Escriure

16

La meva habitació de la casa de Durham era al pis de dalt, que tenia per sostre els ràfecs del taulat. De nit, al llit encaixat sota un dels ràfecs –si m’incorporava tot d’una em fotia un bon nyanyo–, llegia amb una làmpara flexible que feia una ombra molt divertida al sostre, com de boa constrictora. Algunes nits hi havia tant silenci que només se sentia el murmuri de la caldera i les corredisses de les rates per les golfes; d’altres, la meva àvia es passava una hora, cap a mitjanit, cridant perquè algú anés a veure si en Dick tenia menjar. En Dick, un cavall que havia tingut quan era professora, feia quaranta anys que era mort. Jo tenia un escriptori a l’altra banda de l’habitació, sota l’altre ràfec, amb la meva vella màquina d’escriure Royal i uns cent llibres de butxaca, quasi tots de ciènciaficció, contra el sòcol. Sobre la calaixera hi tenia una Bíblia que havia guanyat recitant versos de memòria a la Congregació Juvenil Metodista i un tocadiscos Webcor automàtic amb un plat de vellut verd. Hi posava els meus discos, gairebé tots singles de Elvis, Chuck Berry, Freddy Cannon i Fats Domino. M’encantava en Fats; sabia fer rock’n’roll i es veia que s’ho passava bé.

Quan vaig rebre la nota de rebuig de l’AHMM, vaig clavar un clau a la paret, damunt del Webcor, vaig escriure Happy Stamps al sobre i el vaig penjar al clau. Aleshores vaig seure al llit i vaig escoltar «I’m ready» de Fats Domino. La veritat és que estava prou content. Quan encara ets massa jove per afaitar-te, l’optimisme és una resposta perfectament legítima al fracàs.

Quan vaig fer catorze anys (i m’afaitava dues vegades a la setmana, calgués o no), el clau de la paret ja no podia aguantar el pes dels sobres de rebuig que hi havia acumulat. El vaig canviar per un de més llarg i vaig seguir escrivint. Quan vaig fer setze anys, vaig començar a rebre notes de rebuig amb comentaris a mà una mica més encoratjadors que el consell de no grapar i fer servir clips. El primer d’aquells comentaris esperançadors era de l’Algis Budrys, que llavors editava Fantasy and Science Fiction, que es va llegir un conte meu titulat La nit del tigre (inspirat en, crec, un episodi d’El fugitiu en el qual el doctor Richard Kimble treballava en un zoo o en un circ netejant gàbies) i va escriure’m: «El conte és bo. No encaixa en la nostra línia editorial, però és bo. Té talent. Segueixi-ho provant».

Aquelles quatre frases breus, gargotejades amb una ploma que tacava molt, van alegrar l’hivern trist dels meus setze anys. Al cap de deu anys, més o menys, després d’haver venut un parell de novel·les, vaig trobar La nit del tigre en una caixa de vells originals i vaig pensar que seguia sent un conte prou digne, encara que es notava que l’havia escrit un principiant. El vaig reescriure i d’un rampell el vaig enviar a F&SF. Aquella vegada sí que el van acceptar. Vaig aprendre que, un cop has tingut una mica d’èxit, les revistes ja no fan servir tan automàticament l’expressió «No encaixa en la nostra línia editorial».

17

Encara que era un any més jove que els seus companys de classe, el meu germà gran s’avorria a l’institut. En part, devia ser per les seves capacitats intel·lectuals –tenia un coeficient entre 150 i 160–, però jo crec que més aviat era perquè no parava quiet. Per a en Dave, l’institut no era prou súper, no hi havia explosions ni deliri, no era divertit. Ho va solucionar, almenys temporalment, inventant-se una revista que va batejar com a Dave’s Rag, una cosa així com «el fanzine d’en Dave».

La redacció era una taula als confins del nostre soterrani infestat d’aranyes que corrien pel fang i les parets de pedra. Estava entre la caldera i el rebost, on en Clayt i l’Ella guardaven mil llaunes de conserves. El Rag era una combinació estrafolària de noticiari familiar i publicació quinzenal de poble. De vegades era mensual, si en Dave estava absorbit per altres interessos (fer sucre a partir de xarop de saba, fer sidra, construir coets o tunejar cotxes, per dir-ne alguns) i llavors començaven les bromes que jo no entenia sobre com en Dave aquest mes anava una mica tard o que no el molestéssim, que tenia la regla.²

Amb bromes o sense, de mica en mica la tirada va anar augmentant dels cinc exemplars inicials per número (venuts a la família propera) a gairebé cinquanta o seixanta, que els nostres parents i els veïns del poble (el 1962, Durham tenia uns nou-cents habitants) esperaven amb candeletes. Un número típic podia explicar com estava la cama trencada d’en Charley Harrington, quins oradors convidats vindrien a l’Església Metodista, quanta aigua treien del dipòsit els fills de la senyora King perquè no es buidés el pou de darrere casa seva (per molta aigua que hi fiquéssim, el pou s’assecava cada puto estiu), qui visitava els Brown o els Hall i quins familiars vindrien de visita cada estiu. En Dave també hi posava esports, passatemps, reportatges meteorològics («hi ha força sequera, però Harold Davis, el nostre veí pagès, diu que si no cau ni un sol xàfec a l’agost, somriurà i petonejarà una truja»), receptes, un conte per entregues (escrit per mi) i els acudits d’en Dave, amb autèntiques perles.

Durant el primer any, el Rag era violeta: aquells números es van fer amb una placa de gelatina que es deia hectògraf. El meu germà no va trigar gaire a considerar que l’hectografia era un conyàs: li semblava massa lenta. Fins i tot quan era un marrec que no aixecava dos pams de terra, en Dave odiava que l’interrompessin. Cada vegada que el nòvio de la mare, en Milt («més tendre que llest», em va dir un dia mesos després de treure-se’l del damunt), s’aturava en un embús o en un semàfor, en Dave treia el cap des del seient del darrere del Buick d’en Milt i cridava:

–Atropella’ls, oncle Milt! Atropella’ls!

D’adolescent, en Dave embogia d’impaciència quan havia d’esperar que l’hectògraf es ‘refresqués’ entre pàgina i pàgina (quan es ‘refrescava’, la tinta es fonia en una mena de membrana porpra, que quedava enganxada a la gelatina com l’ombra d’un manatí). També es moria de ganes d’incloure fotos a la publicació. En feia de bones, i als setze anys ja les revelava. Va muntar un quarto fosc en un armari i del seu interior diminut, que feia tuf de química, en sortien fotografies que de vegades sorprenien per la seva llum i composició (el retrat de la contraportada de Possessió on surto jo amb una còpia de la revista que va publicar-me el primer conte, la va fer en Dave amb una Kodak vella i la va revelar al quarto fosc de l’armari).

A més a més d’aquestes frustracions, l’ambient insalubre del nostre soterrani feia que les plaques de gelatina de l’hectògraf tinguessin tendència a incubar i alimentar colònies d’una mena d’espores estranyes, malgrat que érem molt meticulosos i cada vegada que imprimíem tapàvem bé aquella puta baluerna. El dilluns no tenia cap aspecte estrany i el cap de setmana ja semblava treta d’algun conte ominós d’H. P. Lovecraft.

A Brunswick, on tenia l’institut, en Dave va trobar una botiga on venien una petita impremta de tambor. Funcionava... d’aquella manera. Passaves l’original a unes plantilles que es compraven a una botiga de material d’oficina a 99 centaus la fulla –aquesta tasca normalment la feia jo, perquè solia fer menys errates. Les plantilles s’enganxaven al tambor de la impremta, s’empastifaven amb la tinta més enganxifosa i pudent del món i apa, a fer-la girar fins que et caiguin els braços! En dues nits podíem arribar a fer el que abans trigàvem una setmana amb l’hectògraf, i tot i que la impremta de tambor era una porcada, almenys no semblava que tingués una infecció mortal. Dave’s Rag va entrar en la seva breu edat d’or.

_________

2. Rag també vol dir ‘regla’. (N. del t.)

18

A mi, tot allò de la impremta no m’interessava gaire, i encara menys els misteris de fer fotografies per després revelar-les. Ni canviar les peces d’un cotxe, fer sidra o trobar la fórmula exacta per fer volar un coet fins a l’estratosfera (normalment no passaven ni del terrat de casa). Entre els anys 1958 i 1966, el que m’interessava més eren les pel·lícules.

Quan els cinquanta van donar pas als seixanta, només hi havia dos cinemes a prop, tots dos a Lewinson. L’Empire feia les estrenes, les pel·lícules de Disney, les superproduccions bíbliques i els musicals amb companyies de dansa impecables que ballaven i cantaven. Si algú m’hi duia, hi anava –una pel·lícula és una pel·lícula, al capdavall–, però no m’agradaven gaire. Eren tan decents que et mataven d’avorriment. Eren previsibles. Durant la projecció de Tu a Boston, jo a Califòrnia, jo volia que la Hayley Mills es trobés en Vic Morrow de La jungla de les pissarres, així s’hauria animat una mica la història! Em semblava que la navalla d’en Vic i la seva mirada penetrant haurien redimensionat una mica els insignificants problemes domèstics de la Hayley. I al llit estirat, de nit, sota el ràfec, amb el vent que movia els arbres i les rates passejant per les golfes, no somiava amb la Debbie Reynolds, la Tammy o la Sandra Dee fent de Gidget, sinó amb la Yvette Vickers de L’atac de les sangoneres gegants o la Luana Anders de Demència 13. Res de tendresa; res d’optimisme; res de Blancaneus i els set nans: als tretze anys, jo volia monstres que es menjaven ciutats senceres, cadàvers radioactius que sortien del fons de l’oceà i endrapaven surfistes i noies amb sostenidors negres, canalles, perilloses.

Pel·lícules de terror, de ciència-ficció, pel·lícules de bandes d’adolescents que rondaven, de motoristes fets caldo: això és el que em feia perdre l’oremus. I tot això no ho feien a l’Empire de dalt de Lisbon Street, sinó a l’altra banda, al Ritz, entre cases de préstecs i a prop de Louie’s Clothing, on el 1964 em vaig comprar les primeres botes Beatle. De casa al Ritz hi havia vint quilòmetres, i durant vuit anys, entre el 1958 i el 1966 (quan em vaig treure el carnet de conduir) hi vaig anar fent autoestop gairebé cada cap de setmana. De vegades hi anava amb el meu amic Chris Chesley, de vegades sol, però si no estava malalt o passava alguna cosa, no m’ho perdia mai. Va ser al Ritz que vaig veure I Married a Monster from Outer Space, amb en Tom Tryon, The Haunting, amb la Claire Brown i la Julie Harris; Els àngels de l’infern, amb en Peter Fonda i la Nancy Sinatra. Vaig veure com l’Olivia de Havilland li treia els ulls al James Caan amb un parell de ganivets improvisats a Lady in a Cage, vaig veure com ressuscitava Joseph Cotten a Hush, Hush, Sweet Charlotte i vaig mirar sense respirar si l’Allison Hayes creixia prou per estripar la seva roba (i sense cap interès lasciu) a Attack of the 50 Ft. Woman. El Ritz oferia el millor del món: només calia seure a la tercera fila, parar atenció i no parpellejar quan no tocava.

A en Chris i a mi ens agradaven totes les pel·lícules de terror, però teníem una flaca per aquella sèrie de la Universal dirigida per Roger Corman amb títols d’Edgar Allan Poe. No m’atreviria a dir «basada en» obres d’Edgar Allan Poe, perquè no tenen res a veure amb els contes i els poemes de Poe (d’El corb en van fer una comèdia, no és broma). Malgrat això, les millors (El palau encantat, The Conqueror Worm, La màscara de la mort roja) tenien una atmosfera al·lucinògena de misteri que les feia especials. En Chris i jo les vam batejar amb un nom propi que les distingia dels altres gèneres. Hi havia els westerns, les romàntiques, les de guerra... i les «poel·lícules».

–Anem al cine dissabte a la tarda? –preguntava en Chris–. Fem dit i anem al Ritz?

–Què hi fan? –preguntava jo.

–Una de motos i una poel·lícula –responia ell.

Evidentment, un programa doble com aquell m’anava de conya. En Bruce Dern flipant dalt d’una Harley i en Vincent Price flipant en un castell encantat davant d’un oceà turbulent: què més podia demanar? Amb una mica de sort, potser sortia la Hazel Court amb una camisa de dormir atrevida.

De totes les poel·lícules, la que ens va tocar més a en Chris i a mi era El pou i el pèndol. Escrita per Richard Matheson i rodada en format panoràmic i tecnicolor (les pel·lícules de terror en color, l’any 1961, encara eren una raresa), El pou i el pèndol agafava un grapat d’elements clàssics del gòtic i en feia una cosa realment especial. Probablement, va ser l’última gran producció de terror abans de l’aparició bestial de La nit dels morts vivents, de George A. Romero, feta per un estudi independent, que ho va capgirar tot (en alguns aspectes, ho va millorar, i en la majoria, ho va empitjorar). La millor escena –la que ens va deixar garratibats als seients a en Chris i a mi– era la d’en John Kerr excavant el mur d’un castell i descobrint el cadàver de la seva germana, evidentment enterrada viva. No oblidaré mai el primer pla del cadàver, filmat amb un filtre vermell i un objectiu que li deformava la cara i l’hi allargava en un crit silenciós i esfereïdor.

Durant la llarga tornada (si trigaves molt a aconseguir que algú et portés, podies acabar caminant sis o set quilòmetres i no arribar a casa fins ben entrada la nit), vaig tenir una idea genial: faria un llibre a partir d’El pou i el pèndol! El novel·laria, com havien fet Monarch Books amb clàssics immortals del cinema com Jack l’esbudellador, Gorgo i Konga. Però no només escriuria aquesta obra mestra, sinó que també la imprimiria, amb la impremta de tambor del soterrani, i la vendria a l’escola! Entoma aquesta!

Dit i fet. Vaig treballar amb la cura i la paciència que més endavant serien lloades per la crítica, vaig elaborar la versió novel·lada d’El pou i el pèndol en dos dies, escrivint-la directament en les plantilles que servien per imprimir. Encara que no va sobreviure cap exemplar (que jo sàpiga) d’aquella obra mestra tan singular, crec que feia vuit pàgines, a un únic espai i amb els paràgrafs estrictament imprescindibles (cada plantilla costava noranta-nou centaus, no s’ha d’oblidar). Vaig imprimir per les dues cares, com un llibre normal, i vaig afegir una coberta amb el rudimentari dibuix d’un pèndol que regalimava petites taques fosques que esperava que semblessin sang. A l’últim moment vaig adonar-me que m’havia oblidat posar-hi l’editorial. Al cap d’una mitja hora de rumiar-hi alegrement, vaig escriure «L. M. I.» a la cantonada dreta de la coberta. L.M.I volia dir «Llibre Molt Important».

Vaig fer una tirada de quaranta exemplars d’El pou i el pèndol, ingènuament inconscient d’estar infringint tota llei de plagi i de drets d’autor de la història; jo estava completament absorbit pensant quants diners podia arribar a guanyar si tingués èxit a l’escola. Les plantilles m’havien costat 1,71 dòlars (fer-ne servir una de sencera només per a la portada em semblava que era llençar els diners, però havia de fer bona pinta, vaig acabar decidint, a contracor; les coses s’han de fer ben fetes, com cal), el paper, uns cinquanta centaus, les grapes res perquè les prenia al meu germà (una cosa era enviar els contes a les revistes amb clips, però allò era un llibre, no qualsevol cosa!). Hi vaig pensar una mica i vaig posar a la venda el #1 de L.M.I, El pou i el pèndol, de Stephen King, a vint-i-cinc centaus. Pensava que potser en vendria deu (la mare me’n compraria un per començar, no fallava mai) i això ja sumaria 2,5 dòlars. Guanyaria quaranta centaus, que em servirien per finançar-me un altre viatge educatiu al Ritz. Si en venia dos més, també podria comprar-me un munt de crispetes i una coca-cola.

El pou i el pèndol es va convertir en el meu primer best-seller. Vaig endur-me tota la tirada a la motxilla (el 1961 jo feia vuitè al nou edifici de quatre plantes de l’escola de Durham), i al migdia ja n’havia venut dues dotzenes. Després de dinar, ja s’havia escampat que s’hi parlava del cadàver d’una noia emparedat («Es van mirar esgarrifats els ossos de la punta dels dits: es van adonar que havia mort gratant com una boja intentant sortir») i n’havia venut tres dotzenes. Tenia nou dòlars en monedes al fons de la motxilla (que duia impresa la lletra de The Lion Sleeps Tonight) i anava amunt i avall amb aquell pes com si estigués en un somni, no em podia creure la meva sobtada ascensió als reialmes abans insospitats de la riquesa. Era massa bo per ser veritat.

Però era veritat. Quan es va acabar l’última classe, a les dues del migdia, em van cridar al despatx de la directora, on em va dir que no podia prendre’m l’escola com si fos un mercat, i encara menys, va dir la senyoreta Hisler, per vendre porqueries com El pou i el pèndol. La seva reacció no em va sorprendre gaire. La senyoreta Hisler havia estat professora a la meva antiga escola, la que només tenia una classe, a Methodist Corners, i on havia fet cinquè i sisè. En aquella època, m’havia pescat llegint una novel·la d’adolescents problemàtics bastant sensacionalista (The Amboy Dukes, d’Irving Shulman) i me l’havia pres. Ara sant tornem-hi, i estava emprenyat amb mi mateix per no haver-ho previst. M’havia ficat de peus a la galleda.

–El que no entenc, Stevie –va dir–, és per què escrius coses tan indecents. Tu escrius bé. Per què malgastes així el teu talent?

La senyoreta Hisler havia enrotllat un exemplar del #1 de L. M. I. i me’l brandava tal com fa la gent amb un diari per amenaçar un gos que s’ha pixat a la catifa. Va esperar que respongués –val a dir que la pregunta no era del tot retòrica– però jo no tenia cap resposta per donar-li. Em feia vergonya. M’he passat molts anys des de llavors –massa, em sembla– avergonyit del que escric. Crec que va ser als quaranta anys que em vaig adonar que gairebé cada escriptor de narrativa i poesia que ha publicat una ratlla ha estat acusat per algú de malgastar el seu talent diví. Si escrius (o pintes, o balles, o fas escultures o cantes, suposo), segur que algú voldrà fer-te sentir malament: és així. I no m’invento res, només intento explicar els fets tal com els veig.

La senyoreta Hisler em va dir que havia de tornar els diners a tothom. Ho vaig fer sense oposar-m’hi, fins i tot a aquells nanos (que eren uns quants, i això em fa feliç) que van insistir a quedar-se els seus exemplars del #1 de L. M. I. Al final vaig acabar perdent diners, però a l’estiu vaig imprimir quatre dotzenes d’exemplars d’un nou conte original que es deia La invasió de les criatures estel·lars, i els vaig vendre tots menys quatre o cinc. Suposo que això significa que al final vaig guanyar, almenys en l’aspecte econòmic. Però en el fons seguia avergonyit. Seguia sentint com la senyoreta Hisler em preguntava per què havia de malgastar el meu talent, per què volia malgastar el temps, per què volia escriure porqueria.

19

El relat per entregues per Dave’s Rag em divertia, però les meves altres tasques periodístiques m’avorrien. No obstant això, es podia dir que havia col·laborat en una mena de diari. Es va escampar la notícia i en el meu segon any a l’institut Lisbon vaig passar a encarregar-me de la publicació de l’escola, El tambor. No recordo que em deixessin escollir: crec que simplement me’n van fer encarregat. Al meu segon de bord, en Danny Emond, encara li interessava menys el diari que a mi. A ell només li agradava que la Sala 4, on treballàvem, era al costat del lavabo de noies.

–Algun dia perdré la xaveta i m’hi ficaré a cops de destrals, Steve –em va dir més d’un cop–. Txac, txac, txac.

Una vegada em va dir, potser per justificar-se:

–Aquí les noies més guapes de l’institut s’aixequen les faldilles.

Em va semblar un comentari tan evidentment estúpid que potser era saviesa, com un koan zen o un dels primers contes de John Updike.

Sota la meva direcció, El tambor no va prosperar. Sempre he alternat períodes de ganduleria i d’activitat frenètica. El curs 1963-1964, només vam publicar un número d’El tambor, però monstruós, un de més gruixut que la guia telefònica de Lisbon Falls. Una nit, fins als collons de «Reportatges de classes», «Novetats d’animadora» i els esforços d’un pocapena per escriure un poema escolar, vaig crear una revista satírica en comptes de redactar els peus de foto d’El tambor. En van sortir quatre pàgines que vaig titular The Village Vomit, agafant el nom del Village Voice. Aquella mostra d’humor idiota va ser l’únic que em va causar problemes de debò durant els anys d’institut. També em va donar la lliçó d’escriptura més important que he rebut mai.

Seguint l’estil típic de la revista Mad –«preocuparme, jo?»– vaig omplir el Vomit amb xafarderies inventades sobre el professorat, fent servir malnoms que els estudiants reconeixerien immediatament. Així que la senyoreta Raypach, la monitora de la sala d’estudi, es va convertir en la senyoreta Rat Pack; el senyor Ricker, el professor d’anglès (i el membre més urbanita de l’institut; s’assemblava força a Craig Stevens a Peter Gunn) va passar a ser la Vacorra, perquè la seva família tenia la lleteria Ricker.

Em va passar el mateix que a tots els humoristes poca-soltes: em feia una gràcia increïble. Em trobava divertidíssim! Havia de dur el Vomit a l’institut i ensenyarlo a tots els amics! Tothom es pixaria de riure!

I sí: tothom es va pixar de riure. Sabia quatre coses sobre fer riure xavals d’institut i la majoria estaven exposades a The Village Vomit. En un article, la millor vaca d’en Ricker guanyava un concurs de pets a la fira de Topsham; en un altre, acomiadaven el professor de biologia per ficar-se ulls de fetus de porc pel nas. Com podeu veure, una gran mostra d’humor swiftià. Molt sofisticat, oi?

A la quarta hora, els meus amics reien tant al fons de la sala d’estudi que la senyoreta Raypach (Rat Pack per als col·legues) s’hi va acostar sigil·losament per veure què els feia tant de riure. Va confiscar The Village Vomit on jo, no sé si per un orgull desmesurat o per una ingenuïtat increïble, havia posat el meu nom com a redactor en cap. Per segona vegada en la meva carrera estudiantil, em van cridar al despatx després de classes per culpa del que havia escrit.

Aquest cop la situació era força més peluda. La majoria dels professors estaven disposats a prendre’s esportivament les meves bromes –fins i tot el de biologia hauria oblidat allò dels ulls de porc–, però una no. Era la senyoreta Margitan, que ensenyava taquigrafia i mecanografia a les noies. Se la respectava i se la temia; seguint una tradició antiga, la senyoreta Margitan no pretenia ser ni la teva amiga, ni la teva psicòloga ni cap inspiració. La seva feina era dotar-te d’una sèrie d’eines i volia que totes les lliçons s’adeqüessin a unes regles: les seves. De vegades, les noies de la classe s’havien d’agenollar i si la vora de les faldilles no els tocava a terra, les enviava a casa a canviar-se. No l’estovava cap mar de llàgrimes i no hi havia raonament que li fes canviar la seva visió del món. La seva llista d’alumnes castigades era la més llarga de l’institut, però les seves alumnes figuraven sistemàticament al quadre d’honor i solien aconseguir bones feines. Moltes l’acabaven estimant. Altres l’odiaven i segurament encara ho fan, tants anys després. Aquestes li deien la Bruixa, i segur que les seves mares també li deien així abans que elles. A The Village Vomit hi havia un article que començava així: «La senyoreta Margitan, que tothom de Lisbon coneix afectuosament com la Bruixa...».

El senyor Higgins, el nostre director calb (al Vomit rebia el simpàtic apel·latiu de Bola de Billar), em va dir que la senyoreta Margitan estava molt ofesa i empipada pel que havia escrit. Però no devia estar tan ofesa per oblidar aquella admonició bíblica que diu: «La venjança és meva, va dir la professora de taquigrafia». El senyor Higgins em va explicar que la Bruixa havia demanat que m’expulsessin.

En la meva personalitat, una mena de salvatgia i el més profund conservadorisme estan entrelligats com en una trena. La part més sonada de mi havia escrit The Village Vomit i l’havia dut a l’institut; ara aquell enredaire Mr. Hyde havia tocat el dos i només quedava el doctor Jekyll, que havia d’imaginar-se com reaccionaria la meva mare si sabia que m’havien expulsat, com em miraria, trista. Me l’havia de treure del cap de pressa. Feia segon de batxillerat, tenia un any més que la majoria dels companys de classe, i amb un metre i vuitanta-cinc, era dels més alts de l’institut. Maldava per no plorar al despatx del senyor Higgins, sobretot pels nanos que eren al passadís i miraven per la finestra, encuriosits: el senyor Higgins al seu escriptori i jo a la cadira dels problemàtics.

Al final, la senyoreta Margitan es va conformar amb unes disculpes formals i dues setmanes de càstig per al gamberro que s’havia atrevit a dir-li Bruixa per escrit. No estava bé, però així era l’institut, no? Els anys que ens hi vam passar atrapats, com ostatges en una sauna turca, a tots ens semblava que l’institut era la cosa més seriosa del món. No va ser fins a la segona o tercera reunió d’exalumnes que vam començar a adonar-nos de com n’era d’absurd, tot plegat.

Un o dos dies més tard, em van dur al despatx del senyor Higgins i em van fer encarar-me amb ella. La senyoreta Margitan seia tota enravenada amb les mans artrítiques agafades a la falda i clavant-me els ulls grisos. Em vaig adonar que tenia alguna cosa que la diferenciava de la resta d’adults que coneixia. Al començament no hi queia, però vaig entendre que era immune als afalacs, era impossible guanyar-se-la. Més tard, mentre feia volar avions de paper amb els altres gamberros a la sala de càstig (que no era tan dura, al capdavall), vaig arribar a la conclusió que era força senzill: a la senyoreta Margitan no li agradaven les criatures. Era la primera dona que em trobava a la vida que no li agradaven les criatures: gens ni mica.

No sé si serveix de res, però les meves disculpes van ser sinceres. Entenia que la senyoreta Margitan s’hagués ofès de debò pel que havia escrit. Dubto que m’odiés (segurament tenia massa feina) però era la representant de la National Honor Society, l’organització d’àmbit estatal que aplegava els millors estudiants, i quan se’m va proposar com a candidat al cap de dos anys, ella em va vetar. Va dir que a la National Honor Society no li calien nois «d’aquesta mena». Amb el temps, hi he acabat coincidint. Un noi que va arribar a eixugar-se el cul amb una mata d’ortigues probablement no hauria de pertànyer a un club de gent preparada.

Des de llavors que no he tornat a bregar amb la sàtira.