Sàtira i falles

EXPLICACIONS FALLERES

Criteris d’edició

Aquesta edició té com a finalitat principal facilitar la divulgació i comprensió de les explicacions falleres de Josep Bernat i Baldoví, per això busca acostar els textos al lector actual. Amb aquest objectiu, s’ha optat per modernitzar l’ortografia, respectant alhora el vocalisme, la morfologia, la sintaxi i el lèxic originals, com també la caiguda de la d intervocàlica. De la mateixa manera, s’ha regularitzat segons la normativa actual les aglutinacions i contraccions de paraules, articles, conjuncions o pronoms febles, sempre que no s’alterara el còmput sil·làbic dels versos. També s’han regularitzat les diverses realitzacions gràfiques del pronom ho. Així mateix, s’ha regularitzat l’ús dels signes de puntuació i de les majúscules i minúscules. A més, s’han esmenat els errors evidents (d’escriptura o tipogràfics) dels textos originals i entre claudàtors s’han introduït aquelles partícules necessàries per a la comprensió del text. Finalment, assenyalem amb dues barres (//) el final de cada pàgina en els cas dels textos manuscrits (1850 i 1857).

D’altra banda, es respecta l’ús original de la cursiva, que en aquests textos té una funció doble: subratllar la utilització irònica de certes expressions i marcar el canvi de codi amb l’ús de paraules i frases d’una altra llengua. Es deixen en redona els castellanismes habituals. En els fragments en castellà es respecta l’ortografia original, perquè reflecteix la deformació d’aquesta llengua pels hàbits fonètics del valencià.

En el cas de la història de Viçanteta la Rulla, s’ha optat per oferir-ne les dues versions existents (1850 i 1855), perquè els canvis d’estructura i d’extensió, com també les diferències de contingut i de referències històriques, van més enllà de les simples variants formals. En canvi, en el cas de l’explicació de la falla de la placeta del Teatre Principal de 1858 i la reedició de 1859, només reproduïm la primera versió perquè les variacions en la segona es limiten a la supressió de quatre estrofes.

L’edició de cadascuna de les explicacions falleres és precedida d’un estudi introductori i acompanyada per les notes crítiques corresponents. Aquestes notes presenten la informació estructurada a un doble nivell: donen una primera informació necessària per a la millor comprensió del text, però també permeten aprofundir en el coneixement sobre la llengua, literatura, cultura, societat i història de l’època a aquells lectors que hi estiguen interessats.

HISTÒRIA DE LES VÍCTIMES DE LA FALLA DE SEN JUSEP EN LO CARRER DE LES AVELLANES EN L’ANY DE 1850

Aquesta és l’explicació fallera més antiga que es conserva de les escrites per Josep Bernat i Baldoví. El text ha arribat fins als nostres dies en una còpia manuscrita que pertany al fons Serrano Morales de l’Arxiu Històric Municipal de València.[1] De l’existència d’aquest text manuscrit havia parlat Josep Navarro Cabanes en un article publicat l’any 1925 en la revista Pensat i Fet, on reproduïa el títol i esbossava una mena d’índex del contingut, i on també plantejava la possibilitat que el text fóra obra de Bernat. Com que Navarro Cabanes no donava cap dada sobre la localització, el contingut del manuscrit restà desconegut fins que l’any 1998 se’n va publicar la transcripció íntegra en la Revista d’Estudis Fallers, acompanyada d’una breu introducció i notes, a cura de Josep Lluís Marín.

La història, ben coneguda, conta el cas d’una llauradora (Viçanteta la Rulla) que, davant la mala situació econòmica que pateix, pren la decisió d’anar a la ciutat de València a oferir el seu cos a canvi de diners. La trobada entre la protagonista i un possible client (don Facundo) dóna lloc a una discussió entre tots dos pel preu a pagar per la transacció. Finalment, el públic els condemna «a ser cremats vius». Fins ací hauríem pogut estar davant un episodi semblant als molts altres que apareixien en col·loquis o revistes de l’època on se sancionava una pràctica considerada immoral. L’originalitat del plantejament d’aquesta història és que, irònicament, sobre Viçanteta i don Facundo no recau un càstig ni una censura moral per la seua conducta, sinó que si són castigats és per l’elevat preu que demana l’una i que finalment paga l’altre. Més encara, en les intervencions dels dos protagonistes cap dels dos condemnats mostra senyals de penediment, fet que atenua el suposat missatge moralitzador de la falla. Ans al contrari, Viçanteta fa extensiva la seua conducta a les «llauradoretes de l’horta»,[2] espai geogràfic on Bernat i Baldoví sol situar les accions i els personatges de les seues obres (que ací es concreta en Burjassot, Patraix, Benimaclet, Torrent, Puçol, Almassora o la mateixa ciutat de València), i fins i tot la presenta com una pràctica habitual en altres ciutats d’Espanya i Europa. Per la seua part, don Facundo expressarà el seu lament per morir «sinse haver-li clavat a lo manco la dent al conillet». D’altra banda, en l’enfrontament entre la llauradora i el lechuguino podem trobar l’eco d’un altre tema habitual en la literatura satírica: l’oposició entre el camp i la ciutat.[3] Aquesta apareix exemplificada, entre altres aspectes, en la llengua que fan servir cadascun dels protagonistes: la llauradora s’expressa en valencià i el petimetre parla en castellà. Es tracta, per tant, d’una primera versió de la història de Viçanteta la Rulla, que el mateix autor reutilitzarà cinc anys més tard en l’explicació que escrigué per a la falla de l’Almodí.

L’elecció del nom de la protagonista no degué ser casual. Si bé en la versió de 1855 és el mateix Bernat qui identifica la protagonista amb la llauradora a la qual el seu amic Josep Maria Bonilla havia dedicat uns versos publicats en La Donsayna l’any 1844, és evident que la tria de Bernat ens remet també a una Viçanteta més coneguda encara: la protagonista de la popular obra de teatre El virgo de Visanteta.[4] Com ja hem comentat, era una pràctica habitual en Bernat i Baldoví reutilitzar fragments d’obres seues anteriors com un recurs que facilitava la complicitat amb el públic –lector o espectador– i que predisposava aquest a una recepció favorable dels seus textos. Al llarg d’aquest volum n’hem vist i en vorem molts exemples. I és fàcil pensar que una falla –o els seus versos– que tinguera com a protagonista una llauradora anomenada Viçanteta i amb una història que permetera desplegar tota una sèrie de metàfores i dobles sentits eròtics, despertaria una gran expectació. A més, s’ha de recordar que el desembre del mateix any que es publica aquesta obra de teatre, el 1845, hi ha un altre personatge homònim que puja als escenaris del Teatre Principal de València, la protagonista de Vicenteta la de Patraix, de Joaquim Garcia-Parrenyo. I encara un any després, el 1846, ho faria la de Pascualo y Visanteta (posterior versió «depurada» d’El virgo de Visanteta escrita pel mateix Bernat i Baldoví). A més, també rep aquest nom «una llauradoreta molt templà» de Russafa, protagonista d’un «requiebro labriego» publicat pel mateix autor en el número 13 d’El Sueco, del 28 novembre de 1847 (OC, tom 1, p. 199).[5] En tot cas, sembla que el personatge concret de Viçanteta la Rulla degué assolir una certa popularitat, ja que el seu nom encara es mantenia viu en l’imaginari uns anys després de les falles que va protagonitzar. Així ho testimonia un retrat costumista de tipus popular escrit per Eduard Escalante (1878: 60), on apareix esmentada una «Visanteta la Rulla, chavala de dèsat añs que desde la sehua pòrta [...] contempla encadilá» Tonet el Saragatero, un jove que té fama de «pincho templat».

Tornant a l’explicació fallera, entre Viçanteta i don Facundo, els dos protagonistes, s’establirà una relació directa i pragmàtica, amb referències sexuals, lluny de la idealització de la dona i d’altres tòpics característics del festeig romàntic. Recordem que Bernat i Baldoví és autor d’uns altres textos en castellà que també presenten diversos punts de contacte amb la història de Viçanteta la Rulla. Ens referim concretament al recull Epigramas de Cuaresma, on l’autor aborda les relacions –especialment les sexuals– entre homes i dones amb una intenció eròtica, des d’una perspectiva humorística i recorrent permanentment al doble sentit de moltes paraules i situacions.[6] És en una d’aquestes composicions on Bernat (1998: 35) versifica un altre episodi de desacord motivat pel preu d’una transacció sexual, que recorda els versos fallers que ens ocupen:

Me dices que está barato

el género consabido...

y ahora mismo me has pedido

cuatro duros por un rato.

No haremos nada, Enriqueta,

sólo en el precio reparo,

pues lo que vendes tan caro

va en otra parte a peseta.

Des del punt de vista formal, la Història de les víctimes de la falla de Sen Jusep en lo carrer de les Avellanes en l’any de 1850 pertany al grup d’explicacions falleres escrites per Bernat i Baldoví que presenten un major grau d’elaboració. D’una banda, trobem una introducció en prosa, semblant a les notícies i els relats breus característics de les revistes satíriques en les quals va participar l’autor,[7] que serveix per a presentar els personatges protagonistes, Viçanteta la Rulla i don Facundo Carambola, la situació de penúria i necessitats que du aquella a vendre el seu sexe, la trobada entre tots dos i la posterior participació del públic, qui els jutja i condemna. D’altra banda, el desenvolupament en vers de la història, on s’intueix una teatralitat bàsica, esbossada amb una primera part en forma de diàleg entre els protagonistes (la reproducció de les quartetes destinades al taulat de la falla) i una segona on s’alternen les intervencions d’aquests en forma de monòleg.

Precisament un d’aquests monòlegs, l’encapçalat pel títol «Laments de la pobra Viçanteta», demana una atenció especial. Es tracta d’una paròdia del primer monòleg de Segismundo en La vida es sueño, de Calderón de la Barca, un recurs que Bernat i Baldoví arriba a utilitzar de manera compulsiva, com diu Meseguer (2002: 374), al llarg de la seua obra: tant en els textos teatrals, com en revistes, poesies o versos fallers.[8] En el cas que ens ocupa, les semblances formals són evidents, més enllà de l’ús del mateix tipus d’estrofa, la dècima. Així, si en l’original de Calderón les dues primeres dècimes del monòleg (encapçalades, respectivament, pels versos «Apurar, cielos, pretendo» i «Sólo quisiera saber») expressen els planys de Segismundo per la seua sort diferent de la de la resta de la humanitat, Viçanteta manifestarà també els seus laments per haver sigut només ella condemnada i no la resta de dones que han actuat de la mateixa manera (amb sengles dècimes encapçalades pels versos «Apurar, cielos, pretenc» i «Només volguera saber», fórmula que permetia al lector identificar el text que anava a ser objecte de paròdia). En les cinc dècimes següents de l’acte sagramental, Segismundo confronta la seua situació amb la de diversos animals que, tot i tenir menys qualitats humanes que ell, gaudeixen de més llibertat. Per la seua part, Viçanteta, al llarg de les dècimes següents del seu monòleg, contrasta la seua condemna al foc amb la impunitat amb la qual actuen les dones que es prostitueixen, a boca de nit però també a ple dia, en altres llocs de València, Espanya i Europa. I no sols les de classes populars, com són les llauradores, sinó fins i tot «senyores en randes», en referència a dones de posició social elevada.[9] Com en el cas de l’original, cadascuna d’aquestes dècimes es clou amb l’expressió directa d’una queixa per aquesta discriminació.

A banda dels paral·lelismes formals, la força de la paròdia resideix, tal com assenyala Vicent Salvador (2002: 423-424) –tot i que aquest parla de la Viçanteta teatral–, en el fet que el públic, d’una banda, «assisteix a una paròdia burlesca, ja que veu la llauradora expressar-se com el mateix Segismundo» i, d’una altra, «experimenta també el plaer de l’espectacle de transvestisme, en la mesura que és el model solemne del teatre clàssic espanyol el que davalla a la boca i als interessos carnals d’una protagonista quotidianitzada i corrent». I hi afegeix: «Al capdavall, hi ha sempre, operatiu i eficaç, el plaer del model reconegut i de la tensió que genera la seua aplicació distorsionada i desvergonyida.»

Clarament paròdica és també l’última intervenció de don Facundo («Últimos ayes del señor Carambola»), qui apareix com la caricatura d’un heroi romàntic. D’entrada, l’elecció de l’estrofa no és casual: l’autor opta per l’octava reial (vuit versos hendecasíl·labs en castellà de rima consonant segons l’esquema a b a b a b c c), una estrofa clàssica associada originàriament a poemes narratius èpics, que va ser acollida pels primers romàntics per a vehicular temes amorosos i associats a la llibertat. L’adaptació burlesca queda palesa quan Bernat trenca el final de manera abrupta («De la muerte ¡ha! señores, no me quejo... / ¡Solo siento morir sin-... / se haver-li clavat a lo manco la dent al conillet!!!»), amb un canvi de codi i de registre, on el fat tràgic característic dels herois romàntics davant la mort, vehiculat en castellà, dóna pas a la materialitat de la carn i a la substància pornogràfica, que don Facundo expressa en valencià.

La visió irònica plana sobre tot el text i es manifesta per mitjà d’altres recursos que són habituals en Bernat i Baldoví. És el cas de les metàfores sexuals, i no parlem sols de l’omnipresent conill, sinó també de moltes paraules relacionades amb el conreu de la seda (capell, filar, llavor de cuc...), de gran tradició en la literatura satírica i que Bernat ja havia fet servir en El virgo de Visanteta.[10] O també d’altres recursos formals, com ara la distorsió de frases fetes («¡Però el hombre pone i el diable s’ho emporta!») o l’ús d’expressions llatines, la cursiva o els punts suspensius.

La història de la llauradora que decideix prostituir-se per necessitat econòmica, amb tot el desplegament d’imatges sexuals que l’acompanyen, és, sens dubte, l’element que més ha transcendit de la història de Viçanteta la Rulla. Això, a més, s’ajusta a la simplificadora imatge bròfega de l’escriptor que tanta fortuna ha fet al llarg del temps. Tanmateix, també s’ha de destacar la presència, a un segon nivell, d’una sèrie de referències que poden passar inadvertides a un lector actual, però que al públic de l’època li permetrien fer també una lectura del text en clau social i política, que connectaria amb la denúncia de la mala situació econòmica de les classes populars, representades ací per Viçanteta i son pare («llaurador de mitja capa»). Aquest era un tema que Bernat abordaria en bona part de la seua obra periodística, sempre des d’una òptica populista. D’aquesta manera s’han d’entendre les mencions a les contribucions o a Narváez, president d’un govern que cinc anys abans havia promogut un nou sistema tributari basat en l’establiment de nous impostos, entre els quals hi havia la contribució territorial esmentada o l’impost de consums (gravamen a l’entrada d’articles a la ciutat o la venda als mercats), que prompte es va fer molt impopular perquè perjudicava les classes més modestes, especialment els productors agrícoles. De fet, al llarg de la segona meitat del segle XIX seran constants les protestes contra aquest tribut, la derogació del qual formava part del programa polític dels progressistes.

Per a acabar, el fet que aquesta explicació fallera es conserve en una còpia manuscrita ens planteja el dubte de si va arribar a imprimir-se, fet que avançaria en cinc anys la data del llibret de falla més antic que es conserva. A més, la introducció a les quartetes que «estaven (o devien haver estat) col·locades en les quatre cares del taulat», introdueix un matís de probabilitat que no contribueix a aclarir la qüestió. En tot cas, per les referències del Diario Mercantil de Valencia del 19 de març, sí que tenim constància que l’any 1850 es plantà una falla al carrer de les Avellanes, amb «una labradora y un elegante que se mostraba apasionado por sus rústicos encantos», descripció que concorda amb l’argument de l’explicació conservada.

Però alguna cosa degué passar amb el text que Bernat va escriure per a acompanyar aquesta falla i això explicaria per què el 1855 l’autor va fer-ne una nova versió, destinada a explicar el cadafal de la plaça de l’Almodí d’aquell any. Una possibilitat és que l’explicació fallera de 1850 fóra considerada obscena i immoral per les autoritats de l’època, no sols per les imatges eròtiques, sinó pel fet que presentava el sexe com un mitjà per a aconseguir la mobilitat social, amb una al·lusió a la prostitució, i sense cap senyal de penediment per part dels ajusticiats. O potser el motiu van ser les referències crítiques a Narváez i als impostos que havien de suportar les classes populars. Recordem, a més, les discrepàncies entre l’escriptor valencià i Narváez, que havien esdevingut enemics polítics arran de la marginació a la qual havien sigut sotmesos els seguidors de Bernat i Baldoví en la vida política suecana.[11]

Sobre aquest tema, és interessant reproduir sengles informacions publicades en la premsa d’aquells anys que parlen de la censura que s’exercia sobre les falles i els seus versos. És el cas del comentari que apareix en el diari El Cid el 19 de març de 1850, just el mateix any de la primera versió de la història de Viçanteta la Rulla: «Los versos, que no habían sido suprimidos por el censario, explicaban la significación de las precipitadas alegorías.» Per la seua part, el Diario Mercantil de Valencia publicava el 19 de març de 1851 la informació següent:

Las hogueras (fallas) con que se celebra la víspera de san José, han tenido que sufrir este año la previa censura de la autoridad, a causa, sin duda, de las escandalosas escenas quemadas en los últimos años, que puede decirse eran el polo opuesto de la moral en acción. Esta precaución disminuyó ayer su número, pero en algunas de ellas aún se observa cierta tendencia anti-conyugal que los versos más o menos malos del tablado o los comentarios del vulgo se encargaban de esplicar.

D’altra banda, en el cas de les explicacions falleres impreses, s’hauria també de tenir en compte el marc que determinaven les diverses lleis d’impremta dictades pels governs de l’època. L’any 1850 ens situa en plena dècada moderada (1844-1854), amb la llei d’impremta de 1844 i el decret d’impremta de 1845 que limitaven la llibertat de publicació mitjançant la censura prèvia. En canvi, quan Bernat i Baldoví publique el llibret de 1855 que conté la segona versió de Viçanteta la Rulla, el context serà diferent, se situarà en ple bienni progressista (1854-1856), amb l’ampliació de les llibertats d’expressió i impremta.

Per tant, és plausible que la falla de 1850 sí que s’autoritzara, però que els versos de Bernat foren d’aquells que van ser «suprimidos por el censario».[12] Això explicaria l’epitafi que clou el text («Dels conills l’essència quinta / ací està en lo collet tort... / senta Bàrbera l’ha mort / en quatre ratlles de tinta»), que apuntaria al baró de Santa Bàrbara, llavors alcalde de València, com a responsable de la prohibició dels versos.

És important subratllar que el manuscrit conservat conté signes tipogràfics, com ara marques de cursiva, que poden ser reflex dels tipus de lletra utilitzats en una hipotètica versió impresa del text o bé indicacions per a la impremta. En tot cas, hi ha una cosa clara i és que no estem davant un manuscrit original o autògraf, és a dir, no està escrit de la mà de Bernat i Baldoví, sinó que és un manuscrit apògraf, resultat d’una còpia –per la qual cosa els errors poden ser responsabilitat del copista. Per tot això, no és estrany que aquesta explicació fallera de 1850 haguera circulat finalment en còpies manuscrites. Recordem que El virgo de Visanteta, una altra obra que va patir l’acció de la censura, també va tenir una distribució clandestina amb aquest sistema.

[1]Rosa Giner (1991: 72) fa una descripció detallada d’aquest manuscrit: 8 folis, el darrer en blanc, manuscrits, de 218 × 155 mm. Caixa de 190 × 135 mm aproximadament i unes 20 ratlles. Escriptura humanística corrent, inclinada a la dreta, regular però ràpida, astes un poc exagerades. A més, s’ha d’assenyalar que aquest manuscrit està relligat en un volum (signatura 5887 / A-7 283) amb cobertes de fusta recoberta de paper, que inclou tres explicacions falleres més: el quadern imprés del llibret La creu del matrimoni, de Blai Bellver, per a la falla plantada a la plaça de la Trinitat de Xàtiva l’any 1866; el full imprés ja esmentat titulat Versos colocats en la falla del carrer de Sent Narsis, la vespra de Sent Chusèp en el añ 1850, sense peu d’impremta, de 310 mm, i el manuscrit «Versos de la falla de Sen Chusep de la plaseta del Almodí en l’añ 1857», del qual parlarem més endavant.

[2] Recordem que Bernat també havia dedicat la seua obra Pascualo y Visanteta (1846) «a les llauradoretes de l’horta de València». Sobre aquesta dedicatòria i parlant de les diferències entre les dues versions teatrals de Viçanteta, Cantavella (1986: 119) diu: «La dedicatòria de Pasqualo i Viçanteta [...] no ens la imaginem al Virgo de Viçanteta. Hauria estat com insinuar que el comportament de la primera Viçanteta era extensible a totes les joves de la comarca. A Pasqualo i Viçanteta, en canvi, no importa l’aplicació. Aquesta protagonista no ofereix problemes per convertir-se en imatge de les altres.» Tanmateix, en aquests versos fallers del 1850, Bernat no tindrà cap problema a identificar el comportament de Viçanteta la Rulla amb el de la resta de «llauradoretes de l’horta».

[3] El tema de l’engany de «bones llauradoretes» a mans de petimetres apareix en diversos col·loquis dels segles XVIII i XIX, com ara el Chiste de les filaneres, on les víctimes són unes joves de Montcada (Martí Mestre, 1997: 331-335).

[4] Sansano (2002: 439) assenyala que a l’hora de construir el personatge dramàtic de la protagonista d’El virgo de Visanteta, Bernat pogué estar influït per la caracterització de la protagonista homònima d’una altra obra de teatre, El desafío de la Vicenta, sainet escrit pels volts del 1880 pel gadità Juan Ignacio González del Castillo i del qual es té constància que es representà al Teatre Principal de València l’octubre de 1832.

[5] Recordem, d’altra banda, com ja hem comentat en la introducció, que Leopold Trènor (1914) i Josep Navarro Cabanes (1925) reprodueixen uns fragments dels versos per a la falla de la plaça de l’Almodí de 1850 en què també apareixen uns personatges anomenats Viçanteta i don Facundo.

[6] Bernat i Baldoví va batejar amb el nom d’Epigramas de Cuaresma un recull de 82 epigrames en castellà. L’obra es conservava en un manuscrit datat l’any 1840, que finalment es va imprimir l’any 1998 amb una introducció de Joan Antoni Carrasquer. En la dècada dels quaranta i dels seixanta del segle XIX, alguns d’aquests epigrames van publicar-se en diverses revistes humorístiques on col·laborava Bernat (La Risa, El Fénix o El Rubí) i en l’antologia poètica Museo epigramático.

[7] De fet, la introducció en prosa de l’explicació fallera de 1850 (com la de 1855) recorda, per l’estil i per l’estructura, la introducció a la primera entrega de «Los misterios de Patraix», publicada en el número 3 de La Donsayna, del 15 de desembre de 1844 (OC, vol. 1, pp. 40-42), que inclou també la presentació dels tres protagonistes de la història (el tio Pere, la seua filla Marieta, la Sargantaneta, i el tort que la pretendrà, Casimiro Sardinola).

[8] A tall d’exemple, trobem paròdies del monòleg de Segismundo en obres de teatre com ara El virgo de Visanteta (OC, vol. 1, pp. 80-82), Pascualo y Visanteta (OC, vol. 1, pp. 112-114), La tertulia de Colau (OC, vol. 1, pp. 138-140 i 152-154), aquesta última reprodueix la publicada prèviament en el número 6 d’El Tabalet, del 6 de juny de 1847 (OC, vol. 6, pp. 93-96), i L’agüelo Pollastre (OC, vol. 1, pp. 251-253). També en el número 5 d’El Tabalet, del 30 de maig de 1847 (OC, vol. 6, pp. 75-78), apareix una altra paròdia del text de Calderón sota el títol «Les pataques». En el recull de poesies El Sueco, en trobem dues versions més de la paròdia: «¡Sic transit gloria mundi!» (OC, vol. 4, pp. 301-302) i «Cuatro coplitas al autor del proyecto de contestación del discurso del Trono, en la legislatura de 1850» (OC, vol. 4, pp. 369-371). També hi ha la famosa paròdia de «La regadera a las flores o La ingratitud», versos traslladats «desde las paredes de un huerto de cierto pueblo de la ribera del Júcar, en las que se halla escrito debajo de una regadera colgada de un clavo», que apareix publicada per primera volta en la revista El Sueco (OC, vol. 7, pp. 201-202), la qual es va reproduir amb posterioritat en El Pasatiempo (OC, vol. 3, pp. 257-260) i en el recull de poesies El Sueco (vol. 4, pp. 380-381). Finalment, hi la paròdia de La vida es sueño que trobem en l’explicació fallera del carrer de les Avellanes de 1850, que Bernat reproduirà en els versos de la falla de la plaça de l’Almodí de 1855, i un altre monòleg inclòs en el llibret de la plaça de l’Almodí de 1856 que, si bé no constitueix una paròdia tan elaborada, sí que presenta alguns elements formals que podríem qualificar d’ecos paròdics. Una anàlisi comparada d’algunes d’aquestes paròdies de Bernat es pot trobar en Meseguer (2002: 374-379). D’altra banda, s’ha d’assenyalar que la paròdia del monòleg de Segismundo és un recurs que també es pot trobar en textos satírics valencians del segle XVIII, com ara en l’anònim Coloqui de Jusep Patrício Gandumves, compost per un aforrador de gaites (arreplegat en Martí Mestre, 1997: 237-241) o en el Coloqui o sentiments en dècimes de un chove que volia ser casat, aquest últim de Joan Baptista Escorigüela (Martí Mestre, 1997: 275-278).

[9] Un plantejament semblant es pot trobar en el poema Formal queixa que donaren las p[utas] pobres de Tarragona a D[on] F[rancisco] M[ilans] per haber-las agafat a ellas y no a las ricas, una de les composicions satíriques que el poeta i comediògraf català Josep Robrenyo (1780-1838) escrigué contra el general Francesc Milans del Bosc durant la Guerra del Francés. En el text, una meretriu planteja la seua queixa al militar per haver detingut les prostitutes pobres que anaven amb soldats però no les riques que anaven amb oficials, i ho fa amb uns raonaments anàlegs als que Bernat posarà anys més tard en boca de Viçanteta: «No són tan fillas de Adam / y de Eva descendeixen / les que de seda vesteixen, / com nosaltres que de estam? / Pués, senyor, de axò n(o)s queixam, / perquè la l[l]ey no va igual, / pués donya [E]n[a] de Tal, / que anys atràs era fregona, / paseja per Tarragona / perquè tracta a un oficial» (Cahner, 2002: 420-421). Activista polític antiabsolutista, Robrenyo era un popular autor d’obres satíriques, costumistes i amb finalitat propagandística, i també d’alguns poemes de caràcter pornogràfic. Part d’aquestes obres es van aplegar en una edició feta el 1855, però no sabem quin coneixement tenia Bernat i Baldoví dels textos de Robrenyo.

[10] Sobre l’ús del vocabulari de la seda en la literatura popular valenciana del segle XIX, vegeu Bataller-Narbon (2005: 104-107).

[11] Sobre aquest episodi i els enfrontaments entre Bernat i Narváez, vegeu MartínezBordería-Rius (2004: 259-272).

[12] És un cas diferent del de la falla de la plaça del Teatre Principal de 1858, quan la censura va prohibir tant els versos de Bernat i Baldoví com el cadafal satíric que il·lustraven, que finalment es pogué plantar l’any següent.