també.

Cal ressaltar dues dades socials i demogràfiques bàsiques en aquest col·lectiu, que és el més nombrós de la nostra tipologia: és el que té una edat mitjana més alta (el 56% té més de 55 anys, i aquesta xifra és el 33% en el conjunt poblacional) i és el que en menor proporció ha nascut a Catalunya (el 52%, i aquesta xifra és el 67% en la població total). Per tant, sobrerepresentació de gent gran i immigrant. Tanmateix, avancem que no s’ha de concloure de seguida que els membres d’aquest col·lectiu no s’interessen pels afers socials de Catalunya, atès que les dades ens revelaran exactament tot el contrari: que entre ells hi ha persones de més de 60 anys amb una forta rellevància política i immigrants ben integrats a la res publica.

No és gens estrany que trobem en aquest col·lectiu la màxima presència de vidus i vídues, de retirats i pensionistes i de persones que no han passat dels estudis primaris.

El seu nivell de confiança en les persones segueix la mitjana poblacional, potser amb una lleugera inclinació cap al pol de la desconfiança, segurament fruit de l’edat. Però el factor de l’edat no és suficient per explicar els seus sistemes de valors envers la feina. Òbviament, estan menys satisfets que els altres d’estar sortint o d’haver sortit del circuit laboral (molta gent no troba a faltar la feina fins que no s’enfronta a la jubilació), però entenen en un grau notòriament més alt que els altres que “és humiliant rebre diners sense treballar per aconseguir-los”, que “la feina és un deure amb la societat” i que “la feina és el més important, malgrat que això suposi tenir menys temps lliure”. En aquest col·lectiu, per tant, no hi preval un model utilitarista de la feina i, a més, s’hi manté, força més que en els altres, la verticalitat basada en el fet que cal obeir les instruccions dels superiors encara que no s’hi estigui d’acord.

Són, amb una enorme diferència, els que presenten els valors socials i religiosos més alts. S’hauria de dir, més aviat, que és l’únic dels cinc clústers en el qual la dimensió religiosa té una consistència estadística i sociològica sòlida, ja sigui en la pràctica religiosa (de la missa dominical o de l’oració personal) o en les creences (en Déu en general, en un Déu personal, en la vida, en el més enllà, etc.), tot i que hi ha algun col·lectiu que el supera en la creença en la reencarnació, fet que ens indica que som davant de persones de religiositat majoritàriament catòlica. De tota manera, en aquest col·lectiu la dimensió personal i subjectiva del fet religiós també és molt més forta que el seu vessant institucional. Heus aquí un parell de xifres per fixar les idees: si bé el 46% pensa que hi ha un Déu personal, només el 23% asse- nyala que hi ha una sola religió vertadera. Tot i que el 67% diu trobar consol i fortalesa en la religió i el 70% assenyala tenir moments d’oració, de meditació o d’alguna cosa semblant, no més del 25% afirma tenir “molta” confiança en l’Església.

Davant de l’autèntica revolució que estem vivint amb l’augment i la varietat dels nous nuclis familiars, els components d’aquest primer clúster són els que, en major grau, continuen apostant pels models i les pràctiques familiars tradicionals, ja sigui en la defensa de la institució matrimonial, en el paper de la mestressa de casa (els components d’aquest col·lectiu, on hi ha més mestresses de casa, indiquen que aquest rol “omple tant com treballar i guanyar un sou”), en el major rebuig a l’adopció per part de parelles homosexuals, etc. Val a dir, tanmateix, que aquest col·lectiu dóna un clar suport a les noves maneres i pràctiques de relació en les parelles i de relació intergeneracional en els nuclis familiars, tal com passa a la societat catalana (amb l’excepció genèrica que rebutja la idea que el matrimoni sigui una institució passada de moda). Però el 80% de la població catalana aprova que un dona tingui “un fill essent soltera, sense voler mantenir una relació estable amb un home”, xifra que en aquest primer grup davalla, sí, però que es queda en un 61%, cosa que indica fins a quin punt aquesta idea ha penetrat fins als racons de l’àmbit més tradicional. Un altre exemple d’aquest aspecte del clúster (que el lector podrà completar al seu aire consultant l’annex) és l’aprovació de l’avortament “per motius relacionats amb la salut de la mare”, que es xifra en el 87% del conjunt poblacional i en el 69% entre els components d’aquest clúster.

Els membres d’aquest grup són els que se situen més a la dreta en l’escala convencional d’esquerres i dretes, fet que reflecteix, tot i que tímidament, les seves preferències pels partits polítics. Diem tímidament perquè, si bé la seva desafecció per ICV és ben clara, les seves preferències es reparteixen entre tots els altres partits polítics, però amb una lleugera preferència (respecte a la mitjana poblacional) per CiU i el PP, en detriment del PSOE i ERC, particularment a les eleccions generals.

Malgrat que manifesten estar menys interessats que la mitjana poblacional en la política (tot i que hi estan més que els col·lectius segon i tercer), la segueixen diàriament a través dels mitjans de comunicació en major proporció que els altres clústers, amb l’excepció del clúster 5 (trobarem aquesta excepcionalitat més endavant). Els membres d’aquest primer clúster no es troben gens allunyats de la res publica, encara que podem plantejar la hipòtesi que, en gran part, atesa la seva edat avançada i la seva manera d’actuar, el fet de ser en la cosa pública no significa que destaquin precisament per participar en manifestacions, boicots o ocupacions d’edificis o fàbriques, ni per escriure o visitar blocs. També són tradicionals, doncs, en la manera com participen en la res publica.

Són els que diuen estar més satisfets de com es desenvolupen les coses al Govern de Catalunya. Però cal que afegim, immediatament, que aquesta satisfacció (en una escala de satisfacció de l’1 al 10) se situa al 5,30, mentre que en el conjunt poblacional és al 4,95. Per tant, tampoc no llencen petards de satisfacció. En línies generals, es constata en la població catalana una correlació entre el nivell de satisfacció per la manera com es desenvolupa la democràcia al seu país (només l’aprova la meitat) i per la manera com són governats (l’aproven encara una mica menys).

Ara bé, els catalans són inequívocament demòcrates i defensors del sistema democràtic. Els components d’aquest primer clúster també ho són, malgrat que entre ells, tot i que en xifres baixes, hi trobem una presència lleugerament major (sempre respecte al conjunt poblacional) dels que atorgarien la governació als experts i fins i tot a l’exèrcit. Però, insistim, la idea que la democràcia és el millor sistema per governar és unànimement sostingu- da: 3,43 en el conjunt poblacional (en l’escala de l’1 al 4), i 3,39 és la xifra d’aquest primer clúster.

Se senten tan catalans com la mitjana poblacional, però també més espa- nyols. A la vegada, són els que en menor grau se senten europeus i per- tanyents al món sencer. Així mateix, davant la repetida pregunta de si se senten “només català”, “més català que espanyol”, “tant català com espanyol”, etc., els membres d’aquest col·lectiu es posicionen una mica més que els altres en el pol de l’espanyolitat. Però cal afegir immediatament que, confrontant les respostes del conjunt de la població amb les d’aquest primer clúster, s’inclinen, sens dubte, cap al pol de la catalanitat.

En tots els clústers, amb alguns accents diferents, es prioritza de forma clara la llengua catalana com l’idioma que es vol conèixer i que s’escull en l’educació dels fills. Els membres d’aquest primer clúster també destaquen lleugerament sobre els altres quan assenyalen el castellà com la segona opció lingüística. Tanmateix, ells també situen per davant, com a primera opció lingüística, el català (consulteu les taules per veure-ho detalladament).

A l’hora de concretar quins són els aspectes més importants per definir-se català, les notes de caràcter volitiu i polític (la voluntat de ser català; la defensa de les institucions, la llengua i la cultura catalanes; saber parlar català, i el respecte per les institucions i les lleis catalanes, en aquest ordre) van per davant de les de caràcter més sociodemogràfic (haver viscut molts anys a Catalunya, haver nascut a Catalunya i tenir avantpassats catalans, també en aquest ordre). El fet és tan clar que qualsevol de les notes assenya- lades en primer lloc, en l’àmbit de les motivacions o les raons de caràcter voluntari (resultat d’una opció personal), són més importants per considerar-se català que les que provinguin de l’atzar de la sang (els avantpassats) o la terra (el lloc on s’ha nascut o habitat). Però, a més, les afirmacions anteriors són vàlides per al conjunt poblacional i també per a cadascun dels cinc clústers que conformen aquesta tipologia. Les diferències entre els clústers són d’accents, tal com veurem en aquestes pàgines, però dins d’una opció comuna: la majoritària catalanitat dels catalans respon a un acte de voluntat i de projecte de futur més que no pas al seu origen familiar i de lloc de naixement o residència.

Al clúster 1 també es verifica el principi anterior, amb molt poques diferències respecte de la mitjana poblacional, però amb una inclinació molt lleugera a atorgar un pes comparatiu més gran a la dimensió de la llar i de la sang, tot i que (vegeu les xifres a la pàgina 352) amb valors molt propers als de la mitjana poblacional. Si la dimensió d’opció personal a l’hora de definir la condició de català té, en el conjunt poblacional, un valor mitjà de 3,30 en els quatre indicadors que hem referit més amunt (en una escala de l’1 al 4), entre els components d’aquest primer clúster la xifra només davalla fins al 3,27. A més, el valor mitjà dels tres indicadors que aposten per les raons sociodemogràfiques a l’hora de definir la catalanitat, en el conjunt poblacional es xifra en 2,54 (sempre en la mateixa escala de l’1 al 4), valor que entre els components del clúster 1 augmenta fins al 2,62. Com a conclusió, prosseguint amb aquest símil escolàstic, no hi ha diferència de natura, sinó de grau. Per als components del clúster 1, ser català és qüestió d’opció personal (igual que per a la majoria poblacional, hi insistim), malgrat que destaquen una mica més que la mitjana (i són els que ho fan en major grau) la dimensió sociodemogràfica.

Pel que fa al futur polític de Catalunya, el ventall d’opcions proposades al qüestionari (preguntes Q85_cat 4 i cat 5) remet, òbviament, a un ventall similar de respostes que s’escapa a l’anàlisi d’aquest capítol. Direm que, respecte al nivell d’autogovern i d’autonomia, si bé el 46% del conjunt poblacional el considera adequat, el 41% el troba insuficient i el 5% sosté que és excessiu. Les idees sobre la manera com haurien de ser les relacions entre Espanya i Catalunya van des del 24,7% que diu que Catalunya és Espanya (“i res més”) fins al 21% que propugna la independència respecte de l’Estat espanyol. Entre aquestes opcions extremes, hi ha qui defensa l’actual estat de les autonomies (27,7%) i qui opta per l’autogovern de Catalunya en un Estat espanyol federal (17,6%) o confederal (8,6%). Els membres del clúster 1, respecte a aquests valors del conjunt poblacional, es decanten una mica més per la banda espanyolista o per l’actual estat autonòmic i menys per la independència de Catalunya o pel seu autogovern en un estat federal o confederal.

Sobre la manera de decidir el futur de Catalunya hi ha un acord en el conjunt poblacional i en cadascun dels clústers. La idea compartida és que no es pot decidir res sense l’aprovació democràtica dels ciutadans catalans: tenim el 4,69 en una escala de l’1 al 5 com a valor màxim d’acord, i la xifra de 4,61 entre els components del clúster 1. Per si en quedés algun dubte, l’afirmació que l’Estat espanyol té dret a decidir el futur polític de Catalunya fins i tot contra la voluntat majoritària dels ciutadans de Catalunya se situa, en la mateixa escala de l’1 al 5, en la xifra d’1,96 en el conjunt poblacional i la de 2,29 en el clúster 5 (la més elevada de tots).

Quant als immigrants estrangers, mantenen la mateixa actitud que la majoria dels catalans: que vinguin només si hi ha llocs de treball disponibles. El 69% dels components d’aquest clúster pensa d’aquesta manera (el 65% en el conjunt poblacional), mentre que el 21% sol·licita límits estrictes per a la immigració (el 22% del conjunt). Per donar una informació completa, afegirem que el 10% sosté que cal deixar venir tothom qui ho vulgui (l’11% de la població total) i no arriben a l’1% (el 2% de tota la població) els que opten per simplement prohibir-los l’entrada. Tal com es pot veure, prenen una opció clara d’acollida “sempre que hi hagi llocs de treball disponibles”. Aquesta postura també és majoritària a Espanya, tot i que no amb la nitidesa que observem a Catalunya. Certament, a Espanya hi ha diferències entre les comunitats autònomes, tal com ens mostra l’Enquesta Europea de Valors en la seva aplicació a Espanya.

A tot el que hem dit, hi podem afegir que la major part de la societat catalana (el 57%) considera que hi ha massa immigrants a Catalunya i gairebé un 35% diu que, en conseqüència, de vegades se senten estranys a la seva pròpia terra. Aquestes xifres entre els components del primer clúster se situen, respectivament, en el 59% i el 30%, que són uns valors semblants als del conjunt, tot i que el seu sentiment d’estrangeria és una mica menor, probablement perquè, no ens n’oblidem, entre els components d’aquest clúster hi trobem la major proporció dels que no han nascut a Catalunya.

Per acabar, quan analitzem els sentiments de solidaritat i d’ajuda a una sèrie de col·lectius, els membres d’aquest primer clúster destaquen a l’alça sobre la mitjana poblacional, amb xifres similars en molts casos a les que trobem entre els membres del clúster 5. Això és el que es revela quan preguntem en el qüestionari fins a quin punt els afecten les condicions de vida no només de la seva família, sinó també de la gent del seu barri, de la comarca on viuen, dels catalans en general, dels europeus i dels ciutadans del món. Els membres del primer i del cinquè clústers sempre destaquen a l’alça, com també ho fan (incrustant-s’hi els membres del quart clúster pel que fa a determinats pressupòsits, tal com veurem més endavant) quan es pregunta per la gent gran de Catalunya, per les persones que estan a l’atur, pels immigrants, pels malalts, pels discapacitats i pels nens de famílies pobres de Catalunya.

Acabem d’assenyalar una dada molt rellevant en l’aplicació a Catalunya d’aquesta enquesta de valors: els dos col·lectius més solidaris, els que denoten més preocupació per allò que passa tant al seu entorn geogràfic com als col·lectius més vulnerables, són les persones que conformen els clústers 1 i 5, tot i que a priori sembla que tot els separa. En efecte, entre ells hi ha una gran diferència d’edat: els del clúster 5 (que tenen menys de 34 anys) són, de molt, els més joves dels cinc clústers, mentre que el clúster 1 presenta la mitjana d’edat més avançada i és manifestament el grup que té, entre els seus components, més persones amb edats superiors als 55 anys (i particularment als 65 anys).

Quan analitzem els altres clústers i arribem al cinquè, conclourem que entre aquest i el primer hi ha enormes diferències en altres aspectes importants (el paper que concedeixen a la religió en les seves vides, la valoració de comportaments com ara l’avortament o l’eutanàsia, les actituds davant la feina, el vot polític, etc.), però, de manera visible i, segons el nostre parer, significativament, “es troben” pel que fa a la solidaritat pública i la preocupació per l’altre, quan ens referim a la implicació social, com a mínim verbal, que han expressat en les respostes al qüestionari.

Clúster núm. 2. 10,8% de la població. “Individualistes egocèntrics”

De tots els cinc clústers de la tipologia que oferim en aquest treball, el segon és el menor en nombre d’individus: no arriba a l’11% de catalans. D’entre els catorze factors als quals vam reduir les informacions que ens van subministrar els 51 ítems referits a llurs valors, dues notes fonamentals han servit per configurar aquest grup. En primer lloc, i de manera particularment llampant, els seus membres sobresurten notablement pel fet d’infravalorar en les seves vides la dimensió de la feina (només per al 15% dels seus components és molt important, mentre que ho és per al 57% del conjunt poblacional) i la de la família (per al 24% és molt important, mentre que ho és per al 88% del total). En segon lloc, i també de manera destacada, els seus membres són els que justifiquen en major grau el fet de mentir per propi interès, d’acceptar suborns, d’enganyar en el pagament d’impostos, de reclamar beneficis indeguts a l’Estat, de viatjar sense pagar en un transport públic, d’agafar el cotxe d’un desconegut, etc. En resum, els configuren com a col·lectiu a part dos grans sistemes de valors: d’una banda, el distanciament del món laboral i de l’àmbit familiar i, de l’altra, la falta de miraments a l’hora d’obtenir avantatges socioeconòmics, cosa que els impulsa a justificar qualsevol comportament indegut amb una finalitat lucrativa o de profit personal.

Juntament amb aquestes dues característiques principals de la seva configuració i construcció com a clúster, anotem també, tot i que amb menys pes, uns nivells de confiança en els agents de control (la policia, els mossos d’esquadra, la guàrdia urbana i l’Església) inferiors als de la mitjana poblacional. De les seves respostes, també es constata que, per a la seva vida, els àmbits de la política i –sobretot– de la religió són menys importants que per a la mitjana poblacional. També són els individus que menys valoren a la seva vida els amics i coneguts i, menys que la mitjana, l’oci i el temps lliure, amb la qual cosa arribem a la conclusió que tenen una actitud general de retraïment i de falta d’implicació, combinada amb un oportunisme que busca treure un profit personal de totes les circumstàncies. L’oportunisme i la indiferència per la col·lectivitat, pel civisme, per les normes i per la moral, per tal de fer atenció bàsicament a un mateix i al propi interès, ens porten a anomenar els membres d’aquest clúster “individualistes egocèntrics”, atès el seu grau d’absorció en la seva pròpia persona, autoproclamada el centre del món. Un centre del món que sovint no té consideració per a la resta de persones. És, per tant, un egocentrisme anòmic i asocial.

De l’anàlisi del seu perfil sociodemogràfic, el primer que cal subratllar és que, amb diferència, som davant del col·lectiu amb major presència d’homes (dos de cada tres, mentre que en l’univers poblacional hi ha tants homes com dones). La seva mitjana d’edat és una mica inferior a la del total, particularment perquè hi ha menys persones en edats compreses entre els 45 i els 65 anys i més entre els 25 i 44 anys, essent pràcticament idèntica la proporció dels qui tenen 24 anys o menys i dels qui en tenen més de 65.

També hi trobem la major proporció de solters, que és fins i tot superior a la del clúster 5, el més jove de tots. La comparació de la distribució d’estat civil d’aquest clúster 2 amb la dels altres col·lectius ens mostra, fins i tot, una presència considerablement major de persones que mai no han estat casades (en la modalitat que sigui), cosa que no pot explicar-se en funció de les distribucions d’edat.

Una altra nota sociodemogràfica que cal subratllar en aquest col·lectiu és la forta presència de persones amb estudis superiors, ultrapassada per la del cinquè clúster, però molt per sobre de la dels tres restants. Tanmateix, no hi ha més autònoms (de fet, és el grup en què n’hi ha menys) ni menys desocupats (segueix la tònica general), sinó que és on hi ha la major presència de persones amb ocupació per compte d’altri. També hi ha alguns estudiants més: el 8%, enfront del 4% en el conjunt poblacional. Afegim que els seus ingressos anuals són els més baixos de tots, després dels dels membres del clúster 1 (el qual, amb diferència, destaca a la baixa entre tots els altres).

En resum, amb les poques dades que hem donat ja podem dir que el perfil majoritari correspon al d’una persona generalment de sexe masculí, amb estudis superiors, que treballa per compte d’altri, que no s’ha casat mai i que, per tant, viu sola. Una persona que no destaca precisament per valorar la feina, l’àmbit familiar ni la relació amb amics i coneguts; que està molt allu- nyada de la dimensió religiosa i, tot i que no tant, de la política, i que, davant de qualsevol situació, prova de treure’n un avantatge econòmic, encara que sigui indegudament.

Els membres d’aquest col·lectiu són els que diuen que se senten menys feliços de tots els de la nostra tipologia. També són els que estan menys contents de la seva vida actual i els que afirmen tenir menys llibertat i control sobre la seva vida. Sembla que, a parer seu, la vida “els porta”.

Encara que estan satisfets amb la feina que tenen (8,16 sobre un màxim de 10, d’acord amb el nivell de satisfacció de la mitjana), gairebé no consideren (5,12 sobre la mateixa escala) que són lliures per prendre-hi decisions, cosa que els situa, en aquest aspecte, a la cua dels cinc clústers. La conclusió sembla ser que els que tenen feina (o sigui, excloent-ne els desocupats i els jubilats) l’accepten, però que no hi tenen gaire capacitat de decisió. Podríem pensar que això es deu al fet que treballen per compte d’altri, però també trobem aquesta situació entre els components del clúster 5, els quals, tanmateix, destaquen a l’alça per estar satisfets tant amb la seva feina com amb la llibertat que tenen per prendre-hi decisions. Sembla, doncs, que no és la modalitat de feina allò que determina la valoració que en fan, sinó la relació que mantenen amb la feina en general i amb la seva en particular.

En efecte, els components d’aquest segon clúster són els qui estan menys d’acord amb la idea que es necessita una feina per desenvolupar les capacitats personals, els qui troben menys humiliant rebre diners sense haver treballat per guanyar-los, els qui consideren en menor grau que la feina és un deure envers la societat, etc.

En línies generals, són, juntament amb els components del clúster 5, els menys religiosos, tant en la dimensió institucionalitzada del fet religiós (pràctiques, confiança en l’Església, etc.) com en el vessant personal (oració o meditació, per exemple). Destaquen per damunt de tots a l’hora de prendre posició com a ateus convençuts i com a no creients en Déu, en dos indicadors diferents.

Encara que, en consonància amb la majoria poblacional, creuen que ocupar-se de l’educació dels fills és un deure dels pares, entre ells hi ha la major proporció dels qui no estan d’acord amb aquesta afirmació.

Sobre les qualitats que cal que desenvolupin els fills, subratllen en major grau que els altres la independència i la imaginació i, en menor grau, les bones maneres, la responsabilitat i, sobretot, el sentit de l’eco- nomia i de l’estalvi.

Són els qui diuen que estan menys interessats en la dimensió política. En particular, els que en menor proporció segueixen diàriament la política a la premsa, a la ràdio i a la televisió, cosa que no deixa de ser destacable en un col·lectiu que se situa clarament més a l’esquerra que la mitjana poblacional. Les seves preferències polítiques s’inclinen molt lleugerament cap al PSC i ICV i, molt més nítidament, però a la baixa, cap a CiU, tant en les eleccions autonòmiques com en les generals.

En aquest col·lectiu hi ha la major proporció de persones que s’anomenen “ciutadans del món sencer”, en detriment dels que es consideren perta- nyents a la localitat on viuen, a Catalunya o a Espanya. També són els que en major proporció s’anomenen “ni catalans ni espanyols”. No se singularitzen pel fet de defensar les institucions, la llengua i la cultura catalanes (ben al contrari, en aquest punt destaquen a la baixa), ni per donar suport a la idea que allò que decideixen democràticament els catalans respecte al futur de Catalunya ha de ser acceptat per l’Estat, afirmació amb la qual hi estan molt majoritàriament d’acord, però en menor proporció que tots els altres col·lectius. En realitat, aprofundint en els seus índexs de catalanitat/espa- nyolisme, tot i que s’inclinen, com tots els clústers, per la catalanitat, mostren respecte dels altres un relatiu distanciament del tema.

Aquest distanciament de la catalanitat en realitat és una constant del col·lectiu, tal com ho demostra el fet que siguin els qui menys afirmen sentir-se afectats per qüestions que fan referència als membres de la seva pròpia família, a la gent gran de Catalunya, als desocupats, als malalts i als maltractats. Mostren la mateixa opinió respecte dels immigrants i, de fet, són els que denoten el major distanciament per les seves necessitats, malgrat que, en una pregunta anterior del qüestionari, hagin manifestat una actitud molt més oberta i acollidora que la mitjana catalana (que ja n’és).

Clúster núm. 3. 16,4% de la població. “Individualistes pragmàtics”

Un factor destaca, de manera més que notable, en els components d’aquest col·lectiu: són els que en un evident major grau justifiquen la pena de mort i la tortura als detinguts. A continuació, però ja amb molta menys diferència respecte al conjunt poblacional, dues notes més, amb pes singular, destaquen en la configuració del clúster: d’una banda, assenyalen que la dimensió política i la religiosa són menys importants en les seves vides que per a la mitjana poblacional i, de l’altra, manifesten un menor nivell de confiança que la mitjana poblacional en el món del voluntariat, en les associacions, en les ONG i en les organitzacions mediambientals. Altrament, amb un pes menor en la construcció del clúster, tot i que destacant a l’alça respecte a la resta de grups, són els qui assenyalen més confiança en les grans, mitjanes i petites empreses i, clarament més que la mitjana poblacional, en les caixes d’estalvis.

Amb aquestes primeres notes ja podem percebre allò que serà definitori d’aquest grup, el qual hem etiquetat com a “individualista pragmàtic”. També cal afegir-hi un distanciament respecte a la cosa pública, inclosa la dimensió pública d’iniciativa social, però sense arribar a les cotes del col·lectiu anterior, el segon d’aquesta tipologia.

Aquest darrer aspecte es corrobora amb la següent característica en la configuració del clúster: els seus components assenyalen tenir menys confiança que la mitjana poblacional en el Parlament, el Congrés dels Diputats, l’Administració pública, els ajuntaments, la Generalitat, el Govern d’Espanya, etc. És el mateix que passava en el clúster 2, del qual, malgrat tot, el diferencien moltes altres coses.

Esmentem una darrera nota, sorprenent a primera vista, però que tindrà la seva explicació quan detallem la composició sociodemogràfica i altres aspectes nòmics del col·lectiu: justifiquen una mica més que la mitjana poblacional l’avortament, el divorci, l’eutanàsia, el suïcidi i la inseminació artificial (són els que més la justifiquen), però, en canvi, menys que la mitjana, una aventura fora del matrimoni.

La seva baixa implicació social els fa individualistes. Tenen un individualisme calculador, poc interessat per la consciència col·lectiva i encara menys per la solidaritat. És un perfil que econòmicament s’inscriu dins dels paràmetres ideològics del neoliberalisme, en els aspectes tant de mercat com socials. El seu individualisme, d’altra banda, no és gens anòmic, sinó pragmàtic: procuren pels seus propis interessos i són raonablement hedonistes (pels temps que corren), però tenen clar que el plaer i la posició social requereixen esforç, i estan disposats a esmerçar-lo per tal d’arribar a les seves fites, que són viure bé i, probablement, tenir un cert estatus social. Desconfien de les funcions de l’Estat i de l’Administració pública, excepte quan els reclamen ordre (fins i tot establint mètodes altament repressius) i garanties de protecció del mercat lliure. La seva predilecció per l’ordre els connecta amb els neoconservadors, mentre que la seva confiança en l’esforç com a mitjà de consecució de finalitats els vincula sobretot als neomoderns. Però el seu exacerbat individualisme, el seu rebuig a tot allò relacionat amb valors col·lectius o amb el comunitarisme, els seus horitzons hedonistes i el seu liberalisme, tant de mercat com de drets i en els costums, els converteixen en més aviat postmoderns. No postmoderns purs, com els del clúster 2, però sí tendencialment postmoderns (tot i que, això sí, postmoderns relativament integrats –que no vol dir implicats– socialment, i més o menys responsables d’ells mateixos). És a dir: postmoderns pragmàtics.

És el clúster on hi ha una major proporció de dones: 56% enfront del 51% del total de la població. La seva estructura d’edats ens mostra una sobrerepresentació de persones entre els 25 i els 44 anys, i moltes menys de 65 anys en endavant. És a dir, una població de mitjana d’edat inferior a la del conjunt poblacional, composta majorment per adults joves amb un nivell mitjà d’estudis i, d’altra banda, per menys retirats i jubilats que la mitjana, gairebé al mateix nivell que en el clúster 5, el més jove de tots (i justament en el qual hi ha més persones nascudes a Catalunya).

Són els qui, de manera destacada, tenen menys confiança en les altres persones. Sostenen que mai no s’és prou prudent en les relacions amb els altres, cosa que té a veure (no sabem si n’és causa o efecte) amb la seva demanda d’ordre i amb el seu profund rigor en el tractament a qui incompleix les normes. Respecte a la feina, destaquen, per una banda, perquè consideren que la situació de les persones amb necessitats bàsiques es deu a la seva pròpia mandra i manca de força de voluntat, i, per l’altra, perquè pensen que la gent que no treballa es torna mandrosa. És el col·lectiu que, en un grau més alt, defensa que, quan hi ha pocs llocs de treball, els empresaris han d’afavorir els autòctons abans que els immigrants.

En la dimensió religiosa se situen pràcticament al costat dels components del clúster 4: són molt menys religiosos que els del clúster 1 (que recordem que es diferencien molt notablement a l’alça respecte a tots els altres), però clarament més que els dels clústers 2 i 5. Després dels membres del clúster 1, són els més familiars de tots. Afirmen que “un nen necessita un pare i una mare per créixer feliç”, “el deure dels pares és procurar el millor per als seus fills, fins i tot a costa del benestar propi”, etc., potser perquè al grup hi ha una forta presència de dones. Quant als valors que cal inculcar a les noves generacions, apunten la importància del sentit de l’economia i de l’estalvi, i de l’obediència, de manera que subratllen amb un altre indicador la informació que ja coneixíem sobre el seu sentit de l’ordre i la importància que concedeixen a l’economia.

Manifesten poc interès per la dimensió política, on es posicionen, clarament, més a la dreta que la mitjana, tot i que no tant com en el clúster 1. En les seves intencions manifestades de vot mostren preferències pel PP, C’s i CiU. Són els que estan més insatisfets per la manera com es desenvolupa la democràcia en el seu país i, juntament amb els components del clúster 4, també sobre “el desenvolupament de les coses” respecte al sistema de govern a Catalunya. Destaquen en la seva apreciació crítica la forma com funciona el sistema econòmic i les dificultats per mantenir l’ordre públic. Però no hem d’entendre el que acabem de dir com un rebuig al sistema democràtic, que prefereixen abans que qualsevol altre (com tots els clústers), sinó com una queixa particular sobre el problema de l’ordre en el govern concret de Catalunya.

El seu catalanisme segueix la mitjana poblacional, encara que la mitjana d’aquest clúster 3 pot ser una mica enganyosa, atès que, tot i que destaquen pel fet d’afirmar que Catalunya és Espanya “i res mes”, també hi ha un percentatge superior al del conjunt poblacional que defensa la independència de Catalunya respecte de l’Estat espanyol. Probablement la major presència de persones properes tant a CiU com al PP expliquen aquestes divergències.

Com tots els col·lectius, assenyalen la llengua catalana com la més important i la que triarien en primer lloc per educar els seus fills. Destaquen sobre la resta de clústers per la importància que donen a la llengua anglesa.

Són els qui tenen més prevencions contra els immigrants i els que sostenen amb més força que caldria posar límits estrictes al nombre d’estrangers que puguin venir. També són els qui creuen en major proporció que hi ha massa immigrants a Catalunya i diuen que de vegades se senten estrangers a la seva terra (a diferència dels membres del clúster 2, que, tal com hem assenyalat més amunt, destaquen pel fet de ser els que menys se senten preocupats pels problemes dels immigrants). En general, els membres d’aquest tercer clúster denoten un retraïment superior al de la mitjana poblacional respecte als problemes dels altres.

Clúster núm. 4. 24,4% de la població. “Individualistes cívics”

No hi ha un tret específic i concret pel qual els components d’aquest quart clúster sobresurtin respecte als altres. Els del primer clúster, els que hem anomenat “neoconservadors”, destaquen pel seu gran rebuig a comportaments com ara l’avortament, l’eutanàsia, l’homosexualitat, etc., alhora que per la màxima confiança en les organitzacions de control social, com ara la policia, els mossos, l’Església, les forces armades, etc. Els del segon clúster, que hem etiquetat com a “individualistes egocèntrics”, sobresurten amb força en la seva constitució com a col·lectiu propi pel fet de menystenir en gran manera, dins les seves vides, la feina i la família (i pràcticament tot), i per la seva actitud oportunista que els fa justificar en un grau notablement major el suborn, mentir per propi interès, enganyar l’Administració, etc. En el tercer clúster, amb l’etiqueta d’“individualista pragmàtic” ho diem tot: són persones que no dubten a justificar la pena de mort i els maltractaments als detinguts per tal de mantenir l’ordre social, malgrat que són liberals a l’hora de jutjar conductes privades, i són els més propers als bancs i caixes d’estalvis i a l’àmbit econòmic en general.

Quan ens apropem a la configuració del quart clúster de la nostra tipologia, constatem que no el defineixen un o dos trets, sinó quatre i amb escasses diferències entre si. D’una banda, els membres d’aquest grup mostren menys confiança que la mitjana poblacional en el Parlament, el Congrés dels Diputats, l’Administració pública i els ajuntaments, i són els que en mostren menys en la Generalitat, el Govern d’Espanya i els partits polítics. Per tant, senten un gran distanciament respecte del govern. De fet, també valoren menys que la mitjana poblacional la política (i la religió). Tanmateix, a la vegada és el col·lectiu que mostra més civisme en determinats comportaments públics, atès que són els que en un grau més alt rebutgen reclamar beneficis indeguts a l’Estat, rebre un suborn en el compliment de llurs obligacions i, en major grau que la mitjana, enganyar en el pagament d’impostos, mentir per propi interès, viatjar sense pagar en un servei públic o agafar el cotxe d’un desconegut. També destaquen en el rebuig al consum de drogues, com ara l’haixix o la marihuana. Finalment, la quarta gran nota, amb pràcticament el mateix pes que les anteriors, és el gran liberalisme en comportaments com ara l’avortament, el divorci, l’eutanàsia, l’homosexualitat i la inseminació artificial (que justifiquen en proporcions encara més elevades que les de la mitjana poblacional), i, tot i que per sota de la mitjana, el suïcidi i, encara més avall, “tenir una aventura fora del matrimoni”.

A aquests grans trets, cal afegir-hi, ja amb menys pes, que són els més refractaris a la manipulació genètica dels aliments i, menys que la mitjana, als experiments científics amb embrions humans; que destaquen lleugerament per sobre de la mitjana pel seu nivell de confiança en la UE, l’OTAN i l’ONU (malgrat que sigui només perquè els altres les veuen llunyanes i amb menor utilitat o bé inútils); que confien més que la mitjana en les ONG, en les organitzacions mediambientals (són els que més hi confien) i en el món associatiu en general, i, per últim –però no per això menys significatiu, atès que defineix bé el col·lectiu–, són els qui valoren més a les seves vides la feina i, més que la mitjana, la família (en aquest punt només els sobrepassen els “neoconservadors” del clúster 1).

Aquest conjunt de dades, que admetem que és complex i difícil d’administrar en una primera lectura, ens parla d’un col·lectiu molt actual, diríem que postmodern en la mesura en què està centrat en la seva pròpia vida civil (tot i que presenta elements de civisme) i desvinculat de la res publica com a entitat governativa i de les necessitats socials (en alguns supòsits, no en tots, tal com ho veurem més endavant). Els membres d’aquest clúster estan contents amb la seva feina i amb les seves famílies. Tot i que piquen l’ullet verbalment a les ONG i als organismes internacionals, no tenen compromisos més grans, ans al contrari. Són ciutadans que viuen en la seva vida amb civisme, però sense més compromisos. Més aviat, tenen poc compromís, si l’hem de deduir de la seva participació en l’acció col·lectiva. Tanmateix, essent un perfil familiar i alhora amb consciència cívica, no participaran en lluites comunitàries, però sí que assumiran una ètica col·lectiva i segurament socialitzaran els seus fills i filles en valors cívics, cosa que en certa manera ja és una manera d’implicar-se amb el fet col·lectiu, encara que sigui amb baixa intensitat. El seu profund liberalisme en el fet social (però no exempt, insistim-hi, de consciència crítica sobre la idea que “no val tot”) i el seu allunyament d’institucions tradicionals (com ara la religió), combinat amb la confiança (tot i que poc implicada) en nous moviments socials de reivindicació de causes humanistes i ambientalistes, suggereix que se’ls ha clavat ben endins un cert desencantament davant d’algunes promeses de la Modernitat (per exemple, les relacionades amb el paper dels poders públics, dels partits polítics o dels sindicats). Aquest desencantament pot haver fet que se centrin més en ells mateixos, cosa que és una actitud molt postmoderna. Tanmateix, la permanència dins seu del fet cívic, dels judicis morals crítics i de la família i la feina com a valors, fa que no puguem dir que hagin trencat els lligams amb la Neomodernitat.

En aquest col·leciu hi ha una preponderància femenina molt lleugera i és on hi ha menys persones menors de 34 anys (n’hi ha el 24%, mentre que el pes d’aquest segment d’edat en el conjunt és del 41%), amb una sobrerepresentació dels que tenen entre 45 i 54 anys, l’edat en la qual, normalment, s’ha assolit el zenit de la vida professional o, com a mínim, l’assentament professional. Hi ha molts casats i pocs solters. En les altres notes d’estat civil presenten xifres similars a les del conjunt. En el col·lectiu hi ha persones que treballen com a autònomes i d’altres, menys, que són desocupades o pensionistes.

Conjuntament amb els del clúster anterior, el tercer, són els que diuen en un grau major que són feliços. Malgrat que no hi ha grans diferències en aquesta apreciació subjectiva, cal remarcar que aquelles persones que manifesten un major apropament a la cosa pública, concretament de signe polític (els clústers 1 i 5), no destaquen precisament per sentir-se feliços en general a la seva vida, però tampoc són els que s’hi senten menys (que són els “individualistes egocèntrics” del segon clúster). Sembla que, a Catalunya, en alguns casos, la preocupació pel fet polític crea insatisfacció, mentre que centrar-se en la quotidianitat econòmica dóna, si no més satisfacció, com a mínim menys disgustos i una vida amb menys sobresalts.

Limitant-nos a l’àmbit de la feina professional, els membres d’aquest col·lectiu són, altrament, els que n’estan més satisfets (juntament amb els més joves del primer i el darrer clústers, fet que trenca certs tabús). De fet, quan se’ls pregunta sobre la significació i la importància de la feina, els membres d’aquest quart clúster destaquen a l’alça en considerar que “és humiliant rebre diners sense haver hagut de treballar per obtenir-los”, que “la feina és un deure envers la societat” i que “és necessari tenir una feina per desenvolupar completament les capacitats personals”.

En els diversos indicadors de la dimensió religiosa, se situa per sota de la mitjana poblacional, tot i que això potser és dir poc, atès que, tal com ja hem indicat més amunt, el primer grup eleva aquesta mitjana, deixant els altres clústers clarament per sota. El col·lectiu que ara estem presentant queda a la meitat: observem paràmetres socials i religiosos menors que els dels clústers 1 i 3 i superiors que els dels clústers 2 i 5 (els components del clúster 5 són els menys religiosos de tots cinc).

En la dimensió familiar, que els membres d’aquest clúster valoren lleugerament per sobre de la mitjana poblacional, les seves actituds combinen plantejaments d’acord amb els nous temps (amb l’acceptació dels nous nuclis familiars en valors superiors als de la mitjana poblacional) amb dosis de pragmatisme i mesura, de manera que se situen, igual que passa en la dimensió religiosa, en postures intermèdies entre tots cinc clústers. Destaquen, lleugerament a l’alça, pel fet de subratllar en l’educació dels seus fills la importància de la determinació i la perseverança, el sentit de l’estalvi i la virtut de la tolerància.

És un col·lectiu que manifesta estar molt interessat en la dimensió política, tot i que no destaca per la lectura quotidiana de la premsa. Se situa una mica més a l’esquerra que la mitjana poblacional o, més exactament, els que ho fan a la dreta són força menys. Però, per ser complets, cal afegir que prop del 15% (el 10% en el conjunt poblacional) no se situa a l’escala “esquerra-dreta”, sinó a l’anonimat (o desinterès) dels “No ho sap / No ho contesta”. Les preferències de vot abracen tot l’espectre polític, amb una lleugera preferència (respecte a la mitjana poblacional) per CiU, especialment en les eleccions generals, i cert allunyament del PP i C’s en tota circumstància electoral.

Són bastant més crítics que la mitjana poblacional sobre la manera com es desenvolupa la democràcia a Catalunya, tot i que són clarament i nítidament defensors del sistema democràtic sobre qualsevol altre (govern d’experts, de militars, d’un líder, etc.). Manifesten un sentiment de pertinença (a la localitat on resideixen, a Catalunya, a Espanya, a Europa, etc.) similar al de la mitjana. La seva catalanitat genèrica també és similar a la de la mitjana poblacional, però a l’hora de determinar què caracteritza un català subratllen, per damunt de la mitjana, les raons de voluntat (el fet de voler-ho ser i la determinació de defensar les seves institucions i la seva llengua) per sobre de les sociodemogràfiques (l’ascendència, el lloc de naixement, etc.). Per últim, a l’hora de decidir quin pot ser el futur de Catalunya, encara dins els paràmetres de ponderació que caracteritzen aquest col·lectiu, s’inclinen, sens dubte, per privilegiar el respecte a la voluntat dels catalans, clarament per sobre de la conveniència del pacte amb l’Estat.

Respecte als immigrants, sostenen, com la majoria de la població, que poden venir “sempre que hi hagi llocs de treball disponibles”, alhora que la seva moderació i el seu equilibri fa que hi hagi menys percentatge de persones que afirmen que pot “venir tothom qui ho vulgui” o que se’ls ha de “prohibir l’entrada”.

Els seus nivells de solidaritat segueixen els de la mitjana poblacional. En alguns indicadors són lleugerament a la baixa, particularment quan es tracta de col·lectius significats per la territorialitat, com ara la gent del barri, de la comarca, etc.; en altres casos són lleugerament a l’alça, aquesta vegada quan es tracta d’alguns col·lectius amb característiques personals diferents, com ara immigrants, malalts i discapacitats de Catalunya o bé nens de famílies pobres. Tot això sense grans diferències, ho repetim, respecte a la mitjana poblacional.

Clúster núm. 5. 20% de la població. “Neomoderns”

Diguem-ho d’entrada: és el col·lectiu més jove de tots cinc. Gairebé un de cada dos membres té menys de 34 anys (el 30% en el conjunt poblacional) i només el 6% en té més de 65 (el 20% en la població). Però afegim immediatament que el seu perfil, en molts aspectes importants, se separa del model majoritari amb el qual s’etiqueta la joventut (indegudament, segons el nostre parer) amb els termes de pocavergonya, violenta, sense valors, despreocupada de la cosa pública, irresponsable, etc. Presenta alguns trets que són innegables a la generació creixent, però es distancia, tal com veurem en les properes línies, de l’estereotip (negatiu) del jove d’avui.

Però abans, ja que en la presentació d’aquest cinquè clúster hem començat amb els trets sociodemogràfics, diguem que la seva distribució amb relació al sexe segueix la mitjana poblacional amb una lleugeríssima major presència d’homes. Òbviament, atesa la seva edat, destaquen per haver nascut a Catalunya i per ser majoritàriament solters, tot i que la proporció de separats i de divorciats és superior a la mitjana poblacional. La seva edat, el seu univers de valors i l’evolució de la societat expliquen la seva major acceptació dels nous nuclis familiars i de la seva coneguda fragilitat.

De tots cinc col·lectius és, amb diferència, el que té una formació més bona o, com a mínim, el que presenta un nivell d’ensenyament més elevat. Gairebé un de cada dos membres té estudis superiors. La gran majoria treballen, i són empleats per compte d’altri en proporció superior a la dels altres col·lectius. Altrament, no arriba a l’1% els que són mestresses de casa, la xifra més baixa de tots els clústers. Això ens porta a afegir allò que els estudis sobre els joves diuen incansablement: la figura sociològica de la “mestressa de casa” ja té proporcions residuals en la nostra societat. Més residuals com més moderna és la societat, i Catalunya sobresurt en aquest registre.

Els dos primers factors que, amb major pes i de manera similar, construeixen i configuren aquest cinquè clúster indiquen, per una banda, que som davant del col·lectiu que manifesta menys confiança en la policia, els mossos d’esquadra, la guàrdia urbana, les forces armades i l’Església, alhora que, per l’altra banda, és el que concedeix més importància a la seva vida al temps lliure i a l’oci, i als amics i coneguts. És a dir, gens de control social i màxima valoració del temps lliure i dels amics i coneguts. Però també hem de dir que, tot i que amb un pes menor (en gran mesura perquè són opcions força repartides en tot el conjunt poblacional), els membres d’aquest cinquè clúster destaquen per confiar en major mesura que la mitjana poblacional en el Parlament, el Congrés dels Diputats, la Generalitat, el Govern d’Espanya, els partits polítics i els sindicats i destaquen, sobre tots els altres, per dos aspectes importants: en primer lloc, per ser els que concedeixen més importància a la política i, malgrat que clarament menys que els del clúster 1, també a la religió com a fenomen social i cultural, tot i ser els menys religiosos de tots cinc tipus, i, en segon lloc, per ser els que més confien en el món associatiu i, més que la mitjana, en les ONG i en les organitzacions mediambientals.

Val la pena subratllar el que acabem d’escriure: són els que valoren en un grau més alt en la seva vida el temps lliure i d’oci amb els amics, però també els que tenen més confiança en la política (gairebé tanta com els membres del clúster 1) i en el món associatiu, a la vegada que tenen una confiança superior a la de la mitjana poblacional en les institucions governatives (Parlament, Generalitat, Govern d’Espanya, etc.). I són els més joves de tot l’espectre, hi insistim. Sabíem, gràcies a investigacions sobre la joventut espa- nyola, que hi havia un perfil de joves que, tot i que no hi estava implicat, sí que estava preocupat per la dimensió sociopolítica de la realitat, però no sabíem que, en el marc d’una investigació a tot el conjunt social (joves, adults i gent gran), apareixerien tants de joves en un dels dos clústers (l’altre és l’1) que mostren en major grau una actitud a favor de la societat, de la comunitat. I això és el que passa en aquesta investigació referida a Catalunya: els dos clústers més implicats socialment destaquen, l’un, el que hem anomenat dels “neoconservadors”, perquè conté més gent gran que cap altre clúster, i l’altre, que hem anomenat dels “neomoderns”, perquè conté molts més joves que cap altre. Tornarem a aquesta qüestió al final del capítol.

Completem la presentació dels factors que construeixen el clúster que ens ocupa assenyalant tres aspectes que també són importants en el seu perfil. Els membres d’aquest grup, d’una banda, són els que més justifiquen l’avortament, el divorci, l’eutanàsia, el suïcidi, l’homosexualitat, la relació sexual casual i prendre drogues (l’haixix i la marihuana), i, per l’altra, destaquen, en aquest cas a la baixa, per justificar en una mesura molt menor que la mitjana la pena de mort i la tortura a un detingut. A més, justifiquen, ara més que la mitjana, mentir per propi interès, reclamar indegudament beneficis a l’Estat, acceptar un suborn, viatjar en transport públic sense pagar, agafar el cotxe d’un desconegut, pagar en diner negre, etc. Liberalisme en els costums privats, rigor davant les conculcacions greus dels drets humans per part dels òrgans de control (que ja sabem que re- butgen) i laxitud en els plantejaments d’avantatge a la vida civil, aspecte cu- riós –en certa manera, paradoxal– que sembla apropar-los a grups més postmoderns, com ara els “individualistes egocèntrics”.

Són els que més afirmen que “es pot confiar en la majoria de la gent”. Estan molt satisfets amb la seva feina (9,27 sobre 10 a l’escala de valoració), en la qual diuen que són lliures per prendre decisions (8,05 sobre 10). També sostenen en un grau notablement major que els altres que, davant les instruccions dels superiors a la feina, cal obeir “només si se n’està convençut”. Quan se’ls pregunta pels motius pels quals hi ha persones que viuen en situació de necessitat, argumenten, amb més força que tots els altres, que és “a causa de la injustícia de la nostra societat” i també, tot i que destacant en menor mesura, que és “una part inevitable del progrés modern”. Altrament, subscriuen en menor grau que la resta poblacional la “mala sort” i la “mandra i manca de força de voluntat”. Som, en conseqüència, davant d’un col·lectiu que atribueix la pobresa de determinades persones, de forma genèrica, a la societat, la qual és considerada estructuralment injusta, tot i que aquesta valoració no es pot aplicar al seu cas concret: estan molt contents amb la seva feina i confien en els altres. Manifestament, responen segons la seva ideologia i no pas pel que viuen en la realitat.

En general, i d’una manera molt clara, són els menys religiosos de tots, tot i que hi ha alguns indicadors en els quals els membres del clúster 2 presenten xifres encara més baixes. Així doncs, entre els membres d’aquest cinquè col·lectiu hi ha la major presència de persones que s’anomenen a si mateixes “ateus convençuts” (el 27%, quan la xifra és del 16% a la població), el 87% ni trepitja un temple religiós (excepte en casaments, enterraments, etc.), només el 37% diu que creu en Déu (el 54% de la població) i, encara menys (l’11%, mentre que és el 29% de la població), en un “Déu personal”. I així en gairebé tots els indicadors.

Són els més oberts respecte a les noves formes dels nuclis familiars, amb només un 12% (el 27% de la població) que defensa que les parelles homosexuals no haurien de poder adoptar nens. També són els més oberts davant dels nous papers de la dona en la societat, emancipada de les tasques domèstiques. A més, són els qui en un major grau justifiquen l’avortament, en qualsevol de les circumstàncies que els hem proposat: motius relacionats amb la salut de la mare, dona no casada, motius econòmics o no voler tenir més fills. Ara bé, davant de la pregunta de si es pot avortar “sempre, en qualsevol circumstància”, només un de cada dos manifesta el seu acord. Aquesta xifra davalla al 33% en el conjunt poblacional.

És el col·lectiu que es posiciona més a l’esquerra. Destaquen en les seves preferències de vot, en eleccions tant autonòmiques com generals, ERC i ICV, en de- triment del PP i de CiU, mentre que el PSC se situa en xifres superiors a les del conjunt poblacional. Els membres d’aquest grup segueixen diàriament la política a través dels mitjans de comunicació (no estem en disposició de precisar si són convencionals o on-line), són incontestablement demòcrates i prefereixen la democràcia abans que qualsevol altre sistema (com la immensa majoria dels catalans, destacant a l’alça en aquesta valoració, ja ho hem dit, els components del clúster 4) i es reconeixen lleugerament més satisfets que la mitjana poblacional sobre el desenvolupament democràtic a Catalunya, tot i que cal puntualitzar que, en aquest aspecte, la població global no li concedeix l’aprovat (4,95 sobre 10) i aquest cinquè col·lectiu li dóna un aprovat just (5,03).

Són molt catalanistes. Entenen la catalanitat, en major mesura que els altres, per la voluntat de ser català i de defensar les seves institucions i el seu idioma (que valoren molt fortament) i notablement menys pel fet d’haver nascut o viscut molts anys a Catalunya o tenir molts avantpassats catalans. També són els que en un grau més alt se senten només catalans i els qui destaquen per jutjar com a insuficient el nivell actual de l’autonomia de Catalunya. Mirant cap al futur destaquen a l’alça sobre els altres per propugnar una Catalunya independent (el 23%, enfront del 18% en el conjunt poblacional) o confederal a l’Estat espanyol (el 13% i el 8%, respectivament), en detriment, òbviament, de la solució que sosté que Catalunya pertany a Espanya “i res més” (el 10%, enfront del 21% en la població) o de l’actual marc de les autonomies (el 17%, enfront del 21% en la població). Tal com es pot observar, sense diferències en un fons i una base catalanistes en el tot poblacional, els membres d’aquest col·lectiu encara accentuen més aquest tret. Accentuació que també podem comprovar si constatem, a l’alça respecte als altres, que, segons ells, “el que decideixin democràticament els ciutadans catalans ha de ser respectat per les institucions de l’Estat” (4,48 en una escala amb el 5 com a valor màxim) i, a la baixa, el fet que “l’Estat té dret a decidir el futur polític de Catalunya, fins i tot contra la voluntat majoritària dels ciutadans de Catalunya” (1,66 en una escala que té en l’1 el seu valor mínim).

Són els més oberts cap als immigrants i els qui en un grau menor assenyalen sentir-se estrangers a la seva terra atesa la gran presència d’immigrants. Això indica, de manera indirecta, que la seva catalanitat té menys relació amb la sang i la terra que amb un projecte per a Catalunya on els immigrants hi estiguin integrats. Quan valoren fins a quin punt els afecta la vida de les seves famílies i de la gent del seu barri, on viuen compatriotes, europeus, persones malaltes, aturats, etc., destaquen a l’alça, juntament amb els components del clúster 1, sobre la mitjana poblacional.

Del seu perfil es dedueix fàcilment que no són gens neoconservadors. Tanmateix, creuen en l’acció col·lectiva (fins i tot en les institucions polítiques), concedeixen importància tant al fet polític com al religiós (tot i que ells no siguin religiosos), confien altament en el que podríem anomenar “la societat”, donen suport a causes humanitàries i ambientals (fins i tot es mobilitzen i s’associen) i són sensibles i crítics davant les injustícies socials. Tot plegat evidencia una elevada consciència social i certs valors col·lectius, com ara la solidaritat, que és conjugada amb un cert individualisme en professar un elevat liberalisme en el fet social. Tot això els fa neomoderns quasi purs, atès que són els continuadors dels valors moderns adaptats als nostres temps. En aquesta adaptació, tanmateix, hi ha el fet que siguin “quasi” purs, ja que també presenten trets netament postmoderns: en especial, la transgressió de normes cíviques (tot i que pot ser més com a desafiament al sistema que no pas com a cerca d’avantatge personal, com és el cas dels individualistes egocèntrics), el desdeny pels òrgans de control social (malgrat que això també es pot considerar neomodern) i el fet de donar importància al temps lliure i a les relacions més que no pas als valors tradicionals, com ara la feina.

Alguns elements d’interpretació

Tal com ja va passar amb l’estudi de l’àmbit espanyol, similar al present, una lectura atenta dels perfils dels cinc clústers ens mostra que hem de situar-los al voltant de dos grans eixos explicatius, que travessen tot el camp de les respostes agrupades en els cinc clústers. L’eix d’abscisses s’estableix segons el grau d’implicació en la vida sociopolítica del país, el grau de solidaritat amb els altres, la preocupació per la vida política, la major o menor confiança en les institucions, etc. És l’eix “Societat/Individu”. En altres mots, hem de situar les persones de tots cinc clústers segons si posen l’accent en el fet social, públic, amb algunes notes de compromís social i fins i tot d’altruisme, o si el posen en elles mateixes, en la seva individualitat, pensant i actuant en funció del profit personal que obtindran dels seus comportaments i actituds. En conseqüència, tindríem dos grups, l’1 i el 5 de la nostra tipologia (els que hem anomenat “neoconservadors” i “neomoderns”), al pol dels implicats socialment, mentre que a l’altre pol hi tindríem els individualistes no implicats socialment, on trobaríem els clústers 2 i 3 (“individualistes egocèntrics” i “individualistes pragmàtics”). En una posició intermèdia a causa de combinar un clar individualisme amb un sentit cívic notable, hi trobaríem el clúster 4, amb el grup dels “individualistes cívics”. ^[2]

Un altre eix sota el qual hem de situar els cinc clústers té un doble vessant temporal, diacrònic, combinat amb un concepte més nòmic. Ens referim a la dimensió d’aquells que o bé s’han ancorat en el passat o bé tenen resistències davant del futur, enfront dels que acullen aquest futur amb il·lusió i tenen tendència, en llurs actituds i valors, a distanciar-se dels que estan més aferrats al passat. Aquest segon eix, que col·loquem a les ordenades, ens parla, d’una banda, d’allò tradicional (en el sentit de defensar i privilegiar “les coses de sempre”), del passat, de l’ahir, mentre que l’altre pol de l’eix mira al futur desenganxant-se parcialment de l’ahir, des de la visió de la modernitat avançada que alguns anomenen postmodernitat. Així, en aquest eix passat/futur trobem al pol del passat, del tradicional, òbviament, els membres del clúster 1, els “neoconservadors” i, tot i que en menor mesura, els del clúster 3, “individualistes pragmàtics” (malgrat que amb alguna connotació del present), mentre que, al pol del futur, el de la modernitat, hi hauria els components del clúster 5, els “neomoderns”, i els del clúster 4, els “individualistes cívics”. Situant-se en un punt intermedi, atesa la seva inequívoca tendència a un present que es desentén del futur, hi tindríem les persones que conformen el clúster 2, els “individualistes egocèntrics”.

Els dos pols de l’eix de les abscisses divideixen la població catalana pràcticament per la meitat: al pol de la societat (propi dels implicats socialment) hi trobaríem el 49,6% de la població, i el 27,2% al pol de l’individu (amb els desimplicats socialment). A l’eix de les ordenades, hi trobem el 38% en el pol de la modernitat i el 45% en el de la tradició, de manera que la resta, l’11% de la població, queda en terra de ningú. Això és el que mostrem gràficament en el següent mapa qualitatiu dels cinc clústers amb relació als dos eixos que acabem de presentar.

Els col·lectius 4 i 5 són els que aposten més clarament per valors de futur, però ho fan de maneres molt diferents. Mentre els uns, els que hem anomenat “neomoderns”, manifesten la seva implicació en l’àmbit social i polític, els del col·lectiu 4, apolítics i laboriosos, centren la vida en el món laboral i en l’èxit professional, però s’impliquen parcialment en allò social quan practiquen i transmeten els valors cívics que tenen fortament arrelats. Ambdós sostenen un marcat catalanisme en raons de convicció (la voluntat de ser català, la defensa de les institucions catalanes, etc.) més que de naixement de sang (avantpassats catalans), tot i que els components del clúster 5, més enllà de les seves conviccions, també hi estan més implicats.

^[3]

Precisament en llegir els resultats des de la perspectiva de la implicació social i política trobem una de les notes més destacades i interessants de la societat catalana. Els col·lectius amb major grau d’implicació social, l’1 i el 5, són molt dissemblants en alguns aspectes importants. El col·lectiu 1, el que hem anomenat “neoconservador” té la mitjana d’edat més gran de tots cinc, amb gran presència de persones de més de 65 anys. També és, amb gran diferència, el més religiós de tots, el més estricte en els comportaments privats (avortament, homosexualitat, consum de drogues, etc.) i el que se situa políticament més cap a la dreta (tot i que el seu vot està molt repartit entre el PP, CiU i el PSOE). Contràriament, el clúster 5, etiquetat com a “neomodern”, té la mitjana d’edat més baixa, amb molts joves de menys de 34 anys; és el menys religiós de tots (juntament amb els del clúster 2, en alguns indicadors), i és el que se situa més a l’esquerra (és el que més aposta per ERC i ICV). Però ambdós col·lectius presenten els majors indicadors de preocupació per la cosa pública, tant en l’àmbit polític com en el social. Els primers, a més de ser més nombrosos, són menys catalanistes que els segons, però, tots dos, com tot el conjunt poblacional, estan clarament inclinats cap al pol de la catalanitat.

Quan comparem el clúster de l’estudi espanyol de 2008, que ja hem esmentat, amb aquest que ara presentem de l’àmbit català, hi ha una diferència important que té a veure, precisament, amb el pol de la implicació. En tots dos estudis trobem que en aquest pol hi ha el clúster que hem anomenat “neoconservador” a l’estudi català i “tradicional, familista” a l’espanyol. Ambdós tenen característiques similars d’ordre sociodemogràfic (edat, estatus laboral, nivell d’estudis, justificació dels diversos comportaments privats, religiositat, etc., tot i que els catalans són una mica menys tradicionals que la mitjana espanyola) i notes clares d’implicació social i política (tanmateix, els catalans van una mica més enllà en aquesta segona dimensió d’implicació política).

Però la diferència entre l’estudi espanyol i el català prové de l’altre clúster situat en el pol de la implicació social. Mentre que en la societat espanyola és el clúster que anomenem “compromès, modern”, a l’estudi català és el que hem anomenat “neomodern”. Els components del clúster espanyol, tot i mirar al futur, estan plenament ancorats en el present, són el motor de la societat espanyola, els qui porten les regnes del poder decisori a l’Espanya d’avui, a la fi del primer decenni del nou segle. És la generació mitjana, formada majoritàriament per persones d’edats compreses entre els 35-40 i els 55 anys, als quals donen suport, des de la distància, les persones de la generació antecedent, que, sovint, tenen la sensació d’haver estat lleument bandejades. Mentrestant, les generacions més joves, que encara no han arribat als 35 anys, estan cercant una feina segura i responsable.

A Catalunya les coses s’esdevenen d’una manera una mica diferent. La ge- neració mitjana, la formada per persones d’edats compreses entre els 35-40 i els 55 anys, sembla oculta, arraulida en la seva privacitat, sense més rellevància i visibilitat social, en un lloc d’staff important, però subaltern, com en un entrepà entre l’edat adulta que li va al davant i que segueix mantenint, després de més de 30 anys al poder, les regnes de la capacitat decisòria, i la generació creixent, que ja està pensant i actuant en el futur i es vol desempallegar del present, perquè li sembla excessivament dependent i enfonsat en el temps i en les maneres de fer dels seus “avis”. Aquests “avis”, protagonistes de la Catalunya postfranquista, encara en són en gran mesura, fent de tap a la generació que els segueix i servint de model a l’actual generació jove. Un model radicalment insuficient, però un model (a causa de la seva gran implicació amb Catalunya), tot i que els joves el voldrien més audaç, tant en el seu vessant polític (fent l’ullet a l’Estat català), com en el seu vessant social, ja que voldrien una orientació clarament d’esquerres (malgrat que, de vegades, als qui són de la cultura del 68, els recordin els de la “gauche caviar de la rive gauche” de la dècada dels seixanta del segle passat, però amb iPod o iPad, tant li fa).^[4]

^[2] Nota dels editors: El clúster “neoconservador” representa per si sol un tarannà tradicionalista orientat al manteniment de l’ordre social, a una autoritat social forta i a la preeminència de valors i símbols tradicionals (de caràcter religiós, patriòtic, etc.), mentre que alhora refusa el liberalisme de drets i en els costums i defensa lligams comunitaris com la família i certes pertinences col·lectives d’adhesió forta. En canvi, els clústers “individualista cívic” i “neomodern” permeten una agrupació que hem denominat “neomodernitat” (en sentit ampli), basada en un individualisme sobretot orientat al liberalisme de drets i en els costums, conciliable amb la prevalença d’uns valors col·lectius de sensibilitat comunitarista (com el civisme, la justícia social, la lluita contra les desigualtats, etc.), per bé que admet una relativament àmplia variabilitat interna en funció de si es posa més l’accent en l’individualisme o en els postulats més comunitaristes. Per últim, l’agrupació que rep el nom de “postmodernitat” es caracteritza per un clar individualisme (liberal o no) que perd bona part dels lligams col·lectius, té una baixa sensibilitat comunitària i es pot orientar tant a l’interès propi de l’individu com directament al gaudi del moment i a l’aprofitament dels avantatges que hom pugui obtenir per al seu benestar personal, tarannà coronat per actituds sovint entre oportunistes i pragmàtiques, força desproveïdes d’un sentit ètic o d’uns mínims valors col·lectius.

^[3] Al gràfic per a Catalunya hi hem afegit el·lipses que situen els clústers dins de tres possibles macroposicions tendencials que hem anomenat “tradició”, “neomodernitat” i “postmodernitat”. Entenem que té una actitud tradicional aquell que és partidari d’un comunitarisme cohesionador, favorable a l’ordre i a l’autoritat forta; defensa valors i institucions tradicionals, i és contrari al liberalisme en la dimensió social (però no al liberalisme econòmic). En canvi, definim la neomodernitat com l’herència adaptada dels valors de la modernitat després de la seva crisi: comunitarisme emancipador; individualisme, però implicació en la societat; liberalisme, però no radicalment de mercat; racionalisme enfront de l’autoritat tradicional, i defensa dels valors col·lectius humanistes, com ara la igualtat, la solidaritat, la justícia social i la preservació del medi ambient. Finalment, en la postmodernitat hi predomina un individualisme hedonista, gradualment egocèntric, sovint oportunista, que trenca vincles amb tot allò col·lectiu i que, per tant, pot esdevenir o bé pragmàtic (s’integra socialment, però pel propi interès) o bé anòmic, amoral i asocial. La implicació social es redueix al mínim, es desvalora la feina (que passa a ser merament instrumental) i hom es manté al marge de les causes i lluites socials, així com de tot tipus de causa comunitària. Hem optat per aquesta divisió triàdica en comptes del continu materialisme-postmaterialisme d’Inglehart perquè entenem que té més matisos, amplia la panoràmica social i dóna més joc en una combinació de trets característics tan extensa com la que integren els diferents grups sorgits dels clústers.

^[4] Nota dels editors: Malgrat que la vocació d’aquest capítol no és fer una comparació exhaustiva del clúster tipològic català amb el clúster tipològic espanyol, sí que creiem rellevant remarcar que, si bé els “compromesos, moderns” i els “tradicionals, familistes” espanyols són relativament equiparables, respectivament, als “neomoderns” i “neoconservadors” catalans, en el camp de les opcions individualistes no passa el mateix. És cert que els “gaudidors postmoderns” i els “oportunistes pragmàtics” espanyols serien equiparables als “individualistes egocèntrics” i als “individualistes pragmàtics” catalans, respectivament, però apleguen un 33,6% de la població a Espanya, mentre que a Catalunya en són un 27,2%. D’altra banda, a Espanya surt un subtipus d’individualista autoritari que tendeix a ser conservador, subtipus que a Catalunya no apareix i que, en tot cas, quedaria subsumit en alguns dels components del clúster “individualista pragmàtic”, que està molt menys orientat al passat. Però el factor diferencial més prominent és que a Catalunya apareix un clúster “individualista cívic”, molt important en nombre (abraça el 24,4% dels catalans), que conjuga amb un cert equilibri l’individualisme amb el civisme –que és un valor col·lectiu–, de tal manera que representa un individualisme moderat no desproveït d’un cert sentit cívic. Curiosament, aquest subtipus és absent en el clúster espanyol, on a més l’individualisme és més acusat que a Catalunya (el 52,4% dels espanyols són clarament individualistes, mentre que només ho són el 27,2% dels catalans) i no hi ha el clúster equilibrant dels “individualistes cívics”. Creiem que aquest factor diferencial explica en bona part algunes distincions sociològiques entre la societat catalana i l’espanyola. Així, tot i la prevalença a Catalunya d’un tarannà individualista (en el 51,5% de la població), l’assumpció simultània de valors cívics fermament arrelats per part de prop de la meitat d’aquest percentatge explicaria des de la major moderació política i en els debats socials, fins al major dinamisme de la societat civil, passant per la major receptivitat de la ciutadania a certs reptes i pertinences col·lectius, tot derivant-se un equilibri més ponderat entre les tensions individualistes i les comunitaristes. En canvi, a Espanya, la ruptura entre un i altre pol apareix més nítida i més extrema, alhora que menys orientada cap al futur (és a dir, amb un tarannà més conservador i menys progressista).

II. Lluís Sáez - Els valors en la institució familiar

La família com a valor

Malgrat el pas del temps, la institució familiar entesa per ella mateixa com a valor no fluctua en la consideració que rep de la societat catalana. Dels sis ítems que l’Enquesta Europea de Valors tradicionalment posa a prova per tal de veure si són aspectes importants en la vida de les persones, podem dir que la família és, sense cap mena de dubte, el més sòlid. I no només com a aspecte “important” (és a dir, que per als enquestats i les enquestades resulta “molt” o “força” important), sinó quan únicament comparem els casos que han contestat que els ítems eren “molt” importants.

En els darrers trenta anys, la consideració de la família com un aspecte “molt” important en la vida de les persones enquestades ha fluctuat mínimament i sempre abraça entre el 85% i el 88% dels enquestats. Així com amb el temps hi ha aspectes que han perdut parcialment aquesta capital importància, com ara la feina, la religió o la política, la institució familiar, en canvi, no sembla que s’hagi ressentit d’aquest canvi de valors. Al seu torn, el fet que els valors relacionals (les amistats) s’estabilitzin en un 48% i que el valor del temps lliure no acabi d’enlairar-se més enllà del 43,6% fa que el predomini de la institució familiar ressalti encara més a mesura que passen les dècades.

En conseqüència, es pot afirmar que la família continua essent l’àmbit més valuós i important per a la immensa major part de la societat catalana, i es manté força per damunt d’altres àmbits rellevants, com ara la feina (envers la qual eixampla distàncies), les amistats o el temps lliure. A més, no s’enregistren variacions significatives en aquesta consideració per cap de les variables sociodemogràfiques habituals.

Però que el pas del temps no es deixi notar en variacions sobre la consideració de la importància de la institució familiar no vol dir que les percepcions que hom té sobre la família no hagin canviat. De fet, sabem que la institució familiar, en la darrera dècada, ha canviat de forma substancial, tant diversificant els seus models i formats com transformant la seva estructura interna i les relacions entre els membres que la integren.

D’entrada, es dedueix ràpidament que allò que s’entén com a “família” no ha de ser forçosament el mateix que una relació de parella, ni tampoc el matrimoni. Pel que fa a la relació de parella, és evident que el concepte “família” es pressuposa des de l’acte fundacional subjacent. Però també és evident que quan les persones enquestades pensen en la família pensen sovint en una xarxa de relacions que va molt més enllà.

Pel que fa a la parella, menys de la meitat dels enquestats considera que cal una relació estable (sota format de matrimoni o no) per tal de ser feliç. El 2000 era el 50% el que opinava d’aquesta manera. En canvi, el 2009 ja només ho defensa el 44,6%. Amb independència de si es considera desitjable o no l’estabilitat en la parella, el que sembla és que la felicitat dels individus s’associa cada cop menys a aquesta circumstància. Aquest fet resulta congruent en una societat on les ruptures conjugals i de parelles creixen per moments i on les relacions cada cop duren menys. La relativa generalització dels individus que dissolen parelles (i nuclis familiars) per formar-ne d’altres de forma seqüencial –cosa que s’ha anomenat “monogàmia successiva”– pot explicar que una estratègia adaptativa sigui entendre la felicitat com alguna cosa que es pot assolir al marge que els primers itineraris fami- liars fracassin.

El factor que hem esmentat podria explicar que el 60,7% dels majors de 65 anys creguin que cal una relació estable per ser feliç, mentre que només ho corroborin al voltant del 41% de les edats intermèdies (entre 25 i 64 anys) i el 33,3% dels menors de 25 anys (que és l’únic segment d’edat on els qui pensen el contrari del que proposa la frase són més que els que hi estan d’acord). Per tant, com més joves són les generacions, menys creuen que la felicitat es derivi de l’estabilitat de les relacions. De la mateixa manera, com més estudis té la persona, menys creu que l’estabilitat porta a la felicitat.

Aquestes dues variables es reforcen entre si: en totes les edats es dóna el fet que un nivell d’estudis major fa relativitzar les relacions estables i, al seu torn, pertànyer a generacions més joves s’afegeix a la tendència de treure importància a l’estabilitat de la parella com a causa de la felicitat individual.

Els homes són un col·lectiu més propens que les dones a associar l’estabilitat de la parella amb la felicitat. Aquesta diferència d’actitud pot estar molt relacionada amb la major autonomia de les dones envers el matrimoni o la vida en parella, mentre que el dèficit d’autonomia de molts homes els deu portar a procurar aixoplugar-se sota la forma d’una relació, de manera que és lògic que en valorin més l’estabilitat.

Finalment, els enquestats i les enquestades ubicats a l’esquerra són els que donen menys importància a l’estabilitat de la relació per tal de poder ser feliç. A mesura que hom es desplaça a posicions de centreesquerra, hi ha més suport a l’estabilitat com a causa de felicitat, i a les posicions de centredreta i dreta (a més, en la mateixa mesura) és on més suport troben les relacions estables com a causa de felicitat.

Valoració de la pluralitat dels vincles familiars

En sentit contrari, la consideració del matrimoni com una institució “passada de moda” sembla que no ha deixat de créixer amb el pas del temps. Si el 1990 només un 14% dels enquestats opinava d’aquesta manera, el 2000 ja n’eren el 22% i el salt endavant que s’ha donat en la darrera dècada encara és més rellevant: gairebé el 38% manté aquesta idea. Com a trets tendencials que cal tenir en compte, val a dir que s’ha reduït el gap que hi havia entre els homes (tradicionalment més proclius a ser crítics amb el matrimoni) i les dones. De la mateixa manera, en el grup d’edats que va dels 25 als 44 anys és on més es pensa que el matrimoni està passat de moda (així ho declara un 46,3%, prop de la meitat dels enquestats). Això és important perquè precisament aquest és el grup d’edats on es formen més llars i on es consoliden més relacions de parella, ja sigui mitjançant el matrimoni o per altres vies menys institucionalitzades, com ara la parella de fet. Així doncs, que aquest sigui un dels segments més crítics amb el matrimoni denota un clar declivi de la institució en les darreres generacions, precisament en l’etapa vital en què un se sol plantejar la idea de formar una família.

No sobta el fet que el segment que es declara “ateu convençut/uda” estigui en contra del matrimoni en un 61,7%, mentre que els qui es declaren “no religiosos/oses” ho facin en un 45%. El que sobta, en tot cas, és que els qui es declaren “persones religioses” pensin el mateix en un 21,4% (és a dir, un de cada cinc). Cal tenir en compte que aquest era pràcticament el percentatge total de la població que l’any 2000 pensava que el matrimoni estava “passat de moda”. Que això es doni dins del subgrup dels qui es consideren practicants significa que o bé alguns trets del matrimoni o bé la concepció mateixa que es té del sagrament han entrat en crisi fins i tot en part del món catòlic.

El darrer element que cal tenir en compte és que la crisi de la concepció del matrimoni abraça sobretot els qui manifesten tenir un ideari d’esquerres (46,7%) i de centreesquerra (38,1%), però també entre els qui se situen clarament en posicions de dretes (37,8%). Només en el centredreta l’evolució ha estat una mica més moderada (23,5%), però val a dir que en tots els segments ideològics creix l’opinió que vincula el matrimoni a una realitat decimonònica, i entre el segment de dretes fins i tot es més que duplica el percentatge dels que així ho declaren en l’enquesta.

De forma correlativa a l’entrada en crisi del matrimoni entès a la manera tradicional, assistim a una espectacular eclosió de formats alternatius que són acceptats per una gran majoria de la població enquestada. Per exemple, tres quartes parts accepten les parelles de fet (i poc més d’un 8% les rebutja); el matrimoni entre persones del mateix sexe també és acceptat per la majoria (51,3%), mentre que només un de cada cinc el rebutja (21,2%); finalment, fins i tot l’adopció d’infants per part de parelles homosexuals és acceptat per quasi la meitat (49,2%), mentre que un de cada quatre (25,8%) s’hi oposa.

Globalment, doncs, podem afirmar que la societat catalana és profundament liberal pel que fa als diferents formats que prenen les famílies avui en dia. La liberalització que s’ha viscut, però, no ha penetrat uniformement en tots els segments socials. Així, les dones mostren avui posicions força més liberals, en aquestes qüestions, que els homes (vegeu a la pàgina 65 les diferències envers el matrimoni homosexual i l’adopció per part de nuclis homoparentals). Per generacions, a mesura que són més joves també hi trobem posicions més liberals. Però el que destaca és que a hores d’ara en totes les generacions dels qui tenen fins a 64 anys ja hi ha molts més efectius que toleren els tres supòsits estudiats que no pas que en són contraris. La ruptura, en canvi, es dóna precisament a la franja dels 65 anys, ja que els qui tenen aquesta edat o més anys són l’únic grup que es mostra clarament contrari tant al matrimoni com a l’adopció per part de parelles homosexuals, i també minva sensiblement el seu suport a les parelles de fet. En la mesura en què totes les generacions que vénen al darrere d’aquest segment es mostren àmpliament tolerants amb els fenòmens qüestionats, cal indicar que la tendència a una total normalització d’aquests tres fets apunta que en la propera dècada ja s’hauran eradicat les posicions refractàries, per simple inèrcia sociodemogràfica.

El capital educatiu també és una variable significativa, ja que, com més elevat és el nivell d’estudis acabats, més tolerància es té tant a les parelles de fet com al matrimoni homosexual o a l’adopció per part de les parelles homoparentals. De fet, actualment només el segment que té estudis primaris o inferiors presenta una distribució on hi ha més persones detractores que favorables al matrimoni i a l’adopció en parelles del mateix sexe.

També és força interessant analitzar el que ha succeït en l’espectre polític. Tal com era imaginable, en les posicions d’esquerra és on trobem el major suport als tres supòsits, i el centreesquerra també es decanta clarament per l’acceptació dels tres casos, tot i que de forma més moderada i amb una mica més de divisió interna. Tanmateix, esdevé una autèntica novetat l’evolució protagonitzada pels segments de centredreta i dreta. En ambdós casos, s’accepten les parelles de fet amb un 55-60% de veus, i les veus contràries no arriben ni al 14%. Pel que fa al matrimoni homosexual i a l’adopció per part de parelles de gais o lesbianes, el centredreta està profundament dividit, pràcticament en una situació d’empat tècnic entre tolerants i opositors (sense oblidar que hi ha un 33% indecís pel que fa al primer cas i un 21% que tampoc no s’acaba de definir en el segon cas). De la mateixa manera, en les posicions de dreta també hi ha una divisió interna considerable, tot i que aquí les posicions contràries sí que tenen un cert avantatge sobre les favorables. Curiosament, s’accepta més l’adopció d’infants per part de parelles del mateix sexe (el 36,5% a favor i el 40,5% en contra) que no pas el matrimoni entre homosexuals (el 28,4% a favor i el 44,6% en contra). En qualsevol cas, i tenint en compte les posicions tradicionals dels segments ideològicament ancorats cap a la dreta, s’ha de fer un èmfasi especial en la forta liberalització que ha viscut en relativament poc temps (si més no pel que fa a la família) aquest segment ideològic de la població catalana.

Aspectes importants per al bon funcionament de la parella

Amb relació als aspectes principals que, segons les persones enquestades, són “molt” o “força” importants de cara al bon funcionament de la parella o del matrimoni, la variació que s’havia detectat l’any 2000 respecte al 1990 semblava apuntar cap a una certa relaxació generalitzada de l’atribució d’importància, com si tot es relativitzés. No eren grans canvis, certament, però baixava de forma apreciable la importància atribuïda a les condicions materials (ingressos i habitatge), a l’estructura familiar (fills i neolocalitat^[5]) i a l’afinitat personal i social (segons la classe social, les creences religioses i les idees polítiques). També baixava, però molt marginalment, la importància que s’atribuïa als aspectes afectius (fidelitat i vida sexual satisfactòria). Únicament semblaven mantenir-se –i en algun ítem, com ara la “comprensió i tolerància”, semblaven augmentar– els aspectes que tenien relació amb la convivència i la bona entesa entre els membres de la parella, la qual cosa ja era per ella mateixa significativa, és clar.

Els canvis detectats entre el 1990 i el 2000 permetien sostenir la hipòtesi que el nivell d’exigència en les parelles havia disminuït, sobretot pel que feia a les condicions materials, estructurals o de mateixa procedència social. En canvi, es donava prou més importància als aspectes més netament de convivència, com ara la comprensió i la tolerància entre els membres de la parella, i a la coresponsabilitat a l’hora d’assumir les tasques de la llar. A més, emergia amb força un nou ítem, el de “discutir els problemes”, que era ràpidament considerat un dels més importants de cara al bon funcionament de la parella (de fet, el tercer –90%–, després de la “comprensió i tolerància” –98%– i de la fidelitat –94%–). En conseqüència, es donava peu a una segona hipòtesi, segons la qual la tendència a atorgar més rellevància a aspectes comunicatius, de diàleg i de simetria convivencial seria una tendència adaptativa, reflex al seu torn dels canvis profunds que s’han donat en l’estructura dels rols familiars a Catalunya en les darreres dècades. Així, en la mesura en què la dona ha accedit massivament al mercat de treball no informal, en què s’ha generalitzat la carrera dual i en què, per tant, la dona ha assolit una simetria educativa i laboral envers l’home i ha obtingut la independència econòmica, ha entrat definitivament en crisi la família pròpia de l’era moderna, basada en una rígida divisió sexual de rols (reservant per a l’home el rol de sustentador econòmic principal i, per a la dona, el rol domèstic, de cria dels infants i de cura de les persones) i en una estructura jeràrquica patriarcal.

En els temps postmoderns, l’estructura de la parella s’ha democratitzat quant als seus rols polítics (és a dir, quant a l’autoritat interna), mentre que s’ha simetritzat en els rols econòmics (la funció productiva), i hauria de tendir a la simetria en els rols domèstics, de cria i de cura, per bé que en aquest camp no s’ha avançat prou a causa de les resistències culturals dels homes a esdevenir coresponsables d’aquestes tasques. Centrant-nos, però, en els rols polítics i econòmics, la seva reconfiguració ha alterat profundament el marc relacional dels membres de la parella. D’una banda, perquè l’autonomia econòmica que tenen ambdós membres per separat facilita la ruptura del vincle si no resulta satisfactori per alguna de les parts. De l’altra, perquè les relacions són més democràtiques i no hi ha una figura d’autoritat clara (tal com passava en el patriarcat), de manera que cal prendre les decisions de comú acord i les vivències compartides han de tenir en compte la satisfacció d’ambdues parts. Òbviament, tot això fa que les parelles actuals hagin de dialogar (i en certa manera, negociar i pactar) més que en cap altra època històrica. Per tant, seran parelles adaptades als nous temps les que es caracteritzin per tenir una bona comunicació entre els dos membres i aquelles en les quals s’hagi assolit un bon grau d’empatia recíproca, de manera que cadascun dels membres comprengui la posició i les necessitats de l’altre i sigui tolerant amb les diferències que puguin sorgir.

D’alguna manera, els catalans i les catalanes del 2000 havien comprès aquestes necessitats i les manifestaven reclamant en una relació adequada justament això: la comprensió, la tolerància, el diàleg (“discutir els problemes”) i la coresponsabilitat a la llar (“compartir les tasques domèstiques”, cal suposar que amb una especial sensibilitat femenina al respecte, però també amb una assumpció teòrica important per part dels homes). La resta d’aspectes, en canvi, quedaven infravalorats amb relació al 1990, potser també com a reflex de la progressiva liberalització de les relacions que es va viure en aquella dècada.

Arribats a la dècada actual, ja al 2009, cal remarcar en primer lloc que el bloc d’aspectes relatius a la convivència ha continuat augmentant en la percepció d’importància. L’ítem propi del diàleg (“discutir els problemes”) ha passat de ser important per al 90% de la població enquestada a ser-ho per al 97,6%, de manera que ha esdevingut l’ítem amb més valoració d’importància de tot el ventall. Al seu torn, un altre símptoma de democratització de les relacions i de simetrització dels rols (si més no com a desideratum) és l’ítem de “compartir les feines domèstiques”, que passa de ser important per al 76% a ser-ho per al 90,5%, de manera que és l’ítem que més ha crescut respecte al 2000. Malauradament, l’ítem de “comprensió i tolerància” no ha format part del ventall d’aspectes en l’enquesta del 2009. No podem saber, per tant, quina hauria estat la seva evolució, tot i que cal deduir que com a mínim s’hauria mantingut en les posicions del 2000. Addicionalment, s’ha afegit l’ítem de “tenir temps per als amics i les afeccions personals”, que manifesta la tolerància en la parella, però que sobretot és un reflex de la individualització de les relacions familiars, on es plantegen per primer cop unes necessitats de tall individual que no tenen relació amb les vivències familiars col·lectives. També és significatiu que aquest aspecte esdevingui “molt” o “força” important per al 90,5% de la població enquestada. En suma, i tenint en compte tot el bloc, sembla confirmar-se la hipòtesi que són els elements comunicatius, empàtics i, en definitiva, netament convivencials els que són cada cop més estratègics per tal d’assolir un bon funcionament de la parella. Continua, doncs, la tendència alcista dels ítems relacionats.

La comparació dels resultats del 2009 amb els del 2000 i del 1990 presenta continuïtats tendencials en la relativització de la importància de les condicions materials, dels fills i de l’origen de classe. En el primer cas, la consideració de tenir uns “ingressos adequats” com un aspecte important es manté proper al 80% (tot i el lleuger augment respecte de l’any 2000), més que no al 91% del 1990; al seu torn, l’habitatge en bones condicions és important per al 88,1%, de manera que es manté estable, tot i que amb una lleu tendència a la baixa respecte del 90% del 1990. En qualsevol cas, cal tenir en compte que són percentatges molt alts, cosa que significa que aquests aspectes clarament materialistes predominen de forma evident, la qual cosa contradiu les hipòtesis d’Inglehart (1991) sobre el gir postmaterialista, el qual en la societat catalana no s’acaba de notar, si més no en la importància atribuïda a les condicions materials en el si de les famílies.

Els fills segueixen essent importants per a prop del 90% de la població enquestada, però cal tenir en compte que el 1990 ho eren per al 97%. Finalment, si el 1990 procedir del “mateix medi social” era important per al 63%, en el 2009 ho és per al 56,4%, lleugerament per damunt del 54% del 2000. Així, doncs, s’ha relativitzat la importància de tots aquests ítems, respecte al pes que tenien el 1990. Tanmateix, la relativització del 2000 ja va ser prou limitada en ella mateixa, i en l’actualitat no ha seguit descendint, sinó que s’ha estabilitzat.

En canvi, en altres aspectes s’ha produït una ruptura amb la tendència del període 1990-2000, i s’ha invertit. És el que passa amb l’ítem “viure independent de la família política”, potser el més fàcil d’explicar. Si el 1990 la neolocalitat era important per al 72% i el 2000 baixava al 60%, el 2009 la tendència viu un reflux que la torna a portar pràcticament a les cotes del 1990 (70,9%). Diem que és fàcil d’explicar perquè sembla congruent amb la major individualització (típicament postmoderna) d’unes relacions de parella més complexes, en què el factor de la família política pot afegir-hi dificultats.

Però, malgrat que les pràctiques en el si de la parella i de la institució familiar s’han fet molt més individualistes, la concepció ideal de la parella ha viscut un reflux cap a un cert essencialisme (potser precisament a causa d’aquest major individualisme), de manera que ara s’espera una resposta afectiva de la parella d’una manera més exigent que l’any 2000. El fet de tenir una vida sexual feliç ha tornat a guanyar importància respecte del 2000 i se situa fins i tot per damunt dels nivells del 1990 (97,3%), la qual cosa pot tenir lògica, si tenim en compte que l’hedonisme també és una tendència creixent en la postmodernitat. És clar que també creix la “fidelitat” i torna gairebé als nivells de 1990, essent ara del 97,5%. És a dir, que la concepció exclusivista (i típicament monògama) de l’altre membre de la parella es reforça i esdevé paradigma d’allò que s’espera de la parella en la societat catalana d’avui. Tot i que aquesta tendència contrastarà obertament amb la major laxitud amb què es consideren les pràctiques justament contràries al que aquí es demana.

Per acabar la panoràmica dels aspectes considerats importants, ens pot arribar a sobtar el creixement de la valoració del fet que els membres tin- guin les mateixes creences religioses. Resulta una mica estrany en una època i una societat en què la secularització continua avançant a passos de gegant, però es podria trobar explicació en la major visibilitat de l’elevada distància cultural que pot donar-se entre col·lectius de tradició cristiana i d’altres de musulmana, per exemple. Amb tot, el grau d’importància que se li atorga tampoc no arriba als nivells del 1990 (quan encara no s’havia generalitzat a Catalunya el fenomen de la immigració extracomunitària) i cal dir que es manté en uns nivells força baixos, ja que els qui ho consideren important són menys de la meitat de les persones enquestades.

Passa un fenomen similar amb les afinitats d’ordre polític, que creixen fins al 35%, mentre que provenien d’un 31% el 2000 i d’un 33% el 1990, de ma- nera que s’assoleix el nivell més alt de les tres dates comparades. El fet que es tracti de només un terç de la població fa que no se li hagi de donar més rellevància de la que té, però pot passar que el fenomen respongui a una major po- larització política (ni que sigui a petita escala) de la vida social catalana en els darrers temps.

En ítems que susciten tant de consens com alguns dels que hem vist, és difícil de trobar diferències significatives entre segments socials. Tanmateix, sí que es detecta que, pel que fa a les condicions materials, a partir dels 45 anys els ingressos es consideren més importants a mesura que la generació observada té més edat. Igualment, les posicions de centredreta i de dreta atorguen més importància al fet de tenir ingressos adequats i unes bones condicions d’habitatge que no pas les posicions de centreesquerra i esquerra.

En el bloc d’afinitats, el fet de pertànyer al mateix medi social es valora més a partir dels 45 anys i entre el centredreta i la dreta. L’afinitat política enregistra el mateix patró, amb un únic matís: se li dóna més importància a mesura que hom és més gran, sense una divisió tan clara en dos subgrups a partir de la frontera dels 45 anys. Finalment, en les creences religioses valen els mateixos factors, però a més cal afegir que l’aspecte es considera prou més important a mesura que disminueix el nivell d’estudis acabats. També resulta més important per a les dones que per als homes.

Respecte de l’estructura familiar, el fet de tenir fills es considera més important com menys nivell d’estudis s’ha assolit. En aquest cas, hi ha una ruptura significativa entre el nivell d’estudis superiors i la resta, ja que en el cas dels titulats universitaris es concedeix molta menys importància a aquest aspecte.

La vida sexual feliç és un factor menys valorat a partir dels 45 anys i a mesura que augmenta l’edat. En canvi, s’aprecia més com més alt és el nivell d’estudis. De forma una mica marginal, es valora una mica més en els homes que en les dones, i en els qui es declaren de centreesquerra o d’esquerra.

En el bloc convivencial trobem que la importància de discutir els proble- mes entre els membres de la parella és relativitzada pel segment de més de 65 anys, així com a mesura que es té un nivell d’estudis més baix. D’altra banda, les dones ho valoren més que els homes, però no hi ha una gran distància entre aquests dos segments en aquest punt. On sí que n’hi ha, en canvi, és en el fet de compartir tasques domèstiques, ja que aquí les dones atorguen clarament més importància a aquest aspecte que no pas els homes. De la mateixa manera, es valora més aquest ítem a mesura que la generació és més jove, a mesura que augmenta el nivell d’estudis i a mesura que hom es desplaça cap al pol ideològic de les esquerres. Finalment, el fet de tenir temps de disposició individual per estar amb els amics o per desenvolupar les pròpies afeccions, és una mica més valorat entre els 18 i els 44 anys, així com a mesura que es té un major nivell d’estudis acabats.

Resumint l’estudi de la segmentació, sembla que es pot dibuixar un sector de caràcter més tradicionalista (i materialista, en termes d’Inglehart) que sobrevalora els aspectes materials, les afinitats personals i socials i els fills. El seu perfil tipus és de més edat (a partir dels 45 anys), amb estudis primaris i ideològicament entre el centredreta i la dreta. En contraposició, també es fa visible un segment més individualista, hedonista i enfocat als aspectes més relacionals (per tant, tendencialment postmaterialista, segons Inglehart), el qual valora molt el diàleg en la parella, la coresponsabilitat de les tasques domèstiques i familiars, la compatibilitat de la vida en parella amb la dis- posició de temps personal i una vida sexual plena, mentre que valora menys el fet de tenir fills. El perfil d’aquest segment respon a les generacions més joves (en tot cas, menors de 45 anys), amb estudis superiors i ideològicament més cap a l’esquerra (en tot cas, a partir del centreesquerra). Internament, hi ha alguna divisió entre les prioritats més de preferència masculina (com la vida sexual plena) i les de preferència femenina (com la coresponsabilitat en la llar).

^[5] Amb aquesta denominació ens referim al fenomen que, en la família nuclear pròpia de la Modernitat, la parella acabada de constituir passava a residir en una ubicació separada de la resta del tronc familiar. Sota el model de la família tradicional, el més habitual era que tot el tronc familiar (format per diverses generacions i per les branques dels germans aplegades a l’entorn del patriarca familiar) residís en el mateix lloc. Amb la Modernitat s’imposa progressivament la família nuclear (formada per només dues generacions: pares i fills), i la neolocalitat corre paral·lela amb la industrialització, la urbanització i la individualització.

Evolució de les consideracions sobre moral sexual, homosexualitat, divorci, avortament i noves tècniques biogenètiques

La liberalització que ja havíem constatat en apartats anteriors s’evidencia sobretot en l’evolució de la moral sexual, així com en la consideració que reben fenòmens com el divorci o la inseminació artificial. En el gràfic següent es representa la mitjana de graduació obtinguda per les respostes de la població enquestada envers la justificació o no de determinades situacions. El segment de graduació s’estén des de l’1 (situació vista com a mai justificable) al 10 (situació vista com a sempre justificable).

D’entrada, destaca el fet que totes les situacions que es plantegen des del 1990 han experimentat una progressiva liberalització. El mateix passa amb les que es plantejaren per primer cop el 2000. Si el 1990 tots cinc supòsits foren considerats més aviat injustificables (amb el divorci en una zona intermèdia) i el 2000 només dos dels set supòsits –el divorci i l’homosexualitat– es consideren més aviat justificables (amb l’avortament ja en zona intermèdia), el capgirament total arriba el 2009, en què només dos dels vuits supòsits es consideren més aviat injustificables.

És notòria la variació que s’ha donat en el camp de la moral sexual. Tenir una aventura extramatrimonial rebia el 1990 una mitjana de puntuació de 2,3 (és a dir, era clarament injustificable) i el 2009 continua essent considerat així, però ara la puntuació ja és de 3,33; és a dir, que es veu com a significativament menys injustificable que el 1990. Amb la prostitució passa una cosa semblant: el 1990 tenia una puntuació de 2,93, mentre que el 2009 rep una puntuació de 4,64, molt a prop de situar-se a mig camí entre el justificable i l’injustificable. Però el cas més espectacular és el de tenir una relació sexual casual, situació que el 2000 tenia una puntuació de 3,92 (per tant, injustificable) i el 2009 salta al 6,34 i passa a ser vista com una situació força justificable. El que resulta curiós és que el 2009 es manté una actitud encara refractària amb les relacions sexuals extramatrimonials (la qual cosa concorda amb l’exigència de fidelitat que vèiem en la valoració d’aspectes importants per al bon funcionament d’una parella), però s’és molt tolerant amb les relacions sexuals esporàdiques, sobreentenent, però, que qui les manté no té cap compromís amb ningú altre. De la mateixa manera, s’accepta la prostitució força més que no pas l’any 1990. La conclusió a la qual s’arriba és que la liberalització no ha penetrat en les relacions de parella o els matrimonis fins al punt d’esquerdar la fidelitat i el propòsit monògam del vincle, però, en canvi, s’ha liberalitzat profundament la concepció de les relacions individuals que impliquen sexe, però no compromís (i possiblement, ni tan sols amor o afecte). Així, si l’any 2000 el sexe esporàdic sense compromís es veia com a injustificable, el 2009 esdevé justificable. Aquesta evolució concorda amb un estadi sociològic on predominen allò que Bauman anomena les “relacions líquides” (Bauman, 2005), pròpies de l’individualisme hedonista postmodern.

L’homosexualitat com a fenomen, per la seva banda, potser és la situació que ha tingut un recorregut més fulgurant. Si el 1990 rebia una puntuació de 3,53 i, per tant, era vista com a clarament injustificable, el 2000 ja avançà fins al 5,84, cosa que denotava que hi havia una certa divisió d’opinions, però que la balança es començava a decantar cap al justificable. La normalització del fenomen, però, arriba el 2009, on rep una puntuació de 8,21. És a dir, ja és vist com absolutament justificable per una immensa majoria dels enquestats. A aquests nivells, gairebé ja podem dir que el fenomen s’ha normalitzat quasi completament.

El divorci ha tingut una evolució similar. El 1990 era considerat de forma ambivalent, en rebre una puntuació de 5,47, pràcticament al bell mig entre el justificable i l’injustificable. El 2000, en canvi, amb un 6,74 ja s’inseria en el camp d’allò que amb certa claredat es veia com a justificable. L’impuls definitiu, i en aquest cas la seva normalització com a situació social, arriba el 2009, amb un 8,11 de puntuació, cosa que el fa quasi absolutament justificable per a la majoria de la població enquestada. Aquestes dades mostren que la societat catalana aposta definitivament per una família plàstica (Sáez, 2008), que no només pot prendre diversos formats (institucionalitzada o no, heteroparental o homoparental, etc.), sinó que a més pot fer-se i desfer-se a voluntat de les parts.

L’avortament (preguntat en genèric) sembla tenir una evolució calcada a la del divorci, però amb deu anys de decalatge. Partia, el 1990, d’una puntuació de 4,55, de manera que era vist més aviat com a injustificable. El 2000, la puntuació de 5,48 recorda a la del divorci el 1990. I el 2009 es trenca l’ambigüitat i amb una puntuació de 6,98 (també molt paral·lela a la que obté el divorci el 2000) s’inscriu en el marc d’allò que es considera justificable amb relativa claredat.

La inseminació artificial i la fecundació in vitro s’han plantejat per primer cop en l’enquesta del 2009, de manera que no en tenim dades evolutives. Tanmateix, s’evidencia un ampli suport al fenomen, amb un 8,43 de mitjana de puntuació. Això pot concordar amb el fet que la societat catalana és una de les que menys es reprodueix i on últimament ha augmentat de forma significativa l’edat de la mare en el naixement del primer fill. En la mesura en què han augmentat les parelles amb problemes de fertilitat quan decideixen tenir un fill, el suport a aquestes tècniques pot respondre a la seva necessitat.

L’experimentació científica amb embrions humans ha estat l’ítem que ha fet un salt més gran en només una dècada. Si el 2000 es valorava amb un 2,23 i, per tant, es considerava com a inequívocament injustificable, el 2009 ha passat a valorar-se amb un 6,86, de manera que ara esdevé clarament justificable per a una majoria de la població enquestada. La distància recorreguda en poc menys d’una dècada no deixa de ser, en aquest sentit, prou significativa, i certifica que continua essent hegemònica la visió de la ciència mèdica com a redemptora de les limitacions de la natura i fins i tot del propi cos.

La segmentació pel que fa a la moral sexual té un clar component generacional, educatiu i ideològic. Tant les relacions extramatrimonials com les relacions sexuals casuals es troben més justificables com més jove és el grup d’edat, i el mateix passa a mesura que es té un nivell d’estudis més elevat. La variable ideològica també juga el seu paper, ja que els enquestats ubicats a l’esquerra s’hi mostren més tolerants (i en el cas de les relacions casuals, també els de centreesquerra). Pel que fa al gènere, els homes es mostren més tolerants que les dones davant d’una aventura extramatrimonial. De totes maneres, val a dir que en el primer supòsit tots els subgrups s’hi mostren en contra. En canvi, en les relacions sexuals casuals, la ruptura és més profunda: la majoria de subgrups s’hi mostra favorable, però el segment de 65 anys en endavant, el segment amb estudis fins a primaris i el segment ideològic de centredreta i dreta mantenen puntuacions inferiors a 5, cosa que significa que ho veuen injustificable. Pel que fa a la prostitució, tot i que tots els subgrups la veuen lleugerament injustificable, val a dir que els homes s’hi mostren més tolerants que les dones i a mesura que hom es posiciona cap a l’esquerra també ho justifica més. El segment d’edat més crític continua essent el d’edats avançades, igual que el segment d’estudis fins a primaris.

Pel que fa a l’homosexualitat, les dones la justifiquen més que els homes, i s’és més tolerant amb el fenomen a mesura que hom té més estudis i com més a l’esquerra se situa. Tanmateix, tots els subgrups (fins i tot els escorats ideològicament a la dreta, que són els més crítics) la veuen justificable.

El mateix passa amb el divorci: tots els subgrups el veuen justificable, per bé que hi hagi una certa variació en funció del nivell d’estudis (a més estudis, més acceptació) i una clara segmentació entre el centreesquerra i l’esquerra (mitjanes d’entre 8,04 i 8,84), i el centredreta (6,91) i la dreta (5,95). L’avortament, en canvi, és més controvertit. L’accepten més els homes que les dones i, mentre que tots els grups d’edat el troben més aviat justificable, el segment de 65 anys en endavant continua trobant-lo injustificable, encara que sigui per molt poc (5,32). Igualment, els qui tenen estudis primaris o inferiors hi estan més en contra que a favor (5,04), com també els qui es de- claren de centredreta (5,44) o –sobretot– de dreta (4,07). La resta de subgrups el veuen justificable, encara que molt més els qui es declaren d’esquer- ra (8,24) que no, per exemple, els qui es declaren de centreesquerra (6,6).

L’experimentació científica amb embrions humans és més defensada pels homes que no pas per les dones. Curiosament, en aquest aspecte el segment amb estudis superiors és força més crític que no els de nivells educatius inferiors. En el terreny ideològic, només des de l’esquerra se l’accepta amb claredat (7,26), mentre que des de la dreta es veu més aviat com a injustificable (5), tot i que s’hi evidencia una certa divisió d’opinions. En canvi, l’acceptació de les tècniques d’inseminació artificial o de fecundació in vitro és transversal a tots els segments. Només el factor ideològic propicia una certa segmentació, essent-hi més favorable com més d’esquerres s’és.

Cal entendre que l’evolució de caràcter liberal que es detecta en la societat catalana és transversal. És a dir, s’ha produït en tots els segments de la població. Ara bé, això no vol dir que s’hagi produït a la mateixa velocitat. Així, per exemple, tot i que totes les posicions ideològiques han evolucionat cap a postures més liberals, les posicions d’esquerres ho han fet més acceleradament que les de dretes en la majoria de les qüestions que abans ja separaven els dos grups. A excepció de la valoració de l’homosexualitat (on s’han acostat posicions), podem dir que la societat catalana avui està més polaritzada que fa una dècada en qüestions ideològiques relacionades amb valors relatius a la moral sexual o a la família.

Els aspectes que incideixen en aquesta polarització són l’avortament, l’experimentació amb embrions humans i el divorci, principalment. En menor mesura, les qüestions relatives a la moral sexual i a les tècniques de reproducció assistida. Però en aspectes com ara l’avortament i el divorci, la distància entre la valoració moral d’ambdues posicions gairebé s’ha duplicat des del 2000. Amb relació a l’experimentació científica amb embrions humans, la distància quasi s’ha multiplicat per set. En resum, es pot afirmar que l’eix ideològic ha fet augmentar les diferències pel que fa a quins criteris morals s’han d’aplicar a qüestions relatives als valors familiars i a la moral sexual. La disparitat ètica entre el pol d’esquerres i el de dretes avui dia és sensiblement més àmplia que l’any 2000.

La socialització familiar: evolució dels valors que s’han de transmetre

En un dels apartats de l’Enquesta es demana que es valori el grau d’importància que té educar els infants en el si de la família perquè desenvolupin determinats valors instrumentals (Rokeach, 1973) necessaris per assolir objectius vitals més abstractes. En l’anàlisi de Francisco Andrés Orizo del 1990 (Orizo, 1991), l’autor va reagrupar el ventall de valors esmentats i els va separar en funció de si eren de tipus materialista o postmaterialista. Nosaltres ara utilitzem la tipologia resultant per tal d’avaluar l’evolució de cadascun dels valors i del bloc corresponent entre 1990 i 2009.

El primer element que cal tenir en compte és que hi ha tres valors que es mantenen en posicions hegemòniques des del 1990: les bones maneres, el sentit de la responsabilitat i la tolerància i el respecte pels altres. Seguint la classificació d’Orizo, el primer valor és materialista i els altres dos, postmaterialistes. Però també podem identificar-los com a dos valors relacionals (és a dir, útils en les relacions que mantenim amb els altres) i un de modulador de l’individualisme i de la pròpia llibertat.

Fent l’anàlisi evolutiva dels valors, el que trobem és que els que augmenten en consideració d’importància són sobretot el sentit de la responsabilitat (passa del 80% el 1990 al 87,3% el 2009) i la tolerància i el respecte pels altres (passa del 71% al 83,2%). De la mateixa manera, augmenten els valors de la determinació i la perseverança (passa del 24% al 41,6%), del sentit de l’economia i l’esperit d’estalvi (passa del 32% al 38,7%) i de treballar de valent (va passar del 35% el 1990 al 17% el 2000, i el 2009 torna al 33,4%). Els tres darrers valors no són, però, de tipus hegemònic, com els dos primers. Tanmateix, mentre que semblaven no tenir o perdre rellevància el 2000, el 2009 han experimentat un contundent reflux a l’alça. En particular és important l’evolució del valor del sentit de l’economia i l’esperit d’estalvi, i del de treballar de valent, perquè eren valors materialistes en descens que han trencat radicalment la tendència a la baixa. El seu reflux probablement no és aliè al context en què s’ha fet l’Enquesta, en plena crisi econòmica, on la falta de feina i un agreujament dels efectes de la crisi per mor de l’elevat endeutament de les famílies pot ser la causa del revifament de la cultura de l’esforç i de l’estalvi.

Els valors que es mantenen estables són les bones maneres (al voltant del 84%) i l’obediència (al voltant del 33%), per bé que un d’ells és hegemònic i l’altre és més aviat minoritari, tal com podem veure. Ambdós són valors de tipus materialista.

Finalment, els valors en declivi són la independència (passa del 49% el 1990 al 41,3% el 2009), la imaginació (passa del 46% al 25,5%), la fe religiosa (passa del 19% al 8,6%) i l’abnegació (passa del 4% al 2,5%). Els dos primers són postmaterialistes, mentre que els dos darrers són materialistes. Només el primer és un valor encara rellevant, ja que, tot i el descens, aconsegueix mantenir-se per damunt del 40%. En canvi, els altres tres entren en un franc declivi i el 2009 se’ls valora com a importants en la socialització familiar al voltant de la meitat del percentatge del 1990. El declivi de la imaginació sembla certificar la caiguda dels valors que avantposaven l’expressivitat en l’infant més que no pas la fonamentació d’una personalitat ferma i les habilitats relacionals. D’altra banda, l’estrepitosa caiguda del valor de la fe religiosa és un reflex d’una secularització avançada; cada cop menys famílies transmeten aquest valor en la seva funció socialitzadora dels infants.

La panoràmica de les evolucions no resisteix gaire bé la dicotomia entre materialisme i postmaterialisme i sembla respondre més aviat a la detecció de mancances o de valors útils en el moment històric. Així, atribuir més importància al sentit de la responsabilitat i a la determinació i la perse- verança podria ser una estratègia adaptativa en una societat de biografies electives (Ley, 1984), on la densitat d’eleccions ens diu Beck que s’ha disparat i ha deixat el subjecte més lliure i autònom que mai en la història, pe- rò també més sol i a mans del risc d’equivocar-se en l’elecció (Beck & Beck-Gernsheim, 2002). Aprofundint en la tendència postmoderna a la desresponsabilització que ja detectava Lipovetsky (1994), pot ser un intent de contrarestar la percepció de la pèrdua d’aquest valor en les noves generacions.

Llevat del sentit de la responsabilitat i de l’abnegació, que són valors força transversals (l’un a causa de la seva àmplia acceptació i l’altre just pel contrari), en la resta de valors hi ha segmentacions significatives a l’hora de considerar la importància de transmetre’ls en la socialització familiar.

El valor de les bones maneres és més valorat en dones que en homes, i a partir dels 45 anys, tot i que sense grans diferències. En canvi, és més clara la tendència a valorar-ho més com menys nivell d’estudis es té. També es valora més en posicions de dretes que en posicions d’esquerres.

La independència es valora molt més en les generacions més joves i va perdent consideració a mesura que les generacions tenen més edat. En canvi, es té més en compte com més alt és el nivell d’estudis i com més proper s’és al pol ideològic de l’esquerra.

Treballar de valent és més valorat en proporció a l’edat i menys en proporció al nivell d’estudis.

La imaginació es valora més en el segment de generacions que ara tenen entre 18 i 44 anys, però a partir dels 45 anys cau progressivament. També es valora més si es té un major nivell d’estudis i menys en posicions de centre que no pas en posicions d’esquerra o de dreta.

La tolerància i el respecte als altres és un valor força transversal. Només s’adverteix una variació no gaire gran causada pel factor acadèmic: a més estudis, més importància se li atorga.

El sentit de l’economia i l’esperit d’estalvi es valora prou més en el segment de 45 anys en endavant, així com a mesura que es tenen menys estudis (tot i que aquí es podrien solapar variables de posició socioeconòmica que tenen relació amb aquest factor). En realitat, però, la ruptura es produeix en el nivell d’estudis superiors, que s’allunya dels altres dos pel fet d’infravalorar àmpliament aquest valor.

La determinació i la perseverança presenta una segmentació particular: es valora més com més alt és el nivell d’estudis i també es valora més en les edats centrals (de 25 a 64 anys, que són les edats actives per excel·lència). Tot i ser força transversal ideològicament, és menys valorat pel segment que s’ubica a la dreta, que així s’allunya dels altres tres subgrups ideològics.

La transmissió de la fe religiosa té més importància com més avançada és l’edat. Destaca el fet que per sota dels 65 anys la valoració no arriba ni al 8%, mentre que en el segment superior és del 17,4%. És un valor que declina clarament a cada generació. El mateix punt de ruptura, el trobem entre el nivell d’estudis fins a primaris i la resta de nivells, on tenir més capital educatiu suposa menys valoració de l’ítem. De la mateixa manera, a mesura que hom es posiciona ideo- lògicament cap a la dreta, augmenta la importància del valor. Hi ha un salt considerable en el segment de dretes, molt allunyat dels altres tres subgrups.

Finalment, l’obediència es valora més a mesura que es té un nivell d’estudis més baix i que hom es posiciona més cap a la dreta.

En l’agrupació per segments de la consideració dels valors sí que cobra sentit l’eix materialisme-postmaterialisme segons la classificació de Francisco Andrés Orizo (Orizo, 1991). Així, l’alta valoració de valors netament materialistes, com ara les bones maneres, treballar de valent, el sentit de l’economia i de l’estalvi, l’obediència i la fe religiosa, està correlacionada a grans trets amb un perfil d’enquestat major de 45 anys, amb estudis fins a primaris i ubicat ideològicament a la dreta. En contraposició, l’alta valoració de valors netament postmaterialistes, com ara la tolerància i el respecte pels altres, la determinació i la perseverança, la independència i la imaginació, està correlacionada amb un perfil d’enquestat menor de 45 anys, amb estudis superiors i ubicat ideològicament a l’esquerra.

Relacions entre pares i mares i fills/filles: valoracions sobre drets i deures

En la consideració dels drets i els deures que es tenen entre pares i mares i fills i filles, així com dels afectes, destaquen dos fenòmens ben diferents. Primerament, la relativa estabilitat que mostren els ítems sobre els deures dels pares. Així, continua al voltant del 80% el grau d’acord amb el fet que els pares han de procurar el millor per als seus fills/filles, i l’ampli desacord amb el fet que els pares han de prioritzar la seva vida pròpia sense sacrificar el seu benestar personal pels fills/filles (ja que només està d’acord amb aquest enunciat un 13% de la població enquestada, lleugerament superior al 10% del 1990 i del 2000). Tanmateix, entre les generacions que tenen 45 anys i més l’acord amb la darrera frase es mou al voltant del 8%, mentre que entre els menors d’aquesta edat puja al 17%.

La novetat és en la consideració dels afectes: el deure d’estimació incondicional dels fills/filles envers els pares i mares continua suscitant un acord majoritari, però d’una manera cada cop menys clara. Si el 80% pensava així el 1990, el 2009 ja només és poc més dels dos terços de les persones enquestades. En paral·lel, creix l’acord respecte de la consideració que un fill no ha d’estimar els pares si ells no s’ho han guanyat amb la seva conducta: del 15% d’acord el 1990 es passa al 32,1% el 2009. D’aquesta manera, es veu cada cop més legítim fer dependre l’afecte pels pares de l’adequació de la conducta en la criança dels fills. En aquest cas, s’obté l’estimació no per la posició (de poder) que ocupa, sinó per l’autoritat que s’ha guanyat exercint correctament el rol de pare o mare. Tornem a trobar, doncs, la vella oposició entre potestas i auctoritas, subjacent a la crisi d’autoritat, que també ha arribat a la institució familiar (Sáez, 2008). D’altra banda, mentre que en la generació dels 65 anys en endavant l’acord amb l’estimació incondicional dels pares arriba al 85%, es redueix al 70% en la generació dels 45 als 64 anys i, per sota dels 45 anys, el grau d’acord davalla fins al 56-58%. Quant a la ideologia, en posicions d’esquerra i de centreesquerra l’acord amb la incondicionalitat oscil·la entre el 61 i el 64%, mentre que en posicions de centredreta augmenta fins al 72% i, en posicions de dretes, fins a quasi el 84%.

La valoració es complementa amb el grau d’acord amb l’enunciat “els fills adults han de tenir cura dels pares fins i tot a costa del seu propi benestar” (58,5%), vers l’enunciat “els fills tenen vida pròpia i no han de sacrificar el seu benestar personal pels pares” (28,5%). Si ens hi fixem, són enunciats simètrics als que es refereixen a la relació dels pares cap als fills; la distinció és en el fet que, en plantejar els deures dels fills i filles cap als pares, la percepció del deure baixa 20 punts, i la percepció procliu a fer prevaldre el benestar personal dels fills davant del sacrifici envers els pares es més que duplica. On sí que s’assoleix un major consens és en l’enunciat “en cas de pare/mare greument malalt, el fill té el deure de tenir-ne cura” (83,9%), ja que es presenta una situació prou més extrema.

Finalment, val a dir que en l’enquesta del 2009 el 93,4% es mostra d’acord amb l’enunciat “les persones haurien de poder decidir si tenir fills o no”, mentre que només un 14,1% defensa que “és un deure envers la societat tenir fills”, cosa que cal interpretar com una nova onada de liberalització, en aquest cas respecte del suposat deure social de les famílies de tenir descendència.