Читать книгу: «Figura d'assaig», страница 9

No afirmo que l’Ors sigui un pensador literalment fòssil. Penso, però, que en 1960 les seves idees estan, o estarien, prou desplaçades. Sigui com sigui, ací hem de mirar-nos-el en funció del seu temps: pertany ja a la història. Això ens eximeix de polemitzar amb ell, de discutir-lo com a teoria.

Tantes vegades s’ha dit que l’Ors era un escriptor impregnat de segle XVIII francès, que sembla ineludible afirmar que, efectivament, fou un pensador racionalista. Tanmateix, convé precisar que el seu racionalisme diferia de manera profunda del racionalisme tradicional. Xènius rebutja per falsa l’equació Natura-Ratio. «La imatge que ens formem del món —diu— no és exactament superponible a la realitat.» Invocant l’exemple de Kepler, el qual reemplaçà en cosmografia l’esquema de les el·lipses a l’esquema dels cercles que utilitzaven els antics, i feu possible així integrar en una explicació racional una sèrie de fenòmens observats pels astrònoms que no tenien cabuda en els esquemes vells; invocant l’exemple de Kepler, dic, l’Ors es proposà forjar «l’el·lipse de la raó», és a dir, la forma que es trobés en relació amb l’antic racionalisme com l’el·lipse respecte al cercle.

Pensem que Xènius comença a filosofar en un moment en què l’intuïcionisme de Bergson estava de moda, en què el pragmatisme tenia el seu prestigi, en què algunes formes de vitalisme iniciaven la seva prosperitat. La conversió del cercle en el·lipse tendia a incorporar en la rigorosa estructura del racionalisme les adquisicions del pragmatisme i del bergsonisme. Si es nega a admetre la identitat Natura-Raó, també refusa les solucions antiracionalistes, que, en últim terme, venen a suposar que la realitat és un pur caos. Observem, però, que això de l’el·lipse és un truc ben triat. L’Ors reconeix la part de veritat que contenen unes i altres tendències filosòfiques, perquè, segons ell, raó i vida són principis metafísics fonamentals.

La raó es troba inscrita en la vida. Amb tot, afirmar que la raó està inscrita en la vida no significa que, en el pla estimatiu, raó i vida siguin iguals. La raó està per damunt de la vida. No exclou la vida, però se situa jeràrquicament sobre ella. És a dir: la raó no és tota la vida, però sí la millor part de la vida: «La millor part de la realitat, la que cal cultivar i estendre» (de la mateixa manera que «la consciència no és tota l’ànima, però sí la millor part de l’ànima»). La raó sobre la vida, això és, l’Esperit sobre la Natura.

Sospito que aquest sol enunciat bàsic donaria lloc a llargues objeccions per part d’un observador mínimament dotat de sentit lògic. Potser no tant pel que en ell es diu, com pel to apodíctic, gratuïtament apodíctic, en què l’Ors formula alguna de les seves proposicions. Però, en fi, tenim ja plantejat el dualisme essencial que regeix el pensament orsià: el dualisme Raó-Vida, que es tradueix igualment en les equivalències Esperit-Natura, i Cultura-Natura.

És important consignar que Xènius fa alhora un judici d’existència i un judici de valor: no sols ens diu que hi ha Raó i Vida, sinó que la Raó val més que la Vida. Però, segueix dient, l’Esperit no pot excloure la Natura ni li convé fer-ho. L’Esperit —la Raó, la Cultura—, en comptes d’excloure la Natura, ha d’«exorcitzar-la», ha de «colonitzar-la», ha de fer-la espiritual per extensió.

L’Ors no concep la Natura, la Vida, com una mera inèrcia; la Natura, la Vida, no és per a ell alguna cosa completament passiva, sinó, ben al contrari, una activitat, i, en certa manera, una activitat tòxica. La Natura és el mal contra el qual s’ha de lluitar constantment, si no es vol abdicar de la pròpia humanitat. El primat de la Raó és, doncs, a més de vertader, útil. «Ser racionalista —assegura— és un bon negoci vital.»

Un principi dialèctic se’n deriva, immediatament: allò que sant Pau donava a entendre amb la seva frase oportet haereses esse, que tant citava Xènius. Convé que hi hagi heretges: si ser racionalista és un bon negoci vital, ho serà en tant que hi hagi vida. «Mai exclusions, però sempre jerarquia» —proclama d’Ors—. Es veu de seguida que aquesta «raó» que propugnava Xènius no és la raó abstracta dels filòsofs racionalistes, sinó la «intel·ligència», el «nous» grec, en el qual s’integren, a més d’elements racionals, d’altres d’empírics, d’intuïtius, etc.

Una paraula catalana servia per a la denominació d’aquesta raó elàstica i comprensiva: seny. «Doctrina del seny» era el nom que D’Ors donà a la seva filosofia, en els primers temps. I cal dir que, d’alguna manera, Xènius empalmava així amb alguna virtut racial indiscutible del nostre poble.

Com a metafísica, la filosofia de l’Ors no és gaire metafísica. Però aquesta intenció de connectar-la amb la vida, d’imbuir-li un sentit d’utilitat, l’acostava a la realitat diària de la gent. És la filosofia «de l’home que treballa i que juga»; és una «filosofia d’anar per casa». Ell mateix ho deia.

Sobre la pauta dualista i valorativa Esperit-Natura, Raó-Vida, Cultura-Natura, o com vulgueu dir-li, l’Ors anà construint la resta del seu sistema de pensament. Tant en les seves elucubracions estrictament filosòfiques com en els seus estudis d’art, tant en la seva visió de la història de la cultura com en les seves puntualitzacions de teoria política, aquell maniqueisme originari hi juga un gran paper.

Nosaltres ens detindrem ara una mica en l’examen d’un tema ben concret, que crec que pot interessar-vos per més d’un motiu: el tema de la nació i dels nacionalismes. No ens cal pas ser massa aguts per endevinar que, en les classificacions orsianes, la nació cau del costat de la Natura: del costat de la Natura, és clar, amb tots els agravants.

Nació i Natura, diu expressament, al·ludeixen la mateixa cosa, «l’espontaneïtat de l’acte nu de nàixer». «Però es naix, per nu que hom naixi, amb la càrrega del pecat original: una vocació de mal onera la Natura i una vocació de mal onera la nació —qualsevol nació.»

Són mots textuals seus. El gran equívoc que, en l’ordre polític, o almenys polític teòric, ha pogut sorgir entorn de Xènius prové d’això: que ací, a casa seva, i en els anys del seu pontificat, van ser ben pocs els qui van captar el sentit literalment antinacionalista de l’actitud de l’Ors.

Notem que el moment de màxima difusió del Glosari coincidia amb la vigència d’una ideologia nacionalista d’estricta observància. El famós llibre de Prat de la Riba era l’Evangeli del país. Potser, en aquella eufòria, la direcció última del pensament polític orsià passava desapercebuda. I encara, per dir-ho tot, s’ha de reconèixer que l’Ors no fou aleshores, i en general, tan explícit com ho fou després.

Quan el Glosador es barallà amb els pares de la pàtria de la Mancomunitat, i començà a escriure en castellà, els seus atacs al nacionalisme van prendre una diana molt concreta: el nacionalisme català. Però, abans, en la seva etapa catalana, havien estat adreçats contra l’altre nacionalisme, i contra el nacionalisme tot curt. El seu públic pensà, segurament, que combatia un nacionalisme en nom de l’altre, i la veritat és que combatia tots els nacionalismes.

Quan en 1950 redactava el pròleg a la reedició del Glosari que aquell mateix any publicà l’Editorial Selecta, Eugeni d’Ors recordava aquest fet: la seva «lluita, ara sorda, ara palesa, enfront de dos nacionalismes» —diu—. Si en aquell instant l’«elegància del joc net» li impedia d’insistir-hi, en canvi, des de la seva tribuna de Madrid, per la mateixa època, no deixava de puntualitzar-ho.

«A ningún nacionalismo —escrivia— conviene enjuiciar ante la Historia, sino a todos juntos ante la Eternidad. En el primer campo, cada uno podría defenderse: a anécdota opondría anécdota, y entre empirias andaría el juego. Pero si lo que nuestra crítica logra desvanecer es el mismo seudoconcepto de nación, ya el absurdo y la abominación de que, por supersiticiones de tal ídolo, se maten los hombres y las civilizaciones se arruinen, saltará a los ojos.» Aquesta frase, enfocada de cara als nacionalismes europeus, projecta una llum indiscutible sobre el problema local de què ell resultava víctima.

«Todo nacionalismo es separatista —afirma—: la extensión no importa»: tant hi fa quatre províncies com cinquanta-tres. D’aquí que, en les seves cartes a Tina, suggerides per la primera guerra europea, i en el Glosari en general, repetís la idea que les guerres nacionals no eren sinó guerres civils: una ruptura de la unitat de la comunitat política universal.

La nació, segons l’Ors, pertany a la història: «Si la nación no ha existido siempre, es que puede dejar del mismo modo de tener existencia; si las naciones han nacido, pueden morir.» Aquesta nació no existia fa deu segles, i pot haver desaparegut dins deu segles més.

La nació és adjectiva. I l’error dels nacionalismes, segons Xènius, és pensar les nacions com si fossin eternes: erigir-les en valor suprem de l’escala axiològica política.

D’una banda, el nacionalisme militant planteja, enfront de les nacions i dels altres nacionalismes, la reivindicació de la seva independència i l’irredentisme que hauria de reintegrar en ella els territoris dispersos sota dominis estatals diferents. D’altra banda, imposa que el servei a la nació ho justifica tot, ho cohonesta tot: no valen, contra els suprems interessos de la nació, raons ètiques ni jurídiques que emparin els ciutadans. Un mapa d’Europa i els capítols de la història d’Europa corresponents als últims seixanta anys confirmen objectivament aquestes observacions de l’Ors.

A la nació, Xènius oposava la Cultura, la Cultura amb majúscula: una cultura, diu ell, projectada sobre el model de la comunió dels sants, una universalitat superior. Potser aquest aspecte de la seva doctrina és el més dèbil. L’entitat històrica de les nacions, la seva contingència, la seva relativitat, i la virulència intrínseca dels nacionalismes, són coses òbvies. Les podem valorar com l’Ors o no, però són fets certs.

Ara: la cultura? Ell escrivia en la fúria d’una polèmica: «Porque ni el Papa, ni Valéry, ni usted, ni yo, desde luego, sabemos exactamente lo que es una nación.» Sí. Però, ¿sabem què és aquella Cultura que Xènius li oposava? Ni el Papa, ni Valéry, ni ningú, ni l’Ors, no cal dir-ho, no ho sabia. La creença de l’Ors en aquesta cultura vagament eterna i abstracta és inconcebible. La història el desmenteix. Però no ens proposàvem discutir amb ell. Seguim-li el fil del raonament.

L’antinacionalisme de Xènius era només això: antinacionalisme. Dur més enllà la interpretació de la seva teoria fora una obscenitat dialèctica. Recordem el seu principi: no exclusions, sinó jerarquia. «Ni a la Naturaleza ni a la Nación conviene destruir. Pero a las dos importa exorcizar. El exorcismo contra la Naturaleza, lo da el Espíritu. El exorcismo contra la Nación, la Cultura.»

Acceptant aquesta fraseologia amb el marge de vaguetat que necessàriament porta implícit, qualsevol dels que hagi freqüentat una mica les pàgines del Glosari estarà en condicions d’atribuir un nou abast a algunes de les coses que Xènius havia escrit sobre Catalunya.

Teresa, la Ben Plantada, per exemple, no serà ja simplement un símbol de Catalunya, sinó d’una ideal Catalunya redimida per la Cultura, d’una Catalunya rescatada del castissisme, de la prevaricació localista, dels èmfasis cantonals. I per exemple, també, comprendrem tot el que volia dir l’Ors quan afirmava que Ramon Llull era el fundador de Catalunya: Llull és el primer català que aixeca la seva llengua al més alt domini de la cultura, en fer-hi filosofia, i l’eleva de col·loqui privat i diferencial a idioma d’ambició universal i solidària.

Observem, per tant, quina drecera segueixen les intencions de l’Ors. La vacil·lació del seu vocabulari, l’extremositat d’algunes fórmules induïdes per l’acalorament d’una polèmica circumstancial, poden haver desvirtuat en algun moment la línia mestra del seu criteri. Però, tot ben garbellat, la seva posició és la que acabo de ressenyar. Quan alguna vegada projectà les seves preocupacions sobre allò que en diríem el camp polític internacional, comprovem fins a quin punt, malgrat tot, és fidel a aquella convicció essencial.

Dels seus primers textos catalans parteix, en efecte, l’obsessió de l’Imperi: de l’entitat sobrenacional que fos encarnació de l’ideal unitari de la Cultura. D’Ors intenta una reconstrucció conceptual de l’Imperi depurada de les excrescències amb què l’Europa moderna va mistificar aquell terme i aquella institució. D’Imperi, diu l’Ors, no n’hi ha hagut a Europa, en realització integral, d’ençà de la mort de Carlemany. «Imperi havia significat sempre una entitat única i suprema: la unitat moral d’Europa. Vingué que Anglaterra i Espanya posseïssin l’Amèrica i ja va haver-hi imperis distints, de constitució a la vegada extraeuropea i parcialment europea».

Aquesta darrera frase que acabo de citar, per cert, fa sinònims Imperi i unitat d’Europa, cosa que es prestaria a comentaris dubitatius a propòsit de les pretensions ecumèniques de la idea. Però anem endavant. És curiós que, des d’un principi, per expressar la mateixa idea, l’Ors se serveixi de dos mots ben distints i fins i tot oposats: Imperi i Federació. La mitologia orsiana els permetia tots dos, i les circumstàncies li aconsellaven l’un o l’altre. Sota el patronat de Roma, de Carlemany, de Napoleó, s’inclinava a la invocació de l’Imperi. La Grècia clàssica, «amfictiònica i lúcida», Llull i la tradició catalana, el llegat renaixentista de Leibniz, l’impel·lien a parlar de Federació.

Potser D’Ors parlà més vegades de Federació que d’Imperi. La paraula Imperi no deixava d’evocar el fantasma de l’Orient mastodòntic, absorbent i desproporcionat: l’uniformisme. L’Ors rebutjà l’uniformisme cosmopolita. «He aquí dos naciones. Según nacionalismo, se excluyen. Según cosmopolitanismo, se funden. Según principio federativo, se enlazan.» Per això, per realitzar l’empresa unitària, demanava un home que tingués bastant geni —diu— «per concebre, el primer, una Babel sense desordre, i una Civitas Dei amb cent dialectes tots ells oficials». I qualsevol hegemonia, inevitable sempre, hauria de tenir límits: «…hegemónico a condición, es claro, de no sentirse único, de no tolerarse único…».

Hem vist, doncs, com era, en l’aspecte internacional, l’antinacionalisme de Xènius. Quant a l’acció interna, a la política interior, l’antinacionalisme orsià desemboca en una concepció de l’Estat reduït a ser instrument de cultura.

L’Ors tenia un «feble» pel segle XVIII, tots ho sabem. En el fons, el seu ideal era despotisme il·lustrat. Pot fer riure que, en ple segle XX, algú hagi pogut defensar aquest programa. I la veritat és que la doctrina no resulta gaire satisfactòria, a simple vista. Mirada per dintre, ja fa més respecte, però, amb tot això, no podem reprimir un cert recel davant l’enorme ingenuïtat que comporta.

L’instrument per exorcitzar la Nació és l’Estat: si el primer deure del paisatgista és no formar part del paisatge, el primer deure del polític és que no li puguin dir castís. Europeisme, una altra vegada. «Espanya és un perpetual motí d’Esquilatxe» —diu—; cal desembarassar-nos de «les puces de la pellissa de Viriat». La conseqüència a què arriba és la subordinació de dret de l’activitat concretament política a l’activitat genèricament cultural. La Cultura no serà ja un ornament de les col·lectivitats, sinó el fi essencial de la seva vida. La política al servei de la cultura serà, doncs, pedagogia.

La decepció de l’Ors quan, per aquest camí de pretensions, xocà amb els senyors de la Mancomunitat, que segurament no compartien tan singular punt de vista, queda dita en un paràgraf de 1920, al·lusiu a les relacions entre polítics i intel·lectuals, que convé recordar: «Y es que no hay remedio: ellos son ellos, nosotros, nosotros. Como no sabemos colaborar en los esfuerzos, tampoco sabemos partirnos el pan y el vino de las fiestas. Aquí, como en Madrid, como, probablemente, en Bilbao y en otras partes, esta lisiadura de nuestra ciudadanía, que viene del desconyuntamiento entre Policía e Inteligencia, no ha podido borrarse. Creíamos tal vez en Cataluña lo contrario; nos esforzábamos, sobre todo, en creerlo, y pudimos forjarnos algunas ilusiones sobre este punto, mientras la suerte mantuvo al frente de nuestra amorfa república la persona singularísima del magistrado inolvidable que convirtió en obra de su vida el intento de aquella colaboración… Hoy resucita la vieja radical incompatibilidad…».

L’al·lusió a Prat de la Riba, el «magistrado inolvidable», sorprèn una mica; en les qüestions que acabem de revisar, referents a la doctrina de les nacionalitats, Prat i D’Ors se situaven en pols oposats. En la pràctica, Prat, que era literalment un polític, va comprendre la utilitat de Xènius i la feu rendir al servei de Catalunya. Potser no donà massa importància a la contradicció que els separava en el fons. Potser, també, creia que un antinacionalisme com el que l’ideari del Xènius català ja duia més o menys formulat, un antinacionalisme noble, només tenia un sentit honest quan es professava des de dins la pròpia nació.

He dit que no em permeto jutjar les teories de l’Ors. Però no puc estar-me de dir que la dignitat que pretenen tenir solament era possible si l’home que les inventava i propagava es mantenia fidel al seu país. D’Ors ha reconegut que ell havia bastit la seva obra en lluita «contra dos nacionalismes» antagònics. S’enganyava, però, si pensà que, en la seva lluita, era indiferent situar-se darrere la trinxera d’un o d’altre dels contendents. Entre nosaltres, hauria seguit sent antinacionalista contra els nostres nacionalistes i contra els nacionalistes de l’altra banda. Però, passant-se’n a l’altra banda, es feia còmplice d’aquells nacionalistes. Volgués o no, això és un fet, i em fa la impressió que ell mai no tingué la consciència tranquil·la sobre aquest punt.

Val a dir, baixant ara de la categoria a l’anècdota, que l’aventura postxeniusiana de l’Ors fou més aviat decebedora per a ell mateix. Si deserta Catalunya per sentir-se la vanitat ferida, enlloc no va trobar l’auditori i les possibilitats d’acció de què ací disposà. Només el res-sentiment que reservà als nostres polítics li atenuaria la sensació del fracàs. A Catalunya, l’Ors, tot i els recels i les animadversions que despertà, ell fou alguna cosa: un mestre cert, un polític de la cultura, un escriptor eficaç. A Madrid o a París, en castellà o en francès, no fou sinó un simple col·laborador de diaris importants.

Però he d’acabar. No he vingut a treure conclusions ni a fer cap recomanació respecte a l’Ors. El pseudoorsià que jo soc està convençut que, quant als problemes essencials, filosòfics o sociològics, el pensament del Pantarca no té ja la menor vigència. Un lector d’avui pot obtenir molt de profit amb els llibres d’Eugeni d’Ors que tracten temes d’art, amb innombrables fulls del Glosari i del Glosario; es divertirà, només, amb la resta, perquè absurd o equivocat, l’Ors és sempre un home de lletres enginyós i entretingut. A part d’això, però, hi ha el fet que Xènius fou, també, un escriptor de primer fila del primer quart del segle XX català, un pensador que hi tingué amplíssimes repercussions. No podem ignorar-lo, per tant. Convé estudiar-lo amb serenitat i amb intel·ligència. No demano més.

Clausurem la vella prevenció contra el desertor: ja no ens pot fer mal; físicament i intel·lectualment, ja és un cadàver. Ara, a més, malgrat totes les adversitats, som, em penso, més forts que mai en un aspecte: les nostres conviccions, almenys en els qui en tenim, són sòlides i clares, i no ens espantarà mai més cap antinacionalisme. La reflexió sobre l’Ors ens farà veure nítidament molts problemes que avui tenim plantejats, encara. Tot plegat, serà beneficiós que tornem a pensar-hi. Accepteu-me aquestes paraules com una invitació a fer-ho.