Enxarxats

—És una bona política —el talla el director, amb ganes d’anar per feina—. Si us sembla, començarem explicant-vos com ha anat l’experiència amb els dos robots i després ens presenteu les millores que hi heu fet, tal com vam quedar. Potser abans convindria posar en situació el senyor Comes —afegeix de sobte, dirigint-se a la Júlia.

—N’estic força al corrent, he llegit la memòria del projecte —diu brandant-la i guanyant-se un cert respecte d’ella—. De fet, volia comentar-vos una proposta d’intercanvi que hem rebut del govern de Corea del Sud. —Si pretenia atraure l’atenció, ho ha ben aconseguit, ara tots cinc l’escolten expectants—. Fa uns anys van endegar un programa nacional d’ensenyament d’anglès i música mitjançant robots a les escoles, en deveu haver sentit a parlar. —En Briggs i la Júlia assenteixen.— Els faltaven professors d’aquestes dues matèries i reconvertir-los o formar-los ben de pressa era impossible, ja que requereixen unes habilitats que s’han d’haver adquirit de joves. L’única solució era importar-los d’altres països, però resultava molt car. Així que van decidir posar a les aules assistents robòtics que fessin les demostracions de dicció i so pertinents. Els primers prototips d’anglès van ser teleoperats per professors des de les Filipines, però a poc a poc han anat dotant-los d’autonomia i ara són capaços no només de corregir la pronunciació dels alumnes, sinó també de conduir una classe, plantejar exercicis i contestar preguntes. N’estan molt orgullosos i voldrien exportar l’experiència a altres països.

—Però es tracta d’un intercanvi docent o d’una operació comercial? —qüestiona el director.

—Ells ho proposen com un intercanvi de recerca i des de la Conselleria es veu amb bons ulls. L’anglès ha estat sempre una assignatura pendent.

—Però si ja tenen desenvolupats els robots... —continuen les reticències.

—Voldrien provar-los en un altre entorn per avaluar fins a quin punt s’adapten, ja que incorporen algorismes d’aprenentatge, i també extreure’n conclusions de com podrien fer-los més generals.

—Esclar, els models d’alumnes coreans són molt diferents dels d’aquí —intervé la Júlia—. Dintre d’Europa mateix ja hi hem trobat una gran variabilitat. —Busca la corroboració d’en Briggs i l’obté:

—I tant. Pensa com alumnes britànics riurien amb aquests robots, aposto que ells tenen un accent... hilarious; bé, coreà —diu amb el seu català ortopèdic i fent gala d’un particular sentit de l’humor—. Què hauria de fer Nottingham University en aquest projecte?

—L’anglès i la música són només dos dels continguts que el robot pot vehicular. Pensava que si en el projecte n’havíeu desenvolupat d’altres...

—Hem fet servir problemes de física per veure si pot ser útil que el robot actuï de mediador en tasques cooperatives —apunta la Júlia—.

A en Marcel Comes se li il·lumina la cara en veure la bona disposició amb què ella ha acollit la seva proposta, però abans que pugui dir res, el director se li avança:

—Preferiria que debatéssim això quan parlem de la planificació futura. Aquests senyors —diu fent un gest cap als dos mestres— han de tornar a les seves classes com més aviat millor. Si us sembla, començarem pel robot d’atenció individualitzada dins l’aula.

La senyora Montserrat, coordinadora de primària, és una dona de mitjana edat que desprèn molta energia i es declara fascinada per la manera com el robot s’ha ficat els nens a la butxaca. «Fins els més rebels!», s’exclama. Si n’havia vistes d’innovacions pedagògiques al llarg dels anys, de tots colors, però cap com aquesta. Després d’un parell de mesos de treballar-hi, n’és una defensora convençuda. Dit això per endavant, s’endinsa en una presentació molt didàctica, plena de gràfics il·lustratius, captures de la pantalla del robot en moments clau, i vídeos mostrant les reaccions dels nens. Es nota que té pràctica a exposar les seves idees de manera entenedora.

Seguint la pauta que ells mateixos li van donar, va seleccionar cinc nens amb diferents dificultats d’aprenentatge, als quals un mestre de reforç dins l’aula podia ser-los d’ajut. En Marc té un dèficit auditiu, la Woen-Ru encara no entén el català, l’Àlex és molt mogut i li costa fixar l’atenció, en Rubén va de gallet i no para d’interrompre i molestar tothom, i l’Aina és molt tímida i havia esdevingut centre de totes les burles perquè està grassa, fregava un cas d’assetjament escolar. Amb la interfície per al mestre li va resultar relativament fàcil escollir els models d’alumnes que més s’adequaven a aquests cinc nens i introduir les dades físiques de cadascun, incloent-hi fotos, així com els seus rendiments escolars i trets psicològics. Ha de dir que això últim és el que més li va costar, ja que havia de triar entre unes opcions fixes, que de vegades no s’ajustaven prou o bé tenien components barrejats. A més, s’hi va estar molta estona: dues tardes senceres. L’ideal seria que el robot pogués agafar la informació directament de les bases de dades de l’escola.

—En prenem nota —diu la Júlia—, però això exigiria uniformitzar els registres escolars, cosa que està fora de les nostres competències.

—I podria topar amb l’autonomia dels centres —rebla en Marcel.

—No sé si també estàs suggerint que caldria flexibilitzar la definició dels perfils dels alumnes i permetre així que cada nen tingués trets de diferents models. És això?

—Sí, estaria bé, ajudaria sobretot al començament quan la interacció resulta un pèl estàndard i encartonada, perquè m’ha semblat que després el robot mateix anava incorporant altres característiques de l’alumne... pot ser?

—Esclar, el robot aprèn de cada interacció amb el nen. És bo que ho hagis notat. En tens algun exemple?

—Us el puc avançar —diu saltant endavant en la presentació—. L’escena va ser gravada en una classe de Llengua.

Engega un vídeo en què el robot és al costat d’una nena grassoneta que manté els ulls clavats al pupitre i, després d’un breu xiuxiueig amb ella, aixeca el petit braç mecànic i en rebre autorització de la mestra intervé en veu alta: «L’Aina sí que sap què vol dir la paraula malnom, i no té per què ser un nom dolent com suposa en Jan; si voleu us en pot posar exemples». Només alguns dels nens es giren, es nota que estan acostumats a sentir la veu metàl·lica. «Endavant, Aina, digues», fa la mestra. Sense alçar els ulls i amb un fil de veu, la nena diu: «Un malnom és com una etiqueta. Oi que tots sabeu qui és en Bototes?». Un instant de dubte i alguns esclafeixen a riure. «I el Ventilador, la Xino-xano, en Gargamel, el Trio Meravelles, en Quimèric... i l’Endavant-digues», gosa afegir-hi en un to gairebé imperceptible. Encara n’hi ha que miren dubitatius la mestra, però de seguida la classe en ple es gira cap a l’Aina i tot són rialles.

—És un exemple genial —salta, impetuosa, la Júlia—. No sols de l’aprenentatge del robot, sinó també de com pot actuar de mediador i afavorir la cohesió a l’aula.

—La funció de mediador la tractarà després el meu company, jo m’he centrat a avaluar la millora en el rendiment d’aquests cinc alumnes. —Posa una taula comparant les notes dels nens en les diferents assignatures a l’inici i després de dos mesos amb el robot—. Alguns han progressat més que altres, però en cap cas ha tingut efectes negatius, i la millora mitjana és del 15 % —conclou radiant la mestra.

—Com s’hauria comparat amb un grup de control? —vol saber en Briggs.

—La millora dels nens que no han tingut reforç no ha arribat al 2 % en aquest període, si és això el que em pregunta. —En rebre l’assentiment, continua:— I aquest és ara el problema. Tots els nens volen tenir el robot al costat... I no diguem els pares quan s’assabentin d’aquests resultats.

—De moment, en mantindrem la confidencialitat —intervé el director—. A més, l’objectiu és que els alumnes amb dificultats es posin al nivell del grup i, de fet, temíem l’efecte contrari: que els nens se sentissin estigmatitzats pel fet de rebre l’atenció del robot.

A part de les conclusions quantitatives, la mestra destaca altres aspectes beneficiosos del robot, com ara la ja esmentada capacitat per detectar habilitats en els nens.

—Ningú no s’havia adonat de la gràcia que tenia l’Aina per posar malnoms als companys, i després, esclar, tots volien saber el seu. A més d’aconseguir que participés a classe, de retop van deixar d’assetjar-la i va començar a fer amics. De fet, ja no necessita el reforç. —Passa a la projecció següent, però abans de clicar el vídeo, explica:— Un altre exemple que volia mostrar-vos és el de l’Àlex. També a ell el robot va descobrir-li una habilitat oculta: la de simular efectes sonors, com els efectes especials de les pel·lícules. Un dia ens va omplir la classe de llops, cavalls, trons, xocs de vehicles, salts d’aigua... tot el que pugueu imaginar. Ara, quan estudiem certs temes de Naturals, el convidem que ens en faci l’ambientació.

—I saps tu com el robot descobrí aquestes abilities? —És la part de Nottingham i en Briggs hi està especialment interessat.

—Això és el que us volia ensenyar. —Ara sí que engega el vídeo—. L’Àlex és el nen belluguet que us he comentat abans, aquest de més a la dreta. Fixeu-vos que el robot s’està una estona observant-lo amb atenció abans d’apropar-se-li.

Es veu com el robot alça de nou el braç i demana permís per sortir una estona amb el nen. Llavors es produeix un canvi d’imatge i ara és la càmera del robot que filma l’alumne. Després de vagar una estona pel pati sense dir gaire res i en resposta a la pregunta de què li agradaria fer, l’Àlex comença a emetre tota mena de sons guturals: rugeix com un lleó ferotge i mostra les mans com urpes a la càmera, després es rebolca per terra acompanyant-ho de grunys i crits com si s’estigués barallant amb un animal, i finalment fa els sons d’esquarterar la presa i menjar-se-la. La imatge trontolla una mica mentre se sent com el robot aplaudeix amb entusiasme.

—Era un dels primers dies que teníem el robot i es comporta encara de manera molt estereotipada, però ja va ser capaç de detectar els símptomes d’inquietud i avorriment del nen i, seguint les pautes programades, treure’l una estona de classe perquè s’esbargís. El fet sorprenent, que després hem corroborat en diferents casos, és que el nen no se sent cohibit per la presència del robot. Ben a l’inrevés, sembla que l’estimuli a deixar-se anar i mostrar tot el que duu a dins. En aquesta ocasió, molta agressivitat continguda. És destacable també que no l’aboca contra el robot, sinó que només l’hi mostra. De fet, li fa una gran demostració de confiança: no hauria fet el mateix davant de cap company i encara menys davant meu. I, com us he dit, és una situació que es repeteix. Tornant al cas de l’Aina, només amb el robot deixava de ser tímida, i així un bon dia li va xerrar els malnoms que posava als companys. Deu ser que la semblança amb un personatge de còmic els inspira confiança. Però és curiós que no pensin que m’ho pot transmetre tot. El que no he vist és que se n’hagi anat de la llengua amb altres nens, i volia preguntar-vos si no és una restricció programada... perquè caldria que ho fos per tal d’afavorir la imatge lleial del robot. Altrament, els nens se sentirien traïts en veure al descobert la seva intimitat. Per descomptat, no deixaré traslluir mai la informació que rebo d’ell.

—Pots estar tranquil·la, forma part del nucli dur de restriccions: el robot mostrarà sempre un respecte exquisit envers els nens i això inclou no revelar sota cap circumstància les confidències que li fan. —La Júlia està encantada de com està anant la reunió i s’embala:— Respecte al que deies de la confiança que inspira el robot, el cert és que té molts trumfos per guanyar-se els nens. Per exemple, pot parlar a cada immigrant en la seva llengua materna, i això no només afavoreix la proximitat, sinó que li confereix una posició de prestigi; també pot impressionar-los amb el seu domini dels costums culturals de cada comunitat o amb la capacitat de contestar gairebé qualsevol pregunta. Són els avantatges de tenir accés immediat a informació il·limitada...

—No, si encara ens trepitjarà el terreny als mestres...

El director considera que s’estan desviant de l’objectiu de la reunió i, després d’agrair molt a la coordinadora el seu informe tan acurat i encoratjador, convida el professor de secundària a iniciar la seva presentació.

És un home espigat, més jove que la seva predecessora i amb moltes menys taules. Fins li tremola una mica el pols en els primers minuts i, al llarg de l’exposició, li va aflorant un cert escepticisme que li fa ressaltar els aspectes negatius més que no pas els positius. La seva principal queixa és que el robot va lent a l’hora de distribuir els rols segons les peculiaritats de cadascú... i els alumnes s’impacienten. No ha gravat vídeos, i sustenta la seva argumentació en quatre taules atapeïdes de números i uns registres de les sessions en què els alumnes van resoldre de manera cooperativa dos problemes de mecànica.

—En l’anàlisi d’aquestes dades sí que us puc ajudar —s’ofereix en Marcel—. La influència dels robots sobre el rendiment escolar és el que interessa a la Conselleria.

—D’acord. —La Júlia preferiria que fos el professor, que en definitiva té la clau de l’experimentació, qui mostrés tan bona voluntat, però la reconforta tenir el suport del tècnic.

—Si ja és el moment de proposar coses noves, voldria fer un suggeriment. —Es nota que la senyora Montserrat ho porta rumiat i s’ha estat contenint—. És per solucionar això que tots els alumnes volen estar amb el robot. ¿Seria possible que fes el seguiment no només dels nens difícils, sinó de tota la classe, i proposés algun exercici específic a cadascú? Tan senzill com que diferenciés entre alumnes impulsius i reflexius, amb aptituds més visuals o més verbals, que tenen molta memòria o que tendeixen a deduir les regles, i els proposés reptes adequats a cada perfil.

—A UK sistemes tutorials d’aquest tipus són al mercat.

—Sí, a Brown també hi havíem treballat. La limitació és que només disposem d’un robot i, si ha d’estar amb cada nen, al final no en tractarà cap en profunditat. Potser n’hi hauria prou de posar una imatge virtual del robot a la pantalla de cada alumne que li donés les instruccions i... —l’associació amb la icona de l’aranya està a punt de fer-li perdre el fil— i després corregís els exercicis. Llavors els dos o tres millors podrien rebre el premi d’una visita del robot real.

—És una bona idea. Si no ho recordo malament, els coreans fan una cosa semblant. —Una altra vegada l’entusiasme d’en Marcel.

Quan l’Aleix avisa que ja tenen els robots a punt per mostrar-los la nova versió del programari, acaben apressadament la planificació del treball futur incloent-hi una reunió per decidir sobre la proposta coreana un cop hagin estudiat la documentació.

Aprofitant el canvi de sala, la Júlia pregunta a en Marcel les edats dels seus fills i s’assabenta que el gran fa el mateix curs que en Roger.

—¿També està enganxat a aquest joc d’ordinador que els ha recomanat un professor?

—És probable, el cap de setmana es passa hores amorrat a la pantalla. La meva ex diu que l’hauria de vigilar, jo que en sé, d’això; però no trobo mai el moment d’asseure-m’hi al costat i veure amb què s’entreté. I ho hauria de fer perquè amb les informacions que arriben a l’Agència...

Al·ludir de passada l’exdona ha estat una manera d’informar-la, interpreta la Júlia, ara per ara més interessada en la insinuació final.

—Què vols dir? No m’espantis.

—És inimaginable la quantitat de coses que succeeixen avui dia a la xarxa, tant per bé com per mal. No és possible fer-ne el seguiment. Nosaltres processem menys d’una mil·lèsima part de les dades que rebem i confiem que sigui una mostra representativa, perquè, si no, estem venuts.

—Sí que em tranquil·litzes...

—Perdona, no volia... De fet, el sector dels jocs és dels més sans, si n’excloem les addiccions —somriu—, i hi ha jocs molt educatius.

—Sí, però no crec que siguin els que més atreguin els nois d’aquesta edat.

—El teu sap jugar a escacs?

—Una mica.

—Doncs el proper dia que ens reunim et passaré el millor joc que hagi vist mai. Té una interfície gràfica espectacular, que converteix el jugador en un estrateg immers en una gran batalla, i el mode de funcionament tutorial és... —Cap dels adjectius que li vénen al cap li sembla prou impactant—. Bé, diguem que seria capaç de motivar un mort.

—Un mort! Però si el meu nano és un bon estudiant, no té cap problema de motivació.

—Era una manera de dir, dona. Tu hi jugues, a escacs?

—Amb prou feines sé com es belluguen les peces.

—Llàstima. —Se’l veu molt decebut—. Té un repertori de partides que fa les delícies dels millors mestres.

—Ja veig que tu n’ets un.

—Sóc un addicte, ho confesso —el posat compungit queda desvirtuat a l’acte pel somriure fàcil que gasta—, però de mestre, res de res.

L’arribada a l’aula on són els robots els fa lamentar que els fills no pertanyin al curs on s’estan duent a terme les proves i, abans de tallar la conversa, s’intercanvien les direccions de correu electrònic per si els cal localitzar-se en aquest oceà infinit de bits —riuen.

Tercera recreació: 1998

Com et vaig avançar, la recreació següent és la del moment en què el professor Ritter em tragué la bena dels ulls. De fet, fóra més adequat dir que va alçar el teló i darrere el món tal com jo el coneixia n’aparegué un altre, i, encara no prou content amb la perspectiva que m’acabava d’obrir, em convidà a pujar al nou escenari i m’assignà un paper destacat en la funció. Però no avancem esdeveniments. Primer cal que et posi en situació perquè puguis viure l’escena tan a prop de la meva òptica d’aleshores com sigui possible.

Per això et vaig parlar de l’Albert. El primer doctorand ve a ser com el primer fill, sobretot per als que com jo no n’hem tingut. O potser és que aquella projecció de Soylent green ens uní d’una manera especial. O les dues coses alhora. Em vaig abocar a la seva tesi amb una febre que més d’un va titllar d’insana. Vam fer a quatre mans el suposat projecte personalíssim amb què ell havia de demostrar a la comunitat acadèmica els seus dots per a la investigació. A mi me’ls va demostrar de sobres, no cal dir-ho, però la seva carrera va quedar llastada per la meva ombra. Fou un dels motius que anys després el va empènyer a marxar als Estats Units.

I el catalitzador de tot plegat va ser veure agonitzar en pantalla el vell Roth. Amb l’Albert havíem parlat que desenvoluparia el meu model de predicció en un context pràctic i, si fos possible, inexplorat pels col·legues del nostre àmbit. Ell, a més, m’havia exposat les seves inquietuds socials i pretenia que la seva tesi transcendís l’entorn acadèmic i es convertís en un producte que arribés a la gent.

No és estrany, doncs, que el meu cervell associés l’últim desig d’en Roth a la cambra mortuòria amb l’expressat pel pare aquell dia de Reis, i de seguida hi veiés el context pràctic que estava buscant per al meu doctorand. Quin millor confort per a un moribund que contemplar el brillant esdevenidor que espera a cadascun dels seus éssers estimats? Quina aplicació del meu model predictiu podria tenir més rellevància social? Hi havia un escull, però: la joventut de l’Albert. Impossible que a la seva edat pogués copsar l’interès d’un programa per ajudar la gent gran a morir en pau. Fóra injust arrancar-li la innocència tan aviat, i també desencisar-lo del poder subversiu de la recerca posant-lo a treballar en un tema que, al cap i a la fi, se sustentava en la resignació. Així que vaig haver d’empescar-me un subterfugi: la tesi desenvoluparia un joc de sobretaula, una mena de Trivial Pursuit sobre el futur de parents i amics. Vaig vendre-li que contribuiria a la cohesió familiar i de l’entorn pròxim, un valor que a l’altra banda de l’Atlàntic gairebé s’havia perdut i que a tot el món occidental estava en forta recessió.

D’entrada, va arrufar el nas davant una proposta que li semblà massa frívola, però quan li vaig fer veure la innovació que suposaria introduir l’ordinador en un joc de cartes i el fet que, tot jugant, la gent aniria construint una memòria familiar que els permetria anticipar esdeveniments i a la llarga evitar conflictes, els ulls se li il·luminaren i, com he dit abans, els anys següents ens abocàrem en cos i ànima a fer realitat el projecte. Amb tot, i en honor a la veritat, he de dir que si el joc va fer fortuna va ser gràcies a qui esdevindria sogre de l’Albert, un oportunista dels negocis que va saber treure profit dels primers anys d’internet.

No sé si coneixes el joc. Es va comercialitzar amb el nom de Family Pursuit i consistia a endevinar el que cadascú faria en diferents circumstàncies. Una mena de joc de rol familiar, amb memòria i capacitat de predicció. A l’inici, la base de dades era buida i els jugadors havien de dir si les suposicions que els afectaven eren correctes o no. Amb les partides successives, el model informàtic de cadascú i de les interrelacions familiars s’anava sofisticant i la màquina acabava dictaminant qui l’encertava i qui no. Al llarg dels anys vam anar incorporant-hi prestacions: simulacions gràfiques més realistes, evolució de l’aspecte físic de les persones, dades generals del país, del clima i d’esdeveniments destacats. Imagina la informació que podria xuclar ara de les xarxes socials. De fet, és possible que parts del programari s’hagin reaprofitat. Li he perdut la pista. Es va fer tan popular que va traspassar fronteres, i un bon dia vam rebre d’una empresa anglosaxona una oferta d’aquelles irrefusables. Ni el sogre es va adonar del mal negoci que fèiem.

A mi tant se me’n fotia, el joc. M’havia servit per desenvolupar eines de predicció del futur familiar, que era el que m’interessava. Poc després vaig assabentar-me que també interessava a d’altres, i quins altres!

T’han convidat mai al castell de Dagstuhl? Si ets informàtic i has estat escollit per succeir-me, tens molts números d’haver participat en algun dels seminaris que s’hi fan. Altrament, deixa’m dir-te que és un marc singularíssim on cada setmana es reuneixen una cinquantena de professors i acadèmics d’arreu del món per debatre l’estat actual i les perspectives futures d’una àrea de recerca lligada als computadors. L’entorn, a tocar de la Selva Negra, és majestuós, especialment a la tardor, quan els arbres agafen les tonalitats de mig arc de Sant Martí, i sedueix el visitant amb la promesa que hi trobarà inspiració per poc que s’hi endinsi. L’edificació, datada el 1760, ha estat restaurada preservant-ne la sòbria aparença aristocràtica, i, a dins, les instal·lacions satisfan els somnis de l’investigador més exigent: una biblioteca ben assortida de llibres i, sobretot, amb mig miler de les revistes més prestigioses de l’àrea, la sala de música com a únic lloc on no s’exigeix silenci, una sauna on relaxar-se, i les habitacions que, sense televisor i amb l’únic luxe de la connexió a internet, faciliten la plaent immersió en l’estudi. Si no hi has estat, potser et convé fer un cop d’ull al web de Schloss Dagstuhl per familiaritzar-te amb l’ambient abans d’entrar en la recreació.

Doncs bé, érem a les acaballes d’un seminari que havia estat tot un èxit, no sols pel gran nivell de les ponències, sinó també perquè havien suscitat debats d’aquells que es veuen poques vegades. Les millors espases, lluny de perseguir el propi lluïment i complaença, havien ofert un generós recital de com l’esgrima verbal pot obrir camins dins l’atapeïda i fosca jungla en què s’ha convertit la ciència en l’era del publish or perish. Els que, com jo, acostumem a callar perquè sovint no veiem cap lògica rere el seguit d’intervencions, aquells dies havíem tingut una participació activa, si més no per mostrar que seguíem el fil dels arguments i per animar els principals contendents a continuar. Omplíem els seus moments de cansament o d’impàs, convençuts que per descobrir nous paratges cal no sols aventurar-se per camins mai trepitjats sinó també seguir-los sense defallir fins al final. Així és com ho havia viscut i, tot i que m’hi hauria quedat més dies, em consolava pensant que l’endemà marxaria amb un munt de noves idees per explorar.

Val a dir que l’esperit de Dagstuhl s’estén també als àpats. En arribar al castell, junt amb l’habitació, s’assigna a cadascú un tovalló dins d’una argolla etiquetada amb el seu nom. És norma de la casa que, a l’hora d’entaular-se, cada comensal segui allà on trobi el seu tovalló, amb el benentès que la cambrera els ha col·locat de manera aleatòria. La idea és afavorir que tothom parli amb tothom, ja que la diversitat enriqueix el debat i el contrast d’opinions esperona la creativitat. Doncs aquell dia justament em va tocar dinar al costat de l’organitzador del seminari. D’ençà de la meva ponència, tenia l’estranya sensació que l’home em vigilava, però em deia que eren manies meves i, ni així, vaig sospitar que no era l’atzar qui ens havia situat de costat. Va començar encetant temes intranscendents per omplir el buit i, només quan la conversa al nostre voltant s’animà aïllant-nos en una bombolla d’inatenció, va anar directe al gra. Suposava que sabia qui era el professor Ritter, veritat?, doncs ell en persona es desplaçaria fins allí aquell vespre i havia demanat que li concertessin una cita amb mi. Vaig dissimular que no sabia de qui em parlava, però quina cara devia posar perquè l’home s’apressés a aclarir que no era l’únic investigador amb qui es volia entrevistar. Ara bé, com podia comprendre, la invitació era indeclinable: a les vuit en punt havia de ser a la sala de juntes annexa a la capella, i no havia d’accedir-hi per l’escalinata exterior on ens havíem fet la foto de grup, sinó per una entrada lateral; ell mateix m’hi acompanyaria. Per més que vaig intentar treure-li informació sobre el motiu de la reunió, no ho vaig aconseguir; poc em podia imaginar que l’home el desconeixia, no sols aleshores, sinó que era tan secret que tampoc no el sabria mai.

Castell de Dagstuhl, un dijous d’octubre de 1998, minuts abans de les 8 del vespre. Sóc davant d’una gran porta de fusta massissa darrere la qual no sé què m’espera. El mobiliari del segle xix, miralls i quadres amb marcs daurats, i els pesants cortinatges que flanquegen les finestres contrasten amb les dependències funcionals on s’ha desenvolupat el seminari i m’intimiden una mica. L’organitzador m’ha acompanyat fins aquí, però de seguida ha marxat. El silenci és tan absolut que em sento respirar, i això em neguiteja. Per distreure-me’n, faig unes passes amunt i avall de l’immens distribuïdor i just quan sóc a l’extrem més allunyat, noto que la porta s’obre a la meva esquena. Em giro com si m’haguessin agafat in fraganti cometent qui sap quin crim i em trobo amb un rostre somrient i una mà acollidora que, quan me n’adono, ja ha encaixat la meva. El professor Ritter és més corpulent i menys estirat del que les fotos m’havien fet creure i té un posat infinitament més afable. Això, d’una banda, em tranquil·litza i, de l’altra, em posa en guàrdia: qui sap què deu voler de mi.

Em fa passar a una sala folrada en fusta on, sota la tènue il·luminació d’una aranya de sis braços, s’intueixen prestatgeries farcides de llibres emmarcant quadres a penes distingibles. Un llum de sobretaula focalitza l’atenció en l’escriptori amb sobre de cuiro on devia seure el professor, que ara em convida a acompanyar-lo.

—Disculpi que l’hagi citat sense comunicar-li el motiu; deu estar-se preguntant a què treu cap tant de secretisme, però de seguida veurà que és del tot necessari. —L’elegància amb què s’allisa els cabells platejats tenyeix de tranquil·litat unes paraules de per si inquietants—. Ningú, tret d’en Hans, ha de saber que avui ens hem reunit aquí. Tinc totes les garanties per part seva, ja que, no l’enganyaré, l’hem estat investigant, miri.

M’obre al davant un dossier amb articles sobre el nostre model predictiu, còpies de correus electrònics, alguna foto meva i, donant estructura a tot plegat, un munt d’anotacions datades. Llegint d’aquí i d’allà, veig que es tracta d’una mena de quadern de bitàcola sobre el desenvolupament de Family Pursuit. «Qui els deu haver proporcionat aquesta informació? —em pregunto—, l’Albert?, el seu sogre? I, sobretot, a qui pot interessar i per què?» Sense haver de formular en veu alta les preguntes, l’home me les respon.

—Formo part d’un grup d’excel·lència que vetlla pel destí de la humanitat en xarxa. En totes les societats hi ha hagut nuclis de poder d’aquesta mena, s’anomenessin consell d’ancians, aristocràcia, cúria eclesiàstica o club Bilderberg, la diferència és que a la xarxa no hi ha distincions d’edat, llinatge, influència religiosa ni política. L’únic que compta és el talent contrastat d’un individu per cobrir una àrea d’acció. Veig la seva cara de sorpresa. ¿No s’ha plantejat mai que internet és una mena de país global, amb mitjans de comunicació i comerç propis, que s’autoorganitza en minories per afinitats, i on un sol individu amb dots de persuasió pot crear opinió i aglutinar multituds?

—Sí que ho he pensat, esclar, però...

—Es calcula que el 2015 hi haurà tres mil cinc-cents milions de persones connectades, això és el triple de la població actual de la Xina. Imagini si n’arribarà a ser, de superpoblat i potent, el país internet! És lògic, doncs, que la comunitat informàtica que l’ha creat se’n responsabilitzi, no ho creu?

—Seria desitjable, sí... —Aquest viratge cap al terreny ètic em fa sentir millor, ni que sigui per uns moments.

—Mai un gremi no havia tingut tant de poder, tret potser dels militars, si és que se’ls pot denominar «gremi». Per primera vegada a la història, una tecnologia regna no sols en els àmbits clàssics de poder, sinó especialment en els fàctics. Pensi en l’economia, en la propagació de la informació... —Fa una petita pausa per si hi vull intervenir, però en vista del meu silenci, continua:— Com a bona informàtica, deu tenir clar que l’eina configura la ment de qui la utilitza. Les aplicacions no són innòcues, com de vegades es pretén, van modelant els usuaris i, com li deia abans, nosaltres tenim el deure de vetllar perquè es faci en la direcció correcta. Els inicis són particularment decisius, ja que la gran inèrcia dels fenòmens massius fa que, una vegada establerta una tendència, sigui gairebé impossible canviar-la. Per això la meva organització treballa per fixar unes bones pautes des del principi.