Somnis entre anells

–Per diversos motius. S’enviaran dues sondes robotitzades als punts considerats més susceptibles de contenir fissures per on pugui sorgir l’aigua. Tot plegat (el moviment dels robots, la presa de mostres, la presa d’imatges) es controlarà de forma molt més efectiva des d’òrbita que des d’Encelade, ja que la llum (i, per tant, les nostres ordres) trigarien tres segons per arribar des d’Encelade fins a Tità, i tres segons més a retornar. Són en total sis segons que en alguns casos poden ser vitals.

»Per altra part, després d’inspeccionar els terrenys on hagin aterrat, les naus sonda retornaran a la nau orbital, on estudiarem les mostres i n’enviarem els resultats immediatament a Encelade. Entre l’equip tècnic d’aquí i els astronautes que estarem a la nau orbital decidirem si les mostres són prou interessants o si al contrari el terreny no és l’adequat. En aquest darrer cas procedirem a fer descendir les sondes en una nova destinació per continuar les prospeccions.

»Un vol tripulat, en definitiva, permet recuperar les naus sonda i revisar-les abans de fer-les baixar de nou. Així, en lloc de necessitar una flota de, posem per cas, sis vehicles de descens, n’hi ha prou amb dur-ne un parell.

–Està confirmant, doncs, que físicament trepitjaran el sòl de Tità? –inquirí l’Alain Massenet, cap de l’oceanari d’Atlantis.

–En cap cas. Si els resultats són positius i tenim la gran sort de trobar quelcom interessant o sospitós de ser d’origen biològic, les mateixes sondes foradaran el glaç per extreure-ho. Un descens a superfície resulta encara molt arriscat en un paratge tan hostil com Tità.

–Es pot concretar la durada de la missió? –demanà en Thobias Stauber, qui després de la seva intervenció havia seguit amb interès les exposicions fetes pel seu col·lega Noah.

–No del tot, dependrà molt dels resultats. Si hem de perforar, la missió es pot allargar. Si no trobem res de res, tornarem ràpidament…En termes generals, direm que la missió a Tità durarà entre dos i cinc dies. A aquest temps cal sumar cinc dies d’anada i uns altres de tornada; per tant, calculo que…serà millor que no ens esperin per sopar.

El comentari provocà algunes rialles.

–Creu que hi ha possibilitats de trobar vida? –demanà en Ben Arbia, etòleg de l’oceanari–. I si fos així, pensen que pot ser tan abundant com a Europa o Encelade?

–Bé, com ja he comentat, Tità també podria contenir importants dipòsits subglacials d’aigua líquida. Atès que el contingut de matèria orgànica pot ser fins i tot més important que a les llunes que vostè cita, les possibilitats són altes. Una altra cosa és que en trobem de forma immediata.

–Però vostè ha parlat de temperatures de 30 °C sota zero, les quals, si m’ho permet, em semblen optimistes. No dificultaria això qualsevol procés biològic? –consultà la Céline Courvier, bioquímica.

–Bé, he parlat, efectivament, d’aquestes temperatures. Sabem del cert que poden ser més baixes, però els darrers estudis són esperançadors pel que fa a abundants zones properes a regions de vulcanisme fred en què fregaríem els 0 °C. Vostè sap que a Europa s’han trobat organismes unicel·lulars d’Hades europaensis a temperatures de fins a −20 °C. I no oblidem tampoc que s’ha trobat vida pluricel·lular a Encelade en aigües amoniacals al voltant dels −40 °C.

»L’experiència en territoris aparentment tan extrems com les esmentades llunes ens fa ser moderadament optimistes. La resposta la tindrem…

Noah s’aturà, glaçat, sense acabar la frase. Una suor freda li corregué pel rostre, baixant per una pell que per moments esdevenia més pàl·lida. Abans que les primeres gotes li haguessin arribat a les celles, Noah jeia estirat a terra, inconscient.

Cristall de neu

La ciutat d’Atlantis, «la casa comuna sota el glaç», com l’havia anomenada en Thobias Stauber, era el darrer bastió de l’espècie humana a les portes de l’espai profund. Cap altra base permanent habitada per humans es trobava tan lluny del planeta Terra, tot just un dèbil punt de llum difós, visible només en condicions excepcionals. Aquí el sol era fred, i els seus rajos, dèbils com en el més glaçat dels matins d’hivern, trigaven 1 hora i 19 minuts a arribar des del remot astre rei. Per fer-se una idea del que això representa, n’hi ha prou amb dir que la llum triga tan sols un segon a recórrer la distància Terra-Lluna.

Malgrat el seu aïllament, la seva situació estratègica, a menys d’una setmana de vol de la gran lluna Tità, permetia que servís de moll d’embarcament de les naus tripulades que solcaven aquesta inhòspita regió.

Emplaçada sota la crosta de gel perenne que cobria la totalitat dels oceans de la lluna de Saturn, Atlantis no era visible des de l’aire, ja que quedava totalment coberta per més de cinc-cents metres de glaç permanent. El seu emplaçament, just allà on el glaç entrava en contacte amb el mar subglacial, era estratègic, ja que s’aprofitava la capacitat termoreguladora i suavitzadora de les temperatures de l’aigua líquida i es conjugava amb les propietats mecàniques del gel, al qual la base humana es trobava fermament ancorada. Òbviament, la ciutat no estava en contacte directe amb l’oceà obert, sinó que es trobava protegida d’aquest per una mitja cúpula invertida, ancorada a la paret interior de l’escorça de glaç, amb el seu extrem rodó apuntant cap a l’abisme.

Els edificis, construïts de dalt a baix segons un model de piràmide invertida, estaven formats per un sistema de mòduls hexagonals, units tant a les estructures modulars del seu voltant com a les immediatament superiors i inferiors per bigues ultraresistents de titani-carboni, extremadament dures, però parcialment flexibles. Aquesta doble característica permetia als edificis d’absorbir perfectament els moviments del glaç, segons un model ja assajat amb èxit a ciutats de la Terra amb elevats riscos sísmics.

Tot el conjunt d’edificacions se subjectava al glaç per un sistema de cables que travessaven completament el mantell de gel i anaven a sortir a l’exterior, on sis grans plaques de metall col·locades entre elles en conformació hexagonal feien d’ancoratge, impedint amb la seva resistència i elevada àrea que la ingent massa de la ciutat pogués endur-s’ho tot cap avall.

La ciutat sencera quedava coberta per la gran cúpula, feta de polímers transparents orgànics de gran resistència, que també es trobava collada al glaç per un sistema d’ancoratges semblants als citats, per bé que més petits i senzills atesa la diferència de pes que havien de suportar.

Vist des de l’espai, el sistema complex d’ancoratges es podia apreciar algunes vegades, però rarament al complet. Quan això succeïa, el conjunt de dos hexàgons concèntrics interconnectats resplendia dèbilment sota el gèlid sol d’aquell hivern etern, creant la impressió d’estar veient un enorme cristall de neu. La cosa més curiosa del cas és que precisament aquell era l’únic punt de tota la superfície lunar que no era un cristall de neu.

A Atlantis, en Thobias Stauber i n’Alain Massenet van coincidir a les portes de la sala mèdica on atenien en Noah després de caure inconscient. Mentre esperaven notícies, conversaren sobre les seves respectives activitats.

–Així que vostè és un alumne avantatjat del gran Hans Harmeier, m’equivoco? –féu en Massenet.

–No, no s’equivoca, veig que n’està ben informat. Ell va ser el meu mestre, el meu mentor quan tot just començava. Un dels meus primers projectes amb ell va ser a Nhúbia, la ciutat sota el gel d’Europa. Després, tants i tants treballs realitzats conjuntament…!

–I finalment Atlantis…

–Sí, Atlantis va ser el meu primer gran projecte en solitari. El mestre havia mort feia un parell d’anys quan vaig començar, però una part d’ell descansa en aquesta ciutat. L’estudi i aprofitament dels tres elements claus que són el principi de qualsevol ciutat fixada sota el gel és el més gran llegat que ens va deixar.

L’enorme pes de la ciutat hauria estat difícil d’aguantar, malgrat el sistema formidable de subjeccions, si no es comptés amb tres elements claus. El primer, la força ascensional de l’aigua, considerable en una construcció d’un volum tan elevat. Aquesta força ascensional, però, hauria pogut girar-se en contra dels enginyers i trencar la cúpula, si no fos perquè aquesta es trobava pressuritzada per aire. I l’aportació d’aire, a més de permetre respirar els habitants de la ciutat, també contribuïa, de retruc, a disminuir la densitat del conjunt format pels edificis i la cúpula. A menor densitat, la força ascensional –l’empenta de l’aigua, per entendre’ns– i la flotabilitat de la ciutat d’Atlantis augmentaven notablement.

Per posar-ne un exemple proper, caldria imaginar-se una bombolla d’aire que arrossega amb ella una mica de llim cap a la superfície d’un estany. Si l’estany era glaçat, l’aire no tenia escapatòria, s’acumularia sota el glaç i permetria així que aquest fang retingut surés indefinidament.

El darrer factor físic que permetia la presència d’una ciutat cap per avall ancorada en el gel era la mateixa força de la gravetat. En una lluna de dimensions tan reduïdes, la força gravitatòria és només 1/100 de la que hi ha a la Terra, per la qual cosa la tensió sobre el cablatge, per bé que important, era suportable.

Aquest sistema de suport format pels ancoratges i per l’efecte bombolla provocat per la pressió de l’aire, beneït per la força ascensional de l’aigua i la dèbil gravetat, estava sobredimensionat si es pensava únicament a aguantar el pes de la població humana i dels edificis. Però no ho estava tant si també es contemplava que als últims nivells es trobava la maquinària pesant. El pis −9 era on hi havia els submarins de prospecció biològica de l’oceanari. També s’hi guardaven els vehicles amfibis subaquàtics i les naus espacials. Els amfibis s’usaven, entre altres coses, per transportar les naus dins les seves bodegues, a resguard de l’aigua, fins a l’exterior. Els vehicles amfibis, pensats per resistir breus períodes de temps el xoc tèrmic entre l’aigua freda i l’atmosfera glaçada, deixaven les naus en superfície, després d’uns minuts d’aclimatació en què aquestes passaven de −20 °C fins a les condicions exteriors, fàcilment per sota de 170 °C sota zero. Aquest era un moment crític, sens dubte, i de la bona aclimatació en depenia la vida del xassís i l’estructura de les naus i, en relació directa, la dels mateixos tripulants.

–I vostè? –preguntà en Thobias–. Què tal la direcció de l’oceanari? Suposo que els submarins deuen ser gairebé la vostra segona residència, no?

–Bé, tampoc cal exagerar, per bé que són importants. La veritat és que sota aquests oceans, barreja d’aigua i amoníac, s’amaguen infinitat d’espècies que estem estudiant per tal de conèixer-ne millor la biologia, i mirar d’establir paral·lelismes amb els casos coneguts a Europa i a la Terra.

–I n’hi ha molts, de paral·lelismes?

–Bé, força, tenint en compte que tots ells són mons basats en el carboni com a estructura bàsica i l’aigua com a dissolvent. Però hi ha molt més que això. A la Terra, per exemple, trobem organismes que viuen a grans fondàries al costat de zones on la tectònica de plaques deixa al descobert bosses de magma. La temperatura facilita la gran proliferació d’espècies. A Encelade, la temperatura mitjana dels oceans és de −20 °C, ja que l’amoníac baixa molt el punt de congelació de l’aigua. Malgrat tot, en punts molt propers a volcans s’arriba fàcilment als 120 °C, i prop d’aquells punts, el nombre d’espècies és…extraordinari! Molts organismes neixen prop d’aquestes surgències magmàtiques, al fons oceànic, en hàbitats on les temperatures es mouen entre els 40 °C positius i els 0 °C, ja que per créixer necessiten més energia i condicions favorables, i pugen lentament quan es fan grans fins als llocs on viuran definitivament, on les temperatures ronden els −20 o fins i tot −40 °C. Així també eviten les parts fondes, més massificades i amb més depredadors.

Al nivell −10 hi havia els tallers mecànics, i era allí on es reparaven les naus, els vehicles amfibis subaquàtics i les piconadores i trituradores de glaç, sotmesos tots ells a un continu desgast en la seva tasca vital d’enfrontar-se a un món amb temperatures terriblement hostils.

Els nivells −11 i −12 (aquest darrer situat a 42 metres sota el nivell del gel) corresponien a la sala de màquines, amb tots els sistemes de calefacció, renovació i purificació de l’aire i les bombes d’impulsió d’aquest cap als nivells superiors. Aquest esquema tenia lògica, ja que l’aire calent, en ser menys dens, puja, mentre que el fred, en ser-ho més, tendeix a baixar. Això permetia un cert estalvi en impulsió i bombeig.

Què eren les piconadores i les trituradores? Per què calia disposar d’aquesta maquinària pesant? Quin era el seu rol exacte?

Als afores de la ciutat hi havia la resposta. Dos-cents metres a l’est d’Atlantis i al mateix nivell que aquesta es trobava un túnel excavat al glaç que servia de connexió entre l’oceà i l’exterior. Els vehicles amfibis l’usaven constantment, per la qual cosa l’amplada original de deu metres va haver de ser augmentada fins als actuals vint. Amb quina energia es mantenia obert aquest forat que depassava el mig quilòmetre de longitud? Principalment amb la calor generada per l’activitat humana de la ciutat, convertida en energia elèctrica i subministrada a quatre robots perforadors de la sèrie Servomax i a tres màquines trituradores classe Rothåria N, autèntics monstres que es rellevaven per piconar o rosegar el glaç, 24 hores al dia, 7 dies per setmana, 365 dies l’any, mantenint així permanentment obert el forat que connectava directament els abismes amb l’espai.

Era necessari mantenir un túnel de glaç permanentment obert, atesa la despesa energètica que això suposava? No hi havia millors opcions? La necessitat era evident, ja que calia connectar amb l’exterior, però també comunicar amb l’exterior, i la presència de glaç dificultava enormement la recepció/enviament de senyals. Per altra part, el sentit comú demostrava que era molt pitjor energèticament tancar el túnel i haver-lo d’obrir cada cop. Obrir el forat era costós, mentre que mantenir-lo no ho era tant, com bé saben les foques dels pols, que necessiten disposar d’un forat per respirar i constantment l’han d’anar rosegant, perquè no se’ls tanqui. La natura, un cop més, donava respostes simples a les preguntes més complexes.

I per què no crear una ciutat a l’exterior, o bé enterrada dins el glaç? A l’exterior, les temperatures rarament pujaven de 165 °C sota zero, mentre que l’aigua, tot i contenir importants quantitats d’amoníac que en baixaven molt el punt de congelació, no es trobava mai per sota de 30 °C sota zero, temperatura, com s’ha dit, que es mantenia gairebé invariable. Per altra part, situar la ciutat enmig del gel evitava, només en part, les baixíssimes temperatures exteriors, i permetia sostenir-ne l’estructura perfectament sobre el glaç, sense necessitat de complicats mecanismes de suport. Però en proves realitzades es va veure que els termòmetres es movien en uns frígids 100 °C sota zero i, a més, existia el greu risc que el gel s’esfondrés i atrapés per sempre la base humana sota tones d’aigua solidificada, dura com el granit.

88

A la ciutat submergida els humans seguien amb la seva rutina habitual. Alguns operaris seien despreocupadament mentre observaven les darreres notícies arribades de la Terra. Malgrat la presència del túnel en el glaç que facilitava les comunicacions, l’enorme distància a què es trobaven del planeta blau i la dificultat de mantenir un senyal òptim en un medi aquós tan extrem feien que les fallades en les connexions no fossin del tot infreqüents. Algunes vegades la base podia quedar aïllada 24 o, excepcionalment, 48 hores. Malgrat això, la colònia mantenia un contacte generalment fluid amb les estacions de la Lluna, Mart o Europa i amb els centres de comandament emplaçats a la mare Terra.

«Temperatures màximes de 33° a Londres, 37 a París, 41 a Madrid, 38 a…» La veu del locutor llegia amb presses i sense cap èmfasi ni comentari les temperatures d’aquell mes de juliol que tot just començava.

–M’hi jugo la meitat de les llunes d’aquest refotut sistema que al pic d’agost arribem als 40° a París!

–Doncs jo dic que aviat el maleït efecte d’hivernacle dels terrícoles ens contagiarà com un virus i arribarem a 50 °C positius a l’exterior d’aquest coi de lluna!

–Cinquanta sobre zero! Ha, ha, ni de conya! Què més voldríem que una mica d’efecte d’hivernacle! Allà a fora fot tant de fred! Tant! Us recordeu dels dos tripulants de la nau Entai G?

–Sí, aquella que es va estavellar a Sarandib Planitia.⁶ I què?

–Què? Doncs que els paios estaven tan glaçats que, només de tocar-los, es van trencar com el vidre. Com el punyeter vidre, m’entens? Jo agafo molt sovint l’Ascensor, saps? Vosaltres us esteu tot el sant dia aquí, ben calentets, volta i volta a la vostra graella, però jo pujo i baixo per aquest túnel dels nassos cada setmana! He fet moltes missions allà a fora, a la Nevera, i mai hem pujat de 160 °C sota zero!

–Ep, frena, frena! Que servidor ha estat a la superfície més del que et penses, i no pas caçant papallones! Un cop vaig caminar pel desert glaçat de la Nevera, em penso que era a Anbar Fossae, i el termòmetre marcava 201 °C sota zero! Us ho podeu creure? Les cames de metall de l’armadura robotitzada es van quedar clavades en el glaç i van haver-me de treure estirant amb un cable d’acer! Vaig trigar una setmana a sortir de l’hospital!

–Ja us els podeu confitar vosaltres, l’Ascensor i els vostres sopars de duro…! –digué el tercer en discòrdia, qui se’ls mirava com qui contempla un matx de tennis–. Jo vull efecte d’hivernacle, nova era climàtica, i en vull dues tasses!

–Ah, l’efecte d’hivernacle, qui pogués agafar-ne un bocí…

–Ja ho pots ben dir, company, ja ho pots ben dir…Aquest dimoni d’univers és totalment injust amb els treballadors!

A la Terra, les coses no estaven per frivolitats…

Durant tot el segle XX i almenys el primer quart del XXi, els humans abocaren alegrement a l’atmosfera milions de tones de diòxid de carboni, diòxid de sofre, òxids de nitrogen i altres gasos contaminants. La seva acumulació a l’atmosfera provocà fenòmens com la pluja àcida i el temut efecte d’hivernacle. Efectivament, els raigs del sol entraven a la Terra, ja que eren prou energètics per superar la capa de gasos contaminants. Normalment, aquests no es queden a la superfície, sinó que una bona part reboten a l’atmosfera, al terra i al gel dels pols, sortint del nostre planeta i evitant que se sobreescalfi. Però, a causa de la presència de gasos contaminants, una part dels raigs de llum, rebotats del terra i amb menys energia que en entrar, eren incapaços de superar la barrera de gasos, de manera que rebotaven de nou cap a la superfície, escalfant més la terra, de forma semblant a com ho fa el sostre de vidre o de plàstic d’un hivernacle. En augmentar la temperatura i desfer-se el glaç, una part molt important de la reflexió solar de retorn a l’atmosfera es perdia, de manera que, amb menys gel, menys reflexió i més escalfament. En un cicle viciós catastròfic, la progressiva disminució del glaç als pols i l’augment de les temperatures van dur a una desestabilització climàtica no menyspreable: més huracans, més nombre d’incendis, extinció d’espècies, desertització, augment dels nivells dels oceans. L’any 2030, tres mil illes havien desaparegut sota les aigües, i amb elles països sencers, estats illa, pobles i llengües, submergits per sempre com Atlàntides modernes.

No tot foren males notícies, ja que l’enginy humà va permetre trobar solucions tecnològiques, des de les més simples a les més punteres, per tal d’abaixar les temperatures de la Terra. Tres d’aquestes solucions d’emergència, guardonades amb els respectius premis Nobel de Medi Ambient de l’any, suposaren un alleujament per al nostre castigat planeta, i amb el pas del temps representarien una alenada d’aire fresc, en el més ampli sentit de la paraula, per a totes les espècies. Al llarg del llibre se’n parlarà abastament.

El Dr. Kurt Snyder repassava els informes dels pacients. Acabà de fullejar el darrer, corresponent al pacient Noah Edmaier i, després de fer un gest de contrarietat, el desà. Donà per acabada la seva jornada i, mentre marxava, li vingueren al cap les notícies del temps d’aquells darrers dies: tornados de força cinc assotant regularment les costes de Florida i la península aràbiga, inundacions, forat de la capa d’ozó a l’Àrtic i a l’Antàrtida creixents, incendis incontrolables a Austràlia…El canvi climàtic de primers de segle havia deixat de ser un canvi per passar a ser una realitat duradora. Així, durant els quaranta ja es començà a parlar directament de la Nova Era Climàtica, i amb el transcurs dels anys el llenguatge popular en diria simplement la nec. Doncs bé, la nec ja era un fet des de feia almenys cinquanta anys, i pocs com ell n’havien patit tan durament les conseqüències.

Recordava especialment l’estiu del 54, en què un incendi provocat per la sequera i les altes temperatures havia arrasat la seva casa de vacances a la ciutat de Durban, a Sud-àfrica. No va quedar ni rastre de la urbanització, engolida sencera sota les flames. Només l’evacuació miraculosa per aire va permetre’ls salvar la vida in extremis. Molts no van tenir la mateixa sort.

Però allà on els metges no van poder arribar ho van fer els psicòlegs i psiquiatres. La seva família i moltes d’altres van ser ateses per equips de professionals molt qualificats que els van ajudar a tirar endavant i superar aquell tràngol.

A partir d’aquell fet, dos trets fonamentals van començar a perfilar-se en la ment d’aquell nen de vuit anys que era aleshores: ajudar els altres en gratitud per aquella gesta, i volar per sobre de tothom com a forma poderosa de vèncer les distàncies i escurçar el temps. Amb el pas dels anys, el món coneixeria el metge explorador que portava dintre, solcant les selves centreafricanes amb avioneta o helicòpter a la recerca de poblacions castigades per epidèmies que el món no podia o no volia guarir. Les seves accions espectaculars, la seva bona reputació i la seva ambició personal el van fer entrar en el selectiu món de l’astronàutica, enrolant-se com a metge psiquiatre en cap en les missions tripulades a les llunes distants del sistema solar.

–Les llunes del sistema solar exterior, principalment les dels gegants Júpiter i Saturn, contenen una elevada concentració de matèria orgànica per comparació amb els planetes i llunes interiors. A aquestes altures tots ja sabreu que això és degut a la menor densitat de la matèria orgànica enfront de la matèria inorgànica, sigui aquesta silicats, carbonats o, per descomptat, metalls com el Ni i el Fe, presents amb molta més abundància als planetes interiors a causa de la seva major atracció pel Sol. Aquesta matèria orgànica abundant és la clau que ha permès trobar vida relativament rica a paratges aparentment desolats com Europa i Encelade. Tità, que conté percentatges molt més elevats d’aquestes substàncies, pot ser un objectiu clar, sobretot si som capaços d’endinsar-nos en els seus profunds oceans d’aigua líquida i amoníac. Alguna pregunta?

La reunió final preparatòria del vol a Tità anava perfilant els punts claus i els aspectes delicats de la missió. Noah, perfectament recuperat de l’estrany defalliment patit, portava ja el pes de la reunió, conscient que es jugaven molt en aquell viatge.

La reunió continuà, com de costum, amb els habituals estira i arronsa. Feia ja un parell de dies que en Noah havia caigut, i encara ara es preguntava com li havia pogut passar. No era una persona propensa als desmais. De fet, que ell en tingués record, no s’havia desmaiat mai a la seva vida. No solia tenir la tensió baixa, i el metge li confirmà en despertar-se que aquell cop tampoc. L’equip mèdic no li va acabar donant massa importància. Tot comptat i debatut va estar inconscient entorn d’un minut i es va refer bé, de manera que al cap de 24 hores ja estava de nou mans a la feina.

Però ell sí que es preocupà. No tant per la seva salut com per alguna cosa aliena que no sabia definir.

–Com es troba? –digué el Dr. Kurt Snyder, responsable, fins allà on era possible, d’aconsellar i donar ajuda psiquiatricopsicològica als membres de la ciutat d’Atlantis.

–Bé, perfectament, gràcies. Bé com sempre, a punt per marxar.

–Tinc aquí les proves fetes pel cap mèdic, el Dr. Wessen. Físicament es troba bé. Permeti’m que li faci omplir aquest formulari…És de lògica elemental, només per descartar cap anomalia o efecte secundari del desmai.

Tot seguit executà el programa de rutina, que Noah enllestí en 15 minuts. El Dr. comprovà els exercicis. Res d’anormal.

–Bé, els resultats semblen correctes. Per altra part, per bé que comprenc la seva ànsia per iniciar l’expedició, li he d’advertir que caldrà vigilar…El viatge que li espera és important, una gran prova física i mental per a vostè.

–Sóc plenament conscient de la meva responsabilitat per tirar endavant aquesta missió, però crec que ho tinc tot sota control i estic preparat per assumir-ne el repte. Seguint els seus consells, he disminuït la meva càrrega de feina, però ben aviat hauré de treballar de nou al 100%. Vostè ho sap, els dies passen ràpidament i no tenim temps a perdre.

–Vostè decideix, però no oblidi els meus consells. Sobretot, intenti descansar més.

–Ho faré. Gràcies, doctor.

–Cuidi’s.

–No es preocupi, estarem en contacte.

Aquella jornada decidí marxar a dormir més aviat, i es va retirar a la seva cambra tan bon punt les seves obligacions hagueren acabat.

–Capvespre d’hivern –digué.

Tot seguit la intensitat de la llum començà a minvar, tenyint primer en daurat, després en taronja i finalment en vermell l’habitació on ell s’estava. Una imatge es projectà en la paret, real com la vida mateixa, mostrant un sol roig que queia sobre el mar. Per sobre de tot, núvols que foren blancs envermellien, mentre la nit queia, lentament, sobre un país sense núvols, ni mar, ni capvespres.

Noah s’adormí.

Per primer cop en molts mesos, el seu pensament arraconà les imatges de planetes i llunes. Alguna cosa més important i transcendental devia haver succeït en les tenebres del seu subconscient, si bé era incapaç d’imaginar de què es podia tractar.

Caminava pels laberints de la ment a través del llarg passadís d’un hospital, molt lentament, vestit amb la indumentària pesant d’astronauta que solia emprar en els seus viatges espacials. Però no era en cap base espacial, ja que pels amplis finestrals podia veure palmeres, platges de sorra blanca i, rodejant-ho tot, l’oceà obert. S’apropà encara més als finestrals. Un complex conjunt d’edificis que reconegué immediatament li van permetre confirmar que, efectivament, es trobava a l’hospital naval St. Regis, al centre d’entrenament per a astronautes John Glenn, un enclavament situat sobre un atol de la Micronèsia, en ple Pacífic occidental. Arribà lentament a l’habitació 87 i hi entrà. Un cop dins descobrí que, en realitat, anava vestit amb una bata blanca i que el pesant equip espacial havia desaparegut. Un mirall darrere la porta li permeté veure unes lletres impreses a la seva roba: Dr. Edmaier.

A darrere seu, un home jeia ulls clucs en un llit, aïllat dins una unitat autònoma de cures intensives controlada per computadores, les quals vigilaven sense descans totes les constants vitals del pacient. S’hi acostà i comprovà corglaçat que la persona que lluitava per la seva vida era l’Ethan Edmaier Kendrick, el seu germà.

S’apropà, preocupat, observant la seva pàl·lida pell, preguntant-se què havia dut el seu germà a aquella situació. El seu rostre es trobava parcialment tapat per una màscara d’oxigen que incorporava dos petits llums pilot, blau i verd, els quals indicaven el flux d’aire inhalat i exhalat tot il·luminant-se de forma intermitent, donat un aspecte fantasmagòric al seu rostre apagat. El seu braç dret, flàccid, estava connectat a una sonda que li aportava nodriments, el seu suport vital en aquell món de tenebres en el qual la seva ment es trobava presonera.

Revisà l’historial mèdic del pacient, amb la mirada fixa en l’informe, que apareixia projectat davant dels seus ulls. Quan tornà a guaitar el malalt, la sorpresa i la incredulitat es dibuixaren en el seu esguard: el germà havia obert completament els ulls i s’havia tret la mascareta respiratòria.

Però no era això el que més l’havia impressionat.

La seva mirada…el seu rostre…

Els seus ulls eren totalment uniformes, però amb un aspecte que mai abans havia vist en cap altre humà. L’escleròtica –la part blanca de l’ull– havia desaparegut, i el seu lloc l’ocupava ara un iris de color blau verd, que s’estenia en continu, cobrint tota la cavitat ocular tret de la pupil·la, estranyament esmorteïda i de tons verds foscos.

Però, més enllà d’aquells ulls irreals, el que més el sobtà foren unes estranyes rascades a la cara que moments abans no havia observat. Les esgarrinxades cobrien tot el rostre del seu germà, formant el que semblaven dues figures geomètriques gravades en sang, pràcticament idèntiques, que recordarien vagament el número 88. La part central de cada 8 coincidia amb la posició dels seus ulls, mentre que la meitat superior de cada xifra quedava dibuixada al costat corresponent del front i la meitat inferior a cadascuna de les galtes.

Començà a parlar, de forma clara però pesada, com si es trobés encara molt adormit.

–Noah, suposo que et deus preguntar què m’ha passat…–La seva veu sense entonacions ni accent sonava monòtona i uniforme, buida.

En Noah no respongué. Aquells ulls no humans l’esguardaven des de dins del seu germà, com si el posseïssin, impedint-li articular cap paraula.

–T’he cridat per fer-te coneixedor del greu accident espacial que he patit –féu una pausa, llarga i pesada–. Ara, el meu fat en aquesta terra no el podem decidir ni jo ni cap dels metges que em cuiden, car el meu mal és pregon i difícil de guarir.