Читать книгу: «Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou», страница 4
5 Sobre el llenguatge i el sexisme: qüestió de grisos
Ona Domènech Bagaria
Professora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya i investigadora
del grup IULATERM de la Universitat Pompeu Fabra
L’any 1995 vaig fer una estada de recerca al Quebec, on vaig veure per primer cop, en una publicació governamental, una nota inicial que indicava que en aquell text l’ús del masculí tenia un valor genèric, sense cap voluntat sexista. Els lingüistes francòfons quebequesos ho tenien molt clar: en anglès, una llengua amb molt poca marca de gènere gramatical, es podia evitar l’ús del masculí genèric, però en francès només era possible fer-ho en textos curts i esquemàtics, de manera que en les publicacions llargues —com els textos normatius, plens de denominacions de càrrecs— continuaven usant el masculí genèric i afegien una nota inicial explicativa.
Quan vaig tornar a Catalunya al cap d’uns mesos, es començava a parlar de llenguatge no sexista, sobretot en l’àmbit administratiu, i de mica en mica van anar sortint guies i recomanacions per evitar l’ús del masculí genèric. L’estada al Quebec i la meva experiència professional, primer com a correctora i traductora, i després com a docent universitària, em van fer adonar de seguida de la impossibilitat d’aplicar aquests criteris de manera coherent en textos d’una certa llargada i complexitat —si més no en llengües com el català o el castellà. Recordo molt bé, però, que quan vaig manifestar aquest parer en una Jornada sobre llenguatge no sexista, organitzada pels serveis lingüístics universitaris l’abril del 2005 a la Universitat de Barcelona, la meva intervenció va generar rebuig i, fins i tot, davant la meva perplexitat, un cert enuig, entre la majoria de ponents i assistents.
Amb el pas dels anys, han anat sorgint força veus dissidents amb les recomanacions per a un llenguatge no sexista, però el tema encara genera força debat social. Com sol passar, les posicions es radicalitzen i es tendeix a defensar actituds extremes, a situar-se en el blanc o el negre, quan el que s’imposa, al meu entendre, és el gris. En un extrem trobem els partidaris d’eliminar l’ús del masculí genèric —considerat com un tret sexista que invisibilitza les dones— per tal de canviar la societat; i en l’altre extrem trobem els qui consideren que el gènere gramatical té poc a veure amb el sexe, que en català no en podem prescindir i que eliminant-lo no eliminem el sexisme social. I m’atreveixo a dir que entre una i altra posició ens situem la majoria de lingüistes, tal com argumento a continuació.
En primer lloc, la relació entre gènere gramatical i sexe és parcial i relativa: només entre un 15-20 % de les llengües del món tenen gènere gramatical, mentre que el sexisme està present en totes les societats; i en les llengües amb gènere el funcionament d’aquest mecanisme és molt divers (des de l’anglès, en què només varien alguns pronoms personals, fins al català, on la variació afecta adjectius, pronoms, determinants...). Des d’un punt de vista històric, l’origen del gènere gramatical en les llengües indoeuropees té una certa relació amb factors culturals (orientats per la identificació entre gènere i sexe, i per les cultures de base patriarcal), però també, i de manera simultània, amb factors formals, arbitraris (relacionats amb les declinacions, l’oposició nominatiu/acusatiu...). I des d’un punt de vista lingüístic, en les llengües amb gènere el masculí sol ser la categoria no marcada, perquè no té desinència de gènere; per tant és erroni identificar-lo com a masculí no inclusiu i considerar que exclou el femení. A més, cal tenir en compte que no és el mateix canviar coses superficials de la llengua —com les paraules, que sempre estan en constant i permanent evolució—, que aspectes profunds i estructurals, que responen a segles d’evolució —com el gènere gramatical.
En segon lloc, en llengües com el català el desdoblament de gènere provoca múltiples problemes de redacció, que es contradiuen amb les recomanacions per aconseguir un text planer i concís. Alguns d’aquests problemes són la incoherència o asimetria en les solucions aplicades en textos llargs, on és inviable evitar sempre l’ús del masculí genèric, fet que, a més, fa invertir molt de temps a buscar possibles solucions i genera inseguretat en l’ús lingüístic. I també la imprecisió semàntica, la manca de genuïnitat i/o l’ambigüitat que generen algunes solucions, com l’abús de sufixos col·lectius i mots abstractes, o l’ús del morfema -a en casos com la informàtica i de formes femenines amb continguts semàntics diferents a les masculines en casos com pallasso/pallassa, gat vell/gata vella...
Finalment, també cal dir que tot això no invalida el fet que el llenguatge sigui una arma poderosa per construir un determinat relat, tal com ha demostrat a bastament l’anàlisi crítica del discurs. Per aquest motiu cal usar un llenguatge tan respectuós com sigui possible, que contribueixi a evitar qualsevol discriminació per raó d’origen, raça, sexe, religió, opinió... Però per transformar els valors socials no n’hi ha prou amb usar un llenguatge respectuós; també cal impulsar veritables accions de transformació d’aquests valors. I perquè les solucions per usar un llenguatge respectuós siguin viables, cal que cada llengua les adapti i les faci seves, a fi que es puguin aplicar de manera fàcil i coherent, sense generar un esforç excessiu per al parlant, i evitant contradiccions i confusions que perjudiquin una comunicació clara i eficaç.
En el cas concret del català, si ens centrem en les recomanacions per a un llenguatge no sexista, podem evitar fàcilment l’ús del masculí genèric en les referències individuals, usant el masculí quan el referent és un home i el femení quan el referent és una dona. I en les referències col·lectives, quan ens adrecem tant a homes com a dones, podem optar per usar dobles formes en textos curts i d’estructura esquemàtica (cartes, formularis, rètols, avisos...), i reservar l’ús del masculí genèric per a textos llargs (i en aquest cas, sempre podem posar una fórmula inicial que aclareixi que el masculí s’usa com a genèric). I puntualment també podem usar un discurs no sexista voluntàriament forçat, amb una finalitat determinada, com podríem fer en una xerrada activista, per exemple, en què decidíssim usar el femení amb valor genèric per generar una reacció que sacsegés consciències i provoqués autoreflexió. En definitiva, aplicant aquest tipus d’accions podem contribuir a generar un llenguatge més respectuós, sense pretendre modificar de manera permanent un mecanisme estructural de la llengua com és el gènere gramatical, cosa que, al meu entendre, és innecessària i excessivament complicada —si no impossible— per al parlant.
6 La confusió original
Montserrat Cortès-Colomé
Professora de la Facultat de Psicologia
de la Universitat de Barcelona
Estava comprant entrades per internet. Amb els seients triats i en procés de pagar, em demanen dades personals (nom, DNI...). També demanen el «gènere», però només deixen triar entre Dona o Home. Si s’interessen pel sexe del comprador, per què en diuen «gènere»?
Els estudiants de la Facultat, quan presenten estudis en què han hagut de recollir dades, hi fan constar els participants i en el 99 % dels casos diuen tantes persones del gènere femení i tantes del masculí. Cada cop els remarco que d’aquesta distinció se’n diu sexe perquè no demanen als participants si són homosexuals, transsexuals, etc. (podria resultar èticament reprovable). Anoten la dada en funció de les característiques externes.
Per què fan servir el terme gènere en lloc del de sexe?
En el manual de psicologia de Colom i Jayme1 es diferencia entre identitat sexual i identitat de gènere. S’hi defineix identitat sexual com a «la identificació que cada persona fa amb el seu propi cos, el reconeixement de pertànyer a un sexe o a l’altre en funció de les seves característiques morfològiques» (p. 64); és a dir, néixer amb uns determinats genitals externs. Identitat de gènere s’hi defineix en termes de «l’experiència subjectiva de ser home o dona» (p. 64), o sigui com s’autoconceptualitza el propi individu amb relació a l’etiqueta de «masculinitat» o «femineïtat». Les dues identitats solen coincidir però no necessàriament, un transsexual pot sentir-se dona tot i tenir genitals d’home.
Hi inclouen un tercer concepte, el d’orientació sexual, que no manté una relació directa amb les anteriors identitats sinó que es refereix a la preferència de parella sexual. És el cas de les persones homosexuals en què les dues identitats estan en concordança però amb una orientació sexual diferent respecte a les normes i pautes socioculturalment dominants.
El manual és crític amb estereotips i prejudicis, pretén oferir una visió àmplia i oberta de les diferents maneres de viure el sexe. Ara bé, la qüestió s’embolica quan es confonen conceptes. Hi llegeixo el següent: «como dijera Eleanor Maccoby en 1966, la sociedad está tipificada sexualmente: todo cuanto en ella existe tiene una marca de género que afecta tanto a seres vivos como a objetos inanimados, conductas o emociones. Las lenguas latinas son un ejemplo claro de dicha tipificación, con el uso de artículos personales que asignan un género a todo lo existente» (p. 66). No sabem fins on és opinió de Maccoby o dels autors del text atès que no està citat entre cometes ni referenciat.
Aquest fragment inclou tres implícits discutibles. El primer és que equipara sexe amb gènere: «la societat està tipificada sexualment: tot [...] té una marca de gènere». Amb aquesta afirmació els mateixos autors desdiuen el que deien anteriorment quan recalcaven que cal diferenciar entre identitat sexual i identitat de gènere.
El segon implícit, més greu, és que s’atribueix sexe als objectes inanimats; ve a dir que els objectes tenen una semàntica inherent per la qual uns objectes pertanyen al sexe mascle i d’altres, al femella. El tercer ho remata perquè situa el gènere gramatical en el món de les «coses», de manera que el gènere gramatical masculí remetrà als homes. El cas és que només el 15 % de les llengües existents marquen el gènere gramatical i, entre aquestes llengües, els objectes poden pertànyer a gèneres diferents (p. ex., en alemany el «sol» és del gènere femení).
El resultat és que aquests implícits porten a fer el fals raonament que, en les llengües que tenen marca obligatòria de gènere gramatical i en les quals el gènere masculí funciona com a no marcat, s’ha de desdoblar per no invisibilitzar les dones. Però, com sovint ha assenyalat M. Carme Junyent, en algunes llengües el gènere no marcat és el femení i no hi ha res que mostri que les dones resultin socialment més visibles.
Protàgores va cometre l’error d’assignar els termes masculí/femení a les marques de gènere gramatical. Actualment s’ha comès un altre error, utilitzar el terme gènere per referir l’experiència subjectiva de sentir-se home o dona. I embolica que fa fort.
1. Colom, R. i Jayme, M. (2014). La psicología de las diferencias de sexo. Madrid: Biblioteca Nueva.
7 El llenguatge inclusiu
i el canvi lingüístic
Raquel Casesnoves Ferrer
Professora del Departament de Filologia Catalana
de la Universitat de València i membre del grup de recerca Variació lingüística en català - VaLingCat
(GIUV2017-397) de la UV
La sociolingüística de la variació observa, analitza i explica la variació en la llengua i, també, el canvi que s’hi està produint, ja siga en temps aparent (mitjançant els canvis observats en els diferents grups d’edat) o en temps real (a través dels anys). Els canvis es poden produir des de dalt o des de baix, és a dir, promoguts per les elits i classes benestants o per la classe treballadora i amb menys recursos econòmics. A més, des de dalt també vol dir per damunt de la consciència lingüística, i des de baix, per sota de la consciència. És a dir, que o bé en som ben conscients, del canvi, i ens esforcem per usar unes formes noves i innovadores o bé ni ens n’adonem i les usem també, però sense cap intenció conscient.
El canvi que promou i impulsa l’ús del llenguatge igualitari o inclusiu és un canvi des de dalt. D’una banda, es parteix de la premissa que la llengua ha de contribuir a impulsar els canvis socials per superar les diferències entre homes i dones. Per tant, la intenció explícita és canviar la llengua amb el propòsit de canviar la societat. I de l’altra, les institucions i col·lectius que fomenten el canvi provenen, fonamentalment, de l’administració, els partits polítics i l’educació. És a dir, institucions i grups socials acomodats.
Tot va començar l’any 1975, quan Robin Lakoff publicà Language and Woman’s Place, considerada l’obra que inaugura la recerca feminista sobre la relació entre llengua i gènere. Les investigacions d’aquell temps arriben a conclusions semblants: existeixen una sèrie d’usos lingüístics que col·laboren a la marginalització i l’exclusió femenines en la societat. Si els usos sexistes de la llengua es produeixen a causa de la discriminació de la dona en la societat, les propostes per a un ús no sexista, o inclusiu, pretenen visibilitzar la dona.
El català és una llengua de gènere. És a dir, que els noms tenen assignat un gènere gramatical, masculí o femení, de manera totalment arbitrària. El gènere de la paraula pont és el masculí i el de taula, femení i, evidentment, res d’això té sexe perquè són objectes inanimats. Això que sembla tan clar i raonat, esdevé el punt central de les discussions més aferrissades entre els partidaris i els reaccionaris del llenguatge inclusiu. I és que quan parlem d’éssers animats aquesta distinció no és senzilla: home és un nom de gènere gramatical masculí i el seu referent en la vida real té sexe masculí, com dona és de gènere gramatical femení i amb referent de sexe femení.
Molt probablement, però, per aquesta motivació semàntica i sistemàtica entre gènere i sexe, la feminització de les professions, càrrecs i títols haja estat un dels grans canvis (parcialment) assolits del llenguatge igualitari. Per formar el femení només cal conèixer i seguir les normes gramaticals de la llengua catalana. Així, usarem ministra i ferrera però no fiscala o gerenta perquè els mots masculins acabats en -l i en -nt són invariables i doncs d’aplicació a homes i dones. Ara bé, si per als lingüistes i per als promotors del llenguatge igualitari això està clar, per a la immensa majoria d’usuaris de la llengua catalana això és terreny desconegut. Tot i així, el canvi és imparable i només és qüestió de temps que esdevinga un fet normal i natural. Amb el masculí genèric però, això ja no està tan clar.
Si acceptem la premissa sobre la qual es basteixen les propostes per a un ús del llenguatge igualitari, que el masculí genèric invisibilitza la dona, el principal escull a què hom s’enfronta és que no existeix cap alternativa que siga econòmica, funcional i senzilla. Un text, oral o escrit, amb voluntat de ser igualitari pot resultar finalment problemàtic, o incoherent si s’aplica sistemàticament un criteri com els noms col·lectius (professorat, alumnat, deganat, etc.) o pesat i avorrit si fa un ús abusiu de formes dobles (completes o abreujades: les professores i professors o benvolgut/da professor/a). Un canvi poc natural i difícil que requereix conèixer i usar més d’una solució o alternativa. L’opció d’inventar un morfema neutre (bé amb lletres, com la terminació en -is, o símbols, com l’arrova) no és viable perquè toparà amb problemes gramaticals i demanarà un aprenentatge refinat als usuaris fins que aconseguisquen dominar-lo.
En conclusió, la feminització del llenguatge sembla estar restringida, de moment, al registre formal i als textos escrits (o escrits per ser oralitzats). I és que no podria ser d’una altra manera, perquè el canvi prové des de dalt i els sectors que promouen la visibilització de les dones en el llenguatge fan un ús formal i intencionat de la llengua. L’extensió d’aquestes estratègies a la llengua col·loquial, necessària per consolidar el canvi, queda encara molt lluny.
8 Una mirada polièdrica
sobre una situació sense resoldre
Marina Casadellà
Doctora en Educació-Didàctica de la Llengua
per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Professora associada a la Universitat
de Barcelona i a la Universitat de Girona
L’onada feminista dels últims anys i la persistència del col·lectiu LGTBI han encès el debat sobre el gènere en molts àmbits diferents, inclòs el lingüístic. Com que la llengua és un dels molts elements que configuren el nostre sistema de vida en comú, els moviments socials s’hi interessen. Això és normal i és sa en un país pretesament democràtic, i hem d’afrontar el debat amb la serenitat i el rigor que demanen les coses importants.
Parlant de rigor, fa l’efecte que la discussió pública del gènere i la llengua s’ha posat de manifest des del que, de fet, són disjuntives diferents. Breument, se’n poden comptar tres: l’ús (o no) de formes femenines per parlar o escriure en plural genèric; el canvi de gènere gramatical en referència a persones que així ho demanen, i els usos del gènere lingüístic per a persones de gènere no binari. Possiblement per la seva proximitat temàtica, el debat públic ha posat aquestes qüestions al mateix sac, i sovint fins i tot les ha confós. Per això, si volem mantenir allò que dèiem del rigor, caldrà abordar-les per separat.
En primer lloc, l’ús de les formes femenines com a plural genèric ha estat tot un revulsiu mediàtic. Ha posat el debat sobre la taula i ha resultat ser un detonant perquè comencem a observar la llengua des d’una perspectiva de gènere. Tot i així, més enllà de l’atenció mediàtica (que sempre té una durada limitada), sembla que en aquest cas l’argument lingüístic, segons el qual les formes genèriques no tenen gènere marcat, s’imposa. Cal recordar que la comunitat lingüística catalanoparlant necessita mantenir una fermesa força estricta en la normativa i l’adequació. Tenint en compte que som parlants d’una llengua històricament minoritzada, que es troba sota la permanent amenaça de ser infusionada dins les llengües amb qui conviu, no ens podem permetre el luxe de desobeir el sistema lingüístic a la lleugera.
En segon lloc, la conversa pública també ha posat la mirada sobre els casos de persones que, individualment, demanen un canvi de gènere a l’hora de referir-s’hi. Aquí la solució és senzilla: no ha de ser un problema emprar el gènere que cadascú demani. L’autodeterminació personal, inclosa la de gènere, és un dret que també es materialitza a nivell lingüístic, i ajustar-se a les demandes individuals és fàcil i lingüísticament normatiu. Per aconseguir-ho, només ens cal espolsar-nos la transfòbia apresa i fer un minúscul esforç de canvi. La solució és tan evident que queda poc espai per al debat.
En últim lloc, hi ha una qüestió que tenim sense resoldre: les referències a persones de gènere no binari, en els casos en què el gènere gramatical sí que és marcat. Per exemple, quan una persona no binària acaba de córrer una marató, li hem de preguntar si està cansat o si està cansada? No es pot negar que, en aquest cas, el repte és complicat. Hem d’aconseguir incloure totes les identitats de gènere en els usos d’un sistema lingüístic que sí que en fa una distinció binària. A sobre, els catalanoparlants ho hem de resoldre en un context de minorització lingüística que ens obliga a mantenir-nos fidels a un ús normatiu, si no volem que l’onada uniformitzadora dels nostres temps se’ns empassi la llengua per complet. Certament, el garbuix és gros.
Fer que tothom se senti còmode dins de la nostra comunitat lingüística és una responsabilitat col·lectiva. Per aquest motiu, lingüistes, antropòlegs, sociòlegs, filòlegs... i també persones no binàries i el col·lectiu LGTBI en general hem de treballar conjuntament, evitar discursos gremials i capelletes, i buscar les respostes des de tots els prismes. Ens cal distingir les disjuntives, afrontar els debats amb rigor i intentar superar la bel·ligerància i el desordre del batibull mediàtic. És cert que tenim un problema, però només des d’una mirada polièdrica ens acostarem una mica a trobar-ne la solució.
Бесплатный фрагмент закончился.
Начислим
+33
Покупайте книги и получайте бонусы в Литрес, Читай-городе и Буквоеде.
Участвовать в бонусной программе
