Memòria personal

Aquestes poden semblar consideracions egoistes; però no pots, en bona moralitat, condemnar un home per tenir cura de la seva pròpia integritat. És la seva clara obligació. I encara menys no pots condemnar un artista per perseguir, encara que sigui humilment i imperfectament, un propòsit creatiu. En aquell seu món interior on el pensament i les emocions van buscant l'experiència d'aventures imaginades, no hi ha cap policia, cap llei, cap circumstància apressant o cap por del que diran que el mantingui dins els límits. Per tant, ¿qui dirà que No a les seves temptacions, si no és la seva consciència?

I a més —aquest, recordeu, és el lloc i el moment de parlar amb tota franquesa— penso que totes les ambicions són legítimes, excepte aquelles que s'enfilen sobre les misèries o la credulitat de la humanitat. Totes les ambicions intel·lectuals i artístiques són permissibles, fins al límit, i fins i tot més enllà del límit, de la prudència. No poden fer mal a ningú. Si són folles, doncs molt pitjor per a l'artista. Certament, com es diu de la virtut, aquestes ambicions són la seva pròpia recompensa. ¿Tan forassenyada és la presumpció de creure en el poder sobirà del teu art, d'intentar per altres mitjans, per altres vies, afirmar aquesta creença en el més profund atractiu de la teva obra? Intentar ser més profund no és ser insensible. Un historiador dels cors no és un historiador de les emocions, i tanmateix penetra més endins, per discret que pugui ser, ja que el seu propòsit és assolir l'origen mateix del riure i el plor. La visió dels afers humans mereix admiració i pietat. Són mereixedors de respecte, també. I no és insensible qui els paga el tribut reservat d'un sospir que no és un sanglot, i d'un somriure que no és una rialla. La resignació, no pas mística, no pas despresa, sinó la resignació amb els ulls oberts, conscient i informada per l'amor, és l'únic dels nostres sentiments que és impossible que esdevingui un engany.

No és que pensi que la resignació és l'última paraula del seny. Sóc massa una criatura del meu temps per això. Però crec que el seny apropiat és voler allò que els déus volen, sense, potser, estar segur de quina és la seva voluntat —o, fins i tot, de si tenen una voluntat pròpia. I en aquesta qüestió de la vida i de l'art allò que importa, de cara a la nostra felicitat, no és tant el Per Què com el Com. Com diuen els francesos, «Il y a toujours la manière». Ben cert. Sí. Hi ha la manera. La manera en el riure, en el plor, en la ironia, en les indignacions i els entusiasmes, en els judicis —fins i tot en l'amor. La manera en què, com en els trets i el caràcter d'un rostre humà, la veritat interior és predita per aquells que saben com mirar als seus semblants.

Aquells que em llegeixen coneixen la meva convicció que el món, el món temporal, descansa en unes poques idees ben simples; tan simples que han de ser tan velles com els turons. Descansa notablement, entre altres, en la idea de Fidelitat. En un temps en què res que, d'una manera o altra, no sigui revolucionari pot esperar atreure gaire atenció, no he estat revolucionari en els meus escrits. L'esperit revolucionari és terriblement oportú en això, l'allibera de tot escrúpol pel que fa a les idees. El seu optimisme ferm, absolut, em resulta repulsiu per l'amenaça de fanatisme i d'intolerància que conté. Sens dubte, caldria somriure davant d'aquests coses; però, imperfecte Esteta, no sóc pas millor Filòsof. Tota pretensió d'especial rectitud desperta en mi aquell menyspreu i perill dels quals una ment filosòfica hauria d'estar lliure...

Em temo que, intentant ser col·loquial, només he aconseguit ser indegudament discursiu. Mai no he estat prou al cas de l'art de la conversa —aquest art que, entenc, se suposa que s'ha perdut avui dia. Els meus dies joves, els dies en què es formen els hàbits i el caràcter propi, van estar més aviat familiaritzats amb llargs silencis. Les veus que els trencaven eren tot menys col·loquials. No, no n'he adquirit l'hàbit. Tanmateix, aquest caràcter discursiu no és tan irrellevant de cara al grapat de pàgines que segueixen. Elles, també, han estat carregades amb discursivitat, amb indiferència per l'ordre cronològic (que és en ella mateixa un crim) i amb inconvencionalitat de forma (que és una inconveniència). Se'm va dir amb severitat que el públic veuria amb enuig el caràcter informal de les meves memòries. «Ai las!» vaig protestar, blanament. «¿Podia començar amb les paraules sacramentals, “Vaig néixer en tal data en tal lloc”? El caràcter remot de la localitat hauria privat l'afirmació de tot interès. No he viscut aventures meravelloses que calgui relatar seriatim. No he conegut homes distingits sobre els quals pugui fer observacions fàtues. No m'he vist implicat en grans o escandalosos afers. Aquest no és sinó un petit document psicològic, i fins i tot així, no l'he escrit amb vista a avançar cap conclusió pròpia.»

Però el meu objector no es va aplacar: «Aquestes serien unes bones raons per no escriure en absolut —i no pas una defensa d'allò que ja s'ha escrit», va dir.

Admeto que gairebé res al món serviria com una bona raó per no escriure en absolut. Però ja que les he escrites, tot el que vull dir en defensa seva és que aquestes memòries, redactades sense cap consideració cap a les convencions establertes, no han estat improvisades sense sistema ni propòsit. Contenen una esperança i una intenció. L'esperança que, de la lectura d'aquestes pàgines, en pugui emergir per fi la visió d'una personalitat; l'home que hi ha darrere uns llibres tan fonamentalment diferents com són, per exemple, La follia d'Almayer i L'agent secret, i tanmateix una personalitat coherent, justificable tant en el seu origen com en la seva acció. Aquesta és l'esperança. La intenció immediata, estretament associada amb l'esperança, és donar el registre d'uns records personals tot presentant de forma fefaent els sentiments i les sensacions connectats amb l'escriptura del meu primer llibre i amb el meu primer contacte amb el mar.

En el ressò deliberadament barrejat d'aquest doble compàs, un amic, aquí i allà, hi detectarà potser un subtil acord.

J. C. K.

I

Els llibres es poden escriure en tota mena de llocs. La inspiració verbal pot entrar a la cabina d'un mariner a bord d'un vaixell immobilitzat pel glaç en un riu al mig d'una ciutat; i com que se suposa que els sants vetllen benignament els humils creients, em permeto la plaent fantasia que l'ombra del vell Flaubert —que s'imaginava (entre altres coses) que era descendent de víkings— podria haver planat amb divertit interès per damunt d'un vapor de dues mil tones anomenat l'Adowa, a bord del qual, atrapat per l'hivern inclement en un moll a Rouen, va ser començat el capítol desè de La follia d'Almayer. Amb interès, dic, perquè ¿que potser no va ser l'últim romàntic, l'amable gegant normand amb enormes bigots i veu de tro? ¿No va ser ell, en la seva devoció, poc realista i gairebé ascètica, per l'art, una mena d'ermità literari, a la manera d'un sant?

«“Finalment s'ha post”, va dir Nina a la seva mare, assenyalant els turons rere els quals el sol s'havia post.»... Recordo com traçava aquestes paraules de la romàntica filla d'Almayer en el paper gris d'un bloc que descansava sobre la flassada del meu llit. Es referien a una posta de sol a les illes malaies i van prendre forma en el meu cap, en una visió al·lucinada de boscos i de rius i mars que estaven ben apartats d'una ciutat comercial, i tanmateix romàntica, de l'hemisferi nord. Però en aquell mateix moment, l'ambient de visions i de paraules va ser interromput per l'oficial tercer, un jove benhumorat i despreocupat, que va entrar amb un cop de porta, tot exclamant:

—S'hi està la mar de calentó, aquí dins.

S'hi estava calentó. Jo havia engegat el calefactor de vapor després de col·locar una llauna sota l'aixeta que gotejava —perquè potser no sabeu que l'aigua vessa mentre que el vapor no. No sé què havia estat fent el meu jove amic a coberta tot aquell matí, però les mans, que es fregava vigorosament, les tenia ben vermelles i, només amb l'aspecte, em transmetien una sensació de fred. Ell ha estat l'únic tocador de banjo que he conegut mai, i essent també el fill petit d'un coronel retirat, el poema de Kipling,¹ per una estranya associació d'idees, sempre m'ha semblat que estava escrit exclusivament per a la seva persona. Quan no tocava el banjo, li agradava seure i mirar-se'l. Va procedir a aquesta inspecció sentimental, i després de meditar una estona sobre les cordes mentre jo l'observava en silenci, va demanar, lleugerament:

—Què està gargotejant sempre aquí, si em permet la pregunta?

Era una pregunta permissible, però no li vaig respondre, i simplement vaig girar el bloc de notes amb un moviment d'instintiva discreció: no li podia dir que havia engegat a dida la psicologia de Nina Almayer, el seu parlament inicial del capítol desè, i les paraules assenyades de la senyora Almayer que havien de seguir en l'ominosa aproximació d'una nit tropical. No podia haver-li dit allò que Nina havia dit: «Finalment s'ha post.» S'hauria quedat ben sorprès, i potser hauria deixat caure el seu preciós banjo. Ni tampoc li podia haver dit que el sol de la meva vida al mar s'estava ponent, també, en el precís moment que escrivia les paraules que expressaven la impaciència d'una joventut apassionada determinada a acomplir el seu desig. Ni jo mateix ho sabia, això, i és segur que a ell li hauria estat igual, encara que era un jove excel·lent i em tractava amb més deferència de la que, en les nostres posicions relatives, jo tenia estrictament dret.

Va abaixar una mirada tendra cap al banjo, i jo vaig continuar mirant a través del portell. L'obertura rodona emmarcava amb un cèrcol de llautó un fragment dels molls, amb una fila de bótes arrenglerades sobre el terra glaçat i la cua d'un gran carro. Un carreter de nas vermell, amb una brusa i un estrenyecaps de llana, es repenjava a la roda. Un guàrdia duaner que passejava ociós, cenyit per un capot blau, tenia l'aire d'estar deprimit a causa de l'exposició al clima i de la monotonia de l'existència oficial. Un rerefons de cases llardoses trobava el seu lloc en el quadre emmarcat pel portell, a l'altre costat d'un ample tros de moll pavimentat de marró pel fang glaçat. La coloració era llòbrega, i el tret més conspicu era un petit cafè amb finestres amb cortines i una façana tronada de fustam blanc, que es corresponia amb la sordidesa d'aquests barris pobres que voregen el riu. Havíem estat traslladats fins aquí des d'un altre amarrador situat al barri de l'Òpera, on aquell mateix portell m'havia ofert la visió de tota una altra mena de cafè —el millor de la ciutat, crec, i l'únic on l'il·lustre Bovary i la seva muller, la romàntica filla del vell père Rouault, es reconfortaven després de la memorable escenificació d'una òpera que era la tràgica història de Lucia di Lammermoor en un muntatge de música lleugera.

Ja no podia fer venir a la memòria l'al·lucinació de l'arxipèlag indonesi que certament esperava tornar a veure. Aquell dia la història de La follia d'Almayer es va quedar sota el coixí. No sé que tingués cap ocupació que me'n retingués lluny; el cert és que a bord d'aquell vaixell portàvem just aleshores una vida contemplativa. No diré res de la meva posició privilegiada. Jo era allà «només per fer un favor», com un actor secundari pot prendre una petita part en la funció benèfica d'un amic.

Pel que fa als meus sentiments, jo no desitjava ser en aquell vapor en aquell moment i en aquelles circumstàncies. Fins i tot, potser, no era volgut allà, en el sentit habitual en què un vaixell «vol» un oficial. Va ser el primer i l'últim cas en la meva vida al mar que vaig estar al servei d'uns propietaris de vaixells que havien restat completament ombrius a la meva comprensió. No m'estic referint a la coneguda firma de naviliers de Londres que havia noliejat el vaixell a la, no diré de vida curta, però sí efímera Companyia de Transports Franco-Canadenca. Una mort deixa alguna cosa darrere seu, però no hi va haver mai res tangible que deixés la CTFC. Va florir no pas més del que viuen les roses, però a diferència de les roses va botonar en el pic de l'hivern, va emetre una mena de tènue perfum d'aventura i va morir abans que arribés la primavera. Però sense cap mena de dubte era una companyia, tenia inclús una bandera pròpia, tota blanca, amb les lletres CTFC enginyosament enllaçades en un complicat monograma. La vam fer onejar al capdamunt del nostre pal major, i ara he arribat a la conclusió que era l'única bandera d'aquesta classe que existia. Malgrat tot, a bord, durant molts dies, teníem la impressió de ser una unitat d'una gran flota amb sortida quinzenal cap a Montreal i Quebec, tal com s'anunciava en pamflets i prospectes que van arribar a bord dins un gran paquet quan érem a Victoria Dock, Londres, just abans que sortíssim cap a Rouen, França. I en l'ombriva vida de la CTFC rau el secret d'aquella meva última feina en la meva vocació marinera, que en un sentit remot va interrompre el desenvolupament rítmic de la història de Nina Almayer.

L'aleshores secretari de la Societat de Capitans de Vaixell de Londres, amb unes ben modestes habitacions a Fenchurch Street, era un home d'una infatigable activitat i d'una gran devoció per la seva tasca. Ell és el responsable de la que va ser la meva última associació amb un vaixell. L'anomeno així perquè difícilment pot ser anomenada una experiència d'anar al mar. L'estimat capità Froud —és impossible no pagar-li el tribut d'afectuosa familiaritat a aquesta distància dels anys— tenia opinions molt fermes pel que fa al progrés del coneixement i de l'estatus de tot el cos d'oficials de la marina mercant. Ens organitzava cicles de conferències professionals i classes d'ambulàncies mèdiques, es cartejava industriosament amb organismes públics i diputats al Parlament sobre temes relatius als interessos del servei; i la constitució d'una comissió investigadora relativa a afers del mar i a la feina dels mariners era un perfecte regal del cel per a la seva necessitat d'esforçar-se en benefici corporatiu nostre. Juntament amb aquest alt sentit dels seus deures oficials, tenia una vena d'amabilitat personal, una forta disposició a fer tot el bé que podia als membres individuals d'aquell ofici del qual ell havia estat, a l'època, un mestre excel·lent. ¿I quina amabilitat més gran pot tenir-se amb un mariner que trobar-li feina? El capità Froud no veia per què la Societat de Capitans de Vaixell, a més de vetllar per la tutela general dels nostres interessos, no hauria de ser, de forma no oficial, una agència de col·locació de les més reputades.

«Estic intentant convèncer totes les nostres grans companyies navilieres que vinguin a buscar-nos la gent. La nostra societat no té cap esperit sindical, i realment no veig per què no haurien de fer-ho», em va dir una vegada. «Sempre els dic als capitans que, en igualtat de condicions, haurien de donar preferència als membres de la Societat. En la meva posició els puc trobar, en general, allò que volen entre els nostres membres o els nostres associats.»

En les meves passejades d'un cap a l'altre de Londres (jo estava molt ociós llavors), les dues petites cambres de Fenchurch Street eren una mena de lloc de descans on el meu esperit, que tenia fam de mar, podia sentir-se més a prop dels vaixells, dels homes i de la vida que havia triat —més a prop que en qualsevol altre lloc de la terra ferma. Aquest lloc de descans solia ser, cap a les cinc de la tarda, ple d'homes i de fum de tabac, però el capità Froud tenia per a ell l'habitació més petita i allà concedia entrevistes privades, el motiu principal de les quals era ajudar algú. Així, una fosca tarda de novembre em va fer senyals amb un dit corbat i amb aquella peculiar mirada per damunt de les ulleres, que és potser el record físic més fort que guardo d'aquell home.

—He tingut aquí un capità de vaixell, aquest matí —va dir, tornat al seu escriptori i assenyalant-me una cadira—, que necessita un oficial. És per a un vaixell de vapor. Saps, res no m'agrada més que m'ho demanin, però, malauradament, no ho tinc gens clar...

Com que l'habitació de fora era plena d'homes, vaig llançar una mirada interrogativa cap a la porta tancada; però ell va fer que no amb el cap.

—Oh, sí, m'encantaria obtenir aquesta plaça per a un d'ells. Però el fet és que el capità d'aquest vaixell vol un oficial que parli bé el francès, i això no és tan fàcil de trobar. No conec ningú sinó tu. És una plaça d'oficial segon i, és clar, no t'importaria... oi? Sé que no és el que estàs buscant.

No, no ho era. M'havia lliurat a mi mateix a l'ociositat d'un home obsedit, que no busca res sinó paraules amb les quals capturar les seves visions. Però admeto que, per fora, m'assemblava prou a un home que podia fer d'oficial segon en un vapor noliejat per una companyia francesa. No vaig mostrar cap senyal d'estar obsedit per la sort de Nina i pels murmuris de les selves tropicals; fins i tot el meu tracte íntim amb Almayer (una persona de caràcter dèbil) no havia deixat cap marca visible en els meus trets. Durant molts anys, ell i el món de la seva història havien estat companys de la meva imaginació sense, espero, perjudicar la meva capacitat de tractar amb les realitats de la vida marítima. Havia dut amb mi l'home i el seu ambient d'aleshores ençà del meu retorn dels mars orientals —uns quatre anys abans del dia del qual parlo.

Va ser a la sala d'estar d'uns apartaments moblats d'una plaça de Pimlico que van començar a reviure, amb una vivor i amb una intensitat prou estranyes al nostre tracte real precedent. Jo m'havia permès una llarga estada a terra, i en la necessitat d'ocupar els meus matins, Almayer (aquell vell conegut) va venir noblement al rescat.

No gaire més tard, tal com déu mana, la seva dona i la seva filla se li van afegir entorn de la meva taula, i aleshores la resta d'aquella colla de Pantai va arribar plena de paraules i de gestos. Sense que la meva respectable dispesera ho sabés, jo tenia el costum de celebrar, tot just després d'esmorzar, animades recepcions de malais, àrabs i mestissos, que no reclamaven la meva atenció. Arribaven amb una apel·lació silenciosa i irresistible —i l'apel·lació, ho afirmo aquí, no era a la meva autoestima o a la meva vanitat. Ara sembla que tingués un caràcter moral, ja que ¿per què la memòria d'aquells éssers, vistos en la seva existència obscura i alhora assolellada, hauria de voler expressar-se en forma de novel·la, a no ser sobre la base d'aquella misteriosa companyonia que uneix en una comunitat d'esperances i de pors tots els habitants de la terra?

No vaig rebre els meus visitants amb cap èxtasi sorollós, com si fossin els portadors d'uns obsequis de guany o de fama. Mentre escrivia assegut en aquella taula, situada en una part vinguda a menys de Belgravia, no tenia davant meu cap perspectiva d'un llibre imprès. Després de tots aquests anys, cada un dels quals ha deixat un testimoni de pàgines lentament ennegrides, puc dir honestament que és un sentiment anàleg a la pietat el que em va incitar a traduir, en paraules reunides amb conscient cura, la memòria de coses ben llunyanes i d'homes que havien viscut.

Però, tornant al capità Froud i a la seva obsessió per no decebre mai els armadors o els capitans de vaixell, no era probable que jo li fallés en la seva ambició —satisfer, al cap de poques hores, la poc usual demanda d'un oficial que parlés francès. Em va explicar que el vaixell era noliejat per una companyia francesa que volia establir una línia regular mensual de navegació des de Rouen, per al transport d'emigrants francesos cap al Canadà. Però, francament, aquesta mena de cosa no m'interessava gaire. Vaig dir, seriosament, que si era realment una qüestió de mantenir la reputació de la Societat de Capitans de Vaixell, ho consideraria. Però aquella consideració va ser només per mor de la forma. L'endemà em vaig entrevistar amb el capità, i crec que ens vam causar una bona impressió mútua. Em va explicar que el seu oficial primer era un home excel·lent en tots els aspectes i que no podia pensar pas a acomiadar-lo per tal de donar-me la posició més alta; però que si consentia a anar-hi com a oficial segon, se'm donarien certs avantatges especials, etcètera.

Li vaig dir que, si hi anava, el rang realment no importava.

—Estic segur —va insistir—, que us entendreu de primera amb el senyor Paramor.

Li vaig prometre fidelment estar-m'hi durant dos viatges com a mínim, i va ser en aquestes circumstàncies que va començar el que havia de ser la meva última connexió amb un vaixell. Al capdavall, no hi va haver ni un sol viatge. Pot ser que fos simplement l'acompliment del destí, d'aquella paraula escrita en el meu front, el que aparentment em va privar, en tots els meus tràfecs marins, d'arribar mai a travessar l'oceà Atlàntic Nord —utilitzant les paraules en el sentit especial en què els mariners parlen del tràfic de l'oceà Atlàntic Nord, dels paquebots de l'oceà Atlàntic Nord, dels casos difícils de l'oceà Atlàntic Nord. La nova vida acompanyava fidelment la vella, i els nou capítols de La follia d'Almayer van venir amb mi al Victoria Dock, d'on al cap de pocs dies vam sortir cap a Rouen. No arribaré a l'extrem d'afirmar que la contractació d'un home predestinat a no travessar mai l'oceà Atlàntic Nord va ser la causa absoluta del fracàs de la Companyia de Transport Franco-Canadenca a l'hora d'aconseguir ni un sol passatge. Podria haver estat això, és clar; però l'obstacle més gran, i obvi, va ser clarament la manca de diners. Mentre érem al Victoria Dock, uns laboriosos fusters van col·locar quatre-centes seixanta lliteres per a emigrants a les entrecobertes, però a Rouen no es va presentar mai cap emigrant —de la qual cosa, essent una persona humana, confesso que me n'alegrava. Uns senyors de París —crec que n'hi havia tres, i un d'ells es deia que era el president— es van presentar, en efecte, i van recórrer de cap a cap el vaixell, copejant cruelment els seus barrets de seda contra els baus de coberta. Els vaig atendre personalment, i puc garantir que l'interès que es van prendre per les coses era prou intel·ligent, tot i que, òbviament, no havien vist mai res de semblant abans. Quan van desembarcar, duien a la cara una expressió alegre però gens convincent. Malgrat que aquesta cerimònia d'inspecció se suposava que era un preliminar a una sortida immediata, va ser llavors, mentre baixaven per la passarel·la, que vaig sentir l'avís interior que no tindria mai lloc cap sortida dins la intenció de la nostra expedició.

Cal dir que, en menys de tres setmanes, va tenir lloc un trasllat. Quan vam arribar se'ns havia conduït amb molta cerimònia cap al centre mateix de la ciutat; amb totes les cantonades empaperades amb els cartells tricolors que anunciaven el naixement de la nostra companyia, el petitburgès amb la dona i la família feien, de la inspecció del vaixell, una festa dominical. Jo sempre estava disponible, amb el meu millor uniforme, per donar informació, com si fos un intèrpret dels turistes de l'agència Cook's, mentre els nostres oficials d'intendència recollien alguns diners engrunats de colles que guiaven personalment. Però quan es va fer el trasllat —el trasllat que ens va portar prop d'un parell de milles aigües avall, per amarrar-nos en un moll del tot més enfangat i més tronat— aleshores sí que la desolació de la solitud va esdevenir el nostre destí. Era una aturada completa i silenciosa; perquè, tot i que teníem el vaixell preparat per salpar fins al més petit detall, tot i que la gebrada era dura i els dies curts, estàvem absolutament ociosos —ociosos fins al punt de ruboritzar-nos de vergonya quan ens va colpir el pensament que tot el temps seguíem cobrant els nostres salaris. El jove Cole estava molest perquè, com va dir, no podíem gaudir de cap mena de diversió al vespre després de gandulejar així tot el dia; fins i tot el banjo va perdre el seu encant, des que no hi havia res que li impedís rascar-lo tota l'estona entre els àpats. El bon Paramor —era realment un tipus excel·lent— es va entristir tant com li era possible a la seva naturalesa alegre, fins que un dia monòton vaig suggerir, per pura malícia, que hauria d'emprar les energies adormissades de la tripulació en halar els dos calabrots a coberta i girar-los de cap a cap.

Per un moment el senyor Paramor estava radiant.

—Excel·lent idea! —però immediatament la seva cara es va trasmudar—. Per què... Sí! Però no podem fer que aquesta feina duri més de tres dies —va murmurar, de forma descontenta.

No sé quant de temps s'esperava que estaríem encallats als afores riberencs de Rouen, però sé que es van halar els calabrots i se'ls va girar de cap a cap d'acord amb el meu suggeriment satànic, que van baixar-los altra vegada, i que la seva existència mateixa va ser completament oblidada, crec, abans que un pràctic francès pugés a bord per portar el nostre vaixell, tan buit com va arribar, cap a la rada de Le Havre. Deveu pensar que aquest estat d'ociositat forçada va afavorir algun avenç en les fortunes d'Almayer i la seva filla. I tanmateix no era així. Com si fos alguna mena de mal encanteri, la interrupció del meu company de cabina que tocava el banjo, tal com l'he explicada més amunt, els havia aturat, durant moltes setmanes, en el punt d'aquella fatídica posta de sol. Va ser sempre així amb aquest llibre, començat el 1889 i acabat el 1894 —i que és la més curta de totes les novel·les que m'ha tocat escriure. Entre l'exclamació inicial tot cridant Almayer a sopar en la veu de la seva dona i la referència mental d'Abdullah (el seu enemic) al Déu de l'Islam —«El Misericordiós, el Compassiu»— que tanca el llibre, havien de passar llargues travessies marítimes, una visita (per utilitzar l'elevada fraseologia escaient a l'ocasió) als escenaris (alguns d'ells) de la meva infantesa, i la realització d'unes vanes paraules de la infantesa, que expressaven una fantasia alegroia i romàntica.

Va ser el 1868, quan jo tenia uns nou anys, mentre mirava un mapa d'Àfrica de l'època i posava el dit en l'espai en blanc que llavors representava el misteri irresolt d'aquell continent, que em vaig dir a mi mateix, amb absoluta seguretat i una admirable audàcia que ara ja no formen part del meu caràcter:

—Quan sigui gran, aniré allà.

I, és clar, no hi vaig pensar més fins que, gairebé un quart de segle després, una oportunitat em va oferir d'anar-hi —com si el pecat de l'audàcia infantil hagués de ser visitat en el meu cap madur. Sí, hi vaig anar: allà era la regió de les Cascades Stanley, que el 1868 era el més blanc dels espais en blanc de la superfície representada de la terra. I el manuscrit de La follia d'Almayer, que duia amb mi com si fos un talismà o un tresor, va anar allà, també. Que sortís mai d'allà sembla una dispensa especial de la Providència, perquè bona part de les meves altres propietats, per a mi infinitament més valuoses i útils, van quedar enrere a causa de desafortunats accidents de transport. Faig memòria, per exemple, d'una recolzada especialment difícil del riu Congo entre Kinshasa i Léopoldville —més particularment quan calia fer-la de nit en una gran canoa amb només la meitat del nombre adequat de barquers. Vaig estar a punt de ser el segon home blanc, que se sàpiga, ofegat en aquell interessant lloc degut al bolc d'una canoa. El primer va ser un jove oficial belga, però l'accident va ocórrer alguns mesos abans de la meva època; ell, també, crec, se'n tornava a casa —potser no tan malalt com jo, però així i tot se'n tornava a casa. Vaig sortir de la recolzada més o menys viu, encara que estava massa malalt per preocupar-me'n, de si n'estava o no, i, sempre amb La follia d'Almayer entre el meu equipatge minvant, vaig arribar a aquella deliciosa capital, Boma, on, abans de la sortida del vapor que m'havia de portar a casa, vaig tenir temps de voler-me mort una vegada i altra amb perfecta sinceritat. En aquella data, només existien set capítols de La follia d'Almayer, però el capítol següent de la meva història va ser el d'una malaltia ben llarga i una convalescència molt llòbrega. Ginebra, o més precisament l'establiment d'hidropatia de Champel, s'ha fet famós per sempre més per l'acabament del capítol vuitè de la història del declivi i caiguda d'Almayer. Els esdeveniments del novè estan inextricablement barrejats amb els detalls del maneig adequat d'un magatzem costaner, propietat d'una certa firma de la ciutat, el nom de la qual no ve a tomb. Però aquella obra, començada per acostumar-me de nou a les activitats d'una existència sanitosa, aviat va arribar a la fi. La terra no tenia res per retenir-me durant gaire temps. I aleshores aquella història memorable, com una bóta de selecte madeira, va ser transportada durant tres anys amunt i avall pel mar. Si aquest tractament va millorar-ne el sabor o no, és clar que no m'agradaria dir-ho. Pel que fa a l'aparença, certament no ho va fer. Tot el manuscrit va adquirir un aspecte apagat i una complexió antiga, grogosa. A la fi va esdevenir poc raonable suposar que res en el món els succeiria mai, a Almayer i a Nina. I, tanmateix, una cosa molt més improbable que succeís en alta mar els havia de despertar del seu estat d'animació suspesa.

Que és allò que diu Novalis: «És segur que la meva convicció guanya infinitament en el moment que una altra ànima hi creu». I ¿què és una novel·la, sinó una convicció de l'existència del nostre proïsme prou forta com per prendre per si mateixa una forma de vida imaginada que és més clara que la realitat, i la versemblança de la qual, acumulada en episodis selectes, avergonyeix l'orgull de la història documental? La Providència, que va salvar el meu manuscrit dels ràpids del Congo, el va posar en coneixement d'una ànima servicial, ben lluny, a mar obert. Seria, per part meva, una enorme ingratitud oblidar mai el rostre groguenc i xuclat, amb els ulls enfonsats i foscos, del jove de Cambridge (que viatjava «per motius de salut» a bord del Torrens, un bon vaixell, rumb a Austràlia) que va ser el primer lector La follia d'Almayer —el primer lector que vaig tenir mai.