Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers

Onze

Una dada important sobre en Dante: no li agradava dur sabates.

Anàvem a jugar amb el monopatí al parc, es treia les vambes i refregava els peus contra l’herba com si estigués mirant de desenganxar-se’n alguna cosa. Anàvem al cine i es treia les vambes. Una vegada se les va deixar i vam haver de tornar a buscar-les.

Solíem perdre el bus. Es treia les vambes al bus, també.

Una vegada, el vaig acompanyar a missa. Es va deslligar els cordons i es va treure les sabates allà mateix, al banc. El vaig mirar com volent dir «Aquí també?». Ell, amb la seva mirada, em va assenyalar el crucifix i va xiuxiuejar:

–Jesús no porta sabates.

I allà ens teniu, tots dos asseguts i rient.

Quan venia a casa meva, en Dante deixava les sabates al porxo del davant abans d’entrar.

–Els japonesos ho fan així –deia ell–. No entren la brutícia del món a casa d’una altra persona.

–Sí –vaig respondre-li jo–, però nosaltres no som japonesos. Som mexicans.

–No som mexicans, en realitat. Que vivim a Mèxic?

–Però els nostres avis són d’allà.

–Val, val. Però en sabem res, en realitat, de Mèxic?

–Parlem castellà.

–No gaire bé.

–Parla per tu, Dante. Ets tan pocho.

–Què és un pocho?

–Un mexicà a mitges.

–D’acord, llavors potser soc un pocho. Però el que vull dir és que podem adoptar altres cultures.

No sé per què però em vaig posar a riure. La veritat és que m’agradava la guerra que vivia en Dante amb les sabates. Un dia no vaig poder més i li vaig preguntar:

–Què coi et passa amb les sabates?

–No m’agraden. I ja està, és només això. No hi ha cap altra història. Vaig néixer sense que m’agradessin les sabates. No té més complicació. Bé, excepte pel tema de ma mare, que me’n fa portar. Diu que hi ha lleis. I després es posa a parlar sobre les malalties que podria agafar. I després diu que la gent es pensarà que som mexicans pobres. Diu que hi ha nens a pobles mexicans que matarien per un parell de sabates. «Tu et pots permetre unes sabates, Dante». Això em diu. I saps què li dic jo sempre? «No, no em puc permetre unes sabates. Que tinc cap feina, jo? No. No em puc permetre res». Aquí normalment és quan ella es tira els cabells enrere. Odia que la gent em pugui confondre amb un altre mexicà pobre. I llavors diu: «Ser mexicà no té per què voler dir que ets pobre». I jo només tinc ganes de dir-li: «Mama, això no va de ser pobre, ni de ser mexicà. És que no m’agraden les sabates». Però sé que tot el tema de les sabates té a veure amb com la van educar. Així que acabo fent que sí quan es repeteix: «Dante, ens podem permetre unes sabates». Sé que tot això no té res a veure amb el fet de «poder-nos-ho permetre». Però, no ho sé, sempre em mira d’una manera... I llavors jo la miro de la mateixa manera, i així és com va. Mira, prou, jo i ma mare i les sabates no és un bon tema de conversa. –Va quedar-se mirant el cel roent de la tarda, un hàbit molt seu. Això volia dir que estava pensant.– Portar sabates és un acte antinatural, saps? Aquesta és la meva premissa bàsica.

–La teva premissa bàsica? –De vegades parlava com un científic o un filòsof.

–Sí, home, el principi fundacional.

–El principi fundacional?

–M’estàs mirant com si estigués com una cabra.

–És que estàs com una cabra, Dante.

–No ho estic –va dir. I llavors va repetir-ho:– No ho estic.

Semblava gairebé ofès.

–D’acord –vaig dir–, no ho estàs. No estàs com una cabra i no ets japonès.

Se’m va apropar i em va desfer els cordons de les vambes.

–Treu-te les sabates, Ari. Viu una mica.

Vam sortir al carrer i ens vam posar a jugar a un joc que en Dante es va inventar sobre la marxa. Es tractava d’un concurs per veure quin dels dos llançava les sabates més lluny. En Dante va ser molt metòdic en la manera com s’anava inventant el joc. Tres rondes, que suposaven sis llançaments. Teníem un tros de guix cadascun per marcar on aterrava la sabata. Va agafar la cinta mètrica de son pare, que arribava fins a nou metres. Tampoc és que fos prou llarga.

–Per què hem de mesurar els metres? –vaig preguntar–. No podem tirar la sabata i marcar-ho amb el guix i ja està? La marca més llunyana és la que guanya. Fàcil.

–Hem de saber la distància exacta –va dir ell.

–Per què?

–Perquè quan fas alguna cosa, has de saber exactament què estàs fent.

–Ningú sap exactament què està fent –vaig dir jo.

–Això és perquè la gent és mandrosa i indisciplinada.

–T’ha dit mai ningú que de vegades parles com un llunàtic amb una llengua perfecta?

–Això és culpa de mon pare –va dir.

–La part llunàtica o la part de la llengua perfecta? –Vaig fer que no amb el cap.– És un joc, Dante.

–I què? Quan jugues a alguna cosa, Ari, has de saber què estàs fent.

–Ja sé el que estem fent, Dante. Ens estem inventant un joc. Estem llançant les vambes al carrer per veure quin dels dos la tira més lluny. Això és el que estem fent.

–És una versió de llançar la javelina, no?

–Sí, suposo que sí.

–I mesuren la distància, quan llancen la javelina, no?

–Sí, però allò és un esport de veritat, Dante. Això no. –Això també és un esport de veritat. Jo soc de veritat. Tu ets de veritat. Les vambes són de veritat. El carrer és de veritat. I les regles que establim, també són de veritat. Què més vols?

–Però ho estàs fent massa complicat. Després de cada llançament, hem de mesurar la distància. Què té de divertit, això? Llançar coses és la part divertida.

–No –va dir en Dante–, el joc és divertit. Tot el joc ho és.

–No ho entenc –vaig dir–. Llançar una sabata és divertit. Això ho entenc. Però treure la cinta de mesurar de ton pare i fer-la rodar pel carrer és una feinada. Què té de divertit? I no només això, i si apareix un cotxe?

–Ens apartem. A més, podríem jugar-hi al parc.

–El carrer és més divertit –vaig dir.

–Sí, el carrer és més divertit. –Estàvem d’acord en alguna cosa.

En Dante em va mirar.

Jo també el vaig mirar. Sabia que no tenia cap opció. Sabia que jugaríem al joc d’acord amb les seves normes. Però la veritat és que per a en Dante era important. I a mi tampoc m’importava tant. Així que vam jugar al joc amb les eines que teníem: les nostres vambes, dos trossos de guix i la cinta mètrica del seu pare. Ens inventàvem les normes a mesura que jugàvem i les anàvem adaptant. Al final, hi havia tres sets, com al tennis. Hi havia sis llançaments per set. Divuit llançaments per fer un joc. En Dante va guanyar dos dels tres sets. Però jo vaig fer el llançament més llarg. Catorze metres i vuit centímetres.

El pare d’en Dante va sortir de la casa i va fer que no amb el cap.

–Què esteu fent?

–Estem jugant.

–Què t’he dit, Dante, sobre això de jugar al carrer? Teniu un parc aquí al costat. –Va assenyalar el parc amb el dit.– I a què... –Es va aturar i va estudiar l’escena.– Esteu llançant les vambes?

En Dante no tenia por del seu pare. Tampoc és que el seu pare fes por. Però, tot i així, el seu pare era un pare i estava allà plantat, desafiant-nos. En Dante ni tan sols es va encongir, convençut que podia defensar la seva actitud.

–No estem llançant les vambes, pare. Estem jugant. És una versió d’estar per casa de llançar la javelina. I estem veient qui pot llançar-la més lluny.

Son pare es va posar a riure. Però riure de debò.

–Ets l’únic nen de tot l’univers que s’inventaria un joc com a excusa per deixar-se les vambes fetes una merda. –Va tornar a riure.– A ta mare li encantarà.

–No cal que l’hi diguem.

–Sí que cal.

–Per què?

–La norma de no tenir secrets.

–Estem jugant al mig del carrer. Com ha de ser un secret?

–És un secret si no l’hi diem. –Va fer un somriure tibant a en Dante, no emprenyat, però sí com fent de pare.– Aneu-vosen al parc, Dante.

Vam trobar un bon lloc per muntar el joc al parc. Vaig estudiar la cara d’en Dante mentre llançava les vambes amb tota la força. Son pare tenia raó. En Dante havia trobat un joc com a excusa per deixar-se les vambes fetes una merda.

Dotze

Una tarda, havent nedat, ens vam quedar al porxo de casa seva. En Dante es mirava els peus. Cosa que em va fer somriure. Ell va voler saber per què somreia.

–Només somric –vaig dir–. És que no pot somriure un noi?

–No em dius la veritat –va dir. Tenia una mania amb això de dir la veritat. Igual que el meu pare. Excepte que el pare es guardava la veritat per a si mateix. I en Dante creia que s’havia de dir la veritat amb paraules. En veu alta. Explicar-la a algú.

Jo no era com en Dante. Jo era més com el pare.

–D’acord –vaig dir–. Somreia perquè t’estaves mirant els peus.

–I això fa molta gràcia –va dir.

–És raríssim –vaig dir–. Qui fa això de mirar-se els peus, a part de tu?

–No hi ha res de dolent a estudiar-se el propi cos –va dir.

–Dir això també és raríssim –vaig dir jo. A casa nostra, ens limitàvem a no parlar del nostre propi cos. Estava clar que això no ho fèiem, a casa.

–El que tu diguis –va dir.

–El que tu diguis –vaig dir jo.

–T’agraden els gossos, Ari?

–M’encanten els gossos.

–A mi també. No han de portar sabates.

Vaig riure. Vaig arribar a pensar que una de les meves tasques al món era riure dels acudits d’en Dante. Passava que en Dante no deia les coses per fer gràcia. Ell només estava sent ell.

–Demanaré al meu pare si podem tenir un gos. –Tenia una mirada quan ho va dir, com una mena de foc. I jo em meravellava amb aquest foc.

–Quin tipus de gos vols?

–No ho sé, Ari. Un que vingui d’una gossera. Saps, un d’aquests gossos abandonats.

–Sí –vaig dir–. Però, com sabràs quin escollir? Hi ha molts gossos, a la gossera. I tots volen que els salvin.

–Això és perquè la gent és molt dolenta. Llencen els gossos com si fossin escombraries. Com ho odio.

Mentre érem allà asseguts, xerrant, vam sentir un soroll, uns nois que cridaven pel carrer. Eren tres, potser una mica més petits que nosaltres. Dos d’ells tenien escopetes d’aire comprimit i estaven apuntant a un ocell al qual acabaven de disparar.

–N’hem tocat un! N’hem tocat un! –Un d’ells apuntava la pistola a un arbre.

–Ei! –va dir en Dante–. Pareu! –Abans que m’adonés de què estava passant, en Dante ja era a mig carrer. Vaig córrer darrere seu.

–Pareu! Què coi us passa pel cap! –La mà d’en Dante estava aixecada, indicant que s’aturessin.– Doneu-me aquesta arma.

–I una merda et donaré la pistola.

–Està prohibit per llei –va dir en Dante. Semblava fora de si. Molt fora de si.

–Segona esmena –va dir el paio.

–Sí, segona esmena –va dir l’altre noi. S’agafava fort al seu petit rifle.

–La segona esmena no val per a les pistoles d’aire comprimit, imbècil. I, de tota manera, no es permeten armes de foc a la demarcació municipal.

–I què penses fer sobre això, tros de merda?

–Et penso fer parar –va dir.

–Com?

–Apallissant-vos aquests culs esquifits fins a la frontera amb Mèxic –vaig dir jo. Suposo que tenia por que li fessin mal a en Dante. Només vaig dir el que sentia que havia de dir. No eren grossos ni tampoc intel·ligents. Eren miserables i estúpids i jo ja havia vist què eren capaços de fer, els nois miserables i estúpids. Potser en Dante no era prou miserable per barallar-s’hi. Però jo sí. I no m’havia sentit mai malament per atonyinar un noi que demanava a crits un cop de puny.

Ens vam quedar allà palplantats un moment, estudiant-nos els uns als altres. Diria que en Dante no tenia ni idea de què fer a continuació.

Un dels nois semblava estar a punt d’apuntar-me amb la seva pistola.

–Jo de tu no ho faria, tros de merda seca. –Tot just dir-li això, vaig prendre-li la pistola d’una arpada. Va ser ràpid i no s’ho esperava. Ho havia après ficant-me en baralles, mou-te ràpid i agafa el paio per sorpresa. Sempre funcionava. Era la primera norma de les baralles. I allà em teníeu, amb la pistola d’aire comprimit a les mans.– Tens sort que no te l’endinyi pel cul.

Vaig llançar l’arma a terra. Ni tan sols vaig haver de dir-los que fotessin el camp. Van marxar i au, rosegant obscenitats sota el nas.

En Dante i jo ens vam mirar.

–No sabia que t’agradaven les baralles –va dir en Dante.

–No. De fet, no m’agraden –vaig dir.

–Sí –va dir el Dante–. T’agraden les baralles.

–Potser sí –vaig dir–. I jo no sabia que tu eres un pacifista.

–Potser no soc un pacifista. Potser només crec que necessites un bon motiu per anar matant ocells. –Em va inspeccionar la cara. No estava segur de què esperava trobar-hi.

–En saps, de dir paraulotes, també.

–Sí, d’acord, Dante, no l’hi expliquem a la teva mare i ja està.

–Ni a la teva tampoc.

El vaig mirar.

–Tinc una teoria sobre per què les mares són tan estrictes.

En Dante gairebé va somriure.

–És perquè ens estimen, Ari.

–Aquesta és una part. L’altra és que volen que siguem petits per sempre.

–Sí, crec que això a la meva la faria feliç, que fos un nen per sempre. –En Dante va mirar l’ocell mort. Feia uns minuts, estava emprenyadíssim. Ara semblava que estigués a punt de plorar.

–Mai t’havia vist tan emprenyat –vaig dir.

–Jo a tu tampoc t’havia vist mai tan emprenyat.

Tots dos sabíem que estàvem emprenyats per diferents motius. Durant un moment, ens vam quedar allà mirant l’ocell mort.

–Només era un pardalet –va dir. I va començar a plorar.

Jo no sabia què fer. Em vaig quedar allà, mirant-lo. Vam desfer el camí i ens vam asseure al porxo de casa seva. Va llançar les vambes al carrer amb tota la força i la ràbia que tenia. Es va eixugar les llàgrimes de la cara.

–Estaves espantat? –va preguntar-me.

–No.

–Jo sí.

–I què?

I llavors ens vam tornar a quedar en silenci. Odiava el silenci. Al final, vaig fer una pregunta estúpida:

–Per què existeixen, els ocells, en tot cas?

Ell em va mirar.

–No ho saps?

–Diria que no.

–Els ocells existeixen per ensenyar-nos coses sobre el cel. –Tu creus?

–Sí.

Jo volia dir-li que no plorés més, que el que aquells nois havien fet a l’ocell no importava. Però sabia que sí que importava. A ell li importava. I, de tota manera, tampoc no li feia cap bé dient-li que no plorés, perquè ell necessitava plorar. Era així.

I per fi va parar. Va respirar profundament i em va mirar:

–M’ajudes a enterrar l’ocell?

–I tant.

Vam agafar una pala del garatge del seu pare i vam anar al parc on hi havia l’ocell mort sobre l’herba. Vaig recollir l’ocell amb la pala i el vaig passejar pel carrer fins al pati del darrere de casa en Dante. Vaig cavar un forat sota un gran baladre.

Vam ficar l’ocell al forat i el vam enterrar.

Cap dels dos va dir ni una paraula.

En Dante tornava a plorar. I jo em sentia mala persona perquè no tenia ganes de plorar. En realitat, no sentia res per l’ocell. Era un ocell. Potser l’ocell no es mereixia morir a mans d’un nen estúpid que es pensava que era divertit anar disparant. Però tot i així, només era un ocell.

Jo era més fred que en Dante. Crec que havia intentat amagar-li aquella fredor perquè volia agradar-li. Però ara ja ho sabia. Que jo era fred. I potser ja estava bé. Potser li agradaria el fet que jo fos un paio fred, de la mateixa manera que a mi m’agradava que ell no ho fos. Tots dos ens vam quedar mirant la tomba de l’ocell.

–Gràcies –em va dir.

–I ara –vaig dir jo.

Sabia que volia estar sol.

–Ei –vaig murmurar–, ens veiem demà.

–Anirem a nedar –va dir.

–Sí, anirem a nedar.

Tenia una llàgrima que li baixava per la galta. Semblava ben bé un riu a la llum del sol ponent.

Em vaig preguntar com devia ser, ser un noi que plora la mort d’un ocell.

Li vaig dir adeu amb la mà. Ell també a mi.

Mentre caminava cap a casa, vaig pensar en els ocells i el significat de la seva existència. El Dante tenia una resposta. Jo no. Jo no tenia ni idea de per què existien els ocells. Ni tan sols m’ho havia preguntat mai, abans.

La resposta d’en Dante tenia sentit, per a mi. Si estudiàvem els ocells, potser podríem aprendre a ser lliures. Crec que és això el que m’estava dient en Dante. Jo tenia nom de filòsof. Quina era la meva resposta? Per què no tenia cap resposta?

I per què hi havia nois que tenien llàgrimes a dins i d’altres que no en tenien cap? Nois diferents que vivien segons normes diferents.

Quan vaig arribar a casa, em vaig asseure al meu porxo.

Vaig contemplar la posta de sol.

Em vaig sentir sol, però no en un sentit negatiu. M’agradava molt, estar sol. Potser m’agradava massa. Potser el meu pare també era així.

Vaig pensar en en Dante i em vaig fer preguntes sobre ell.

I em va semblar que la cara d’en Dante era un mapa del món.

Un món sense foscor.

Uau, un món sense foscor. Quina preciositat.

Pardals que cauen del cel

Quan era petit, sovint em despertava pensant que el món s’estava a punt d’acabar.

Un

El matí després d’enterrar el pardal, em vaig despertar amb febre.

Em feien mal els músculs i la gola, i el cap em palpitava gairebé com un cor. Em vaig quedar mirant-me les mans, que semblava que fossin d’una altra persona. Quan vaig provar d’aixecar-me, no tenia equilibri, i l’habitació no deixava de donar voltes. Vaig intentar fer una passa, però les cames no tenien prou força per aguantar el meu pes. Vaig tornar a caure al llit, el rellotge despertador es va estavellar contra el terra.

La mare va aparèixer a l’habitació i, per alguna raó, no semblava real.

–Mama? Mama? Ets tu? –Crec que cridava.

Li penjava una pregunta dels ulls.

–Sí –va dir. Semblava molt seriosa.

–He caigut –vaig dir.

Va dir alguna cosa, però no vaig poder traduir què deia. Tot era molt estrany i vaig pensar que potser ho estava somiant, però em va semblar que la seva mà sobre el meu braç em tocava de veritat.

–Estàs bullint –va dir.

Vaig notar-li les mans a la cara.

Seguia sense saber on érem, així que l’hi vaig demanar:

–On som?

Em va fer esperar un moment:

–Xxt.

El món estava tan callat. Hi havia una barrera entre jo i el món, i per un moment vaig pensar que el món no m’havia volgut mai i ara aprofitava l’oportunitat per desfer-se de mi.

Vaig mirar cap amunt i vaig veure la mare allà mateix, amb un parell d’aspirines i un got d’aigua.

Em vaig asseure per agafar les pastilles i ficar-me-les a la boca. Quan vaig agafar el got vaig poder veure’m les mans tremoloses.

Em va posar un termòmetre sota la llengua.

Va examinar l’hora del rellotge, i em va treure el termòmetre de la boca.

–Trenta-vuit –va dir–. L’hem de fer baixar. –Feia que no amb el cap.– Això són els gèrmens de la piscina.

Per un moment, el món semblava més a prop.

–Només és un refredat –vaig xiuxiuejar. Però semblava que parlés algú altre.

–Crec que tens la grip.

Però és estiu. Tenia les paraules a la punta de la llengua, però no les podia dir. No podia deixar de tremolar. Va col·locar-me un altre llençol a sobre. Tot donava voltes, però quan vaig tancar els ulls, l’habitació estava immòbil i fosca.

I llavors van venir els somnis.

Queien ocells del cel. Pardals. Milions i milions de pardals. Queien com una pluja i xocaven contra mi quan queien, i jo tenia ple de sang seva per tot el cos i no trobava enlloc on protegir-me’n. Els becs m’esquinçaven la pell com si fossin fletxes. I l’avió de Buddy Holly queia del cel i sentia Waylon Jennings cantant «La Bamba». Sentia plorar en Dante, i quan em vaig girar per mirar on era vaig veure que estava aguantant el cos flàccid de Ritchie Valens amb els braços. I llavors l’avió ens va caure a sobre. Tan sols vaig veure l’ombra i la terra en flames.

Després, el cel va desaparèixer.

Devia cridar, perquè la mare i el pare eren a l’habitació. Estava tremolant i tot estava xop de suor. Llavors em vaig adonar que estava plorant i que no podia parar.

El pare em va agafar en braços i em va gronxar al balancí. Em sentia petit i dèbil i volia que parés però no tenia gens de força, i volia preguntar-li si m’havia agafat mai així quan era petit, perquè no me’n recordava, i per què no me’n recordava. Vaig començar a pensar que potser encara estava somiant, però la mare m’estava canviant els llençols del llit, així que vaig saber que tot era real. Excepte jo.

Em sembla que estava balbucejant. El pare em va agafar més fort i em va xiuxiuejar alguna cosa, però ni els seus braços ni les seves paraules aconseguien fer-me parar de tremolar. La mare em va eixugar el cos amarat amb una tovallola i ella i el pare em van canviar per posar-me una samarreta i roba interior neta. I llavors vaig dir una cosa estranyíssima:

–No em llenceu la samarreta. Me la va regalar el pare. –Sé que estava plorant però no sé per què, perquè jo no era la mena de noi que plorava, i vaig pensar que potser era algú altre qui plorava.

Sentia el pare dient-me fluixet: «Xxxt. No passa res». Em va tornar a ficar al llit i la mare se’m va asseure al costat i em va fer beure una mica d’aigua i prendre una altra aspirina.

Vaig veure la cara que feia el pare i vaig saber que estava amoïnat. I jo estava trist perquè l’havia amoïnat. Em vaig preguntar si realment m’havia agafat en braços i volia dir-li que no l’odiava, només que no l’entenia, no entenia qui era i què volia, volia tant entendre’l. La mare va dir alguna cosa al pare en castellà i ell va fer que sí amb el cap. Jo estava massa cansat perquè m’importessin les paraules en qualsevol idioma.

El món estava en silenci.

Em vaig adormir, i van tornar els somnis. A fora plovia i hi havia llamps i trons de totes bandes. I em vaig poder veure mentre corria sota la pluja. Buscava en Dante i el cridava perquè s’havia perdut, «Dante! Torna! Torna!». I llavors ja no estava buscant en Dante, estava buscant el meu pare i també el cridava, «Papa! Papa! On has anat? On has anat?».

Quan em vaig tornar a despertar, tornava a estar amarat de suor.

El pare estava assegut al balancí, observant-me.

La mare va entrar a l’habitació. Va mirar el pare, després em va mirar a mi.

–No volia espantar-vos. –Jo era incapaç de parlar a un volum normal, així que només murmurava.

La mare va somriure i vaig pensar que devia haver estat molt guapa de jove. Em va ajudar a seure.

–Amor, estàs xop. Per què no et dutxes?

–He tingut malsons.

Vaig recolzar el cap a la seva espatlla. Volia que ens quedéssim tots tres d’aquella manera per sempre.

El pare em va ajudar a dutxar-me. Em notava dèbil i desgastat i quan l’aigua calenta va tocar-me el cos, vaig pensar en els somnis que havia tingut... En Dante, el meu pare. I em vaig preguntar com devia ser físicament el pare a la meva edat. La mare m’havia dit que era guapo. Em preguntava si havia estat tan guapo com en Dante. I em vaig preguntar per què m’ho preguntava.

Quan vaig tornar al llit, la mare havia canviat els llençols altre cop.

–Ja no tens febre –va dir. Em va donar un altre got d’aigua. No en volia però me’l vaig beure tot. No era conscient de quanta set havia passat, i li vaig demanar més aigua.

El pare encara era allà, assegut al balancí.

Ens vam examinar l’un a l’altre un moment amb la mirada mentre jo em ficava al llit.

–M’estaves buscant –va dir ell.

El vaig mirar.

–Al somni. M’estaves buscant.

–Jo sempre t’estic buscant –vaig xiuxiuejar.