Fòrvid

Li va explicar que no havien mort, però que havien venut la torre perquè havia quedat en mal estat. Que ell ho havia sabut anys més tard, quan va conèixer la família de la seva dona. Que ho havia preguntat al seu sogre. L’avi no n’havia volgut saber mai res de la Llitera, i, malauradament o benaurada, ja havia mort quan ell havia començat a festejar per la plana.

—I què se’n va fer, del mosso que s’havia amagat a la llar de foc?

El Cisco va dirigir-li un somriure benèvol.

—Qui sap, l’avi no en va saber mai més res.

Van començar a fer comptes per localitzar quin parent seu havia comprat la torre, però l’Isis es va alçar de cop, acalorada.

—Ep! Llavors les tremolors poden ser les vibracions? Tu les has vist?

El seu to de veu era cada vegada més agut.

—Algú més les ha notat? La meva mare, la meva tia, per exemple? I ningú no me n’ha dit res?

El Cisco es va posar dempeus i la va agafar per les espatlles amb suavitat. Cap membre de la seva família havia viscut a la torre. Els Forgés sempre s’havien estat a la casa del poble, i així li ho va dir. També recordava diferents versions de la història dels xiulets i les tremolors que alguns explicaven per diversió a l’hora del cafè al centre social. Però en aquell moment va considerar que no era apropiat explicar-les-hi. No sabia quant temps es quedaria, però suposava que no serien gaires dies, i no valia la pena centrar-se en aquestes bestieses. La xiqueta havia perdut la feina, prou maldecaps tenia. Si havia vingut a descansar, ell procuraria que descansés bé, i que tornés a Barcelona «amb les piles carregades», com solien dir els d’allà. I si tornava a treure el tema, ja n’hi faria cinc cèntims amb el primer vinet de la jornada. Ara anava molt carregada, i ho portava prou bé la sagaleta.

Van acostar-se a la porta i van recolzar-se l’un a cada cantó del marc. L’Isis no deia res, només mirava en direcció al lledoner. El Cisco va treure’s una bosseta de cuir de la butxaca de la granota. En obrir-la, en va sortir una olor expansiva de tabac fresc. Va agafar un paper, el va farcir i el va enrotllar.

—Vols una cigarreta?

L’Isis la va agafar i va fer una pipada fonda.

—Tu creus que hi pot haver terratrèmols?

—No ho sé, noia. La terra tremola, però potser no són terratrèmols. Per més que fem veure que ho coneixem tot, no sabem què hi ha al món.

El Cisco va mirar cap a la foscor dels camps. Només unes petites llums brillaven escampades aquí i allà, enmig del safareig de cuques que, emparades per la calor i la negra nit, proferien els seus zumzeigs.

Quedar-se a l’altra banda de la porta

L’Isis va veure marxar el Cisco des del porxo. Podia sentir la fusta cruixir amb espetecs curts i espontanis. Va empassar-se una bona glopada d’aire carregat dels matisos del camp. No veia la feixa perquè el canyissar dibuixava una tanca natural que separava el camí i l’era del que s’intuïa com un mar de vegetació. Feia una nit fantàstica, i s’havia assabentat de tot de coses que li importaven ben poc. La torre no li interessava, i la història dels seus habitants, parents o no, tampoc no li aportava cap solució als seus problemes. Bé, evasió sí. S’havia ben evadit amb les històries del Cisco.

Va seure al banc, sentint com s’amollava amb un xerric. Va recolzar els peus elevats, sobre la barana. Se li va escapar el riure tot pensant que si en aquell moment hi hagués una tremolor, podria caure a terra. Que refotudament difícil era estar una mica còmoda. Els vapors de la conversa i del maridatge se li van fer presents. Quin personatge, el Cisco. L’havia fet beure i fumar i li havia explicat històries de por. De debò havia gaudit de la vetllada. Potser hauria de plantejar-se seriosament passar una temporada a la torre. Arreglaria el pis de dalt.

Les branques de camamilla treien el cap entre els barrots. Les va acaronar i es va ensumar la mà. No tot era dolçor. Se li presentaven canvis. Canvi de feina, canvi de companys. Va buscar el Grit. Seguia al costat de la porta, i de tant en tant obria la boca i deixava caure la llengua rosada i humida. Llavors proferia una sèrie d’esbufecs roncs durant uns quants segons. El gos va alçar-se lentament i va jeure sota el banc, i l’Isis li va acaronar el llom. Era l’única companyia que tenia en aquell moment, perquè si es quedava estaria pràcticament sola, però això no era un problema per a ella: sempre s’havia considerat una persona solitària. Des de petita que havia estat molt independent. Ja de més gran havia tingut algunes parelles, però mai havia pensat en cap d’elles com a relació definitiva. La idea de compartir la vida, tota sencera, amb la mateixa persona no li semblava possible. Hi pensava i no podia acabar de donar-li forma. Quan gairebé estava a punt d’imaginar-s’ho, alguna cosa posava el pensament en espera. Una nova qüestió naixia en la penombra i deixava en suspens allò de les relacions definitives, per la qual cosa mai havia pogut considerar-ho seriosament, fins al final. No hi havia manera. Potser era perquè creia que en el fons tots estem sols, i això determinava la seva situació. No la preocupava, de moment, ja que era conscient que estar sola i sentir-se’n no són la mateixa cosa. Ella no se’n sentia, de sola, i tampoc no havia estat mai sola del tot perquè compartia pis i quedava amb els companys de feina.

Va mirar fixament a l’horitzó. Amb molt d’esforç es podia distingir el to blavós del cel en la nit negra. La terra, d’un negre més opac, se separava del cel amb una costura irregular, de vegades llisa, de vegades amb la textura d’un núvol. Va veure també tres grupets de llums, probablement de les torres veïnes. Qui vivia en aquelles cases? No en sabia res, d’ells. Sovint, a Barcelona, mirava els llums encesos dels pisos des de la finestra de l’autobús. No coneixia els habitants d’aquells apartaments. Només en podia deduir coses pel tipus de làmpades que es veien als sostres. També pels quadres que penjaven de les parets. A la nit també es reflectien les imatges en moviment del televisor. Llavors sabia que es tractava d’una casa. D’una llar.

Amb la intenció de preparar-se el jaç a la cuina, va anar cap a dins. Se li va fer evident la manca de comunicació que tenia amb els seus companys de feina. Ja havien passat cinc dies des de l’acomiadament i ningú li havia trucat. «Com estàs, Isis?» Va recollir els quatre plats del sopar i els va deixar a la pica. Amb les mans als malucs va fer mitja volta entonant una cantarella aguda.

—Estic bé, gràcies. He marxat a buscar noves experiències al camp. Necessito canviar de vida.

Aclofada al sofà, la imatge de la cuina a mig recollir que tenia al davant era el més proper a la idea de casa que podia imaginar en aquell moment. I no eren del tot incòmodes, ni el sofà, ni la idea de casa. Pel que feia al sofà, no es notaven les molles, perquè hi havia una fusta conglomerada sota els coixins d’escai, que evitava que s’enfonsés irremeiablement pel centre. Era prou ample per estirar-s’hi sense que el braç quedés atrapat contra el respatller i era prou alt per sostenir el cap, si hom decidia relaxar-se i abandonar-lo enrere. Quedava en un racó, encaixonat entre la llar de foc i la nevera, amb vistes als fogons i als armaris. A Bescanó també n’hi havien tingut un, de sofà a la cuina, i amb el temps havia descobert que a ciutat això era un fet exòtic. A Barcelona el sofà era al saló, i era de respatller baixet. A Barcelona estava tan sola com a la torre. Pel que feia a la idea de casa, la de la seva infància també tenia un sofà a la cuina, però es resumia millor amb la imatge d’una porta tancada: la de l’habitació del seu pare.

El Ramon s’havia tancat després de la mort de la seva dona. Passejava en túnica amunt i avall mentre l’Isis anava a l’institut. Quan arribava a casa, tornava a la seva habitació. El pare de l’Isis devia pensar que ella no ho sabia, però tot el poble n’estava al corrent. L’Isis trucava suaument a la porta, per saber si volia dinar. Ell sempre deia que no. Llavors es preparava una amanida amb el que hi hagués a la nevera. Els dissabtes sortia a comprar i posava una rentadora, però ell no obria la porta de l’habitació en tot el matí. A la tarda, veia dues pel·lícules a la televisió, i després feia els deures. El Ramon sortia al vespre, i, amb un somriure apagat, preguntava: «Què tal el dia?». Ella li hauria volgut explicar alguna cosa interessant, però no tenia res a dir-li. Sabia que feia el que podia. Tots feien el que podien. Malgrat tot, cap dels dos havia aconseguit obrir la porta de l’altre.

L’Isis va comptar mecànicament els calaixos, de baix a dalt. Va repetir el recompte diverses vegades. Seria millor anar a dormir. A la nit tancaria els armaris. Si alguna cosa volia tirar-se daltabaix, no ho aconseguiria. I si ho aconseguia, doncs millor, així li faria companyia.

De bon matí l’Isis va sortir a l’era i, enmig d’una magnífica boira de final de primavera, va saludar el sol. Després, amb la sensació de ser més alta, més gran i més forta, va agafar la bicicleta del magatzem i es va encaminar a la casa de temporers, recorrent els set quilòmetres que la separaven d’Altorricó.

L’edifici era similar als habitatges de protecció oficial. Tenia una façana recoberta d’una estructura metàl·lica que feia les funcions d’escala, de passadís i de balcó. Totes les finestres s’obrien a la part del davant, i mostraven una gran diversitat. N’hi havia que tenien roba estesa, d’altres, objectes que bloquejaven la visió de l’interior, i les que més abundaven eren les que estaven obertes de bat a bat, ensenyant sense manies l’acumulació de robes, matalassos i menesters bàsics de la vida seminòmada.

Al costat de l’edifici hi havia un aparcament amb desenes de bicicletes amuntegades. L’Isis va recolzar-hi la seva.

Va pujar al primer pis i va buscar el timbre. Com que no n’hi havia, va trucar a la porta. De seguida es van sentir passes. Va obrir un noi que per l’alçada encaixava amb l’individu que havia fugit en pilotes de casa seva.

—Sí?

—Ets en Gerardo Pié?

Ell va fer un somriure torçat i ella li va allargar la cartera.

—Et vas deixar això.

Ell se’n va tornar cap endins i ella encara sostenia la documentació amb la mà. Va seguir-lo amb la mirada. No sabia què fer. Li van venir al cap algunes escenes de The Wire, i de Justified. Què estava fent allà?

—Va, entra, no em venen a veure gaires noies guapes com tu.

—No penso entrar. Si no vols la cartera, almenys diga’m què hi feies, a casa meva.

Ell va tornar a la porta i va agafar la cartera amb un gest teatral.

—Gerardo Pié, per servir-la.

Era un apartament petit, amb un sol espai per a la cuina i el menjador. Hi havia dues portes obertes al fons, amb dos llits de llençols rebregats contra la paret. A mà dreta hi havia el lavabo, amb rajoles d’estampat cridaner i sanitaris a tot color.

—Que què hi feies a casa meva.

—Guanyar una aposta, senyora.

L’Isis no sabia enfadar-se només una mica. Ella s’emprenyava com una salvatgina o res. Premia els llavis i aclucava els ulls. Movia el cap a dreta i esquerra, amb el seu balanceig ben après i desafiant, i creia que fins i tot els més valents es convencien que tenia un passat tèrbol. Aquell guapet no podia tractar-la així.

—Ahà. O sigui que has guanyat una aposta per venir a fer no-se-què a casa meva perquè deus ser molt valent, tu, i després no voldràs treballar a la finca perquè tens poreta dels esperits de la torre Delosir.

El Pié, que havia mantingut un posat orgullós, va mirar-la amb cara de touché i va ampliar el seu somriure. Tenia els ulls foscos i grans. La pell molt morena, però no semblava bronzejada pel sol. Tenia unes faccions exòtiques, potser d’un aspecte asteca, però era excessivament alt per ser peruà o xilè. Somrient, mostrava unes dents blanques perfectes, i acompanyava el somriure amb uns simpàtics clotets, ben al centre de les galtes. Segur que de petit era un nen moníssim, i que totes les padrines el volien abraçar i pessigar-li la cara.

—M’estava banyant a la bassa.

—Què?

—L’aposta. Era per banyar-me a la bassa.

—I ja està?

—Sí.

L’Isis es va sorprendre de com de ridícul podia arribar a ser tot plegat. Va mirar el camp que hi havia davant l’edifici. Estava gairebé als afores del poble.

—I quants diners has guanyat?

—Deu euros.

—Doncs la bassa és meva, o sigui que me’n deus la meitat.

El Pié va canviar l’expressió de cop i amb dos moviments ràpids va treure un bitllet de cinc i li va llençar a terra. L’Isis es va sorprendre de l’eficàcia de les seves paraules. Va recollir els diners, mentre un cop de porta li retrunyia just darrere, i va baixar amb cara de pomes agres cap a l’aparcament de bicicletes. Aquell dropo la indignava.

No sabem què hi ha al món II

Va marxar pedalant amb força, sense parar atenció cap on anava. Va voltar per uns quants camins abans no va trobar el que duia a casa seva. Quan va arribar-hi, el cabreig ja s’havia amansit, gràcies als solcs dels camins de carros. Era ben tòtil, aquell individu. Era el típic que aprofita qualsevol oportunitat per fer-se veure. Estava clar que s’havia enriquit gràcies a les historietes de por que circulaven sobre la seva torre. Si algú li volgués explicar què passava... No és que li importés de debò, però en el fons el Pié havia guanyat uns diners per alimentar una fantasia que al Cisco li donava problemes. O sigui que tothom hi sortia perdent.

L’Isis volia baixar al soterrani a veure si hi havia algun vi. S’hi accedia des d’una porta de fusta que hi havia sota l’espai quadrat i imponent de la caixa d’escala. Malgrat estar defenestrada, l’escala conservava l’elegància d’una casa senyorial. Les baranes estaven cobertes per capes de pols que, sota l’efecte de la humitat, s’havia solidificat i convertit en una pàtina espessa i marró que desdibuixava la forma sinuosa de la fusta tornejada. Les parets eren irregulars. La calç que les recobria s’havia esqueixat i obria grans ferides que s’esmicolaven com una gran pasta de full blanca de sucre. L’Isis va dirigir-se al soterrani sense deixar de mirar enlaire.

A la porta hi havia un forat ovalat que concordava amb el centre del dibuix de les vetes de la fusta. Tapant-lo hi havia un suro embolicat amb un retall de sac. L’Isis va treure el tap i el va guardar a la butxaca. El forat ni tan sols estava a l’altura de la vista. Hi va posar el dit gros i el va fer girar. Era molt suau i polit. Va acariciar-lo i el va fer girar. Va ensumar-se el dit: feia olor de líquens i ratafia. Una imatge terrorífica la va assetjar, però només era producte de la seva imaginació. Era el patró de por que encaixava amb la idea de baixar a un soterrani fosc i ple d’humitats.

En obrir la porta, les frontisses van grinyolar. No es va obrir més enllà d’un pam perquè s’encallava amb el terra irregular, però l’Isis va poder esmunyir-se per aquell espai. En passar contra la paret, la pedra freda li va mullar l’esquena.

Entrava prou llum per una finestra rodona. Va veure una estança petita i buida que s’obria cap a la dreta. Devia fer dos metres d’ample, i les parets estaven completament nues: se’n veien les pedres planes i grises. Va avançar amb l’esquena encorbada, col·locant amb cautela la punta del peu i després el taló. En adonar-se que estava tensa encara es va tibar més. No hi havia motiu per preocupar-se. Va moure les espatlles fent moviments circulars per relaxar-se i va mirar enlaire. Uns maons petits i rogencs formaven la volta d’un sostre no gaire alt. Havien perdut les arestes. Entre l’un i l’altre un negrall de fongs rejuntava l’estructura, com una colònia d’escarabats petrificats. El terra tenia un lleuger pendent, i, a mesura que avançava, l’olor d’humitat es feia més intensa i la llum anava minvant. Avançava a poc a poc per tal que la vista se li acostumés a la foscor. No podia pensar en res. Hi havia un silenci tan dens que xuclava el so de les seves passes. Es notava nerviosa i de sobte se sentia sensorial, com si el seu cos només estigués format per orelles i pell i pupil·les dilatades. L’estança es convertia en un passadís més estret a mà dreta, i al fons s’hi veia un feix de llum entrant per una altra finestra. En girar, l’Isis va relliscar i el terra va desaparèixer sota seu. Estava caient per unes escales.

Va quedar estesa a terra. Un cop quieta va notar les pessigades dels escalons a les costelles i va emetre un xisclet sord, que va quedar amortit per la volta del sostre. El soterrani estava inundat, i la roba se li estava xopant. La primera reacció va ser agitar els braços i les cames per no enfonsar-se, però hi havia menys d’un pam d’aigua.

Es va palpar l’espatlla i els dos costats. Havia caigut per una escala. Simplement. Els graons eren humits i ella havia relliscat i en aquell moment era a terra, estirada i tranquil·la. Hi havia poca aigua. Respirava amb normalitat. Un cop sota control va observar les parets. S’hi veien prestatgeries amb culs d’ampolla de tons grisos i verdosos. No hi havia dubte que era un celler. La llum entrava per tres finestres rodones al capdamunt d’una de les parets. Tot i no ser gaire altes, estaven recobertes d’ampolles de dalt a baix, i aquestes, alhora, estaven embolcallades de petits tels de teranyina, amb uns filaments que brillaven amb els rajos de sol que entraven per les finestres superiors. Amb les voltes que havia donat, devia ser sota la biblioteca.

Va provar de moure les cames i els braços i tot estava bé. No s’havia trencat res. Va respirar a fons i la bafarada picant dels ferments del vi que surava estancada en l’aire la va fer tossir.

Quan es disposava a aixecar-se, va veure un suau moviment damunt l’aigua. Era una tremolor compassada. Va quedar-se del tot immòbil per descartar que fos ella qui l’estigués provocant. I ho va descartar: era cert, la superfície de l’aigua es movia amb petites ones rítmiques que es repetien.

II

En algun moment del quaternari, un nivell mínim de discurs es va aglutinar. Es va fer gran, es va fer dens. Aparegueren altres tempos.

Va vibrar fins a emulsionar-se en un medi plasmàtic. La protoconsciència va emergir, i només la benevolència dels anys la va convertir en quelcom que es podia contar. Que es podia cantar.

Partió, parterre, partícula. Presa d’anar i venir, va desplaçar-se per l’encoixinat de la boira. A cada oïda, a cada fibra, va vibrar. El fang ho engolia tot en una pasta fosca que gesticulava, lenta. La massa restà immòbil sota els primers raigs de l’albada.

Els escarabats van pujar l’un damunt de l’altre en una muntanya de petites i feridores crepitacions, i van conquerir els cossos. Se’n van alimentar. Les potes, primes, cruixien contra les ales dels exemplars dessota, i relliscaven una i mil vegades en les bifurcacions de la colònia.

Cúpules petrificades, espetecs, ales seques que mai es desplegaran per volar. La pena no existeix. Només l’anhel aturat, la lentitud que allunya el moment que estàs esperant, quan la consciència es dilueix, i desapareixes entre els filaments carnosos dels teus records.

* * *

El soterrani a la pell

L’Isis va pensar en els terratrèmols. I, tot seguit, en l’avi del Cisco. A l’instant es va aixecar i va sortir d’una revolada escales amunt. Els esglaons, estovats per la humitat, es desfeien fangosos sota els seus peus. Amb les presses, li va costar molt sortir per l’espai lliure que deixava la porta entreoberta, i, quan finalment ho va aconseguir, la porta no es volia tornar a tancar. Va barallar-s’hi una bona estona, amb aquella tossuda fusta. Finalment la va tancar, i va tapar el forat ovalat amb el suro.

Va sortir directament al carrer, amb la respiració accelerada. Duia tota la roba mullada per la part del darrere. I bruta de fang. Li hauria agradat dutxar-se, però a la planta baixa només hi havia un lavabo mínim i no li venia gens de gust seguir explorant la casa.

Llavors va entrar a la cuina i es va posar el biquini. Va anar fins a la bassa, seguida del Grit. Era més o menys quadrada, amb les cantonades arrodonides, i estava vorejada per una plataforma de lloses de ciment. Després hi havia un marge de pedra cantelluda en pendent, entre la qual sobresortia, de tant en tant, alguna mala herba espigada i seca. L’aigua li recordava la de l’estany de Darnius: entre blau i verd fosc. S’hi havia banyat de petita, quan hi havia anat de campaments. En acabar de nedar, s’ensabonaven banyador i tot, i se submergien deixant bromes aromàtiques de color blanc, que les minses onades feien arribar a la sorra. Aquella bassa, però, era infinitament més petita que l’estany, no devia tenir la mida d’una piscina petita. Però rebria les bromes de sabó com l’estany anys enrere.

L’Isis va desplegar la tovallola i va treure el sabó i el xampú del necesser. Es va col·locar a lloc la goma de les calces del biquini, i va entrar a l’aigua per un cantó on hi havia poc desnivell. Després del ciment hi havia sorra, i aquesta anava augmentant de quantitat a mesura que la bassa es feia més fonda. Al centre s’hi podia distingir el reflex d’alguns còdols o pedres grosses, però no sabia calcular quina fondària devia tenir. El primer contacte amb l’aigua va ser calent. El terra pedregós li va resultar tou: una onada d’aigua tèrbola va expandir-se al voltant del seu turmell. Avançava a poc a poc per no relliscar sobre la superfície cada vegada més fangosa, i l’aigua.

El Grit s’ajocava divertit des de fora la bassa i l’Isis el va cridar i el va fer entrar. Xipollejava enjogassat, esquitxant-la. La calor era intensa, i ajudava l’Isis a esborrar la fredor que li havia deixat el soterrani a la pell. Havia estat en un lloc ben hostil.

El gos li va saltar al damunt i la va fer caure d’esquena. Per un moment va tornar a sentir el pànic de la caiguda. Però aquest cop no hi havia perill. Eren ella i el Grit, divertint-se dins l’aigua. Es va incorporar i va notar les urpes del Grit sobre les cuixes. Li estava llepant la cara. El va agafar per les potes i va fer veure que ballaven. Va notar el gos molt prim sota l’embalum ara xop del pelatge. El va rodejar pel llom i el va arrossegar més cap al fons, procurant fer peu tota l’estona. Notava pedres grosses i arrodonides sota les plantes nues. El gos es retorçava tot jugant. Després d’una bona estona, el Grit es va deslliurar i va nedar cap a la vora per tocar terra i descansar. Es va espolsar durant uns segons, esquitxant tots els marges i part del camp del darrere amb l’aigua que havia absorbit la gran quantitat de pèl que recobria el seu cos. Es va rascar les orelles amb la pota del darrere.

L’Isis també va notar picor i va prémer el dit petit cap a dins de l’orella per fer-hi el buit i seguidament estirar. Va repetir l’operació diverses vegades i va sortir a buscar els xampús.

L’aigua, que era transparent quan havia entrat, ara s’havia enterbolit pel fang que havien aixecat els seus moviments. Al voltant de la bassa hi creixien uns arbusts poc ufanosos, herbes de marge i algunes mates de fonoll, que també s’obrien pas en algunes esquerdes de les lloses de ciment que rodejaven el perímetre.

Va tancar els ulls i es va fregar amb força els cabells amb els palmells de les mans. La seva cabellera envaïa l’espai com la del Grit, expandint el seu cos una mica més enllà de l’ànima. Va deixar-se caure enrere per esbandir-se el sabó. Sota l’aigua, els cabells tenien un tacte més benèvol. Es deixaven acaronar, fins i tot s’hi podia passar els dits a manera de pinta. Però quan començaven a eixugar-se, la qüestió es complicava exponencialment, i calia recórrer a tots els productes disponibles i més.

En sortir de l’aigua es va aplicar l’esprai condicionador i es va embolicar el cap amb una tovallola petita. Va relaxar-se, estirada sota el sol roent del migdia. Podria estar a qualsevol piscina o complex aquàtic, però era a casa seva. No se sentia res més que el soroll minso que li havia quedat a l’orella per culpa de l’aigua que li havia entrat. Això i la respiració pausada del Grit, que jeia a l’ombra, rere els arbusts.

L’Isis va passar-se la tarda a la bassa. Havia vingut a descansar. Només va entrar un moment a preparar-se un sandvitx, quan la gana ja rondinava. Cap a les set es va posar roba neta i va asseure’s al porxo. Va agafar el bitllet de cinc de la bossa i el va mirar una bona estona. Estava preocupada perquè no sabia què estava fent. Ni què li solucionarien aquells cinc euros.

Les canyes que la separaven del camp es movien amb la brisa tèbia. Va tenir la sensació que ja havia arribat l’estiu. Cada any l’abordava aquesta veritat en algun moment, la de la nova estació que es manifestava, i normalment era al capvespre o a la nit. A partir d’aquell moment, ja faria vida d’estiu.

El moviment del canyissar era suau i previsible. Els frecs de les fulles i els cops secs de les tiges ressonaven per l’interior buit de les canyes, al ritme que marcava la brisa. Les parpelles li pesaven i va pensar que no tenia ulls, ni llavis, ni cara. Tampoc no tenia mans ni peus ni cames. Només hi havia el ritme del canyissar. L’única cosa que existia al món en aquell moment era el moviment compassat de tot el que era flexible i, en la seva ductilitat, es deixava empènyer per l’aire. Era com si alguna força superior marqués el compàs del món. Una divinitat en forma de gran metrònom.

L’Isis va fer saltar l’alarma de religiositat enmig de l’endormiscament. No es va arribar a despertar, però era conscient de les imatges que estava elaborant la seva ment. Va recordar el Cisco, el Grit i la torre. Va notar els límits del seu cos i un sabor salat a la boca. Sentia el xiulet continu de l’aigua que li havia entrat a les orelles. També els cops de les escales a les costelles, i la fredor del soterrani a l’esquena. Va fer-los fora mentalment. No volia tenir capítols desagradables a la seva memòria. L’Isis va deixar que la brisa se’ls emportés tots i va centrar-se un altre cop en el frec produït pel moviment de les canyes.

L’endemà al migdia va decidir fer la maleta. S’havia llevat tard, i, en obrir els ulls, havia hagut de pensar quin dia era. Això indicava que el descans havia estat suficient i que ja podia tornar a Barcelona. Va recollir quatre coses que tenia a la cuina i va sortir a donar les restes de menjar al Grit.

El va cridar tres cops. De vegades el Cisco el tancava al magatzem. Potser havia vingut d’hora aquell matí i l’havia lligat. Allà no hi era. Va donar la volta a la torre i llavors va ser quan el va veure, surant a la bassa com un gran paquet embolicat amb una saca. S’hi va acostar xiuxiuejant el seu nom, tot i que sabia perfectament que no podia sentir-la. El seu cos gairebé no sobresortia de l’aigua, estava enfonsat com un submarí derrotat. El pèl, fosc i espès, s’estenia ampliant la zona de contacte del cos amb l’aigua. Tot i així, no deixava de ser un animal estrany dins la bassa.

L’Isis va entrar-hi amb les xancletes posades. No sabia com treure’l, estava molt rígid. El va agafar de les potes i el va empènyer fins a la vora. Va estirar amb totes les forces que tenia, però no el va poder alçar. No volia que toqués a terra. Un gos com ell no mereixia ser arrossegat pel marge d’una bassa, en una torre abandonada. No s’ho mereixia. Va tornar a entrar i el va abraçar ben fort. Pesava molt més que el dia anterior. Ben carregada el va portar com va poder fins a les lloses de pòrtland i va ensopegar amb el cantell, deixant caure el cos del Grit sobre la pedra, amb un cop que va sonar fondo, com si l’animal no tingués fons. L’aigua regalimava del seu pelatge i ben aviat va quedar envoltat d’un cèrcol fosc.

L’Isis va notar coïssor al peu. Tenia el dit gros vermell de sang. Amb el cop s’havia aixecat l’ungla. Llavors va tornar a mirar el Grit, i una onada d’amargor la va envair per sorpresa. Va seure al seu costat i li va tocar el morro. Només feia quatre dies que el coneixia. Els ullals li sortien, blancs. Va buscar la seva mirada fixa, però no la va trobar. Llavors va notar l’onada d’amargor que pujava i pujava. No entenia d’on sortia tota aquella emoció. Només feia quatre dies que es coneixien. Va provar de caminar una mica, però no va servir de res: només podia mirar els arbusts on el Grit buscava l’ombra, el seu cos immòbil, la bassa on tot just el dia anterior havia estat jugant amb ell. Va aturar-se a mirar el camp. Tenia les mans fredes. Se les va passar per la nuca i es va tranquil·litzar una mica. Llavors va albirar el Cisco, immòbil, a certa distància. A ell també el coneixia de feia quatre dies.

Ell es va acostar i li va prémer el braç amb molta força. El mal la va reconfortar. Van agafar el Grit entre tots dos, però l’Isis el va deixar caure amb impotència. Va girar-se i es va eixugar la suor amb la part de baix de la samarreta xopada.

—Ves a fica-te roba seca.

El Cisco li va envoltar les espatlles dolçament.

—No en tinc més, de roba.

—Vine, que te dixaré un mono.

Van caminar agafats, en silenci, fins al magatzem. El Cisco va dir que els animals tenen la seva vida, i també la seva mort. Tenia els ulls vermells. Va dir que el Grit havia viscut bé. Que sabia nedar, però que al camp passen moltes coses. Va continuar parlant fluixet, amb la veu entre rogallosa i delicada, mentre esperava fora que ella es desvestís. Ella es concentrava en la veu del Cisco. Volia anar ràpid, però la roba se li arrapava a la pell molla. Es va posar la granota sense eixugar-se i va sortir. Només feia quatre dies.

El Cisco li va dir que mirarien si hi havia rastres, per saber si el Grit havia rebut un cop, o hi havia entrat per voluntat pròpia, si és que això significava alguna cosa. Van tornar a la bassa, però no van veure res anormal enlloc, a part de les nafres que l’esforç de l’Isis havia deixat al marge. Darrere els arbusts hi havia unes quantes plantes aixafades, on l’animal acostumava a fer la becaina. El Grit no tenia cops visibles, ni sagnava, i tenia les potes estirades. A l’Isis li va semblar que havia mort tot caminant, i havia continuat xino-xano, com si res, fins a quedar congelat.